Roby o la deflació

La senyora Berends obrí la porta sense fer soroll i entrà de puntetes. L’habitació es trobava gairebé fosca. Jo era estirat al llit del fons i fumava una cigarreta. Devia fer estona que estava despert, però em mantenia com suspès sobre un núvol d’ensopiment i de mandra. La senyora Berends arribà davant de la taula de nit, hi deixà uns diaris i unes cartes i girà per anar-se’n.

—… Les onze, senyora Berends…? —vaig dir tímidament amb una veu de gall i de vergonya.

La senyora Berends, que ja tancava la porta cercant el pany, digué sense tombar-se, el cap caigut darrere les espatlles rodones, amb un aire més de compassió que de resignació:

—Les onze…? Les dues! Ja torna a ésser fosc…

Sortí amb les mans al cap.

Vaig obrir les cartes. Una era del meu germà Deia: «La setmana passada vaig enviar-te dos telegrames a la nova adreça. Eren escrits amb fidelitat, però els retornaren amb la indicació: desconegut! Es referien al favor que et demana el senyor N., que prometeres fer i que no compliràs mai. Si no fossis tan descuidat i poca-solta, em faries llàstima de debò. On dimoni vius? Qui és aquesta Marta Berends? Ets realment a Berlín? N’estàs ben segur? Sempre seràs el mateix, no tens cura, ets una bala perduda. El teu egoisme t’omple la vida de complicacions i de males endreces. Et penses que fas el que vols i la més petita cosa se t’emporta…».

El meu primer moviment va ésser donar, mentalment, la raó al meu germà. Això em proporcionà la satisfacció del deure complert. Aquesta satisfacció m’hauria tornat a elevar sobre el núvol de mandra, si no m’hagués decidit a tornar a llegir la carta. La pèrdua dels telegrames em féu reaccionar. Era, efectivament, una cosa rara i desconcertant.

—Ets un desconegut, en aquesta casa? —vaig demanar-me, mentre em cordava les sabates.

Hi vaig pensar una estona. Era estrany. No hi podia pas haver, però, equivocació. A la casa, l’únic rellogat visible era jo. Els altres éssers vivents eren la senyora Berends, un nen, Roby, una gata i un gatet. D’objectes del regne intermedi, hi havia a la casa un gramòfon, una estufa i un rellotge despertador. Llevat d’això, no sabia que hi hagués res més vivent.

Mentre em vestia, m’anava preocupant. En fer-me el nus de la corbata em semblà que, en efecte, després de quinze dies de viure en aquella casa, no sabia ben bé allà on me trobava. No havia donat encara un cop d’ull detallat a l’habitació. No sabia, per altra part, de la casa, ni allà on començava ni on acabava. El barri m’havia semblat incert i llunyà, ara que hi pensava encara m’ho semblava més. Vaig tornar a donar la raó al meu germà i jo mateix em vaig fer llàstima.

El rellotge de la senyora Berends va tocar les tres. Vaig encendre el llum. A fora plovia i el cel era molt baix. Llevat de la fressa suau i llunyana de la pluja, no se sentia res. Em trobava certament a Berlín, però no m’arribava cap soroll ciutadà. Sentint caure l’aigua, vaig quedar un moment suspès. Després vaig adonar-me que tenia les coses escampades per l’habitació com les vaig deixar en arribar. La maleta, oberta sobre la taula de centre i tota la roba a dins, en desordre. Els fòtils de toaleta s’arrengleraven davant del mirall del rentador. Havia anat deixant els diaris sobre una cadira, i el munt havia crescut. El penja-robes em semblà de primer cop d’ull que contenia les coses que hi havia penjat el dia abans. De seguida, però, vaig adonar-me que hi faltava el meu barret fort. Vaig cercar-lo per l’habitació, inútilment. Vaig sortir al corredor amb l’esperança que el gatet, que era molt enjogassat se l’hagués emportat al paradís de les seves tombarelles. Res.

De la porta de la cuina, em semblà que en venia un soroll de passos, i hi vaig trucar. La senyora Berends sortí al corredor. Mantingué la porta tancada darrere seu. El corredor era a dins d’una penombra espessa. De la senyora Berends, no en veia més que la massa, que em semblà imponent: del cantó de la cara hi havia un color rosat i desfet, de flor d’hortènsia.

—El meu barret fort, senyora Berends, on és?

Hi hagué una pausa llarga. Les meves paraules retrunyien al corredor d’una manera sorda i monstruosa. La senyora Berends estava immòbil, desconcertant. A l’últim s’espolsà la mà com aquell qui allunya una mosca i, després d’haver fet un soroll nasal, digué en un to sarcàstic:

—El vostre barret fort? Per això m’heu cridat? Us heu pres massa llibertat, potser…

Vaig veure-la en obrir la porta, un moment sota la llum de la cuina, amb una arruga sota el nas, movent el cap com si li fes una llàstima enorme.

Mentre baixava l’escala, tenia el cap ple de pensaments estranys i desproporcionats, estava preocupat: «On ets?», em preguntava en un replà, amb una mica de por i veient alhora el ridícul i el grotesc de la por. L’escala era de fusta i molt estreta i a l’ull cremava una bombeta plena de pols, trèmula. Tot tenia un aire de misèria i de brutícia i de baix pujava un aire fred. A terra hi havia una catifa prima i esfilagarsada, plena de fang tou, negre. Vaig treure un llumí per encendre un cigarret. A la primera pipada vaig sentir molt a prop —em semblà darrere meu— un plor de criatura. El cor em féu un salt i vaig girar-me ràpid. Em caigué el llumí. El plor s’havia aturat, com si l’haguessin ofegat.

Vaig baixar ràpidament el tros d’escala restant. És grotesc, però ho haig de confessar: quan vaig arribar al carrer, el cap em bullia, tenia la boca seca, la cara encesa. El pressentiment més crepuscular i absurd pot convertir-nos la realitat més clara i inofensiva en una cosa incomprensible, desordenada, intolerable. En aquell moment tot em semblava natural menys que un telegrama enviat de tres mil quilòmetres lluny es pugui perdre. Que és difícil prendre una posició reflexiva! El so de certes paraules, per exemple, pot posar un núvol de boira entre els nostres ulls i la realitat. Quina ressonància misteriosa té la paraula desconegut! Quan ens trobem sota la impressió d’un d’aquests miratges ens sembla que la realitat màgica té una significació més profunda, més lògica i més correcta que la realitat indiferent i mecànica. La realitat màgica és més vital, més agradable —perquè empetiteix l’home i li fa veure el món d’una manera més pessimista.

Plovia i feia vent. Els fanals eren encesos, però hi havia, encara, una claror somorta. El carrer era gairebé desert. El vent somicava en els esquelets dels arbres. Vaig enfilar la primera travessia. Davant meu caminava un home molt petit, amb les cames tortes. Marcava el pas i amb les sabates ferrades feia un soroll desagradable, que feia posar pell de gallina. Portava un barret fort, posat sobre el front, fumava la pipa i de la mà li penjava una maleta de color de rovell d’ou. Vaig intentar passar-li al davant, i en ésser al seu costat em mirà amb uns ulls blaus i virginals, sense deixar de mastegar una musiqueta a la moda. El carrer era llarg, dret, terriblement uniforme, clapejat de les taques de llum de les finestres. Les cases, totes iguals, de ciment armat, moltes sense arrebossar, de color de plom, amb un dit de jardí i una reixa al davant, semblaven de cartó. Al carrer hi havia un silenci d’avinguda de cementiri.

Al capdavall del carrer vaig trobar un enorme solar sense edificar. Era un camp de patates, clapejat de petites barraques de fusta, negres. D’alguna d’aquestes barraques en sortia un fil de llum. Tot a vora del camp, queien, aplomades, amb una verticalitat esfereïdora, les parets de les cases veïnes. Es veia una línia vertical de llums: set vàters superposats. Al cantó no edificat, hi havia la silueta d’uns arbres alts, afinada pel cel baix i la claror lletosa del crepuscle. La pluja feia, caient sobre el camp mig negat, una remor monòtona. De vegades el vent arremolinava la pluja, queien ratxes obliqües a terra i les gotes feien unes grosses bombolles.

Vaig tornar enrere. A la primera cantonada, el vent va portar-me una cridòria de vailets. Vaig acostar-m’hi. El carrer era igual que l’altre: trist i d’un cartó sense qualitat, sense olor ni sabor. Sota d’un arc voltaic un vol de nois jugaven al futbol. Vaig aturar-me a badar. Un dels vailets tenia una cama més curta que l’altra i de la cama dolenta li penjava una d’aquestes sabates de sola de fusta, grosses, negres, bonyegudes, monstruoses, que porten les criatures que han tingut tumors blancs. L’os de la cama es pressentia, prim i escardalenc, sota el mitjot de calça una mica llarg. El genoll es marcava com un roc sobre la roba, groc.

El vailet no estava mai quiet, saltava com una cabra, picava la pilota de draps amb la sabata monstruosa. Si feia de porter, per privar que la pilota passés, allargava tota la cama, i la sabata, rascant a terra, descrivia un semicercle. La sabata retrunyia sobre l’asfaltat. El soroll feia una angúnia que oprimia el cor. Vaig estar-me una estona amb la mà sobre els ulls sentint els xocs de la pilota molla i pesant a la sabata del coix. Tenia la sensació que d’un moment a l’altre la cama s’esquerdaria com una canya i saltarien sota la llum les petites estelles d’os o que la cama esdevindria una cosa flàccida i penjant com una branca esqueixada.

Vaig fer uns passos per anar-me’n, però vaig tornar enrere i vaig apropar-me més al vailet. El vaig veure bé sota la llum tèbia de l’arc. Amb la cara vermella i molla, els ulls plens d’ànsia, seguia els moviments del manyoc de draps, reculava i avançava xisclant sense interrupció, com un esperitat. Sovint recolzava el palmell de la mà sobre el genoll de la cama dolenta i feia una inflexió de tot el cos sobre la punta del peu, amb una arruga de dolor. L’arruga durava un segon i un cop de cap enrere li aclaria la cara. Els ulls i tot el cos reprenien de seguida la follia de moure’s d’abans, es tornaven a sentir els trucs de la fusta sobre l’asfalt i sobre la pilota molla i tova i els xiscles endimoniats. Jo estava entresuat d’angúnia, el cor em batia i les mans em tremolaven.

En un moment donat, no vaig poder més; vaig entrar a sota el llum i vaig agafar el vailet pel braç. Féu un xisclet histèric i quedà astorat. Després, recolzat sobre la punta de la sabata grossa, girà en rodó d’una revolada i féu, corrent, tres o quatre salts. Després es girà de cop i es quedà mirantme a la cara. El cor se’m va estrènyer. El vailet era Roby, el nebot de la senyora Berends.

Roby em reconegué de seguida i el seu primer moviment fou portar-se totes dues mans al cap. Després, reculà uns passos. A la fi, s’acostà amb uns ulls de ploramiques, ensenyant les dents enmig d’un somriure de demanar perdó, esqueixat i trist. La cara li regalava d’aigua i suor i no es treia mai les mans del clatell.

—Què hi tens, al cap? Et fa mal?

Va recular un pas més, sense contestar. Hauria potser volgut dir alguna cosa, però no va poder. Després, sense deixar de mirar-me, els ulls se li humitejaren i les llàgrimes li caigueren cara avall. El somriure esqueixat se li havia fixat sobre la boca. Amb això el joc s’havia suspès i cinc o sis vailets —un cap sobre l’altre— ens rodejaven en silenci, els ulls plens de tafaneria. Roby tremolava i mirava alternativament i esporuguit els vailets i a mi.

—Què portes al cap? —vaig preguntar amb la cara més amable que vaig trobar.

Dubtà un moment, i després, amb un gest de lassitud i una guspira d’ànsia als ulls, deixà caure els braços. Del clatell, per l’esquena, rodolà un objecte negre. Vaig abocar-me per collir-lo. Eren les pelleringues del meu barret fort. Tot plegat feia un manyoc informe, moll i grotesc, com un gat negre mort. Els vailets no podien contenir les rialles. Roby, dret sobre la cama bona —l’altra li penjava sense arribar a tocar a terra—, plorava com una font, sanglotava, em mirava de través, amb una cara pàl·lida, crispada per l’esverament. Vaig fer una rialla mentre li posava la mà sobre l’espatlla.

—El barret ja era vell —vaig dir-li—. En comprarem un altre… ¿Però per què jugues amb aquesta ànsia? Un dia et faràs malbé. Et fa mal la cama?

Com que plorava i no es movia ni deia res, vaig agafar-lo de la mà, per fer-lo venir amb mi. Va caminar una estona al meu costat, coixejant horriblement, a cada pas un sanglot. Els vailets que seguiren, uns passos, darrere nostre, s’aturaren entre l’ombra i la llum de l’arc. Quan ens veieren una mica lluny, es posaren a cridar, tots a la vegada:

—Roby! Roby! Coix! Coix!

Els crits ens eixordaren. Vaig voler-me aturar, però Roby m’estrenyé vigorosament la mà i em guaità amb una cara lívida, gairebé morada. Tenia els ulls fora del cap i les dents li petaven. Feia horror i una infinita compassió a la vegada. Vaig tornar enrere per allunyar els vailets. Fugiren com un vol d’ocells, però de lluny sentírem encara la cridòria. Roby! Coix!

—Vine —vaig dir-li—. Comprarem xocolata.

—No. Faig tard. Haig d’anar a casa. —I tot eixugant-se els ulls amb la mànega—. La senyora Berends m’espera.

—La senyora Berends…? —vaig dir més estranyat que mai—. ¿Que no és la teva tia, la senyora Berends?

—Ho diuen, però jo no ho crec.

—I per què no ho creus?

—Perquè no ho crec! —digué plantant-se, enèrgic, amb les mans a la butxaca, com si l’hagués vexat per haver dubtat un moment.

Passàvem pel mig del carrer. No havia deixat de ploure i el vent somicava en els arbres. Roby estava fet una sopa. Se sentia la sabata monstruosa caure de pla en un bassal d’aigua i després el xipolleig dels esquitxos. Les dues sabates queien, ara l’una ara l’altra, amb un ritme desparellat. Vaig acompanyar-lo a la porta de casa. El desig de preguntar-li per la senyora Berends em mossegava la llengua, però vaig contenir-me. Al llindar de la porta, vaig fer, rient:

—… I per què has pres el barret?

—Per una escomesa… —saltà ràpid—. No em deixen jugar mai. Sempre diuen: «Coix! Coix!». Ahir érem a cal baster, per fer cosir la pilota. El baster va sentir que avui no em deixarien jugar. Va dir: «Tu, Roby, tens un rellogat a casa, que deu tenir un barret fort. Si el portes, demà jugaràs tota la tarda. Amb les tires del barret arreglarem la pilota…». Els altres ho acceptaren. Us he pres el barret abans de dinar. He entrat sense fer fressa, amb la clau de la senyora Berends. No heu sentit res… L’han fet malbé ells, a cops de puny… El baster no en té pas la culpa, és un bon home.

—Per què ho dius, que és un bon home?

—Perquè ho és! —digué Roby, sec, amb una llàgrima a flor de pestanya.

No vaig dir res, però tot em semblà molt estrany. Vaig mirar Roby un segon. Li vaig veure els ulls blaus amb una punta de gris, grans, oberts, estàtics, plens de malenconia. Era al mig del llindar amb la boca mig oberta, les mans a la butxaca, el nas a l’aire…

Vaig arronsar les espatlles i em vaig perdre pels carrers.

Havent sopat vaig entrar en un cafè i vaig escriure al meu germà.

«La primera cosa que et demano —deia la carta— és que pacifiquis el senyor N… De seguida et prego de voler-te ben convèncer que tens de mi una idea exacta. Jo la comparteixo. I, després, sàpigues que avui m’has fet passar un dia horrible. Ara tinc esgarrifances de fred i, si no tinc febre, poc se’n falta.

»T’escric per explicar-te la meva situació en aquest moment. En primer lloc, no en dubtis pas, visc a Berlín, i de Berlín, al barri de Wilmersdorf. No et podria pas dir si el carrer que em compta entre els seus habitants és cèntric o és excèntric. Per a molta gent viure cèntric vol dir tenir un cinematògraf a quatre passes. Si apliques aquest concepte cinematogràfic de la centricitat a la meva situació trobaràs que visc excèntric. Et diré que de l’Ajuntament del barri a casa hi ha un quart gras, i que el tramvia més pròxim és a quatre minuts. La fracció del barri de la qual forma part el meu carrer, en tot cas, és notòriament incerta. És en aquella zona desenfocada de les ciutats en la qual el camp envaeix la urbanització i la urbanització es perd en la naturalesa. És una fracció abandonada i llunyana. A entrada de fosc, tots els qui hi transitem tenim una mica de por, i hi passem de pressa.

»El meu carrer és edificat només una meitat. L’altra passa per entre camps de patates, de cols i de ravablé. No es pot pas dir que l’aspecte del carrer sigui de suburbi. En aquesta ciutat, la idea que tenim del suburbi falla: no hi ha a Berlín aquell cercle de carrers més bruts, plens de criatures, d’obrers vestits de blau i de noies presumides i sentimentals que hi ha a tantes i tantes ciutats. Aquí, si vols, tot és suburbi o tot és ciutat. Berlín és una ciutat feta a màquina i quan un hom decideix fer un rengle de cases o la fracció d’un barri, es fa pensant que allò serà definitiu. Això fa que Berlín sigui —llevat del centre, que és la part vella— completament uniforme. Tots els barris són iguals. El ciment armat de Charlottenburg, barri burgès, és potser una mica més car que el de Moabit, barri baix, però l’aire de les coses a tot arreu és el mateix. I la vida, a cada barri, és també molt uniforme. Els carrers de botigues, escampats pertot arreu, són els punts estratègics, tothora són plens de gent i de moviment. Cada carrer de botigues està voltat d’una xarxa de carrers tristos, solitaris i plens de silenci. No hi ha racons ni sorpreses. Tot és amb angles de la geometria plana i nou de quatre dies. Pensa en l’Eixample de Barcelona, en una Eixample més folgada, de dimensions més grosses, no tan uniforme i monòtona. Treu-li el sol, els blancs finíssims de gasa, no totalment africans, de Barcelona; posa-hi la mateixa tendència de la pedra, en dies opacs, a tornar-se de color de terra d’escudelles i tindràs una cosa semblant a Berlín. És clar: hi ha més ciment armat, les cases tenen, davant, un jardinet de dos metres de fons tancat per una reixa, però l’arquitectura té la mateixa poca gràcia, és igualment freda: una manera mecànica d’encabir famílies nombroses i ordenades. També potser el color no és tan clar; és un color de suro pelagrí o, si vols, de carbassa grisenca… Pensa en això i no em diguis pas que no t’ha agradat; faltaria més!

»Per una de les coses de Berlín per les quals, però, no passo, és per la mania que té la gent de tapar les cases amb heures i plantes que s’enfilen. Aquesta deu ésser una mania poètica. Als petits empleats de jaqué i coll de pasta, a la grassa i groga burgesia, li deu semblar que viure en una casa amb la façana plena d’heures és com fer la vida medieval en un castell de les vores del Rin. El germànic, la naturalesa l’esponja i l’entendreix la poesia. I jo, per exemple, no tinc pas res a dir de l’escenografia de les ruïnes. El que em pertorba, només, és la diversitat de sargantanes, rates, dragons, insectes, papus, cucs i tota mena de bèsties rares que solen viure en les florides ruïnes que canten els poetes. Aquestes bestioles de Déu Nostre Senyor —i això, veus?, sembla mentida— deuen viure en forats, racons i escletxes de les cases de Berlín, com Déu mana. Deuen ésser animals fets gairebé a les dolceses de la vida civil, i els que poden deuen fer-se un perfecte càrrec dels tendres o apassionats i sempre interessants exercicis musicals de les senyoretes que viuen als pisos. Però què vols que et digui? A pesar dels miracles que tota adaptació a un medi comporta, no em fan pas gens de goig. Si visqués en una d’aquestes cases, sempre em semblaria que m’haig de trobar un niu de sargantanes a la butxaca de l’armilla.

