CAPÍTOL 4

13 DE GENER DE 1948

A quarts de sis del matí de l’endemà en Vicenç i el seu pare omplien una carmanyola amb més pa sec i un tros petit de cansalada per l’hora d’esmorzar. En Pere va aparèixer al menjador amb un sac, també a punt de marxar. No sabia quan tornaria, i l’ensurt del dia abans li havia tret del cap el que significava marxar al servei militar. I així com a ell, els va passar a la resta de la família, que, en veure’l a punt pel viatge, van rompre en llàgrimes. Fins llavors potser s’havien preocupat tan sols per les conseqüències econòmiques d’aquella marxa, però llavors s’adonaven que el gran se n’anava.

La Maria i la Carme els van acompanyar fins a la porta del carrer i els homes de la casa van seguir fins a la parada del camió que portaria en Pere fins a Berga, de moment. A en Vicenç li va tornar el plor i el pare el va abraçar com mai. Ell no, que no plorava, però al darrere del seu rostre aspre i castigat s’hi dibuixava l’amargor que s’havia apoderat del seu interior. No es van esperar que el camió marxés i, sense dir-se res pel camí, van fer cap a la fàbrica.

El noi, que en principi es mostrava il·lusionat el seu primer dia de feina, es trobà davant d’un món completament desconegut i s’adonà de cop que estaria sol. Li encarregarien alguna comesa, encara no sabia quina, i depenia de la seva decisió i llestesa que no el despatxessin abans de completar la primera jornada. En fer catorze anys, i gràcies als precs dels seus pares, ja li havien donat una plaça a la fàbrica, però una inoportuna i maleïda apendicitis li va impedir de començar. Feia mesos que estava recuperat, però, perduda la primera oportunitat i havent-se’n escapat d’altres, es desesperava. El fet és que el dia anterior, a primera hora de la tarda, un enviat de l’administrador de La Companyia l’havia anat a buscar a casa per portar-lo al despatx. Un aprenent havia marxat sense avisar i la plaça era seva.

Per sort o per desgràcia, en Vicenç ja sabia el que era treballar. Tot i la seva poca salut i el seu aspecte malaltís, de ben petit es passava el dia sencer al bosc guardant les cabres del ramat de casa. No podia evitar tenir-ne un record amarg del dia que el Panxut se’ls va quedar el bestiar, sobretot les cabres que ell havia menat a pasturar tantes vegades. Amb sis anyets ja sabia del vincle entre l’home i els animals, i d’una manera innocent els havia acabat considerant consemblants a guardar i companys de jocs.

—Si veus que alguna cabra s’escapa, li engegues un cop de roc —li deia la seva mare, quan el deixava per vigilar-les.

Així ho feia, fins el dia que va descobrir que tenia massa força i punteria, perquè en va matar una encertant-li al mig del cap. Perdre un animal era poc menys que una desgràcia i, aquell vespre, en Vicenç va tastar l’amargor dels crits de repulsa.

Un cop el Panxut els va haver fet fora de la masia de Montmajor, la seva feina va girar de mala manera en una lluita contínua contra la misèria que els havia caigut a sobre. Passava hores i hores als boscos mirant bolets o collint mores, aranyons, gerds, segons el temps, traginant aigua del riu fins a la barraca que els feia de casa, fent llenya per al foc… Així havia transcorregut la seva infantesa, combinant l’instint de supervivència amb els somnis de criatura, inventant històries en què ell mateix descobria amagatalls plens de menjar… Als deu anys, i sort en va tenir, va poder anar a l’escola fins als catorze, edat, si fa no fa, en què deixaven l’escola els qui feien falta a casa. Allà va descobrir la seva passió per aprendre. El mestre era dels bons i, en comptes d’explicar els afluents del Guadalquivir, els portava a veure com el riu Aigua d’Ora desembocava al Cardener, un quilòmetre més amunt de La Coromina. Això no agradava els seus responsables i el van acabar traslladant a una aldea de Galícia. En Vicenç en va guardar el record i la devoció per la natura i la ciència. Amb unes minses lliçons de lectura en va tenir prou per agafar l’afecció i arramblava amb tot allò que tingués lletres, fos el que fos, i d’aquella manera, encuriosit, mica en mica, anava entenent el funcionament del món.

