CAPÍTOL 13

8 DE MARÇ DE 1948

En Raymond encara tenia mal a tot el cos, però ja podia aguantar. Havia passat gairebé una setmana des de l’accident, que els calmants a dojo s’havien encarregat de fer suportable. A més, el practicant de l’empresa pujava cada dia al seu xalet a curar-li el turmell masegat, i aquell dilluns al matí es disposava a reincorporar-se a la feina.

De portes endins, l’ambient a can Bauer era irrespirable. La Soledat era una altra, i des del dia en què va voler presentar-li la filla de la seva cosina no li havia tornat a dirigir la paraula, ni tan sols per temes domèstics. Ell es limitava a escriure-li notes en un petit bloc i a deixar-les sobre el marbre de la cuina o al rebedor; sobretot, els primers dies de convalescència, li demanava ajuda sovint per aixecar-se o moure’s de lloc, però ella obeïa i callava. La dona va mantenir el seu horari, entrant i sortint sense dir «hola» ni «adéu»; ell sabia, però, que tard o d’hora aquell sac de xerrar acabaria esclatant i no pensava cedir ni rebaixar-se a fer un primer pas que suavitzés la situació.

En aquest ambient de calma tensa, aquell dia es va llevar sense gaires problemes ni son, després d’una setmana de repòs gairebé absolut, i va sortir al carrer. El pujaria a buscar el xofer de l’empresa, a les sis menys deu, ja que la moto encara era al taller i ell no estava segur de poder fer el trajecte a peu. Encara feia fred i, tot i la foscor, que es començava a emblavir, des d’on era es podien veure els caminars mandrosos del munt de gent que s’acostava a la fàbrica per començar la jornada i la setmana. Va provar de seure en un graó, però l’acció d’ajupir-se encara estava inclosa en el grup de les poc freqüents o prohibides i es va limitar a repenjar l’esquena al marc de la porta, fins que va veure que s’acostaven els fars del cotxe que l’empresa feia servir per traslladar gent amunt i avall.

—Som-hi —va dir mentre començava a caminar, coixejant.

En Vicenç es va llevar encara amb més dificultats que la setmana anterior. Havia passat la tarda del diumenge en un estat letàrgic per haver perdut els dos dies que tenia per arrencar del seu germà els secrets més foscos de la vida dels «grans», i la nit havia estat semblant a totes les anteriors. A més, saber que en Bauer tornava a la feina afegia un punt més d’angúnia a tot plegat.

Van sortir de casa amb la mateixa pressa que cada dia i van tornar a passar a pas viu pel costat de la Palanca, on el dimarts anterior havien trobat l’Aleman i la seva moto estimbats. No va poder evitar desviar-hi la mirada i pensar que s’hauria d’haver deixat endur per la temptació d’ignorar-lo.

—Com està l’Aleman? —va preguntar el pare, que segurament també hi havia pensat en arribar a la palanca.

—Avui torna a treballar, em sembla —contestà en Vicenç, amb poques ganes.

En Joan no va dir res més i, en entrar al recinte, van veure el cotxe de l’empresa que s’aturava davant de la porta del laboratori. De dins en sortia un Bauer coix i adolorit.

—Au, aquí el tens —va deixar caure el pare d’en Vicenç, com si conegués el suplici pel qual passava.

Ja a dins, en Vicenç es va trobar amb el mateix panorama que abans de l’incident. Els tres analistes, en Julian, en Sisco i en Pons, s’acabaven de col·locar les bates de treball i, sense dir res i amb cara de dilluns, es disposaven a emprendre les seves tasques. Durant la setmana anterior, aquells moments previs a començar la jornada eren els preferits per en Sisco i en Pons per deixar anar les mofes sobre en Vicenç i en Bauer, com si haguessin passat la nit rumiant-se-les i les utilitzessin per desfogar la son i la mandra. Aquell matí, però, la presència del cap de laboratori els havia aixafat la guitarra.

