CAPÍTOL 10

26 DE FEBRER DE 1948

Tres dies després d’aquell estrany episodi, en Raymond no n’havia tornat a parlar amb en Vicenç de l’hematoma ni de res d’altre que no estigués estrictament relacionat amb temes laborals, però tampoc no havia deixat de pensar-hi. Aquelles llargues estones escrivint al jardí li servien per abocar sobre el paper tot un seguit de reflexions i pensaments que li voltaven pel cervell sense ordre de cap mena, i en va treure algunes conclusions.

Primer va descobrir què era el que havia fallat amb la Berta, feia anys a Berlín, i era ben senzill: a ell no li agradaven les dones, ras i curt. Fent de soldat havia viscut de prop un episodi d’uns companys a qui havien descobert tenint relacions homosexuals i tant el càstig aplicat com les reaccions dels companys li havien fet passar les ganes de temptar les seves inclinacions. A partir d’aquell moment, si calia tenir tracte amb la gent de les mines o de Cardona, disfressava la seva indiferència envers les propostes femenines fent-se passar per una ànima solitària, cosa que potser tenia un punt de certesa.

Lluny del bloqueig mental que solia patir quan l’envaïen preocupacions relacionades amb qüestions menys concretes, en Raymond havia aconseguit entomar aquell terratrèmol personal amb fredor i tenacitat. I amb resolució, perquè un cop assumida la seva personalitat real, havia decidit fer tot el possible per satisfer els seus desitjos, i si per aconseguir-ho havia de fer valer la seva autoritat i la fermesa del seu caràcter alemany, no ho dubtaria.

En Vicenç, per contra, tres dies després d’aquella situació, estava aconseguint d’oblidar-ho. En un primer moment el trasbals d’allò desconegut el va deixar tot el dia fora de si, absent i atabalat. En veure ara el tracte normal i sec que li dispensava l’Aleman a partir del dia després, s’havia anat tranquil·litzant i convencent que no hi havia més que alguna mena de raresa del seu cap, semblant a la del dia que li va explicar la història del somni amb la seva mare.

A les dues, l’hora de plegar, en Vicenç remenava les prestatgeries dels llibres cercant algun altre volum que li fes el pes.

—Ja l’has acabat, el que et vaig regalar? —va dir en Bauer, des del darrere, provocant-li un ensurt que no va poder dissimular.

—Sí. Ja l’he acabat.

—I només llegeixes llibres de química?

—Sí, ara sí. Els pocs que tenim a casa ja els tinc més que vistos. Els de l’escola i una novel·la que he llegit tres cops. És així de gruixuda —digué en Vicenç, mostrant l’amplada amb els dits.

—De què em parles? —preguntà en Bauer amb un somriure i picant l’ullet.

—De la novel·la —contestà sense acabar d’entendre la pregunta.

—Ja. Si t’agrada llegir, m’agradaria ensenyar-te una cosa.

En Vicenç va quedar expectant per saber de què li parlava. Potser li volia oferir llibres que no fossin de química, novel·les, per exemple, i no cal dir que li vindrien molt de gust noves històries.

—A mi m’agrada molt escriure i ara mateix tinc molt avançada una bona història. M’agradaria que li fessis un cop d’ull.

—D’acord —digué en Vicenç, un xic sorprès.

—Pots venir aquesta tarda, si vols. Cap allà a les cinc. Et va bé?

Els dubtes d’en Vicenç van ser ben evidents perquè no sabia què havia de fer aquella tarda i si la seva mare comptava amb ell per alguna feina.

—Va, que et prepararé un bon berenar —insistí l’Aleman tot girant-se per marxar, donant la invitació per acceptada.

La idea del berenar era un bon argument, però en Vicenç marxà cap a casa rumiant com s’ho faria per convèncer la seva mare per anar a ca l’Aleman a llegir vés a saber què. Tal i com es temia, la Maria tenia altres plans per a aquella tarda.

—S’ha d’anar a buscar llenya —va dir, movent el cap negativament.

—Però si hi va anar el pare diumenge —protestava en Vicenç.

—Sí, però ell no en va poder portar gaire i s’està acabant. I diuen que demà i dissabte farà fred. Fins i tot pot ser que nevi.

En Vicenç va acotar el cap decebut mentre continuava dinant.

—On volies anar? —va preguntar la seva mare reprenent el fil.

—Als Escorials, a casa de l’Aleman. Diu que em vol ensenyar no se què perquè llegeixi.

A la Maria li va canviar la cara. La feina de casa era important, però la que donava diners encara ho era més i no era qüestió de quedar malament amb el cap.

—Ah, si és així, potser hi hauries d’anar.

—És que per això us ho demanava —va voler aclarir en Vicenç.

