IX

Per naturalesa, mai no he pogut suportar el desgavell ni el desorde. Quan la presència de la tia Andreua va fer recular de bell nou, cadascuna al seu lloc, com en temps de la meva mare, totes les coses que envaïen la casa, quasi em semblà que al Pedregar s’hi podia viure.

Els diumenges, amb mon pare i ella, anàvem a missa, a una capelleta rural, a mitja hora curta de ca nostra. Aquella seguretat que tenia, durant la setmana, d’anar-hi el diumenge vinent, establia dins mi un elemental principi d’orde que m’agradava ferm.

Tornava de missa amb l’esperit com arrenglerat. Un capellà, sempre el mateix, la deia a una hora, sempre la mateixa, per unes persones, sempre les mateixes. La capelleta sempre estava neta, plena de silenci i d’olor de bova humida, i l’altar amb dos ciris a la dreta, dos ciris a l’esquerra. I les paraules que hi sonaven eren gairebé sempre les mateixes.

A mi, el que més m’agradava, i fins i tot m’emocionava, era quan el sacerdot, puntual, es girava de cara, obria les mans com significant que anava per tots, i deia:

—El Senyor sigui amb vosaltres.

Jo no sé què entenia cadascú de nosaltres amb allò de “el Senyor”. A mi, que ningú no m’ho explicà, se’m feia clar de tota claredat que era una manera de dir les coses, i que allò que entenguéssim per “Senyor” importava poc, perquè la transcendència de tot consistia que el capellà, amb la seva paraula, ens enviava algú a estar amb nosaltres. A mi, que ja em sentia malalt de soledat humana, de tanta soledat mantenguda d’un dia a l’altre, tot callant com si es tractàs d’admetre la irreversible coloració dels ulls, a mi, se’m feia, d’agraïment, un nus a la gargamella, quan aquell homonet, com qui no diu res, ens enviava companyia. Companyia era aparellament, i l’aparellament establia una simetria, un equilibri que no era altra cosa que l’orde entre dos éssers; però un orde, aquest, que em feria més endins que aquell altre, físic, i així i tot gojós, dels ciris, dos a la dreta, dos a l’esquerra; i ara he dit físic i ben mirat no ho era únicament, perquè, quan els mirava i hi pensava, m’adonava que, si estaven col·locats a l’altar de tal forma, era perquè una mà, obeint qui sap quina antiquíssima llei de la naturalesa, els havia deixat així perquè li calia, com ho hauria fet la meva mà; i així, les mans de dues persones externes, abans de conèixer-se, ja eren mans amigues per vocació d’orde.

A mi que no em parlassin de sants ni de purissimetes. Quan el capellà ho feia, jo m’adormissava, i li hauria canviat bé la plàtica sencera per una sola paraula que fes referència al lligam entre dos éssers humans. Perquè jo era així, vaig saltar de la cadira de bova quan un dia, amb el mateix to amb què a un canador d’ofici li fan l’encàrrec de mesurar una finca, ens féu a tots la comanda d’amidar la distància que hi havia, en el meu cas, entre mon pare i jo, entre jo i la tia Andreua:

—Estimau-vos els uns als altres.

Parlar d’estimació i recomanar-la, em va semblar una gosadia més grossa que mirar pel canó d’una escopeta carregada. Jo, que, d’allò, en el sòtil de ca nostra, n’havia parlat tant amb mi mateix, vaig comprendre totd’una que “estimau-vos” significava estrictament que ens deixàssim estimar. I quan vaig mirar mon pare, que, al meu costat, sentia ploure enfora, i jo li veia de tan prop aquella cara amb cara de mai no dir res, vaig afegir a la comprensió que “estimau-vos”, exactament, a més de “deixau-vos estimar”, significava “i deixau que us ho diguin”; i mon pare, que podria esser mon pare, era, per raó de distància, la pedrera més seca del Pedregar, i em tenia engrunada la vida per l’obediència com ara el cotxe me la té per les cames.

Anys després, quan la tia Andreua se n’anà de ca nostra, jo la veia allunyar-se pel camí de les Bardisses, sense que me’n quedàs cap explicació, i vaig comprendre que era un mal vent el que sempre feia fugir les persones, i que, davall la rotació dels anys i les collites, hi corria un orde del món que estrictament consistia a fugir, i que la meva vocació era adequar-me a aquell orde, gràcies al qual, per una futura obediència que ja m’alliberava, jo, un dia, partiria per sempre del Pedregar.