CAPÍTOL 12

DEL 2 AL 7 DE MARÇ DE 1948

En Vicenç havia tornat a passar una mala nit, la cinquena consecutiva. S’adormia a l’instant de ficar-se al llit, però no podia descansar a causa d’un seguit interminable de malsons de tota mena relacionats amb l’afer de l’Aleman. Aquest cansament acumulat el feia anar tot el dia com una ànima en pena, adormint-se superficialment a la mínima oportunitat de repòs. La perspectiva, a més, era cruel, tot just era dimarts i la setmana havia començat de la pitjor manera possible. L’única esperança era que en Bauer hagués reaccionat en veure’s enxampat en plena magrejada i decidís deixar córrer aquella actitud que se l’estava menjant per dins. Per altra banda, però, no li havia fet cap gràcia l’actitud dels companys després d’allò. Tot eren converses en veu baixa i rialles esmorteïdes per la por a ser enxampats per l’Aleman.

—Vicenç, collons, que fem tard! —va haver de cridar el seu pare per fer-lo alçar del llit.

No era son. Era un estat general de defalliment físic i mental que el privava de posar-se en marxa. Tot i així, una remullada de cara amb aigua ben freda servia per poder aparcar els somnis torturadors i encarar la realitat del dia, que no era altra que tornar a treballar esquivant el mateix que el perseguia en somnis.

Van sortir de casa a pas lleuger, al mateix temps que d’altres igual de ressaguers i amb la mateixa pressa, cadascú cap al seu preuat lloc de treball.

El pare estava enfadat. No suportava que la mandra dels altres el fes córrer i era el segon dia que li passava amb el seu fill petit. El seu enuig no es notava perquè era eixut de paraula, sinó per una certa manera de prémer els llavis, com qui no gosa obrir-los per por que s’escapin els improperis que hi creixen a dins. En arribar a l’entrant de la palanca que creua el riu, però, els va haver d’obrir.

—Què és allò d’allà? No és una moto? —va dir el pare, aturant-se.

—El què? —preguntà en Vicenç, encara amb els ulls lleganyosos.

—Aquí baix, a la vora del canal.

En Vicenç va desviar-se una mica del camí, baixant cap al canal, just al punt on les dones hi rentaven la roba, i a l’instant va reconèixer la moto. Al seu costat, el cos d’un home, gairebé a tocar de l’aigua. Va tornar a pujar corrents cap on l’esperava el seu pare.

—De qui és, la moto? —preguntà en Joan.

En Vicenç es va aturar abans de contestar, mentre una negra temptació intentava foradar-li la consciència. Pensava que si no era mort, poc en devia faltar i, per tant, que s’haurien acabat els problemes. Es tractava, simplement, de fer com qui no ha vist res. Fins i tot podria mantenir-ne el seu pare al marge dient-li que no havia vist res més que una moto desconeguda. Si era mort, no hi havia res a fer, i si encara era viu, podria ser qüestió de poques hores que ja no ho fos.

—Què has vist? —insistí el pare.

—Vés a buscar algú a la infermeria —va dir finalment—. És l’Aleman.

En Raymond es va despertar sense saber on era, sentint una olor que li travessava el nas fins al cervell. Va obrir els ulls com va poder i va entreveure la figura d’algú que l’obligava a olorar un cotó impregnat d’amoníac.

—Ja reacciona —va dir una veu vagament coneguda.

A mesura que la consciència retornava va anar captant que aquella veu era la del doctor Vila, el metge de l’empresa, i que aquella estança era la infermeria.

—Quina setmaneta, senyor Bauer —digué el metge, amb despreocupació—. Primer li trenquen la cara i després se la trenca vostè.

Tot el cos li feia mal, començant pel cap i acabant pel turmell esquerre. Fent un esforç va aconseguir parlar.

—Què m’ha passat?

—Ha tingut un accident de moto. Al costat de la palanca, li ha anat d’un pèl de no caure al canal. No se’n recorda de res?

