CAPÍTOL 3

12 DE GENER DE 1948

A cal Santacreu ningú no sabia on era la mare. No solia sortir de casa a les tardes, i menys encara en un dia fred i plujós com aquell. En Joan, el pare, i els tres fills, Pere, el més gran, Carme, la noia, i en Vicenç, el més jove, havien sortit a cercar-la, desabrigats i corrents, sense saber què pensar, tement, no esperant cap cosa bona.

«La misèria trastoca la gent», havia sentit dir en Vicenç en més d’una ocasió a la seva mare, la Maria, quan els arribava la notícia d’algú que s’havia llençat de cap a la resclosa, segurament desesperat per no haver trobat la manera d’aconseguir res per sopar aquell vespre. Tots i cadascun d’aquells comentaris travessaven el cervell del jove que feia unes hores havia arribat content a casa, per fi, amb una bona notícia.

Aquell matí havia vist la seva mare exhausta, del tot desesperada, amb la mirada perduda de qui decideix rendir-se. La precària situació familiar estava a punt de rebre el tret de gràcia: l’endemà mateix en Pere havia de marxar a fer el servei militar. Tres anys sense el seu sou eren del tot inconcebibles, ja que només el cap de família treballava de carreter de l’escòria a la fàbrica gran de La Companyia. Tot i que en Pere continuaria cobrant algunes pessetes a l’exèrcit, amb prou feines en tindria per a les seves despeses bàsiques, i el jornal del pare tot just servia per pagar el lloguer d’un pis vell, fred i humit al mig de La Coromina. La Carme no aconseguia entrar de serventa en cap casa benestant i trobar qualsevol altra feina era del tot impossible. En Vicenç, en canvi, als seus quinze anys, tenia una bona notícia, aquella nit.

El final de la guerra els havia convertit, sense haver-ne pres part, en víctimes desgraciades dels vencedors i dels terratinents. Els tres fills havien nascut i crescut en una masia arrendada de Montmajor que els permetia, si més no, «anar tirant». Entre tots conreaven les terres i cuidaven el bestiar mentre els arribaven notícies confuses i esbiaixades del cop, de l’alçament dels militars, l’esclat de la guerra civil i de la seva evolució. Les darreres esguitades les van patir de sobte una matinada quan els van despertar els obusos que esclataven al turó del davant de casa. No van ser a temps de fugir i es van amagar al celler, esperant que els Nacionals passessin ràpid i deixessin dempeus el màxim de pertinences. Així va ser, l’exèrcit franquista passà de llarg en el que ja era un passeig triomfal fins als Pirineus. El pitjor malson per a la família Santacreu, però, encara estava per arribar.

Animat per la victòria dels feixistes, l’amo de la casa, el Panxut, que era com l’anomenava la Maria, va decidir fer-los fora de la casa que els permetia una minsa dignitat familiar. No va respectar el cicle de la terra, sagrat a pagès, que estipulava, en una llei no escrita, que no es podia fer fora els arrendataris fins que haguessin collit els fruits de la terra que havien treballat; i es convenia així que els contractes comencessin i finalitzessin per Tots Sants. Els animals també se’ls va quedar.

Amb res a sobre, van anar a parar a La Coromina, primer a una barraca que els van deixar per caritat, i més tard, ja amb el pare treballant a la fàbrica, al pis de la plaça de l’Església. Estava en molt males condicions i era petit, però tenia electricitat. L’aigua, en canvi, l’havien d’anar a buscar amb garrafes i cubells a la font de la plaça. Al costat de l’entrada, a planta baixa, hi havia una latrina per a les necessitats fisiològiques, amb un dipòsit que s’havia de buidar sovint per evitar pudors insuportables.

Inconscientment, presos pel temor a la fatalitat, els quatre van dirigir-se, sense dir-s’ho, a la perillosa resclosa construïda al riu Cardener al seu pas per La Coromina. Mentre s’hi acostaven en silenci, en Vicenç sentia com la seva respiració s’accelerava, igual que la dels seus germans. Es van aturar a pocs metres del punt des d’on sabien que s’havien deixat caure els desesperats que havien dit prou, el darrer feia tan sols un parell de setmanes. Només s’hi va acostar el pare. Als ulls, hi duia reflectida la por pel que es temia trobar, i la Carme no va poder evitar esclatar en plors per la tensió. El pare s’hi abocava perillosament, mirant els voltants de la construcció i un tros més endavant, a una reixa que feia de filtre, just on s’havien trobat els cadàvers dels desgraciats. Finalment va recular tornant a mirar als fills.

—Aquí no hi és —va dir amb una barreja d’alleujament i temor.

Els tres germans van provar tímidament de somriure, mirant-se els uns als altres, i es van adonar que estaven completament xops, que tremolaven del fred que els arribava als ossos. Quiets per uns instants, el pare va decidir tornar a casa.

—Segurament deu estar esperant que pari de ploure —va dir.

—O potser ja ha tornat… —hi va afegir la Carme, a qui les llàgrimes se li havien barrejat amb l’aigua de pluja que li regalimava des dels cabells.

Començava a fosquejar mentre desfeien el camí cap a casa sense dir res, igual que feia una estona, resant i suplicant a Déu de trobar la seva mare a casa, sana i estàlvia. Però no va ser així, la mare no hi era; el menjador era a les fosques i la llar de foc s’apagava en haver-se consumit gairebé tota la llenya que hi havia. El pare va entrar a la cuina i a les dues habitacions, la de matrimoni, que compartien amb la Carme, i la dels dos nois. No, no hi era.

