CAPÍTOL 25

2 D’ABRIL DE 1948

Tres dies després del judici, al laboratori tot era bon humor i gatzara. L’absència de l’Aleman els havia relaxat a tots i anar a la feina havia deixat de ser un suplici per convertir-se en una agradable rutina per a en Vicenç, malgrat l’afer del dimarts a la nit. Tornava a dormir tantes hores com podia i havia reprès les lectures de química sense por. A més, en conèixer la seva afició a llegir, en Julian havia arribat el dia abans amb una caixa plena de petites novel·les «d’indis i americans» que, si bé no eren de les que preferia en Vicenç, almenys li permetia fugir de la taula periòdica i les molècules. Era una col·lecció que havia heretat d’un germà seu, mort de malaltia uns anys abans.

—Li van costar un dineral! —havia puntualitzat.

Al voltant de les vuit del matí d’aquell divendres va entrar en Fermín Blázquez, a qui no havien vist des de la finalització del judici, amb cara de pocs amics. No va saludar.

—Escolteu-me tots. Fins que trobem un altre químic competent o, si més no, amb la titulació adequada, en Julian Ferrer tornarà a assumir les tasques de cap de laboratori sota la meva estricta supervisió. El primer que ara es relaxi se’n va al carrer, entesos?

Van assentir amb el cap, sorpresos d’aquella aparició tan hostil. Així i tot, en Sisco es va atrevir a obrir la boca.

—I el senyor Bauer?

En Blázquez, que ja marxava, es va girar mantenint la mateixa cara de pomes agres.

—No és cosa vostra. Però ja que m’ho preguntes, us aviso: espero que ningú faci cap comentari del que es va sentir al judici de dimarts. Ni dins, ni fora d’aquí. És un tema intern de l’empresa i no ens podem permetre cap mofa dels facultatius.

Dit això, va desaparèixer. Quedava clar que la classe directiva tenia un corporativisme a prova de bombes. Encara que no podien suportar un comportament com el de l’Aleman, tampoc no podien permetre que tal debilitat transcendís a les classes baixes, que havien de considerar-los una mena d’éssers superiors. Era la filosofia de les grans empreses, i en Blázquez era estricte aplicant-la en aquell cas.

A l’hora d’esmorzar va tornar a sortir a l’escala, començant a gaudir d’una primavera que es presentava meravellosa. Per un moment, en Pons va deixar de mastegar la seva llesca de pa i va demanar amb la mà silenci als altres, que van callar de seguida. Entre els sorolls habituals de les fàbriques, es podia endevinar el d’un motor de motocicleta massa conegut. A en Vicenç se li va tornar a tancar la boca de l’estómac. No sabien què se n’havia fet de l’Aleman, però tots donaven per segur que no hi haurien de tornar a coincidir. El nomenament d’en Julian com a cap del laboratori una estona abans així els ho confirmava, però aquella manera de roncar de motor abocava en Vicenç un altre cop al pitjor dels malsons. A més, el soroll provenia de la carretera que arribava a La Companyia des dels Escorials, cosa que afegia evidència als temors. La BMW d’en Bauer va aparèixer per la cantonada i es va aturar al seu davant. El conductor, en Martínez, l’encarregat de la fàbrica petita, no podia parar de riure en veure aquella generalitzada cara d’espant.

—Sembla que us he acollonit, eh! —va dir, mofant-se’n.

—Què hi fas, tu, amb això? —preguntà en Sisco.

—L’Aleman me l’ha venut. He hagut de demanar diners prestats, però era el meu somni.

—I on és, ara, ell? —s’atreví a preguntar en Vicenç, amb por.

—Qui? L’Aleman? No ho sé. Me la va vendre perquè necessitava calés per pagar una multa, però no en sé res més. Per cert, com va anar el judici?

Tots es van mirar entre ells sense saber què contestar. En Julian va ser l’únic que hi va trobar una sortida creïble.

