CAPÍTOL 11

DEL 27 DE FEBRER A L’1 DE MARÇ DE 1948

Finalment, en Raymond no va despatxar en Vicenç Santacreu. L’endemà del berenar es llevà amb el cap molt enterbolit i no va anar a la feina fins a mig matí. En el llarg procés d’aclariment d’idees, a més, havia entès que la del dia abans no era la manera de fer les coses. A més, despatxar l’aprenent era la forma més fàcil de perdre’l de vista, i era precisament el que no volia.

A la Soledat tampoc no la va fer fora. Li va deixar una nota just abans que arribés dient-li que li havia relliscat l’escudella dels dits i que fes el favor de fregar la cuina a fons, i, encara amb mal de cap, marxà cap al laboratori. Igual que a en Vicenç, necessitava tenir-la collada i controlar-la de prop. No sabia què havia pogut veure aquella tarda, i la seva xafarderia era massa perillosa. Sense el lligam de la feina, tindria camp per escampar enraonies sobre ell i les seves inclinacions. Així, doncs, va recuperar la fredor i la tenacitat de la setmana anterior, conscient que el seu objectiu no seria gens fàcil, però resolut i confiant en la seva força. A la feina féu com si res no hagués passat. Tal i com esperava, notà que en Vicenç es mostrava extremadament tens i que no gosava mirar-lo als ulls. Va dubtar si disculpar-se o no, però finalment s’inclinà a pensar que potser seria millor no aclarir res, no tornar enrere, i actuar com qui colla un cargol, mica en mica, volta a volta. Tot i així, durant tot aquell divendres no se li va acostar.

Amb la calma de qui ha aconseguit endreçar una mica les idees, en Raymond passà el dissabte a la tarda i el diumenge amb la tranquil·litat que necessitava. Va escriure molt i el diumenge convidà a la Laura al cinema. Formava part del pla que havien tramat la setmana anterior, de fer creure que intentaven iniciar una relació formal que, en aparença, s’aniria diluint en algunes setmanes. La Laura li ho havia explicat, al seu estimat Jerónimo, i, segons ella, ell ho havia entès. També n’havia parlat als pares i tiets, que havien quedat d’allò més convençuts i cofois de pensar que havien aconseguit allunyar la nena d’aquell gitano mort de gana.

La sessió doble de diumenge a la tarda començava a les cinc, i en aquella ocasió passaven la versió d’en Cantinflas de Romeo y Julieta, que en Raymond temia com una pedregada, i El sueño eterno, en què sortia en Humphrey Bogart i en tenia millors expectatives basant-se en el que havia llegit al diari.

Van triar el cinema Unión, al bell mig de Cardona, amb la intenció de ser vistos pel màxim número de gent, i, a cinc minuts per les cinc, en Raymond pagava religiosament les dues entrades.

—De totes maneres, sempre vinc a aquest cinema, jo —confessà la Laura—. És el que té les butaques més còmodes.

Van engegar el No-Do amb una bona part de públic encara per seure i en Raymond va haver de fer mil i una postures estranyes per poder veure i sentir el que hi deien. Eren els dies del restabliment formal de les comunicacions amb França i no va poder evitar recordar el seu pas clandestí per la frontera de Le Perthus. Tot i que ho mostraven des d’un punt de vista escandalosament tendenciós, les imatges de les autoritats d’un i altre país creuant l’estret pont de fusta que unia Puigcerdà i Bourg-Madame eren força divertides. La palanca de La Coromina era molt més ampla.

—T’imagines que el pont s’enfonsés? —comentà a la Laura en to de broma.

—Què?

—Res, res —digué, veient que no n’estava al cas.

Tal i com esperava, la del Cantinflas li va resultar insuportable. Potser el seu caràcter germànic o que no entenia tot el que es deia, aquella vèrbola de l’humor llatinoamericà l’avorria enormement. A la Laura tampoc no li feia el pes i es limitava a somriure quan la resta de sala esclatava en mil i una rialles. En Raymond es va fixar que realment tenia un somriure encantador i el perfil de la noia era d’una perfecció cinematogràfica. En l’acabar la primera pel·lícula, van sortir al bar del vestíbul a comprar un parell de taronjades, i allà van coincidir amb en Jerónimo Reyes, l’enamorat de la Laura.

