El primer viatge a Portugal

El primer viatge a Portugal, el vaig emprendre per la via de l’interior. A Madrid, més enllà de l’estació del Mediodía, hi havia una estació anomenada de las Pulgas —el seu nom oficial era de las Delicias—, on, proveït del corresponent bitllet, vaig embarcar-me en l’exprés de la nit. I cap a Portugal falta gent.

El tren resultà lent, i quan les primeres llums de l’alba aparegueren del cantó d’orient, ens trobàrem a la província de Càceres. Des de la finestreta del compartiment es veia una gran extensió de terra ondulada d’un color rogenc fosc tirant a violaci, desproveïda de tot element de dolçor, d’una impressionant duresa. Un núvol en forma de faixa, rovellat de color, s’estenia paral·lel a l’horitzó de llevant com un anunci de l’aparició del dia. El cel tenia una llustrositat verda i freda. Era a la tardor. La temperatura tenia un punt de displicència. A primer terme de la via del tren es veia un país pobre amb enormes roques de granit descompost sorgint a la superfície. Els bosquets de suros, amb les ferides recents de la pela, semblaven crispar-se dolorosament. En anar-se fent de dia el tren passà pel fil d’un barranc profund, com els llavis escanyolits d’una incisió intensa, al fons del qual es veia una mica d’aigua d’una fredor espectral. De vegades la impressionant desolació era rompuda, al lluny, sobre l’ondulat esgrogueït de la terra seca, per l’aparició d’unes alzines elegants, d’una pompositat menuda i fina. L’aparició dels horts de Plasència i d’unes cases de pedra picada, d’un color de rapa de vi, fa l’efecte d’un oasi perdut enmig de la pura geologia.

Quan els primers raigs de sol s’expandiren sobre la terra, es veié un ramat de porquets blancs a la vora d’un bosc d’alzines. Es quedaren un moment parats, amb el morro enlaire, la cua fent una rosquilla, davant del tren. El sol tocà els seus lloms rosats, que prengueren un esclat greixós, de plata oxidada i vella.

L’esquelet d’Extremadura és molt diferent del de Castella. Castella és un país espaiós —la espaciosa y triste España—, llarg, de línies afuades, d’una ondulació lenta amb una superfície devastada i arrasada i uns poblets de fang, de color de terra d’escudelles, que semblen munts d’excrements d’ocells assecats pel sol. Sobre la terra llarga i clara hi ha una immensa volta de cel, dins de la qual passen, deixant ombres errívoles, enormes i encastellades nuvolades esponjoses i blanques, d’una lluminositat aparatosa, de vegades blanca com l’escuma o de color de crema o del color de l’incendi silenciós de la tarda que mor.

Més enllà de les terres de ribera, estilitzades per la finor de les dehesas, Extremadura té una ossada imponent, convulsionada, ratllada per barrancs profunds, d’un color molt més fosc que les terres de Castella, terres altes i grandioses, aspres i llunyanes, amb un cel més alt que qualsevol altre cel, d’un blau obscur, aclaparador, d’una puresa tràgica. Els colors tenen una gravetat solemne: canyella torrada, denses rojors, verds obscurs, granits blancs, basalts morats. El perfum del país és d’una rusticitat inviolada, senyorial.

Passem Marvao i la frontera. La província portuguesa de l’altra banda té el mateix to que la que acabem de deixar. S’anomena així mateix Extremadura. Les mateixes grandioses línies de paisatges, sota d’un cel que té una idèntica obertura de compàs. La mateixa vida humana: les alzines, les glans, el suro, els ramats de porcs rosats o negrencs en llibertat, sobre l’herba rara, entre els arbres. La gent: els homes petits, durs, rabassuts, espessos, com gegants en miniatura; les noies joves com santetes embadalides i extasiades. I la solitud… De vegades es veu un voltor planejar, molt alt.

Però el tren té tendència a baixar, i així hom entra a la zona cultivable de l’alzina surera amb els rostolls grocs o els gorets rogencs sota el color d’ala de mosca dels arbres. El país es va paulatinament poblant. Això ja és una terra intervinguda per la mà de l’home. Per la cura i l’agençament amb què hi són tinguts aquests arbres, es veu de seguida que el suro és l’arbre nacional de Portugal. A mesura que hom va avançant es produeix com un endolciment en l’aire, l’atmosfera tendeix a suavitzar-se i el cel, perdent la duresa del blau, esdevé d’una dolçor opaca, com una finíssima grisalla. La intuïció del Teixo és com una flor que es bada. És l’aparició del clima atlàntic. L’atmosfera es torna grassa i rosada, la terra s’allarga i s’aplana, la vida vegetal es fa més tendra i espessa, hi ha una cosa, en l’aire, més densa que un perfum, una cosa que té gust de terra molla i fa olor de vent d’oceà. És el primer contacte real amb Portugal.

El curs inferior del Teixo és impressionant. El riu és ample i paternal, d’una marxa lenta i endolcida. La terra és gerda i baixa. Sobre l’horitzó terrestre es veuen passar les barcasses del riu arborant les veles quadradres tenyides de nicotina o de color de suc de taronja. L’aparició d’aquestes veles entre els camps incita a demanar-vos: «On som? Som a Holanda? Som a la vall del Po, que té Venècia per espectacle final?». No. A Holanda no. Holanda és encara una terra més verda, més flonja, més esponjada. És un coixí de plomes d’aigua. Amb Venècia hi ha una semblança. A mi em sembla que a Europa el paisatge que s’assembla més al que genèricament s’anomena el venecià és el curs inferior del Teixo.

Sorpresa? He de confessar que la sorpresa, en mi, fou molt gran. Arribava a Portugal amb una idea equivocada. Generalment hom creu que hi ha a la Península Ibèrica un sol factor de diferenciació: el mar. Però en arribar a Portugal us trobeu amb el fet que n’hi ha un altre. Portugal té una consciència del mar, és un país que viu immers en el clima atlàntic. Però ací us trobeu amb la cosa fluvial. Els rius peninsulars d’aquest vessant, en arribar a Portugal, agafen volum, tenen una gran importància. Porto és una ciutat fluvial. Lisboa és una ciutat fluvial. Impossible de negligir els rius de Portugal. El pes de la proximitat del mar és, naturalment, impressionant. «Portugal és el país —deia Camoens— on s’acaba la terra i comença el mar…». El pes de gravitació del mar, que a la resta de la Península se sent —i encara!— en l’estreta faixa del litoral, a Portugal és d’una presència total. Portugal té, gràcies als rius que el travessen, amples, folgades, còmodes portes al mar. I, gràcies als rius, encara, el mar hi penetra terres endins amb un gest d’abraçada. El país queda, en certa manera, pastat pel vent de l’oceà, que puja rius amunt, i pel fang que arrosseguen els corrents d’aigua. El nord de Portugal és tot això i, a més, la pluja de Galícia, densa i pesada. El sud és sec, africà i blanc.

Per això arribar a Lisboa i pensar en Venècia fou per a mi gairebé automàtic. De primer cop d’ull la ciutat em semblà una Venècia menys intensa de color, de tons més rentats, lleugerament amb un punt de desmai. Aquesta suavització, aquest desmarxament, aquesta cosa lleugerament exsangüe que els colors hi tendeixen a tenir deu ésser deguda a la dolçor prodigiosa, una mica humida, uatada, del clima atlàntic. Hi ha països que tendeixen a donar les coses en el seu pur perfil, a separar-les de l’atmosfera en què viuen, i altres que donen les coses immerses en el seu nimbe.

La higrometria, el punt d’aquositat —que sovint es fa més sensible que visible—, expliquen potser el fet que Portugal sigui un país més acostat a la idea que tenim dels països de clima continental que a la idea que tenim de la Península. La faixa vertical de l’interior, la que afronta amb Castella, Extremadura i Andalusia, és, amb una certa tolerància, una continuació de l’Espanya central. L’ampla faixa del litoral, regada per amples rius, tocada per l’Atlàntic, és una cosa molt distinta. És la gran sorpresa que el país produeix: aigua dolça i fang dels rius; aigua salada i vents atlàntics. Gravitació de Portugal sobre l’oceà. Portugal, porta de l’Atlàntic: sensació que s’acaba la terra i comença un mar d’horitzons infinits…

La plaça del Comerç, oberta sobre el riu, forma un conjunt construït, acabat, perfecte. És un dels llocs de Lisboa més plausibles. Els períodes de cultura, creadors de formes definitives —en aquest cas del segle XVIII— comprengueren amb una acuïtat especial que davant de les formes de la naturalesa més inaferrables i inhòspites, que davant del magma d’una aigua, hi corresponien estructures racionals, simètriques, perfectes. És la posició de la cultura desafiant la naturalesa, en franca oposició a la naturalesa. Amb idèntic misteri, els arquitectes italians del neoclàssic construïren Estocolm i Sant Petersburg, davant de la naturalesa més dura i inhumana d’aquest continent.

De la plaça del Comerç, en surten els carrers que porten, prolongació de l’ordre arquitectònic de la plaça, al Rocio. Aquests, més rectes i acabats, amb rasants i cornises lligades i perfectes, són el centre de la ciutat, l’ambient de la Lisboa cosmopolita. M’hi passejo, hi divago. Hi escolto parlar portuguès.

