CAPÍTOL 8

20 DE FEBRER DE 1948

En Raymond Bauer tornava a ser a Berlín. Entre un munt de runes d’edificis enderrocats veia la casa, casa seua, aquell petit bloc de tres plantes amb tots els pisos intactes. No s’ho podia creure, i s’hi acostava a poc a poc, esquivant el munt de gent que carretejava estris i penes, sense forces per reconstruir una ciutat que encara feia olor de mort. A la façana del que havia estat casa seua durant més de vint anys, hi apreciava petits forats, rastre de tiroteigs, i alguns vidres trencats. Però hi havia roba estesa i, per tant, hi havia vida. Mentre s’hi acostava, localitzava les finestres que corresponien al seu pis. Eren en bon estat i, precisament, n’hi havia alguna amb l’estenedor poblat. De més a prop, però, s’aturà en veure-hi estesos un jersei blau i una camisa gris. O dos de cada. Quan ja era ben bé a sota, comprovà que tota la roba eren jerseis blaus i camises grises, justament la roba que havia fet servir per fugir, neta i estesa. Podia ser un senyal d’alguna cosa? Algú l’havia vist fugint amb aquella roba i se’n mofava, o potser li volia fer entendre alguna cosa? De sobte, emmarcada per una finestra que s’acabava d’obrir, va veure la seva mare.

—Raymond! Sóc ací! —oí que cridava.

—Mare! —respongué ell, arrencant a córrer per entrar-hi.

A la façana principal, però, no hi havia porta. Va seguir corrent cap al lateral, i tampoc. Les altres dues tampoc no tenien entrada. Mirava amunt, i a un costat i un altre, desficiós, per intentar trobar una manera d’entrar-hi mentre continuava oint la veu de la mare cridant-lo, cada cop més desesperada. Una de les finestres de la planta baixa se li aparegué amb els vidres trencats i, sense pensar-ho dues vegades, s’hi va enfilar. El pis era ple de cadàvers que calia apartar amb els peus, trepitjar-los i tot, si volia arribar a la segona planta. Un cop a l’escala, també plena de morts, aconseguia plantar-se davant la porta de casa. El timbre, però, no sonava com abans i, a més, una vegada premut no s’aturava. Tornà a pitjar-lo per si s’havia encallat, però el soroll metàl·lic continuava sense fi, fent-se cada cop més eixordador.

Era un quart de sis del matí i el so del despertador martellejava els timpans d’un Raymond Bauer que cercava el llum amb una desesperació impròpia en ell. Els seus despertars eren suaus i serens, però aquell matí semblava un altre. Va trigar uns quants segons abans d’encertar el botó que aturava aquella dringadera insuportable i, quan ho va haver aconseguit, es va quedar quiet, immòbil, gairebé deu minuts, mentre la respiració recuperava un ritme més o menys normal i s’adonava que, tot i la fredor de les matinades de febrer, estava suat com un pollet. Aquell dia no va esmorzar. Es va limitar a rentar-se la cara amb aigua gelada, es va vestir i se’n va anar al laboratori a peu. La distància no era excessiva, mig quilòmetre aproximadament, però ell sempre hi anava en moto per si havia de sortir a fer algun tràmit o encàrrec. Aquell matí, però, necessitava prendre l’aire perquè un maleït somni l’havia trastocat del tot. A més, arribaria abans que els altres i podria enxampar qui fes tard.

Si bé era cert que treballava al laboratori, com li havien proposat, la feina encarregada a en Vicenç no era la somniada en un principi, de remenar productes i fer barreges amb «potingues», com deia el seu pare. La major part de la seva missió es duia a terme al soterrani del laboratori, on es feien les feines més brutes i imprecises. Era un lloc de treball inexistent fins aleshores, perquè aquelles tasques se les havien repartides fins ara els de dalt. Es tractava, bàsicament, d’agafar les mostres de mineral que arribaven de l’explotació i preparar-les per a les anàlisis posteriors. És a dir, en Vicenç continuava treballant de proveïdor del laboratori. Fins llavors ho havia fet portant el producte final, i a partir d’aleshores ho faria preparant el producte inicial. Ell, però, hi treballava a consciència amb l’esperança que algun dia o altre el convertirien en tot un analista. Estava a punt d’acabar el llibre de química que li havia regalat l’Aleman i tenia el seu permís per emportar-se’n d’altres quan volgués. Tot i que sabia que en trauria més profit d’algun altre, n’hi havia un que li havia cridat molt la curiositat. Es deia Química de guerra; va llegir el nom de l’autor, L. Blas, i li feia gràcia, tenia curiositat per saber com es podia fer servir la química entre tancs, avions i metralletes.

Pel que feia als companys, com feia el torn de matí, en tindria tres: en Sisco, el més jove i més pinxo; en Julian, molt més gran i una bellíssima persona, i en Pons, en mig dels altres dos quant a edat, i íntim amic d’en Sisco però molt més callat.

