Pensió a Cambridge Street

La persona que me la recomanava digué tan seriós com convençut:

—És una bona casa, no en dubti pas! Una casa excel·lent!

I un moment després, amb una visible energia, accentuant encara el convenciment:

—Li puc dir més: és una casa puritana!

Com que tenia una certa experiència sobre el grau de puritanisme que necessita una pensió de Kensington per a començar a ésser divertida, no m’hi vaig pensar ni un moment. Al cap de dos dies m’havia estat concedit el dret d’ocupar una habitació del primer pis d’una casa de rajols, amb una reixa al davant, del famós barri.

Poques hores després, al menjador, a l’hora de sopar, hi vaig conèixer dos compatriotes: un es deia Tàpies, l’altre Niubó. Els he tractats, després, amb una certa assiduïtat. Em semblaren sempre dos excel·lents xicots, dos perfectes amics. Feia ja alguns anys que vivien a Londres. S’hi havien perfectament aclimatat, però de tant en tant s’enyoraven. De tant en tant, sense saber per què, quedaven envaïts per una crisi d’enyorament. S’enyoraven a la catalana, d’una manera sentimental, activa i ploranera. Llavors es posaven insuportables.

Tàpies portava un bigoti retallat i el seu ideal era l’estalvi. Per quins camins havia estat portat a aquesta conclusió, en virtut de quin mecanisme havia arribat a professar aquest ideal, ho vaig ignorar sempre, i ho ignoro encara. Era un bon estalviador, en el sentit que estalviava en virtut de la seva pròpia vida inconscient, vull dir sense necessitat de deliberar. Probablement el Pare Etern, en el moment de donar-li la puntada de peu a l’anca —en el moment d’iniciar-se la seva combustió física, dirien els materialistes—, li digué ensenyant un dit autoritari: «Tàpies, estalvia!». L’excel·lent amic començà a rodolar pels carrers i places d’aquest món d’una manera perfectament natural. Encara roda i encara estalvia complint el tracte imposat per la misteriosa llei que regula el fons de les persones humanes.

Llavors era un xicot alt i prim, que portava, com ja he dit, un bigoti retallat, de color inexpressiu, de cabells rars, sense arribar a la calvície, que hauria tingut unes faccions normalíssimes, fàcilment oblidables, si no hagués presentat una boca petita i perfectament dibuixada, una d’aquelles boques que la generació anterior, les senyores de la generació anterior, consideraven una monada. Parlava el barceloní i deia «aixinss…». Aquesta paraula, en passar per la seva boca, quedava com ondulada.

Niubó era una altra classe de persona. Fou ell qui em presentà, el primer dia de conèixer-nos, míster Morton, un coronel retirat carregat d’espatlles i de serveis importants, sec, de color rosat, amb una gran cabellera blanca lleonada. La cosa més important que se sabia de Mr. Morton a la pensió era que bevia una dotzena de botelles de scotch —exactament de «Cavall Blanc»— cada setmana, sense que l’ordre quedés pertorbat ni passés res de particular. Les altres coses semblaven interessar-li d’una manera molt secundària. Si alguna persona admesa en el seu tracte li deia:

—Mr. Morton, vostè beu molt…

Ell responia:

—Sí senyor, perfectament…

Si hom, per contra, li deia:

—Sembla, Mr. Morton, que no beu tant…

Ell contestava:

—Sí senyor, és exacte.

Mr. Morton era un honorable gentleman anglès que havia passat gairebé tota la seva vida en terres llunyanes i semblava tenir-ne el cansament. Semblava un home del tot indiferent i resignat —almenys en l’aparença del seu tracte. En tot cas, tenia el mèrit, rar, d’haver sabut donar a les seves opinions un aire totalment desproveït d’importància. El seu únic desig —semblava— era emmotllar-se, de la manera més perfecta possible, a les necessitats de la persona que l’interrogava. En aquest sentit, els seus interessos semblaven coincidir, admirablement, amb els de la humanitat. Era un home d’un altruisme remarcable.

