CAPÍTOL 20

DEL 17 AL 20 DE MARÇ DE 1948

Les converses, poques i tristes, això sí, havien tornat al laboratori. En Sisco i en Pons van quedar sorpresos i alarmats en veure que en Julian no arribava a la feina, i més quan en Vicenç els va explicar que el dia abans s’havia quedat al quarter després del seu interrogatori. El relat dels mètodes utilitzats pel sergent Morales per fer-lo confessar els esfereïren i els va tornar la intranquil·litat que havien perdut innocentment en deixar-los anar sense més.

—A nosaltres també ens citaran? —preguntà en Sisco.

—No ho sé —va dir en Vicenç—. A mi segur, i per la mateixa raó hi hauríeu d’anar vosaltres, però no me’n van dir res.

Es van posar a treballar amb aquell rum-rum interior de saber que d’un moment a l’altre podrien rebre notícies al respecte. A més, l’absència d’en Bauer, circumstància que en altres moments haurien celebrat per fer més passadora la jornada, en aquell moment hi afegia un toc d’estranyesa difícil d’explicar.

En Vicenç feia la seva feina, com cada dia, però no es podia treure del cap la imatge d’en Julian la tarda anterior, completament desfet i desesperat en veure que no podia demostrar la seva innocència. Es torturava pensant que tot havia estat culpa seva, però l’única manera de posar-hi remei era explicar la veritat i lliurar-se a tota mena de càstigs, a més de perdre la feina per sempre més. I no s’hi veia en cor, no s’ho podia permetre.

Al voltant de les deu, els tres allargaven l’hora d’esmorzar donant voltes i més voltes a la situació, quan van sentir que s’obria la porta del carrer i entrava una dona de mitjana edat, tirant a gran, completament vestida de negre, cabells esblanqueïts sense pentinar i amb un rostre que denotava haver esgotat totes les llàgrimes possibles.

—Bon dia. Sóc la Isabel, la dona d’en Julian.

En sentir allò, tots tres es van alçar de la cadira i, deferents i acollidors, la van fer seure.

—Com està, en Julian? Què li ha passat? —preguntà en Pons, impacient.

—No ho sé —contestà la dona, iniciant un altre plor amarg.

Els altres es van mirar, entenent que el tema es devia haver complicat. La Isabel va continuar, agafant aire.

—He anat al quarter aquest matí, i m’han dit que se l’havien endut a la presó de Berga. I que el jutjaran. I jo no tinc diners ni per anar-lo a veure, deu necessitar un advocat, i si no es defensa bé, i diuen que és culpable, me’l mataran…

Ningú no sabia què dir. El silenci quedava trencat només pels sospirs de la Isabel, que no podia articular cap més paraula.

—I què podem fer, nosaltres? —preguntà en Sisco amb la veu tallada.

—Trobeu el culpable, si us plau —suplicà la dona—. Ell us apreciava a tots. A tots. No el deixeu desemparat, us ho prego.

Aquelles súpliques es clavaven dins d’en Vicenç com ganivets esmolats, i mirava al terra avergonyit en adonar-se que la situació era molt pitjor del que havia imaginat. Ell estava ben cregut que, en no haver-hi víctimes, l’assumpte podia haver quedat en una pallissa i un parell de nits al calabós del quarter, però la paraula judici significava que allò anava molt més enllà.

—I per l’advocat, no pateixi. Li n’assignaran un d’ofici i no quedarà desemparat —afegí en Pons.

—Ja m’ho han dit, però els advocats d’ofici, qui els paga? Estem en un món en què qui paga mana. No ho sabeu, això?

Tots van acotar el cap sense saber què respondre, incapaços de continuar mirant aquell rostre de súplica i desesperació. La Isabel va entendre que poca cosa més podia demanar.

—Ell us estimava —va dir, marxant.

Cap dels tres va poder continuar esmorzant i, en silenci, van tornar a la feina. En Vicenç, al soterrani, no podia aguantar els plors per la injustícia que havia provocat ell solet, i que no tenia forces per desfer.

Només li quedava mig paquet de cigarrets dels quatre que havia comprat el dia anterior, i en Raymond, que esperava tranquil·lament al seu xalet que li comuniquessin que en Vicenç Santacreu havia estat detingut per poder tornar a la feina triomfant, va decidir anar a comprar més Ideales. Ja tenia l’Encarna feinejant per casa i l’olor del dinar que començava a preparar apuntava al millor àpat de les darreres setmanes.