Finalment, però, aquell matí de gener començaria a guanyar diners, pocs, però de manera digna. Unión Española de Explosivos, l’empresa minera que explotava des de feia més d’una vintena d’anys aquell curiós subsòl que escopia pedres de sal a l’exterior, havia crescut d’una manera impressionant i el teixit industrial que envoltava l’extracció de mineral començava a ser immens. Hi havia dues fàbriques que convertien i tractaven la sal. La més gran produïa clorur potàssic, i la petita, nitrat. El seu pare, en Joan, treballava a la gran, però a l’exterior. La seva feina consistia en refredar l’escòria de carbó cremat a les calderes i llençar-la als contenidors de residus. Havia tingut l’oportunitat de passar a l’interior, cobrant el mateix però sense el fred ni les inclemències del temps, però ho havia refusat. El seu caràcter feréstec no volia estar tancat.

En Vicenç se separà del pare sense que aquest li donés el darrer consell que esperava i es va presentar davant l’encarregat de la fàbrica petita. El coneixia de vista perquè el seu pare li havia mostrat de lluny un diumenge, a La Coromina.

—Veus aquell bacallà? És l’encarregat de la fàbrica petita.

Era en Martínez, un xicot esprimatxat que no passava gaire dels vint anys i que s’havia deixat créixer el borrissol del bigoti, un toc de serietat, segurament per guanyar respecte. El que havia aconseguit, però, era l’aspecte d’un d’aquells comediants de les pel·lícules de cinema mut.

En Vicenç tenia del tot assumit que li encarregarien alguna de les feines feixugues, per això la seva sorpresa va ser majúscula quan en Martínez li va encomanar la feina de recader entre la fàbrica i el laboratori. Encara que a vegades caldria traginar papers cap a les oficines, més que res hauria de portar les mostres de nitrat potàssic perquè fossin analitzades. El noi, tímid, no gosà preguntar res, però des del lloc on l’encarregat li explicava la seva feina veia que el trajecte entre la fàbrica petita i el laboratori era de poc més de cinquanta metres, mig minut caminant com a molt.

—I què faig quan no tingui mostres per portar? —es va atrevir a preguntar, finalment.

—T’esperes que te’n portin més —contestà en Martínez.

En Vicenç va respirar a fons i es va dirigir cap al seu lloc, una de les sortides de la fàbrica petita. Comptava arribar a casa amb el cos adolorit per haver estat vuit hores fent una feina pesada a la que no hi estava avesat, però ara, desconcertat, pensava que en realitat hi tornaria amb el sac de l’avorriment ple a vessar.

Pocs minuts després de ser-hi, un treballador es va acostar amb un pot de plàstic.

—Ets tu el recader?

—Sí, sí —contestà, sense gosar aixecar gaire la veu.

—No t’he sentit, però té. Porta això al laboratori.

Sense dir res, va agafar el pot disposat a fer el primer servei de la seva vida laboral.