—Què hi fa ací? —va preguntar en Bauer.

La Laura havia quedat tan sorpresa com ell, i se li notava una tensió al rostre fins i tot superior a la del diumenge anterior, quan l’havia convidada a fer un tomb en moto.

—No ho sé. Havíem quedat que aniria amb els amics a un altre cinema.

—Doncs, és ací, sol com un mussol, i no ens treu l’ull de sobre.

La Laura no gosava mirar-lo, però la seva cara de pocs amics feia fins i tot por. En Raymond li treia un parell de pams d’alçada i no havia de patir per res, però la mitja part s’estava fent inacabable, molt més llarga del que era habitual.

—El Maurici, que va tard! —comentà el responsable del bar.

Les pel·lícules de la doble sessió eren compartides amb el cinema de La Coromina. Un encarregat amb motocicleta s’encarregava de fer-ne el relleu, dels rodets, a les mitges parts. La primera pel·lícula de La Coromina era la segona del cinema Unión, i a l’inrevés.

En Raymond no va poder evitar somriure a l’entendre que en aquells moments els de La Coromina s’estarien menjant la llauna del Cantinflas. Finalment, un senyor amb la cara i les mans emmascarades entrava per la porta i es dirigia a la cabina de projeccions entre les burles i crits dels molts espectadors que l’esperaven.

—Que no ho veieu, que he tingut rebentón? —responia.

Tothom va entrar a la sala i la Laura va poder respirar en perdre de vista en Jerónimo.

—Feia cara d’enfadat —li féu notar en Raymond.

—Sí. No sé què li ha passat. Havíem quedat entesos.

El somriure de la Laura va desaparèixer, però les esperances d’en Raymond es van complir perquè El sueño eterno se li va fer curta. La va trobar excel·lent.

—Una de les millors que he vist mai —li va dir a la Laura mentre feien filera per sortir de la sala.

Ella no va contestar. Trobar-se en Jerónimo l’havia trasbalsat de tal manera que en Raymond estava segur que amb prou feines havia entès l’argument.

A banda de la presència inesperada de la seva furtiva parella, l’estratègia havia estat encertada. Havien aconseguit de ser l’objectiu de les mirades i el centre de les converses, de manera que l’endemà tothom sabria que la neboda d’en Mariano Soler i l’Aleman havien anat junts al cinema. Ja a la sortida, a la plaça del Generalísimo, en Raymond es va trobar amb l’oportunitat d’arreglar alguna cosa més. Passejant agafada del bracet amb una altra dona, hi havia la Soledat, que, havent captat la seva presència amb companyia femenina, no n’havia pogut desviar la mirada.

—Ara no t’espantis —li va dir a la Laura.

Tot seguit, ignorant el seu desconcert, li va fer un petó als llavis. La resposta de la noia va ser un sonor mastegot.

—Porc! —li va dir, ja amb els ulls humits.

La Laura se’n va apartar mirant-lo fixament, segurament maleint-lo per dins per haver traït el pacte que havien fet.

—Què passa? —va preguntar en Raymond, fent-se l’orni.

Ella no va dir res, però del seu darrere va aparèixer un jove de pell morena que, amb una rapidesa digna del millor boxador, va engaltar un cop de puny al pòmul d’en Raymond, que el va deixar estabornit al davant de l’entrada del cinema.

En Jerónimo no va obrir la boca. Se’l va mirar i va escopir a sobre; tot seguit marxà en la mateixa direcció que la Laura. La Soledat, en veure l’escena, havia dissimulat accelerant el pas del seu passeig amb la seva amiga.

Curiosament, en Raymond va arribar a casa satisfet. Aquell petó havia aconseguit un munt de coses, a més d’inflar-li la cara. D’entrada, la Laura tindria una excusa real per no continuar sortint amb aquell aleman obscè. Si en parlava amb en Blázquez, quedaria com un autèntic mascle ibèric que no havia pogut resistir els encants d’aquella preciositat. Però el millor era que a la Soledat se li hauria esvaït qualsevol dubte sobre la seva masculinitat.