Anys enrere vingué a Barcelona una companyia de declamació portuguesa. La nostra adorable burgesia emplenà el teatre i es disposà, refiadíssima, a veure i escoltar l’obra. Davant de la primera escena tothom quedà sorprès. Impossible de comprendre ni un borrall del que es formulava en escena. Els qui no paraven l’orella amb la boca torçada miraven, desolats, els espectadors immediats.

—Però què és el que parlen aquests còmics? —es preguntaven amb un punt d’indignació.

Els còmics parlaven potser un portuguès molt correcte o potser un portuguès no tan correcte: el cert és que ningú no els entengué.

Amb això es produí un fenomen insospitat. Quan semblava que tot estava a punt de caure en la més completa indiferència —per no dir en l’hostilitat—, la nerviositat s’anà calmant i l’estranyesa que produeix sempre escoltar una llengua inintel·ligible semblà debolir-se. El públic quedà com endormiscat, blanament embadalit en la matisació dolcíssima de la llengua portuguesa. La flauta de les vocals anà penetrant l’auditori, i la funció acabà admirablement.

Don Joan Margall deia que el portuguès és una llengua obscura —volia dir de color obscur. Més que obscura, jo diria que és una llengua vellutada, ombrejada, amb vocals que semblen de molsa humida. Les vocals portugueses són d’un color verd ombriu, espès, suavíssimes a l’orella, amb inflexions i curvatures untuoses i sensuals. Cosa exquisida.

Passejant pels carrers compresos entre la plaça del Comerç i Rocio amb la intenció de captar els matisos més delicats i característics de la llengua, potser no vaig obeir prou bé els suggeriments dels linguïstes. Potser no és dels llocs més purs per a sentir el portuguès. En aquestes qüestions sempre hi ha persones que saben el lloc on es parla millor una llengua —que generalment es troba a dos o tres-cents quilòmetres del punt on us trobeu. És igual; tot i la corrupció imperant en aquells carrers, em semblà que la fonètica del portuguès tenia el perfum i el color de les violetes. Vaig comprendre que amb una primera matèria tan densa, tan sedosa i ondulant es poden fer moltes coses. Massa i tot potser. La data d’aquest meu viatge a Portugal se situa al 1921. Sobre Europa hi ha projectada tota la duresa deixada per la guerra mundial. Aquesta duresa no ha pogut encara destruir la suavitat de les vocals portugueses. Gràcies a aquesta fonètica, les senyoretes d’ací semblen les més femenines del continent i els joves aparenten tenir una dolça i resignada propensió al suïcidi. Al suïcidi per amor, benentès. Per mica mica que tinguin els cabells ondulats fan pensar en Antero de Quental, que s’eliminà en virtut d’un moviment de trista delicadesa, que es diluí pràcticament en la fonètica. Sobre el terreny es veu molt bé que la fonètica és anterior a la saudade. No és que la saudade hagi estat el seu mitjà d’expressió més adequat. És el contrari. La saudade és un dels efectes últims —sovint dramàtics— de la fonètica.

Lisboa —que els portuguesos pronuncien Lisboua— produeix una gran impressió per la seva bellesa. Segons Humboldt, el geògraf, que fou el més gran viatger del seu temps, figura, amb Constantinoble i Nàpols, entre les ciutats més ben plaçades, més ben situades de l’Univers.

Des de la plaça del Comerç es veu el paisatge que s’estén sobre la riba meridional del riu. No té pas gaire amenitat: és un paisatge pla, monòton, indefinit. Lisboa, en canvi, s’ha de veure des d’aquesta riba, des de l’altra banda del riu. Hom paga un peatge ínfim, i una d’aquestes petites embarcacions que van i vénen entre riba i l’altra us transporta a la banda oposada del riu. D’allà estant es veu, sobre el pla amplíssim del Teixo, que la marea infla o aprima, fa baixar o pujar, segons llei, el meravellós amfiteatre de la ciutat posada sobre les ondulacions, els ventres i les depressions dels seus cèlebres set turons. No hi ha pas gaires coses a Europa que es puguin comparar a aquest espectacle de meravella. Qui l’ha vist una vegada no l’oblida mai més. És un espectacle que no conté res monstruós, cap forma que la mesura humana repel·leixi. En aquest sentit és una gràcia de la raó de Déu.

La història de Lisboa està partida pel terratrèmol de 1755, que la destruí en la seva més gran part. D’abans del terrible fenomen, no en queden pas gaires vestigis. En el «Don Juan» de Tirso hi ha una descripció de la ciutat tal com era abans del terratrèmol. Era una ciutat estreta, petita, gòtica, tancada dins d’una murada, d’un aspecte desconfiat i hostil. El marquès de Pombal, que fou amic de Rousseau i de Voltaire, la reconstruí amb arquitectes italians, francesos i portuguesos. Donada l’època de la reedificació i de les idees imperants en aquell moment, és natural que Lisboa tingui —la del marquès de Pombal, vull dir— una semblança amb les ciutats neoclàssiques de l’època de l’absolutisme monàrquic il·lustrat. El neoclàssic fou el gust del segle de Lluís XIV i de la cort de Versalles. El punt de partida d’aquest gust, que modelà totes les manifestacions de la vida de l’Europa cultivada i ha deixat construccions arquitectòniques considerables, fou Versalles exactament.

Els terratrèmols de Lisboa projectaren una emoció indescriptible a tot el món. Les escenes de confusió i de dolor que produïren, la quantitat impressionant de morts i de ferits que causaren, foren el tema obligat de conversació durant anys i anys. Foren utilitzats en la polèmica intel·lectual de l’època. Voltaire se’n serví per a combatre la filosofia de Leibnitz: la raó suficient, les harmonies preestablertes i allò tan divertit: que aquest món és el millor de tots els mons possibles. Càndid i el doctor Pangloss es troben a Lisboa en el moment del terratrèmol. «Remolins de flames i de cendres cobrien els carrers i les places públiques; les cases s’ensorraven, els teulats queien, els fonaments quedaven debolits; trenta mil habitants de totes les edats i de tots els sexes quedaren aixafats sota les ruïnes». Càndid quedà ferit. Pangloss, meditabund, es demanava: ¿quina pot ésser la raó suficient d’aquest fenomen? Leibnitzià profund, erràtic i grotesc, un vaina pur, el doctor Pangloss presencià els terratrèmols de Lisboa i es plantejà el problema de quina en podia ésser la raó suficient. No la trobà pas. Aquesta ignorància, però, no el féu pas canviar de criteri. Continuà afirmant que aquest és el millor de tots els mons possibles —car tout est bien.

Al voltant de la Lisboa del marquès de Pombal hi ha l’amfiteatre urbà ondulant dels turons. Aquest constant pujar i baixar per la planta de la ciutat li dóna un caràcter enorme, una mobilitat vivíssima. Passejant per aquests intricats carrers, tan aviat us trobeu a l’alçada dels teulats com teniu la sensació de baixar sota terra. De vegades, per mirar un terrat, heu d’abaixar la vista; altres vegades, per trobar la porta d’una casa, heu d’aixecar els ulls al cel. Fa l’efecte que, a les cases, tant s’hi pot entrar per les golfes com pel celler. Tot això fa un agombolament urbà divertidíssim, d’una gràcia i d’una vivacitat fascinadores. Potser a la llarga això de viure com damunt els platets d’unes balances que pugen i baixen constantment resulta una mica fatigós. Una cosa em sembla, però, indiscutible: aquesta part de Lisboa és precisament la que no es troba enlloc més, la que no es pot improvisar en fred, el que Lisboa té i mils d’altres ciutats no podran tenir mai.

Aquesta part em sembla especialment bella de color. La vivacitat urbanística és un element favorable a fer donar al color el màxim rendiment. Quan, cap al tard, una nuvolada de color de rosa o més acarminada s’interposa entre la ciutat i el sol i romp i desvia i trunca els raigs solars, llavors sembla que la ciutat, amb el ventall que s’obre i es tanca de la nuvolada, es fa aire a la cara i al pit…

La llum, el color de Lisboa, té una plasticitat, una mobilitat tan palpitant i fugissera, que és una mica difícil de fixarla a través d’adjectius. De vegades la llum té —un instant— una carnositat rosada i jove i sembla que la ciutat es ruboritza com la pell d’una galta adolescent; un instant després el rosat fuig i la llum es torna d’una pal·lidesa ivorenca. L’atmosfera de Lisboa és un laboratori de carnacions lumíniques digitejant aèriament sobre els teulats roigs; els blancs calents de les parets; el verd fresc de les persianes o el verd aigualit; el color de carbassa de les façanes; el torrat decrèpit dels vells murs, sobre el qual cau una botànica parasitària o que tanca de vegades la verticalitat d’una palmera oberta al sol, amb un esllanguiment gairebé impúdic, rodejada d’un baf de perfum. De vegades l’aire té una puresa cristal·lina, sense arribar mai a la duresa, una puresa afectiva, cordialíssima; altres vegades, l’aquositat crea atmosferes més denses que semblen donar gruix i pes al color i infondre-li una vida intensa. Aquestes successives, fugisseres carnacions de la llum atlàntica —de la llum del vent— passen sobre les ondulacions dels turons amb el gust de fugir, de donar a cada moment una nota diversa, amb la determinació de néixer, viure un instant i morir…

Els terratrèmols del segle XVIII no destruïren pas tots els vestigis del passat. És molt probable que els fenòmens sísmics no enderroquessin pas tot el gòtic, per exemple. Però el marquès de Pombal era un home d’esperit enciclopedista. Per als enciclopedistes el gòtic era la pura barbàrie. La reconstrucció de Lisboa fou probablement fatal per a l’arquitectura medieval. No cal dir, en canvi, que Pombal salvà i restaurà les obres d’estil anomenat manuelí, tot i valer, potser, menys que l’estil més antic.