El silenci dels fills i del pare el trencava només el soroll d’aquella pluja que insistia a fer-ho tot molt més feixuc i cruel. Els tres germans s’havien quedat palplantats a la porta, com esperant bones notícies per acabar d’entrar.

—Ja vinc! —va cridar en Vicenç.

—On vas?! Vicenç, torna! Que es fa fosc! —provà d’aturar-lo, sense èxit, el pare.

Havia sortit, un altre cop sense abrigar, esperitat cap a l’escala, saltant els graons de dos en dos.

—Ja hi vaig —va dir en Pere, conscient que el seu pare no tenia ni esma ni salut per seguir-lo.

L’un corrent a una vintena de metres de l’altre, van sortir del poble seguint la carretera que portava a Manresa fins que, en un punt determinat, en Vicenç es va endinsar al bosc sense parar de córrer. En Pere, exhaust i sorprès per l’empenta del seu germà, dèbil de mena, el cridava sense obtenir resposta. La foscor i els pins, que afegien ombres a la negror del vespre, li van fer perdre i, pensant que el seu germà petit havia perdut l’enteniment, es va aturar i va escoltar amb atenció per poder seguir-li el rastre. Entremig del soroll de la pluja que remullava el bosc, va entreoir un nyic-nyic metàl·lic a una certa alçada, per damunt dels arbres. Mirava enlaire, però les gotes el privaven de poder fixar la vista en la foscor i endevinar l’origen d’aquell so repetitiu. Pocs segons més tard es va adonar que era sota la línia de vagonetes que transportaven la potassa que sortia de les fàbriques fins a Súria. Una dotzena de quilòmetres de cables metàl·lics sostinguts per més de cent pilones amb uns coixinets que feien córrer amunt i avall una processó de contenidors penjats, plens de potassa, els de baixada, i de carbó o fueloil, els de pujada.

Encara distret pel soroll de les vagonetes, exhaust per la correguda, en Pere va sentir unes veus un tros més enllà i va perseguir-ne el so enmig de la foscor. Com més s’hi acostava més clara se li feia la veu del seu germà.

En Vicenç, enmig del desengany de no trobar la mare a casa, havia recordat de sobte una conversa que hi havia tingut aquell mateix dia al matí, amb ella i amb la seva germana, quan tots tres tornaven just per aquell indret de fer una mica de llenya per al foc.

—Quan deu pesar una vagoneta d’aquestes plena? —havia preguntat la Carme.

—Prou com per esclafar-te —va dir en Vicenç, burleta.

Els dos van quedar glaçats amb l’afegitó de la mare.

—Tant de bo ens en caigués una, doncs. S’hauria acabat la misèria i el patir.

Fet i fet no seria la primera que cauria. Sovint es comentava que havien aturat les vagonetes perquè n’havia caigut una en algun lloc o altre. Sortosament, però, mai no s’havia hagut de lamentar cap desgràcia perquè s’havia projectat la línia de transport lleugerament apartada de qualsevol camí. En Vicenç havia corregut des de La Coromina fins aquell punt amb la intenció de seguir-ne el traçat. Veient l’estat de desesperació de la mare aquell dia, tots tenien la certesa que hauria volgut fer una bestiesa, però tan sols el més jove n’havia endevinat la verdadera intenció. La va trobar de seguida, asseguda al terra, completament xopa i en un estat gairebé inconscient.

—Mare, mare, aixequeu-vos. Anem cap a casa.

Ella feia que no amb el cap. Movia els llavis intentant de dir alguna cosa, però la tremolor li ho impedia i no li quedaven forces ni ganes per aixecar-se.

—M’han donat feina, mare —va dir finalment en Vicenç, esperant que la bona nova servís per donar-li força.

Va alçar els ulls i va dibuixar un intent de somriure pel que significava allò. El sou que perdien per la mili d’en Pere el substituiria el d’en Vicenç i, a més, tindria una nova cartilla de racionament quinzenal. Llegums, arròs, sabó, bacallà, sucre i oli. No tot ho consumia la família, sinó que la Maria intentava bescanviar alguns dels productes, els més valuosos, per altres que, tot i de primera necessitat, no entraven a la cartilla; patates, per exemple.

De seguida hi va fer cap en Pere, i l’esbroncada que pensava fer-li, al seu germà, es va convertir en un parell de copets agraïts a l’espatlla per haver encertat les intencions de la seva mare.

Entre els dos la van alçar i, a poc a poc, sense dir res, tornaren cap a La Coromina. Quan ja hi arribaven, amb els carrers foscos i deserts, la Maria va poder articular les primeres paraules des de feia moltes hores.

—Ara, Pere, no prenguis mal fent de soldat.

Fer de soldat era un dir, perquè en Pere continuaria fent de miner, però a la mina de Fígols, al Berguedà, com molts altres de l’ofici que havien continuat treballant en les mines els anys que durava el servei.

Un cop a casa, xops i amb el fred que els calava fins al moll dels ossos, van córrer a eixugar-se, canviar-se de roba i seure d’esquena al foc que el pare havia tornat a encendre. Sense acabar de refer-se, la mare va sortir embolicada en una manta i deixant escapar els primer esternuts del que seria l’enèsim constipat de l’hivern. Ella i en Vicenç eren els més propensos als refredats, amb la diferència que al petit se li complicaven i l’obligaven a quedar-se al llit.

—Abriga’t, Vicenç, no te’ns constipis ara que tens feina —digué, protegint-lo com sempre, sabedora, la mare, de la seva debilitat.

La Carme sortia en aquell moment de la cuina amb una olla de sopes de pa sec amb un tros de ceba que havia preparat convençuda, ara sí, que aquell vespre soparien els cinc plegats. No era gaire cosa, però hi eren tots.