CAPÍTOL 14

13 DE MARÇ DE 1948

Al laboratori les coses s’havien calmat força. En Sisco, en Pons i en Julian s’havien adonat que potser aquella història entre l’Aleman i en Santacreu, que tant els divertia, era alguna cosa massa seriosa com per fer-ne mofa. Mica en mica, s’havien anat abandonant les converses en veu baixa i la relació amb en Vicenç tornava a ser més o menys normal.

En Bauer no apareixia pel laboratori, als matins. Des del dimarts, el dia després del rebot d’en Vicenç, anava a treballar a les tardes. El pobre Codina, l’analista de tarda, estava desesperat. Li agradava el torn per la tranquil·litat que comportava treballar sol, fent la feina al seu ritme, sense més. Però tota aquella calma s’havia vist estroncada per complet amb la presència de l’Aleman vuit hores seguides, i més tenint en compte que, fins aleshores, les poques estones que solia passar amb el cap del laboratori ja li suposaven sobresalts majúsculs.

El dissabte, a mig matí, però, en Bauer es va presentar al laboratori. Amb l’habitual cara de pocs amics i sense dir ni ase ni bèstia, es passejà per darrere dels analistes a la recerca d’alguna pífia. Es va aturar darrere d’en Julian i va fer el seu habitual gest de tastar amb el dit un polsim que havia caigut del seu recipient.

—Ja ho netejo —va dir en Julian, amb to de disculpa.

—No es tracta de netejar-ho —digué en Bauer, amb arrogància—. Es tracta que no la cague.

Dit això, se’n va anar al seu despatx, deixant la porta oberta per mostrar la seva presència. En Vicenç va sentir la seva veu des del soterrani i no va poder evitar d’estremir-se.

A l’hora d’esmorzar van iniciar la rutina del bon temps, que consistia en sortir a les escales de l’entrada i menjar a fora aprofitant que el sol, que començava a escalfar, ja hi tocava de ple. Esmorzar allà fora era un petit plaer, comparat amb fer-ho entre les parets del laboratori, sense res més per veure que el que ja veien la resta de la jornada.

—Es pot saber què feu? —va dir en Bauer des de la porta.

—Esmorzar —contestà en Sisco—. És l’hora, no?

L’Aleman va mirar el rellotge i es devia adonar que s’havia passat de la ratlla, perquè sense dir res es ficà de nou al seu despatx. En Vicenç li va tornar a veure la mateixa cara encesa dels dies dels assetjaments, i començà a patir. Van finalitzar el descans amb la màxima puntualitat possible per evitar esbroncades i tornaren a la feina. A les dues en punt sonà la sirena de canvi de torn i, sense dir res, tots quatre van anar per treure’s la bata i marxar cap a casa amb l’expectativa d’un fantàstic diumenge per endavant. A en Vicenç, que s’havia quedat l’últim, l’aturà la mà d’en Bauer a l’espatlla.

—Un moment, Santacreu.

Va esperar que els altres sortissin, no sense mirades enrere, potser intuint que es reprenia la història, i es repenjà en un banc de treball.

—Pots venir esta tarda a casa meua? Hauríem de parlar, tu i jo.

Tot i que el seu to era amable i s’hi havia dirigit com a Santacreu, la invitació li feia venir esgarrifances, i així ho devia notar l’Aleman, que suavitzà encara més el seu to.

—Entre nosaltres hi ha hagut alguns malentesos darrerament, i m’agradaria aclarir-los.

En Vicenç continuava mirant al terra, sense dir res, aguantant les insistències d’en Bauer.

—Et prometo que no et tocaré. M’agradaria que oblidessis tot allò.

En aquest punt, en Vicenç alçà el cap, potser esperançat per poder parlar per primera vegada obertament del que havia passat entre ells. Però, per què a casa seva?

—En podem parlar aquí, no? —proposà en Vicenç.

—No. Prefereixo que sigui a ca meua, amb tranquil·litat i un bon berenar —contestà somrient.

—No ho sé —dubtava en Vicenç—. He d’ajudar la meva mare.

L’Aleman va respirar a fons i recuperà una mica d’autoritat.

—A veure si m’entens. T’estic oferint una darrera oportunitat de fer les paus abans que decideixa despatxar-te.