Quan els navegants portuguesos arribaren, en el seu viatge de circumnavegació a les Índies, arruïnaren el comerç de la República de Venècia. Els venecians compraven en els ports del fons del Mediterrani el que hi portaven les caravanes que hi arribaven dels llocs més remots de l’Àsia. Organitzaven i mantenien a força d’aguditzar l’enginy aquestes expedicions complicadíssimes, les quals pagaven innombrables peatges a les autoritats establertes sobre els camins pels quals les caravanes transitaven. La projecció de la República de Venècia sobre l’Àsia és un dels fenòmens més extraordinaris de la història i dels més fèrtils en conseqüències. Marco Polo arribà al fons de la Xina… El comerç venecià, però, estava muntat sobre un sistema —les caravanes, els peatges, les gabelles— que encaria moltíssim la mercaderia. Els portuguesos transportaven les coses per mar i de seguida vengueren a preus més assequibles. Venècia declinà. El Mediterrani conegué un enrariment de la navegació durant uns segles. L’obertura del canal de Suez el tornà a la vida.

Els portuguesos foren, doncs, en un moment determinat, els senyors del comerç mundial. Arribaren a tenir gairebé el monopoli d’aquesta meravella. Holandesos i anglesos, pobles també del mar, els diputaren, però, molt aviat, el sistema. De tota manera, la riquesa es concentrà sobre Portugal en un grau mai no vist, i aquesta concentració originà el matís particular que el gòtic tardà i florit i els estils renaixentistes tenen en aquest país. A Lisboa, naturalment, aquest fet és visible.

Aquest matís particular és el que s’anomena l’estil manuelí —perquè coincidí amb el regnat de don Manuel— i consisteix en la sobrecàrrega de motius decoratius que transporten els estils que citàvem fa un moment. Aquesta sobrecàrrega és generalment desmesurada i per al meu gust excessiva. La seva característica consisteix en la presència abundant de detalls, d’enroscaments i de filigranes còpia del món del mar, i no solament del món del mar estricte (peixos, curculles, cargols, crustacis i en general moltes formes de la fauna i de la flora marina), sinó copiat del món de la navegació de l’època: cordatges, barrils, aparells de la navegació, rodes de proa, sense oblidar la pompa rodona i molsuda de les veles inflades pel vent. L’estil manuelí, reflex de l’aptitud naval dels portuguesos, és una consagració artística de Portugal com a poble del mar. A través dels rius del país les seves formes penetraren cap a l’interior i arribaren a les terres orientals d’Espanya, en les quals arrelaren, potser més que per venir de Portugal pel prestigi que produí en la Península el descobriment d’Amèrica i la il·lusió que hi féu néixer de la vida del mar. Això explica per què en algunes poblacions de l’interior hi ha tants detalls decoratius de l’estil manuelí.

A Lisboa, les manifestacions d’aquest estil són generalment poc sòbries i tenen una aparença pesada en excés, però són un indici claríssim de la riquesa que a través del mar es concentrà sobre el país. A Lisboa hi ha dos monuments verament típics del manuelí: l’esglèsia dels Jerònims i la torre de Betlem.

Aquest desig de posar sobre una forma modèlica i perfecta una ampul·lositat decorativa, un preciosisme carregat i car, un abarrocament en general inert —i dic inert perquè el manuelí està desproveït del meraviglioso gesto di muoversi de què parla el Vasari en la vida de Miquel Àngel—, no és pas una característica exclusiva de l’escultura i de l’arquitectura. L’estil penetrà en molts aspectes de la vida i és possible trobar-lo, naturalment, en els mobles. A Lisboa jo he vist llits que figuraven enormes cloves de musclo i miralls emmarcats en la concavitat d’una ostra gegantina… La cosa passa, potser, de mida.

Amb això, vaig acostar-me al cantó d’Estoril.

La vida social a Lisboa no tenia pas massa amenitat en aquell moment. Hi havia una saturació política asfixiant. Tothom conspirava. Hi havia sempre sis o set conspiracions superposades, inextricables, cada una amb el seu propi matís redemptorista. La gent no tenia temps de fer res. Els cafès bullien. Com que els portuguesos són afeccionats a aquesta classe d’establiments i els cafès tancaven tard, hom tenia la impressió que les conspiracions funcionaven de nits i de dies, des del primer de gener fins al trenta-u de desembre. Era un deliri. Conspiraven l’extrema dreta i l’extrema esquerra, la dreta i l’esquerra, el centre dreta i el centre esquerra, i no cal dir el centre. Sempre vaig suposar que conspirava àdhuc el Govern. Als carrers de la Baixa hi havia a totes les hores del dia rastelleres d’homes estintolats a les parets, amb les mans a les butxaques, fumant cigarretes. Hi havia bastants negritos amb el pantaló blanc, l’americana negra, un clavell al trau i els ulls envidriats i groguencs. Hi havia com una ratlla d’engrut les parets deixat per l’occipital d’aquells homes palplantats, desvagats i displicents, la mateixa ratlla que deixen les inundacions i que fa pronunciar la frase de ritual: «Fins aquí arribaren les aigües».

Aparentment aquelles llargues files de persones passaven l’estona veient transitar les senyores i les senyoretes. En realitat esperaven, amb una impaciència reprimida, la canonada que els havia de redimir. Eren entesos en canonades. Sabien perfectament distingir la canonada del seu moviment i del seu grup de qualsevol altra canonada possible. Si finalment sonava la seva, corrien a acomiadar-se de la família i a fer la revolució. Els altres se n’anaven a dormir, a esperar la seva hora, que sonés la seva canonada indefectible.

Llavors a Lisboa hi havia un català molt important: don Plató Peig. El senyor Peig era gerent de la raó social SouzaFigueiredo —que eren els Comillas de Portugal—, que bracejava molts afers. Per una persona de l’entourage del senyor Peig vaig tenir el gust de conèixer l’arquitecte barceloní senyor Ferrés, excel·lent persona, treballador incansable, home d’un formidable rendiment. El senyor Ferrés, que ja havia construït el Palace de Madrid, donava llavors els últims tocs a les construccions bàsiques d’Estoril. Estoril era la primera cosa de volum i de qualitat turística que s’havia construït a la Península. Al voltant d’unes fonts d’aigua termal i aprofitant el pla inclinat que la riba d’Estoril fa sobre l’estuari del riu, en un paratge de pins alterosos i de palmeres afuades, el senyor Ferrés havia construït hotels, un casino sumptuosíssim, un establiment de banys, un gran teatre, jardins, camps de tenis i de golf, etc. El paratge era ideal i semblava destinat a tenir un gran esdevenidor.

Estoril es troba sobre la carretera de Lisboa a Cascais, que és la carretera que segueix la riba dreta del riu —paraula que ara és impròpia, perquè el riu ací és un estuari immens, aparentment immòbil, i només afectat per les puges i baixes de la marea. Són una vintena de quilòmetres de carretera esplèndida, que passa entre vil·les i jardins, entre pinedes i palmeres esveltes. Són especialment exquisits en aquest paratge els dies assolellats de tardor i d’hivern, d’aire tebi, de cel límpid moblat amb alguna grossa nuvolada blanca inofensiva. Hi ha, llavors, com una voluptuositat a l’aire que fa trobar la vida positivament agradable. Les postes de sol sobre l’estuari, la barra del riu i l’Atlàntic són un espectacle considerable i diversíssim. Les postes de sol sobre el mar solen tenir una magnificència i una qualitat que no són freqüents en les de terra. Per això tenen tanta fama —sobre el Mediterrani— els tramonti de Roma i, sobre l’Atlàntic, les postes de sol d’aquest país.

Ara, els dies en què sembla que l’oceà obscur i tenebrós es bolca sobre Portugal com si volgués menjar-se’l, la cosa no resulta tan arrodonida. Les palmeres tremolen de fred. Els pins fan un gran paper.

Els pins, en efecte, em sembla a mi que contribueixen molt a la gràcia d’Estoril, tant, almenys, com la temperatura del Gulf Stream, les aigües sulfuroses, les postes de sol i els encants de la ruleta. Són uns pins alts, despentinats, d’una esvelta gràcia naturalíssima. No formen pas un entrellat botànic dens, sinó taques de verd altes, d’una qualitat clara i fresca. Entre aquestes taques, els teulats roigs, el blanc frenètic de les parets que en dies d’atmosfera grassa agafen una qualitat de llet amb un toc de pols de canyella i les flors arran de terra tenen una presència d’una viva elegància. Sobre l’estuari, al costat de l’Estoril modern, hi ha un petit poble de pescadors molt pintoresc que s’ha adaptat ràpidament a les amenitats de la vida turística. Els seus habitants són amables i cerimoniosos, comprensius; han après amb poques lliçons a fer el somriure comercial, i encara que siguin pescadors de l’Atlàntic acabaran com han acabat els pescadors de Cannes o de Niça: fent de perruquers, de cambrers o banyant els nens i nenes de bona família.

