CAPÍTOL 21

29 DE MARÇ DE 1948

La Setmana Santa havia passat sense pena ni glòria per a la família Santacreu. Havien participat en gairebé tots els actes religiosos, misses i processons, però tot plegat estava envoltat d’una raresa difícil d’explicar. En Vicenç no estava bé. No parlava, menjava poc i semblava viure en un altre món. A més, tenia la sensació que tampoc no dormia, perquè no aconseguia descansar, encara que, poc o molt, sí que ho devia fer perquè continuava amb vida. Aquell dilluns, després de tres dies de festa, era excepcionalment dur per a la majoria de treballadors, però no per a en Vicenç, que el considerava un dia més. En una setmana s’havia abandonat al destí de la seva ben particular Divina Providència, a qui s’havia lliurat perquè fes amb ell el que cregués convenient. S’havien acabat les seves forces i s’havia acabat la lluita.

A les sis en punt entrava al laboratori, com sempre, i se n’anava al seu soterrani a compartir les poques cabòries que li quedaven amb les pedres de sal que li arribaven de la mina. No esmorzava, i només pujava a dalt per anar al servei. En Bauer continuava anant-hi a les tardes, però a ell això ja havia deixat d’importar-li, a diferència dels altres, que sense l’Aleman treballaven més relaxats.

Gairebé a l’hora de plegar, en Sisco va baixar al soterrani.

—Ei, Santacreu. Vols que quedem per demà?

—Per demà? Per què? —contestà, sense saber de què li parlava.

—Coi, per al judici. És demà.

Una sotragada a la rutina i als pensaments amb què s’emparava el va fer despertar de l’estat de letargia en què estava immers.

—Demà? —va dir espantat, recordant que encara tenia el paper de citació al seu armariet—. Ah, sí. Suposo. He de parlar amb el meu pare.

—És que hem de marxar amb el cotxe de línia de les sis —aclaria en Sisco.

—Amb el cotxe de línia? A Manresa?

—Sí, és clar. I després fins a Berga en el carrilet del carbó. Vés preparant trenta-vuit pessetes per a tu i trenta-vuit per al teu pare —digué, tornant a enfilar les escales.

Per un moment se li va acudir la possibilitat de tornar a fer-se l’orni i no anar-hi, però aquell sotrac li havia fet recuperar de forma traumàtica un xic de lucidesa i s’adonà que encara seria molt pitjor, que el podrien acusar de mil i una coses més.

A les dues en punt, després de quedar entesos amb en Sisco, en Pons i en Codina, per a l’hora de marxar, se’n va anar a buscar el seu pare.

—Pare. Demà hem d’anar a Berga al judici d’allò de l’Aleman.

L’habitual apatia d’en Joan va quedar del tot esmicolada i, aturant-se de cop, va mirar el seu fill amb uns ulls com unes taronges.

—Demà, a Berga?

—Sí. M’hi has d’acompanyar perquè sóc menor.

—Però tu saps el que estàs dient? —preguntà amb un to de veu que en Vicenç no recordava haver-li sentit mai—. I des de quan ho saps, això?

—Fa dies que em van donar el paper, però no hi havia pensat més —contestà, avergonyit i mirant al terra.

El seu pare va callar i continuà caminant cap a casa. El dinar seria mogut.

—A Berga? —preguntà la mare, posant-se les mans al cap—. Però tu saps quant val anar i tornar de Berga?

—Sí. Setanta-sis pessetes entre els dos —contestà en Vicenç, conscient que eren molts diners.

—I d’on vols que traguem setanta-sis pessetes, d’avui per demà?

Ningú no va dir res. A l’economia de cal Santacreu setanta-sis pessetes era una fortuna. Entre pare i fill cobraven seixanta-dues pessetes a la setmana i aquella quantitat suposava un daltabaix impossible.

—Fins dissabte no torneu a cobrar, i la setmana passada només us van pagar quatre dies. Ens en queden trenta per passar tota la setmana.

En Joan es va aixecar d’una revolada amb una cara d’enfurismat que en Vicenç no havia vist mai i va marxar, sense dinar.