Quin ideal tenia l’amic Niubó? És una pregunta que se’m fa difícil de contestar. Probablement no en tenia cap d’important ben dibuixat i es limitava a tenir-ne de rutinaris. El que li agradava, amb seguretat, més era viure amb el seu amic Tàpies. Tots dos eren solters; però, malgrat aquest comú denominador, eren molt diferents de caràcter. L’un tenia sempre un raconet, i aquest fet li donava seguretat. L’altre no tenia mai cap cèntim, i això el portava a divagar. De fet, però, es completaven. Certament, tan obscur i difícil era saber per què Tàpies havia sortit tan estalviador com enrevessat esbrinar la causa que Niubó es mantingués gairebé permanentment pelat. Feien la mateixa vida, vivien a la mateixa pensió, treballaven tots dos a la City, a la mateixa banca, l’un en realitat era —atès que anaven gairebé sempre plegats— l’ombra de l’altre. Guanyaven igual: quatre lliures la setmana. No hi havia, però, res a fer: els resultats eren absolutament oposats.

Pensant en aquells dos xicots vaig arribar a la conclusió que els unia potser el sentiment de la misèria contrària. Niubó veia clarament que Tàpies, amb seva discreta bossa, era un home digne d’ésser imitat, i volia conservar a la vora, com un exemple, com un incitant moral, aquesta imatge positiva. Tàpies veia que Niubó encarnava tots els inconvenients de tenir la mà foradada, i això el portava a considerar-lo com un estimulant, com un element que el feia perseverar, com una imatge negativa la presència de la qual li convenia conservar. Niubó era també alt i prim, però tenia els ulls més clars que Tàpies i sobretot els cabells més espessos i reforçats. Però el que els diferenciava més era que Niubó tenia una boca molt diferent de la del seu company, una boca, diríem, molt més vulgar.

Pocs dies després d’haver arribat a la pensió decidírem menjar a la mateixa taula a l’hora de sopar. A l’hora de dinar, menjaven prop del despatx i no compareixien. Fou en el curs d’un dels primers sopars que férem plegats que em vaig considerar obligat a parlar amb els meus amics d’un petit fet que acabava d’observar. Ho vaig fer d’una manera una mica afectada. Per què, quan tenim dues persones davant, ens tornem tan afectats? La timidesa ens desplaça, de seguida que hi ha un moment favorable, gairebé inconscientment devers l’exercici de la vanitat.

—Amic Niubó, amic Tàpies —vaig dir-los—, he sentit, aquest vespre, una conversa singular. Figureu-vos que estava llegint el diari estirat sobre la chaise-longue de la meva habitació, quan em semblà que a l’habitació del costat s’iniciava una conversació… com els ho diré, pobre de mi?, posem una conversació interessant. Sabeu que la meva habitació és al fons del passadís. La del costat, no sé pas qui l’ocupa. No sóc —gràcies a Déu— ni indiscret ni curiós. Però no és pas una novetat per a vosaltres de saber que a Londres les parets de rajols són molt primes…

—Dieu que les parets de Londres són primes? —objectà Tàpies, amb un fred somriure reticent presentat amb una amable curiositat.

—A mi m’ho semblen, almenys… —vaig dir lleugerament confós, desorientat—. És que vaig errat?

—Expliqueu-vos, si us plau! —digué Niubó, amb un aire més enraonat.

—A mi, em sembla que les parets són primes i que, encara que siguin anglesos els qui parlen, se sent tot. Són tan primes, que se sentiria no ja parlar un anglès, sinó menjar un lord. Em semblà que parlaven un home i una dona…

—Si els sentíreu parlar, és que vós escoltàveu! —digué Tàpies amb una riallada que pretengué tancar de cop la conversació.

—No sé. És probable. El cert és que els vaig sentir parlar.

—D’acord; però si els sentíreu parlar és que féreu un esforç per escoltar-los. És inqüestionable!