—Vaig a comprat tabac, Encarna —cridà des del rebedor, esforçant-se per establir-hi millor relació que amb la Soledat.

Al jardí va veure una pobra dona que se li acostava. Tot sovint hi passava gent demanant caritat, conscients que en aquells xalets era on hi havia els diners, però aquella senyora no semblava voler demanar almoina. En Raymond es va quedar al capdamunt dels graons de l’entrada, esperant-la.

—Vostè deu ser el senyor Bauer —digué la dona.

—Sí. Què vol? —preguntà poc amablement.

—Sóc la Isabel, la dona d’en Julian Ferrer.

—Ah. Molt de gust. Puc ajudar-la en alguna cosa?

—Sí. El meu marit és a la presó de Berga a l’espera de judici per haver intentat enverinar-lo a vostè.

Sentir aquelles paraules van provocar un immens ensurt a en Raymond, convençut com estava que, per fi, havia pogut encarrilar el fet de treure’s en Santacreu del mig.

—Com? —va preguntar—. En Julian? Però si ell no va ser!

La dona va esclatar a plorar i se li va agenollar al davant, agafant-se a les seves cames.

—Vostè ho sap, que no ha estat ell! Vostè sap que és innocent! L’ha d’ajudar, l’ha de treure d’allà, si us plau! —deia, sanglotant.

Un altre cop l’odi, una glopada d’odi li va pujar al cap i es va apoderar de la voluntat d’en Raymond, que, espolsant-se la dona dels pantalons, va agafar la moto en direcció a Cardona.

A casa de l’Emeterio Grau li van indicar que aquell matí era a l’ajuntament i se n’hi va anar sense pensar-s’ho. El va trobar just a la porta, fent-la petar amb l’alcalde.

—Senyor Grau, hauria de parlar amb vostè —digué en Raymond interrompent la conversa.

El cap de la Falange no va posar la mateixa cara de complaença del dia anterior en veure’l, però va tibar de cortesia.

—Ah, senyor Bauer. Es coneixen amb en Fernando Graner, l’alcalde?

—Sí —contestà en Raymond, encaixant—. Hem coincidit en algunes ocasions.

—Bé, els deixo que tinc feina —digué el batlle, entrant a la casa consistorial.

En Raymond va anar de dret al gra.

—Em va prometre que intercediria per engarjolar aquell mocós.

—Disculpi. Jo li vaig prometre que intercediria perquè el tema no quedés en res. I així ha estat. Hem trobat un culpable que pagarà pel que ha fet.

—Però el culpable no és en Julian Ferrer!

—En Julian Ferrer és l’únic que tenia motius per fer el que va fer i, a més, es va riure de mi davant de tothom. I això no ho puc admetre de cap de les maneres. És insultar-me, a mi i a la institució que represento —digué, esverat.

—Va ser en Vicenç Santacreu, senyor Grau. N’estic completament segur.

—És un pobre noi, Bauer. Tot just el sergent li va alçar la mà, va caure desmaiat. Com vol que gosi enverinar-lo.

Estava clar que havia errat i que l’Emeterio Grau no canviaria d’opinió. S’havia sentit ofès per en Julian i allò era pitjor que qualsevol prova inculpatòria. Sense dir-li res, ni acomiadar-se, se’n va anar.

Furiós i dominat per una ràbia com més anava més gran, tornà a La Companyia amb la moto a tota velocitat i va entrar al laboratori fent un cop de peu a la porta.

—On és el Santacreu? —cridà.

En Sisco i en Pons se’l van mirar aterrits, sense esma per contestar. No calia, perquè en Raymond sabia perfectament on era. Va baixar les escales i el va trobar fent anar el sedàs, mirant-lo amb la mateixa cara de terror que els de dalt. En Raymond el va agafar pel pit i el va estampir sobre la taula.

—Per culpa teua un pobre home està a punt de ser jutjat, ho saps?

En Vicenç, però, no podia contestar i lluitava per desfer-se d’aquella bèstia de gairebé dos metres.

—Confessa que vas ser tu! Desgraciat!

Per darrere van arribar en Pons i en Sisco, que van tibar d’en Raymond obligant-lo a deixar estar en Vicenç, que s’apressava a fugir espantat.

—Què feu? Deixeu-me estar! Ell és el culpable, que no ho veieu? —cridava en Raymond.

—Com ho sap? —es va atrevir a dir en Pons.