En Vicenç s’havia tornat a quedar sense respiració. La gosadia de plantar-li cara el dilluns anterior li havia fet oblidar el perill que el fessin fora, però llavors, en fred, era una possibilitat aterradora. La menció del berenar, però, li havia fet recordar la presència de la Soledat a la casa, fet que li podia donar un punt de tranquil·litat.

—D’acord —acceptà finalment.

—A les cinc, doncs —sentencià en Bauer, amb un somriure.

En Raymond no es va escarrassar gaire a preparar el berenar. Amb una capsa de galetes i una rajola de xocolata ja n’hi hauria prou. Sucar pa amb mantega era cosa de la Soledat, però ja feia dos dies que no hi anava perquè havia trobat una altra casa per servir, una «de gent normal», li havia dit el dimecres a l’hora de plegar. Aviat trobaria una altra serventa, segur, i mentrestant aniria a dinar cada dia de fonda i així només s’hauria de preparar el sopar. A les cinc en punt, doncs, va deixar la safata a la sala d’estar i va esperar, pacient, l’arribada d’en Vicenç Santacreu.

Passaven pocs minuts de l’hora fixada, quan va sentir el timbre. Va anar a obrir i s’hi va trobar, amb cara d’espant, el seu convidat.

En Vicenç es quedà glaçat en veure que qui obria la porta era en Bauer, i no la Soledat, i no va poder evitar fer la pregunta.

—Que no hi és la Soledat?

—Passa, passa, Vicenç —digué l’Aleman, ignorant la pregunta.

El va tibar cap a dins i tancà la porta darrere seu. L’havia tornat a tractar de Vicenç, i va pensar que s’havia tornat a ficar de cap al cau del llop.

—La Soledat, que no hi és? —insistí.

—No. Va plegar dimecres. N’estic buscant una altra, però també t’he preparat berenar.

Va entrar a la saleta i el va convidar a seure. En Vicenç obeí educadament prenent seient al sofà, i es va tranquil·litzar en veure que l’amfitrió seia a una butaca, sense possibilitat de contacte físic inesperat. Mirant al seu voltant pel nerviosisme, li va cridar l’atenció una ràdio que no havia vist en la seva anterior visita i no va poder evitar posar cara d’admiració. En Bauer la va captar.

—No l’havies vist?

—No.

—Doncs, ja la tenia l’altre dia que vas venir.

En Vicenç va pensar que el monstruós berenar que li havia preparat la Soledat havia captat tots els seus sentits i no s’havia pogut fixar en res més.

—Engega-la, si vols —digué en Bauer, convidant-lo a remenar un d’aquells aparells que tant l’entusiasmaven—. No n’havies vist cap, d’aquestes?

—Sí. Al cafè del Crispí en tenen una. Una Iberia, però no la deixen tocar a ningú.

—Aquesta és un últim model Invicta. Llàstima que ací només pugui rebre bé Radio Nacional. Al quarter de Berlín teníem una Telefunken que era una meravella.

Després de remenar una estona el dial comprovant que, efectivament, la qualitat de recepció era força deficient, va apagar l’aparell i tornà a seure al sofà. En Bauer va servir un got immens de llimonada a en Vicenç, que no va poder evitar fer una ganyota en tastar-la.

—La Soledat la sabia fer molt bona —es va afanyar a aclarir—. Aquesta és d’ampolla. Té un gust més fort, oi?

En Vicenç va fer que sí amb el cap mentre es reprimia d’agafar una altra galeta abans que la primera li baixés coll avall. L’Aleman anà directe al gra.

—Mira, Vicenç, no vull que interpretis malament el que ha passat aquestes darreres setmanes. Suposo que t’has adonat que tinc una debilitat, però estic aprenent a controlar-me.

En Vicenç havia deixat de menjar, i l’escoltava bocabadat per la sinceritat que gastava.

—Per altra banda —continuà en Bauer—, no em va agradar gens la teua actitud de dilluns, insultant-me davant els altres. Ja sé que jo havia dit una impertinència que et podia ferir, però has de començar a aprendre quin és el teu nivell en l’escala laboral, que no és altre que a baix de tot. Però puc acceptar les teues disculpes.

—Em sap greu —va dir en Vicenç, abans d’agafar una altra galeta.

