CAPÍTOL 1

3 DE JULIOL DE 1945

A l’alberg de l’Aranyó tot anava en renou aquella tarda. Tots els hostes s’havien anat amuntegant en un racó de la sala gran, on eren les lliteres, i feien càbales tot mirant de reüll aquell home misteriós que acabava d’arribar. Era molt alt i cepat, amb el cabell clar i despentinat, i un rostre que delatava una joventut certament castigada. No tenia més de vint-i-cinc anys. L’encarregat de l’alberg, quan l’acompanyava a la seva llitera, hi posà molt més mirament del que solia dispensar als altres, i més d’un s’ho va malprendre.

—Ostres, Ramiro. Per què no em plegues la meva roba, ara? —va deixar anar un amb sorna.

—Vés a la merda!

La roba militar i el sac del mateix color caqui revelaven un passat recent en algun exèrcit, però els entesos no sabien localitzar-lo entre els coneguts. A més, la situació se’ls feia estranya perquè aquell era un alberg destinat a acollir els immigrants que començaven a arribar del sud d’Espanya per treballar a la mina fins que es podien permetre llogar una habitació o fins que se’ls assignava algun dels habitatges que Unión Española de Explosivos construïa per als seus empleats. Qualsevol nouvingut que no anés vestit amb quatre parracs bruts era motiu de sospita, i si, a més, la roba era de soldat, per més que la que ara els encuriosia estigués molt malmesa, l’enigma venia a ser tema únic de conversa fins que se’n treia del tot l’entrellat.

Aquell nouvingut prou s’adonava de les suspicàcies que havia aixecat, i, de fet, buscava l’ocasió d’apropar-se a algun grupet i presentar-s’hi. El problema era que, fins llavors, tots se’l miraven de manera desafiant, fins i tot amb ràbia. Homes de totes les edats, des de jovenets que no devien passar dels vint anys fins a paios més que granats, i a tots els rostres s’hi veia l’amargor de la misèria.

Era dimarts havent dinat, així que bona part dels treballadors, com que feien el torn de matí, no en sabien d’altra que voltar per l’alberg o s’hi passaven les hores jugant a cartes i fent-la petar a l’ombra, guardant-se de la calor estiuenca.

Al vespre, a l’hora de sopar, mentre la majoria dels hostes feia cua a la vora dels fogons de la cuina per poder coure el que havien aconseguit arreplegar, en Ramiro, l’encarregat, va tornar a entrar amb una paperina amb provisió per al foraster. De dins, i davant la mirada atònita de la majoria, en va treure un entrepà i una ampolla de vi.

—Hòstia, Ramiro! Això ja passa de taca d’oli! Que te n’has enamorat, o què? —tornaven.

—No em toqueu els collons, eh! —es defenia—. A mi m’han portat això per a ell i l’hi he donat.

Veient que l’ambient es feia irrespirable per moments, sentint-se observat per tothom, va decidir presentar-se amb una excusa que no podia fallar.

—Hola —va dir, des dels peus de la llitera estant on havia passat la tarda, amb un accent també estrany, com ell—. Em diuen Raymond, Raymond Bauer. Sóc aleman, i vaig vestit així perquè sóc un refugiat de guerra. M’ajude algú a buidar esta ampolla? Us fa, un traguet?

La cara de tots va canviar a l’acte en sentir-lo parlar, sigui per l’accent o per l’oferiment de beguda, i, ja sense manies, alguns s’hi van acostar, confiats, parant el seu got per tastar alguna cosa que no fos aigua de l’aixeta. Només els qui tenien el sopar al foc, es van haver de quedar a la cuina, maleint el seu torn.

Feia un parell de mesos que s’havia acabat la Segona Guerra Mundial i molts soldats de l’exèrcit alemany, sobretot aquells que podien témer de ser empresonats, jutjats, i qui sap si ajusticiats, s’escampaven per tot el continent buscant protecció. Alguns dels alts càrrecs que havien aconseguit fugir estaven sent acollits d’amagat a Espanya pel règim del general Franco, on podien viure, no sols segurs, sinó amb un cert luxe, i evitar que els vencedors els poguessin exigir responsabilitats en processos judicials. Als soldats rasos simplement se’ls deixava tranquils i se’ls donaven facilitats, però a Cardona era el primer que hi arribava.

—I com és que parles com nosaltres —va preguntar el més atrevit.

—La meua mare era d’un poble de València, de Cullera, i em va ensenyar a parlar-lo.

El van fer seure amb ells i el cosiren a preguntes, que en Raymond contestava amb el màxim de detall, mirant de fer-se entendre, conscient que havia de ser acceptat pels altres el més aviat possible. S’hi defensava prou bé amb la llengua de la mare; sempre l’havien parlat, amb ella s’hi havia fet un món. Els anys de la guerra no la hi van fer oblidar. I encara que ensopegava amb les paraules, quan s’adonava de les cares d’estranyesa en provava d’altres més entenedores.