—Podem mirar de marxar aquesta tarda i anar-hi a peu —suggerí en Vicenç a la mare.

—Doncs, mira. No està mal pensat. Tu t’ho mereixeries, però el teu pare no ho aguantaria pas —contestà amb malícia.

—I si vaig al quarter i dic que ens hi portin perquè nosaltres no podem pagar el viatge?

La Maria no va contestar, però li va engaltar un clatellot que en Vicenç no va saber interpretar si era perquè havia dit una bajanada o per tota la situació en general.

Havent dinat, en Vicenç i la Carme van agafar les embúrnies per anar a omplir-les d’aigua a la font. Pel camí, la Carme, que no havia dit res en tot el dinar, va treure el tema.

—Serà un judici de veritat? Amb jutge i tot?

—A tu què et sembla?

—I tu, què hi has de fer? Defensar-te?

—No. Bé, no ho sé. He d’explicar el que sé.

—I què saps? —insistia la Carme.

—Res, no sé!

—Caram, noi! Qualsevol diria que el culpable ets tu…

No es van dir res més en tota l’estona que va durar el tragí d’aigua cap a casa, però les preguntes sobre el judici havien tornat a fer bullir el tupí d’en Vicenç. D’alguna manera havia entès que l’endemà s’acabaria tot, d’una manera o altra, i que potser valia la pena acabar de gastar les escasses energies que li quedaven per intentar alguna cosa més que deambular per la sala del judici com un mort vivent assistint impassible a la condemna del pobre Julian.

Van arribar a casa al mateix temps que el seu pare, que venia encara més mústic de com havia marxat.

—Ens has ben fotut, Vicenç. No ens ho podies haver dit abans?

—Ho sento, pare —es disculpava, conscient del seu error.

—He anat a La Companyia a veure si em podien fer un avançament, però no hi ha hagut manera. Hauria de parlar amb el cap comptable i no hi serà fins demà. Puta misèria, collons! —va exclamar, entrant al portal de casa.

El fet que estava fent despertar en Vicenç de la seva apatia i que feia que s’adonés de la gravetat real de la situació era, precisament, l’estat en que veia el seu pare. Havia parlat més en unes hores que en tota la setmana anterior i es notava que els seus renecs eren fruit d’una intensa angoixa interior.

Aquella mateixa tarda, al laboratori, en Codina no podia creure el que li estava proposant en Bauer. Feia una estona que l’havia cridat al seu despatx i l’havia fet seure. En Raymond es volia assegurar a qualsevol preu que l’endemà condemnessin en Vicenç, i estava convençut que aquest preu seria força interessant a ulls d’un simple analista com en Codina: set-centes pessetes per testificar que havia vist entrar en Vicenç Santacreu al seu despatx abans de plegar, el dia del cianur.

—Set-centes pessetes! —exclamà—. Això són no sé quants mesos de feina. Podríem arreglar la cuina, a casa…

—I a més, podràs pujar amb mi fins a Berga, amb el cotxe de l’empresa.

Va notar que a en Codina també li feia gràcia poder evitar el periple d’hores de viatge per poder-hi arribar. Hi havia una carretera que anava directament de Cardona fins a Berga, però no hi havia cap mena de transport públic que en cobrís la ruta. Malgrat la successió inacabable de volts i revolts, el temps del trajecte no superaria en cap cas l’hora i mitja.

—Deixi’m que m’ho pensi —digué finalment.

—Tu mateix. Però pensa que si no acusem en Santacreu, que és un desgraciat que va de llest, faran culpable en Julian, i suposo que a tots vosaltres, igual que a mi, ens emprenyaria bastant.

En Codina va sortir del despatx rumiant les darreres paraules d’en Raymond, que notava que aquella darrera referència a en Julian havia calat. L’estratègia podia resultar brillant, i en Julian i la seva dona li agrairien tota la vida. Era un personatge popular, i erigir-se com el seu defensor podia fer que tothom li fes costat. De fet, es maleïa per no haver-hi pensat abans.