—Aquesta debilitat de la que et parlava era desconeguda per mi, i l’he descobert amb tu, i al principi vaig pensar que potser tu també podies sentir debilitat per mi —afegí.

En Vicenç no sabia com prendre’s aquesta darrera confessió. Què volia dir això que havia descobert amb ell la seva homosexualitat?

—No, no. Jo no sóc d’aquests —va dir, adonant-se que la frase sonava despectiva—. Vull dir que jo amb prou feines sé què passa entre una dona i un home, però el que sé de segur és que els homes no m’agraden.

—I com em veus a mi, ara? —el sorprengué en Bauer, deixant-lo una mica fora de joc.

—Jo… —dubtava—. No ho sé.

—Digues, digues, sense por… —l’animava en Bauer.

Davant l’actitud oberta de l’Aleman, en Vicenç va fer un llarg glop de llimonada abans de sincerar-se del tot.

—Jo penso que si a vostè li agraden els homes, no hi tinc res a dir, vostè sabrà, jo, jo li ho respecto. És el seu problema o la seva virtut, com vulgui veure-ho. Ara bé, la comprensió que li podria tenir s’acaba en el moment en què em posa la mà a sobre, perquè llavors és vostè el que no em respecta a mi. No sé si m’explico bé?

En Bauer havia escoltat amb silenci la seva reflexió, omplint-li de nou el got de llimonada, que en Vicenç es va afanyar a engolir tot just va haver acabat.

Uns instants de silenci, que suportà incòmode, fins que l’Aleman li va allargar la mà.

—Amics, doncs? —preguntà.

—Amics —contestà en Vicenç.

—M’ha agradat molt com has respost esta darrera pregunta, i estic completament d’acord amb tu. Ara bé, suposo que saps que açò no pot sortir d’ací. Si les meues inclinacions es fan públiques i m’acusen de violeta, podria tenir molts problemes amb els meus caps, amb el règim, diguem. Sé que han empresonat un munt de gent pel sol fet de ser homosexuals.

—No pateixi —digué en Vicenç, amb una altra galeta entre dents—. Jo no diré res.

Estigué a punt de fer-li notar que aquell tema ja corria de boca en boca per tota La Companyia, però se’n va estar per evitar contrariar-lo quan la situació semblava anar per bon camí.

Un cop arribats a aquell punt, en Bauer canvià de tema i començà a parlar del laboratori i de l’empresa, criticant i parlant dels analistes i dels directius.

—I com porta les seves memòries? —preguntà en Vicenç, per canviar de tema.

—Bé. Les tinc força actualitzades, perquè cada dia hi escric, poc o molt. He aconseguit arribar al present, i ara em dedico a anar polint coses.

—I quan les pensa donar per acabades?

—Bona pregunta… —digué en Bauer, rumiant—. No ho sé. Suposo que quan tanqui la propera etapa de la meua vida, quan el meu vaixell torni a canviar de rumb. Quan marxi de Cardona, potser. Si m’espero a publicar-les quan em mori, no les podré llegir —afegí, posant-se a riure.

Van passar gairebé mitja hora xerrant, menjant i bevent aquella llimonada tan estranya, fins que en Vicenç es va començar a sentir marejat. Va notar com si tota la saleta es mogués al seu voltant, i li costava enfocar en Bauer amb la mirada.

—Què et passa? No et trobes bé?

—No ho sé —contestà en Vicenç—. Estic marejat.

—Beu una mica de llimonada, que potser és alguna cosa que no has paït bé.

En Vicenç assentí, però la cosa no millorava i es va recolzar al sofà, tancant els ulls. Fins i tot en aquella posició continuava augmentant aquella sensació, que ja passava d’un simple mareig. En obrir els ulls, va veure que l’Aleman havia canviat de posició i seia al seu costat. En mirar-lo al rostre va tornar a descobrir els ulls encesos de desig.

—M’ha promès que em respectaria —va dir en Vicenç, amb dificultats, ja notant la mà d’en Bauer en algun lloc de la seva cuixa esquerra.

—Sí, però també t’he dit que has de tenir clar el teu nivell. Jo estic molt per sobre teu i m’has d’obeir —digué un Bauer que no s’assemblava gens al de feia uns minuts.