Vaig anar-me’n a viure, doncs, del cantó d’Estoril. Abans d’arribar a l’elegant i incipient població hi havia una pensió que tenia fama de distingida. Hi vaig prendre allotjament. Tenia vistes sobre l’estuari i era rodejada de testos amb geranis. Per davant de la casa, hi passava el riu, el tren i la carretera, la carretera de Cascais, que és en realitat la carretera de Sintra. Hi ha una novel·la d’Eça de Queiroz que es titula precisament «El misteri de la carretera de Sintra». Les coses que tenen prestigi literari semblen més boniques.

La finestra de la meva cambra oferia un panorama esplèndid. L’estuari era dilatat, sense corrent, mort. Sobre les seves aigües, hi veia passar tota la navegació que anava a Lisboa o en venia; des dels grans transatlàntics a les goletes esveltes i a les barcasses del riu, amb les veles quadrades de color de carbassa o de nicotina. Era un espectacle ininterromput, que durava de nits i de dies. A l’altra banda de l’estuari es veia una plana inacabable, molt baixa, sense arbres, d’un color torrat. De llevant, el vent del riu us portava, de vegades, la remor de Lisboa; la ciutat era invisible, però se’n veia el nimbe, que de dies era una fumerola grisa i a la nit una resplendor rosada i verdosa. A ponent es veien les sorres de la barra i més enllà les aigües de l’Atlàntic. Les postes de sol morien davant de la finestra. Les aigües mortes eren de vegades de color de taronja, altres de color de vi novell, sovint d’un color violaci una mica massa espectral i literari. Sobre el cel, s’hi posaven cortinatges de gran luxe, d’una vermellor sumptuosa, com els que es veuen des dels jardins del Pincio.

La pensió resultà per a mi molt còmoda. A la tarda, després d’un llarg passeig, em deixava caure a Estoril. Amb l’arquitecte Ferrés i els seus col·laboradors teníem llargues converses. Sovint la nit ens agafava sota dels pins, enraonant, sentint cantar els grills o fumant cigarretes. Si feia mal temps fèiem un aperitiu al casino. L’establiment era molt concorregut i, malgrat que acabava a penes d’obrir-se, tenia ja una llegenda. Els portuguesos, que són molt donats al patriotisme retòric, n’estaven satisfets. S’hi trobaven tipus singulars. Sobre Estoril, s’hi començava d’emulsionar un ambient cosmopolita.

A la pensió, hi regnava un ordre perfecte. Era molt discreta. Hi havia dos escandinaus que treballaven en cases d’exportació de Lisboa, un matrimoni anglès molt simpàtic, un suís empleat de banca i dos o tres portuguesos. Els portuguesos eren molt donats, naturalment, a la política, cosa que feia que me n’allunyés. Un d’ells, però, anomenat Pacheco, arribà a ésser un bon amic. Era certament un conspirador —matís centre esquerra—, però no semblava pas tenir pressa de redimir ningú. Un dia em confessà, amb molta reserva, que el que li feia més basarda era el triomf del seu partit.

Pacheco feia molts anys que vivia a la pensió i em semblà que era entrant de la casa —fins al punt només que en aquella casa es podia ésser entrant, que era més aviat poc. Enraonant amb ell —era tan desvagat com jo— vaig arribar a saber alguna cosa de la pensió.

La pensió era propietat d’una tal senyora Souza que vivia en una ciutat del nord de Portugal, retirada, i portava una existència grisa. El seu matrimoni amb el senyor Souza, propietari, home ric, havia estat un desastre. Era una senyora d’ambient provincià, acabalada, amb una personalitat merament casolana, una mica bleda. El seu marit resultà un home d’una aparença molt correcta, però intensament dominat per la passió del joc. Al cap de tres o quatre anys de matrimoni la senyora Souza tingué esment que el seu marit s’estava acabant de liquidar la pròpia fortuna i havia encetat la liquidació de la seva. La indignació que sentí no la portà pas a fer gaires escarafalls. Fou una ràbia freda. Es demostrà absolutament insensible a qualsevol argument, a tot intent de composició. El matrimoni es trencà i marit i muller es perderen de vista. La senyora Souza aconseguí salvar la més gran part de la seva fortuna. Una filla del matrimoni, Maria, que en el moment de la separació era una nena, fou pujada per la seva mare en els principis més rígids.

Passaren uns quants anys, en el transcurs dels quals les rendes de la senyora Souza es trobaren considerablement reduïdes. Mentrestant la senyoreta Souza s’havia fet gran, aparentava una gran vitalitat i semblava tenir un gran interès per les coses de la vida. Trobava sobretot que la vida provinciana era massa crepuscular i ensopida. A dinou anys, davant de les preocupacions econòmiques de la seva mare —amb les revolucions la moneda portuguesa havia perdut una gran part del seu valor adquisitiu—, li suggerí de muntar una pensió a Lisboa per guanyar-se la vida. La vella senyora hi accedí sense dir res, amb la seva fredor habitual. Li hauria agradat més que la seva filla hagués fet el matrimoni típic de la província: el funcionari exemplar, de deu anys més que la seva filla, una mica evaporat, obvi i en curs ràpid de pansir-se. Maria s’hi negà rodonament, i així posaren la pensió dels afores de Lisboa, sobre la carretera d’Estoril. En posar-la, pensaren sobretot en el seu rendiment estival. La construcció d’Estoril assegurà a la casa un rendiment permanent.

Durant els primers mesos, la senyora Souza ajudà la seva filla en el maneig de la pensió. El cert és que ben poca cosa li hagué d’ensenyar. La senyoreta resultà una mestressa de casa activa, animada, perfecta. La vella senyora retornà a la província completament convençuda que el negoci no podia estar en millors mans. A mesura que en aquella plujosa ciutat del nord del país s’anà ensopint i tornant de color d’ombra sentí una secreta enveja per la força de la seva filla.

Quan jo la vaig conèixer, Maria Souza era una dona deliciosa i agradabilíssima. Tenia uns cabells castanys d’una finor extraordinària, uns ulls grans extàtics, d’un gris esborrat tirant a blau, una boca fresca, una pell rosada i lluminosa. Era alta i plena. Però el que sorprenia més d’aquella dona era que parlava i caminava d’una manera absolutament natural. Formant part d’un país on hi ha tantes dones que criden, que xisclen, que parlen amb el nas, que fan una comèdia permanent, que rondinen, que fan, amb els llavis, en parlar, moviments absurds, que panteixen, que passen, en el curs d’una conversa, de la inanició i del desmai, a l’estirabot i a l’extremitud histèrica, la troballa d’una dona natural fa un impressionant efecte. Maria Souza era una dona d’aquestes. Era la dona que en aquestes latituds tants homes somnien: agradable sense gust de sacarina, de tracte imperceptible, d’humor constant, impermeable a la cursileria i a l’amanerament, sempre una mica allunyada fins en els moments de més abandó íntim.

Dirigia la pensió. Portava els comptes, donava les ordres, manava. Ho feia bé, breument, amb sentit comú. Feia per tothom el que podia sense subratllar mai el fet. Per als de la casa tenia el somriure apropiat i just. Quina adorable col·lecció de somriures! Davant d’ella tots ens tornàvem una mica infantils i aviat ens neulíem enamorats francament.

—Aquesta senyoreta ens podria apujar perfectament el preu sense contrapartida… —vaig dir un dia, en un moment de lucidesa, al meu amic Pacheco.

—Si ho fes, seria correcte! —contestà Pacheco amb uns ulls brillants, cavallerívols i entendrits i una veu forta i decidida.

Pacheco era un dels habitants de la casa més sensible a la presència de la senyoreta. Era naturalíssim.

De tota manera, en aquella casa hi havia un ambient curiós, un ambient com rares vegades he sentit. Totes les pensions amb una clientela formada per persones de diferents països són fredes. És evident —i és, a més, comprensible. En aquestes societats momentànies formades per persones de tan diverses i desconegudes procedències, la conversació no arriba mai a trencar la màscara rutinària que hom hi utilitza. En aquella casa hi havia, però, a més a més, una fredor especial, absolutament lligada a la presència de Maria Souza. Aquesta fredor era l’ambient que la voltava permanentment. Sí. Era simpàtica, amable, agradabilísima, però era tan fabulosament llunyana, tan absent de la seva presència física, tan separada, mentalment i sentimentalment, del que la voltava, que hom sentia a cada moment la impressió de trobar-se davant d’una persona absolutament desconeguda, totalment forastera. Semblava una dona obsessionada amb la seva pròpia vida, que era, per a mi, almenys, absolutament desconeguda i secreta. De vegades semblava tenir por que no arribés, d’un moment a l’altre, alguna cosa que li feia una basarda visible. Tot això, no era pas difícil de veure-ho. Només calia constatar —eren detalls petitíssims— els moments d’amnèsia en què incorria. En la conversa, això era molt visible. La senyoreta Souza era físicament present, però no era present. De vegades, en la cara, se li traslluïa l’esforç que havia de fer per desprendre’s d’una obsessió determinada i fer-se present. Era un esforç ingent, dolorosíssim.

