XXVII

Tornar a viure a Ciutat, va esser com entrar en pèl dins les aigües fresquíssimes de la mar de gener. Es tractava de fer un nou planteig de la meva vida, un joc conegut que jo anava a envidar en un lloc que era el mateix d’abans, però diferent. Darrera meu, res no quedava més que l’esbucament d’un món corcat, a la plaça major del qual, d’una ensopegada arrodonida, havia fet pública trencadissa de tot, excepte d’un grapat de principis insubornables que em calien per a seguir alenant. Dins la meva tossudesa camperola, jo creia que allò que anava a fer era néixer de bell nou, i que deslligar-me d’aquell món enderrocat era com tirar un cor de poma ple de podridura. No m’adonava que les mans me’n restaven definitivament aromades, que aquell món del qual em desaferrava com d’una placenta no era altra cosa que jo, era exactament jo, i el caracteritzaven els meus propis atributs; que jo aniria sempre amarat d’ell, com un costellam de barca serva indefinidament la humida salabror de la mar.

I així em succeïa que, per aquell començar de bell nou, sota el trespol on jo en feia tempteig, trencaven suara, implacablement, amb una caparrudesa que jo no assolia a ofegar, les arrels insubornables que venien de la vida vella a condicionar-me la nova, i em nuaven irremeiablement com si calgués que fos clar que l’home nou que jo volia esser restava empresonat per aquell altre que havia estat abans. I jo hauria volgut fer com aquell qui barra el pas d’una torrentera, deixa que el llit s’assequi i el neteja, i quan no hi queda un sol còdol dels que va arrodonir el corrent antic, de cop deixa córrer l’aigua nova, i ella, impetuosament, desborda el jaç i la rebel·lia se li escampa cap a acomplir una nova història desassossegada.

Partint de no-res, com era el meu desig, em resultava prou, per començar, una mesura d’aire que donàs feina a les manxes, i que alguna paraula, de tant en tant, em caigués a prop per a oferir bona saó a l’esperança. Posar peu enmig d’un carrer qualsevol, va esser com agafar amb la mà el fil d’un cabdell que deixaria que em dugués on fos, sempre que em respectàs la condició, contra tot sostenguda, de no acostar-me mai pels voltants del barri on hi havia el convent. Per vocació de llibertat, decantava un tros d’aquell món nou, i no m’adonava que fer-ne rebuig i tirar-lo enfora de mi era tirar l’àncora que m’hi lligaria per sempre, desaprofitant els corrents que me’n poguessin fer enfora.

I succeí que, quan ja començava a arrelar enmig de la primera parròquia humana, i feia mentrestant, amb el peu, tempteig de tocar fons amb seguretat, des de la meva vida vella va traspuar, mai no sabré per conducte de qui, la meva història del convent, que jo mantenia amagada amb el mateix zel que si es tractàs de corregir una manca de botons a la bragueta, i, de Tonada d’empegueïment que em passà per damunt amb aquell record inoportú, em quedà aquest mal nom de “Pàter”, que encara ara duc ficat com un estarranc.

Prest vaig haver d’aprendre que, pels cafetutxos de barri, la vida hi escola un solam humà torbador i maleït, talment els calons a on la mar, com qui escup un pinyol pelat, treu defora la seva femada particular: les botelles tapades sense missatge, els peixos que lentament han mort amb un ham rovellat a la boca, les infinites bolles vegetals i de quitrà, o el vell fustam dimitit per manca d’esma de fruir noves navegacions. I així, la maror humana arreplegava entorn del marbre deslluit de les taules uns homes que, ensems que et trepitjaven un ull de poll tot just pel plaer de comptar les arrugues que allò et feia pujar a la cara, sempre tenien la conversa i la botiga oberta, i mai no et desterraven del seu rodol calent i renouer. Jo hi vaig entrar com si portàs a una mà el meu cap de corda i cercàs amb l’altra una baula on lligar-la, i així em vaig fer parroquià de la primera rotlada des de la qual m’arribà una paraula, com un rosegó de pa caigut per a la meva fam de companyia. Del fons del barranc, veig aquell món amb una perspectiva llunyana ferm, però record fins i tot l’olor de la brillantina de l’Anglès, que, allà, amb el seu pantalon de trenc planxat i les seves solapes en punta, era sobirà indiscutit de la taulada, i l’Eivissenc un tossut primer ministre. Jo, per raó d’edat i d’antiguitat a la parròquia, hi vaig entrar, amb categoria barroera d’escolà, però prest em vaig adonar que hi faria carrera i que no era enfora el dia en què, conquerit l’esglaó tercer d’aquella jerarquia de taula, just tenint part damunt mi l’Anglès i l’Eivissenc, podria estellar a la boca, als qui havia deixat més avall de l’escala, aquella complaença feridora amb què em cercaven les pessigolles dient-me “Pàter”, aquelles soles cinc lletres que pronunciaven tot pixant-s’hi per a ridiculitzar-me, com si dir-m’ho fos com si, essent jo dins l’excusat, ells, davant la gent, m’obrissin la porta d’una coça.