—No veig que sigui tan inqüestionable. La meva idea, basada, certament, en una escassa experiència, és que en aquest sistema de construcció la discreció és gairebé impossible… i deu ésser per això que els oblits són tan fàcils.

—Aneu errat, absolutament errat…! —digué Niubó, redreçant-se seriós i enravenat—. Sabeu per què la policia de Londres és considerada la millor del món?

—No disposo de cap element per a contestar-vos.

—Ja us contestaré jo… La policia de Londres és considerada tan bona perquè els crims hi són enormement complicats.

—Complicats com a tot arreu…

—No! La complicació, aquí, és inextricable, per una raó molt senzilla: perquè ningú no s’ocupa dels altres ni vol ocupar-se’n, ni els interessen, ni troben que valgui absolutament la pena d’ocupar-se’n!

—Voleu dir que aquesta immensa ciutat és una ingent concentració de solitaris?

—Ens hauríem d’entendre sobre la paraula «solitari». Si la preneu en el sentit literari d’un xafarder fracassat, no ens podrem pas entendre. L’anglès és un solitari autèntic, real, completament desinteressat de la vida que fan —si no l’empipen— les persones del seu voltant. L’anglès és un solitari de pedra picada. Per això els crims són inextricables: perquè la gent no ha vist res, ni ha sentit res, ni té la més petita idea del que passa al seu voltant… La policia ha d’ésser bona precisament per aquesta raó: perquè la gent del país és d’una badoqueria recalcitrant.

—No sabria pas com contestar-vos.

—No hi fa res… —digué Niubó accentuant l’amabilitat—. Ja em contestareu quan porteu una mica de temps d’estada. Voler comprendre aquest país amb la improvisació és impossible. Demana més aviat una experiència llarga…

—Això és cert amb referència a tots els països. És una veritat general.

—No us ho negaré pas…

—Però amb les vostres observacions, amic Niubó, què preteneu? Fer una apologia de la novel·la policíaca?

—Oh, no! De tota manera, la novel·la policíaca, que és tan abundant en aquest país, demostra que els anglesos, en la realitat, no són xafarders. La novel·la policíaca omple el buit deixat per la badoqueria general de què us parlava. La falta de curiositat particular porta a interessar-se per la fabricada. La novel·la policíaca és la forma de xafarderia més innòcua, més inofensiva, que es pot imaginar. Però… anem al gra. Què heu sentit des de la vostra habitació anit passada? Heu descobert algun crim, alguna malvestat?

—No. Ha estat una absoluta banalitat. Els meus coneixements de l’anglès són escassos. La fonètica d’aquest idioma és endimoniada. Parlen com els ocells… Si haguessin parlat anglès, és molt possible que no m’hagués distret de la lectura del diari. Però parlaven francès, i això és el que realment aprimà l’envà de separació de les dues cambres.

»—Vinc —vaig sentir que deia una veu d’home— a demanar-te perdó…

—Valga’m Déu! —digué Tàpies, sobtadament impressionat.

—Potser l’hauríem de deixar dir…! —objectà displicentment Niubó.

»—Què et passa? Què tens? —digué una veu de dona, amb l’ondulació de l’afecte.

»—Ahir em vaig embriagar —contestà la veu d’home—. És trist de confessar-ho, però fes-me la gràcia de permetre que em deslliuri amb una confessió. Em vaig embriagar no sé ben bé per què; hi ha moments que hom perd el cap i tot es torna fosc. És molt estrany. És ridícul. És fatal. Llavors hom s’evadeix utilitzant la primera cosa posada a l’abast de la mà…

»—Tot això, m’ho has dit tantes vegades! —digué la veu de dona amb un deix de fatiga del qual no em semblà, però, exclosa totalment la comprensió.