Amb això, un dia Pacheco se m’acostà molt confidencialment i em digué amb una barreja de preocupació i d’astorament:

—El senyor Souza aquesta tarda ha estat aquí…

—El senyor Souza? Qui és aquest senyor?

—És el pare, comprèn?

—I bé…

—La seva filla s’ha negat a rebre’l. Tot ha estat inútil. El pobre home es torçava, plorava, gesticulava, deia que tenia fam. Feia llàstima de veure…

—I la senyoreta?

—Impressionadíssima. Sospito que passarem uns dies sense veure-la.

Passaren en efecte tres dies, i la senyoreta fou invisible. A l’hora baixa del tercer dia, el senyor Souza es tornà a presentar. El vaig veure pujar l’escala del jardinet. Me’l vaig mirar amb una certa detenció. Em semblà un home alt, gros, d’aspecte fatigat, amb una barba sal i pebre, uns ulls grossos, olivacis, sortits, molls, amb uns filaments sanguinis. En emprendre l’escala es llevà el barret i vaig veure que presentava una calvície considerable, molt pàl·lida. Pujà els esglaons amb dificultat. Un organisme enrunat. M’impressionà especialment la seva manera de vestir. Portava una americana i uns pantalons que li curtejaven de tot arreu. Era roba donada. No portava pas armilla. Una gran camisa blanca li queia sobre el volum del ventre, però la blancor era una mica tèrbola, era una blancor antiquada. Portava un coll de cel·luloide i una corbata esfilagarsada. Calçava unes sandàlies de cuiro groc molt prim. Caminava com si tingués aprensió de posar els peus a terra, com si tingués algun gra de sorra a les plantes dels peus. Ja se sap que els jugadors tenen els peus delicats; així i tot, la manera de caminar d’aquell home feia una angúnia estranya. Quan arribà al replà de la casa es posà el tronat barret fort que portava sobre l’orella una mica de cantó i així li quedà al descobert una escletxa de calba. En desaparèixer vaig tornar a pensar en la seva cara: la qualitat de la cara era la d’un préssec en procés de descomposició, una qualitat espessa amb taques morades. Sobre les faccions, hi tenia un tel de fatiga i de sarcasme.

Pujà fins al segon pis, que era on tenia la seva filla les seves habitacions particulars. Però no hi estigué pas gaire estona: el temps precís per a constatar que la porta era tancada. Aviat el veiérem baixar sense res al cap, el barret a la mà esquerra i un mocador de color incert a l’altra mà, amb el qual s’eixugava la cara. En passar la porta féu un somriure forçat amb la presentació d’unes dents grogues i verdes i aquell séc que tenia entre el front i el nas, l’obsessió de vint anys ofrenats amb una unció total a la ruleta i a l’atzar. El somriure volgué ésser cínic, i li quedà una ganyota de pobre irreparable.

A pla terreny s’encarà amb el porter.

—Ésser porter és molt trist… —digué el senyor Souza fent-li l’ullet amb una cara d’idiota—. Ésser porter és molt trist, però encara ho és més trobar-se en la situació del pare de la propietària d’aquesta casa.

El porter l’acompanyà fins a la carretera estirant-lo pel braç. Quan hi arribaren, el senyor Souza mirà maquinalment la casa que acabava de deixar i després prengué la direcció d’Estoril, molt caigut, caminant d’aquella manera que anguniejava —com si tingués por de posar els peus a terra…

L’obertura del casino d’Estoril concentrà en la població una determinada quantitat de persones situades al marge de tota societat. Una d’aquestes persones fou el senyor Souza. Feia molts anys que no havia estat vist a Lisboa. La seva situació l’havia naufragat en successius tuguris provincians. Però la ruleta, en les persones tocades per la passió del joc, fa un efecte fascinador, implacable.

Davant d’aquesta invasió tan poc desitjada, la direcció de l’establiment prengué les mesures naturals. Fou negada l’entrada a les sales de joc a la majoria d’aquestes persones. El senyor Souza fou un dels primers a qui fou negada l’entrada. Això, naturalment, l’exasperà, i féu tota mena d’esforços perquè l’ordre fos revocada. No arribà pas, però, a cap resultat apreciable. Hom el veié divagar, derrotat, pel voltant del casino amb una cara descomposta.

Les visites del senyor Souza a la pensió produïen els naturals, desagradables efectes. La seva filla es féu cada dia més invisible, i les vegades que es deixà veure féu l’efecte d’estar enormement preocupada malgrat els esforços, massa visibles, per no semblar-ho. La direcció de la casa se’n ressentí i s’inicià un punt de desordre en la seva marxa. El senyor Pacheco fou potser la persona que demostrà sentir un més gran interès per l’evolució d’aquests esdeveniments. Es tornà fins i tot una mica xafarder. Una de les primeres coses que tractà de fer fou posar-se en contacte amb el senyor Souza amb l’esperança —vaig suposar— d’arribar a una solució o altra. No s’hauria pas pogut esperar, en el senyor Pacheco, una altra reacció, donada la viva admiració que sentia per la filla d’aquella desferra humana.

No li costà pas gaire d’aconseguir-ho. Un d’aquells vespres els vaig trobar entaulats al fons d’un petit cafè del barri de pescadors d’Estoril. Pacheco em féu un signe i vaig acostar-m’hi. El senyor Souza m’allargà la mà sense moure’s de la cadira. Em semblà que la relació d’aquells dos homes havia ultrapassat ja l’etapa superficial i que havien entrat en el terreny de les confidències. Fins i tot vaig tenir la impressió que Souza sentia per Pacheco una forma o altra d’agraïment i que sentia per ell un cert respecte.

—Vostè, senyor Pacheco —digué Souza després que vaig haver pres seient a la taula que ocupaven—, em fa unes preguntes estranyíssimes. Aquest senyor ho comprendrà de seguida… Sí, és clar. Jo també m’he fet moltes vegades la pregunta que vostè m’ha formulat. Per què hi ha homes i dones obsessionats, terriblement obsessionats, per la passió del joc? Ben mirat, però, la pregunta és una mica infantil. El joc és obsessiu perquè és precisament una passió. Raonar sobre els moviments instintius, quin sentit pot tenir? Cap, em sembla. De tota manera, li confesso que m’agradaria de llegir una explicació, encara que no fos més que una explicació aproximada, de l’obsessió del joc. De portes enfora, mirant les coses superficialment, sembla que l’arrel de la passió del joc és l’afany de guanyar diners. Hi ha, és clar, una mica d’això. Els diners no fan mai nosa… Però l’explicació només seria certa si els jugadors actuessin de banquers i amb banca oberta. En aquest cas, el negoci és excel·lent. Si no m’haguessin privat l’entrada en aquest maleït casino els ho podria demostrar de seguida. Ho veurien claríssimament… Però el cas és que en una taula de bacarà, de qualsevol joc de banca, el jugador es troba davant per davant del banquer i, per tant, el seu negoci és pràcticament inexistent… El problema comença precisament aquí.

Davant del senyor Souza hi havia un vas buit de cafè amb llet i unes engrunes de pa. Pacheco li pregà que demanés alguna altra cosa. Souza féu un gest d’indiferència. Estava obsessionat en les seves confidències.

—Els deia —continuà explicant— que el problema comença quan es produeix l’espectacle de veure un home que sap perfectament que ha de perdre i que de cap manera no es pot deslliurar de l’engranatge de la ruïna. Aquesta és la incògnita —perdó— psicològica del jugador, la qüestió que com a tipus humà el jugador ens planteja. Per aclarir aquest punt s’han formulat moltes explicacions. S’ha dit, per exemple, que la causa de l’obsessió, de la fascinació, que la passió produeix, es troba en un moviment de vanitat, de pedanteria, de publicitat incontenible. He sentit sostenir que si els jugadors juguessin disfressats amb una màscara a la cara i fossin en el local totalment desconeguts, preferirien passar l’estona d’una altra manera. És a dir: en una taula de joc el jugador esdevé un espectacle a través del qual projecta cap enfora les naturals tendències humanes a la vanitat i a la petulància. Aquestes tendències produeixen satisfacció a l’organisme humà, li promouen sensacions de plaer. En una sala de joc, el jugador té un públic davant del qual afirma la pròpia existència. «Jo també existeixo!», sembla dir en el moment de fer una aposta, en el moment de guanyar o perdre. Ara bé: no vull dir pas que no existeixi aquesta classe de persones, però a mi em sembla que han passat una mica de moda. Aquest és el jugador de les novel·les romàntiques, el tipus de l’home petulant i calavera, el simpàtic perdut que ha tirat pel mal cap i del qual s’enamoren les senyoretes càndides. Bah!… les coses són més complexes. Parlem seriosament…

Arribat en aquest punt del monòleg, el senyor Souza demanà un cafè amb llet i semblà sortir una mica de l’espesseïment. Després digué:

—Anys enrere, quan encara vivia a la província, vaig tenir un dia un mal de queixal espantós. Se m’acostà un senyor jugador d’ofici i em digué que em veia molt deprimit. Em demanà què era el que prenia contra el mal de queixal. Li vaig citar no recordo què, un calmant qualsevol… Es posà a riure. Em digué:

»—Per què no prova una cosa que és infal·lible?

