CAPÍTOL 5

13 DE GENER DE 1948

No es podia dir que aquell hivern fos dels més freds que havia patit Cardona, cosa que en Raymond, acostumat a les temperatures de Berlín, agraïa enormement i celebrava passant la tarda al jardí del seu flamant xalet dels Escorials. Dos anys i mig després de la seva arribada es podia considerar que en Raymond Bauer havia arrelat força bé. Al laboratori havia aconseguit imposar l’autoritat que des d’un principi havia cregut necessària. Ell mai no havia estat de la mena de gent que els agrada manar, però devia ser per no haver-ne tingut l’oportunitat o perquè n’havia après els anys de la guerra, ja que s’adonava que s’hi sentia força còmode. Hi tenia una responsabilitat i una sèrie de gent al seu càrrec, i més valia mantenir-los a ratlla des del primer dia, tractant a tothom amb mà de ferro. L’única excepció l’havia fet aquell mateix matí quan un noiet tímid i esprimatxat, en el seu primer dia de feina, li havia portat un pot ple d’orins al seu despatx. Potser per saber del cert que es tractava d’una broma, o per estar immers en un altre món després d’una visita matutina d’en Fermín Blázquez, el director, no n’havia fet cas i el recader havia marxat sense cap repulsa. A banda d’aquell fet, l’únic gest de bona voluntat que havia tingut en tot aquell temps havia estat reclamar la reincorporació al laboratori d’en Julian Ferrer, l’antic cap, tot disfressant la llàstima de necessitat de més mà d’obra al laboratori. Pocs mesos després, però, en va despatxar un altre per haver arribat tard dos dies seguits i el personal va tornar a quedar igual.

Mica en mica havia aconseguit acostumar-se a aquella casa tan gran per a ell sol. Al cap de pocs mesos de la seva arribada havia contractat la Soledat, una dona d’uns quaranta i tants anys que li feia totes les feines. Venia amb referències del cap comptable de l’empresa, que l’havia hagut d’acomiadar en llogar una filla d’una cosina segona amb qui no podia enemistar-se. La Soledat era la típica dona feinera, no gaire alta i grassoneta, amb un monyo que semblava que no es desfés ni per dormir. Hi anava a mig matí i li feia el dinar, li netejava la casa, li rentava i planxava la roba i, a mitja tarda, li deixava el sopar a punt i se’n tornava amb el seu marit, que la venia a esperar a la porta mateix. No tenien fills, era bona dona i no protestava mai, però, si s’ha de dir tot, era força xafardera. Tot i així, hi mantenia la confiança justa i n’estava content. Era la cirereta d’aquella vida acomodada que, tot i haver-s’hi acostumat, continuava considerant un regal diví. La seva intenció era treballar de dilluns a diumenge fent festa dijous, com la majoria de minyones, però en Raymond li va demanar i exigir que hi anés de dilluns a dissabte, i que fes festa els caps de setmana. Ell la volia pels dies feiners, i els diumenges preferia espavilar-se a cuinar o regalar-se un bon àpat a alguna de les moltes fondes de la rodalia.

Pel que feia al seu entorn social, mica en mica s’havia anat introduint i acomodant als cercles d’elit, tant de l’empresa com del poble en general, i a hores d’ara era un personatge força respectat allà on anava. Tot sovint era convidat a les festes i sopars que organitzava en Blázquez o altres directius, i captava l’atracció de la concurrència femenina a causa de la seva joventut, del seu origen, del seu passat militar i del seu físic imponent. Els facultatius de més edat amb filles solteres el festejaven més que ningú, conscients que la seva situació, posició social i coneixements el convertien en el gendre ideal.

Ell, de moment, en feia cas omís. Tan sols en una vetllada va estar a punt de cedir als avenços, per no dir envestides, de la dona d’un enginyer gallec. Era un vespre d’estiu i l’enginyer havia tret un Riveiro que baixava com l’aigua. En Raymond i molts altres, entre les quals hi havia l’esposa de l’amfitrió, van arribar a un punt de borratxera al límit de perdre el sentit. Només l’aparició providencial d’una criada al rebost va evitar l’escàndol.

En resum, en Raymond no volia companyia i passava hores i hores assegut al jardí de la seva casa als Escorials escrivint. Els veïns i, evidentment, la Soledat tot sovint li demanaven què era el que escrivia, però sempre girava la pregunta per no haver de respondre.