»—És veritat. T’ho he dit moltes vegades! Però en la vida hi ha tan poques novetats! Em diràs: bèstia, inútil, miserable, dura un moment i el resultat és sempre negatiu… Afegiràs potser encara: el que per espai d’uns moments sembla una deslliurança pot esdevenir un vici deplorable i tirànic… Però què hi vols fer…? Un home és tan poca cosa, en aquestes grans ciutats la solitud és tan vasta…

»Es produí una pausa bastant llarga. Sobre la llargada d’aquesta pausa m’agradaria de poder-los donar alguna precisió, però en el moment de mirar el rellotge resultà que s’havia aturat. En aquestes enormes poblacions heu de fer tantes coses, el temps és tan just, que sempre teniu un descuit: resultà que tenia el rellotge parat. Sigui com sigui, la pausa s’acabà. Se sentí el soroll inconfusible d’un petó fort, envaïdor, àvid. La veu de dona digué:

»—T’ho perdono tot, però que sigui l’última vegada!

»—De veritat? —féu la veu d’home amb una emoció continguda.

»—De veritat. Treu-te les sabates!

»No vaig pas sentir cap més paraula. Caigueren a terra dues sabates que em semblaren d’un cert pes. I ja no passà res més. Semblà com si la nit caigués altra vegada en la remor sorda i llunyana de la gran ciutat. La vagarosa remor que fan les grans ciutats és molt diferent de la que fa la nit en el camp. En les ciutats és com un panteix agitat. A fora, al camp, és una vaguetat més prima, més serena, menys entresuada. Ara, estimats amics Niubó i Tàpies, jo voldria demanar-los un favor: jo voldria que m’expliquessin alguna cosa com a coneixedors que són de la casa, dels protagonistes d’aquesta escena tan banal i vulgar, perquè em sembla a mi que quan hom viu a dispesa sempre és bo de saber qui circula pels topants.

Els meus dos compatriotes, que escoltaren el començament de la meva explicació amb una viva curiositat, se n’anaven desinteressant a mesura que anà avançant. Al capdavall, si no quedaren decebuts poc se’n faltà. Em semblà que per a ells no oferia la més lleu novetat, que era una cosa en certa manera rutinària.

—Quan acabeu de menjar el rostit amb pastanaga —digué Niubó—, mireu dissimuladament al racó del fons, del cantó de la finestra.

Al cap de poca estona vaig mirar en la direcció indicada. A la taula del fons, hi vaig veure una dona jove, rossa, de pell rosada, de formes més aviat abundants, que menjava amb una gana contundent i ràpida. Portava un vestit de nit molt anglès, de color malva, que més aviat no l’agraciava gaire —sens dubte tenia, aquell vespre, alguna obligació social. Mostrava uns braços perfectes, fluvials, daurats, una mica lànguids. En aquell moment alçà la vista de taula i mirà els meus amics. Tenia unes faccions grassonetes i enriolades, però perfectes, d’una Venus de kermesse flamande, un front ample i lluminós, uns ulls d’aigües blaves i verdes. Somrigué un moment i deixà veure unes dents humides i enlluernadores.

Al cap de poca estona s’alçà de taula, somrigué altra vegada als meus amics i abandonà el menjador. Em semblà que era molt alta.

—És la senyoreta Claudette —digué Tàpies plegant el seu tovalló—. Una belga considerable…

—Què entèn vostè, amic Tàpies, per una belga considerable?

—No sé com dir-li-ho. Una senyoreta… —i s’entrebancà.

—Posem, per fer-ne via, una senyoreta que va de bona fe… —digué Niubó, ràpid.

—Ja ho entenc. Una senyoreta que va de bona fe… És perfectament clar.

Per aclarir, encara, la definició de Niubó, tractà de picar l’ullet, donant a aquest gest la malícia habitual. Però quan Tàpies realitzava aquesta operació no passava d’ésser una temptativa poc reeixida, per no dir fallada. Era un home que no sabia fer l’ullet, com tants n’hi ha. Quan es pensava fer-lo, tancava tots dos ulls, i tot plegat quedava confús, inversemblant i totalment allunyat de la veritat. Així i tot, el vaig comprendre sense necessitat de fer cap esforç exagerat.