Aquell matí de febrer havia arribat a la feina just abans del canvi de torn, cosa inusual en ell, que sempre feia els darrers metres corrent, amb la botzina de la fàbrica fent-li d’acompanyament musical, i hi havia trobat en Bauer a l’expectativa dels tardans. En Vicenç patia pel dia en què la seva sort amb l’Aleman se li esgotés. En canvi, el pobre Julian, que baixava a peu des de Cardona, a més d’un quilòmetre de distància, va arribar tres minuts tard. Tres. El cap de laboratori s’hi va desfogar amb tota la seva mala llet, talment com si hagués passat mala nit, humiliant-lo davant tots fins a la sacietat.

El cas d’en Julian era curiós. Un dels dies en què en Bauer era a una reunió es va sincerar amb en Vicenç i li va explicar la seva història al laboratori. Ell, coix des de ben petit per una malformació del néixer, va entrar a l’empresa com a analista. Sempre havia tingut molt interès per la química i, curiosament, tots aquells llibres que en Vicenç volia llegir havien passat abans per les seves mans, i l’havien convertit en un autèntic expert. L’enginyer que hi havia abans que ell va morir sobtadament d’un infart, i, coneixent les seves aptituds i el domini que mostrava amb les feines que s’hi duien a terme, el van nomenar cap provisional. La provisionalitat va durar quatre anys, fins que va arribar l’Aleman i se’l van treure de sobre de mala manera, enviant-lo al fons de la mina a arrencar pedres de sal.

—Jo no tenia cap títol, però l’Aleman tampoc —deia en Julian, amb recança—. La diferència és que ell era un nazi que venia de matar gent a la guerra. S’ha de ser mal parit per triomfar, Santacreu.

Tot i així, reconeixia que havia estat per la bona voluntat d’en Bauer, que havia pogut tornar al laboratori i deixar de patir.

La cita de «s’ha de ser mal parit per triomfar» la deia tot sovint, i parlant de qualsevol cosa. En Vicenç s’imaginava fins a quin punt l’arribada d’en Bauer havia trastocat la delicada vida d’en Julian, i per això entenia l’amargor amb què treballava.

Aquella, però, no va ser l’única esbroncada del dia. Mentre en Vicenç recollia tot de recipients per tornar-los al soterrani, va veure en Bauer mirant amb atenció un dels bancs de treball. Va llepar-se un dit, el passà per sobre del pedrís enrajolat i en tastà el resultat amb la llengua.

—Es pot saber qui ha deixat caure magnesi ací a sobre?

Ningú no va respondre, però realment ningú no sabia a qui li havia caigut. Podia ser a qualsevol dels tres.

Amb l’Aleman traient foc pels queixals, en Vicenç va tornar al soterrani, a la seva. Altres cops l’havia vist tastant productes directament amb el dit i s’havia promès que ell no ho faria mai així. Allò que remenava llavors no tenia problema, perquè bàsicament era sal, però quan fos analista segur que no seguiria aquell mètode.

El soterrani era força ampli, i com a lloc de treball no estava gens malament. Tot i que la feina era un xic feixuga, la preferia mil vegades a la que feia al principi. Almenys no s’avorria. Hi havia tot de màquines: una trituradora, una sedàs, una centrifugadora semiindustrial, un molí de dos rodets, tot amb motor elèctric. A més, també hi havia la caldera de la calefacció a carbó, fet que li assegurava no passar mai fred.

L’hora d’esmorzar solia ser a les nou, però aquell matí, una estona abans, en Vicenç va sentir que algú baixava per l’escala. Era en Bauer.

—A dalt esperen mostres, Santacreu! —va dir cridant, sense acabar de baixar.

En treure el cap, però, va trobar en Vicenç amb les mostres a la mà, a punt per pujar-les. Va fer un gest amb els ulls com mostrant què era el que estava fent i va pujar. En Bauer es va quedar al soterrani. En tornar a baixar, se’l va trobar assegut a un dels tamborets de treball. Feia molt mala cara.

—Que es troba malament? —va preguntar en Vicenç.

—No, no. He dormit malament —contestà l’Aleman, passant-se la mà per la seva clenxa rossa.

El noi va continuar amb la següent tasca, fent cas omís de la presència del seu cap assegut al costat, però amb la lògica tensió per sentir-se observat.

—Hui he somniat amb la meua mare —va deixar anar.

En Vicenç, sorprès, no sabia com agafar aquella mena de confessió. No sabia si deixar-lo parlar perquè el que volia era desfogar-se, o bé contestar-li i mostrar algun interès. En veure que no continuava, optà per la segona opció.

—Viu a Alemanya? —va preguntar.

—És morta.

De peus a la galleda. Havia d’haver triat la primera opció, però ja era tard.