—Bé. Es va aclarir el malentès, perquè va ser un accident.

—Ja —digué en Martínez, amb posat escèptic.

L’aparició de la motocicleta havia estat només un ensurt, però la incògnita del que se n’havia fet, d’en Bauer, no havia estat resolta. Caldria esperar-ne alguna notícia.

En Julian va prendre possessió del despatx amb molt respecte i certa por. Ja hi havia treballat, però en gairebé tres anys l’Aleman l’havia convertit en el seu santuari particular, impossible de profanar. En un primer cop d’ull s’adonava que tindria força feina a posar-se al dia per la deixadesa d’en Bauer. Semblava que en el darrer mes no hagués fet absolutament res.

Al mateix temps, en Vicenç recollia provetes de les taules dels analistes, quan va sentir que s’obria la porta. No podia evitat sobresaltar-se quan entrava algú, encara temorós de la possibilitat de veure entrar-hi l’Aleman amb el seu posat de nazi perdonavides, però en aquell cas era el carter.

—Gràcies —li digué en Vicenç, recollint un plec de sobres.

Mentre es dirigia cap al despatx per entregar les cartes a en Julian, no va poder evitar fixar-se en una d’elles dirigida a en Raymond Bauer, escrita a mà.

—Té, et porto cartes perquè t’entretinguis —digué entrant-hi.

—N’hi ha que són per a en Bauer —va comentar en Julian, repassant-les—. Com que no sé què fer-ne, les donaré al Blázquez i que les hi enviï, si és que sap on para.

—Què vols dir? Que potser ha desaparegut?

En Julian va encongir les espatlles en senyal de desconeixença i d’importar-li més aviat poc. En Vicenç tornà a la feina amb una carta amagada a la butxaca de la bata blanca.

Corrent a més no poder, la Laura s’endinsava un altre cop entremig de les barraques amb una gran senalla plena de tiberi. Havia arribat aquell mateix matí de Lleida i, oblidant totes i cadascuna de les mesures de dissimulació que havia pres fins aleshores, ella mateixa havia comprat tot de queviures per portar-los a en Jerónimo. El que li havia deixat abans de marxar li podia arribar, a tot estirar, fins el diumenge de Pasqua, però no gaire més enllà. Eren cinc dies més en què la Laura no sabia com s’ho havia fet per menjar, si és que havia menjat alguna cosa. Estava segura que les vacances a Lleida s’havien allargat per obra i gràcia de la seva mare i de l’oncle, per allunyar-la el màxim nombre de dies d’en Jerónimo, amb qui estaven convençuts que continuava la relació.

No hi havia pujat mai de dia, a les barraques, i l’aspecte era molt més cru del que es podia imaginar de nit. No s’hi veia a ningú i només el lladruc llunyà i famolenc d’un gos que devia passar més gana que el seu amo trencava el silenci d’aquell santuari de misèria. Va arribar al davant de la porta d’en Jerónimo i hi va trucar tres cops amb l’artell dels dits, de la mateixa manera que feia sempre. No en va obtenir resposta i va repetir el truc, molt més fort i amb tot el palmell de la mà oberta. Era impossible que no ho sentís.

—Jerónimo! —va cridar.

Va parar l’orella a la porta sense sentir-hi cap mena de soroll a l’interior. A una barraca d’un tros més avall una criatura va arrencar a plorar precedint els crits juganers d’una altra de més edat. Ells lladrucs de gossos s’havien multiplicat pels crits i cops de porta, però ni rastre d’en Jerónimo.