En Vicenç es despertà completament desconcertat. Li va costar uns quants segons adonar-se que la migdiada se li havia allargat massa i potser era més tard del que desitjaria. Va cercar el rellotge i, efectivament, ja passaven cinc minuts de les cinc de la tarda, l’hora que li havia dit en Bauer. Tots els de casa havien anat a arreplegar llenya suficient per arribar a la primavera, i ell s’havia quedat dormint. No recordava si l’havien cridat o no al marxar, però la qüestió era que li tocava córrer. Es va calçar sense desfer el nus dels cordons de les sabates per anar més ràpid, maleint el costum de treure-se-les trepitjant els talons, i sortí corrents en direcció als Escorials. Va travessar la palanca de fusta que creuava el riu Cardener per enfilar la carretera de pujada fins als xalets. No era gaire distància, però fer-la corrent esgotava una barbaritat, de manera que es presentà a can Bauer sense poder articular paraula.

Tocà el timbre i va ser el mateix Bauer qui li obrí la porta. Era un quart de sis, però no va fer cap mena de referència al retard. El féu passar a la sala d’estar.

—Normalment treballo al jardí, però sembla que haja de ploure i d’ací a poca estona es farà fosc.

En Vicenç no gosava dir gran cosa i simplement es limitava a assentir. En aquells moments el seu cap no actuava com a tal, però preferia no disgustar-lo i li mostrava el mateix respecte que a la feina. En Bauer li explicava que aquella casa era massa gran per a ell tot sol, però que no la podia pas refusar perquè estava en millors condicions que moltes altres que havia vist.

—I a més, el lloguer és gratuït —deia en un to sobrat, gairebé ofensiu per a en Vicenç, que sabia el que costava guardar prou diners per poder pagar el del seu pis atrotinat.

Es començava a sentir humiliat i va rumiar que, si la cosa anava d’aquella manera, en marxaria ben aviat amb qualsevol excusa. Tot i així, quan va veure entrar una dona grassoneta amb una immensa safata plena de menjar i beure, li canvià la cara per la sorpresa.

—Senyor Bauer, el berenar.

El va deixar a sobre d’una taula baixa, al centre d’una mena de semicercle format per un gran sofà i un parell de butaques, i picà l’ullet a en Vicenç.

—Au, atipa’t tant cop puguis, noi —va dir-li la Soledat.

Pa blanc sucat amb mantega i sucre, galetes, una rajola sencera de xocolata i… llimonada! En Vicenç n’havia tastat una vegada a casa d’uns familiars que havien tingut molta més sort que ells, per la comunió d’algun dels seus fills. L’havia trobat boníssima, però gairebé havia oblidat el gust que tenia. Va anar per seure i atacar la safata, però va aturar-se recordant alguna de les escasses lliçons de maneres que havia après a l’escola.

—Seu, seu —va dir en Bauer—. Tens gana, suposo.

Aquell «suposo» continuava en la mateixa línia humiliant de deixar palesa la seva immensa superioritat de recursos. Si hagués tingut més orgull que gana, hauria deixat caure alguna sentència ben dita i hauria tocat el dos, però no era el cas. Per dinar només havia engolit un grapat de llenties i ja en feia unes quantes hores. A més, aquelles menges eren el millor que li havien ofert mai i no era qüestió de deixar-les escapar. Va anar per seure a una de les butaques, però l’amfitrió li va indicar que ho fes al sofà. No sabia per on començar. El pa amb mantega i sucre era un luxe, però la xocolata s’emportava el gruix de les mirades i desitjos. Va agafar una llesca de pa per no semblar massa golafre i tot seguit inicià un atac indiscriminat cap a aquella rajola de paper vermell que, a poc a poc, va anar quedant reduïda al simple embolcall.

En Bauer es va limitar a omplir un parell de gots amb llimonada, se’n quedà un per ell i acostà l’altre a en Vicenç, que no donava l’abast.

—Així que t’agrada molt llegir, oi?

En Vicenç assentí amb el cap per no obrir la boca, plena a vessar d’una barreja d’una mica de tot allò que tenia al davant.

—Està bé, açò de llegir —va continuar l’Aleman—. Pots aprendre molt, llegint.

Potser esperava encetar amb en Vicenç una conversa sobre els llibres, però el pobre noi prou feina tenia a engolir tot el que podia.

—Si menges tant, no soparàs —va dir en Bauer després d’un llarg silenci.

En Vicenç se’l va mirar somrient mentre empassava la darrera galeta que s’havia ficat a la boca, i es fregà amb el tovalló per parlar.

—Si no sopo, els meus pares i la meva germana, estaran contents. N’hi haurà més per a ells.

