CAPÍTOL 16

15 DE MARÇ DE 1948

En Raymond tornava a ser a Berlín, davant l’edifici on vivia amb la mare. No hi havia portes, però recordà la finestra per on havia entrat la darrera vegada i va repetir l’operació. Dels cadàvers que li havien barrat el pas no en quedava ni rastre, i tant els pisos com l’escala eren completament buits. Va pujar fins al seu replà i va pitjar el timbre, que no va emetre cap soroll. No funcionava. Va picar a la porta amb el puny i immediatament va obrir la seva mare.

—Raymond… —digué suaument, acariciant-li el rostre.

—Mare. Has rebut la meua carta?

La mare el mirava sense entendre’l, i de sobte es va posar a plorar a llàgrima viva.

—Et volen matar, fill meu. Et volen matar… —anava dient.

En Raymond veia ara el seu rostre afligit i no entenia res, quan va sentir les passes d’algú que pujava l’escala. Espantat, es ficà dins del pis i va tancar la porta, mentre la seva mare continuava plorant desconsoladament. El soroll de les passes s’aturava i començava a sonar el timbre. Va recordar que estava avariat, que quan ell l’havia premut s’havia encallat, abans de descobrir, encara ple de neguit, que aquell soroll era del despertador.

Gairebé no havia dormit. Estava encès per dins i per fora. Anit, en arribar de La Coromina, després de l’esperpèntica tarda de diumenge que havia passat, no li havia ni passat pel cap ficar-se al llit. Necessitava buidar tota aquella ràbia i es tancà al seu despatx amb la Hispano Olivetti. Va escriure fulls i fulls de pensaments i reflexions, fins que al voltant de les dues de la matinada, ja desfogat, es va deixar envair pel cansament acumulat, que no era poc.

Ara, a un quart de sis, com de costum, l’estrident dringadera del despertador tornava a fer d’enllaç entre el somni i la realitat. Abandonant mica en mica la inconsciència del son, va notar que tenia tot el cos adolorit. Les caminades del dia abans passaven factura en forma de cruiximent, que repartia fiblades a qualsevol muscle que intentés activar, per no parlar del turmell ferit. Es va quedar immòbil una bona estona, alternant els pensaments entre el somni recent i el maleït Santacreu. Ja no volia res amb ell. El deler del desig que l’inflamava dies enrere s’havia convertit en un sentiment d’humiliació i una fam terrible de venjança.

Amb la imatge de la seva mare a la ment, va aconseguir posar-se dret i rentar-se la cara. S’hauria d’haver banyat, perquè feia pudor de suor, però no tenia temps ni d’esmorzar. S’havia llevat tard i tots els seus moviments eren lents i limitats pel dolor i l’entumiment. A més, hauria de baixar a peu fins a l’empresa. Faria tard.

En Vicenç va arribar al laboratori abans que ningú. Fins i tot en Garcia, el del torn de nit, es va espantar en sentir la porta que s’obria poc abans de tres quarts de sis.

—Bon dia! —el saludà en Vicenç, dirigint-se al soterrani.

—Caram, Santacreu. Que has caigut del llit?

Sense respondre a la broma, baixà al soterrani a posar-se la bata de seguida per començar amb la preparació de les mostres que li havien arribat durant la nit. Sabia que en Garcia, deu minuts abans de les sis en punt solia tancar-se al lavabo a fumar el darrer cigarret abans de plegar. Així ho va fer, i en Vicenç ho aprofità per pujar a la sala per cercar ràpidament el que necessitava.

Minuts més tard van començar a arribar tots els altres, a excepció de l’Aleman, que va arribar passat un quart de set, coix i amb molt mala cara. Es va tancar al despatx sense haver saludat ningú i en Vicenç va tenir la certesa que la situació al laboratori s’havia complicat definitivament.

Durant l’hora d’esmorzar, com en Bauer no sortia del seu amagatall, en Vicenç es va anar fent a la idea que les seves intencions haurien d’esperar.