La Laura es va apartar arremangant-se la faldilla i va etzibar un cop de peu a la porta, que no va oferir cap mena de resistència i s’obrí de bat a bat. Hi va entrar i esperà uns instants que els ulls se li acostumessin a la foscor de l’interior, però mica en mica va poder comprovar que no hi quedava ni rastre del seu estimat. Alguns papers de diari tacats i escampats pel terra, el matalàs brut i foradat i una espelma gairebé consumida del tot al mig del terra. Ni cadires, ni taula, ni bosses escampades… Res de res. Va tornar a sortir amb un nus creixent a la boca de l’estómac i, sense saber què fer, no se li va acudir res més que dirigir-se a la barraca on havia sentit els plors. Va picar a la porta i de seguida va obrir un nen amb un aspecte que feia llàstima. Escabellat, estripat, descalç i brut de mans i cara, es mirava la Laura amb uns ulls negres preciosos i amb una barreja de por i esperança. Darrere seu en va sortir un altre de més petit i, finalment, una dona amb un nadó enganxat a un pit escarransit, del qual la criatureta maldava per fer rajar alguna cosa.

—Hola. Estic buscant en Jerónimo, el que viu aquí al costat —digué la Laura.

—Ahir va marxar —contestà la dona, que semblava no tenir força a la veu.

—No saben a on?

—No. Va marxar —repetí sense esma.

La Laura, encara fora de la barraca, va mirar al seu voltant, preguntant-se què se n’havia pogut fer del seu Jerónimo. El que estava clar era que, allà, no l’hi trobaria. Anava a acomiadar-se, quan va veure que la dona havia obert uns ulls com unes taronges mirant la senalla plena de queviures que la Laura sostenia a la mà esquerra.

—Gràcies. Adéu —va dir, incòmoda.

La respiració se li accelerava només de pensar en la possibilitat que no hagués pogut aguantar la situació i hagués decidit marxar. Coneixent-lo, la Laura sabia que ho hauria fet sense deixar rastres ni explicacions, però es resistia a admetre-ho. Va tornar a entrar a la seva barraca i no va poder evitar mirar el matalàs on tres setmanes abans havia perdut la seva virginitat lliurant-se en cos i ànima a un Jerónimo decidit a rendir-se. Instintivament es va posar la mà al ventre i, mirant al terra, un detall li va cridar l’atenció. Al lloc on hi havia hagut la taula, barrejat amb arena i restes de papers, hi va veure un pinyol de cirera. S’hi va acostar i, fixant-s’hi, n’hi va veure uns quants més al voltant. Oblidant el fàstic i les formes d’una noia del seu nivell, en va agafar un i va sortir a fora per mirar-lo a la claror del dia. Ben segur que no era de la primavera anterior.

—En Jerónimo i la seva fruita —murmurà somrient.

Va girar cua cap a la barraca veïna i va tornar a picar a la porta. Va obrir la mare, que encara aguantava el nadó al pit.

—Tingui. Per vostès —va dir la Laura, atansant-li la senalla.

Aquella dona no se’n sabia avenir i no li va sortir cap paraula d’agraïment. Només un immens somriure que li va canviar la cara en un instant.

La Laura va desfer el camí de pujada tot pensant què se’n podia haver fet del seu amic, però segura que alguna cosa li havia anat bé. No se li va acudir res millor que acostar-se al cafè La Polar, el seu punt de reunió diari amb amics i coneguts.

—El trobaràs aquí a la plaça —li va dir un.

Un altre cop corrent, va passar pel costat de l’església fins a la plaça del Mercat, i certament era allà, envoltat de cistelles de fruites i verdures i fent servir la seva millor retòrica per endossar un grapat de cireres a una iaia que no havia pogut evitar admirar-ne la vermellor.

—Jerónimo! —cridà la Laura, de lluny.

Ell va aixecar el cap i, en veure-la, va posar les cireres dins la bossa de la iaia.

—Les hi regalo! —va dir-li, abans de saltar per sobre les cistelles per rebre la seva estimada, que ja hi arribava amb els braços oberts.

Oblidant formes i preceptes, els dos es van fondre en una immensa abraçada davant la mirada atònita i escandalitzada dels molts vianants, dones sobretot, que a aquelles hores compraven a les parades de la plaça.

—Pensava que havies marxat —deia la Laura, deixant escapar les llàgrimes.