Una estona més tard, en Raymond va pensar que aquella tarda ja no hi faria res més al laboratori. Tenia els cinc sentits posats en l’endemà i havia de preparar un munt de paperam que suposava que li faria falta.

—Codina. Jo plego, per hui, i vaig a casa a posar la documentació a punt. Pensa en allò que t’he dit abans, però no en parlis amb ningú. Simplement, si ho acceptes, quedem a dos quarts de deu, ací al laboratori.

—D’acord —digué en Codina, amb un somriure de complicitat.

Feia dies que en Raymond no estava de tan bon humor. Per fi, d’un cop, amb una jugada magistral de darrera hora, es podria desempallegar d’en Santacreu.

En Vicenç es va vestir amb roba neta i va sortir de casa en direcció al laboratori, però no hi va arribar. D’un tros lluny va comprovar el que volia i va girar cua en direcció als Escorials. Les tardes ja eren de plena primavera i el camí bullia de gent amunt i avall passejant amb tota tranquil·litat. En Vicenç en sentia profunda enveja i enyorava aquelles mateixes passejades amb la mare i la Carme la primavera anterior, mentre ell es recuperava de la malaltia que li havia privat d’entrar a La Companyia un cop complerts els catorze anys. El menjar escassejava, i la misèria encara feia de les seves, però, comparant-ho amb aquest nefast 1948, s’adonava un altre cop que les coses sempre poden empitjorar. Per una banda desitjava entrar en un son profund i no despertar-se fins passats dos o tres dies, però per l’altra volia intentar treure en Julian d’aquell mal pas.

Va arribar a casa d’en Bauer i va picar la porta. Va obrir una dona gran, més que la Soledat, a qui en Vicenç no havia vist mai. Sabia que tenia una nova serventa, però, fins llavors, no la coneixia.

—Bona tarda —digué educadament en Vicenç—. He quedat amb el senyor Bauer.

—No hi és. Segur que ha quedat ara, a la tarda?

—Sí, sí. A les sis. Em va dir que si no hi era, que l’esperés.

L’Encarna no les tenia totes, i s’aferrava a la porta mig oberta. En Vicenç se la va jugar.

—Ja m’espero aquí fora, no pateixi —digué amb tanta cara de llàstima com va saber.

—Deu estar per arribar, doncs. Entri. Esperi’s a la saleta.

—Gràcies!

En Vicenç va entrar-hi i l’olor d’aquella casa el va transportar cruelment a la tarda del darrer berenar. Inevitablement, se li va remoure l’estómac. Tot i així, el bon temps permetia tenir les finestres obertes i se sentia córrer un airet lleuger i agraït que esventava una mica aquells fastigosos records.

L’Encarna acabava d’escombrar el rebedor amb la porta oberta, quan en Raymond aparcava la moto dins del garatge.

—Quina tarda més maca, oi, Encarna? —digué amablement.

—I tant. Veig que ha plegat d’hora, avui. Ja m’ho ha dit aquell noi, que havien quedat. M’ha estranyat, però veig que tenia raó.

—Quin noi? —preguntà sorprès.

—L’està esperant a la saleta.

En Raymond va entrar encuriosit per saber quina era la visita que l’esperava. Va obrir la porta, però no hi havia ningú.

—Encarna, ací no hi ha ningú.

—Com que no? Però si ha arribat fa tot just deu minuts.

Els dos van estar buscant per tota la casa, sense trobar rastre de ningú. A en Raymond li estava pujant la mosca al nas, perquè podia haver estat qualsevol lladregot. Aquella dona es mereixia una bona repulsa per haver deixat entrar algú sense saber-ne la identitat, però calia mantenir les formes si no volia acabar com amb la Soledat. De tota manera, se la veia avergonyida i que s’adonava de l’error que havia comès.

—Em sap greu, senyor Bauer. No l’hauria d’haver deixat entrar, ja ho veig.

—Un altre dia demani-li el nom. I que torni més tard, o si entra, esperi’s amb ell.

Va intentar que no semblés una esbroncada, però va notar que a l’Encarna la patinada li havia dolgut. Sense dir res més, va repassar els objectes de valor per saber què li havien pres. Estava segur que es tractava d’un lladregot. Tot i així, no va trobar a faltar res.