»La casa en què visc més aviat peca de l’altre cantó. És prosaica i nua, d’una nuesa i una fredor que fan plorar. És enorme, quadrada, amb un petit jardí interior pelat i trist. La casa té quatre escales que corresponen als quatre vents de l’edifici. Si volguéssim, els estadants podríem passar la vida de cara al pati, mirant-nos, admirant-nos i saludant-nos amb el mocador. La meva habitació és a una de les ales laterals. Exteriorment, la casa és una barreja de caserna, de fàbrica i de rusc humà. El pis de la senyora Berends més aviat és gran. La porta de l’escala s’obre davant del corredor i això dóna al pis un aire de cul-de-sac. La cuina, una cambra de bany, la meva habitació i dues altres cambres avui desocupades donen al pati interior de la casa. El menjador, el saló i les altres habitacions no han vist mai el sol.

»Avui em mirava l’habitació. Mai no m’havia semblat tan petita i tan trista. És un rectangle, més aviat baix de sostre. A les parets llargues hi ha, d’un cantó, un armari, un lavabo amb les andròmines de rentar-se i una finestra que dóna al pati comunal. De l’altre, una otomana amb dos o tres coixins folrats de la roba dita japonesa, esfilagarsada i bruta, i una magnífica estufa. Al fons hi ha el llit i donant a la finestra una taula per a escriure. El llit és tot buidat del mig i sembla que abans que jo l’utilitzés, un italià que portava una barba negra i tenia uns ulls de traïdor, hi va guanyar moltes batalles. Al centre, hi ha una taula, sobre la qual tinc la maleta, entre dos rams de flors de paper. La maleta em fa pensar, de vegades, en el taüt d’un infant. Les parets són empaperades amb un hòrrid paper morat, i entre els objectes que hi pengen es pot veure tota una col·lecció de postals d’Egipte, amb les piràmides, els lleons, les palmeres, els camells i els turistes abillats com a l’any 1908 —les senyores amb la màniga de pernil i el barret, tirat endavant, apuntat sobre el cap, els homes amb el quepis blanc i armilla de fantasia. A sobre el llit hi ha dues reproduccions: madame de Recamier i una lady que m’ha semblat de Reynolds, amb una boca com un clavell. A part del tan repetit Frederic el Gran tocant la flauta assegut en una cadira.

»¿Et sembla que aquesta habitació és per a un crim? Et sembla, tan sols, que hom pot perdre, en aquesta casa, dos telegrames? El barri és certament reculat i la casa impersonal i genèrica; però, encara que fos tot més acostat del que voldríem, la senyora Berends té prou seny per a evitar-me qualsevol ridícul. Els telegrames? No sé pas què s’han fet, ni ho sabré mai. Estic, amb la senyora Berends, en una relació amistosa, però no goso pas preguntar-li més que les coses indispensables. Estic segur que si la fes parlar més em presentaria un compte de paraules. Em fa l’efecte que té, sobre el fet d’obrir la porta, per exemple, idees molt originals. El germànic és còsmic, obscur i contradictori, però això no vol pas dir que no li agradin els cèntims.

»No deixa d’ésser curiós el que passa a la casa. Els sis éssers vivents que l’ocupem tenim una personalitat definida i si ens interpel·lem és per pura necessitat. Som individualistes i som, abans que tot, gelosos de la nostra independència. Això fa que a la casa hi hagi sempre una atmosfera de recel, un silenci glacial, un absolut desconeixement del que passa més enllà de la porta de l’habitació respectiva.

»El que em sembla evident és que el sentiment dominant de la senyora Berends és la seva repugnància pels rellogats. A mi, em mira, fins i tot quan li pago, amb una barreja de compassió i de fàstic. A què es deu això? ¿És que la senyora Berends ha arribat a la conclusió que en el cos de cada rellogat hi ha un estiracordetes que ha estat posat al món amb l’únic objecte de trencar-li les oracions? És que és una persona vinguda a menys i troba que els misèrrims tractes amb rellogats li recorden, per contracop, la seva vida llampant i fastuosa? ¿O és que troba que el seu ofici és infamant i inferior? He pensat en aquest curiós sentiment de la senyora Berends i el trobo absurd. Si no vol tenir rellogats, per què en té? ¿Si n’ha de tenir per força per què no se’n fa un càrrec? Costa, ja ho sé —ah, si costa!—, comprendre que s’han de tenir consideracions i fer bona cara; però aquesta senyora no té pas excusa, ni en aquest ofici hi pot haver una posició intermèdia, reformista i temporitzadora. No pot pas al·legar que té el cor tendre, fàcil i impressionable de la joventut, ja que deu tenir, ben bé, quaranta-cinc anys i el seu aspecte de dona més aviat treballada no indica pas, precisament, un absolut desconeixement del món.

»La senyora Berends és una dona alta, grossa, imponent; camina una mica amb el cap jup, i quan va d’estar per casa hom pressent que té iniciada una creixença important de l’abdomen. És un d’aquells esdeveniments que encara que el presentés la senyora més dolça i piadosa del món suscitaria algun record lligat amb l’alcavoteria. La cara, plena de flàccides protuberàncies, és d’un color general groc lívid, com el que tenen les persones que pateixen del cor; té els ulls blaus i aigualits, el nas és minúscul i mullat, té molt rars cabells al cap, i el crani es veu rosat, sota el prim filat dels cabells. Sota dels ulls, dues bossetes d’un color morat; les celles i pestanyes, molt rares, de pèl que sembla moixí. La senyora Berends porta sempre una bata de color de xocolata a l’espanyola, amb una borla a la cintura, unes plantofes amb un dibuix escocès i peücs. Per llegir, es posa uns vidres muntats a l’aire amb una gran cinta negra que li cau sobre el pit. La senyora Berends no fa un pas per la casa o per fora sense la seva bossa de cuiro xarolat.

»Les seves maneres són mansoies i fins i tot diria deixades. Quan camina, li penja una mica el cap a l’esquerra. De vegades, però, qualsevol cosa la fa sortir de mare i llavors tota ella tremola i es contorsiona i els ulls li surten de la cara, estràbics. L’he vista dues o tres vegades en aquest estat i m’ha semblat que s’inflava i que el que calia era arrapar-se a la seva bata per evitar que s’elevés, com un globus de paper.

»Avui he tingut una conversa amb Roby, aquest noiet coix, que jo em pensava que era nebot de la senyora Berends. M’ha dit, amb un posat enèrgic i amb una magnífica seguretat, que això de creure que ell és nebot de ningú és una fantasia. He quedat de pedra.

»Roby fa molta llàstima. Hi deu haver un misteri a l’entorn d’aquest xicot, i ell, malgrat tenir deu anys, ho deu saber tot. Amb la seva sabata negra i enorme i el seu posat trist, no el puc mirar sense que m’impressioni. No conec una altra cara de criatura que tingui més angúnia als ulls i a la boca. Té uns ulls blaus, amb una punta de gris, grans, oberts, estàtics, plens de malenconia. El seu mirar normal és el d’un badoc —la boca mig oberta, les mans a la butxaca, el cos a l’aire. Roby es passa el dia fora de casa. No sé si tan sols menja amb la senyora Berends. Sovint torna a hores absurdes del dia o de la nit i, en arribar, la seva primera feina és jugar una estona amb el gatet. Roby s’ajeu al corredor i fa divertir el gat amb una bola de paper o amb un cordill o fent ombres, amb els dits, sobre la paret. El gat salta, topa amb la paret, truca amb el cap amb el barró d’una cadira i miola una estona, de la coïssor del cop. Coneix, però, molt Roby, li puja a l’espatlla i li passa el llom per l’orella i la cua pel clatell. El vailet el recompensa amb tombarelles i amb jocs de totes classes. De vegades a la nit, se sent al corredor un gran soroll: és la sola de fusta de la sabata de Roby, que ha picat a terra de mala manera, tot fent l’avi forc amb el gat. Aquesta sabata és l’únic soroll que se sent a la casa a la nit: hom el sent també, més ofegat, quan Roby, que no crec que es descalci pas sovint, truca, amb la sola, els barrons del llit. Els primers dies, aquest soroll em produïa una punxada d’angúnia. Ara, ja m’hi he acostumat.

»La gata, en canvi, no pot veure el vailet. És un animal que no pot veure ningú mal vestit. A Roby, el tolera un xic més; el seu odi no és tan sorollós ni ofensiu; però, de totes maneres, els colzes romputs, els pantalons foradats, els cabells aspres i tallats de qualsevol manera del vailet no li inspiren res de bo.

»Té altres condicions, encara, per a ésser una gata de casa de senyors. És un animal gras, de membres estovats, flàccids i adolorits i té un ull amb un tel de sang com qualsevol burgès artrític. No tolera, per exemple, que a la casa hom xiuli. Si algú ho fa, la gata miola dues o tres vegades, a manera d’avís, se li acosta a l’esbiaixada traïdorament i obliqua i li mossega una clavilla. La gata, com totes les persones intel·ligents, sap donar a la calefacció la importància que té. En la qüestió del menjar, fa filigranes: té l’estómac espatllat i exigent, com el d’un vell noceur. Arriba a no agradar-li més que una marca de salsitxa de Francfort; al vespre, només vol peix. La senyora Berends sosté que li agrada de mastegar paper de fer còpies a màquina —un requisit— i tabac. La senyora Berends té, naturalment, una predisposició a repujar les qualitats i en general el tarannà de l’animal. Naturalment, exagera. Aquesta gata és més o menys com totes les altres que viuen en aquest món. Però no s’hi pot fer res. Les persones que posseeixen animal domèstic tendeixen a creure que no n’hi ha cap altre que tingui tanta intel·ligència i tanta raó com el seu.

»En aquesta casa, la senyora Berends i la gata són el passat, la tradició i l’ordre; Roby i el gatet són l’esdevenidor, la revolució i la inseguretat. Per gust em col·locaria del cantó de Roby, però veig que tinc, encara que no vulgui, una cama a l’altra banda. Per simpatia, els ulls estàtics i l’aire dolorós de Roby em tenen el cor robat, però tinc un cert respecte davant de l’estómac de la gata i de l’ànima insolent de la senyora Berends. En aquest món s’ha d’ésser objectiu i s’ha d’acceptar tal com és —per dir-ho amb les paraules que pronuncià aquell senyor tan elegant després d’haver constatat que li acabaven de trepitjar un ull de poll recalcitrant, amb la natural visió de les estrelles.

»En la meva carta anterior, et deia que l’únic rellogat de la casa era jo. Fa poc, però, arribà un altre senyor: el senyor Brandt. És un home de mitja edat, parsimoniós, d’aspecte tímid, morigerat de vida. És delineant. De vegades es veu, a la seva cambra, llum a la nit. Altres vegades arriba molt tard i passa pel corredor com si anés a les palpentes. Fa la cara trista i devastada de l’home que ha anat tota la vida a dispesa i que potser està destinat a anar-hi sempre més.

»Potser et preguntaràs a què ve tota aquesta llarga explicació i a què treu cap. És segurament una explicació inútil, però és agradable, de tant en tant, de justificar-se. Si t’he arribat a donar una visió d’allà on me trobo i de la societat que em rodeja, el temps ha estat ben esmerçat. Això a part de veure que després d’haver-te escrit aquesta carta estic més tranquil. La teva m’havia fet arribar a agafar por. Ara em sembla que sóc menys desconegut que a les quatre de la tarda. L’escriptor Keyserling —del qual es comença ara de parlar, molt, ací—, per descobrir-se a si mateix, no va tenir més remei que fer la volta al món. Jo he fet una volta pel barri i per la casa i tinc la de trobar-me més bé.

»Recorda’t de mi i escriure-me. Adéu».

Refet del tot de la grip, avui —Berlín, diumenge, 14 de desembre— surto al carrer. Són les dues de la tarda. La ciutat està coberta de neu, però l’aire és sec. La neu del carrer és gebrada i bruta, trepitjada i groguenca. La dels arbres, la dels racons, la de les cornises i teulades, és tova i blanca. Blanca? Ho pregunto perquè de vegades, mirant un paisatge, una ciutat nevada, m’ha semblat que era negra. Fa un fred destil·lat. Dec fer, encara, una cara de malalt molt acusada. A més, fa uns quants dies que pateixo d’insomni. La fantasia de la febre, la imaginació de la immobilitat, la impossibilitat de fer res, m’han fatigat molt. Em sento feble, eixugat i ressecat del cap. El fred del carrer m’acaba de produir del meu cos una sensació d’exsangüe afluixament. Sento la cinta de cuiro del barret, fredíssima, glacial, sobre el front. La neu dura i glaçada em trenca les cames. Fa sol. Un sol dur i mort, sense escalfor. El cel és d’un blau pàl·lid i desfet, d’esvaniment. Pel carrer es veu molt poca gent. Amb els abrigalls tan gruixuts els homes i les dones són com boles negres. El silenci sembla suspès, greu. M’enlluerna la lluor del sol sobre els vidres d’una casa i el color de carbassa gebrada de tot plegat. Prenc el primer carrer. Quin hivern, Déu meu! La temperatura ha tingut unes oscil·lacions brusques, ràpids creixents i minvants de fred. Quan comença el creixent de la glaçada, l’aire es va tibant, sembla que se us allarga la pell, com una goma, us torneu d’un color groc amb taques sanguinolentes, tot sembla que s’aprima i es resseca. Quan ve el desglaç, a l’aire hi ha una petita primavera, de vegades arriba una ramiola de suavitat, la sang us puja a flor de pell i us torneu com un gat valent i voluptuós. Potser l’erotisme va lligat amb els països gèlids. Aquestes minves són agradables, però al meu entendre no compensen pas el dolor estirat dels creixents. Fet i fet la millor temperatura deu ésser la de Barcelona. En aquesta hora —penso— hi deu haver papallones a la muntanya del Tibidabo. Vistes des d’ací aquestes papallones fan l’efecte d’ésser d’encàrrec, però tant se val. Arribo a una cantonada. Davant meu hi ha tres carrers, llarguíssims, absolutament iguals. Puc marxar endavant, prendre a la dreta o prendre a l’esquerra. Per quin et decidiràs? —em dic càndidament a mi mateix. A la fi desisteixo de fer el passeig.

Ara tot consistirà —penso— a trobar un cafè que no sigui gaire gòtic.

A la Berlinerstrasse veig una taverna. Taverna de barri; simpatia i humanitat. D’entrada, l’escalfor em sembla una mica putrefacta. M’assec a la taula d’un home de mitja edat; porta barret fort, un vestit negre, i té uns ulls blaus aigualits. En el cafè hi ha una semiobscuritat que la il·luminació elèctrica no acaba de rompre. Malgrat això, l’home que tinc al davant em sembla, de primer cop d’ull, el senyor Brandt, el que té l’altra habitació de la senyora Berends. Una ampolla de curaçao falsificat es dreça davant d’ell. Observo que tira del tros ràpidament. El miro més. En els tres mesos que el senyor Brandt fa que és a casa el dec haver vist ben poques vegades, dues o tres. Però no hi ha dubte: és ell. Està d’un color de puré de patata; té unes mans fines, blanques, d’un blanc corrosiu, de clor, i un arbre de venes molt inflat. Fuma una cigarreta embroquetada; té una turpitud de babau als ulls, mira l’ampolla amb fàstic. Sovint entre pipada i pipada li fuig un soroll de mot incoherent com si li escapés de les dents. El mosso em diu amb els ulls:

—És lamentable, però té bona jeia…

És absolutament inqüestionable que el senyor Brandt no té ni la més lleu sospita que un conegut —que un company de pensió— seu a la seva pròpia taula. Res no indica que m’hagi conegut. Està molt carregat. Els licors dolços, quin horror! No sé què fer: si deixar-ho o donar-me a conèixer.

Mentrestant, dono una mirada al cafè. Hi ha una taula de jugadors de cartes que juguen amb una gran solemnitat, estudiant lentament les jugades com si fossin grans industrials o banquers. Escampats, dos o tres embriacs es van espesseint d’una manera irreparable. Hi ha una família que sembla que ve d’un enterrament: ell, amb el jaqué, el barret de copa i la camisa emmidonada, bombada i rígida; ella, rossa, d’un color de pell de ravenet amb un barret alterós i vertical, tot just apuntat, autèntica romanalla del temps del kàiser i de les regates de Kiel. Els fills semblen de basar. Hom veu que la presència de la família al cafè ha estat precedida de llargues deliberacions. Es volen divertir i no saben com fer-ho. Volen estar contents i no saben per on començar. A la fi, constatada la inutilitat dels seus esforços, queden, fatigats, en una posició de fer-se retratar. Al mostrador, la genteta del barri: xofers, obrers del tramvia, passavolants i dos o tres homes grocs, carters evidentment, amb la gorra sense visera: el botó frontal vermell a dins del cercle blanc. Darrere del taulell es veu un alemany enorme, el cap afaitat i lluent, un gegant lacustre i selvàtic. Impressionants, sobretot, els pàmpols de les seves orelles. Són els pàmpols de l’home prehistòric del bosc germànic.

De cop i volta, l’home de la taula —el senyor Brandt— avança el cos cap a mi, allarga el braç sobre la fusta amb displicència —el cap molt caigut i una ganyota que vol ésser una rialla— i tracta d’agafar-me, amb les puntes dels dits trèmuls, un botó de l’abric. Abans, però, que articuli la primera paraula, m’avanço:

—Senyor Brandt, com està…?

Em mira una estona amb una relativa fixesa, es passa la mà pel front i diu ple de confusió:

—Ah, sou vós? Casualitat…! Però, en fi, és igual. En aquest moment, ni jo sóc jo, en realitat… ni jo sé qui sou… Som dos homes qualssevol… He begut massa. És absolutament clar. Quan bec tinc ganes d’enraonar…

—Digui, digui, senyor Brandt…

—Senyor Brandt, senyor Brandt…! Però, en fi, és igual…

Després de pronunciar aquesta darrera frase quedà pensarós i callà. Volia parlar, però no sabia per on començar. Vaig adoptar un posat indiferent, perquè no hi ha res més absurd que forçar el procés mental d’un embriac. Begué una copeta més, encengué una altra cigarreta i tornà a quedar callat. Al cap d’una estona, fent un esforç i amb un aire més cerimoniós, preguntà:

—Sou solter?

—És clar… —vaig contestar amb un somriure amable.

Com jo mateix: solter i rellogat.

—No hi ha més remei.

—Quina cosa, un rellogat!

—Per què?

—Perquè nosaltres som unes males bèsties…

—És probable. Però no és pas estrany…

—Què dieu?

—Deia que no és pas estrany…

—És curiós! Això heu dit? Us asseguro que és ben curiós. Tinc les mateixes idees que vós sobre els rellogats. No, no és pas estrany que els rellogats siguem unes males bèsties.

—Potser ens falta alguna cosa… —faig distret.

—Alguna cosa, dieu? Naturalment! Ens falta tot… Veieu?, a mi, per exemple, m’agradaria d’ésser casat. M’agradaria… Sospito que deu estar bé. Un home es casa i l’escolten. Això és molt important.

No vaig saber distingir si, en dir això, parlava d’una manera irònica. El que vaig veure és que ho digué amb una gran convicció i amb claredat. Em semblà en tot cas que el cap se li aclaria i que se li desfeia el tel de babau incoherent i embrutit que tenia sobre la cara.

—I, si us agrada —vaig dir—, ¿per què no us caseu? Es troben dones que són com àngels…

—Sí, oi? —digué ràpid, enllaminit, amb els ulls una mica sortits per la suggestió il·lusòria.

—És clar! Són com àngels. Estaríeu més tranquil, menjaríeu millor, us podríeu fer passar el mal humor. Per què no ho feu? No us seria pas difícil…

—Ja no hi ha remei… —digué després d’una petita pausa, amb un aire aclaparat—. És massa tard. A l’hora que ho hauria d’haver fet, no es pogué lligar. Ara és impossible.

—No és mai impossible.

—Perdoneu! Sí! —féu ràpid, enèrgic, acostant-me els ulls a la cara—. És absolutament impossible.

Vaig arronsar-me d’espatlles.

—I sabeu per què? —digué de seguida amb un aire dolç—. És ben senzill. Fa deu anys era un home. Ara en sóc un altre. Ara tinc dues cares. Nosaltres, els rellogats, som gent de dues cares. ¿No ho voleu creure? No sabem el que volem. Som violents i febles…

—Febles, dieu?