—I jo pensava que no tornaries.

Recuperant la decència, en Jerónimo li va explicar que havia pogut llogar un pis al carrer de les Flors, petit però arregladet, i que el negoci de comprar i vendre fruita era molt més profitós del que es podia pensar. Ell mateix passava les tardes comprant-ne a les masies del voltant, i al matí següent la venia a la plaça, esprement al màxim els seus dots comercials acabats de descobrir.

—Però com ho has fet, tot això? Amb quins diners? —preguntà la Laura, encara incrèdula.

—Només et diré que dimarts al vespre, quan vaig arribar a la barraca, em vaig trobar cinc-centes pessetes sobre la taula. I no em facis més preguntes —digué, posant el dit índex als llavis de la Laura.

A primera hora de la tarda, en Raymond arribava a l’estació de ferrocarrils de Saragossa. Havia triat la capital aragonesa gairebé a l’atzar i havia pres el primer tren que sortia aquell matí amb destí a més de cent quilòmetres. Volia desaparèixer, fer net de tot plegat, i per això també havia descartat anar a Cullera, el seu primer destí quan va entrar a Espanya gairebé tres anys abans. No volia viure mai més en un poble. No volia que ningú el conegués. No volia veïns. Si a Saragossa no hi trobava feina, aniria a Madrid, però preferia una ciutat no tan gran. La carta de recomanació que, després de súpliques humiliants, havia aconseguit arrencar d’en Fermín Blázquez li havia de facilitar trobar feina en alguna empresa amb departament químic o similar.

Del seu xalet s’havia endut una maleta gran i el mateix sac militar que portava a l’arribada. La màquina d’escriure, la ràdio i la moto se les havia venut per poder pagar la multa i tenir prou diners per aguantar uns quants dies en alguna pensió amb condicions dignes. Li sabia greu desprendre’s de la ràdio, però la màquina d’escriure l’havia acabat odiant. Durant el darrer mes, de les seves tecles havia sortit, tarda rere tarda, el que seria la seva sentència condemnatòria. Cada cop que hi pensava, la sang li pujava al cap fent-li aflorar aquell esperit de venjança, tan seu, tan arrelat, que no aconseguia dominar i que li havia fet tan de mal. Sovint recordava la conversa amb en Santacreu, quan li va fer el comentari que acabaria les memòries quan marxés de Cardona, i se li removien les entranyes en adonar-se que havia tingut raó. L’únic motiu pel que s’hauria volgut quedar a Cardona era precisament per, algun dia, apaivagar del tot aquest sentiment de revenja amb tots els que li havien fet el llit, començant per en Santacreu; però vista l’experiència del vespre del dia del judici, era millor deixar-ho córrer si no volia complicar-se la vida per sempre més. Les circumstàncies i aquella aurèola de fortuna que semblava envoltar en Vicenç Santacreu l’havien obligat a intentar oblidar-se’n i s’havia proposat començar de zero.

No havia dinat, i el darrer esmorzar al seu xalet dels Escorials havia estat escàs, així que el primer que va fer va ser entrar al bar de l’estació. Un cafè i uns quants melindros farien el fet. Tenia pensat dormir durant el viatge, però el trau a la part del darrere del cap l’impedia repenjar-lo als seients del seu vagó i el que en va treure va ser un mal de cervicals de mil dimonis. Així, doncs, després d’omplir una mica l’estómac, aniria a buscar alguna pensió neta i barata per passar els primers dies. Aquella tarda dormiria, i aprofitaria el dissabte i diumenge per estudiar l’entorn i valorar per on havia de començar. Dilluns, a primera hora, iniciaria la seva recerca de feina.

Localitzà de seguida el cambrer, que s’hi va acostar. Un noi molt jovenet, prim i de cara tendra va netejar-li la taula, acostant-s’hi excessivament. En Raymond va sentir un rampell, una esgarrifança que li va recordar els moments de proximitat amb en Santacreu.