—Em sap greu —digué, disculpant-se.

Una estona més de silenci en la qual en Vicenç ja no sabia què remenava, però en Bauer el va tornar a sorprendre.

—De fet, ho suposo que és morta. Però ben bé, no ho sé, no en tinc la certesa…

En Vicenç va alçar la mirada ja completament desconcertat amb aquelles confidències del seu cap, que va continuar explicant la història de la seva sortida de Berlín, la versió heroica, evidentment, i de com havia donat per morta la seva mare.

—El somni m’ha fet pensar que potser és viva. Estava molt malalta, però tenia el cap clar, i amb algú que l’ajudés, podria viure fora de la residència. Potser havia d’haver fet més per buscar-la. Tampoc no vaig comprovar si casa nostra estava ensorrada o no.

En Vicenç no podia creure el que estava sentint. Tot aquell tros d’homenàs enfonsat al seu davant, explicant-li les seves penes i misèries. L’Aleman va continuar.

—La meua tortura és que ni que volgués no podria anar un altre cop a Alemanya a comprovar-ho, i em maleeixo els ossos per no haver-me assegurat de la seva mort abans de marxar de Berlín.

—Escrigui-li una carta. A la seva adreça de sempre —es va atrevir a dir en Vicenç.

En Bauer se’l va mirar i va somriure. S’alçà del tamboret i li passà la mà per l’espatlla afectuosament.

—No sé per què t’explico açò, a tu. Ah, i perdona pels crits d’abans.

I era cert que en Raymond no sabia per què s’havia sincerat amb aquell noiet aprenent. Definitivament, li queia bé, però tenir-li simpatia no era prou motiu per haver deixat caure els patiments als seus peus i fer el pobre de mi.

—Què n’havia de fer ell? —va dir en veu alta, ja al seu despatx.

No podia culpar-lo d’haver estat al seu lloc de treball mentre ell es desfogava, però se sentia molt incòmode per haver compartit una debilitat amb un subordinat. Tot jurant-se que no tornaria a passar, va anar a parar a l’arrel del problema: en Raymond tenia molts coneguts i saludats, però cap amic. Ni tenia ningú a qui anar a explicar penes i alegries, i per això, segurament, havia triat algú més dèbil que ell en tots els aspectes. Va decidir no pensar-hi més.

A la tarda, després de dinar, va seguir la rutina diària d’agafar roba d’abric i sortir al jardí amb la seva Hispano Olivetti i un cafè amb llet. Feia estona que desitjava que li arribés aquell moment en què s’abstreia dels fantasmes que el perseguien des del matí. Altres vegades, amb qualsevol altra preocupació, aquell costum li havia funcionat, però aquell dia era diferent. No hi havia manera d’esborrar el somni de la seva ment i, un cop i un altre, se li reproduïen les imatges de la seva mare a la finestra, la roba blava i grisa i els cadàvers a les escales. No aconseguia treure’s del cap la idea que la seva mare podia ser viva.

—Escrigui-li una carta —va xiuxiuejar suaument.

Eren les paraules que l’aprenent li havia dit després d’escoltar el relat de la seva situació interior. En aquell moment no li havia fet cas, i s’havia limitat a somriure en adonar-se que s’estava posant en evidència davant un marrec. Tot seguit li havia demanat perdó pel tracte.

—Per què ho he fet? —va tornar a murmurar, ja assegut al jardí.

En Raymond era dels que no demanaven disculpes per res, ja des de petit. I això no tenia res a veure amb el caràcter autoritari que havia decidit d’imposar-se, sinó que era una característica innata. N’havia fet de grosses, però fins i tot, quan no tenia excusa ni coartada, callava i aguantava el que fos, però no demanava mai perdó. Afegia, doncs, un altre turment al sac del dia: per què s’havia mostrat feble davant aquell noi?

—Escrigui-li una carta —va tornar a recordar.

No era cap bestiesa. El somni havia fet trontollar de valent la poc fonamentada convicció que la seva mare havia mort. Si hagués estat viva, hauria intentat tornar a casa seva, o, si més no, algú li’n podria haver dit alguna cosa… només que s’hi hagués quedat un temps.

Va treure el full amb què havia estat escrivint el dia anterior, i n’hi va posar un de blanc:

A la mateixa hora de la tarda, al seu pis vell, fred i humit al mig de La Coromina, en Vicenç explicava a la seva germana Carme l’estranya experiència d’aquell matí amb l’Aleman. Tot i que el neguit que havia explicat era comprensible, cap dels dos entenia per què l’havia triat a ell per desfogar-se, i molt menys per què li havia demanat disculpes.

—Un jefe demanant perdó a un aprenent? No ho he vist mai, això —deia la Carme.

—Jo tampoc.

—Et deu haver agafat simpatia. Aprofita-ho, a veure si et fa analista aviat i podem menjar pa blanc cada dia.