»—Perdoni, però és que hi ha alguna cosa infal·lible?

»—Sí senyor. Jugar… Decideixi’s. Provi-ho. Jugui… Jo li asseguro que mentre resti assegut a la taula no sentirà cap dolor. És l’única solució que jo conec infal·lible.

»—Però és que jugo molt malament…

»—És igual. No li parlo pas de jugar per guanyar. Li parlo simplement de jugar, de crear l’obsessió: de jugar per guanyar o per perdre. Li repeteixo: és absolutament sorprenent.

»Malgrat les seguretats que em donava aquell senyor i a pesar de la creixent molèstia que el mal de queixal em produïa, no em vaig pas decidir. De fet, en aquella època encara no havia començat de jugar, diríem, sistemàticament. Però vaig notar una cosa curiosa: només de pensar en els papers ridículs que hauria fet a la taula em semblà que el dolor cedia lleugerament… Ara, després dels anys que han passat des d’aquesta estranya conversa, una cosa els puc dir: avui crec que aquell home tenia tota la raó. L’exercici de la passió del joc és l’única cosa que abstreu l’home del pes de les seves misèries morals i físiques. En el moment de jugar, la memòria desapareix, com desapareix la imaginació. Totes les tensions queden debolides. El joc és el pur present, la fascinació absoluta del present. Llàstima només que el joc sigui una medecina que fa més mal que la malaltia mateixa…

El senyor Souza féu una pausa i begué el seu cafè amb llet a glopets. Després reprengué amb una veu sorda el seu monòleg.

—I ara diré al senyor Pacheco i a vostè —afegí adreçantse a mi— per què jo he estat i sóc un jugador. Ho entendran, em sembla, clarament. Jo, com altres jugadors, pateixo d’hipòtesis obsessives. Ho faré curt perquè es fa tard i no acabaríem mai més. Jo sóc un obsés del que em podria passar a cada moment. És una cosa literalment horrible. Quan passo pel carrer i veig un coix, un cec, un pobre, quan veig passar un enterrament, quan llegeixo que aquesta o l’altra persona s’ha suïcidat o es troba enmig d’una desgràcia terrible, quan es produeix un estropici o una catàstrofe, em dic, d’una manera gairebé mecànica: «Això t’hauria pogut perfectament succeir, és evident. Hi havia tantes possibilitats a favor com en contra que t’esdevingués a tu mateix. Per tant, no hi ha cap raó absoluta perquè tu no siguis coix, cec, tolit o cadàver, com el cadàver d’aquest enterrament que passa per davant de la teva vista». És a dir: jo tinc, d’una manera permanent, l’obsessió que la meva situació física, moral, espiritual, econòmica, social, penja d’un fil, que la meva existència transcorre sobre una corda d’una resistència absolutament incerta. Ara vostès em diran: «Senyor Souza, vostè és un home que no té la confiança biològica, profunda, en si mateix». No sé… no hi entenc res. La causa d’aquestes obsessions, la desconec. L’única cosa que sé és que són insuportables, horribles. Per això he jugat i jugaria, si pogués, senyor Pacheco: per treure’m de sobre aquestes obsessions que em deprimeixen, per evadir-me dels seus efectes asfixiants.

Després d’una curta pausa, el senyor Souza féu una rialla estúpida —el llavi caigut, els ulls molt sortits— i s’alçà pesadament de la cadira.

—Ara prou… —digué—. Les coses personals no tenen a penes sentit…

Ens acomiadàrem a la porta del cafè. El senyor Souza caminà en la direcció del casino. Pacheco i jo guanyàrem la carretera i férem cap a la pensió. Feia una lluna clara que esquitxava els pins d’una llum rossa. L’estuari del riu, tocat per la pàl·lida claror, tenia una flotació irreal, d’una irrealitat que, després de les escenes del cafè, em feia una mica de nosa. Hauria preferit la foscor.

Semblava que tot havia de quedar així, però el cas és que al que al cap de pocs dies es produïren unes escenes que demostraren que els treballs que aparentment portava a cap el senyor Pacheco no havien donat ni el més mínim resultat. N’havien passat, en efecte, dos o tres, quan el senyor Souza es presentà a la porta de la pensió, acompanyat, aquesta vegada, d’un home i una dona. Souza portava a la mà una gran maleta de cartó.

Les tres persones travessaren indestorbades —el porter devia ésser fora— el jardinet, pujaren l’escala, obriren la porta principal i enfilaren el corredor. La primera persona que es toparen fou Pacheco, que es disposava en aquell moment a sortir.

—Ah, Pacheco! —digué el senyor Souza, enriolat, deixant la maleta a terra—. Tant de gust. No faci aquesta cara d’astorat, si li plau. Sí, sóc jo, Souza, jo mateix! Exactament jo… Per cert que l’altre dia li volia donar una notícia i em fugí del cap. He conegut molt el seu pare, senyor Pacheco. Ja parlo d’anys, és clar… Pensàvem igual, érem del mateix partit, monàrquics intransigents, ultramontans, tant ell com jo. Fou a Lisboa on ens coneguérem. De jove, es tenen al cap tantes ximpleries! Érem terribles… Però ja en parlarem un altre dia amb més calma. Ara només li diré que jo sóc el propietari d’aquesta casa i que m’hi vinc a instal·lar. Aquests senyors que m’acompanyen són una família, una família com una altra, és clar, la família que té cura de les meves coses…

El senyor Souza pronuncià les darreres frases en un estat de gran confusió. El llavi inferior li tremolava, i mirava les coses com si tingués por. Pacheco estava tan sorprès que semblava incapaç d’articular una sola paraula.

Amb això, el senyor Souza empunyà altra vegada la maleta i es posà a caminar corredor endins, seguit de les dues estranyes persones que l’acompanyaven.

—Aquí, en aquest pis, hi ha d’haver una cuina, és clar… A aquesta cuina, jo hi tinc dret, em sembla! —digué Souza girant-se de cop i volta en la direcció en què suposava trobar-se Pacheco. Però aquest senyor no s’havia mogut del llindar de la porta del corredor. Així Souza, no veient Pacheco, s’adreçà a les persones que li seguien les petjades amb un aire que semblava de resignació.

—Aquesta cuina serà per a vosaltres, admirable família! Senyor Silva, animi’s, faci el favor, alci el cor, criatura de Déu! Els qui tenim creences i sentim el temor de Déu no ens hem d’espantar mai!

El designat amb el nom de Silva era un home d’una aparença absolutament insignificant, d’una quarantena d’anys, vestit d’una roba blava prima com tel de ceba, bru, olivaci, picat de la verola. Anava molt ben pentinat i el tupè, molt engomat, li feia una corba de moltes pretensions. A sota del nas, que era respectable, hi portava un bigoti retallat i insolent, d’una negror brillant. Les orelles més aviat eren grosses. Sota l’aixella, hi transportava un paquet embolicat amb una roba groga. Els aires d’aquell home denotaven —potser— que es tractava d’una personalitat de tercer o quart ordre d’un tuguri d’escassa categoria. El senyor Silva havia dit ben poca cosa, però pel que havia dit es veia que era una mica premiós i papissot.

La personalitat femenina que els acompanyava i que, segons declaració de Souza, era la senyora Silva, era un ésser d’uns trenta-cins anys, de formes grassones i flàccides, amb uns ulls negres i petits, unes mans toves i la pell de la cara ondulada de bosses i protuberàncies. Anava pintada d’una manera ordinària, de qualsevol manera, mirava lleugerament guenyo i de vegades arrugava el front com un gat furiós.

—Passi, passi, senyora Silva —digué fent una reverència el senyor Souza—. Som a casa nostra, comprèn?

La senyora Silva corresponia a les amabilitats del senyor Souza fent unes forçades inclinacions de cap i dibuixant, amb la cara, tota classe de filigranes i postures. De vegades amb la boca feia uns sorolls com una cadernera.

En el moment que el senyor Souza empunyà el pany de la porta de la cuina, la senyora Silva es llevà el barret, un barret que semblava una arrilada corona de cementiri passada de moda, i el cap se li féu visible. Era un cap amb uns cabells rars i greixosos, negres com el sutge. Hauríeu dit una pasta adaptada al crani de la persona. Aquella aparició vista al capdamunt de la roba que transportava la senyora Silva —un vestit de vellut negre sense forma, pelat, prim, gastat, guarnit al coll, a les mànigues i en altres indrets amb petites roses de roba morada— era una d’aquelles coses que fan perdre el gust de la vida cada vegada que hom pensa que poden existir.

Les tres persones entraren a la cuina.