A mig matí, en Fermín Blázquez, força contrariat per les darreres actuacions d’en Raymond Bauer, feia cap a les oficines de Suministros Soler, on l’esperaven en Mariano i la seva neboda, la Laura.

L’empresa d’en Mariano Soler constava d’una botiga i un gran magatzem al costat, ja a la sortida de Cardona en direcció a El Miracle. La secció d’oficines ocupava un altell al magatzem. Hi treballaven una vintena de persones, entre les quals, la Laura, a cavall del taulell i els despatxos. En Mariano no tenia fills i, tot i que no era oficial, tothom intuïa que la preciosa Laura acabaria essent la seva hereva i l’encarregada del futur de l’empresa.

Quan en Blázquez va arribar, els altres dos ja l’esperaven al despatx de direcció, en Mariano assegut a la seva butaca i la Laura a l’altra banda de la taula, de costat al seient que esperava el convocant. Malfiat i caut, no havia volgut avançar els motius de la seva visita, però tampoc no sabia que la noia n’estava perfectament al cas.

—Perdoneu que us hagi fet venir amb aquests misteris —va dir, deixant-se caure a la cadira.

En Mariano Soler estava tens, a diferència de la Laura, que semblava força més còmoda, tot i que igual de seriosa.

—Permeteu-me, Mariano, que abans d’explicar-vos res li faci una pregunta directa a la Laura.

En Soler, molt estranyat, li va fer un gest amb la mà perquè fes el que cregués convenient.

—Què vas fer ahir a la tarda? —preguntà, directe.

—Anar al cinema —contestà ella, en to sec.

—I no tenies cap altra cita? —insistí en Blázquez.

—Sí. Volia parlar amb en Raymond Bauer. El vaig citar a la Querosa, però a darrera hora me’n vaig penedir i no hi vaig anar.

En Blázquez va semblar relaxar-se, i fins i tot se li va acudir que ja podia tornar-se’n, però estava clar que en Mariano Soler esperava una explicació a aquelles preguntes tan estranyes i directes.

—Ahir, passejant el gos pels voltants de la font de la Querosa, m’hi va sorprendre en Bauer mig emboscat. Després del primer ensurt, perquè ja fosquejava, em va dir que esperava la teva neboda. Se’m va fer molt estrany, però veig que era cert. Us demano disculpes.

A en Soler se li van il·luminar els ulls en creure que la relació entre la seva neboda i el químic alemany no estava del tot perduda.

—Jo crec que hi hauries hagut d’anar, Laura. Ja es va disculpar, i potser podríeu tornar a provar-ho.

—Potser sí, però una cita a aquella hora i en un lloc amagat no em va semblar prudent. D’una banda volia ser discreta i evitar les xafarderies, però després vaig pensar que si al davant del cine, amb tot de gent observant-nos, va fer el que va fer, a la Querosa podria ser molt pitjor.

En Mariano Soler va veure que la Laura tenia raó. Aquella situació no era gens adequada, ben cert, però ell continuaria insistint en aquella relació que trobava ideal per tots els interessos.

—I per què no el vas avisar, pobret? —preguntà, innocent.

En sentir que el titllava de «pobret», la Laura estigué a punt de saltar, però es va contenir.

—Hi vaig estar donant voltes tot el dia, i quan ho vaig decidir no tenia manera d’avisar-lo. Vaig creure que ja s’ho pensaria, i que tornaria. Tampoc no sabia que anava coix.

Un tens silenci va servir de rerefons perquè la Laura s’adonés que s’acabava de ficar de peus a la galleda. Si no l’hagués vist coixejant al vespre, a Cardona, ella no ho hauria sabut. En la cara d’en Blázquez s’endevinava la pregunta que la noia es temia.

—Com ho saps que coixeja?

La Laura va inventar-se un petit atac de tos mentre el cervell encercava una resposta ràpida i convincent. Se’n sortí explicant la veritat, però sense temps per mesurar-ne els efectes.