Llavors s’adonà, de cop, que aquesta vegada era ell qui feia notar la inferioritat de la seva família. No ho havia d’haver dit, però ja estava. Es va notar l’estómac a punt de rebentar i recordà quan a l’escola el mestre els havia explicat que, si menjaven ràpid, s’atipaven abans. Ell ho havia provat infinitat de vegades a casa seva, i no s’havia atipat mai. El berenar de ca l’Aleman havia servit per descobrir que a aquella teoria del mestre hi faltava un detall: calia que la quantitat de menjar engolida fos molt superior a la ració que ell solia trobar cada dia a taula.

En Raymond no entenia com s’ho feia aquell noi per engolir aquella quantitat de menjar sense rebentar. Mai no havia vist ningú menjar tant en tan poca estona. De fet, potser era la primera vegada que portava un pobre a casa. En un moment donat, va veure que en Vicenç, encara amb la boca plena, es feia enrere i repenjava l’esquena al sofà, senyal que ja no podia més. Quan va cridar la Soledat perquè retirés la safata amb el sobrant, va notar com ella també se sorprenia del que havia arribat a menjar.

—Estem a l’edat de créixer, eh…

En Raymond ja en tenia prou i massa dels comentaris de la Soledat. En aquell cas era igual, però tenia el perillós costum de fer certes observacions a l’hora de servir o retirar el menjar quan hi havia visites i això el posava força nerviós. Un dia l’havia seguit fins a la cuina i li havia clavat una bona esbroncada, però no havia servit de res. Aquella dona tenia la seva manera de fer i ja veia que no la canviaria.

Havent berenat, doncs, en Raymond es va alçar per anar a cercar els seus escrits, el motiu de la visita, abans que es fes massa tard. Mentre obria el calaix del despatx va veure que, tal i com temia, havia començat a ploure.

—Sort que ens hem quedat ací dins —va dir, tornant a la saleta amb un plec de fulls—. Ja ha començat a ploure. Has portat paraigua?

—No —va dir en Vicenç.

—Té. Et presento les memòries de Raymond Bauer.

En Vicenç s’havia quedat absort amb l’anunci de la pluja. El paraigua tant era, però va pensar que, si els de casa no havien tornat abans que comencessin a caure gotes, se’ls hauria mullat la llenya i no serviria fins que quedés seca i, per tant, els tocaria passar fred.

—Vicenç? Et trobes bé? —va sentir que li deia en Bauer.

—Sí, sí. Estava pensant en els de casa, que han sortit a buscar llenya i es deuen haver mullat.

Per un moment li va semblar que l’Aleman posava cara d’enuig. Mostrava un plec de fulls davant seu i ell ni se n’havia adonat.

—Perdoni. Què em deia?

—Que açò és el que et volia ensenyar, les meues memòries escrites.

En Vicenç tornà a posar cara de sorpresa.

—Té una màquina d’escriure?

—Sí —va dir en Bauer—, una Hispano Olivetti M40. Després te l’ensenyaré, si vols.

En Vicenç assentí amb el cap i va començar a llegir les memòries d’aquell exsoldat reconvertit en cap de laboratori químic. Va pensar en la història que havia sentit sobre la seva fugida de Berlín, i prou que devia tenir algun interès. Inicià la lectura i, tot i que costava una mica d’entendre expressions i maneres de dir les coses, ho anava entenent. Ell era de lectura lenta; però, per mica que l’interessés, era capaç de concentrar-se del tot en el que llegia i abstreure’s completament del seu entorn. L’escrit començava amb els anys d’escola, i narrava un conflicte que havia tingut amb un company de classe jueu, que l’havia fet quedar com un poruc davant tota la resta. En Vicenç no acabà d’entendre què volia dir amb allò de «me’n venjaria anys més tard, en convertir-me en soldat del Tercer Reich».

El relat continuava explicant el desastre de la festa del seu desè aniversari; en Vicenç, però, es va aturar de sobte en notar l’alè d’en Bauer a tocar de la seva orella. Alçà el cap, sorprès, i va trobar-lo just arran del clatell, com qui no s’hi veu i li cal ser a prop per també llegir. Es féu cap a la dreta del sofà per evitar aquell contacte imminent, però l’Aleman encara s’hi va acostar més. De sobte, en un rampell, en Vicenç recordà la situació del dilluns anterior, mentre li ensenyava el blau de les costelles, i va deixar en sec de llegir. En Bauer havia reposat la mà al darrere del respatller, deixant els dits a tocar de l’espatlla dreta d’en Vicenç, tot dissimulant.

—Ací és on explico quan vaig caure a una bassa en ple mes de novembre —deia, assenyalant una línia del full.

El jove Vicenç ja no llegia, intentava entendre un altre cop què volia dir aquell comportament del seu cap de laboratori. En una nova embranzida, després d’assenyalar amb el dit una altra línia, la mà esquerra d’en Bauer va quedar posada sobre la cuixa d’en Vicenç, que ja no sabia què fer. De sobte es va obrir la porta.