—Sí, això. No en dubteu pas. No podem viure sense estar dominats i trobem la dominació insuportable. Som desconfiats i sentim l’atracció irresistible del que no és ben clar. Quina cosa més estranya! I encara, veieu?, aquesta manera d’ésser ens ho fa confondre tot. De vegades s’acosten a nosaltres persones generoses i favorables… i no ho sabem veure. Ens tanquem amb pany i clau. Confonem el que és blanc amb el que és negre. D’aquesta manera la vida no té remei, és un mal afer, insuportable…

Semblava asserenar-se de mica en mica. Es tragué el barret i ho féu amb un cansament molt accentuat. Aparegué un cap pelat, d’una blancor obsessionant, de color i de qualitat de llard, una mica punxegut a la part més alta, amb unes gotetes de suor minúscules a sobre la pell esbravada. Després, es redreçà.

—Preneu una copa de curaçao… —em digué.

—No, gràcies.

—Teniu tard? Hi ha dies que tothom té tard.

—No, no, gràcies. No prenc més que cervesa.

—Jo no tinc preferència, és evident, mentre el licor sigui dolç. No em prengueu pas per un embriac. No fa pas gaire temps que vaig començar. Encara, en realitat, no m’he pogut acostumar als licors secs. Vaig començar a beure —diu com un somnàmbul— quan era a la casa de la senyora Dening. Vaig començar en fred. Un dia, entro al cafè i per comptes de demanar un te amb llimona vaig demanar un kúmel. Ho vaig trobar bo. Però potser això no hauria tingut cap transcendència. En realitat és d’ençà que visc a casa d’aquesta senyora Berends que això s’ha agreujat. Hi ha dies que per beure faria una barbaritat.

Seguí un moment de calma. Tot d’una vaig veure, però, que alçava el cap fent una extremitud i que em mirava amb uns ulls entre irònics i delirants. «On som? —vaig preguntar-me—. Aquest home s’aclareix o s’embruteix?». El que em semblà clar és que se li accentuava l’ànsia de comunicació i de confidència i que potser el que el contenia era saber que jo vivia a la seva mateixa casa. A la fi no pogué aturar les paraules. Li sortí un relat coherent, encara que una mica trencat.

—…El cas és corrent —digué—. Vaig començar a beure fort el dia que vaig començar de meditar sobre un fet comès per mi, sobre un fet que és una canallada. Quan vivia a casa de la senyora Dening, la cosa no tenia, ja us ho he dit, importància. Fou pocs dies després d’arribar a la de la senyora Berends que es produí la desgràcia. Ara deu fer tres o quatre mesos escassos… De llavors ençà, no he tingut ni un sol moment el cap clar…

—Coses de dones?

—Oh, no! Ho podeu ben creure. Molt més senzill. Una pura i simple canallada.

—Jo no sé pas qui és, francament —digué—, aquesta senyora Marta Berends. Em digueren que era vídua d’un militar mort a França. Com sempre. Ja se sap. Els uns a França, els altres a Rússia. Sempre el mateix. Natural. Em digueren, a més, que aquesta senyora tenia un fill esguerrat, Roby, ja el coneixeu, aquesta criatura violenta i enfutismada que planta cara a tothom.

—Roby és molt simpàtic…

—Oh, sí! No me’n parleu! Simpàtic, adorable. Al cap de pocs dies d’ésser a la casa vaig veure que la senyora Berends, tot i ésser de temperament malenconiós i biliós, tenia el cor tendre. A causa de les dificultats econòmiques i les malifetes de Roby, té moments irascibles, d’una violència desfeta i generalment callada. Entre ella i jo s’establí, però, des dels primers dies, un corrent de simpatia i fins vaig pensar seriosament de casar-m’hi. Afer d’interès, és clar, necessitat de trobar un sopluig qualsevol… Quan ella observà, però, l’interès que jo hi portava, tractà de dominar-me. I jo, davant d’aquest intent, vaig reaccionar de la manera que és natural entre nosaltres. Vaig començar a tractar-la de qualsevol manera i fins i tot a rebaixar-la. Ho compreneu? Si no ho compreneu…

—Perfectament. Ja n’hem parlat. Continueu…

—Vaig tractar d’aclarir, amb ella, el fet de la presència de Roby a la casa. Era un fet important, perquè no ha entrat mai en els meus projectes el de fer-me càrrec de les criatures desconegudes, o sigui de les criatures dels altres. Però no en vaig pas treure l’aigua clara. No sabria pas dir-vos si Roby és fill o nebot o parent de la senyora Berends ni si li és una persona completament estranya. En les innombrables converses que hem tingut sobre aquesta criatura, quan jo li deia que Roby era intel·ligent i viu, ella afectava de menysprear-lo i d’odiar-lo. Quan jo li deia que el trobava insuportable i entremaliat, la senyora Berends el defensava amb una sorprenent cordialitat, acalorada. El cert és que la presència de Roby entre aquesta senyora i jo ha alimentat una sens fi d’equívocs, de disgustos, de malentesos petits, insignificants, però que han arribat a crear una tensió molt fatigosa i desagradable.

—En fi, Roby us ha tirat per terra, sense voler, tots els vostres projectes.

—Sense voler, perfectament. Però això no vol pas dir que en un moment determinat no arribés a sentir per ell un odi fred, implacable, un odi que no us sabria pas com explicar.

—Sí, sí, és clar…

—Després, el que succeí és molt senzill. Un vespre vaig arribar a casa. Havia d’acabar aquell dia un projecte que m’havien encarregat. Vaig posar les coses sobre la taula. Trobo que em falta una cosa indispensable: una ampolleta de tinta vermella, que en el meu ofici i en aquell projecte era absolutament necessària. La cerco pertot arreu. No trobo res. Cerco més encara, regiro calaixos, obro les maletes, miro per tot els racons. Inútil. A més, era massa tard per a anar-ne a comprar una altra. Els nervis se m’encalabrinen. Pregunto, excitat, a la senyora Berends si l’ha vista en una banda o altra. Ens posem a cercar-la, febrosament. Li dic que aquella tarda, precisament aquella tarda, n’havia comprat una ampolleta nova per fer la feina encarregada. Tinc la impressió que la senyora Berends m’ajuda a cercar-la de mala gana. Per a ella la cosa no té importància. Li dic un mot per ferir-la. Respon de mala gana. Ens diem quatre coses lamentables, amb una violència seca. Descompost, nerviós, enfollit, li anuncio que deixo la casa. Començo a fer les maletes. La senyora Berends queda abatuda, silenciosa. Li salten dues llàgrimes dels ulls completament secs. Llàgrimes de ràbia. La cara se li desfà. Després surt de l’habitació estintolant-se en els mobles i no té força per a tancar la porta. Vaig continuar, mentrestant, recollint les meves coses i de sobte se sentí un terrible xisclet de Roby. Vaig deixar la meva roba i vaig posar-me, de la porta estant, a escoltar. Quin horror! Quina manera de pegar-li! Se sentiren dos o tres cops sords i em semblà que el cap de la criatura picava contra l’envà. Vaig tenir un moment de dubte. Potser fins i tot vaig arribar a obrir la boca per cridar, però no em sortí res. Potser vaig arribar a donar el primer pas per evitar aquella brutalitat. Però no vaig pas seguir enclavant. Quina canallada! La pobra criatura, quin desfici i quin cridar! El cert és que la idea de cridar o d’acostar-m’hi per aturar l’enfolliment d’aquella dona em semblà una feblesa i no vaig fer res… Vaig entrar a l’habitació. Horroritzat, vaig decidir ajornar els preparatius que estava fent i sortir d’aquella casa. Vaig prendre l’abric i el barret i de puntetes vaig guanyar l’escala…

Féu una pausa. Temps de beure un glop i d’encendre, amb un llumí trèmul, una cigarreta. Després digué, amb una nerviositat creixent:

—En sortir al carrer, com que fresquejava, vaig posar les mans a les butxaques de l’abric. Sento un contacte amb un objecte embolicat amb paper fi. És el tinter de tinta vermella comprat aquella tarda mateix, la meleïda ampolleta… El primer moviment fou de fàstic contra mi mateix, però no vaig pas tenir la força d’esgarrinxar-me el cor amb el vidre de l’ampolleta… D’una manera inconscient, gairebé cega, però amb una perfecta lucidesa de voluntat, vaig cercar l’embornal d’una claveguera i hi vaig llençar, fent el mínim de soroll possible, l’ampolleta de tinta. Al carrer no hi havia ningú: me’n vaig prèviament assegurar. Allò era una pura canallada, un acte de crueltat gratuïta, inútil… Una vegada feta desaparèixer la prova de la meva covarda estupidesa vaig suposar que quedaria alleugerit. Alliberat. La força dels nostres hàbits mentals sovint ens enganya. En efecte: vaig sentir-me alliberat, àdhuc vaig arribar a sentir una sensació de netedat. Vaig donar un tomb pel barri… En tornar a casa, vaig fer una cara falsa d’home vexat, d’home que acaba de sofrir una pérdua a conseqüència de la incúria dels altres. En realitat la sensació d’alliberament s’havia fos, i en el fons el que sentia era una terrible necessitat de demanar perdó a aquella criatura bastonejada. Però tampoc no ho vaig fer! Desfetes les maletes, vaig posar-me a treballar en el projecte. Vaig treballar gairebé tota la nit amb la intenció de fatigar-me positivament. Sentia un creixent malestar. Al llit, em costà molt d’agafar el son. No havia patit mai d’insomni. Em semblà molt desagradable. Finalment, molt cansat, m’agafà una son profunda. L’endemà vaig prendre un te, amb pa, mantega, confitura de taronja i un vas d’aigua gebrada. Quina delícia, aquell vas d’aigua! Tenia la boca tan seca, que aquella aigua em féu tornar com nou. Vaig tractar d’emprendre la vida normal, però em vaig trobar amb l’obsessió del fet de la nit abans clavada al cap… No us canso pas?

—De cap manera… Contineu si això us agrada —vaig dir amb una cara de profunda repugnància.

—Sí. Evidentment. M’agrada. Us deia que vaig tractar d’emprendre la vida normal. En sortir al carrer, em passà, però, una cosa estranya: vaig entrar en aquest local i vaig demanar una copa de kúmel… La necessitat d’entrar en un local com aquest, al matí sobretot, no m’havia passat mai. D’aquell dia ençà, es pot dir que no he tingut el cap mai ben clar… Quina mala bèstia, un rellogat! I el curiós és el que vós heu dit al principi! Sobre aquest punt tenim les mateixes idees, pensem ab-so-lu-ta-ment igual…

Encara digué alguna cosa més, però vaig veure que les faccions de la cara se li espesseïen i se li ombrejaven i que el gest li era molt difícil de realitzar. Begué un glop de curaçao més i el cap li caigué sobre els braços creuats damunt la taula.

Vaig sortir al carrer i vaig tenir treballs per a arribar a casa: tremolava de fred i el cap em bullia. La cinta del barret, sobre el front, era glacial. En arribar a casa vaig ficar-me al llit i vaig apagar el llum, ple d’enervament i de fàstic.

L’hivern de Berlín s’anà tornant cru i desolat i la casa de la senyora Berends m’anà semblant estranyament fosca i llunyana. Caigueren dues o tres grans nevades consecutives, convalescent de la grip, vaig tenir la desgràcia de refredarme. Això m’obligà a romandre diversos dies a casa. Passava les hores darrere els vidres de la finestra, que la pluja, relliscant-hi sense parar, entelava de glauc, mirant el jardí interior d’aquella mig caserna mig fàbrica en la qual el pis era encaixonat. Les finestres dels pisos hi donaven. Sobre una vintena de metres quadrats d’herba pelada d’una verdor pàl·lida hi havia tres arbres lívids i escanyolits amb un trapezi de fustes al centre, inclinat i desmanegat, del qual penjaven unes argolles i dues cordes rompudes i esfilagarsades. No vaig veure mai cap criatura que hi jugués, ni en el bon temps, i de vegades, al vespre, em semblava que el trapezi era una guillotina abandonada. La neu i el fang s’amuntegaven pels racons del jardí; n’hi havia clapes sobre l’herba pelada, i sobre els branquillons dels arbres se n’hi posaven borralls que semblaven pollets acabats de néixer, grocs i blancs. El fanguet del jardí era negre i glacial; i tot plegat tenia una desolació exsangüe. El silenci de la casa sorprenia d’una manera rara. Teníeu la sensació de viure a dins d’una campana submergida o a dins d’una cisterna tancada. No se sentia res: ni cap rialla, ni cap crit, ni cap conversa animada. Entreobríeu la finestra i només us arribava el soroll de la pluja caient sobre l’herba i el fang i la neu desmarxada del jardí. La gent entrava i sortia vagament i semblava que no deixava rastre.

A la tarda, sobretot, aquella quietud espessa em produïa una reiterada sensació d’afluixament i em naufragava en un estat d’inconsciència amb una dècima de febre. De vegades, una foguerada de neguit i de nerviositat em pujava a la cara. Després venien unes hores llargues de lassitud i de morbidesa lànguida. En aquest estat prenia, davant de totes les coses, una disposició pueril amb recaigudes intermitents en un replà de basarda, produïda per la visió de l’encadenament lògic de les coses i per la comprensió de la naturalitat fatal de les més grans desgràcies. El cor se’m bolcava i estrenyia les cames. En sortia, gairebé sempre per l’aparició, davant la vista, d’una figura voluptuosa i alhora grotesca —una dona en camisa i un senyor amb un barret de mitja copa i un gran bigoti— o per la imaginació d’una sensació física. Així i tot la boca se m’assecava, el cap se m’afeblia i les articulacions no em podien portar. Les criatures, sobretot, no ploraven mai. Devien haver nascut ensenyades. A casa nostra no paren un instant. Això eren sensacions de tarda. Al matí, entrava algun pobre al pati i, recolzat en un arbre, cantava una cançó com una salmòdia sòrdida i enfadosa. Jo, del llit estant, ho sentia, amb una pastilla de clorat de potassa a la boca. No sé pas quina mena de cançons canten els pobres de Berlín: el Lumpen-Proletariat. Són ben bé cançons de pobre, d’una pobresa sense esperança. A molts, no els venia d’una hora de cantar i ni gosaven alçar la vista a les finestres, per a la capta. Sermonejaven d’una manera assossegada i opaca, amb alts i baixos sobtats que us sobresaltaven. De vegades, algú, exasperat, obria la finestra amb cara de ràbia i es veia un braç negre que sortia: la moneda queia sobre el fang amb un soroll de planxa, flàccid. Altres pobres venien amb un vailet que portava un trombó o un fiscorn. El metall feia, dins del pati, una taca explosiva, grotescament desesperada. Aquests, però, no semblaven pas tan pobres com els altres; l’instrument que portaven, l’ardor famolenc i l’il·lusionisme que això representava, els distreia, els eixorivia i els aguantava. També passava algun drapaire de veu cavernària. Un d’ells portava una cartera a sota el braç, el barret al clatell, una xalina morada, un coll de cel·luloide, rosat, i un vestit fosc que tenia la bona qualitat i el punt de desinflament que tenen els vestits pòstums. Hom hauria dit que més aviat, aquell home, d’aspecte israelita, era un secretari de sindicat.

Vaig creure un moment poder trobar en l’observació de les finestres dels altres pisos un element de distracció. Aviat em vaig desenganyar. Les cases semblaven mortes, i si per atzar algú es bellugava darrere dels vidres, semblava que s’hi havia perdut. Només al matí, si no plovia, entre dues llums, s’obria una finestra i en sortia una dona amb el cap lligat a picar un matalàs amb un bastó. La blancor de la neu em féu adonar del veritable color de la casa: el ciment armat tenia una capa d’arrebossat groller, de color de suro cremat. A la part alta, el ciment s’esclovellava i unes grans taques més clares i brutes, taques de sucs que el gebre clavetejava de puntes d’agulla lluents, sortien a l’exterior. Els seus dibuixos i les seves formes em causaven una angúnia inexplicable. Cap al vespre, els pisos s’animaven més. De seguida es feia fosc. Hi havia dies que havíem d’encendre el llum a les tres de la tarda. En el moment d’encendre la bombeta sentia cada vegada una vagarosa i pueril sensació de confort. Mirava les altres cases; es veia un llum amb una caputxa verda; una bombeta clavada en un sostre blanc i nu que cremava fatigada; una resplendor lívida sobre un pany de paret que devia ésser d’un llum de gas. Un rectangle de finestra esquitxava un raig entre morat i groc que moria sobre la neu del pati amb una incerta dolçor de llum de lluna. D’un pis, se’n veia un tros de cuina gèlida; d’un altre, un home vell que llegia el diari amb el cap desfet per la claror, i encara el bufet de menjador d’un altre. En aquell bufet hi havia una fruitera amb dues taronges que devien ésser de cel·luloide perquè treien una lluïssor esborrada. Tot us queia a sobre i no hi havia trampes. Aquella misèria anònima, sense caràcter, enfonsada en el silenci fred de la casa, feia que us costés de no creure que el món és una cosa amarga. A la casa de la senyora Berends hi havia, però, una cosa agradable: eren els sons d’un piano llunyà que de vegades se sentien a nit alçada. No vaig saber mai on era aquell piano ni de quin cantó venien les seves notes. Era com una onada de soroll líquid, trèmul i suau que travessava les parets i s’escampava. Era com una ombra de música vaga, un so pur, una profunditat tova i vellutada. Res de transcendental, benentès. Imaginava, sovint, aquell piano; veia, al davant, un senyoret i una senyoreta tocant a quatre mans. Ella portava un vestit de color de pruna, una mica massa ample. Ell era ros, tenia un petit nasset d’empleat i vestia un smoking potser massa estret. De tant en tant, a l’hora de girar full, es miraven embadalits. Després reposaven i menjaven un tall de formatge. Els imaginava embolcallats per un confort tebi, discretament il·luminats; eren com els símbols del progrés social. M’hauria passat la vida sentint aquell piano, i les nits que no tocava trobava a faltar el seu deliciós idealisme amb la mateixa intensitat que si no hagués menjat. El programa que em feien sentir era el meu programa. És probable que si hagués viscut en un ambient adequat, els meus sentiments haurien arribat fàcilment a apreciar la noblesa i la sublimitat. Les meves sensacions han estat sempre, per contra, naturals i vulgars. Tocaven coses italianes d’un saltataulellisme exquisit, el largo de Händel, tan sumptuós, diversos valsos de Viena de l’any 12: valsos amb monocle, per a generals i diplomàtics, i diverses coses russes i franceses. M’agrada que tot sigui burgès, digestiu i agradable, i el gust dels pianistes casolans i distingits era just per a les meves necessitats. De tota la casa era la meva cambra el lloc on se sentia millor, i de vegades la senyora Berends s’acostava de puntetes a la porta i posava l’orella al forat del pany.

La senyora Berends es trobava, llavors, en un moment fins a cert punt animat. Rebia gairebé cada dia la visita d’un home que deien que era tinent retirat de l’exèrcit. Era un home petit, rabassut, ros, rosat, de faccions esborrades, que parlava amb una petita veu de nas. Es tancaven plegats a la cuina i passaven llargues estones parlant de baix en baix. Com que era difícil de suposar que tractessin res important, el més probable és que es fessin companyia davant de l’aigüera buida i de les fileres de plats. Sovint venia havent sopat i, llevat d’algun dia que entraven al saló a tocar, amb el fonògraf, una marxa militar, romanien sempre a la cuina. Apagaven l’electricitat. Al fogó, sota l’ansat de l’aigua per al te, cremava una flameta llarga de gas. Una resplendor fluorescent es bellugava lívida sobre les coses, i ells, asseguts cara a cara, les bosses de la pell caigudes, semblaven desinflats. Ningú no es preocupà mai de saber qui era aquell home ni per què aquells dos éssers es visitaven. La senyora Berends estava visiblement canviada i es pot dir que vivia com si nosaltres no existíssim. Ens creuàrem diverses vegades al corredor i vaig dir-li un mot agradable, però no es dignà pas a contestar-me. Estava distreta i absent. Vaig observar que, els dies que feia una ullada de sol, sortien, havent dinat, plegats. Es mudava: un vestit negre i carregat i un barret amb unes morades flors minúscules. Semblava un retrat de família d’ara fa vint anys. Generalment anaven a donar un tomb pel jardí públic, i el seu lloc preferit semblava ésser un parc allunyat de Wilmersdorf. El tinent hi tenia un amic que n’era porter en propietat. Entre dues llums tornaven, ara un pas, ara un altre, amb un ram d’avet a la mà. Travessaven llargs espais sense edificar, poblats de barraques de llauna i camps de cols i de raves sobre els quals onejaven unes molles banderes imperials. Seguien, després, diversos carrers solitaris i morats i arribaven desencaixats. Amb tot això, el tinent un dia suspengué les visites. El carter, però, començà a deixar cartes i postals. Era un viatge de pocs dies, probablement una desgràcia de família. Les cartes tenien, en efecte, un voraviu endolat. La senyora Berends les llegia amb ànsia i rompia els sobres d’esquena a la porta del pis, amb febre.