En Julian va ser l’únic que va saludar i advertir en Vicenç.

—Ja és aquí —va dir, assenyalant amb el cap el despatx.

En Vicenç va agafar la seva bata per dirigir-se al soterrani, però en passar per davant de la porta entreoberta del despatx d’en Bauer, aquest el va cridar.

—Santacreu!

Un cop més, els caps dels analistes tornaven a semblar periscopis intentant entreveure què passava. En Vicenç va entrar.

—Bon dia.

—Bon dia. Només volia agrair-te que avisessis a la infermeria quan em vas trobar l’altre dia a sota la Palanca —va dir l’Aleman, amb rostre seriós.

—Qualsevol hauria fet el mateix, suposo —contestà en Vicenç, amb un posat inusualment ferm.

En Bauer trigà a contestar.

—Sí, suposo que sí —digué finalment.

En tornar a desviar la mirada cap als seus apunts, en Vicenç va entendre que donava la visita per acabada i féu mitja volta per sortir. Els altres estaven en la mateixa postura que en entrar, però amb un somriure burleta que va estar a punt de fer perdre els estreps a en Vicenç, que els hauria engegat a la merda de bona gana.

A l’hora d’esmorzar, en Vicenç va sentir que a dalt hi havia més gatzara de la que era habitual, cosa que significava que l’Aleman no hi era. Va decidir quedar-se a esmorzar al soterrani, com ja havia fet la setmana anterior, i així evitaria de sentir-se com un imbècil davant els altres. Va seure a l’escala i va notar que des d’allà es podien sentir perfectament les converses dels de dalt. Tal i com temia, parlaven d’ell.

—Jo crec que al Santacreu no li va això. Si és un nen… —deia en Julian.

—Millor. Així creixerà ensenyat —deia en Sisco, provocant les rialles dels altres dos.

—Jo no acabo d’entendre la gràcia de ser marieta. Amb tot el que pots trobar en una dona, quin plaer et pot donar un home? —reflexionava en Pons.

—És ben senzill —deia en Sisco—. Oi que quan vas de ventre i et surt el cagarro pel cul et quedes a gust? Doncs, deu ser el mateix.

En Vicenç s’havia quedat atònit, amb un tros de pa negre als dits paralitzats, sense alè ni força per acabar d’arribar al seu lloc. Les paraules «marieta» i «cagarro» li rebotaven dins del cap, picant a una i altra banda. Sabia què volia dir ser marieta, i, de fet, li havia passat pel cap que en Bauer ho fos. Un home a qui agraden els homes, sí, però què hi havia més enllà d’agradar? L’Aleman no era efeminat, ni amanerat, ni amb posat de doneta, i, per tant, no corresponia amb l’estereotip burleta que s’havia fabricat amb el que sentia d’aquí i d’allà. I què hi tenia a veure el «cagarro» en tot allò?

Amb el cervell treballant a un ritme infernal, va anar encaixant informacions, suposicions i conceptes aïllats fins aconseguir fer-se una idea del que l’envoltava i del que realment volia en Bauer. Una terrible esgarrifança el va travessar de cap a peus. Es va alçar i pujà corrents cap al lavabo, però no hi va poder arribar; vomità al mig de la sala principal, davant l’estupor dels altres tres.

—Que no et trobes bé? —va preguntar en Julian, amb preocupació.

En Vicenç va fer que no amb el cap, i va entrar al servei a rentar-se i beure aigua.

—Deuen ser les nàusees de l’embaràs —oí que deia en Sisco, rient.

—Ara t’has passat, Sisco —va replicar-li en Julian—. Per què no el deixeu en pau d’una vegada?

En Vicenç va sentir la defensa d’en Julian mentre es rentava la cara un cop rere l’altre, com si l’aigua freda es pogués endur aquella aurèola de fàstic que l’envoltava. En sortir, el mateix Julian estava colgant de serradures el seu vòmit per netejar-lo després.