Els va parlar de l’esclat de la guerra i que l’allistament obligatori en el darrer curs dels estudis de química va frustrar la seva carrera universitària, però li va permetre d’esquivar els fronts de batalla fins a la caiguda de Berlín, la primavera de 1945. El seu pare havia mort quan ell tenia només cinc anys i la seva mare es trobava ara greument malalta en una residència. Els contà la seva darrera batalla quan, aprofitant la desorganització de l’exèrcit, s’havia amagat dins d’una casa gairebé en runes pels bombardejos; que ell no era valent, confessà, que no volia lluitar i les teories del Führer, l’honor militar i la vergonya de les desercions «me se’n foten», els digué textualment, per no dir que tant se li’n donaven. I com ja feia dies que veia venir el desenllaç de la guerra i de cap manera volia que la imminent entrada dels aliats l’enxampés lluitant a la desesperada, preparà una saca militar plena de queviures, que arreplegà del quarter ja dominat pel caos de la derrota que es veia venir, i s’ho va fer venir bé a les primeres embranzides de l’artilleria russa per escapolir-se cap a la casa mig ensorrada que feia dies que vigilava. Si l’haguessin trobat amagat, uns o altres, l’haurien mort, així que, tan prompte com pogué, la primera nit de pau es va treure la jaqueta per no ser identificat de lluny com a soldat alemany, la ficà al sac i abandonà la ciutat. Va córrer tota la nit, esquivant un cop i un altre tota mena de controls i soldats soviètics fins que, ja a trenc d’alba, era als suburbis de la ciutat. En aquella zona les tropes anaven i venien, però no hi havia la vigilància del centre. Al costat d’una de les poques cases que havien quedat dretes hi veié un estenedor amb roba, se n’endugué un jersei blau i una camisa gris per substituir la roba militar. Pantalons no en va trobar i va haver de continuar amb els que portava. La primera intenció era desfer-se de l’abillament de l’exèrcit alemany, però de moment l’entaforà al fons del sac. Allò que més volia en aquells moments era arribar el més aviat possible a la residència de la seva mare per treure-la d’allà. Val a dir que també li passà pel cap la idea que acompanyat d’una dona malalta ningú no li diria res i podria tornar a casa, si és que encara existia. Els seus plans, però, se n’anaren a l’aigua en comprovar que la residència on pensava que trobaria la mare no existia. Havia quedat reduïda a un munt de runa, i en Raymond, en acostar-s’hi, va veure, ple d’angoixa, restes humanes. Abatut, desolat, s’agenollà i va resar una oració; no sabia què pensar, no sabia què podia fer. Davant tanta desgràcia se sentia derrotat i en perill i, entre llàgrimes, es va veure obligat a refer el seu projecte: havia d’abandonar Alemanya immediatament. La seva casa al nord de Berlín probablement estaria derruïda o saquejada, i li seria molt complicat i perillós de recomençar-hi una vida normal havent estat soldat. L’objectiu, a partir d’aleshores, va ser el d’arribar a Espanya. Amb aquest afany va emprendre el camí cap al sud, sortejant tropes i camins fressats, un llarg viatge travessant Suïssa i França a peu, amagat en un camió, en bicicleta robada i, el millor dels trams, de copilot d’un taxista borratxo de Marsella amb qui va fer amistat i a qui va acabar abandonant a les portes de Montpeller quan es va acabar la benzina del seu Renault. Uns dies més tard arribava a peu a la frontera de Le Perthus, on se li aparegué la divina providència en la persona d’un altre soldat alemany, que feia camí amb les mateixes intencions que ell, arribar a l’Espanya de Franco i refer la vida. Tots dos havien sentit que el règim que havia vençut la guerra enllà dels Pirineus els donaria la benvinguda amb facilitats. El nou company s’havia fet amb un mapa del camí que s’havia de seguir per travessar la frontera i disposava d’algunes adreces de gent que els podrien ajudar en els passos de les muntanyes, si calia, i per uns quants marcs alemanys va accedir a compartir-ho. Va ser una marxa llarga i feixuga, amb nits dormint al ras, amb ensurts i malfiances, però un cop dins d’Espanya només els va fer falta cercar el quarter de la Guàrdia Civil més proper. A partir d’aquell moment, i després que s’asseguressin que la documentació que ell havia conservat era autèntica, van ser tractats com a veritables herois. Així i tot, el comandant del lloc els comminà perquè s’incorporessin a un comboi que es dirigia a Manresa per tal que el superior immediat els signés uns avals. El seu pensament era d’arribar fins a Cullera, el poble natal de la seva mare, on suposava que podria trobar algun parent que li facilités les coses per trobar feina. Durant el trajecte el conductor d’un dels camions, sorprès perquè es podia fer entendre amb aquell soldat alemany, li parlà entre altres coses de la prosperitat de les mines de potassa de Cardona, a la província de Barcelona, i ell decidí de provar-hi sort. I l’endemà de l’arribada al quarter de la Guàrdia Civil de Manresa, amb la documentació validada i en regla, va agafar el primer camió que el va voler portar fins a Cardona. Tal i com li havia dit que fes el conductor del comboi, es va presentar a l’administrador de l’empresa explotadora i aquest el va enviar, de moment, a l’alberg per a immigrants.

—De moment? —va preguntar un dels hostes al final del seu relat.

—Sí. De moment —contestà somrient l’Aleman.