Roby, el fill de la senyora Berends, vivia completament abandonat. De dies, no era mai a casa. Jugava per les cantonades o corria pels carrers errant. Quan tornava era d’un color groc clorat, tenia una rigidesa enrampada i la gran sabata de fusta li tremolava sobre l’empostissat. Després d’haver menjat el tall d’arengada fumada i la llesca de pa negre greixosa de margarina, per sopar, cridava el gatet i anaven a jugar plegats. De vegades me’l mirava: tenia la cara plena de llentilles, el pit feblíssim, les espatlles acabades en punta tiraven el vestit com si fossin un bastonet massa llarg, els ulls blaus, grans, rodons, gairebé inexpressius, meravellats, els cabells descolorits, d’un ros aspre, la pell plena d’un borrissol sense finor. Els calçotets de punt esfilagarsats li sortien pels cuixots de les calces. L’enorme sabata dura i negra li penjava de la canya raquítica de la cama i li desviava tot el cos, que era més alt d’un cantó que de l’altre. No us el podíeu mirar sense que us fés venir pell de gallina. Feia l’efecte d’un aparell monstruós i semblava que a cada moment es podia trencar. La seva vida anava a estropades: de vegades una folla agitació se l’emportava; es tornava blanc i tremolava i unes petites gotes de suor li sortien al front i al nas. Llavors semblava dominat per una barreja de por, d’angoixa i d’audàcia. Les orelles se li clarejaven i mentrestant tenia a les mans una fredor gelada. Després li passava i queia a dins d’una docilitat ensonyada. No podia treure els ulls vagarosos de les coses brillants que mirava i la boca se li afluixava, extasiada. De la cambra estant el sentia jugar amb el gat. De tant en tant m’arribava una paraula incoherent. No vaig sentir, però, cap rialla. Rodolant pel corredor, se sentia intermitentment caure la sabata sobre la fusta del pis. El cop sec retrunyia d’una manera sorda. Tornava a pensar que l’os de la cama s’havia esquerdat. De seguida, però, la seva tos petita, seca i ofegada us posava davant dels ulls el seu pit transparent o sentíeu un esgarip furiós de l’animal amb un crit simultani, afinat per una joia cruel plena de perversitat. Així passaven les estones.

Una nit els vaig veure jugar amb unes boles de paper. Vaig sospitar que no fossin les cartes del tinent. Vaig pressentir un mal averany. El tinent ja havia tornat. Portava ara un vestit blau, i, per contrast, el seu barret era d’un verd tan aspre i tan industrial que us tornava la boca àcida. En efecte, no m’havia pas equivocat: els papers que havia vist a les mans de Roby eren les seves cartes endolades. L’endemà al matí foren trobades en forma de boles i de bocins minúsculs a tot el llarg del corredor. En descobrir-les, la senyora de Berends féu un udol ferotge; després, a la casa es formà un silenci tràgic. Roby va ésser fora tot el dia. El gat desaparegué i no es veié enlloc. La senyora Berends l’havia rebotut al matí contra una paret amb una frenètica puntada de peu. Vaig sentir el soroll: com el que fa una pilota una mica desinflada tirada amb tota la força en xocar de ple contra un obstacle. El gat miolà desesperadament una estona i després no fou vist més. Al vespre Roby obrí la porta enrampat, xiulant. El tinent era a la casa i feia una llarga estona que era tancat a la cuina amb la senyora Berends. En sentir-lo arribar vaig apagar el llum de la meva cambra i vaig entreobrir la porta per veure sense ésser vist el que indefectiblement s’havia de produir. Encara Roby no havia fet quatre passes pel corredor que vaig sentir que s’obria la porta de la cuina —Roby era davant del rectangle, el corredor era fosc i l’aparició ràpida d’una faixa de llum em semblà un llampec— i que una mà se li plantava sobre l’espatlla. Roby, sorprès, girà el cap amb una expressió de terror indescriptible. No tingué pas temps de fer res més. Una estrebada brutal se li emportà el cos i passà per la porta entreoberta com si un vent se l’hagués emportat. La porta es tancà, després, sense soroll, i de moment no vaig sentir res més. Vaig avançar de palpentes, però, pel corredor, esglaiat. Aviat vaig sentir una remor de paraules apagades i l’estrèpit que féu la caiguda d’una cadira. Al cap d’un moment un retruny obscur m’estremí de dalt a baix. No hi havia cap dubte: alguna cosa havia xocat contra la paret, probablement el cap de la criatura. Vaig sentir altres cops encara. L’angúnia no em deixava respirar. Eren cops compassats, «assegurats». Havia arribat a la porta de la cuina i tenia la mà al pom, decidit a entrar. No vaig pas gosar. Les cames em tremolaven, i per no caure m’havia d’aguantar el cap. Quin horror! No recordo pas quant de temps vaig romandre així davant la porta, ple d’indignació i de llàstima.

A la fi vaig sentir —després d’una llarga depressió de silenci— la mateixa remor de mots apagats. Vaig endinsar-me, recolzat a la paret, pel passadís. Havia fet poques passes quan la porta de la cuina s’obrí d’una revolada i Roby sortí com un desesperat. Portava la gorra sobre l’orella, els vestits enfarfegats, estava com un mort, tenia els ulls oberts i esverats i a la cara se li marcava una mena de contracció rabiosa com si volgués plorar i no pogués. Un filet de sang li sortia del parietal i li baixava per la galta. Roby quedà, davant la porta, un moment, astorat. Abans que es tanqués vaig donar una ullada a la cuina: el tinent retirat es passava un mocador pel front amb una mitja rialla sota el nas. Amb això la criatura degué veure alguna cosa estranya —potser la meva ombra—, car el vaig veure fer un salt i arrapar-se a la clau de la porta de l’escala.

Ràpidament vaig entrar a la meva cambra per prendre el barret i l’abric. Un instint obscur em feia sospitar que passaria aquell vespre una desgràcia. En arribar al carrer, corrent, vaig veure que Roby girava la primera cantonada. Vaig decidir seguir-lo, a tot atzar. Feia quinze dies que no havia sortit de casa, i quan em passà el primer moment d’excitació i el fred m’hagué agafat, vaig veure que els ulls em feien pampallugues i que les cames no em podien portar. Feia una fredor coent, queien volves de neu i el fang negre del carrer s’havia glaçat. Roby caminava de pressa. De vegades, a causa de la seva enorme sabata, em semblava que caminava a salts. La feblesa em féu creure un moment que no el podria pas seguir: tenia la vista desfeta, el cap em ballava, tot el cos em suava i vaig, gairebé, caure en desmai. Vaig fer un esforç perquè creia absolutament necessari arribar allà on fos. Roby caminava una trentena de passes endavant. No sé pas per quins carrers passàrem. Les cases negres tenien un jardí estret al davant. Es veia alguna rara finestra esquitxada de claror. Els carrers eren solitaris i mal il·luminats. Un moment vaig creure que l’havia de cridar. Vaig desistir aviat, cregut que seria contraproduent. En sentir el seu nom —vaig pensar— fugirà disparat. Caminàrem així, potser un quart. A la fi desembocàrem en un carrer més animat. Es veia la gran bola lluminosa i violenta d’una farmàcia. Semblava l’ull d’un drac. Roby estava visiblement cansat, perquè alentí la marxa. Després féu una cosa que m’estranyà: girà el cap diverses vegades enrere —potser per veure si ningú el seguia— i s’aturà davant d’un aparador. Era una joieria popular que enlluernava. Li vaig veure, d’una quinzena de passes enrere, la cara desdibuixada per la llum. El veia mig de perfil: tenia una mà a la butxaca i amb l’altra s’aguantava el mocador al pols. Portava la gorra al clatell, tremolava de fred i la sabata li penjava flàccida de l’os morat i miserable de la cama. Aquella contracció rabiosa d’abans semblava haver-li passat, i, si no haguessin estat els ulls humitejats, hom hauria pogut dir que s’havia asserenat. Mirava l’aparador amb la boca mig badada. Després reprengué la marxa d’una manera més lenta. La poca gent que transitava era d’un color negre. A dins de la llum dels arcs voltaics la neu que queia semblava una pluja de paperets. Els arbres, nus i lineals sobre el cel baix, d’una lluminositat opaca, semblaven dibuixos d’infant. Els tramvies grocs, amb els vidres entelats, arrossegaven una resplendor rosa i esponjada. Ens trobàvem a Berlinerstrasse, tocant a Bayerischer Platz. Roby acabava d’entrar a la plaça i el vaig veure un moment aturat a la porta deserta del metropolità. Algunes finestres ensenyaven aquelles tintes malves, morades i carbassa, tan vagues, que decoren el sensualisme casolà. A dins d’aquelles peixeres tèbies tot devia ésser d’un mateix color i la gent devia navegar-hi entre coixins de plomes, matalassos tous, ales d’ocell i morbideses entresuades.

Després vaig adonar-me que Roby penetrava en els jardins de darrere l’estació, que s’acostava a un fanal i que es posava a orinar amb una gran tranquil·litat. La llum li donava a la cara i em semblà que somreia, veient la fumerola que el fred alçava del seu líquid. Aquest somriure em tranquil·litzà i vaig tenir confiança. Després el vaig veure que tot cordant-se rodava pel jardí com si cerqués alguna cosa. A la fi sortí de la plaça i enfilà la Martin Luther Strasse. Es veia l’escaire del carrer, l’angle sobtat que feia sobre el cel, llarguíssim, negre, inacabable, d’una monotonia aclaparadora. Amb això es posà a nevar d’una manera més espessa, el xipolleig immund del carrer desaparegué i les cornises i els replans de les cases s’enribetaren de blanc. Passava un airet gèlid que feia brandar les volves i feia dansar els borralls regolfats pels racons i forats. Les ràfegues deixaven sobre la neu de terra una ombra errant. Aviat n’hi hagué una mà sobre el carrer. Una quietud pesada —una sensació semblant a la que produeix imaginar que el temps s’ha aturat— planava sobre les coses. Es veia caminar la gent sense fer fressa. Poca gent. Els llums dels rars automòbils que passaven irisaven els borralls blanquíssims i feien tornar un moment l’aire d’una lluminositat groga i cadavèrica. Roby caminava sempre carrer avall. Em semblà veure en el seu pas un aire decidit que em féu pressentir altra vegada una desgràcia. No era pas a més de quinze passes davant meu. El veia amb totes dues mans a la butxaca, caminant amb el nas a l’aire, fent amb la sabata negra el saltiró del seu pas. La nit era horrible i potser trobava gust a submergir-hi el seu cos masegat. Em semblà altra vegada que calia acostar-m’hi i cridar-lo. Passava, però, encara gent. Espiava amb ànsia si per atzar es desviava cap a un carrer secundari. Això m’hauria permès d’acostar-m’hi. No es decantava mai… «Si no et vol veure —pensava donant voltes a totes les possibilitats—, si es posa a cridar o si, esporuguit, es posa a córrer, passarà una escena desagradable. Potser algun policia s’acostarà, et demanarà el que passa i tindràs dificultats». A més, estava fatigadíssim. El fred em feia petar les dents. Caminar sobre la neu, que cansa tant, em feia mal a les cames. Cada vegada que la neu cruixia i relliscava sota la meva sabata sentia una dolor a les articulacions del peu, insuportable. Així anàrem seguint la monotonia del carrer llarguíssim. Les cases, totes iguals, no s’acabaven mai. Tot era tancat i només alguna taverna intermitent i tèrbola posava sobre la neu una taca de llum bruta. Els passants s’anaren fent rars. L’aire de decisió marcada que havia observat en la marxa de Roby continuava i la meva por instintiva cresqué. A on anava aquell infant?

El veia tan petit, tan miserable i tan obscur —un terròs de fang negre— a dins de la nit immensa i esfereïdora, que em feia venir ganes de plorar. Nevava… Les llunyanies havien desaparegut. El vent feia a l’aire, amb els borralls, tirabuixons blancs. A l’altre cantó de carrer, la gent que passava tenia una vaguetat d’ombra. Costava de caminar. Les persones amb les quals us creuàveu, sota el paraigua blanc, marxaven amb l’esquena corbada i una alenada de vapor al davant. Al fons d’una mena cul-de-sac sortí de la vaguetat una església amb unes punxes agudes. A dins de l’atmosfera incerta la carcassa enorme semblava penjada entre el cel i la terra, les punxes blanques tenien unes dimensions desorbitades i un aire irreal. Va passar un cotxe: el cavall feia anar els peus i les rodes rodaven. No se sentia res. Era estrany i grotesc. La rastellera de fanals encesos cremava amb una claror moribunda i les bombolles de llum vaga s’inflaven i es desinflaven intermitentment sota l’acció de les ràfegues… Vaig veure el color d’ampolla de soda de la porta d’una altra taverna; un gust deliciós de grog bullent em pujà a la boca. Ah, si hagués pogut prendre un grog! Si no hagués estat la por de perdre Roby… Era a sis o set passes davant meu. Li veia sobre les espatlles una ratlla blanca de neu deposada. Portava els vestits desinflats i molls. Vaig accelerar el pas per acostarm’hi. En aquell moment em semblà veure, a la porta d’una escala, el casc d’un policia. Vaig alentir i vaig pensar en els maldecaps. Ah!, si no ho hagués fet… Potser Roby s’hauria salvat. Amb això vaig veure que unes arcades que l’atmosfera espessa convertia en una construcció gegant tancaren l’horitzó de l’extrem del carrer.

Ens acostàvem a Bülow-Strasse, i la construcció era la via exterior del metropolità. A sota de cada arc hi havia una zona de llum i una d’ombra. Vaig veure Roby allargar el pas i penetrar sota els arcs, com es treia la gorra i l’espolsava, com s’alliberava de la neu humida encastada als vestits, com es lligava les mitges als genolls. Hi devia haver en aquell lloc alguna pedra seca, perquè s’assegué i amb els colzes sobre els genolls s’aguantà el cap amb les mans. Era nit alta i sabia que el lloc tenia mala anomenada. Entre les ombres denses dels arcs, hi rodava al vespre una banda de dones equívoques i d’invertits pintats. Pels voltants hi havia tavernes de monstres i d’àngels que alguna nit, per atzar, havia freqüentat. La il·luminació del carrer havia minvat. El darrer comboi del metropolità acabava de passar i les llums de la via estaven apagades. Per tal de no perdre de vista Roby i aprofitar un moment per acostar-m’hi vaig entrar també sota la via del metropolità. Per no ésser vist vaig fer marrada, carrer amunt. Els porxos de ciment armat eren un bon redós: així i tot hi havia, a terra, un fang dur i gebrat entre els bassals d’aigua gelada. No parava mai de nevar i encara es veia passar l’ombra d’algun desgraciat. Seguint la faixa d’ombra que hi havia sota els arcs vaig acostar-me de mica en mica a Roby. Era sempre assegut al mateix lloc i no es treia les mans del cap. Tenia el mocador sobre el front. No li podia pas veure la cara. Estava immòbil. Potser sofria horriblement o potser la fatiga l’havia desfet i dormia cansat. Jo sentia una feblesa terrible: l’angúnia m’assecava la boca i un mal de cap tibant em mantenia excitat. No sabia què fer i la indecisió m’enervava. Qui m’havia donat candela en aquell enterrament? Roby amb prou feines em coneixia. Probablement jo era inclòs en l’odi terrible que devia sentir per tot el que vivia en el pis de la gent que el maltractaven. «Si t’hi acostes —pensava—, què et dirà, què pensarà, què farà?». Recolzat en una columna anava donant voltes a totes aquestes coses que en aquell moment em semblaven problemes enormes. El meu monòleg era una barreja de realitat i de somni, un seguit confús d’imatges melodramàtiques i d’estats d’entendriment vagarós.

Tot aquest corrent de vida interior, excitat pel dolor físic, em submergí en una mena de badoqueria profunda i vaig estar una estona —no recordo si llarga o curta— sense contacte amb el que em rodejava. El que recordo perfectament és que en vaig sortir a causa del fet que em semblà que algú em tocava l’esquena. Sí: era ben bé això: vaig sentir que una mà em baixava suaument de l’espatlla cap al braç. El cor em caigué. Vaig girar-me astorat. Davant meu vaig veure un home que em mirava amb una sorpresa finíssima, un somriure entre delicat i cínic a la cara. Era Zorin, un periodista i sociòleg, amic del Romanisches Kaffee i dels organismes de premsa, rus emigrat. En adonar-me’n vaig somriure jo mateix, aclaparat. Iniciàrem una conversa vaga. A les quatre paraules deguí fer, però, cara de ràbia. La seva presència era una desagradable intrusió. En aquella hora, en aquell lloc, amb aquell temps, trobant-me en les circumstàncies en què em trobava, per què s’havia presentat? Què volia? Vaig veure, però, que el sociòleg no estava pas ni remotament disposat a donar importància als moviments i a les expressions de la meva cara. Em parlà, per contra, més endolcit i correcte que mai i la seva veu menuda i fosca agafà una forma acaronadora i sibilant. No recordo pas exactament de què em parlà. Em balla pel cap, només, que en la conversa sortí diverses vegades el nom de Víctor Hugo i potser em recità, fins i tot, algun vers del poeta immortal. El seu físic se m’ha quedat, per contra, gravat a la memòria. Era un home ni gras ni magre, ni alt ni baix, impersonal. Portava sempre el mateix barret llonguet amb l’ampla cinta blava i un abric prim i curt tenia treballs per a arribar-li als genolls; a la cara se li veia una punta d’excitació que em semblà provocada per l’alcohol: la seva boca tremolava; els ullets se li tancaven tibats pels pòmuls vermells, les mans se li bellugaven amb una ombra de lubricitat. Al cap de poca estona d’enraonar vaig caure sota l’acció de les seves insistències emmelades. Era dolç com solen ésser els russos, dolç i fred. Em convidà a prendre un ponx en una taverna dels voltants. M’assaltà dues vegades sense resultat. A la tercera vaig cedir —diria que vaig cedir per treure-me’l de sobre, i no ho dic pas per justificar-me; sinó per dir tota la veritat. Roby, mentrestant, no s’havia pas bellugat. «El més segur —vaig pensar mentre Zorin m’agafava pel braç— és que s’hagi adormit. Hi ha temps de sobres d’anar un moment a la taverna i tornar. Després el recolliràs». Entràrem en un establiment sòrdid i repugnant. Primer, no vaig veure res. Un fum àcid i ocre ofegava les coses. Malgrat els precs del rus no vaig pas asseure’m. Vaig demanar un grog bullent, al bar. Una vegada la vista se m’hi hagué acostumat, vaig donar una ullada a la taverna. Hi havia quatre o cinc persones. Un pianista brut, amb els cabells a la romana, tocava un vals sentimental. Dues dones ballaven. A dins d’aquella atmosfera covada, el meu cos, després de tantes hores d’intempèrie, estava com insensibilitzat: tenia la pell tan llimada que si m’haguessin punxat amb una agulla no m’haurien fet cap mal. El rus, penjat a la meva orella, recitava sempre versos de Víctor Hugo i parlava enriolat. A la fi, arribà el grog. Era amb prou feines calent. Tenia un gust de química tan cru que feia arronsar el nas. Ho hauria tirat tot a la cara del sinistre personatge que tenia al costat. Vaig desfer-me amb una estrebada del seu contacte tou i vaig sortir al carrer disparat i més xafat que mai. Em semblà que havia parat de nevar i que el cel s’havia afinat. Vaig córrer en direcció d’on havia deixat Roby. Vaig mirar pertot arreu. Fou inútil. No el vaig pas saber trobar.