Després de la seva temptativa ocular, Tàpies es considerà obligat a dir unes paraules que em semblaren sibil·lines:

—La senyoreta Claudette —digué— és una persona molt generosa, d’una extrema bondat… Avui li toca a aquest —digué assenyalant Niubó.

—Amic Tàpies, no l’entenc, francament —vaig dir-li—. Tingui l’amabilitat d’explicar-se…

Mentrestant Niubó, enutjat per l’al·lusió del seu amic, havia enrogit com una rosella. Tàpies callà discretament. No em vaig pas considerar amb prou força per a treure la conversa del cul-de-sac a què havia anat a parar. Parlàrem d’altres coses.

Al vespre, mentre llegia el diari còmodament estirat a la chaise-longue de la meva habitació, vaig sentir que s’iniciava una conversa a la del costat. A les primeres paraules vaig quedar veient visions. Parlaven un home i una dona, i la veu masculina era la de Niubó. El francès del meu amic em semblà una mica precari i repapiejant —de vegades una mica difícil de comprendre.

—Claudette, tu que ets tan bona noia… et voldria demanar un favor —deia la veu de Niubó.

—T’ha tornat a caure un botó? —preguntà la veu femenina.

—Sí, un altre botó. Em sap molt greu de demanar-t’ho, però no hi puc fer més. Tu saps la tristesa que fa viure sol, a l’estranger, entremig de gent desconeguda, sovint hostil. Aquesta vida et demostra que quan et falta l’escalf de la família et falta tot…

—Els teus atacs d’enyorament són una mica monòtons…

—Ja ho sé, però què hi vols fer? A qui vols que els expliqui? Tu sola em comprens… Tu em comprens, Claudette! No em diguis que no… Si sabies les ganes que em vénen, de vegades, d’agafar el tren, de tornar-me’n, de fugir…

—Et cosiré el botó, però que sigui l’última vegada. Tinc altres coses a fer.

—Ho dius de veritat?

—Treu-te les sabates!

Es produí una pausa semblant a la del dia anterior, pausa que s’acabà exactament de la mateixa manera. No vaig sentir ni una paraula més, i la nit semblà fondre’s en el soroll sord, en el panteix opac, de la dilatada aglomeració.

L’endemà, a taula, no vaig fer-hi cap al·lusió. Tàpies tampoc no digué res. Després d’un llarg circumloqui, que, per cert, fou visiblement enfarfegat i d’una línia trencada i molt dubtosa, Niubó sortí a parlar dels misteris de la pensió —de l’últim acte dels quals ell acabava d’ésser un brillant protagonista. Heus aquí, però, que trobant-nos ja al capdavall del monòleg Niubó deixà caure una afirmació que em sobtà per la seva frivolitat —gairebé diria per la seva imbecil·litat. Digué, assenyalant-me amb una completa naturalitat, mentre consultava un petit calendari de butxaca:

—A vostè també li arribarà el torn. Serà, més o menys, el vint-i-nou d’aquest mes.

Em vaig posar a riure estrepitosament, però vaig haver de refrenar ràpidament el meu moviment espontani per l’efecte deplorable que produí en les persones que en aquell moment es trobaven al menjador. Gairebé tots els presents giraren dissimuladament el cap devers el lloc on em trobava, per donar-me entenent que la ratlla havia estat sobrepassada. Els qui, però, amb les faccions, demostraren una més profunda desolació foren Tàpies i Niubó. Em miraren, primer, com si jo fos una bestiola rara. Després, amb una infinita tristesa. Estic segur que si, emportat per l’espontaneïtat, hagués continuat rient, s’haurien alçat de taula i m’haurien deixat plantat escandalosament. A Londres —i aquesta deu ésser una veritat vigent a tot Anglaterra— no doneu mai cap mostra excessiva dels vostres sentiments. Feu el que us sembli, però feu-ho discretament. A l’hora de riure, somrieu; a l’hora de plorar, no us emocioneu massa, ni atabaleu, amb les vostres emocions desproporcionades, la gent. Aquella meva rialla fou extemporània i, malgrat que hi havia raons per a fer-la, fou una equivocació completa.