—Em va venir a trobar a la sortida del cinema, a Cardona, per demanar-me explicacions.

Era lògic fins a cert punt, si no es tenia en compte el mal caminar de l’Aleman. Tot i així, va semblar que en Blázquez quedava satisfet amb la resposta. I després de parlar uns minuts sobre l’eficiència d’en Bauer com a director de laboratori, s’hi va acomiadar.

—Et torno a demanar disculpes, Laura. Però entén que no m’hauria quedat tranquil.

—No pateixi. Ho entenc —respongué ella amb cortesia.

Abans de sortir del despatx, la Laura va demanar permís per anar a fer una compra urgent a la farmàcia. L’oncle, després d’aquella sessió de preguntes, no gosà demanar-li’n el motiu i hi va accedir sense donar-hi importància. La urgència de la neboda no era altra que fer cap al centre de Cardona, directament a la plaça del Generalísimo, al cafè La Polar, on en Jerónimo passava les hores amb l’esperança que hi aparegués algú amb necessitats de mà d’obra i disposat a donar-li feina, ni que fos per un o dos dies. Prou sabia ella que si no li sortia algun treball aviat, hauria de marxar de Cardona i seria el final de tot plegat.

Dissimulant, com si només volgués passar-hi pel davant, va alentir el pas mirant cap a dins del cafè i de seguida va veure com el seu enamorat alçava el cap i sortia a trobar-la.

—Què hi fas, aquí? —va dir-li, estranyat.

—No tinc temps d’explicar-te res, però confia en mi. Vés-te’n ràpid a La Companyia, al laboratori. Demanes per l’Aleman i li dius que jo ja he fet el que havia de fer. Que si no comences a treballar demà mateix, explicaré la veritat.

—Però… de què parles?

—T’ho explico a la tarda, ara fes el que et dic, si et plau —va dir, seguint el seu camí.

En Jerónimo es va quedar palplantat uns instants mirant d’entendre, fins que, sense entrar a acomiadar-se dels del cafè, es va dirigir cap al començament de la costa per baixar fins a La Coromina.

En Raymond passava el matí sense fer gran cosa, a part de rumiar la manera de parar una trampa a en Santacreu que li donés alguna excusa indiscutible per fer-lo fora. Sabia que en Blázquez no les tenia totes amb les seves actituds i qualsevol decisió al respecte l’analitzaria amb detall.

El somni recurrent en què apareixia la seva mare també el mantenia intranquil. No acabava d’entendre’n el significat i inconscientment se sentia decebut perquè no havia pogut saber si havia rebut la carta. Si el primer somni era realment un senyal, un avís de que encara vivia, aquell nou li havia servit per confirmar-ho.

Van trucar a la porta del despatx i va aparèixer en Sisco.

—Senyor Bauer, un noi vol parlar amb vostè.

Sense dir res, amb la mà va fer un senyal perquè entrés la visita. Poc després veia entrar el rostre bru i agitanat del mateix paio que un parell de setmanes enrere li havia deixat un pòmul com un tomàquet.

—Què hi fas, ací? —va etzibar-li sense lligar caps, en principi.

—M’ha dit la Laura que ella ja ha complert. Que si demà no tinc feina, explicarà la veritat.

En Raymond es va quedar de pedra. No hi havia pensat més, en el tracte amb la Laura. En Jerónimo va tornar a parlar.

—No sé de què va, tot això —va dir—, però no dubtaré ni un instant a tornar a trinxar-li la cara, si alguna cosa no m’agrada.

Dit això, i sense acomiadar-se, va sortir del despatx i en Raymond va començar a rumiar-hi immediatament. L’odi a en Santacreu, el mal dormir i el somni de Berlín havien atrapat tota la seva consciència sense adonar-se que el més urgent que li calia resoldre era la feina d’en Jerónimo. Si en Blázquez havia preguntat a la Laura i la resposta havia estat la pactada, la seva imatge quedava neta, però si es feia enrere quedaria molt pitjor que abans. Així, doncs, havia d’actuar amb la màxima urgència. Calia anar a parlar amb en Blázquez.