Hi havia ben bé la pedra sobre la qual s’havia assegut, la seva sabata enorme marcada sobre el fang glaçat. Roby havia marxat. L’absoluta, la implacable fatalitat de la desgràcia, aparegué llavors davant meu amb una claredat tan lúcida que el fet em semblà gairebé natural. Així i tot una altra foguerada d’excitació em pujà a la cara i vaig córrer encara, una estona llarguíssima, pels carrers. Descriure el meu estat d’esperit des que vaig descobrir que no hi era fins l’endemà, en assabentar-me del desenllaç de l’obscura tragèdia innominada i vulgar, ultrapassa els meus pobres mitjans d’expressió literària. I encara: per més esforços que faci no me’n puc recordar. Vaig cercar-lo per sota els porxos de la via del metropolità, tant amunt com avall, potser un quart. Després, vaig decidir agafar per la Potsdamer Strasse. Recordava que un canal travessava aquest carrer i que les seves vores eren al vespre, malgrat ésser tan cèntriques, més aviat solitàries. Moltes vegades m’havia encantat veient passar pel canal, des del pont que feia el carrer, alguna barcassa mig enfonsada o algun vaporet bufant. El canal m’obsessionava, i només de pensar en les seves aigües tèrboles em faltava la terra a sota els peus. Empassegant, rodolant, desesperat, el cos absent, vaig seguir el carrer desert. Unes taques deformes sobre la neu em feren pensar en el peu esguerrat de Roby. Una altra vegada vaig creure que l’entreveia, de lluny, sota un arc voltaic: la taca negra resultà ésser un parrac abandonat. Em vaig fer tantes il·lusions! Vaig aturar-me al mig del pont. Em va semblar veure, sobre una barana, els senyals d’haver-la encamellada un cos. Vaig mirar l’aigua: em semblà que tenia una mica de corrent i que arrossegava trossos de glaç. Tenia sota els llums elèctrics un color tèrbol i rogenc. Res. Definitivament desconjuntat vaig mirar el que em voltava; tot era nevat i submergit en un silenci vagarós i insondable… Vaig tornar a casa amb un taxi.

L’endemà hom veié una sabata estranya surar pel canal. L’estiraren i es trobaren amb el cos de Roby, inflat i brut de fang, amb una lesió al parietal.

El moribund intermitent

Mentre, asseguts al banc del Jardí del Luxemburg, el filòleg Tintorer m’explicava el curriculum vitae del ballarí Formiguera, de Granollers, jo pensava que aquells dos homes (el moribund i el filòleg) havien estat coneguts per mi, a Berlín, mesos abans, a l’època que seguí la plasticitat adiposa de la inflació i el marc alemany s’endurí.

Tant Formiguera com Tintorer havien passat pel cercle que girava al voltant del meu amic Eugeni Xammar. Els havia trobats en alguns tes del pis de Kantstrasse que la senyora del periodista oferia a les seves amistats i que tan útils ens foren per a evitar el contacte de la margarina i d’altres ersatz infectes. També és cert, però, que ni Formiguera ni Tintorer no es mantingueren assíduament en el grup. Sospito que entre Xammar i Formiguera es produí alguna desagradable escena. Jo vaig ésser testimoni d’un curt diàleg entre el ballarí i el periodista, d’una gran displicència.

Un dia, al cafè, Formiguera digué que li havia sortit un contracte per a ballar en un cabaret de Praga, però que el viatge li semblava caríssim.

—Quant val el viatge? —pregunta Xammar.

—Quaranta marcs or.

—És que disposeu d’aquests diners?

—En disposo perfectament.

—Doncs què voleu? Ho trobo baratíssiin. Quan es vol comprar una cosa i es tenen els diners, no és mai cara. Si, per contra, us demanessin quaranta marcs per a anar a Praga i només en tinguéssiu trenta-set, el preu seria prohibitiu. Prohibitiu vol dir supercaríssim: prohibitiu!

Formiguera se’l mirà amb una mirada freda, estrenyent les dents. Després li digué:

—És estrany que amb aquestes idees no us hàgiu fet milionari. Què espereu?

—Espero tenir coneixements suficients per a saber ballar en els cabarets…

Ens interposàrem, i la conversació no passà d’aquí. Però la relació quedà molt tibant i l’enemistat manifesta. Durant una temporada, Xammar digué pestes dels cabarets i dels ballarins de cabaret. Formiguera deia que el dia que a Barcelona descobrissin l’existència d’aquell enonomista ja no ens hauríem d’amoïnar mai més i que ens podríem dedicar a jugar al dòmino tota la vida.

De tota manera, aquestes escenes, a l’estranger, entre persones del mateix país fan una pena d’una complexitat especialíssima. Solen ésser molt corrents. Lluny de casa, el nostre fons d’insolidaritat s’exacerba i es crispa.

Un capvespre de darrers de desembre vaig entrar al Romanisches Kaffee per veure de trobar algun conegut i fer una estona de conversa. Vaig donar un cop d’ull a la sala —que tenia aquella fosquedat gòtico-germànica de l’estil modernista de l’establiment— i vaig descobrir, en el fons d’un racó, el filòleg Tintorer. De lluny em semblà moix i preocupat, però dins d’aquella llum vaga tot tenia una irrealitat permanent. Vaig acostar-m’hi, i, en veure’m, el filòleg demostrà un interès estranyíssim.

—Ara mateix us volia escriure…

—No… Hi ha alguna cosa greu?

—Sí. Aquest pobre Formiguera està malalt. L’han tret de la pensió on vivia.

—Ha deixat de pagar?

—No. L’han vist malalt i han dit: «Aneu a l’hospital».

—És a l’hospital?

—No. És a la pensió on jo visc, a la meva cambra mateix. Us ho imagineu? Aquest xicot és feble, i el clima d’aquest país és molt dur.

—La vostra habitació no era pas gaire gran, em sembla…

—Què voleu! Una cambra d’estudiant pobre… però, això sí, una cambra cèntrica. A mi m’agrada de viure cèntric.

—I és greu el que té?

—Es troba desvitaminitzat, per dir-ho amb el barbarisme més fresc i nou que acaba de sortir.

I en efecte: aquesta fou la primera vegada que vaig sentir parlar de vitamines.

—I d’on prové el barbarisme?

—Sembla que prové de Suècia.

—Així és segur que tindrà èxit.

—Aquestes coses sempre en tenen.

—Però, en fi, què té el ballarí?

—Ja sabeu la vida que porta. El cabaret. Guanya diners, però jo us asseguro que els afanya! El xicot, de si mateix, té poca salut. Té admiradors i admiradores. L’amor seria molt bonic si només consistís a passejar sota els arbres, al clar de lluna, donant-se la maneta. Però de vegades s’han de fer esforços de flaquesa, i això fatiga. Aquest país, per a aquestes coses, és perillosíssim. Per fortuna, els meus estudis de filologia no sembla pas que apassionin tant com el tango argentí que balla Formiguera.

—I per què no vol anar a l’hospital? Els hospitals de Berlín tenen fama d’ésser molt bons.

—No vol anar a l’hospital perquè tots plegats som d’un país en què la gent no vol anar a l’hospital, que és reàcia a anar a l’hospital. Què hi farem? Ens sembla que tots han d’ésser com el del carrer de Tallers.

—Però, llavors, quina solució té tot això? Potser el més enraonat seria que marxés a un país més assolellat i més calent.

—No es troba pas en disposició de marxar…

—Així, què hem de fer?

—És per això que us volia escriure. Si m’ajudeu ho arreglarem. Aquest xicot Formiguera, jo, no hi puc fer més, el tinc en molt d’apreci. Potser em demanareu què és el que pot trobar un home com jo, dedicat als estudis de la filologia, totalment incapaç d’una qualsevol forma de frivolitat, pobre i poc agraciat, en la figura d’un cagalló de cabaret… Però, què voleu? Li tinc una gran simpatia. La que se sol tenir als perfectes ximples.

—Ja ho entenc!

—No us precipiteu! Us he dit que Formiguera tenia admiradors i tenia admiradores. No es pot pas negar, perquè és un fet. Ara bé: aquest fenomen, des del meu punt de vista, és tan insòlit, que no faig més que pensar-hi. És un fenomen important! Disposar de persones que en el moment de pagar tenen aquell amor propi, aquelles ganes de quedar bé i de no quedar mai endarrere, que els porta a obrir la cartera, heu de confessar que és un fenomen sensacional, raríssim en la vida. Totes les que jo he conegut, que han estat moltes, més aviat han tingut tendència, a l’hora de la veritat, a tirar-se enrere. Més que dominats per la filantropia han estat dominats per l’autarquia, per dir-ho amb els termes exactes i precisos.

—Els heu aplicats perfectament.

—Doncs bé. La primera raó del meu apreci per Formiguera és perquè és un bon xicot. Hi ha algunes persones, entre les meves amistats, que tenen les facilitats que té Formiguera, però ni per atzar no se’ls ocorre mai de fer-ne participar els seus amics. Ell sí. Al seu costat, jo m’hi trobo bé. És generós i no té mai un no per als amics. Més us diré, el seu tipus, vull dir el seu tipus social, la seva superfície, m’interessa. De vegades penso que valdria la pena de fer un estudi de la seva manera d’ésser.

—Voleu canviar de curiositat?

—És clar que, ben mirat, és un ximple, un tipus d’una simplicitat impressionant, però de tota manera té alguns aspectes que ofereixen un cert interès. Us he dit, fa un moment, que la situació en què es troba és produïda pel que fa. Però això no és pas totalment cert. Una gran part de la culpa, la té ell. Si fes les coses d’una altra manera, es trobaria molt millor, i aquesta conversació que ara tenim no tindria cap sentit. En realitat, és un insuportable fatxenda.

—És tan natural!

—És un fatxenda, sí; però és un fatxenda sui generis. De vegades m’admira la seva intuïció, els seus ràpids cops de vista. En aquest aspecte, és un tipus curiosíssim. Voleu que l’anem a veure? Us ho agrairà moltíssim.

—Si voleu…

Tintorer pagà la consumació i s’alçà de taula, i en posar-se a caminar vaig veure que tenia un gos entre peus.

—Teniu gos, Tintorer? —que jo vaig dir-li.

—Sí senyor! Es diu Serafí.

—Ah!

—Me l’ha regalat Formiguera. El que dèiem! Coses d’ell… Ara, el gos em fa molta companyia.

—No us esteu de res, estimat filòleg…

—Els pobres tenim això: tenim una tendència irresistible a complicar-nos la vida. Què hi farem!

En sortir al carrer i trobar-nos davant de l’inhòspit, glacial crepuscle de desembre, el filòleg donà una mirada a Serafí, el qual li correspongué amb una altra de molt tendra. El marxapeu regalimava de neu fosa, l’aire era d’una cruesa aspra, el cel molt baix. Les perspectives urbanes es fonien en una boira molla que els llums brillants dels primers termes feien formiguejar d’una claror difusa i groga, penetrant i enganxosa. Les nostres boques començaren a exhalar un vapor abundant i dens; però, després de l’intercanvi de mirades que l’home i el gos havien produït, semblà que els nostres abrigalls eren més resistents. És la força dels sentiments —una força certa, però d’efectes massa momentanis per a demostrar una eficiència.

Serafí era un basset alemany, i dintre de la serietat canina que caracteritza aquesta raça em semblà molt bellugadís. La temperatura no l’afectava absolutament per res, i si en algun lloc del marxapeu descobria un residu de neu semblava especialment feliç si podia trepitjar-la i rabejar-hi el morro llargarut a dins. Llavors, a Berlín, aquesta classe de gossos s’havien posat de moda i se’n veien molts en els llocs distingits, al capdavall de les fines corretges que els unien a senyors i senyores d’aparença satisfeta i confortablement vestits. Els gossos també semblaven estar molt cofois d’haver passat de la ruralia a la vida ciutadana amb tan bons auspicis. La raça havia viscut fins llavors a pagès, furant caus de teixó o de conill, matant rates i perseguint tota classe de rèptils. Era considerada de bon nas, fina per al rastre i de cos fet exprés per a penetrar en els forats de les bèsties. Un desplaçament tan sobtat de la vida rural als barris elegants de les aglomeracions urbanes els hauria haguts d’impressionar almenys els primers dies. De fet, havien passat de dormir a terra a jeure sobre els sofàs dels rics amb la més gran naturalitat i com si hi haguessin viscut sempre.

Serafí era d’un color situat entre la xocolata a l’espanyola i l’ametlla torrada i tenia un pèl molt brillant. La seva llargada era de tres pams i mig, la cua exclosa, però no pujava pas més d’un pam de terra. Tenia les orelles grosses i caigudes, de base molt movible però de penjoll flàccid, i el morro llarg i fi. Era un d’aquests animals, doncs, que en lloc de créixer verticalment, de dalt a baix, ho fan horitzontalment, com un acordió en el moment de donar una nota aguda. Aquest fet podrà ésser considerat grotesc, però és el que dóna el to a la raça d’aquests gossos. La seva noblesa es trasllueix en el seu caminar, que és rectoral i prudent. Es podria donar una idea d’aquest caminar aplicat a aquesta raça canina dient el que segueix: observeu el caminar d’un home molt petit i gras, d’una certa edat, en el moment d’anar, xamploi i balancejat, a prendre cafè. Poseu darrere d’aquest home un altre home de les seves mateixes condicions, a una distància de dos metres, i feu-los fer el mateix camí. Veureu que, d’aquesta combinació, en surt la manera de desplaçar-se de la raça de Serafí. Ara bé: a Berlín les ordenances manen que els gossos es portin lligats pel carrer; però, com que els ciutadans caminen molt de pressa, resulta que el pas rectoral d’aquesta classe de gossos agafa un aire picat, gairebé d’allegretto carregadet, cosa que dóna molta animació als carrers.

Com que feia fred, caminàvem de pressa, i Serafí seguia en la forma que acabem de descriure. De tant en tant, el filòleg allargava el braç i li passava la mà per sobre, cosa que produïa un joc de mirades de postal al bromur entre aquells dos éssers que indicava l’existència d’un diàleg permanent, ple de dolcesa i de matisos delicats i tendres.

—Fa temps que teniu aquest gos? —vaig preguntar a Tintorer.

—Deu fer un mes.

—Veig que li parleu en català. ¿Creieu que l’entén?

—Té una gran disposició per a les llengües. A jutjar per la seva receptivitat, si pogués parlar seria poliglot. És molt intel·ligent.

—Després de tot, és natural. Vós també sou poliglot, no és ver?

—Home, què us diré? Us diré, si m’ho permeteu, que sóc un polígraf petitet.

—Sou jove i modest. A la vostra edat, aquestes virtuts són difícils de trobar reunides. Deixeu que passin els anys. Ireu endavant. Fareu forat. Sereu un polígraf. Si aquest Serafí és tan intel·ligent i tan dotat per la comprensió lingüística com dieu, és natural que es trobi bé en la vostra companyia. Poliglots amb poliglots, compreneu? Són les afinitats electives. El gos ho degué veure clar des del primer moment.

—No sé mai si parleu de broma o seriosament…

—Em confoneu. Jo he parlat i parlo sempre seriosament; el que hi ha és que per cortesia, per no avorrir el meu interlocutor, tracto de dir les coses d’una manera divertida. L’entregent seria horrible si cada vegada que parlem amb un amic utilitzéssim un llenguatge monòton, carallarg, sever i trist. Estic tan content de saber que teniu gos i de veure que hi heu establert una tan bona companyia, que de vegades em sembla que no fa tanta fred.

—No ho sé, no ho sé… Aquesta cordialitat que em manifesta Serafí potser és deguda al fet que el gos té l’esperança que un dia o altre, quan faci més bon temps, el portaré a viure a fora, en un medi adequat per a furar els caus dels teixons i de tota classe d’animals. La finalitat específica d’aquesta classe de gossos és matar teixons. Si, situats en un altre ambient, arriba a semblar que estan disposats a comprendre totes les llengües que els seus amos puguin utilitzar, és amb l’esperança que algun dia seran complaguts pel que als teixons fa referència.

—¿Voleu donar entenent que sospiteu que el gos us simula cordialitat?

—Qui no simula en aquest món? Tothom va a la seva i tot és una comèdia. El que dic és que la il·lusió d’aquest gos són els teixons, com la meva és la filologia. Fora d’això, tot són futil·les…

Em sembla que travessàrem una estona el Tiergarten. Esponjat pels abundants líquids hivernals, el gran parc tenia una amenitat relativa. Si l’avinguda no hagués disposat de la cinta emportlandada, per la qual discorríem, ens hauria semblat que ens trobàvem en una selva nòrdica, inhòspita i verge. Entre els arbres es veien amples taques de neu glaçada. Se sentien els degotissos d’aigua caient al sòl de terra. D’algunes branques, en penjaven caramulls de glaç. Dins de la resplendor rogenca que l’urbanisme circumdant irradiava, els arbres tenien un aspecte enorme i fantasmagòric. Ens arribava, fluint monòtonament, la remor sorda de la ciutat. Feia una fred aspra i cargolada, que passada per la mullena semblava més incisiva, de defensa més difícil, més irreparable. Mentrestant pensava que havia sentit dir que Tintorer era molt sensible al fred. Circulava la notícia que una vegada, travessant precisament el Tiergarten, se li havia gelat el nas i que havien calgut grans treballs per a tornar-l’hi a posar bé. De cua d’ull vaig mirar-me’l i em semblà que l’abric que portava no era pas res de l’altre món. Com que em semblà recordar que el dia del congelament estava refredat, vaig preguntar-li:

—No esteu pas refredat, admirat filòleg?

—No ho crec. Per què ho dieu?

—Per res. Estar refredat, en aquest país, no deu pas ésser gaire agradable…

—En aquest país, a l’hivern, jo donaria una bona part de la cultura que s’hi fabrica per un bon abric de pells… i que em perdonin els culturals.

Sembla —així es digué almenys en la tertúlia del Romanisches Kaffee— que primer la part externa del nas se li tornà d’un color entre blau i malva. Els teixits se li endurien i el pas de l’aire pels narius no solament esdevingué difícil, sinó molt dolorós per a l’interessat. El portaren a una farmàcia, però el farmacèutic al·legà que el seu establiment no era pas el més adequat, atesa l’especialització de la vida moderna, per a rebre persones modestes i desconegudes amb el nas congelat. Hom considerà que l’experiència del periodista Xammar podria ésser d’alguna utilitat, i l’acompanyaren fins al seu pis en un taxi. Fou un viatge inquietant pel perill que es produís el que els tècnics anomenen la congelació progressiva, que pot ésser fatal. El pis estava escalfat, i això, d’entrada, donà moltes esperances. Però el periodista, després d’examinar els colors de rovelló que el nas presentava, no manifestà pas un optimisme exagerat.

—Aquestes congelacions —digué— queden ràpidament vençudes si poden ésser atacades de dins a fora. Un cop de sang o de coll donat per l’interessat des de la seva pròpia soca visceral és d’una gran eficàcia. Si el filòleg tingués una amigueta romàntica d’aquestes que es produeixen en el país amb tanta profusió, el millor seria cridar-la, deixar-los sols una estona discrecional, i tot hauria passat. Dieu que no se li’n coneix cap? Malament! En aquest cas haurem d’actuar de fora a dins, i el mètode, a part que no és de resultats massa segurs, no és tampoc gaire agradable.

—Què vol dir, perdoni, actuar de fora a dins? —preguntà l’acompanyant del filòleg, que era un senyor forçut i poderós que venia productes peninsulars (tomàquets, taronges, etc.) en un barri popular.

—Ja ho veureu de seguida, el que vol dir… ¿Acostumeu a portar els pantalons aguantats amb una corretja? Sí? Doncs descordeu-vos la sivella de seguida. Jo vinc d’aquí a un instant… La qüestió és sortir del pas d’una manera ràpida…

En efecte: al cap de pocs segons reaparegué el periodista amb un vell paraigua a la mà i amb una cara d’home disposat a actuar amb tota rapidesa.

Sortiren del despatx i trobaren el filòleg, molt angoixat, amb el nas a sobre del radiador que escalfava el corredor de la casa.

—Tintorer, feu el favor, acosteu-vos! —digué X., amb un aire contundent i important—. Veniu, si us plau! —s’encaminà a la cuina—. El mètode és una mica primitiu, però per ara no n’hi ha d’altre. Feu un esforç, resistiu i, sobretot, no crideu, perquè, si crideu, la senyora ens traurà de casa.