Aquell vespre vaig tenir una altra sorpresa. La veu masculina que vaig sentir darrere de l’envà no era la del primer dia ni la de Niubó. Era la veu d’un anglès que parlava deplorablement el francès. Primer em semblà una veu desconeguda; després em semblà que tenia molta semblança amb la del coronel Morton. No podria pas precisar amb fixesa, en tot cas, qui era el qui proferia la veu. El diàleg em semblà divertidíssim.

—Mademoiselle Claudette —vaig sentir que deia—, us voldria fer una pregunta.

—Només una pregunta? Per què són tan dolents els homes?

—Voleu fer el favor de dir-me els quilòmetres que hi ha de Brussel·les a Anvers? —digué la veu amb un caient afectuós, lleugerament apassionat—. No vull pas ajornar ni un dia més el viatge al vostre per tants conceptes admirable país. Les esperances somniades durant tant de temps estan a punt d’esdevenir una meravellosa realitat…

—No serà tant… —digué la veu femenina—. En definitiva el meu país és un país com els altres; té els seus avantatges, certament, però també té els seus inconvenients…

—Com és possible que digueu això? No tinc paraules per a explicar-vos la joia que aquesta vegada em farà passar el Canal. Marxar del propi país sempre fa una certa cosa. Aquesta vegada, però, la impressió serà contrària i infinitament agradable, sincerament.

—No us sabria pas dir els quilòmetres que hi ha de Brussel·les a Anvers. No crec pas que n’hi hagi gaires. Però ho miraré…

—Ho mirareu de veritat?

Es produí de seguida la comminació relacionada amb les sabates, la llarga pausa que s’acabà de la mateixa manera, exactament igual que les vegades anteriors. Després no vaig sentir cap més paraula articulada, però vaig sentir la remor sorda i cega de la nit de la gran ciutat.

En el curs dels dies —més exactament: de les nits successives— les coses es presentaren amb idèntica monotonia: l’escena es repetí, aproximadament, en els mateixos termes. Cada dia vaig sentir caure, a l’habitació veïna, després de les paraules de ritual, sempre diverses, però destinades totes al mateix fi, un parell de sabates de diferent pes i de forma diferent. Tampoc no hi ha unitat en el món de les sabates: és una pena. Mentrestant, havia estat presentat, pels meus amics, a la senyoreta. Resultà una persona molt agradable, amb una visió del món molt ampla, amb una vitalitat i —almenys aparentment— amb una salut magnífica. En la curta conversa inicial, de compliments rutinaris, vaig observar que deixava caure la paraula: vint-i-nou. Ho vaig collir de seguida. Els meus amics Tàpies i Niubó —que eren presents en el diàleg— feren una rialleta. Pocs dies després, en toparnos en un petit saló adjacent al menjador, vaig notar que feia una altra al·lusió al número citat. Què volia significar tot això? Vaig entrar en un estat de flotació. He de dir, de tota manera, perquè quedi aclarit el joc dels meus sentiments, que fins a darrera hora vaig estar dubtant. Afegiré que és impensable que amb les meves soles forces hagués pogut sortir de la dubitació. El glaç fou trencat, quan arribà el dia, per la mateixa senyoreta, picant discretament la paret amb els nusos de la mà.

Caigueren també les meves sabates.

L’endemà em vaig sentir una mica cansat. Seguint els costums del país, vaig invitar els meus compatriotes a prendre un whisky. Aquesta és una beguda magnífica quan s’està fatigat. És tònica, positiva i favorable —si no se n’abusa— a la lucidesa mental. Lleugerament animat per l’alcohol, els vaig fer un petit discurs —certament insignificant—, discurs que no donà pas el resultat que jo n’esperava.