En Vicenç seguia treballant a tot drap, la millor manera que havia trobat de passar el temps ofegant els nervis. En Bauer continuava sense sortir del seu despatx. A quarts d’una, però, va sentir que li arribava una visita que va ser força breu i, tot seguit, li semblà que l’Aleman finalment eixia del seu cau, sense dir ni ase ni bèstia. Des del soterrani mateix, va espiar per comprovar que la porta fos oberta. Va pujar a poc a poc, sense fer soroll, i va confirmar que havia marxat. Dels altres, en Julian era al servei i els altres dos feinejaven d’esquena a l’escala i al despatx del director. En Vicenç va tornar a baixar al soterrani, va engegar la trituradora i es va treure les sabates. Enfilant de nou les escales, amb el soroll de la màquina de fons, es va escolar dins del despatx, àgil com un gat, sense que ningú no s’adonés de res. De la butxaca dels pantalons en va treure una petita proveta de cianur, que va escampar per sobre l’escriptori. Va sentir el soroll de la cisterna del lavabo i, tement la immediata aparició d’en Julian, s’escapolí ràpidament de la mateixa manera silenciosa com havia entrat i va córrer a netejar la proveta i deixar-la amb les altres. Parà la trituradora i va seure una estona per calmar-se. Finalment es va posar les sabates, agafà les mostres triturades i les pujà al laboratori per assegurar-se que els altres el veien treballar en les tasques habituals. De tornada al soterrani va seure i respirà fondo esgotat per la tensió.

En Raymond va haver d’esperar una estona perquè en Blázquez el rebés, ja que estava reunit amb el cap comptable des de primera hora del matí. Va pensar que l’humor amb què el trobaria no seria el millor per plantejar-li la readmissió d’en Jerónimo, però no tenia espera. Passaven deu minuts de la una, quan va veure que en sortia el comptable, amb no gaire bona cara. Darrere seu sortia el director, posant-se l’americana per marxar.

—Vols alguna cosa, Bauer? —va dir, seriós.

—Venia a parlar un moment amb vostè. És força urgent.

En Blázquez va mirar el rellotge, impacient, amb visible desgana, i va tornar a entrar al despatx deixant la porta oberta perquè hi entrés en Raymond. No s’hi va asseure; com a mostra que no volia dedicar-li gaire temps, es va quedar dret.

—Tu diràs.

—El tema és una mica delicat. Tal i com li vaig dir ahir, estic intentant tornar a sortir amb la neboda del Mariano Soler. Conscient com sóc de la patinada que vaig cometre quinze dies enrere, m’agradaria tornar les coses al punt de partida.

—On vols anar a parar? —digué en Blázquez, apressant-lo a anar al gra.

—Doncs, estava pensant que si, a petició meua, readmetéssim en Jerónimo, ella veuria en mi una mostra de bona voluntat que la podria fer entendrir, ja m’entén.

—No, no t’entenc, però ni parlar-ne —digué en Blázquez sense pensar-s’ho gens ni mica—. Va agredir un facultatiu d’Unión Española de Explosivos i, tot i que t’ho mereixessis, no ho podem admetre. Forma part de la disciplina de l’empresa.

—I si li ho demano com un favor personal? —digué en Raymond, jugant-s’ho tot a una carta.

—Si m’ho demanes com un favor personal, pensaré que hi tens algun interès estrany i començaré a fer preguntes que no sé si em sabràs contestar. Suposo que prefereixes que no ho entengui així, oi?

En Raymond va restar uns segons en silenci calculant amb celeritat quines altres opcions li quedaven, que eren més aviat poques. O cap.

—Pregunti el que vulgui, que no tinc res per amagar —s’arriscà encara més.