Tintorer estava tan deprimit que no donà proves de cap reacció: no articulà ni una sola paraula.

Una vegada tancada la porta de la cuina, el periodista, amb el vell paraigua, i el venedor de fruita amb el cinturó, donaren al filòleg una pallissa fenomenal. Al principi, per raó probablement de la sorpresa, féu uns ulls com unes taronges i semblà que s’indignava. Però, encara que s’hi hagués decidit, no hi hauria estat a temps. X. alternava el maneig del paraigua amb la projecció de sorolloses clatellades. Quan el paraigua se separava de l’esquena, la corretja del poderós botiguer marcava la cinglantada. Al cap de cinc o sis minuts de picar, el filòleg entrà en suor, cosa que féu redoblar els esforços dels seus aferrissats i abnegats salvadors.

—Pegueu fort, que ara va bé! —digué el venedor de fruita, entusiasmat. Plens d’esperança, veieren com el nas anava perdent la coloració macada i equívoca i s’anava tornant rosat. Quan consideraren obtingut el color normal, deixaren el paraigua i la corretja, cansats.

—Són coses tristes, però inevitables… —digué X. passant-se el mocador per la cara.

—Filòleg, ens heu de perdonar, però no hi havia altre camí per a descongelar-vos. Us trobeu millor? Ara prendreu una mica de conyac, i a la tarda podreu tornar a la Universitat, encara que potser el que us aniria millor seria recollirvos a la vostra habitació i covar el refredat. No feu bromes amb aquest clima. Sospito que a vós us aniria millor la filologia estival —en aquest país, s’entén— que la hivernal.

Passats els primers, depressius efectes de la terapèutica de què havia estat objecte, Tintorer mirà els seus amics amb una certa suspicàcia. Home més aviat desconfiat, com ho demostrava la utilització copiosa que feia de la frase «Tot és una comèdia!», es demanà in mente si aquella pallissa que acabava de rebre no havia estat per als seus amics una manera de passar l’estona com una altra. De tota manera, en veure que l’aire circulava pels forats del seu nas sense entrebancs i constatar que la segregació gelada se li havia estroncat, es considerà obligat a agafar un aire de persona agraïda i considerada. I així, amb un petit somriure no totalment net, però, de reticència malenconiosa, digué als seus amics:

—L’aplicació de la teoria del mal menor sobre la meva esquena ha estat dura però eficaç. Mirarem que sigui l’última vegada…

Recordava totes aquestes coses mentre travessàvem la glacial fosquedat del gran parc, amb la preocupació que el nas se li tornés a congelar. Però el cert és que en sortírem sense que l’avinentesa s’hagués produït, i entràrem en una part de la ciutat que em semblà que no havia vist mai. Eren uns carrers deserts, no gaire amples, en els quals alternaven les cases de pisos amb residències particulars voltades de jardins.

En això, ens trobàrem caminant pels flancs d’un canal d’aigües mortes, sobre les quals es reflectia, espaiada, la claror dels fanals.

—És un canal de l’Spree… —digué el filòleg sense donar-hi importància.

—A l’estiu, amb aquests arbres, el barri deu ésser bonic…

—A l’estiu, tota cuca viu —respongué, una mica xiroi, invitant-me amb un gest a penetrar en el portal d’una casa—. Passa, Serafí! —afegí de seguida, mentre tancava el portal.

Ja situats en el vestíbul, deixàrem l’escala principal, i el filòleg, amb una claueta, obrí una porta lateral. Baixàrem dos o tres esglaons i ens trobàrem a dins d’un rebedor molt petit, amb un penja-robes, un paraigüer i una vitrina, i amb cortinetes sobre les portes que hi donaven, que semblava un escenari de putxinel·lis. Suspesa la cortina, que em semblà pelada, d’una de les portes, aparegué un llarg corredor poc amb una taca de llum al fons sobre unes rajoles blanques, que vaig suposar que era la cuina de la casa. Enfilàrem el corredor en silenci —se sentien les ungles del gos sobre el parquet. Tintorer obrí una porta i aparegué una habitació modesta, amb un punt de tristesa moixa, il·luminada amb una bombeta escassa. En el moment d’entrar hi havia un home i una dona asseguts un davant de l’altre.

No em costà gens de reconèixer Formiguera, malgrat les poques ocasions que havia tingut de trobar-lo. Em semblà realment una mica devastat. En adonar-se de la meva presència, féu un gest per alçar-se de la cadira, però no arribà pas a la posició vertical: es tornà a asseure, encorbat. Vaig veure que el filòleg em picava l’ullet demanant-me, sens dubte, de callar i dissimular. S’acostà al ballarí —després d’haver tret el collar al gos— amb una tendresa una mica teatral.

—Això no serà res! —digué posant-li la mà a l’espatlla—. El xicot és feble, i el clima és infernal. Tot és qüestió de fer una vida ordenada… El volien fer anar a l’hospital! Però quan us volen fer anar a l’hospital de vegades surt un amic que se us emporta a casa!

Mentre Tintorer parlava, Formiguera em mirava amb una petita rialla trista i enigmàtica. Seia en una cadira, al peu del llit, amb l’abric posat i el coll alçat. La pal·lidesa de la cara era intensa, els ulls fatigats, les dents grosses i tristes, descarnades. Tenia unes gotetes de suor al front. Sobre la taula immediata hi havia una ampolla d’aigua de Colònia. L’habitació feia una intensa olor d’aigua de Colònia, massa perfumada per a ésser autèntica; al voltant del cos del ballarí, semblava concentrar-s’hi d’una manera per a mi poc agradable. De tant en tant, el malalt recolzava el cap en el respatller de la cadira, com si es volgués deslliurar d’una opressió. El cos li feia una corba; el pit i el ventre semblaven buidats. Respirava amb dificultat, però sense angoixa. Anava ben vestit. L’abric era bo, i a sota de l’abric apareixien els pantalons d’un pijama de seda morat. Les plantofes eren confortables, i anava molt ben pentinat.

La senyora que seia al seu davant ens féu els honors de la casa. Era la propietària de l’apartament i, per tant, d’aquella habitació en la qual Tintorer estava rellogat i que Formiguera, de moment, ocupava. Parlava un alemany molt senzill, intercalat de moltes paraules italianes. En l’habitació hi havia un cert desordre provocat per la situació estranya de les persones que l’ocupaven. L’equipatge de Formiguera ocupava una part del sòl —unes maletes d’escassa qualitat i massa inflades per a dornar una idea d’ordre i de repòs. Les maletes no havien encara estat obertes i feien, tan visibles, una angúnia estranya.

Quan el filòleg hagué acabat el seu tendre monòleg m’agafà pel braç i em portà devers la finestra oberta sobre una de les parets de la cambra. Com que el pla de l’habitació era una mica més baix que el sòl, la finestra semblava penjada. Darrere dels vidres es veien uns arbres despullats i més enllà un edifici que tenia un aspecte noble i somnolent. Era —segons digué el filòleg— la part posterior del palau de l’Ambaixada italiana.

—Ja us he dit —afegí— que a mi m’agrada de viure cèntric… No us penséssiu pas que em fou fàcil de trobar-ho. La senyora, vull dir la propietària d’aquesta casa, treballa a l’Ambaixada d’Itàlia.

—És mecanògrafa?

—És molt més important. Hi frega els terres i és ajudanta del cuiner de la casa.

Fets aquests aclariments, Tintorer cercà una cadira; però, com que totes estaven ocupades, s’assegué sobre una maleta. Serafí, després d’haver fet bellugadisses festes a tots els presents, se situà d’un bot als peus del llit, posà el ventre sobre la cua i quedà rodó com un tortell.

Quedàrem així tots asseguts en silenci. Vaig mirar-me alternativament el ballarí, la senyora i el filòleg. Abans d’adormir-se, Serafí ens havia dedicat a tots una oliosa mirada circular. Vaig notar que Formiguera donava una mirada de reüll als vidres de la finestra; els vidres regalimaven una aigua glaçada que fluïa sense interrupció. Quan girava els ulls, tenia un aire esporuguit, d’una feblesa arrilada. Fins a l’habitació arribava el soroll indiferent de la pluja caient entre els arbres, sobre el fang. De vegades Formiguera havia de fer un esforç per evitar un picament de dents. Llavors els llavis li agafaven un color morat. Ningú no semblava tenir res a dir. El silenci era depriment. Feia l’efecte que viatjàvem en un taxi estret i esgavellat en el qual havia aparegut una gotera. No sabíem com posar-nos. En això, Tintorer emplenà una pipa, se la portà a la boca i encengué un llumí de fusta. En el moment mateix que el fòsfor crepità la senyora es posà dempeus i digué contundent, amb una cara de pomes agres:

—No fumi! Ja sap que aquí no es pot fumar!

El filòleg mirà Formiguera, que s’arronsà d’espatlles. Després em mirà a mi. Havia quedat com un mussol parat, i no vaig fer cap gest amb la cara. En el moment de tornar a posar les anques sobre la cadira, la senyora digué amb la més gran naturalitat.

—Voglio tanto bene al signor Darsonval!

Darsonval era el nom de batalla del ballarí de Granollers, el que utilitzava en els cabarets de Kurfürstendam i de Leipzigstrasse. Era el nom una mica gascó i petulant que havia adoptat a Montmartre i que en diferents localitats alemanyes s’havia demostrat d’una certa eficàcia.

La senyora, que em fou presentada amb el nom d’Ada Piccioni, era una persona de mitja edat, alta i madura, cabells d’un negre brillant, el cap molt rodó, una mica xafat, els ulls foscos, d’una gran intensitat, la boca humida, el color de la pell d’un groc calent, la carn molsuda. Era una mica carregada de cames, però conservava encara, dintre del to general popular, una certa línia. Tenia un parlar líquid i insinuant, però —l’escena de la pipa ho demostrava— de vegades el geni se l’emportava i l’envaïa un frenesí sec i tibant.

Em sorprengué veure la reacció d’obediència, de submissió, que Tintorer tingué davant de l’estirabot de la senyora Piccioni. En el curs de la meva vida he tingut ocasió de conèixer molts rellogats; gairebé tots els d’una certa edat que he conegut em sorprengueren per la canina docilitat que demostraven davant de la mestressa de la casa en què vivien. El filòleg havia sortit a penes de la joventut —no crec que passés dels trenta-tres anys—, i això em portava a atribuir-li, en tant que rellogat, una certa independència. Però, davant de la rapidesa amb què apagà el llumí i es ficà la pipa a la butxaca, vaig comprendre que era un rellogat típic. Diré més encara: la prohibició, formulada de mala manera per la senyora Piccioni, que hauria enervat i disgustat gairebé tothom, féu que ell se la mirés amb un posat modest, gris, i una rialleta de complaença, com si tractés de valorar la rapidesa amb què l’havia obeïda.

El filòleg era un xicot més aviat petitet, curt de cama, amb un ventre incipient en forma d’ou, el cap menut i ple de moviment i de vivor. No tenia gaire pèl a la cara, i la seva calvície era incipient però decidida; el pellatge li tendia al groc oscil·lant entre el morat i la terra d’escudelles. Tenia els ulls petits i vius, un bigotet sobre la boca fina, una certa buidor dental i les orelles, molt separades, com dos pàmpols, grosses. Vestia amb un evident abandó, amb un cert abonyegament general a la roba, que contrastava amb el coll planxat que sempre duia i la corbata amb una perla a sobre. Les seves sabates més aviat eren grosses. Era una barreja de tipus macarrònic i refilat i de la indiferència general en el vestir que s’inicià després de la primera guerra.

Malgrat que Tintorer era un home molt abassegat pels estudis a què es dedicava —estudis de filologia en els quals, segons ell mateix deia, no havia portat cap idea original, però sí alguns punts de vista crítics d’un real interès—, no deixava pas de tenir un cert pintoresc. En primer lloc tenia enginy per a moltes coses: es vantava d’ésser un excel·lent fotògraf malgrat la poca qualitat de la màquina que posseïa. Era capaç d’arreglar les avaries elèctriques que de vegades es produeixen. Havia estat prou anys rellogat per a saber posar un pedaç a la roba i saber fer un bon sargit —el sargit invisible. Era així mateix molt complaent i servidor, amb una capacitat especial per a fer tota mena de favors a la persona sota el teulat de la qual vivia. Es veia de seguida que la senyora Piccioni li hauria fet fer tot allò que li hagués insinuat, i per això alguns amics del cafè l’havien vist moltes vegades amb el cabàs de la compra, anant de la fleca a la carnisseria o comprant una llauna de peix en conserva, unes patates o una ampolla de vi. Tenia fama d’ésser un bon cuiner, però no pas dels plats dels països en què successivament havia viscut. La seva capacitat culinària es reduïa a les combinacions del nostre país; però, com que la cuina no és exportable i fer un bon arròs a Berlín és pràcticament impossible, sempre que havia intentat provar les seves aptituds a l’estranger tothom n’havia sortit amb les mans al cap i amb un escepticisme definitiu. Era també molt donat a emprar frases sintètiques, frases dotades del poder de tancar una observació o una conversa amb pany i clau i tots els llisquets. Les que usava més sovint eren: tot és una comèdia, la qüestió és no mamar-se el dit, qui gemega ja ha rebut, qui dia passa any empeny, qui fa un cove fa un cistell. Això feia que, per una raó en certa manera instintiva, en totes les reunions caracteritzades per la seva presència el filòleg digués indefectiblement la darrera paraula. Aquesta peculiar activitat, les primeres vegades de constatar-la, feia un efecte molt plausible, perquè donava a entendre una certa profunditat d’observació en la persona que l’exercia. Però quan s’havia constatat, per experiència, que es tractava d’un mer automatisme, les frases sintètiques del filòleg tenien la virtut d’exasperar, simplement, la gent.

Pel gust que produeixen sempre els contrastos, quedà lligat en la meva imaginació allò que tan sovint repetia el filòleg: «La qüestió és no mamar-se el dit», amb l’observació que la senyora Piccioni havia formulat amb referència a Formiguera, o Darsonval, si voleu. Si Tintorer coneix l’italià —vaig dir in mente—, hauria de tenir present (potser) aquell voglio tanto bene… tan insospitadament tendre que ha formulat. Hi ha sempre la possibilitat (vaig pensar) que Ada Piccioni posseeixi una desviació sentimental devers els malalts, encara que no siguin gaire coneguts d’ella, com és el cas. En el món es donen tota classe de fenòmens, alguns (encara que tot sigui una comèdia) particularment desagradables. Què ha volgut dir, doncs, la senyora amb la seva envellutada frase? Vol dir, potser, que el qui haurà de desemparar d’aquesta casa serà el filòleg i que en el lloc que hi ocupa serà substituït per Formiguera, àlies Darsonval? La possibilitat em semblà tan divertida, sobretot pensant en la meva presència en aquella casa, que si no vaig fer una gran riallada fou per la possibilitat d’haver de donar una explicació massa llarga.

He fet referència, fa poca estona, a la fredor que produí la nostra arribada. Després calgué parlar d’alguna cosa, i la conversació s’ormejà al voltant d’aquell hivern tan cru i tan desagradable que estàvem passant. La senyora Piccioni explicava la seva llarga experiència del clima de Berlín i de les fatigues que els hiverns de la capital alemanya li havien fet passar. El que deia era interessant. Formiguera l’escoltava amb curiositat; Tintorer, amb l’embadaliment de les persones —sobretot de les persones modestes— en trobar-se davant de les que considera importants. Serafí dormia. De vegades emetia un sospir que tant podia ésser una manifestació de la seva activitat onírica com un profund benestar. Com que em semblà que la senyora Piccioni en tenia per una estona, perquè dominava la situació d’una manera admirable, vaig fer un esforç per tractar de fixar la situació en què em trobava.

Has trobat Tintorer —vaig dir-me— al cafè, i la primera cosa que m’ha dit és que em buscava. En vista que Formiguera havia estat invitat a marxar de la pensió que ocupava i que no havia volgut anar a l’hospital, el filòleg se l’ha posat a casa. Se l’ha posat a casa momentàniament, és clar, i mentre no es troba una solució adequada. Per tal de trobar una solució m’ha invitat a venir aquí, i aquí som fa més de vint minuts sense que ningú hagi dit una sola paraula sobre el que semblava tan urgent d’arreglar. En realitat, l’única paraula que s’ha sentit dir —el li voglio tanto bene— demostra que la qüestió està perfectament arreglada. La senyora Piccioni ha dit la seva frase amb una tal dolçor, l’ha arrebossada amb tant de sentimentalisme, que és notori que vol que el ballarí es quedi a casa. Aquesta senyora té prou experiència per a saber la forma que ha d’utilitzar per a posar les coses de la manera que més li convingui. El cert és que Formiguera es quedarà a viure ací, i si té gana, reposa i fa una mica de bondat podrà, abans de tres setmanes, reaparèixer al Kursaal a ballar, a tant el ball, amb senyores d’una certa edat, seques o grasses, més aviat grasses. Si les coses són així —vaig dirme— i tot fa suposar que les coses no poden ésser gairebé d’altra manera, quin paper fas en aquesta curiosa casa? Quina fou la pretensió de Tintorer en portar-t’hi? És que aquest home viu fora del món o és un imbècil total?

En això, la senyora Piccioni interrompé el seu monòleg i sortí de l’habitació. Vaig aprofitar l’avinentesa per a demanar a Tintorer si no creia arribada l’hora de parlar del problema, perquè en tot cas se’m plantejava la necessitat de tornar a casa. Vaig dir-li això utilitzant els eufemismes que exigia la presència del malalt. El filòleg, que davant d’aquesta insistència quedà com atabalat, es disposà a contestar-me, però havia pronunciat molt poques paraules quan aparegué la senyora Piccioni amb una gran safata que diposità sobre la taula immediata a la cadira que ocupava, ensenyant unes dents tristes al ballarí esgotat. En la safata hi havia un magnífic plat de spaghetti fumejant, de la classe més fina, de cabell d’àngel, que em recordaren alguns restaurants de Roma memorables. La pasta havia estat condimentada alla bolognese, amb un trinxat de carn i el formatge de Parma necessari. Fent joc amb l’horitzontalitat del plat, un magnífic fiasco de mig litre de Chianti tenia una verticalitat i una presència admirables. La senyora Piccioni oferí a Formiguera l’esplendor de la safata amb tant de substanciós sentiment, que no crec que s’hagués pogut inventar un gest més deliberat per demostrar que la nostra presència era totalment sobrant —i quan parlo de la nostra presència és perquè hi incloc Tintorer, és clar. Davant de la safata, el ballarí féu un gest de desgana; però, en veure que la senyora Piccioni li preparava els spaghetti dosificant els ingredients amb una gran saviesa, semblà sortir de la vacil·lació en què flotava el seu esperit fatigat.

—Fan molt bona cara…! —vaig dir al ballarí.

—Pse… Una cosa o altra s’ha de menjar —digué amb l’aire habitual de desmenjament que l’ambient dels cabarets sol donar.

—Que si fan bona cara! —vaig sentir que el filòleg em deia a l’orella amb un trèmolo a penes dissimulat per la discreció imposada.

Una vegada els hagué tastats, hagué de fer un esforç veritable per a demostrar que la seva indiferència era total. Tothom, però, pogué notar una acceleració dels moviments de la forquilla. La senyora Piccioni seguí la producció de tots aquells moviments gairebé amb ànsia. Quan veié que tot s’havia produït com ella havia desitjat, la cara se li estergí i reprengué el seu interessant monòleg sobre el clima hivernal de Berlín —atenta, però, sempre que la copa de vi contingués la provisió més ajustada.

Vaig mirar-me Tintorer, i em féu llàstima. Els seus ullets minúsculs passaven alternativament de sobre la senyora Piccioni al plat de pasta que el ballarí amb un ardor creixent anava devorant. Era evident —malgrat que potser ell encara no se n’adonava— que la seva situació era a cada moment més falsa. M’havia portat en aquella casa per trobar una solució al lamentable estat d’incertesa en què es trobava el nostre compatriota i resultava que al cap de poques hores la situació havia evolucionat d’una tal forma que tot feia preveure que dintre d’un període molt curt de temps el que es trobaria en un estat d’incertesa total seria el filòleg abnegat. En l’aire d’aquella habitació, aquesta inversió és mastegava. Aquesta era almenys la composició que jo em feia —composició que abans de l’aparició dels spaghetti m’hauria fet igual, però que aquell plat de pasta i el mig litre de Chianti havien confirmat amb la seva decisiva transcendència sentimental.