Pacheco, mentrestant, havia reaccionat. Havia pujat els esglaons de l’escala del segon pis de tres en tres i explicat a Maria Souza el que anava succeint. La senyora escoltà l’explicació més morta que viva, però reaccionà ràpidament. Es dirigí primer al telèfon i cridà la policia. «No és res… —digué—, un servei desagradable, simplement». Després baixà a la planta baixa i trucà a la porta de la cuina.

El senyor Souza i els seus amics havien trobat la cuina plena de pols i de teranyines, havien obert la finestra i es disposaven a netejar-la. En realitat era una cuina que hom no feia servir perquè des de la instal·lació de la pensió se n’havia construït una altra en un anex lligat amb la casa, però de fet independent. En el moment que la senyora Souza es disposà a obrir la porta, la senyora Silva, que s’havia alçat una mica les faldilles, tenia un drap delicadament suspès de la punta dels seus dits. Souza i Silva s’havien tret l’americana i eren tots bruts de pols. Una teranyina de color cendrós s’havia posat sobre la corba engomada del tupè del senyor Silva, el qual fregava, en aquell moment, els fogons amb un diari esgrogueït. Impacient, Maria tornà a trucar a la porta. El retard a obrir-la no tenia pas, però, malícia. En el moment del primer truc, el senyor Souza tenia el cap posat dins la xemeneia dels fogons. La contracció per treure el cap de dins de l’embut li costà una mica. Quan se n’hagué alliberat es trobà amb les mirades astorades —exactament espantades— del senyor i de la senyora Silva. Aquell soroll de porta no els havia agradat gens. El senyor Souza se’ls mirà rient. Els animà.

—No hi ha por de res! —els digué amb un aire contundent.

En obrir-se la porta, el senyor Souza es trobà davant de la seva filla. I en aquest punt es produí un fet que per la seva rapidesa a penes es pot descriure. En veure Maria, el senyor Souza es descompongué amb una fulminant rapidesa. Ningú no havia tingut encara temps de dir res i ja Souza féu una cara de criatura a punt de rompre el plor. La voluminosa corporeïtat de Souza donà un relleu dramàtic al seu esfondrament.

—Què fas aquí? —li digué Maria amb una suavitat fictícia, una suavitat que tenia darrere una visible duresa.

El senyor Souza no respongué res, però amb un gest mecànic, involuntari, ajuntà les dues mans com aquell qui vol demanar perdó.

Mentrestant Silva, amb la mirada fixa a terra, gratant-se nerviosament el bigoti amb l’ungla del dit petit, feia un cert moviment amb el cap que semblava voler dir:

«Déu de Déu, si et veiessin els teus companys de taula! Qui m’ho hauria hagut de dir!».

La senyora Silva, amb el front arrugadíssim, passejava la seva mirada amunt i avall del cos de Maria. De l’ull normal li sortia un cop de vista arrogant i provocatiu. L’altre ull, la qualitat del qual es descobria, per contrast, en els seus termes justos, tenia a penes reacció: era un ull piscícola.

—Qui és aquesta gent? —preguntà, amb això, Maria, sense mirar els altres.

—És una família… Ja es veu… Bona gent… —digué el senyor Souza amb una mirada de forma i de color manicomials.

Davant d’aquesta mirada, a Maria se li contragueren dolorosament els llavis. Quedà un moment immòbil, amb la vista a terra. Després es mirà el seu pare amb una llàstima infinita, els ulls plens d’ombra, amb un toc de pietat molt visible.

El senyor Souza s’acostà a l’aigüera, sobre de la qual havia deixat l’americana. Se la passà amb molta dificultat. Després s’adreçà a la senyora Silva i assenyalant la seva filla, que era plantada al rectangle de la porta, digué amb un somriure espessament estúpid:

—Senyora, li presento la meva filla Maria…

—Ha, ha…! —digué la senyora Silva fent de lluny una inclinació grotesca i saludant amb la mà irrisòriament.

Una alenada d’indignació pujà a la cara de Maria. Però es retingué, encara, una estona més.

Amb això Silva s’havia anat desinflant i pansint d’una manera tan visible que feia llàstima de veure. Insensiblement s’havia retirat a un racó, des d’on contemplava les coses amb un aire infinitament trist. Souza se n’adonà i l’emprengué sarcàsticament.

—Silva! Alci el cor, criatura de Déu! Què li passa? L’he conegut en moments brillants: ha aixecat morts davant meu, coneix la trampa, té una mà delicada i fina. No hauria dit mai que fos tan apocat! —digué Souza indignat i paternal al mateix temps.

—Senyor Souza, aquestes situacions no són per a mi…! —digué Silva fent un gest amb la boca com si volgués somiquejar.

Hi hagué una pausa llarga que hauria pogut ésser dramàticament silenciosa si el senyor Souza, en un moment determinat, no s’hagués posat a taral·lejar les escorrialles d’una marxa militar.

Maria féu un gest de fàstic impacient i trencà la immobilitat.

—Bé, què penses fer?

—Quedar-me! —digué decidit el senyor Souza.

—No! Vindrà la policia… —digué Maria amb un punt d’ofegament a la veu.

—Què?

—Vindrà la policia… —repetí encara la filla amb un tel de timidesa, una mica de tremolor a les mans.

—La policia? No!… —féu el senyor Souza amb un enorme astorament infantil—. I per què vindrà la policia? Què tinc a veure jo amb la policia?

—I per què hem de discutir? —digué Maria amb un gest d’enervament i de fatiga.

Silva es tapava la cara. Potser plorava.

—¿I per què vostè, senyor Souza, excel·lentíssim senyor Souza, com li agrada que li diguin, em posa en aquestes situacions? —digué Silva reaccionant de cop i volta amb una espurna als ulls—. Qui li ha donat el dret de suposar que els pobres som de fusta?

—Els pobres! És que jo no en sóc, també, de pobre? —digué Souza deixant caure tots dos braços pesadament—. El que hi ha, Silva, és que no m’estimeu, és que ningú no m’estima… —afegí amb un gest d’aplanament.

La senyora Silva, després d’haver saludat Maria amb aquella irrisòria impertinència que ja hem dit, havia tornat a passejar ininterrompudament la mirada una mica arrogant i ofensiva, amb la duresa que té la mirada dels guenyos, sobre la persona de la senyoreta Souza. El seu ull dolent presentava un aspecte d’una més accentuada llunyania, semblava totalment absent. El bo, per contra, viu i penetrant, tenia una insuportable presència.

Picà un timbre. En sentir-lo, Maria desaparegué.

El senyor Souza s’acostà a la senyora Silva.

—Senyora —li preguntà amb un aire de derrota i de fatiga—, vostè què faria?

—Jo em quedaria! —digué decidida, ràpida, la dona.

I afegí, amb ironia.

—Però jo sóc dona.

—De manera que vostè, vostè es quedaria? —digué el senyor Souza amb una rialleta sarcàstica, lentament, separant les síl·labes en un to mortificant i mofeta.

La senyora Silva es crispà d’indignació tota ella. D’una revolada —sobre el front arrugat se li dibuixà una ratlla negra— es posà el barret i sortí de la cuina després de llançar als dos homes una mirada de menyspreu frenètic.

L’actitud de la seva senyora féu reaccionar el senyor Silva. Deixà de somicar. Amb un aire de baranda, ara un pas ara un altre, s’acostà al senyor Souza i el tocà d’un braç amb la punta del dit.

—Què li ha fet aquesta senyora per a posar-se així? —li digué amb una mirada de perfil—. Què s’ha pensat? Això, ho haurem de liquidar de seguida…

Souza se’l mirà com qui mira un gripau. No es considerà pas obligat a dir res.

En aquell moment, aparegué al llindar de la cuina la senyora Silva flanquejada de dos policies. Sota la corona de cementiri del seu barret, crispada, moradenca, el front negre, els ullets estràbics i sinistres, semblava una harpia coberta de drapets.

Un policia féu amb el dit un signe al senyor Souza i s’inicià la marxa. Fou absolutament silenciosa, d’una mediocritat definitiva.

Al davant marxava la dona, la qual, per accentuar sens dubte l’arrilament de l’escena, es considerà obligada a prendre un aire provocatiu i a moure el cos grotescament. Silva, que havia recaigut en el somiqueig, sanglotava ara francament. Marxava en segon terme amb el seu paquet groc sota l’aixella. Finalment venia, entre els dos policies, el senyor Souza, el cap entre les espatlles, gegantí i derrotat, la maleta de cartó a la dreta i el barret a l’esquerra.

Caminant lentament, travessaren el corredor com tres somnàmbuls. Pacheco els obrí la porta del jardí. Maria veié passar el seu pare des del segon pis, per l’ull de l’escala. En veure’l no hauria pogut contenir un gran plor si no s’hagués mossegat el mocador. Després contemplà com sortia de la casa des de la finestra de la seva cambra, que donava al jardí.

En el moment de passar la porta immediata a la carretera el senyor Souza s’adreçà al policia que marxava a la seva dreta.

—Comprendrà… que un home com jo es trobi així…! —digué amb premiositat i amb un somriure d’idiota indescriptiblement humà.

El policia no digué res. El prengué pel braç i el féu marxar una mica més de pressa.

—Perdoni —digué el senyor Souza—, tingui una mica de pietat. No puc caminar com vostè. M’és impossible.