En Vicenç no tenia forces ni esma per a res. Quan intentà apartar-se, va veure un moble-bar ple d’ampolles de licor i va entendre què li passava. El gust de la llimonada era una altra trampa.

—D’acord, però em pot portar una mica d’aigua?

En Raymond posà cara de sorpresa per la submissió que acabava de mostrar en Vicenç i es va alçar per anar a buscar l’aigua que demanava el seu jove amic convertit en víctima.

En tornar a la saleta, però, en Vicenç ja no hi era. El soroll de la porta d’entrada i un cop d’aire va delatar que estava fugint.

—Merda! Ja era meu! —va murmurar, sortint al seu darrere.

Des de la porta estant, el va veure caminant amb dificultat i fent esses, ja arribant al límit amb el camí.

—Vicenç, vine! —cridà.

Immediatament, però, va veure la figura d’una veïna que no va reconèixer, contemplant l’escena uns metres més enllà. No se li acudí res més que sortir corrents al darrere d’en Vicenç, que no costaria gaire d’enxampar. El jove intentava accelerar encara més el seu pas vacil·lant, però les cames no responien i li van fallar. En Raymond va veure com queia al terra i hi va arribar abans que encertés a aixecar-se del tot. Havia aconseguit interposar les mans per no picar de cara, i una li sagnava per haver topat amb alguna pedra cantelluda. Es tombà, mirant-lo terroritzat, mentre continuava reculant pel terra per apartar-se’n. En Raymond es va aturar i l’aguaitava com qui té un escarabat indefens sota els peus. El podia alçar amb una mà i portar-lo dins de casa, però la veïna dels pebrots encara mirava l’escena, estupefacta. El xalet havia deixat de ser un lloc discret.

—Et donaré una darrera oportunitat, Santacreu —li digué finalment—. Demà a la tarda t’espero a la font de la Querosa. Al voltant de les sis, que ja començarà a fosquejar i no ens veurà ningú. Si no apareixes, vés buscant una altra feina.

Dit això, va fer l’acció de tornar a casa, però hi va afegir un altre comentari.

—Ah. I vés-hi ben net, que la majoria de dies fots pudor.

En Vicenç, gairebé sense entendre les darreres paraules d’en Bauer, en veure que es girava per marxar, s’alçà tan ràpid com li permetia el seu estat físic i arrencà a córrer camí avall, en un estat de xoc que l’impedia fer-se càrrec de la situació, del que havia passat i del que havia de passar.

Va intentar travessar corrents la palanca de fusta, però es va aturar en comprovar que es movia molt més del normal i que, marejat com anava, corria el perill de caure a la llera del riu. Havent afluixat el pas, es va endinsar pels carrerons de La Coromina intentat dissimular el seu estat i suplicant al destí que ningú l’aturés. Els carrers tènuement il·luminats semblaven haver pres vida i es movien en totes direccions per complicar els darrers metres d’en Vicenç fins a casa seva. Hi va entrar, sense massa consciència encara de tot plegat, amb l’únic objectiu d’arribar al seu llit i estirar-s’hi a esperar que passés tota aquella sèrie d’efectes tan desagradables i desconeguts. La mare estava asseguda a la taula triant un grapat de llenties i amb prou feines el va veure passar. Es va estirar panxa enlaire, amb una respiració profunda, barreja del cansament i del mareig per la primera borratxera de la seva vida. L’habitació no parava de donar voltes, i si aclucava els ulls, encara era pitjor. Sense temps per més, es girà per vomitar als peus del llit. La Maria en va sentir les nàusees i va córrer cap a la cambra, espantada.

—Què et passa?

En Vicenç no podia respondre i es limitava a deixar anar les darreres restes d’un berenar al que no havia d’haver assistit mai. Finalment, una mica refet, va poder parlar.

—Alguna cosa m’ha fet mal, mare. No passa res.

—Però estàs suant! Vols dir que no tens febre? —insistia la Maria.

—No, no… de veritat. Ara frego tot això.

—Deixa, deixa… ja ho netejo jo. Què t’ha passat a la mà?

—A quina mà? —preguntà desconcertat.

—A en aquesta —digué la Maria, mostrant-li la que sagnava.

—No ho sé… —esgotat.

En Vicenç es tornà a estirar i una somnolència feixuga el va capbussar en un vespre de malsons i aventures delirants amb l’Aleman de protagonista.