La senyora Piccioni tornà a sortir de la cambra amb la safata més deslliurada de pes. Durant la seva absència, el filòleg afirmà, adreçant-se a Formiguera, que la senyora Piccioni era molt interessant, i aquesta afirmació produí al ballarí una tal hilaritat que hagué de tapar-se la boca amb el mocador de butxaca, no solament per no donar a entendre la impressió de candor que li havia produït la persona que l’havia pronunciada, sinó per no subratllar excessivament els excel·lents efectes que el petit sopar estava produint sobre el seu estat general. En això la senyora Piccioni reaparegué amb un magnífic pastís de pomes —una de les coses en què excel·leix la rebosteria alemanya—, torradet de sota i magnificent i sucós de la part de la fruita confitada. El ballarí atacà la delicadesa a plena dent mentre la italiana reprenia la descripció de la impressionant nevada que caigué sobre Berlín i la Prússia Oriental el mes de febrer de 1921.

La situació de Tintorer —la situació en què jo sospitava que es trobaria el filòleg dintre de poc temps i l’aparició del pastís magnífic em confirmava en la hipòtesi que estava fent— era desagradable perquè a part de la necessitat en què es trobaria de cercar una altra habitació, cosa que per a un rellogat aquilotat ve sempre molt costa amunt, perquè no hi ha persones més anquilosades en els seus hàbits que els rellogats, hi havia altres raons més importants: perdria, potser, dues bones amistats. És evident que el filòleg havia encaixat en la casa de la senyora Piccioni i que, d’aquesta concreta situació, n’havia tret algun resultat. Vull dir algun resultat en el sentit més general de la paraula, en el sentit que només el nostre amic hauria pogut explicar en tant que rellogat. L’existència d’aquestes senyores madures que tenen rellogats, les relacions d’aquests solitaris recalcitrants amb aquestes senyores madures que els aixopluguen sota el mateix teulat, són plenes de misteri i de sorpreses constants. Hi havia també el perill, segons quin fos el comportament del ballarí davant de la situació que fatalment s’estava creant, que el filòleg es veiés obligat a separar-se’n, per evitar un ridícul massa aparatós. Això, en tot cas, seria fatal, perquè tots els seus amics sabíem que quan Formiguera tenia diners esdevenia per al filòleg un caminador important. El filòleg era pobre. Aquest era el fet inqüestionable. Era pobre i, a més, tot feia preveure que es dedicava a una activitat que li donaria, certament, moltes satisfaccions, però que l’ajudaria més aviat poc a sortir de la indigència més o menys universitària. Tintorer era, a més —alguns deien per la seva desgràcia—, un home àvid, tenia gana, li agradaven les coses de la vida. Això que la misèria intel·lectual, la inevitable misèria intel·lectual, la depauperació econòmica produïda per l’activitat que hom anomena intel·lectual, vagi tan lligada amb unes ànsies vitals tan terrestres i materials és un fenomen que no m’he pogut explicar mai. En aquest sentit, Tintorer era un intel·lectual típic i per això li era tan plausible la generosa companyia del ballarí de Granollers, que quan tenia diners era molt generós i li agradava de fer-ne participar els seus amics, entre els quals el filòleg ocupava un dels llocs més importants. Eren dues persones que es completaven, sobretot davant d’un bon dinar o d’un bon sopar, perquè, no existint entre ells res en comú, ni conversació possible, ni diàleg imaginable, ni una qualsevol afinitat mental o estètica, només podien suscitar un corrent d’efusió davant d’una avinentesa atzarosa com, per exemple, una ampolla de vi, un plat de llebre o una cuixa d’oca o d’ànec, que és el plat més suculent de la cuina alemanya. Aquelles cuixes de palmípedes que les habilitats del granollerí en el cultiu del ball de societat havien permès que el filòleg devorés l’havien ajudat a viure, li havien temperat la moral, l’havien fet progressar en els estudis d’aquelles matèries, més aviat eixarreïdes i àrides. Hi havia, doncs, el perill que un trencament d’amistat, o tan solament un refredament de l’atracció, fos per al filòleg, els magres ingressos del qual eren notoris, un pur desastre.

Quan vaig arribar a aquest punt del meu monòleg interior, la senyora Piccioni portava al ballarí una tassa de cafè perfumat. Vaig considerar que havia arribat l’hora de marxar. Vaig alçar-me i vaig acomiadar-me de la senyora; vaig desitjar a l’amic Formiguera un ràpid restabliment, manifestació que ell rebé amb un somriure malenconiós però notòriament tip. Serafí continuava arrodonit sobre l’edredó flonjo, i em semblà que el més prudent era no despertar-lo. Tintorer, que presencià els meus moviments primer amb una certa sorpresa i després amb la resignació de les coses inevitables, m’acompanyà fins a la porta. Travessàrem el corredor i entràrem en el petit hall de les cortinetes, que semblava un escenari de titelles una mica ampliat.

Mentre Tintorer, en silenci, m’ajudava a posar-me l’abric, se sentí tocar un timbre. Era el timbre de la porta, que el filòleg obrí de seguida, amb aquella oficiositat de l’especialista quan pot fer alguna cosa que no és de la seva especialització. Ens trobàrem davant d’una senyoreta petita i plena, d’ulls blaus, amb dues roselles a les galtes produïdes pel fred, voltada del vapor que la seva boca emetia. Portava un barretet de cuiro i un abric de pells de gat que li donava potser un volum excessiu, i les katiuskes habituals en el país. En el moment d’obrir la porta es trobava ja sota els efectes benefactors de la temperatura de l’interior i es descordava l’abric —cosa que ens permeté constatar que la senyoreta portava a sota un vestit de soirée de color de pruna molt adornadet. Això feia, per altra part, que un grapadet de neu que portava sobre el barret hagués entrat en la fusió natural i explicava que tingués la cara i els cabells molls, que l’abric i els guants li regalimessin i que tota la seva figura semblés posada en fresc. Ja posada davant del filòleg, es deslliurà dels guants, obrí la bossa i en sortí una carta d’un color de lilà clar molt intencionat i explícit.

—La carta —digué la senyoreta— és per a Herr Darsonval…

—Un moment! —féu Tintorer.

I, adreçant-se a mi, em pregà que l’esperés un instant.

Quan la carta passà per davant meu vaig sentir com si l’aire es perfumés —com si l’aspra humitat del lloc quedés tocada d’una suavitat situada fora de la vida habitual, com si aparegués el record d’alguna cosa inconfessable, llunyana i més aviat poc agradable.

A jutjar per la vociferació que se sentí al cap d’un moment, provinent del fons del corredor, vociferació produïda per la veu agra i esquerdada de la senyora Piccioni, vaig suposar que l’arribada de Tintorer amb la carta per a Formiguera a la mà estava produint un autèntic finimondo. La senyora degué considerar que el malalt no es trobava pas en condicions de rebre cartes perfumades, cartetes de color de lilà destinades fatalment a pertorbar els seus sentits. Aquesta carta —degué pensar— és una procacitat intolerable, una pertorbació de la pau absolutament indecent.

—Niente, niente! —se sentia cridar del rebedor estant—. Darsonval! Non riceve lettere, imbecile! —cridava la senyora Piccioni, febricitant, fora de mare.

I, és clar, la pedregada caigué íntegrament sobre el filòleg, perquè a ningú no se li ocorregué de pensar que Tintorer s’havia limitat a transmetre l’encàrrec de la manera més ràpida i correcta que la seva oficiositat havia permès. En els intervals de la indignació de la italiana no vaig sentir en cap moment la veu del ballarí. Davant de la carta degué quedar absolutament indiferent, no solament perquè fer el desmenjat és la característica de l’ambient de cabaret, sinó perquè la senyora cridava massa per a intentar dir, amb eficàcia, alguna cosa concreta. No féu ni el gest per saber d’on i de qui la carta provenia. El filòleg tractà de dir alguna cosa —concretament de dir que a la porta hi havia una senyoreta que esperava contestació—, però la mera formulació d’aquest fet produí un augment de la indignació de la senyora Piccioni tan aparatós, esmaltat d’un vocabulari tan expressiu, que considerà que el més urgent era tornar les coses al seu lloc, com si no hagués passat res. Així, i sempre amb la carta a la mà, girà en rodó, travessà el corredor ràpidament i reaparegué en el petit hall, on la senyoreta del vestit de color de pruna i jo restàrem com dos silenciosos estaquirots, aparentment indiferents als crits que acabàvem de sentir. Tintorer arribà descompost i nerviós i lliurà la carta a la senyoreta, mentre deia, imitant curiosament la veu de la senyora Piccioni:

—Niente, niente… lettere…! Niente!

La senyoreta féu un posat de no comprendre-hi res. Es tornà a cordar l’abric, es posà els guants, féu una inclinació amb el cap, passà la porta i desaparegué.

En quedar sols, altra vegada, el filòleg em dirigí una mirada en la qual no vaig saber veure cap espècie de clara significació. Tant hauria pogut semblar una mirada de pur inconscient com de l’home que vol adoptar un posat de vivor i de llestesa.

—Aquesta senyora és molt enèrgica, ja li ho vaig dir…! —digué amb una visible satisfacció.

—Sí, ja es veu…

—És una d’aquelles persones, sap?, que no es mamen el dit.

—Naturalment…

—El xicot es trobarà bé de seguida, ja ho veurà! D’aquí a dues o tres setmanes tornarà a fer del seu ofici i ballarà als cabarets. Ho celebrarem. Jo conec la senyora Piccioni…

—És molt probable! Bé, bona nit…

—Quan ens veurem?

—Ja sabeu on sóc. Telefoneu… És molt probable que aquests dies passi pel cafè…

—Sí; ens hauríem de veure.

—Quan vulgueu.

En el moment de passar la porta vaig tenir la impressió que ens veuríem molt més aviat de l’aparentment previsible. El que acabava de sentir, produït per la carta portada per la senyoreta, em confirmà totes les suposicions que sobre aquella situació m’acabava de fer. Havia estat una escena d’una significació tan clara, que, donada l’escassíssima quantitat de temps que el ballarí portava de permanència a la casa, semblava incomprensible. Però hi ha dones que són així: es projecten sobre el seu desig —de l’ordre que sigui— amb una vehemència inoïda.

Vaig entrar en un restaurant, vaig sopar lleugerament i a les deu em trobava de retorn a casa, amb l’ajuda d’un taxímetre que travessà la nevada que queia amb una prudència digna d’ésser agraïda i apreciada.

Nevà tota la nit, i molt avançat el matí encara nevava. Una mica massa de neu per al meu caràcter. De res, massa; i les coses excessives m’atabalen. Pocs dies abans, l’escriptor rus Nicolau Tassin m’havia fet una descripció de la neu a Rússia presentant-me aquest fenomen meteorològic amb la solemnitat, la gravetat i la grandesa d’una cosa sagrada. Però la meteorologia sagrada m’embafa. No crec que la neu tingui res de sagrat, com tampoc no crec que tingui aquesta característica el sol africà, groc, empastifat i polsós del nostre clima estival. A mi m’agraden els climes temperats, els colors verds, el plou i fa sol i les temperatures agradables. Perquè, de res, massa.

Quan és excessiva, la neu té una força d’immobilització i projecta sobre l’home una tal hipocondria que el converteix en una espècie de gos rabiós que ha d’esmussar el frenesí amb evasions anormals i desequilibrades. Cap al tard vaig sortir amb la intenció de trobar en el cafè una sociabilitat normal. Imponent l’espectacle de Berlín amb les brigades obrint pas a la circulació de tot ordre. Vaig tenir sort: hi vaig poder arribar amb el tramvia habitual.

Tintorer era assegut a la taula on solíem posar-nos. No feia gaire bona cara, i això, pensant que era tan fredolic i recordant les escenes del dia que se li gelà el nas, no predisposava a cap forma d’optimisme. Em saludà amb un aire moix i aclaparat.

—Estimat filòleg —que jo vaig dir-li—, el dia és pèssim! On heu dormit?

—Com ho sabeu?

—Jo no sé res. Llenço, en forma interrogativa, una vacil·lació del meu esperit.

—He dormit en una habitació fosca situada al costat de la cuina, de molt poca presència, plena d’entriquells.

—Era previsible!

—¿Voleu dir que la ingratitud humana és sempre previsible?

—No; vull dir que hi havia raons concretes per a preveure-ho!

—La senyora Piccioni és una desagraïda. Ha donat la meva habitació al ballarí de Granollers i a mi m’ha desplaçat a la cambra dels mals endreços.

—Així, la qüestió està finalment resolta?

—Quina qüestió?

—La que us portà ahir a dur-me a casa vostra, a peu, amb el temps que feia, i a fer-me passar un dels moments més poc agradables de la meva vida. Vull dir la qüestió de l’allotjament.

—S’ha arreglat exactament al revés del que jo preveia. Si us vaig pregar d’acompanyar-me fou per trobar-li una cambra i un llit, i ha resultat que s’ha instal·lat en la meva.

—Aquells spaghetti, amic Tintorer, aquells spaghetti! —vaig dir amb un aire involuntàriament somniós, impressionat encara per la substanciosa qualitat del que contenia la safata—. Els spaghetti, el formatge, el mig litre de Chianti!

—No veig la relació…

—No veieu encara la relació? No compreneu la quantitat fabulosa d’intenció sentimental que contenia aquella safata? Si no ho compreneu és que potser no esteu gaire bé de la vista. Aquella safata semblava la cosa més natural del món, però anava carregada amb bala, estimat amic. Fou en aquell precís moment que es pogué veure clar que vós acabaríeu dormint en qualsevol banda menys a la vostra habitació. Heu dormit bé almenys? ¿No us heu pas refredat? La nevada va agafant un aspecte absolutament sagrat, d’un eslavisme definitiu. No us refredeu, Tintorer! Si us refredeu i se us gela el nas, la pallissa que us haurem de donar serà terrible!

—No sé mai si parleu de broma o seriosament…

—I el jove, està millor?

—El jove està regular, segons diuen. No l’he pas vist, perquè no l’ha pas deixat llevar en tot el dia i ha prohibit que entrés ningú a veure’l.

—Niente… lettere…!

—Exacte. Niente, niente… Sembla, però, que no ha pas passat gaire bona nit. Ha passat per alternatives de bafarades de suor i de petament de dents. Formiguera està esgotat, evidentment…

—Sí, està esgotat, és clar, està esgotat sentimentalment, prenent ara aquesta paraula en el sentit més vast, per fer-me entendre. Està buidat. La seva recuperació és una simple qüestió de temps. Si fa bondat, no passeu ànsia pel ballarí…

—De tota manera, la nit no ha pas estat gaire agradable. Cap a les dues, la senyora Piccioni, alarmada, ha trucat a la porta dels mals endreços i m’ha dit: «Haureu potser d’anar a buscar el metge. Darsonval no es troba gens bé».

—I vós què contestàreu?

—Que estava disposat a posar-me els pantalons de seguida.

—Això està bé, absolutament bé.

—Vós què hauríeu fet?

—No ho sé. No sé pas el que hauria fet. En tot cas, en tinc prou amb la satisfacció de saber que vós ho heu fet.

—El que alarmava la senyora era veure les extremituds que feia. De vegades semblava que se li revinclava el pit. La respiració era accelerada, febrosenca. Per fortuna, més cap a la matinada, la inquietud semblà cedir, i pogué descansar. Sembla que feia molts dies que no podia dormir i que aquest repòs li ha anat molt bé.

—No passaran pas gaires dies que no el torneu a veure dedicat a la dansa, en ple ambient de la serenata de Toselli.

—En tot cas, la senyora Piccioni és la que mana i la que diu com s’han de fer les coses. Se li ha despertat un gran interès per aquest xicot, i ja sabeu que és enèrgica.

—No en passeu ànsia, amic Tintorer. És una qüestió de molt poc temps.

—Sigui com sigui, aquesta senyora l’agombola com un fill. Malgrat no haver fet amb ell cap mena de tracte, de conèixer-lo de dos dies, de no saber si la casa serà del seu gust, no crec que tingués millor cura de la persona de la família que estimés més. Tot són ampolles d’aigua calenta, tasses de brodo, vull dir de brou, i tota mena de requisits. Tothom sembla haver-se decantat del cantó del ballarí. ¿Voleu creure que Serafí, en el moment de traslladar-me a la cambra dels mals endreços, no m’ha volgut seguir? Hi ha dies tan desagradables que semblen fets expressament per a servir de marc a l’ensorrament dels principis que considerava sòlids. Jo que em pensava que els gossos tenien la virtut d’ésser fidels!

—Us mamàveu una mica el dit, veu’s-ho aquí! Però no us feu mala sang davant de les vel·leïtats dels gossos! Només la veritat poètica, filòleg, és alliberadora… ja ho digué Goethe.

Es produí una curta pausa. El modest vas de cafè amb llet que Tintorer tenia al davant s’havia refredat. Vaig proposar de reforçar-lo una mica amb una copa de kirsch i vaig tenir la sort d’ésser comprès. Aquell home m’inquietava. Cada vegada que mirava per l’escletxa de les cortinetes que tapaven els vidres del carrer i veia l’aspecte terriblement desapacible que presentava la nit, pensava que més li hauria valgut de no moure’s del nostre clima. Si en la situació d’allotjament en què es troba —pensava— es posa malalt, quines decisions prendrà la senyora Piccioni? Li proposarà d’anar a l’hospital? Li dirà que amb el malalt que té a casa ja considera que les seves obligacions estan complertes? El deixarà estar a la cambra dels mals endreços?

—¿Hi ha una forma o altra d’escalfament en la cambra que ara ocupeu? —vaig demanar-li.

—No hi ha ni foc ni llum ni brasa ni fum.

—Llavors, què penseu fer? Com veieu la qüestió?

—No ho sé. Tinc el cap una mica fatigat. Em sembla, de tota manera, que no em convé trencar ni amb ella ni amb ell.

—En principi, em sembla…

—Ell és un bon xicot. El conec de fa molts anys. Ens hem trobat en diferents països. M’ha fet molts de favors. No té res d’ell. És generós, autènticament generós, vull dir que no necessiteu adular-lo per a arribar a fer que us comprengui. Però té aquesta terrible feblesa: si no té res d’ell, tampoc no és mai ell. És una joguina de la gent que va trobant cada dia. Quan el vaig conèixer, a París, en un petit restaurant de la rue Blanche freqüentat per uns joves rossos, forts i jovials que vivien bé malgrat no tenir ni ofici ni benefici, era exactament igual que ara. No creguéssiu pas que això no tingui mèrit…

—Què és el que té mèrit? Si la característica dels elefants és tenir trompa i la característica dels esquirols és tenir la cua llarga, ¿creieu que per a un esquirol tenir la cua llarga és un mèrit?

—Si coneguéssiu les persones a les quals Formiguera ha hagut de fer la gara-gara, que ha hagut fins i tot de complaure, us en faríeu creus!

—Però això no és cap mèrit. Això és un do. A París, ja ballava?

—No feia res més. Guanyava els diners que volia. Però quina vida miserable! Jo li deia «¿No te’n dónes vergonya? Ets un xicot simpàtic, agradable. Qualsevol activitat et donaria per a viure decentment. Si et vols fer mantenir sense fer res, hi ha una concepció del matrimoni que et podria resoldre el problema». El vaig fer plorar diverses vegades, però tot fou inútil. Tot l’arrossegava a aquella vida. Era vanitós, mà-foradat, i havia arribat a prendre’s seriosament aquell ambient. Era un pagès intoxicat per les sabates de xarol, l’smoking i les dentadures brillants. Es trobava bé dins d’aquella misèria enlluernadora, en el corromput sentimentalisme de la matinada, voltat de musiquetes. És un món que fa morir de riure. A Formiguera, el feia plorar i tremolar d’emoció. I el curiós és que és de Granollers, de la simfonia agràrio-domèstica del Vallès. És incomprensible. El cabaret ha estat una de les postermes de l’època. El fet que un xicot de Granollers es trobi en aquest moment a Berlín malalt de cabaret té un punt barrejat de tràgic i de grotesc espantós.