En Raymond va fer que no amb el cap, notant que també tenia el clatell força tocat. Al pòmul també hi sentia un dolor horrible.

—Doncs, ningú no sap a quina hora hi ha caigut —afegí el doctor Vila—. L’han trobat fa una estona, en Vicenç Santacreu i el seu pare.

En sentir el nom d’en Vicenç va notar una aguda fiblada a les costelles, com si el seu cos hagués reaccionat abans que el cervell, posant-se en tensió instantàniament.

—Havia de ser precisament ell —va murmurar amb ràbia.

—Com diu? —va fer el metge.

—Res, res. Em fa mal tot.

—Ara li injectaré una mica de morfina per al dolor que potser el farà dormir, i li curaré el turmell, que el té fet un desastre. Li deu haver quedat a sota la moto.

—I la moto? —preguntà, intranquil.

—L’han portat al taller de l’empresa. Allà intentaran reparar-la.

No li feia cap gràcia deixar-la en mans de mecànics acostumats a reparar només que maquinària pesant. Ell mimava la moto com si es tractés d’una mascota i imaginar-la estimbada al costat del riu i transportada de qualsevol manera a aquell taller de matussers el neguitejava.

Mica en mica, en Raymond va anar fent memòria del que havia fet el vespre i nit anteriors i el darrer record que aconseguia desxifrar era una imatge d’ell tot sol al mig de la plaça de l’Església, però fins i tot de pensar-hi li feia venir maldecap, i, empès per la injecció que acabava de rebre, es va anar relaxant fins a perdre la consciència per complet.

L’enrenou d’aquell dimarts va ser important. La plana major d’Unión Española de Explosivos a Cardona va anar desfilant per la infermeria de l’empresa interessant-se per l’estat del cap de laboratori. Finalment, cap al migdia, en Bauer aconseguí de posar-se dempeus i es va fer pujar amb el cotxe del metge fins als Escorials. El seu estat recomanava ser traslladat amb una ambulància, que volien fer venir de Manresa, però no ho va voler de cap de les maneres. Se’n va penedir tot just fer el primer moviment per entrar al vehicle, un altre «pato», tal i com es coneixien popularment aquells Citroën 11. Hauria de fer repòs la resta de setmana. Tenia un munt d’hematomes i contusions per tot el cos, i una ferida oberta a un turmell; però, miraculosament, no s’havia trencat res.

En Vicenç havia passat una setmana tranquil·la pel que feia a les escomeses de l’Aleman, però, com si es tractés d’una prova inacabable de problemes pensats per martellejar la dèbil personalitat del jove, el fet d’haver estat precisament ell el rescatador d’en Bauer no havia fet més que augmentar les xafarderies al seu voltant.

—Pots comptar d’on venia a aquelles hores de la nit… —deixava caure en Sisco, provocant els riures dels altres.

Per a en Vicenç, pujar del soterrani i trobar-se’ls a tots tres xiuxiuejant, i, en sentir-lo, veure com s’aturaven i el miraven sorneguers, s’havia convertit en el pa de cada dia. Havia de suportar tot un reguitzell de comentaris amb suposades indirectes que no sabia desxifrar i que no feien més que afegir confusió al seu estat d’ànim.

L’endemà dissabte seria, en teoria, el darrer dia sense en Bauer al laboratori. Tot i que encara es trobava baldat, dilluns es pensava reincorporar a la feina, segons havien sentit a dir.

—Deu trobar a faltar algú —deia en Sisco, insidiós.

En aquella conversa hi havia també en Martínez, l’encarregat de la fàbrica petita, que hi havia anat a portar mostres per analitzar, justament la feina que feia en Vicenç abans de ser cridat per en Bauer. Va ser llavors quan el petit dels Santacreu es va adonar que l’assumpte havia transcendit més enllà de les parets del laboratori.