No puc recordar allò que un dia succeí sense que m’ofegui un gran penediment, però d’entrada ja m’encengué la ràbia el fet que ho encetàs l’Anglès, precisament l’Anglès. Qui sap quines les teníem quan ell, capgirant la qüestió amb un d’aquells gestos manadors que tant repetia, restà mirant irònic part damunt el meu cap. Em pegà amb el peu a la cama, per davall la taula, i, amb un to cerimonial que tengué èxit i alçà rialletes —jo sé que un poc pel vassallatge que li retíem tots i un altre poc perquè n’era jo la víctima, més que per l’agudesa que vessunyàs la frase—, em digué, signant amb el cap algú, a la meva esquena:

—Pàter, et cerquen per anar a dir missa.

Em vaig girar amb curiositat i amb el mateix desencís que si el carter m’acabàs d’entregar una postal plena de paraules tristes. Quasi vaig pegar un bot, i amb l’esforç de reprimir-me em pujaren les colors a la cara: davant meu, sonrient-me, allargant-me les dues mans, altíssim, hi havia fra Anselm. Era la darrera persona que hauria volgut veure, i molt menys allà, dins el cafè, ran dels meus. Duia l’hàbit netíssim, i aquella netedat sonà d’antuvi com una feresta cotorrada enmig d’aquell dos aferradís i llimacós, tot ple de llosques. Amb les mànegues una mica arregussades, les mans li quedaven llargues, perllongades, expressives i multiplicades, fent el gest d’acostar-se’m més dar i escandalós. M’hauria aixecat de la mateixa manera astorada i lenta, si s’hagués tractat de mon pare ressuscitat.

No l’havia vist més d’ençà que vaig abandonar el convent. Em vaig sentir terriblement confús. Aquella topada no podia ocórrer a cap lloc pitjor, davant els camarades, afermant dins ells, per primera mala conseqüència, aquell malnom que em tenien penjat, quan jo començava a pensar que me’l desferraria prest per raó de jerarquia obtenguda a pols. M’empegueí, d’entrada, que fra Anselm em ves dins un ambient tan diferent d’aquell que respiràrem junts dins el convent, tan ple, aquest, de most i de desorde, i cares amb barba de tres dies i actituds grolleres. Però tal volta encara m’empegueïa més recordar-lo tan afectuós £om havia estat sempre amb mi, i trobar-me’l ara, dret davant meu per a seguir inoportunament essent-ho, tornant, persistent, ran de qui, com jo, l’havia deixat sense encalentir-li un instant la mà com a recordança, i sense cap més veu de comiat que una portada.