Es va sentir la porta i va entrar l’Aleman.

—Què ha passat, ací? Què és aquesta pudor? —preguntà, emprenyat.

—He estat jo —va dir en Vicenç—. Alguna cosa m’ha fet mal i no he arribat a temps al lavabo.

—Doncs, dis-li a la teua mare que demà no et pose menjar podrit —va dir fent mitja volta cap al seu despatx.

—Marieta de merda! —va remugar en Vicenç.

L’Aleman s’aturà de cop al llindar de la porta del seu despatx, girant-se a poc a poc, com qui no s’acaba de creure el que ha sentit.

—Què has dit? —preguntà encès.

—Ja m’has sentit —va dir en Vicenç, tutejant-lo, passant pel seu costat sense mirar-lo i baixant al soterrani.

Una glopada de coratge l’havia empès a atrevir-se a intentar posar punt i final a tota aquella història. Els companys i mitja empresa sabien de quin peu calçava en Bauer, i aquest ho tindria complicat si volia despatxar-lo amb qualsevol altra excusa. Era arriscat, sí, però era l’única sortida que se li acudia en aquell moment. Havia plantat cara a l’Aleman davant els altres i, tot baixant les escales del soterrani, notant encara la seva mirada encesa al damunt, va tenir la sensació que acabava de fer un primer pas per posar les coses al seu lloc.

En Raymond, per fi, s’havia pogut dominar. Les ganes d’agafar aquell collons de Santacreu i escanyar-lo allà mateix havien estat immenses, però no ho havia fet. Un insult davant els altres no mereixia solament una pallissa, i la venjança havia de ser freda, calculada i definitiva. Es va tancar al despatx fent com si res no hagués passat i va sortir-ne a un quart de tres, quan ja hi havia en Codina, el que feia el torn de tarda. Alguna cosa devia saber, perquè en veure’l sortir es posà tens, com qui espera rebre alguna repulsa.

—Bona tarda —li digué en Raymond, quan marxava, amb veu amable.

A fora l’esperava el xofer amb el cotxe de l’empresa per tornar-lo a casa, tot i que potser s’hauria vist amb cor de pujar-hi caminant amb tranquil·litat. Ja dins del cotxe li va venir al cap una idea que posaria en pràctica l’endemà mateix. Treballar uns dies a la tarda li aniria bé.

En arribar al seu xalet es va treure la jaqueta i va anar directament a la cuina, com de costum. Aquell migdia la Soledat havia preparat un auster plat de pèsols i un tros de llom de porc. Pensà a sermonejar-la, però va recordar que no es parlaven i que no volia ser ell qui es rebaixés a fer-ho. Mentre pensava la manera de fer-li saber que havia notat aquella desatenció, la Soledat va entrar a la cuina i es plantà al seu davant.

—Senyor Bauer, he de parlar amb vostè —digué, esperant el permís per començar.

En Raymond en va apartar la mirada i començà a menjar-se els pèsols amb desgana, trobant la forma perfecta per menysprear el dinar. Ella, però, no va esperar més de tres segons per continuar.

—Allò de l’altre dia amb la filla de la meva cosina no ho puc tolerar de cap de les maneres. Sincerament, esperava una disculpa l’endemà, però el seu accident de moto m’ha fet esperar. Avui he vist que ja pot fer vida normal i he vingut a dir-li que, o se’m disculpa, o buscaré una altra casa per anar a servir.

En Raymond feia com si no la sentís. Continuava menjant-se els pèsols i tan sols va alçar la vista per omplir el got d’aigua.

—D’acord —va continuar la Soledat, amb to de sentència—. Quan trobi una altra casa li ho faré saber.

Dit això, tornà a agafar el drap per continuar traient la pols de les estances de la casa.

—Demanar disculpes a una serventa? —va dir en Bauer en veu baixa, somrient.