En Vicenç estava temptat de plantar-se davant els altres tres i demanar-los explicacions, però no s’hi veia amb cor. Només tenia una certa confiança amb en Julian, que, precisament, era el que menys seguia les bromes. Finalment va deixar-ho córrer amb la perspectiva que la proximitat del diumenge posés temps i distància pel mig i tot allò anés a menys.

De camí a casa no hi va haver conversa amb el seu pare, així mateix com els altres dies d’aquella setmana maleïda. En Joan havia de notar que passava alguna cosa, però no era home de fer preguntes. Un cop a casa s’estranyà que a taula hi hagués cinc plats.

—Que tenim convidats? —preguntà en Vicenç a la seva mare.

—No ben bé —va dir somrient.

En Pere va aparèixer per la porta de la seva cambra, i en Vicenç s’hi va abraonar per abraçar-lo. En pocs segons es va adonar que el necessitava com mai. El clot on s’havia ficat seria molt menys profund amb el seu germà al costat.

Com era habitual, el dinar d’aquell dia era escàs, però hi tenien una botifarra per cap, tot un luxe.

—Avui no s’hauria de menjar carn, no? —va preguntar la Carme, clavant-li queixalada i alhora fent notar que era divendres de quaresma.

—Portem molts anys fent dejuni i abstinència. Per quaresma, i tot l’any —digué la Maria amb certa ràbia—. Avui podem menjar carn, i ens la mengem. Només faltaria.

Tot i que, com gairebé tothom, els Santacreu eren gent de missa, adaptaven els deures i preceptes cristians a la supervivència del dia a dia.

—Acceptaré que Déu ens escanyi, però no que ens mati —solia dir la Maria.

—Si algú vol fer abstinència, que m’ho digui —somrigué en Pere—. Li posaré fàcil i em menjaré jo la seva botifarra.

Aquella filosofia de supervivència quedava a casa, perquè de cara als clergues i als devots poderosos es mostraven submisos i complidors, no fos cas que en necessitessin algun favor.

Havent dinat, la Maria i la Carme van agafar un cossi ple de roba i se’n van anar al canal a rentar-la. Calia aprofitar el darrers rajos de sol per fer menys feixuga la fredor de l’aigua castigant els dits de la mare i els de la filla plens de penellons. Tot i així, sempre s’enduien una galleda d’aigua calenta, escalfada al foc a terra, per anar-hi ficant les mans de tant en tant. En Joan, sense dir res, com sempre, es va alçar fent un badall i se’n va anar a fer migdiada, deixant els dos fills parlant de les aventures militars del gran. En Vicenç anava fent preguntes i comentant el que deia el seu germà amb la intenció de retenir-lo mentre cercava la manera de treure el tema que l’interessava. No sabia què dir, ni tan sols per on començar. Era evident que el seu problema amb en Bauer tenia un component sexual, però ell amb prou feines sabia com eren les relacions entre dones i homes, i el cervell se li perdia intentat desxifrar què volia buscar l’Aleman. Era un tema del qual no es parlava mai amb els de casa i ningú no li havia explicat com funcionaven les coses en la intimitat d’una parella. Els escassos conceptes que entenia els havia tret de converses interpretades a la seva manera sense saber si era la correcta. A més, era un tema que fins llavors havia ignorat del tot. Ocupat com estava en poder ajudar a casa i omplir una mica la panxa, les seves preocupacions pel sexe encara dormien esperant temps millors. En Pere, en canvi, era més gran, i a la mili s’alimentava bé i podia preocupar-se dels problemes de bragueta. Mica en mica, en Vicenç va aconseguir encaminar la conversa cap a les relacions entre els soldats i les poques dones que hi havia al voltant de la mina de carbó. Finalment, en Pere va parlar d’una serventa del cafè on solien reunir-se els militars.

—Per pocs diners, diuen que et fa veure les estrelles. Jo no ho he provat, eh —va aclarir.