—Carambola! —va cridar, tot entrant al seu xalet.

L’endemà, dilluns, en Vicenç acabava de pujar mostres del soterrani del laboratori, quan va veure que entrava el correu.

—Cartes per al senyor Bauer —digué, entregant-les a en Vicenç, que es va quedar parat amb la correspondència a la mà.

Estava clar que les hauria de lliurar ell. Aquell matí encara no l’havia vist i, igual que havia fet divendres, intentava limitar-hi el contacte. Aquells dies havien tornat a convertir la seva vida en un infern. No parava de preguntar-se per què, quan semblava que les coses començaven a rutllar una mica, s’havia de trobar amb aquell garbuix que no sabia ni com anomenar.

Respirà a fons, i va anar a trucar a la porta del cap de laboratori.

—Endavant!

En Vicenç hi va entrar mirant al terra i amb la intenció de tornar-ne a sortir ràpidament. No va tancar la porta al seu darrere, com solia fer sempre, per deixar el despatx a la vista dels altres.

—Han portat cartes per a vostè.

Aquí sí que va alçar la vista per saber si les hi agafava o no, i va veure un Bauer desfigurat. Tenia el costat esquerre de la cara inflat i morat, amb un ull completament tancat o amagat sota la inflamació. Per un moment va tenir la temptació de preguntar-li què li havia passat, però se’n va estar, decidit a continuar amb el mínim contacte possible.

—Gràcies —digué en Bauer.

En Vicenç va sortir sense cap entrebanc i, tan ràpid com va poder, tornà al soterrani, desitjant ingènuament que acabessin d’una vegada aquelles estranyes maneres de l’Aleman.

En Raymond es feia portar les cartes al laboratori per evitar, precisament, que la Soledat les obrís, o simplement que xafardegés els indrets d’on procedien. Encara era aviat, però el primer que mirava quan les rebia era si n’hi havia alguna escrita a mà provinent d’Alemanya. Feia un parell de setmanes que havia escrit a la seva mare i, tot i que ho considerava gairebé impossible, no podia evitar pensar que algun dia en podia rebre notícies.

En Santacreu li havia portat el correu i havia quedat parat en veure l’estat del seu rostre. Li feia molt mal, però continuava satisfet, i, com més voltes hi donava, més clara veia la jugada a tres bandes del dia abans.

—Aquell gitano pica fort —pensava.

Va treure una pomada que li havien proporcionat a la infermeria i se li va acudir la manera de continuar amb el seu propòsit principal.

En Vicenç feia anar el sedàs separant les diferents mides de grànuls de les prospeccions que acabava de trinxar, quan va sentir que algú baixava per l’escala. Es va posar a tremolar quan va veure que es tractava d’en Bauer, i va fer com si res.

—Ei, Vicenç —tornava a cridar-lo pel nom—. Com tens el cop a les costelles?

—Millor —va dir, posant-se en tensió i intuint per on aniria la història.

—A mi m’han donat aquesta pomada, que és oli en un llum. Prova-la.

En Vicenç va dubtar un moment.

—Després pujaré al lavabo i me’n posaré —va dir, intentant tornar a la feina.

—L’he de tornar a la infermeria. —El to ja no era tan cordial.

—Tant és. De totes maneres ja gairebé no hi tinc morat.

—Posa-te’n! —ja imperatiu.

En Vicenç, amb el cor desbocat, va recordar l’amenaça de la feina i va començar a descordar-se la bata, primer, i la camisa després, com el dilluns anterior. Resignat, va allargar la mà per agafar el tub de pomada, però l’Aleman l’hi va apartar.

—Ja te la poso jo —digué.

Els seus ulls tornaven a estar encesos, gairebé fora d’òrbita, i en Vicenç va contenir la respiració mentre notava la fredor de la crema sota el tacte aspre dels dits d’en Bauer. No ho podia suportar, i per fer-ho, pensava en els seus pares, en com s’ho farien per poder menjar si ell perdia la feina. L’estomac se li removia i intentava aguantar la respiració amb l’esperança que allò s’acabés aviat.

—Aguanta, aguanta —es repetia mentalment, desitjant que allò fos ja el final d’aquella actitud forassenyada.