Es va notar que en Blázquez quedava descol·locat per uns instants. Però va tornar a mirar el rellotge i deixà el despatx sense dir res. En Raymond va respirar a fons intentant de mantenir la fredor per encertar el següent pas.

Sortí de les oficines i es dirigí directament al taller, creuant els dits perquè tinguessin la seva moto a punt. Només entrar, l’encarregat el va saludar des de lluny amb certa efusivitat.

—Bon dia, senyor Bauer. Ara el volia fer avisar que ja és a punt la BMW. Quan plegui, se la pot endur, si vol.

—Me l’emporto ara —digué sense respondre a la simpatia.

A una velocitat gens recomanable pel seu estat físic, en Raymond creuava el pont de l’Areny, el que li quedava més a prop, cap a la carretera que porta a Cardona, amb l’esperança d’arribar a temps a la darrera oportunitat que se li acudia per no caure definitivament en desgràcia als ulls dels directius de l’empresa. La relació amb en Blázquez se n’havia anat en orris el dia després del petó a la Laura a la sortida del cinema i, tot i que ell pensava que el pas dels dies ho aniria suavitzant tot, acabava de comprovar que no li seria gens fàcil d’aconseguir-ho, si és que encara era possible. A més, el fiasco de la Querosa ho havia acabat d’empitjorar.

Va trobar en Mariano Soler just a la porta del magatzem, a punt per anar a dinar amb un altre senyor que feia tota la pinta de ser un viatjant dels que ensucren les comandes amb un bon àpat.

—Senyor Soler! —va cridar de la moto estant.

L’oncle de la Laura es va aturar estranyat, i, tot seguit, amb una de les seves millors rialles, es va acostar a en Raymond sense esperar que acabés de baixar de la moto.

—Home, Bauer! Què hi fa vostè per aquí? Com van les ferides de l’accident?

—Bé. Millorant, però encara em fan anar força tou. Volia parlar amb vostè un moment, si li va bé.

—Ara anava a dinar amb un amic. Si vols, a la tarda podem trobar una estona…

En Raymond el va tallar.

—Es tracta de la Laura —digué.

A en Mariano Soler li va canviar la cara de sobte. Va mirar enrere, com per excusar-se del seu acompanyant, i es va acostar encara més a en Raymond.

—Digues, digues. T’escolto.

—És una mica complex, però espero que vostè m’entengui.

Va explicar el mateix que a en Blázquez, mentre en Soler es rascava la barbeta rumiant la consistència dels arguments que li presentava.

—Segur que és perquè vol tornar-ho a internar amb ella? Ja sé que ahir el va deixar plantat a la Querosa…

—Li ho prometo. Vaig actuar malament i vull que vegi que vaig amb bones intencions i bona voluntat. No hem d’ignorar que s’havia enamorat d’aquell gitano. I ja sap com són les dones, si aquest noi pateix, ella se’n sentirà culpable i açò farà més difícil que se n’oblidi.

—Ja ho entenc —digué en Soler—. Però què hi puc fer jo, en tot això?

—Parli amb en Fermín Blázquez perquè el readmeti. Que entengui que és per aplanar-me el camí cap a la Laura.

—D’acord. A la tarda el trucaré.

—Truqui’l ara, si us plau —insistí en Raymond.

—Caram, quines presses.

—És que no sap el que em fa patir, tot açò. Necessito sentir-me net de qualsevol culpa.

—D’acord —digué finalment en Soler.

Van encaixar i en Raymond va veure com, després de disculpar-se amb el presumpte comercial, tornava a entrar al magatzem. Va engegar la moto i, desficiós, va tornar cap al laboratori tot desitjant que en Blázquez hagués tornat a l’oficina.

En Vicenç va sentir amb alleujament com sonava l’escandalosa sirena del canvi de torn. Com més passava el temps, sobretot aquella darrera hora, més havia anat agafant consciència del que havia fet, i a la desesperació que ja vivia en ell s’hi va afegir una por creixent per les incertes conseqüències del seu acte.