—Ho sé i prou! —va cridar.

Van quedar tots en silenci uns instants en què semblava que en Raymond hagués d’esclatar de ràbia. Finalment, però, va marxar.

—Jure que us penedireu de tot açò —digué, pujant les escales per marxar—. I a tu, Santacreu, t’asseguro que no m’aturaré fins aconseguir que t’enviïn a Carabanchel!

En Vicenç havia quedat paralitzat, sense poder dir res, mentre els seus dos companys intentaven d’aclarir el perquè d’aquella obsessió malaltissa de l’Aleman per acusar-lo.

—És cosa teva, Santacreu? —es va atrevir a preguntar en Pons.

—No. Jo no hi tinc res a veure —contestà, girant-se per ocultar el rostre de culpa i mentida.

Van seguir treballant en silenci i resant perquè l’Aleman no hi tornés fins que s’hagués resolt la situació. La referència a la presó de Carabanchel havia tocat fort en Vicenç, que n’havia llegit alguns articles als diaris. Construïda amb mà d’obra de presos de la guerra i de la repressió franquista, devia fer quatre anys que funcionava i estava considerada com la més segura d’Espanya. A més, era a Madrid, i el sol fet de pensar que la situació el podia portar a una condemna de presó li bolcava l’estómac. L’única sortida que hi veia, en la seva ingenuïtat, era que la justícia funcionés, però no del tot. És a dir, que el jutge fos prou bo com per absoldre en Julian, però prou dolent com per no inculpar-lo a ell. Una mena de torb mental a què havia decidit aferrar-se perquè era l’única escletxa que li feia pensar en un final digne.

L’endemà, en Bauer tampoc no va aparèixer al laboratori al matí i l’única novetat era que tota l’empresa estava al cas de l’intent d’enverinament a l’Aleman. Els tres del laboratori eren el blanc de totes les mirades a les hores d’entrada i sortida, i pel mateix motiu havien abandonat el costum d’esmorzar a fora. En Codina havia dit als del torn de matí que en Bauer hi anava a la tarda, i s’hi quedava fins més tard de la seva hora de plegar; de la mateixa manera, dijous al matí, en Garcia també els deia que se n’anava més tard de mitjanit. Tots tenien ganes d’arribar a dissabte al vespre per poder desconnectar de tot l’enrenou i posar una mica d’ordre mental a una setmana d’insomni.

En Vicenç semblava una ànima en pena. Havia arribat al límit: no dormia, no menjava i es passava tot el temps donant voltes i més voltes a una situació sense sortida. Era un esgotament general que el feia semblar, més que una persona, un autòmat que funcionava amb el mínim d’energia possible, sense forces per a res que no fos anar passant.

Dissabte al migdia, gairebé a l’hora de plegar, es van presentar al laboratori en Blázquez i el sergent Morales.

—Aviseu en Santacreu —digué el director.

En Vicenç va pujar, avisat per en Sisco, sense esma per cap més sobresalt. Els portaven les citacions per al judici. Seria a Berga, al cap de deu dies, 30 de març.

—Us aviso que encara teniu temps d’explicar si recordeu alguna altra cosa dels fets de dilluns. El jutge és un tal Maximiliano Galán, i no li agrada gens tancar els casos sense trobar-ne els culpables. Dit d’una altra manera, en Julian Ferrer ho té bastant cru.

—Qui més ha de venir? —preguntà en Sisco.

—Vosaltres tres, en Codina i el senyor Bauer. Tu, Santacreu, hi has d’anar amb el teu pare per ser menor.

En Vicenç va marxar cap a casa i va deixar la citació al seu armariet del laboratori. No en volia dir res, de moment. Encara quedaven dies per al judici i potser la Divina Providència hi faria alguna cosa.

En Raymond va rebre el sergent al jardí del seu xalet, just quan es disposava a agafar la moto per anar a treballar.

—Li porto la citació per al judici, senyor Bauer —digué en Morales.

Sense dir res, va donar un cop d’ull al full que li era entregat i de seguida va veure que com a acusat hi constava en Julian Ferrer.

—En Julian Ferrer no és el culpable —digué, contenint-se.

—Senyor Bauer, no tornem a començar. Si vostè té un altre culpable, aporti proves. Si no, deixi’ns fer la nostra feina.

En Raymond es mossegà el llavi i no va respondre. I, sense acomiadar-se, va entrar al xalet a desar el paper i maleir en silenci aquell desastre de sergent.