De sobte, un soroll de passes va rescatar-li la consciència del fons d’aquell pou infernal on el ficava l’Aleman cada cop que s’hi acostava tractant-lo de Vicenç. Va obrir els ulls i va descobrir en Sisco mirant l’escena des del capdavall de l’escala sense poder-s’ho creure. En Bauer va reaccionar encara més tard que en Vicenç, que havia corregut a girar-se i cordar-se la camisa.

—Què hi fots, ací? —va etzibar-li en Bauer.

—Jo… —en Sisco, amb veu tremolosa—, venia a deixar això —assenyalant un recipient.

—Doncs, deixa-ho i fot el camp!

Sense mirar on posava el recipient de vidre, va sortir esperitat escales en amunt com si hagués vist al mateix dimoni. En Vicenç va quedar d’esquena a en Bauer i a les escales, ja plorant a llàgrima viva, de pura desesperació.

En Bauer desaparegué al despatx tancant la porta d’un cop. La seva debilitat havia engegat a rodar tot el que havia aconseguit amb la farsa de la Laura. Estava enfurismat i no podia entendre que no fos capaç de controlar aquell instint que li feia perdre el cap cada cop que es trobava a soles amb en Vicenç. L’hauria de despatxar si no volia que allò acabés amb la seva carrera professional.

Va sonar el telèfon.

—Diga’m? —va dir amb veu de males puces.

Era en Fermín Blázquez, i volia parlar-hi immediatament.

—Merda! —cridà, després penjà.

Sabia que tard o d’hora hi hauria de tenir una conversa, però necessitava que fos en unes altres condicions i no després d’haver estat enxampat per un subordinat mentre en grapejava un altre, un aprenent de quinze anys. Va sortir del despatx com un llamp amb la intenció de solucionar aquell assumpte el més aviat possible i treure-s’ho del damunt. Al capdavall seria una conversa d’home a home per aclarir que no hi hagués hagut cap malentès. Sabria fingir, sens dubte.

Va entrar a l’edifici d’oficines, a uns cinquanta metres del laboratori, i la secretària del director el féu passar directament.

—Bon dia! —digué en Raymond, falsejant l’humor.

En mirar la cara d’en Blázquez, però, va veure que el seu matí tampoc no era dels millors.

—Em pots explicar què va passar ahir a la sortida del cinema?

En Raymond va encetar el relat de com havia anat tot realment, però amb una dosi extra de masculinitat.

—Total, que al final no em vaig poder resistir i li vaig fer un bes. Sóc dèbil davant les meravelles de la humanitat —va concloure.

—Tu ets imbècil, que no és el mateix. Te n’adones del compromís en què m’has posat? —preguntà en Blázquez, a qui no havia fet gens de gràcia la despreocupació d’en Raymond, que va callar i acotà el cap.

—Suministros Soler és un dels principals proveïdors de l’empresa, i m’acaba d’engegar per telèfon! Tu saps què significa, això? —El seu to s’enfilava per moments.

—Bé… si és un proveïdor, segur que en podrà trobar d’altres —va gosar dir en Bauer.

—Què sabràs tu? He estat el teu mentor i m’has fet quedar malament, Bauer. Com li explico a la meva dona que ens hem discutit amb el Mariano… —va dir finalment amb veu baixa.

En Raymond va entendre llavors quin era el problema. La confiança i confidencialitat amb què es tractaven les dues senyores el dia del dinar venia de lluny, i elles eren el lligam entre els matrimonis, per molt que volguessin fer veure que es tractava d’una amistat de compromís empresarial. Tot i així, va encertar en no rebotar-se dient-li que en Mariano i ell no eren més que comparses de les dues amigues. Va callar, empassant-se les ganes de cantar-li la veritat.

—El que et va clavar el cop de puny treballava a l’empresa, a la Mina, i l’hem despatxat. No perquè pensi que no tenia raó, però no podem permetre cap mena d’agressió als nostres facultatius —va dir, donant la reunió per acabada.