«Ningú no n’ha de fer res», pensava.

De tant en tant, sortia a fer una volta en moto, però escriure era el que s’havia convertit en la seva distracció, i no trobava a faltar companyia. No necessitava res més, i així com la resta de treballadors maldaven per tornar amb les seves famílies al final de la jornada laboral, ell no tenia res més al cap que la seva màquina d’escriure. Al poc temps de treballar havia comprat una Hispano Olivetti M40, una joia que pesava com un dimoni, però que s’havia convertit en l’eina definitiva per abocar-s’hi en cos i ànima sense haver de pensar en companyies de cap altra mena. De tota manera, les preguntes sobre les seves perspectives familiars sovintejaven cada cop més en tots els àmbits i començaven a incomodar-lo, fins al punt d’haver d’amenaçar la Soledat amb acomiadar-la si tornava a treure el tema.

Les temperatures a l’aire lliure d’aquells primers dies de l’any, encara que prou suaus, no deixaven de ser hivernals, tanmateix en Raymond escrivia sense parar assegut en una de les cadires del jardí amb l’Olivetti a una taula tan pesant com la màquina. Amb la jaqueta cordada fins dalt, una bufanda i uns guants sense les puntes dels dits, semblava posseït per algun dimoni que no el deixava parar de picar. També escrivia a dins de casa, però per a ell no hi havia res com la llum natural i només ho deixava córrer quan amb prou feines s’hi podia veure. Llavors entrava a dins i continuava al despatx.

Aquella tarda de gener, però, després d’aturar-se a causa de l’entrada de fosc, en Raymond no va aixecar-se per traslladar la màquina a l’interior, sinó que es va quedar embadalit mirant uns núvols prims i allargassats, il·luminats encara per la claror ataronjada del sol que s’acabava de pondre. Deu anys abans, i amb una imatge similar, li havia dit a la Berta que ho havien de deixar córrer.

—Per què? —havia preguntat ella plorant de manera desconsolada.

No li va respondre, la va deixar amb els ulls negats i una pregunta sense resposta. Tampoc ell no ho sabia. No tenia ni idea de per què la deixava després de tres anys de relació i de passar amb ella bona part de la seva joventut. Simplement s’havia imaginat la vida al seu costat, i no s’hi veia. Fins llavors s’havia limitat a complir les regles i els rituals dels primers festejos, però quan ella, amb divuit anys, li havia fet un comentari sobre «quan estiguem casats», se li havia remogut tot el mobiliari mental i no va trobar més sortida que deixar-la. Poc després va esclatar la guerra, i amb prou feines hi havia pensat més. Fins llavors.

Aquell dia, de bon matí, en Fermín Blázquez l’havia anat a veure al despatx i l’havia convidat a un dinar dominical a casa d’un dels proveïdors de l’empresa.

—Ell és un pallasso, però et presentaré a la seva neboda Laura. Cauràs de cul.

Era el primer cop que el director li volia trobar parella, nòvia, i allò li despertà el record i el va posar nerviós. Podia contradir-lo?

Hi va donar voltes tot el matí, va mirar de no pensar, de fer una pausa fins a la posta del sol, però llavors retornava aquell desfici, com deia sa mare, que li havia anat creixent a l’interior a mesura que passava el dia. Amb tantes festes i àpats havia aconseguit foguejar-se com a expert en defugir els avenços femenins que no eren del seu interès, sense ofendre ni presentada ni presentador. Per tant, el comentari d’en Blázquez no podia trastocar-lo d’aquella manera, encara que li vingués del màxim responsable de l’empresa. En canvi, en cadascuna de les qüestions que es posava, de les cabòries que li venien per saber el motiu d’aquella inquietud, se li apareixia la imatge d’aquell xic a qui havien gastat una quintada. Potser creia que l’havia d’haver esbroncat de valent per mantenir la seva autoritat, o potser havia estat només llàstima? Els altres havien rigut per algun comentari del jove en sortir, qui sap si ridiculitzant-lo, i no ho podia permetre. Però per altra banda, el posat tímid d’aquell noi del que ja no recordava el nom el podia haver commogut. Però quina relació hi havia entre allò i els núvols ataronjats?