A l’hora d’esmorzar havia fet dos serveis com aquell. La resta del temps l’havia passat al costat d’una caldera per guardar-se del fred i amb una tensió terrible pel fet de no estar fent res. Hauria preferit mil vegades una feina dura i pesant que aquella d’anar cremant les hores dret esperant, i desitjant, que algú li fes fer alguna cosa. Suposava que ja s’hi acostumaria, però de moment era força desagradable. Aquell punt on s’esperava al costat de la caldera era, a més, el lloc de reunió de tots els treballadors d’aquella zona de la fàbrica, una quinzena, a l’hora de fer «el descans i el trago», que era com en deia el seu germà Pere donant per entès que de menjar solien portar poca cosa. Ell es va quedar en un racó per intentar passar desapercebut. La menor edat i que no s’hagués fet gaire amb la gent per les necessitats de casa feien que es mirés, tímid, aquell grup de treballadors com un ramat d’animals amb qui hauria de bregar cada dia. En un moment donat, va veure com uns quants se’l miraven, rient. Això no només no el sorprenia sinó que era el que s’esperava. En el seu món interior s’havia preparat per fer-se impermeable a qualsevol mofa i l’únic que volia era complir i portar el sou a casa. A alguns els coneixia de vista, d’haver-s’hi creuat als carrers de La Coromina, però la majoria era la primera vegada que els veia, i com més se’ls mirava, més malcarats li semblaven. Un d’ells va dir amb fatxenderia que estava fart de menjar, que si no parava, rebentaria. En Vicenç, encara afamegat per haver menjat només el seu trosset de pa sec amb un retall de cansalada, va veure com tancava una carmanyola gairebé plena de cigrons i la tornava a ficar en una senalla que semblava nova de trinca.

Quan tothom va tornar a la feina, en Vicenç es va asserenar una mica, però només uns minuts més tard aparegué el fanfarró dels cigrons amb un altre pot. No era com el que li havia portat amb les altres mostres, i aquesta, a més, era líquida.

—Aquí tens —li va dir sense més.

En Vicenç, tal i com havia fet abans, l’agafà i es va encaminar cap al laboratori. Entrà, trucant primer a la porta, i, com les altres vegades, el mateix noi vestit amb bata blanca se li acostà, va agafar el pot, se’l mirà, i l’hi va tornar.

—Aquest és per a en Bauer. Tu mateix, és aquella porta d’allà.

En Vicenç travessà la sala principal d’aquell laboratori adonant-se que dos analistes que traginaven amb pipetes i tubs d’assaig havien aixecat el cap de les seves tasques i se’l miraven. A la porta del fons hi havia una placa: «Jefe de laboratorio». Es va aturar i es girà per preguntar amb la mirada si aquella era la porta on calia picar. El mateix que l’havia rebut li féu que sí amb el cap i, sense gaire convicció, va colpejar amb el nus dels dits.

—Endavant!

Era una veu forta i greu, amb un accent estrany que va fer créixer encara més la por amb què en Vicenç complia aquella tercer encàrrec de la primera jornada laboral. A poc a poc, va obrir la porta del despatx. Darrere hi havia una taula que li va semblar molt gran i un home assegut que també imposava. Va pensar que quan es posés dret podia arribar als dos metres. Tenia el cabell ros i una clenxa perfectament pentinada, sense cap mena de fixador, amb la ratlla a l’esquerra. Pel que feia a l’edat, era molt jove, potser no tant com en Pere, però sí, molt jove per ocupar un càrrec com aquell.

S’hi acostà a poc a poc amb el cap cot i, abans d’aixecar la vista, va tenir temps de fixar-se en el cartellet de sobre l’escriptori amb el que devia ser el seu nom: «Raymond Bauer».

—M’han manat que li porti això —va dir amb un bri de veu.

Aquell tros d’home va agafar el pot, el va destapar i l’ensumà. No va fer cap ganyota, però aixecà el cap lentament per mirar en Vicenç.

—Açò és pixum —li digué en un to neutre.

En Vicenç es volia fondre. Estava cercant alguna paraula per començar la seva disculpa, però el cap del laboratori el va interrompre.

—T’han parat una trampa. Una quintada. Emporta-t’ho d’ací i tira-ho.

Sense gosar obrir la boca en veure que la cosa quedava en res, va agafar el pot i la tapa i, després de fer una petita reverència amb el cap, va anar per sortir. Quan era a la porta, però, la veu d’en Bauer el tornà a aturar.

—Com et diuen?