Va sortir del despatx d’en Blázquez amb el compromís de disculpar-se humilment davant en Mariano Soler pel comportament que havia tingut amb la seva neboda, passant per alt la pròpia víctima i el seu pare, que eren els qui mereixien més disculpes i explicacions que no pas els oncles.

En tornar al laboratori va sorprendre els analistes en una rotllana, comentant algun fet en veu baixa.

—No tenim feina!? —va cridar des de la porta, descarregant la mala lluna acumulada a les oficines.

Immediatament, tots es van dispersar sense gosar mirar el seu cap. En Raymond es refugià al despatx tancant la porta amb un fort cop. No calia ser gaire intel·ligent per saber de què estaven parlant. Va seure a la seva butaca i es va fregar la cara amb les mans, com intentant fer net de tot el que li estava passant aquell matí. No entenia com era capaç de controlar-se, sense problemes, davant una humiliació com la d’en Blázquez i, en canvi, era incapaç de contenir els seus instints més profunds quan era davant d’en Vicenç Santacreu.

Va agafar el telèfon i va trucar en Mariano Soler. S’hi va disculpar de manera freda i en va obtenir una resposta del mateix estil, però tant li era. Havia fet el que li havia dit en Blázquez i podia passar full. Per un moment va pensar en en Jerónimo, l’enamorat de la Laura, que s’havia quedat sense feina per culpa seva, però llavors no li podia inspirar cap mena de llàstima.

—Que es foteguen! —va murmurar.

Aquell dia gairebé no va dinar. Tampoc no va escriure. Sense saber què fer per distreure les cabòries que l’encaparraven i el tenallaven sense pietat, va posar en marxa la ràdio que havia comprat per a la saleta feia uns mesos. Una Invicta 240 nova de trinca que havia fet més il·lusió a la Soledat que no pas a ell mateix; segurament ella l’escoltava d’amagat quan no era a casa. En Raymond la feia servir, sobretot, a l’hora de sopar, per sentir-se acompanyat. Aquella tarda, a Radio Nacional de España, que era l’emissora que es podia sentir millor, tocava parlar de la guerra a Palestina entre àrabs i jueus. El tema, tractant-se d’Israel, l’interessava ben poc, però ho escoltava resignat i estirat al sofà de la saleta d’estar.

—Al final, els gossos jueus se sortiran amb la seua i tindran Estat —murmurava.

Es va adormir en una d’aquelles migdiades indesitjades i poc profundes que deriven en una tortura de malsons i mitjos despertars, mentre sentia els sorolls del tragí de la Soledat.

Cap a quarts de set va aconseguir alçar-se per anar al lavabo, però a mig rebedor es va trobar la Soledat amb una noia, amb posat expectant.

—Miri, senyor Bauer —va dir la serventa—. Volia presentar-li a la Lídia, la filla de la meva cosina Montserrat.

En Raymond estava a punt de fer una bestiesa, però va respirar a fons abans de dir res.

—I per què me la vol presentar? —El to era irònic.

—Doncs, perquè la conegui. Com que vaig veure que diumenge acabava de males maneres amb la neboda del Mariano Soler, vaig pensar que potser li vindria de gust conèixer-la.

—Ah, ja ho entenc —digué en Raymond, continuant amb la ironia—. Que és una puta?

—Senyor Bauer! —va exclamar la Soledat.

—És que si és puta, em sembla que me l’ha triat força lletja. I si no ho és, no entenc perquè me l’ha portat ací.

—Volia que la conegués! —replicà força ofesa, mentre a la pobra noia ja se li escapaven les llàgrimes.

—Doncs, jo no volia conèixer-la, entesos?

Les dues dones van fer mitja volta i, agafant les jaquetes penjades, van sortir rabents del xalet. Pres d’una ràbia frenètica, en Raymond agafà un gerro amb flors de sobre del moble del rebedor i l’estampà a la porta que s’acabava de tancar, trinxant-lo en mil i un bocins.

Un cop més, no s’havia pogut controlar i el seu propòsit de mantenir el cap fred se n’havia anat en orris. En una setmana s’havia complicat la vida fins a un límit que mai no hauria sospitat.