—Si no vol res més, jo marxaré, senyor…

La Soledat no va acabar la frase en veure un moviment estrany al sofà. En Bauer s’havia alçat d’una revolada mentre aquell noiet restava assegut en diagonal, gairebé tombat sobre el respatller amb una cara d’espant digna del pitjor dels malsons. Un munt de fulls s’havien escampat per terra.

—No li he dit mil vegades que no entre sense trucar? —cridà en Bauer.

—Sí… perdoni —es disculpà la dona, començant a imaginar el que no volia.

—Jo també me’n vaig, senyor Bauer. Porta paraigua, senyora? —va dir en Vicenç, recuperant la verticalitat i alçant-se del sofà.

—Sí, en porto.

—Doncs, si no li sap greu, baixaré amb vostè.

La Soledat assentí tímidament i va anar cap a la porta de sortida. En Vicenç cercava la seva jaqueta sense gosar mirar l’Aleman, suposant que l’estaria escrutant amb aquella mirada encesa de quan algú arriba tard. Finalment la va trobar.

—Bé, adéu i gràcies pel berenar —va dir, mirant al terra.

—Una cosa, Santacreu… —digué en Bauer.

En Vicenç va quedar clavat a la porta. L’havia tractat de Vicenç tota l’estona fins llavors. Aixecà la vista per comprovar que la mirada era molt pitjor del que temia. No era capaç d’articular cap paraula.

—Suposo que vols conservar la feina, oi?

En Vicenç féu que sí amb el cap.

—Doncs, intenta que no m’emprenye.

Havent dit això, va desaparèixer cap a l’interior del xalet.

A la porta s’esperava la Soledat amb cara de circumstàncies. Sense dir res, deixà passar en Vicenç, que sortia amb ulls plorosos, i un cop a fora va estendre el paraigua.

—N’hauríem pogut demanar un, però quan està així no se li pot dir res.

En Vicenç no va dir res més i ella tampoc. Tan sols, quan eren un tros avall, va gosar fer-li una pregunta.

—Quants anys tens, noi?

—Quinze —contestà.

—Valga’m Déu!

Ja dins del nucli de La Coromina, a pocs metres de casa d’en Vicenç, se separaren. La Soledat no es va atrevir a dir res. Entre el que havia sentit i el que s’havia imaginat aconseguia fer-se una mica la idea de per on anaven les coses, i no podia fer més que esfereir-se. Aquella nit no va dormir.

En Raymond va arreplegar els fulls escampats per terra i s’estigué una bona estona posant-los en ordre mentre mirava de tranquil·litzar-se. Després va anar al despatx, col·locà un full en blanc a la màquina i començà a escriure de manera compulsiva.

—Què s’ha cregut, aquest mocós? —repetia en veu alta.

La seva habitual teràpia d’Olivetti no li servia, aquella vesprada, així que decidí acompanyar-ho amb una ampolla de whisky escocès de la panera per directius de l’anterior Nadal i intentà relaxar-se. Com més bevia, més ganes tenia de fer fora al Santacreu dels collons.

—Demà mateix el despatxaré. Demà! —va cridar.

Un cop i un altre li retornava la imatge de la Soledat entrant al menjador sense trucar. Va decidir que també la despatxaria. L’endemà mateix.

A l’hora de sopar, en Raymond va anar a la cuina sense gens de gana, i, en veure l’olla d’escudella encara a sobre dels fogons, li etzibà una puntada de peu, escampant-la per tot el terra de la cuina.

En Vicenç va arribar a casa sense pensar en si havien tingut temps de tornar amb la llenya seca. Encara faltava estona per sopar, però ja va dir que no ho faria.

—He berenat massa, mare. Sopeu vosaltres.

—Caram, aquest aleman —va dir la Maria—. Sí que et tracta bé.

—Si ho sabessis —contestà en Vicenç en veu baixa, per a ell mateix.

Va anar directament al llit. Agafà el llibre per fer veure que llegia i perquè ningú no li preguntés res, però la intranquil·litat l’envoltava de tal manera que l’habitació se li va fer irrespirable. Encara no hi portava ni cinc minuts que va alçar-se i pujà al porxo. Necessitava aire.

Assegut al seu racó de sempre, tot i que li arribaven escatxicades de pluja, era al lloc perfecte per passar-hi una estona pensant. No entenia res. Què volia en Bauer? No aconseguia una explicació clara per moltes voltes que hi donés, però al fons de tot hi veia un comportament molt tèrbol. No s’atrevia a parlar-ne amb el seu pare, i molt menys amb la seva mare. A la Carme tampoc no li’n podia dir res sense que després se n’assabentés la mare. I per acabar-ho d’adobar, li anava el lloc de feina. I si el deixava fer?