Des de fora del xalet, a sota la finestra de la saleta, en Vicenç va sentir les salutacions d’arribada d’en Bauer. Havia aconseguit el que volia, però li havia anat massa just. Ara tocava sortir d’allà corrents sense ser vist. Va haver de fer tota la volta al xalet ajupit perquè intuïa que podien ser a qualsevol de les estances de la casa. Optà per marxar per darrere per no travessar el jardí i jugar-se-la al darrer moment. Féu tota la baixada corrents fins arribar a la palanca, on es va aturar per agafar una mica d’aire.

Un cop a casa, va trobar la seva mare preparant dos farcells amb roba, ampolles d’aigua i una mica de menjar.

—Què fas, mare?

—Què vols que faci? Preparar les coses per marxar. Demà a les dotze has de ser a Berga i no tenim més remei que marxar a peu.

—Però si tu has dit que el pare no ho podria aguantar.

—Vindré jo. Suposo que si diem que el pare està malalt també m’acceptaran a mi, no?

—Però, mare… —deia en Vicenç, gens d’acord amb allò.

—No tenim més remei, Vicenç. Marxarem avui a mitjanit i hi arribarem al matí. Vés a dormir una estona, ara, si vols.

Es resistia a pensar que no hi havia més remei. El seu pare no ho aguantaria, però dubtava que la seva mare sí. I ell, tres quarts del mateix. Des del néixer que tenia problemes amb la respiració i no estava segur de poder passar tantes hores caminant, sense reposar. Havia nascut dèbil i malalt, fins al punt d’haver-lo de batejar d’urgència la mateixa llevadora que havia atès el part pensant que no sobreviuria. Se’n va sortir, però va créixer fràgil i sobreprotegit per la seva mare, sempre patint per ell. Per aquesta raó, s’estranyava que hagués decidit fer el llarg viatge a peu, però tal com ella deia, no hi havia més remei.

Vista la situació, doncs, en Vicenç s’estirà al llit un parell o tres d’hores per sortir un xic més descansat. Abans de marxar soparien i pel camí farien tres o quatre parades en funció del cansament i la gana. Intuïa, en base a les darreres setmanes, que poc podria dormir, però almenys descansaria. Es va estirar sentint de fons les instruccions que la Maria donava a la Carme per l’endemà, ja que s’hauria de fer càrrec de tot.

El soroll de porta d’entrada en tancar-se el va despertar del son en què havia caigut. Poc s’ho pensava que dormiria, però la veritat és que una mica havia descansat. Era ben fosc, i va sentir la veu del seu pare, parlant amb la Maria. Va sortir de la seva cambra sense mirar el rellotge, pensant que seria l’hora de marxar. Ni els ulls enterbolits per la son ni la tènue llum de la bombeta del menjador no li van impedir veure un petit feix de bitllets d’una pesseta a sobre la taula.

—T’has estalviat la caminada, noi —va dir la mare, que no les tenia totes.

—D’on ho has tret? —preguntà en Vicenç, incrèdul.

—M’ho han prestat.

—Qui?

—El Feliu, el barber. Si li torno sis pessetes cada setmana a partir de la que ve, ja estarà content.

—Però són tres mesos, o més —digué en Vicenç, fent càlculs mentals.

—Ja li he dit, però ell hi ha insistit.

La Maria no ho veia gens clar, i escoltava les minses explicacions del seu home negant amb el cap i prement els llavis, com sempre quan s’emprenyava.

—Però els hi has demanat tu? —insistí.

—Que no, carai, Maria! Li he explicat el cas i me’ls ha volgut deixar tant sí com no.

La Carme mirava l’escena sense obrir boca, però va intervenir en veure que la seva mare estava decidida a armar-se de valor i tornar aquells diners al prestador.

—Mare, no us hi amoïneu. Encara queden bones persones, i en Feliu n’és una. Dormirà més tranquil si sap que en Vicenç i el pare han anat a Berga en un bon transport.

La Maria la va mirar, va abaixar el cap i no va poder evitar posar-se a plorar.