Restà palplantat una bona estona, mirant la trencadissa de porcellana barrejada amb restes de les flors que la Soledat s’encarregava de canviar cada dos dies. El respirar era profund, com de qui acaba de fer un gran esforç o de qui no és capaç de controlar-se a si mateix. L’ampolla de whisky serviria per calmar la situació.

Va estar bevent la resta de la tarda. A quarts de deu entrava a la cuina a veure què li havia preparat la Soledat, però no hi havia res. En recordar com havia marxat, va maliciar que potser no tornaria.

—Millor! No et necessite per a res, xafardera de merda! Em fas nosa! —cridà per a ell tot sol.

Amb pas vacil·lant, va fer cap a la saleta, on encara funcionava la ràdio, i va tibar el fil que l’endollava al corrent elèctric amb tanta força que, en arrencar-lo, s’ocasionà un curtcircuit i es van fondre els ploms. Tot quedà a les fosques, i en Bauer renegava i maleïa qualsevol cosa que li passés pel cervell. L’única llum que podia veure entrava per la finestra provinent de les fàbriques de l’empresa; la va obrir per omplir els pulmons d’una mica d’aire i va veure, a l’esquerra, els llums molt més tènues dels fanals de La Coromina.

—La culpa es teua, Santacreu! —feia a crits—. Teua!

Amb un rampell, i deixant la finestra oberta, sortí del xalet amb la intenció de baixar a La Coromina. Va anar a buscar la moto, i, un cop engegada, hagué de recórrer uns quants metres abans de poder alçar els dos peus i mantenir l’equilibri.

—Vaig a per tu, desgraciat! —cridava, enfilant la baixada dels Escorials a tota velocitat.

No sabia on vivia exactament, però ho trobaria. Tot i tenir el pensament enterbolit per la mitja ampolla de whisky, que havia quedat de l’anterior borratxera, en pocs minuts es va plantar a la plaça de l’Església.

—Sereno! Sereno! —va cridar, després de parar la moto.

No apareixia ningú. En Raymond imaginava que, igual que a Cardona, a la nit hi hauria la figura del guia per trobar els portals desconeguts, i obrir els coneguts a persones de fiar, però el silenci i el soroll d’alguna finestra que s’obria o tancava en sentir els seus crits era l’única resposta que en rebia.

—Sereno! —va cridar encara més fort.

—Què són aquests crits? —va preguntar una veu que s’endevinava empipada—. No n’hi ha, de sereno!

Foll d’embriaguesa, va començar a mirar tots els portals de la plaça, escrutant cadascun d’ells amb mirada felina i confiant que la seva intuïció l’indicaria el correcte.

Va acostar-se al que tenia més a prop, gairebé a tocar de l’església, i començà a colpejar-ne la porta.

—Santacreu! Surt!

En no obtenir cap resposta, va anar al portal del costat, i després a l’altre… Fins que un es va obrir. De dins en va sortir un home alt com ell, però més gros i sense la mitja ampolla de licor a l’estómac. Sense dir res, li va etzibar un cop de puny a la mateixa galta que tenia botida del dia abans. El dolor el va fer caure al terra i, en voler aixecar-se per tornar-s’hi, va veure que aquella bèstia s’havia tornat a ficar al cau, tancant la porta.

Finalment es va alçar amb dificultat i, fent mitja volta, continuà cercant el portal del maleït Santacreu.

—Fill de puta! —va cridar, abans de tornar a caure al terra completament marejat.

En Vicenç tenia un malson terrible, vívid, talment com si fos la realitat. En Bauer el perseguia per un camí boscós cridant el seu nom, desbocat. Ell s’amagava darrere d’uns matolls des d’on podia observar l’Aleman en plena bogeria. No el trobava i, finalment, donant-se per vençut, queia al terra exhaust i de genolls.

—Fill de puta! —va cridar encara, just abans que en Vicenç es despertés de l’ensurt.

En Raymond Bauer, enterbolit i ofuscat, tornava a la moto i enfilava a tota velocitat el camí cap als Escorials embriac d’alcohol, dolor i fúria. En aquell estat era difícil de mantenir l’equilibri, i un gos arribat, en aquelles hores, directament dels dominis de la foscor es va encarregar de fer-l’hi perdre, just abans de travessar el riu.