CAPÍTOL 6

28 DE GENER DE 1948

La Maria havia sortit de casa a mig matí a fer el seu recorregut setmanal per bescanviar productes del racionament. Feia dues setmanes que en Vicenç cobrava les vint-i-set pessetes cada dissabte i, almenys, podien fer dos àpats al dia. L’esmorzar eren les sobres del dia anterior, si és que n’hi havia. La seva intenció era canviar l’arròs i el sabó per patates i alguna altra mena de verdura, com bledes o espinacs, i amb aquesta intenció havia fet cap a les masies que solien acceptar el bescanvi. Ella sabia que hi sortia perdent, però era l’única manera de menjar una mica de tot. Tot i així, aquell dia no havia tingut sort i tornava a casa amb les patates, dues botifarres gairebé seques i el sabó que ningú no havia acceptat. A ells també els feia falta, però amb la Carme feien mans i mànigues per passar amb la mínima dosi possible, estant-s’hi més estona i fregant més fort. Sabien que la gent les mirava malament i potser les tractava de brutes, però com ella sempre deia: «la roba més neta no ens omplirà la panxa».

Tornava cap a casa força trista. El seu Vicenç feia quinze anys i, encara que ells no eren massa de celebrar res, havia pensat que li prepararia un dinar una mica especial, però no havia tingut sort.

Havien passat les festes de Nadal amb l’únic extraordinari d’un tros de torró de sucre que el rector havia repartit entre les famílies que considerava més necessitades. La perspectiva que pocs dies després de Reis perdrien un sou va convertir aquelles dates en un martiri dels més cruels que recordava.

Tot caminant amb aquest pensament voltant-li pel cap, al capdamunt d’un pujador va trobar un xicot que s’esperava assegut a peu de camí amb un cistell. En veure-la, es va alçar.

—Li puc demanar un favor, bona dona?

—Si li puc fer… —digué ella, esbufegant per l’esforç de la pujada.

—Aquí baix hi ha una parella de la Guàrdia Civil fent un control. Suposo que s’hi estaran força estona, i jo no en tinc gaire perquè a les dues entro al torn de tarda de la Mina.

La Maria va posar cara de desconcert per no saber què pretenia, i el noi li va fer gest indicant el cistell.

—Tinc aquest cistell amb taronges i figues que he comprat a un pagès de Coma i segurament es pensaran que ho he robat i me’l prendran. Volia demanar-li si el podria portar vostè i tornar-me’l més enllà.

—I ho ha robat? —preguntà la Maria, escèptica.

—Si ho hagués robat no tindria valor de demanar-li el favor. Sóc pobre, però honrat.

«Pobres, però honrats». Aquest era el principi i dogma que la Maria s’havia repetit mil i una vegades davant les moltes temptacions de pispar alguna cosa de menjar en els moments més durs de la misèria de la qual tot just començaven a sortir. Es va mirar el noi, i va espiar la situació dels guàrdies civils. Allà estaven, a la vora d’una alzina, un assegut a una soca i l’altre dret, passejant amunt i avall amb la punta de l’escopeta traient el nas entre l’obertura de la capa verda fins als peus. Encara que no tinguessin cap indici de robatori, era segur que li requisarien el cistell sencer, que no arribaria al quarter.

—D’acord —acceptà—. Doni’m el cistell.

—Vagi vostè primer i jo vinc d’aquí a un parell de minuts.

—No, no. Passi vostè primer i posi cara de por i nervis. Jo vinc al darrere.

El noi es va cordar la jaqueta i va començar a caminar. La Maria va esperar una estona i va fer el mateix. Va maleir el pes del cistell de fruita, que, afegit al que ella portava amb el sabó i les patates, li feia tenir un caminar més que dificultós. Just abans que el camí comencés a fer baixada va tenir una visió clara de tot l’escenari. El noi, a cinquanta passes, i més endavant, els guàrdies que ja l’aguaitaven amb un somriure als llavis. Tal i com pensava, el van aturar i van començar a fer-li preguntes. Gairebé arribant a la seva alçada va poder sentir la discussió.

—Que no em crec que vinguis de buscar feina. Que jo t’he vist amb els de la Mina —deia un dels agents—. Tu véns de fer alguna malifeta.

—Li prometo que no, agent —deia el noi.

—Saps què farem?, anirem a veure aquest pagès que tu dius i li demanarem si és cert que hi has anat a buscar feina.

La Maria va veure que la cosa se li complicava i va decidir intervenir.

—No s’hi amoïnin, que diu la veritat —els va dir—. Jo hi comprava fruita i aquest noi ha arribar demanant feina.

Els dos guàrdies civils es van mirar atònits aquella dona mal vestida, de rostre castigat i amb els cabells recollits amb un monyo que li afegia més anys dels que devia tenir.

—Segur?

—Sí, sí, segur —va dir la Maria.

Tot seguit va obrir el cistell i en va treure unes quantes figues.

—Les volen tastar? M’ha dit que són boníssimes.

De sobte, els agents van canviar la cara i es van acostar.

—Va, vés. I que no et tornem a veure sense fotre res —van dir-li al noi.

Tot seguit van agafar el present que els havia ofert la dona i se’n van acomiadar alhora que obrien les figues per menjar-se-les a l’acte.

La Maria i el noi van continuar el camí sense dir-se res fins que els van haver perdut de vista. Ella es va disculpar.

—Ho sento. No se m’ha acudit res més.

—I ara! Ha estat providencial. Si arribem a anar a veure el pagès, tot i haver comprat la fruita, haurien descobert que mentia i me l’hagués carregat, segur.

Va obrir el cistell i en va treure un altre grapat de figues i mitja dotzena de taronges.

—Us estic molt agraït —digué ficant-li-ho al cistell.

—No, home, no. Jo els favors no els cobro —protestà la Maria.

—Però jo sí que els pago.

I van continuar el camí plegats i xerrant de les misèries d’una i de l’altre fins que, al Pont de Sant Joan, ell es va desviar per pujar cap a Cardona mentre la Maria seguia el camí fins a La Coromina.

A l’hora de dinar, passades les dues, en Vicenç arribava a casa rebent els petons de felicitació de la Carme i de la seva mare.

—Què passa, avui? —va preguntar en Joan, despistat.

—Que en Vicenç ens en fa quinze! —va dir la dona, amb una alegria poc habitual.

—Ah. Per molts anys, doncs —va deixar anar, tot traient-se el jec.

En Vicenç no s’esperava res, i per això no va arrufar el nas quan va veure que menjarien patates bullides amb mitja botifarra. Per a ell ja era el més especial dels aniversaris per ser el primer que treballava i col·laborava amb la malmesa economia familiar, fet que el feia sentir més home que no els anys que feia.

—Vaig a estirar-me una estona —digué quan es va haver acabat les patates.

—Espera, espera —digué la mare, alçant-se de taula.

Va entrar a la cuina i en va tornar amb una plata plena de taronges i figues.

—Per molts anys! —va dir, riallera.

—Caram. Que sigui el teu aniversari cada dia! —exclamà el pare, cofoi.

Veient el suc de la taronja regalimar-los per la barbeta, la Maria els va explicar la trobada amb el noi de les figues.