—Què vols dir, que et fa veure les estrelles?

—No ho sé, Vicenç. Suposo que ho deu fer molt bé, fins i tot amb la boca.

En Vicenç es va estremir. Què podia fer una dona amb la boca? I què era el que feia bé? El que ell tenia entès era que fer-ho o «cardar», com deien, servia per fer fills i consistia en que un home la ficava dins d’una dona. No es podia fer bé ni malament. Era com fer un riu: es fa i ja està. Va estar temptat a demanar-li una mica més de concreció en el que deia, però, per allò de no quedar com un enze, va fer veure que ho entenia tot, somrient.

—Vaig a estirar-me una estona —va dir en Pere, donant la conversa per acabada.

En Vicenç va quedar assegut a taula una bona estona més. El permís del seu germà era fins dilluns i va pensar que encara tenia dos dies per pair la conversa i anar avançant en les seves dissimulades indagacions.

Dissabte al matí, a la feina, en Vicenç va estar rumiant maneres de tornar a encetar la conversa pendent amb el seu germà, però en Pere, després de dinar, va desaparèixer i no tornà en tota la tarda. Tenia molts amics per anar a veure i ni tan sols va ser a casa a sopar perquè l’havien convidat a casa d’en Ramon, el seu millor amic, que tenien una vida un xic més fàcil que els Santacreu i es podien permetre d’invitar algú. Va arribar tard, i en Vicenç amb prou feines va poder sentir com es ficava al llit.

L’endemà al matí, diumenge, van anar tots cinc a missa. A la sortida, mentre la Maria intentava quedar bé amb els coneguts, en Vicenç i en Pere van dir d’anar a fer una volta per aprofitar el dia assolellat. Era l’oportunitat perfecta i en Vicenç sabia que també, potser, la darrera.

—Espereu-me! —van sentir quan ja s’allunyaven.

Era la Carme, que no es volia perdre l’oportunitat de fer una passejada amb el seu germà gran. A en Vicenç li va caure el món a sobre. Quedava havent dinat, però no hi volia arribar de cap manera sense haver-ho intentat abans. Es coneixia i sabia que la pressió del temps li podia fer males passades, i més en una situació tan apurada com la seva.

Els dinars dels diumenges no solien ser gaire diferents que els de la resta de la setmana, però el dia abans la mare d’en Ramon havia donat a en Pere un pot de costella de porc confitada que convertiria aquell àpat en el millor dels darrers anys. Tots l’esperaven amb delit i la perspectiva els havia fet canviar l’humor. En Vicenç, però, continuava amb l’estómac tancat i era l’únic a qui no li venia de gust riure de res.

Tot dinant va decidir que aniria per feina i li diria que havia de parlar amb ell d’un tema molt seriós. Potser amb un to transcendental en Pere s’ho prendria seriosament i entendria que el seu germà tenia problemes. No va tenir temps.

El permís d’en Pere era fins dilluns, però per poder-s’hi incorporar a primera hora del matí havia de marxar diumenge a la tarda, i amb això en Vicenç no hi comptava. El viatge fins a les mines de Fígols era complicat i calia, primer, anar fins a Manresa en cotxe de línia i des d’allà agafar el carrilet fins a Berga i després en camió fins a les mines. Total, unes sis o set hores.

En Vicenç va quedar desfet. Ja no hi havia res a fer i la seva oportunitat d’aclarir què coi volia d’ell l’Aleman marxava en autobús al cap de mitja hora. Les tardes dels diumenges les solia passar als cafès de La Coromina, al Centro o al Crispí, esperant que algú que jugués al billar o a ping-pong el convidés a la partida. Si no tenia sort, almenys es distreia veient les absurdes rivalitats dels altres. Aquella tarda, però, no tenia esma ni ganes de jocs i es presentava com una nova tortura de minuts i hores repicant al seu cervell, recordant-li que l’endemà tornaria a treballar al costat d’en Bauer.