Maria passà una bona estona amb el front als vidres de la finestra, mossegant nerviosament el mocador. Quan el grup hagué desaparegut en el primer revolt de la carretera, se li produí la crisi. Sanglotant, plorant, dominada per un creixent tremolor nerviós, els cabells en desordre, féu uns passos incerts per l’habitació i caigué sobre el llit.

I així jo sóc dels qui puc dir que he vist, molt a prop d’Estoril, el triomf de la innocència.

D’Estoril a Cascais, la carretera segueix l’estuari del riu. Quan s’arriba en aquesta població, que està situada en la barra mateixa del Teixo, apareix l’Atlàntic amb tota la seva crua magnificència. La carretera es trenca en angle recte i segueix cap al nord. El paisatge canvia totalment. L’oceà queda a l’esquerra, i sobre la platja, estretíssima, s’alça un coster desolat, solitari, cremat per la presència marina. El coster —no gaire alt— és abrupte, brau, rosegat, inhòspit. Una faixa de terra i roquisser, d’un color rogenc, tacat per la verdor socarrimada de les garrigues, corre paral·lelament al fil de la depressió. Des d’aquesta balconada es veu l’Atlàntic blanquinós, de colors apagades, d’una salvatgeria somorta, d’una impressionant solitud, solcat de depressions i de ventres d’una palpitació lenta, monstruosa. L’horitzó es desfà en una bromositat grisa, de color de plom. En la boira erràtica es veu, incert, un vapor negre com un fantasma. Malgrat que la balconada és d’escassa elevació, produeix una sensació d’abisme. Aquesta sensació carrega l’aire de somnis i d’imaginacions. Els versos de Maragall vénen indefectiblement a la memòria:

Aquests quatre versos tenen en aquest penya-segat una impressionant exactitud geogràfica, còsmica, sentimental. Són una síntesi de Portugal.

Dèiem, doncs, que la carretera de Cascais corre cap al nord; en un moment determinat romp a la dreta i s’enfila cap a l’interior. I aquesta és pròpiament la carretera de Sintra. Aquesta cèlebre població està situada en un dels racons de la cadena de muntanyes que separa les terres del Portugal interior del vessant atlàntic. De seguida comença, a banda i banda del camí, una vegetació esplendorosa. A mitja muntanya es troba Colhares —«poblet romàntic», diu George Borrow en el seu llibre. Vull dir «The Bible in Spain», que ha deixat tan bon record en tothom qui l’ha llegit. I després de Colhares s’arriba a Sintra.

De Sintra, Borrow en parla entusiasmat, amb un punt d’èmfasi. «Si hi ha en el món algun lloc —escriu en el primer capítol del seu llibre— que pot anomenar-se, amb raó, un país encantat, és segurament Sintra. Tívoli és un lloc pintoresc i bell, però el seu record s’esborra ràpidament de la memòria davant del paradís portuguès».

Aquesta és una opinió merament particular de Mr. Borrow, explicable donades les tendències del gust de la seva època. És una comparació sense fonament objectiu.

Per Sintra s’ha d’entendre tota una comarca: la ciutat, el palau —el castell de Pena—, les edificacions, els boscos, les ruïnes moresques… «No hi ha res més agre i repel·lent que la vista que del cantó de Lisboa presenta el mur de pedres que sembla amagar Sintra dels ulls del món; l’altre cantó del vessant atlàntic, en canvi, és com una decoració de màgica bellesa dins de la qual l’elegància artificial i la grandesa rústica, les cúpules, les torres, els arbres corpulents, les flors i les cascades, es barregen d’una manera que no té parió sota la llum del sol».

Aquesta descripció de Borrow és una mica epidèrmica i escenogràfica, però l’enumeració final té un to greu, és com una pinzellada ampla que és molt adequada a Sintra.

El castell de Pena, plantat sobre un pic alterós, rodejat d’un jardí natural d’una frondositat prodigiosa, té un caràcter teatral enorme. Arquitectònicament, però, no té pas gaire qualitat. Es tracta d’una acumulació, gairebé diria d’un amuntegament, dels diferents estils de construir que s’han succeït des del mudèjar fins al modernisme, fet amb poca gràcia. És a dir, a Pena, li ha passat el pitjor que pot esdevenir a una forma de l’arquitectura: és un procés de superposades restauracions successives. Aquest caotisme d’estils, però, està salvat per la pàtina del palau i per la importància històrica que té, car sobre d’ell es concentra la història de la monarquia portuguesa. No és una construcció com l’Escorial o Versalles, feta de cop, en el curs d’un regnat i feta pel gust d’un príncep, sinó que és una obra d’elaboració successiva i responent a distintes tendències.

Des del pati d’armes, a través de l’ametlla buida d’un arc de mig punt, es domina un gran paisatge. A primer terme hi ha la flotació de les copes, del ramatge dels arbres centenaris, projectada en una llarga extensió. La densitat arbòria, vista des de sobre, que ara a la tardor té un to d’or incendiat, amb reflexos de color de vinagre, de color de sofre, de color de canyella, forma una catifa prodigiosa. Més enllà, sobre la declinació de la terra, es veuen les terres de cultiu, verdes a la primavera, rosses a l’estiu, ocres i rogenques en aquest temps. I més enllà, encara, l’Atlàntic, grisalla immensa.

A Sintra es perd contacte amb la intel·ligència: tot hi és un pur pessigolleig sensual. És un somni recòndit i ombradís, un ambient d’èxtasi vegetal en perpètua segregació de degotissos, de suavitats humides, de molses incandescents, de rovells aigualits, de floridures irisades, de teranyines titil·lants, de mortes fulles llefiscoses, d’insectes verds, de negres escarabats lluents. Sintra és un alcaloide de romanticisme, més que del romanticisme pintoresc i ingenu, del literari més morbós. Sobre la malaltissa descomposició vegetal, el castell és una romanalla de Walter Scott com una estampa esgrogueïda.

Quan a Portugal s’instaurà la República, Sintra decaigué. Era una residència reial, i les noves institucions preferiren instal·lar-se davant de paisatges més assolellats i oberts. A Sintra, el règim hi manté un guardià. Quan vaig arribar davant del castell, m’obrí la porta clavetejada una nena de deu o dotze anys, pobrament vestida, filla —em digué després— del guardià de Pena. Aquesta nena m’ensenyà el castell i els jardins. Singular cicerone. En el meu carnet he conservat el seu nom: Lucília Trindade Martins. La visita es produí d’aquesta manera: ella passava davant i jo la seguia. De vegades, en el curs del caminar, ella girava el cap, em mirava amb els seus grans ulls negres immòbils, el seu petit nasset camús, una minúscula piga negra sota el pòmul pàl·lid, un clotet a la galta… i al cap d’una estona reprenia la marxa. En girar-se feia un somriure. He topat en la meva vida amb una infinitat de cicerones. L’únic que m’ha deixat un record precís ha estat la petita, morena, pàl·lida Lucília de Sintra.

Així, seguint els seus passos en silenci, lentament, divagàrem una llarga estona pels salons del gran castell. La majoria de les habitacions són plenes dels records dels últims reis assassinats. Semblen intactes. Tenen la malenconia glaçada de l’aparatositat buida. De la visita, el que sorprèn més és el mal gust dels darrers reis. Arriba a ésser notable. Sobre les taules, magnífiques, al costat d’una bona pintura, es veuen innombrables objectes sense cap valor, ínfima bijuteria. Sobre una taula de nit, al costat d’un despertador de catorze rals, es veu un camafeu o una miniatura bellísima. Al costat d’un gerro de Saxe autèntic hi ha un pot muniquès, la darrera expressió de la camelota tudesca. I quan demano a Lucília que m’ensenyi els llibres, la biblioteca, alça les espatlles estranyadíssima. En el castell no hi ha cap llibre. Només algun àlbum de fotografies, alguna revista d’esport —de les primeres— sobre les taules i un exemplar de «L’Éclair» de París en curs d’esgrogueïment.

Després de divagar per les habitacions del castell, visitàrem els jardins. Sobre les aigües trèmules, plenes de vegetacions verdes i de fulles mortes dels estanys, hi nedaven uns cignes negres amb un bec groc i lluent. Passàrem sota els arbres torrats, pels estrets camins ondulants, entre el fresseig de les fulles, aspirant el perfum del bosc dens i ombradís, la vista endolcida per l’aire daurat i humit. Lucília caminava sempre al davant; de vegades es girava un moment i feia un somriure amable, vagament trist.

Ens acomiadàrem a la porta de les altes reixes en forma de llances esveltes —reixes de Versalles— que tanquen el jardí. La corona reial remata la porta. En rebre els seus honoraris, Lucília em féu una reverència amb els ulls brillants. Després, mentre el taxi es disposava a emprendre la marxa, la vaig veure com tancava amb dificultat la gran porta de ferro. Tot seguit, emprengué el seu camí, però tot d’una es girà, i vaig veure per darrera vegada els seus ulls negres, el seu petit nasset, els seus cabells en un desordre graciosíssim. Alçà la mà i desaparegué. Lucília, Lucília, quin camí emprengué la teva vida? Ets encara en aquest món? O t’has esvanit i vagues pel castell de somnis de l’altra vida com vagaves pel castell de Sintra?