Es va treure la bata, va agafar la senalla i pujà corrents les escales. A dalt, però, es va calmar per no cridar l’atenció. Tot i així, en Sisco se’n va sorprendre.

—Caram, Santacreu, que has ficat foc a baix, que puges tan esperitat?

—És que tinc molta gana, avui —va dir, dissimulant—. Marxo cap a casa. Fins demà.

—Fins demà —van respondre els altres, que també s’estaven traient les bates.

En sortir a fora, deslliurat del forn de mals pensaments del soterrani, va ser quan la gravetat real de la seva acció li va caure al damunt. Veure que tot seguia el seu curs, amb els treballadors que marxaven més o menys contents cap a casa seva, el sotraguejà per dins i va fer que s’adonés que estava cometent, ni més ni menys, que un intent d’assassinat. S’aturà al capdavall de l’escala per recular a netejar la taula, però a l’instant va sentir un soroll de moto força conegut que s’acostava. Va rectificar i continuà caminant cap a la sortida, on es va creuar amb l’Aleman. Ni l’un ni l’altre van fer acció de saludar i en Vicenç, després de molt temps, tornà a resar.

En Raymond estava tens i, alhora, intranquil. Ja sabia que en aquestes situacions li costava controlar-se, es disparava. No entenia com se li havien pogut complicar tant les coses en tots els fronts i maleïa la mala sort que l’havia dut fins aquella situació. Després d’aparcar la moto va entrar al laboratori quan ja hi havia en Codina amb la bata posada i començant a treballar.

—Bona tarda —va dir, espantant visiblement el pobre Codina.

—Bona tarda, senyor Bauer.

Després d’haver compartit quatre dies de feina la setmana anterior, la confiança mútua no havia passat de les inevitables salutacions i algun que altre comentari de feina. La filosofia inicial d’en Raymond d’assolir un mínim de complicitat amb tots els subordinats havia quedat del tot aparcada i ell sabia que l’ambient general de treball se’n ressentia. Temia que algun estirabot entre els treballadors o amb ell mateix arribés, tard o d’hora, a orelles d’en Blázquez i acabés de lapidar la poca reputació que li quedava. Va entrar al despatx, però tot just s’asseia a la seva taula, que va sentir la porta d’entrada al laboratori i la veu d’en Blázquez saludant en Codina. En un parell de segons el tenia al seu davant.

—M’ha trucat el Mariano Soler —digué sense saludar—. Reconec que ets hàbil i saps com aconseguir les coses que se’t resisteixen. Potser és cert, que vas seriosament a per la Laura, però la jugada d’en Jerónimo Reyes no me l’empasso. No em crec que siguis tan bona persona, perquè si ho fossis, no t’hauria contractat. Els directius d’Unión Española de Explosivos no poden gastar gaires contemplacions perquè amb els temps que corren no hi ha lloc per a bons samaritans. T’ho diré un altre cop i prou: no el penso contractar. T’ha quedat clar?

—Sí, senyor Blázquez —digué en Raymond, completament enfonsat a la cadira.

—Doncs, ja ho saps.

Es va girar i va sortir sense acomiadar-se d’en Raymond, a diferència d’en Codina, a qui sí va saludar amablement.

En Raymond va quedar desfet. Se l’havia jugat del tot anant a veure en Mariano Soler i li havia sortit malament; un altre cop les observacions d’en Blázquez el deixaven en evidència. No se li va acudir res més que escriure una carta a la Laura explicant-li que no hi havia hagut manera d’estovar el director, ni tan sols anant a veure el seu oncle, i això ella ho podia comprovar, i li demanava humilment que mantingués la seva part de pacte, deixant oberta la porta a la voluntat d’ajudar en Jerónimo tan bon punt veiés l’oportunitat de poder-ho fer. Va encendre el llum de l’escriptori per posar-s’hi i observà amb estranyesa una mena de pols abocada a la taula.

—Què és açò? —es preguntà, tot mullant-se el dit amb saliva per tastar-ho.