—Vicenç Santacreu, senyor.

En Bauer no va dir res més i es tornà a capficar en els seus papers. Quan en Vicenç va entendre que no tornaria a parlar, abandonà el despatx i, en travessar el laboratori, es trobà al damunt la mirada expectant dels altres analistes. Se’ls va mirar i va alçar el pot.

—Diu que no és dels que li agraden.

Els tres van esclafir a riure mentre en Vicenç, triomfal i amb la prova superada, respirà fondo mentre creuava la sala del laboratori cap a la porta de sortida. Van callar de cop i, en girar-se, se’ls va trobar de nou de cap a les provetes mentre a la porta del jefe de laboratorio havia aparegut en Bauer amb una mirada que semblava poder encendre allò que toqués. En Vicenç va fer el mateix que els seus companys, tornar immediatament a la feina.

En arribar al seu punt d’espera va pensar que s’havia de desfer d’aquell pot, o almenys del contingut. Volia sortir per llençar-ho a qualsevol racó, quan va veure la lluentor de la senalla del que li havia fet l’encàrrec perquè dugués aquell recipient d’orins al laboratori. Com qualsevol ésser humà, en Vicenç covava l’instint de venjança, i de les bregues amb els germans grans n’havia après i afegit un punt discret que el feia passar desapercebut als ulls de qui rebia últim. Agafà la senalla i en va treure la carmanyola. D’una revolada es menjà els cigrons amb les mans, al seu lloc abocà els orins i ho tornà a deixar tot tal i com ho havia trobat.

A les dues de la tarda va sonar la sirena que anunciava el canvi de torn. Podia sortir el primer, però hauria significat descobrir-se massa fàcilment. I, mentre esperava que hi arribessin tots, no sabia si desitjar que el bromista ho descobrís o que no. Potser que s’ho trobés a casa era menys perillós, i tanmateix es moria de ganes de veure-li la cara. L’home va entrar l’últim i, sorneguer, mirava en Vicenç escrutant en el seu rostre algun senyal d’haver rebut alguna repulsa o escarment. Pel que havia sentit, en Vicenç va mig esbrinar que es feia dir Paco.

—Passa’m la bossa, Roman! —va dir a un altre, que també somreia mirant en Vicenç.

Aquest tal Roman, alt, gras i sense rastre de cabell, va agafar la senalla nova de trinca i, des d’uns tres o quatre metres, la va llençar al Paco. En Vicenç no va tenir temps de pensar si havia tancat bé la carmanyola o no. Igual que un ruixat de primavera, els orins van esquitxar el bromista de dalt a baix mentre aguantava la senalla amb els ulls tancats, maleint de cor el «nou», però sense poder-ho dir en veu alta. Del laboratori havien arribat veus que el pobre noi s’hi havia presentat amb el recipient ple i l’havia portat a l’Aleman, que és com es coneixia a Raymond Bauer. Si el Paco duia a terme alguna represàlia contra l’aprenent, deixava clar que havia estat ell l’iniciador de tot plegat, i s’hi jugava el lloc de treball. Les rialles de la resta de treballadors van durar una bona estona, la mateixa que va trigar el Paco a eixugar-se una mica amb un drap brut que penjava al costat de la caldera i sortir rabent de la fàbrica petita. En Vicenç continuava immòbil, posant cara de qui no entén què passa, però a ell es dirigiren amb una certa admiració totes les mirades, fins que tothom va desaparèixer per anar a dinar.

En Vicenç es va adonar que en aquella primera jornada s’havia jugat bona part del seu benestar laboral immediat. Víctima de recels i quintades, hauria pogut caure humiliat i condemnat a la marginalitat per una bona temporada, però amb la seva reacció davant la broma dels orins s’havia guanyat el respecte dels qui haurien de ser els seus companys de treball i, a més, de retop, li semblava que havia caigut bé a l’Aleman. Tot marxava sobre rodes.