Vaig tartamussejar, com vaig poder, una paraula de salutació, que va esser, més que res, expressiva de la contorbació que augmentava tan perillosament la meva torpesa. Ell, efusivíssim, m’agafà la mà entre les seves, i, seguint el costum que tenia, me la retengué, salvant fins i tot la dificultat de seguir-ho fent mentre ens assèiem l’un enfront de l’altre. Per la coeta de l’ull, jo veia els altres, sense voler-los mirar. També els sentia, ran de nosaltres, sense voler-los sentir. Ens miraven, a fra Anselm i a mi, amb una cara burleta que jo no podia suportar. Alguns entrecanviaven colzades de complicitat, signant-me amb un gest feridor dels seus ulls. Fra Anselm em deia unes paraules, supòs que expressives del seu afecte i de la satisfacció d’haver-me, a la fi, trobat, de les quals jo només entenia clar que m’eren incòmodes, que les sentia impròpies de dir dins un tuguri com aquell, davant gent com aquella. A les colzades seguiren unes paraules dites de darrera la roca, que totd’una no entenia i que em punxaven l’ànima, per això més, d’ombrívoles suposicions. Hauria volgut desaparèixer acotat per davall les taules. Vaig veure clar que el meu prestigi davant la tertúlia es fonia per moments, i que els més grisos i marginats del grup se n’aprofitaven per a fer-se contra mi i potejar-me, afonant-me l’escalafó. Vaig entendre: “El se’n tornarà endur”. Un altre digué: “Quins dos colominets, com es donen el bec; si vos hi fixau, són ben iguals: de pàter a pàter no hi ha per triar”. Algú tossia escandalosament, girant-se cap a nosaltres amb un gest de befa que fou seguit pels altres. Jo em volia morir, i, per fer alguna cosa, vaig anar a alçar la mà fent senyal que ens portassin de beure. Fra Anselm encara me la retenia, i el gest escapollat em sortí ridícul i grotesc. La paraula “pàter”, dita a vegades de falset, queia sovint, forçant l’avinentesa, rebotant cristal·linament com una bolla de vidre per damunt les taules. De cop, em pujà una glopada de ràbia infinita contra aquell ésser d’un altre món, que havia entrat dins el meu just per afonar-me d’aquella manera davant els altres i davant mi mateix. Jo no el volia conèixer, no el coneixia. Ho perdia tot. Vaig sentir la necessitat orgànica d’estar amb els altres, que em vessin com un d’ells, que aquells homes que veuria l’endemà i cada dia s’adonassin que jo també me’n reia, de la grotesca presència d’aquell home amb hàbit que ja no veuria pus; i amb tota la brutalitat que assolesc, que és molta, cometent la porcada més grossa de la meva vida porca, vaig dir, assegurant-me que em sentirien bé, tot posant la meva esperança de recuperació dins cada paraula, i mentre estirava el braç per alliberar-me la mà:

—Amolli’m, mariconot!

Vaig fer una rialla, que em sortí nerviosa. Ara sé que, davall davall, m’aidà a dir-ho aquella sospita mai no aclarida i el sobtat record d’aquella torbació que em féu sentir dins el llit, quan les febres. Però, part damunt tot, part damunt mi mateix, em va empènyer la necessitat de no perdre el dret d’esser estrictament com els altres, que no se m’esbucàs d’un cop i gratuïtament, sense jo cercar-ho, aquella vida nova, que era tota la que tenia a l’abast, quan escassament començava a tastar-la.

Fra Anselm féu com si amollàs un caliu, el pobre. Restà immòbil, pàl·lid, com donant temps per a una comprovació d’urgència de no esser veritat que hagués sentit allò que havia sentit. Em mirà als ulls, i els seus s’anaren entelant a poc a poc d’un dolor infinit. Amb la cara plena d’ombres, però sense cap múscul disposat a expressar ràbia o menyspreu, s’aixecà lentament. Jo, al seu ritme, també ho vaig fer. Mirà cap al portal i després altra vegada cap a mi. Amb la mateixa cara amb què m’hauria demanat ajuda si hagués portat un ganivet clavat a l’esquena, tremolant-li les paraules, em digué, amb un filet de veu esmús que just jo vaig entendre:

—Jo… t’estimava.

Errant el camí de la porta, prengué cap a la cuina. S’adonà de l’errada, corregí la trajectòria, i sortí al carrer com un ca atupat.

Hauria volgut morir-me, tanta vergonya i penediment sentia. Vaig mirar cap a la taula. Les feres romanien callades, erugades per la meva mirada. Quan un gosà fer-ho, trencà el silenci i m’allargaren una cadira, buidant importància al sentiment que jo duia estampat a la cara. Sense fer-ne cas, lentament, vaig caminar cap a l’excusat i m’hi vaig tancar. M’hauria alleugerit fer una plorada. No vaig poder. I era tard quan vaig sortir. La taulada ja era fora. Ningú no s’havia atrevit a tocar-me a la porta.