—És evident.

—Ahir ja el veiéreu. Tenia mal aspecte, amb aquella pal·lidesa que semblava destil·lada, la barba de tres o quatre dies, l’angúnia de la fredor lineal del nas, les galtes xuclades, els ulls enfonsats, les orelles de paper de barba… Jo l’he vist algunes vegades així, i us diré una cosa: aquests homes, fins i tot quan estan malalts, tenen sort. Sabeu el que he sentit dir a algunes senyores parlant de Formiguera? Que té les celles boniques…

—La senyora Piccioni, també és d’aquesta opinió?

—Us confesso que he arribat a un punt que no hi entenc res.

—De tota manera, haureu de prendre alguna determinació respecte a aquesta senyora. L’habitació que ocupeu a casa seva no sembla pas gaire confortable.

—És clar, però la llibertat dels pobres és tan petita! Una cosa o altra hauré de fer, però fins ara he tingut basarda de pensar-hi. Potser el millor serà…

—Què és el que serà millor?

—Potser el millor serà esperar que la foguerada es refredi. De vegades, com més forta és al principi més aviat s’esvaeix. Formiguera no és pas un ocell de gàbia. Quan estigui bo, farà el que li semblarà. No té pas manies.

—Això és una profecia, i de vegades les profecies no es compleixen.

—D’acord. Però això és el que li he vist fer sempre. No té remei. És un home que morirà al peu del canó, perquè no moren pas al peu del canó només els de l’artilleria.

—És clar…

Hi havia ben poques coses més a dir; potser el que tenia més utilitat, en aquell moment, era sortir de l’obsessió que el deprimia. Vaig proposar-li d’anar a sopar en un restaurant qualsevol. Acceptà. El sopar fou més aviat fúnebre. I, sobretot, fou llarg, perquè cada vegada que pensava que s’havia de recollir en aquella habitació plena de velles andròmines i freda —per usar una locució alemanya— com el morro d’un gos, li venien tota classe de mals pensaments. Però a la fi no hi hagué més remei que anar cadascú a casa seva. Encara nevava.

Vaig viure a Berlín un parell de mesos més, i durant tot aquest temps no es produí, en la situació, ni el més petit canvi. Formiguera es posà bé ràpidament i tornà a la seva vida habitual: a les serenates de Toselli i als pijames de color de rosa. Era un home que estava destinat a alternar la vida i la mort amb la més absoluta naturalitat. Però, contra tots els pronòstics, no se li ocorregué pas de canviar de teulat. Es mantingué al costat de la senyora Piccioni. Si jo hagués tingut llavors una més gran experiència de la vida, hauria donat a aquell magnífic plat de spaghetti una transcendència superior a la que de natural li donava —i que, malgrat ésser important, era poca.

Contra totes les previsions lògiques, el filòleg Tintorer mantingué el que, en llenguatge dels diplomàtics, s’anomena statu quo. No considerà pas necessari d’emigrar a paratges més còmodes. Com a rellogat jove, però ja recalcitrant, es mantingué en la seva cova. La feblesa d’aquesta classe d’homes, als quals hom atribueix una llibertat de moviments pràcticament indòmita, és que no poden olorar més que les emanacions d’una cuina. Quan han de canviar d’olor, se’ls desbarata l’estómac. Objectivament parlant, la seva situació millorà una mica. Quan Formiguera, amb l’smoking posat, iniciava la seva feina i es llançava a prodigar la seva superfície, Tintorer tenia el dret d’instal·lar-se en la seva ex-cambra i dedicar-se a fer les seves fitxes i a prosseguir els seus estudis. Per a ell fou un guany positiu, perquè si per a alguna cosa no servia el racó dels mals endreços era per a dedicar-se a alguna feina lligada amb les seves cabòries. La contrapartida fou que hagué d’anar a passejar Serafí sempre que la senyora Piccioni cregué que era prudent de fer-ho. El gos havia adoptat una indiferència total respecte del filòleg i semblava conèixer només el ballarí i la senyora. Quan Tintorer, amb un aire aclaparat, l’acompanyava als afores glaçats i a les cantonades lívides, hi corresponia com si fes un favor, com si accedís a ésser acompanyat per una persona tan grisa, d’una insignificança tan notòria. Però en aquest punt Tintorer no es mamà pas el dit. Considerà que era més important el que pretenia que les retorsions que per a arribar-hi havia de fer en el seu amor propi. Un dia em confessà que si en alguna d’aquestes sortides hagués observat que el glaç del canal de l’Spree presentava alguna escletxa hi hauria fet passar el gos, amb la cura suficient perquè hagués quedat perfectament cobert per la superfície sòlida. Però aquell hivern fou molt fort, i el canal no féu el més lleu moviment fins que les herbes dels seus marges presentaren el primer borrissol.

La senyora Piccioni féu considerables esforços —segons la informació del filòleg— per retenir el granollerí, però de seguida que aquest es pogué veure les orelles —per dir-ho amb la locució corrent— es convencé que el xicot no tenia remei, que era un volàtil, certament, de volt curt però persistent. Prodigà les formes més intencionades i positives del seu sentiment, però quedà envaïda per la sensació de fugacitat que aquell jove desprenia. Acceptada la ineluctabilitat de la pèrdua, tractà de retardar-la al màxim, amb tota mena de compliments, i aquesta era la situació de l’afer en el moment que vaig marxar de Berlín.

És molt possible que aquesta situació s’hagués perllongat una temporada més o menys llarga, si la inflació del marc alemany hagués durat una estona més. Però en aquest món tot s’acaba; de la inflació es passa a la deflació, i Formiguera es trobà sense feina. Determinades formes fàcils de vida van lligades a la circulació fiduciària, i la moral depèn del preu de la moneda. El ballarí considerà que París li oferia un ambient més propici i s’hi traslladà malgrat les obertures alternades de planys que la senyora Piccioni produí.

Quan el filòleg veié que la seva cambra tornava a ésser lliure, tractà de reposar-s’hi amb el seu equipatge i els seus papers. Però la italiana s’hi negà rotundament. Havia menjat picant i trobava que tot el restant era fat i insuls. Davant d’aquesta situació sense sortida, Tintorer no tingué més remei que al·legar que els seus estudis berlinesos havien arribat a l’esgotament i que era de tota necessitat de continuar-los a París.

Fou alguns mesos després de la meva marxa que vaig tornar a trobar aquestes persones del cercle de Berlín pels voltants de la Sorbona de París.

—Obriu el filòleg Tintorer…

—Que passi el filòleg Tintorer!

—Males notícies —digué el filòleg plantat al marc de la porta—. Males notícies; el nostre gran i admirat amic el ballarí Formiguera, de Granollers, s’està morint a Montmartre. La ciència ha dit ja l’última paraula: no hi ha res a fer.

—…?

—Tisi galopant, fulminant. Demà passat entrarà en el repòs etern.

—La ciència ha dit l’última paraula?

—Perfectament.

En saber que la ciència havia dit l’última paraula ens tranquil·litzàrem.

Sortírem de l’hotel i el filòleg Tintorer proposà d’anar a donar una volta als jardins del Luxemburg. Vaig acceptar.

—No hi ha res que distregui tant de la intolerable presència de la mort —digué el filòleg— com la contemplació de les coses belles. Aquest jardí és una cosa molt ben trobada. El palau Mèdicis, avui ocupat pels honorables senadors de la República, és de pedra noble i antiga. A l’estany central, les criatures de la burgesia del barri hi fan navegar múltiples embarcacions de vela. Hi ha potser al jardí més gent de la que jo voldria, però es tracta de persones inofensives, que no tenen la intenció ni de trepitjar-vos ni de donar-vos empentes. Breu: el jardí em plau. La pompa dels seus arbres és molt agradable.

Passejàrem per les avingudes i per sota dels arbres, badàrem a l’estany circular i als carrousels per a criatures, llegírem els noms dels poetes esculpits en els seus monuments de la manera lamentable que tothom sap. Arribàrem fins a l’estàtua de Sainte-Beuve. En arribar nosaltres, un colom acabava de deposar un petit excrement blanc sobre la calba noble i ampla del gran crític.

—Així i tot —digué el filòleg Tintorer una mica avergonyit—, Sainte-Beuve té raó.

A la fi, prenguérem seient no gaire lluny de l’estàtua de Le Play. La conversa s’arrossegava lentament amb penes i treballs. El filòleg dibuixava triangles i altres figures geomètriques a la terra del jardí. Tot d’un cop s’animà.

—Formiguera —digué— és fill de Granollers. El seu pare era mestre d’estudi. La seva mare era una d’aquestes petites dones de la classe mitja catalana, que es passen la vida donant voltes a l’ambició dels fills. No viuen per res més, no surten mai, deixen la vida en els racons de la casa. Els fills eren dos, aquest i una filla, casada a la Garriga, amb el menescal. Varen provar de fer estudiar el noi. El pare hauria volgut que hagués estat metge. El batxillerat sortí amb penes i treballs. El xicot era distret, indiferent, sense voluntat. Arribà l’hora d’anar a Barcelona, per a la carrera. La mare l’hi acompanyà. Recordeu aquelles dones de mitja edat, que es veuen de vegades als patis de la Universitat, vestides de fosc, cares de color de préssec, ulls tafaners, amb el mocador al cap, de drap negre? Una d’aquelles dones… Buscaren una dispesa, la dispesa d’estudiants del carrer d’Aribau. Compraren alguna cosa als magatzems. Un llibrer còmplice de la bandarreria de la ciència dels llibres de text els vengué els apunts. Després la mare marxà plorant… ¿Sou de fora de Barcelona, vós? —preguntà Tintorer després d’una petita pausa.

—Sí.

—Heu estudiat carrera?

—Sí.

—Llavors coneixeu la inoblidable sensació de quedar sol a Barcelona, a disset anys. És una barreja d’enyorança, de badoqueria i enervament. Us lleveu un matí d’octubre, de sol calent encara. Aneu a classe, amb els quaderns d’apunts a la butxaca. En aquella hora, la Universitat brunz. Pels patis passa algun catedràtic amb la toga. Aquests homes fan basarda! A la plaça assolellada reguen els carros de les bótes. El món enter sembla poblat de modistetes i de quioscos de vermut amb olives. I després obriu una porta i a darrere hi ha un billar amb uns xicots en cos de camisa que sembla que juguen d’ençà del dia que van néixer. Al fons, la taula del set i mig. Recordeu l’olor que deixa la calderilla a les pometes dels dits? Contrau l’estómac. Ho sé perquè he alternat la filosofia amb aquestes passions infames. Sortiu amb aquesta olor al carrer —i una ditada de guix del billar a l’esquena— i si us recordeu de la cara que hi feia el crupier, compteu: un crupier matinal!, mentre passa el primer groc dels tramvies, us ve un petit esvaniment. Després, carrer de Pelayo avall, aneu a donar un tomb de Rambla. Quina cosa més horrible i viva el carrer de Pelayo! Tota la gent de Barcelona hi passa, cada matí, pel carrer de Pelayo. Quan estudieu, hi trobeu indefectiblement a tothom que voleu trobar. Si heu fet campana, hi trobeu el catedràtic. No us coneix; davant seu, però, us lleveu el barret instintivament, encara que no vulgueu. Potser m’ha vist? Us gireu. El catedràtic es gira també per veure una modisteta o una vídua que va a posar una firma a la Delegació d’Hisenda. En deduïu que aquell home us suspendrà. Trobeu una colla d’estudiants que vénen de classe. M’ha preguntat? M’ha posat biga? Si no us han posat biga trobeu que sou l’home més intel·ligent del món. Si per contra us n’han posada, aquella ratlleta es converteix en l’eix del món, en el centre de la terra, en la Santíssima Trinitat… Compreu, malgrat tot, un diari. Busqueu si hi ha res del vostre poble. Mira! Tindrem un vicari nou! Les filles de Maria estaran contentes perquè diu que serà il·lustrat. L’apotecari s’ha promès. Passeu els ulls per la primera plana. Poincaré ha pronunciat un altre discurs. Havas. La situació a Moldàvia: Havas, Espectacles. 25 hermosas señoritas, 25. Kursaal: La muerte del corazón (dramàtica). Canaletes. La primera absenta del dia al Continental. Poseu el rellotge —el rellotge de la primera comunió— a l’hora. Entreu a veure les fotografies del Poliorama. L’orla de Dret de l’any passat. Idiotes, si no que no es pot dir. A les onze ja hi ha qui espera amb impaciència la sortida de les noies del Sigle. Surten a la una, però ells van a la seva. Els arbres encara són verds, però les fulles s’han tronat. El marquès de Comillas, de rigorós incògnit, llegeix assegut a la paret del jardí del seu palau, les cames penjades sobre la Rambla, «El Criterio», de Balmes. Més avall, una florista parla amb un senyor vell. Quines nits deuen passar les floristes! De la Boqueria, encara en surt alguna minúscula senyora embarretada amb un peix a sobre una fulla de col. A dintre d’un cotxe descobert, de color gris —color de violoncel—, una senyora. L’aristocràcia. Caldetes no val res —pensem. És millor Granollers, si no que no hi ha mar. De seguida, l’home-anunci. El Pla de l’Os. Moltes modistetes. Sembla un riu. Les que vénen de la Boqueria van totes al carrer de l’Hospital; les que vénen del carrer de l’Hospital van a la Boqueria. Fuig una rata-pinyada amb retard del carrer d’En Roca; enfila el carrer de Sant Pau. Del carrer de Ferran, en ve un petit baf de resclosit de la Barcelona vella. El vent porta també, sovint, l’olor del paper de barba de l’Ajuntament i de la Diputació. La plaça Reial. Pitarra, immortal i antipàtic Pitarra. L’Hotel Falcón. Hi he dormit. Hi puc tornar a dormir. Indefectiblement trobeu per aquests paratges l’ordinari del poble que fa el vermut, un escanyapits al llavi i un clavell a l’orella. Què fan a casa? Ha tingut importància, a la vostra vida, el carrer Nou? Els primers dies s’arriba fins a la Porta de la Pau. El mar és espès, d’un color d’oli mineral, però les gavines us netegen els ulls amb l’ala. L’aire us afluixa un xic les cames. El vapor de Mallorca és sempre igual i per als mallorquins sempre diferent. Estan, en aquest punt concret, més documentats. Se senten rondinar uns porcs. Passa un tren; els vagons cauen pesadament sobre la giratòria. Si mireu l’estàtua de Colom encara és pitjor. A la tornada pugeu Rambla amunt darrere d’uns militars. Fins a Canaletes veieu sempre les esquenes dels mateixos oficials. Els tramvies van plens de senyors, que van a dinar. Les senyores els esperen entre les fumeroles de dos plats de sopa. Avui, però, han fet arròs amb bacallà desfilat. N’hi ha que badallen. Al Petit Pelayo ja prenen cafè. Sembla que era ahir. Un futbolista discuteix amb una pasta a la mà, després se la menja i es frega els dits al cul de les calces. Música ambulant. Vénen de veure el president de la Comissió de Consums. L’orxata multicolor de Canaletes brolla amb extremituds. Al carrer de Pelayo sentiu la fressa d’una porta de ferro que cau. El tramvia de Sarrià. La plaça de la Universitat, buida. De la porta central del primer centre docent, en surt un rajolinet d’estudiants. Un capellà. Són de Filosofia i Lletres, i molt il·lustrats. Raja brut. Ara surt un glop de professors amb el bastó i la seva elevada cultura, com si vinguessin de la batalla de Lepant. M’han posat biga? Pugeu l’escala de la dispesa amb el passamà. L’habitació encara és per fer, els matalassos són a sobre una cadira enrotllats, però han obert les finestres. Aire. De la cuina, en ve un baf d’oli, de ceba crua i sorolls de celobert. Entreu al menjador amb els apunts de Mineralogia a la mà. Després, entra la sopa. Us trobeu cansat, mort, els peus us bullen. El cabell més llarg de la dispesera sempre pertany al vostre plat. Mengeu amb poca gana i amb un cert fàstic, sobretot si no estudieu Medicina. A casa les coses són més netes. Més val no passar el tovalló per la forquilla…

—Sí, més val.

—Són coses, compreneu?, per a mi inoblidables. Fa tants anys de tot això! Però Formiguera m’ha recordat aquesta vida. La ciutat us posa una cotilla invisible, se us afina l’esquena, però us torneu tafaner. El món dels disset anys! Si resistiu la primera onada de la ciutat, un món se us obre davant vostre. Si heu nascut per a estiracordetes, us poseu a estudiar de seguida. A l’hivern, amb l’abric posat. Quan fa bon temps, amb el guardapols o la bata. Ja pot anar refilant el canari de la dispesa i ja pot anar xisclant, la raspa aragonesa, i ja pot anar esquitxant els adoquins del carrer, el pianet de manubri… Us quedeu, com si tal cosa, assegut a la taula, el cap aguantat amb totes dues mans, cara i posat d’estudiós, empollant. En aquella hora es determinen i s’aclareixen les vocacions. Si teniu la vocació de no fastiguejar-vos al Paral·lel feu cap al Paral·lel; si heu nascut per jugar al set i mig i al xapó, hi caieu com una bala: si, per contra, la vostra fatalitat és fer de ballarí, teniu la sensació que l’Iris, la Bohèmia i les senyoretes cambreres ha estat tot plegat posat al món per donar a la vostra vida una equilibrada ineluctabilitat. Es necessita, és clar, una certa estupidesa profunda per a seguir una vocació a cegues, sense parpellejar; però tot és fatal. Formiguera nasqué per la dansa, i les serpentines invisibles del vals se li entortolligaren a les cames des que tingué ús de raó. Arribar a Barcelona i posar-se a ballar fou, per a ell, com posar oli en un llum. A la Universitat, hi anà, en realitat, el primer trimestre, això és, una mesada, perquè aquell any hi hagué vaga al Clínic. No us podria pas explicar en detall els passos de Formiguera en el món de la dansa, perquè es perden en la borrositat dels anys i en l’amuntegament desorbitat de balls moderns que ha dansat. Degué començar a les societats de barriada. En aquestes societats hom solia alternar els jocs de prendas dominicals amb les reunions de ball. El quintet, és clar. «Vostè, jove, quantes figures de fox-trot coneix?». «Quinze… però hi brodo». En aquestes reunions, s’hi aprenen les maneres de parlar una mica enravenat. Després vénen les grans societats, amb els sostinguts dels balls de Carnaval. El que dic és això: de la Bohèmia, se’n surt o no se’n surt. Formiguera no sabé sortir-se’n. En un moment determinat, per a ell, en el món no hi hagué més que Bohèmies, més o menys modernistes, més o menys espaioses, més o menys luxoses; en un moment donat, els trens no li serviren més que per a anar d’una Bohèmia a l’altra. De festa major en festa major primer i després de ciutat en ciutat, de cabaret en cabaret, de frontera en frontera, i a l’últim resulta que Europa, des del punt de vista del ball de societat, és una cosa perfectament orgànica. Una pura follia. Es comença pagant una entrada de trenta cèntims (el barret a la butxaca) i s’acaba guanyant cent francs cada nit a Montmartre, tenint una certa popularitat al carrer i essent conegut al restaurant holandès dels joves estipendiats. L’smoking i les sabates de xarol enlluernen. Vestir-se cada vespre i fer una vida absolutament vulgar… no és un ideal? Formiguera era un xicot intel·ligent, simpàtic, servicial, com són generalment els ballarins. Però, a la fi, ha naufragat. El seu pare morí ple de deutes i la seva mare s’ha anat decandint i eixugant, sense dir res, sense fer soroll: s’ha tornat una ombra vaga. Us imagineu aquesta pobra dona? Veure rodar el seu fill, rodar, rodar, rodar…

El filòleg Tintorer féu una pausa i tornà a dibuixar triangles i figures geomètriques a la terra del corriol del jardí.

—No vull pas dir —féu a l’últim, tot alçant-se— que entre la filologia i l’art de la dansa hi hagi notables i sensibles diferències. Tot són maneres de viure, i de viure malament, però cada u per allà on l’enfila. El que sí que us puc dir és que hi ha molta diferència entre un ballarí i un filòleg. No em demaneu res més. Si en parléssim demà encara no hauríem acabat. Diré només que, si no fos que ara s’està morint, Formiguera em produiria una enveja franca, clara…