—Amic Niubó, amic Tàpies, no es pot negar que aquesta casa té una estada molt agradable. La pensió és certament puritana; però, si hom es manté dintre d’unes determinades regles de discreció, descobreix que hi regna la mateixa harmonia espontània que els grans esperits han trobat en la naturalesa. Aquí s’ha creat un torn molt enraonat. Aquesta senyoreta que em presentàreu com una persona terrible em sembla la mateixa essència de la generositat. Ella administra les seves tendències femenines amb una jeia silenciosa i suau. És una persona admirablement proporcionada a les possibilitats de la casa. A mi em sembla que no seria gens equivocat de mantenir aquest torn i, si s’escaigués, de perfeccionar-lo. El sostre d’aquesta casa és amable… No és pas que jo sigui partidari de perfeccionar excessivament la realitat; crec que no s’ha de tocar res del que va marxant. El que vull dir, quan parlo de perfeccionar, és que potser convé no tocar res, deixar-ho tot en l’estat que té en l’actualitat…

Arribat en aquest punt, vaig aturar-me, perquè em semblà que ni Tàpies ni Niubó no compartien la moderació de les meves paraules. Niubó feia, amb les puntes nervioses dels seus dits, boles amb les molles del pa. Tàpies, amb els ulls distrets i perduts, mirava el sostre vagament La seva displicència era visible per al meu estat d’esperit, indignant. Jo sempre he admirat la prudència en els joves —encara que hagi estat merament externa i fins i tot quan no ha estat veritat. Sempre he cregut, al mateix temps, que la prudència pot ésser compatible amb la bona educació i la civilitat.

De seguida vaig veure —Déu meu!— que la seva reserva no responia pas a un estat d’esperit insolent, superficial i momentani que es complaïa manifestant-se en un mutisme poca-solta; vaig veure, per contra, que la seva reserva era profunda, seriosa i important.

Quina era la causa que l’havia posat en aquest estat d’esperit?

Jo només puc dir una cosa: en els dies successius, les coses empitjoraren.

No he estat mai partidari de dir una cosa per l’altra. Per què ho diria, si l’únic filó productiu de què disposo és la realitat? El veïnatge i la proximitat originaren entre aquella senyoreta i jo una relació d’amistat —que es traduí, com sol passar sempre entre persones amigues, en un copiós diàleg. Aquesta situació tingué la dissort d’indignar els meus compatriotes. Tant Niubó com Tàpies afirmaren que s’havia produït un intercanvi de claus de les respectives cambres; això, però, només fou cert metafòricament parlant. Hauria estat contrari a l’essència mateixa del país que amb tanta hospitalitat i amb tan poques molèsties ens estatjava. Hi ha països —i aquest n’és un— en què es perdona tot, mentre es compleixin uns hàbits. La correcció consisteix, gairebé sempre, a no convertir les pròpies misèries en soroll o gruix desagradable al tacte o a l’orella dels altres. Les habitacions eren certament poc cèntriques, allunyades del pas, al fons del passadís. Aquesta situació podia reforçar totes les hipòtesis de la clandestinitat. Es descuidaren, en canvi, d’utilitzar un argument més versemblant, que hauria resultat, però, igualment irreal: la paret mitgera de les cambres. No recordo, en tot cas, que les pensions de Londres —cosa que no podria dir d’altres països— es poblessin a la nit de fantasmes en pijama rodant pels passadissos i racons obscurs amb un llumí moribund a la mà —amb un llumí que us sol cremar les puntes dels dits de seguida que feu esforços per encendre’l sense fer remor. No, no recordo, en aquest país, haver representat mai aquest paper de fantasma.

L’amistat que vaig fer amb la senyoreta no desballestà cap dels costums establerts a la casa. Tot continuà com sempre. Jo vaig ésser un comensal, com els altres, de la seva generositat. L’única diferència que es produí és que, trobantme, pel meu mateix ofici, amb més hores desvagades, tenia més temps per a parlar amb ella. Els països del nord sempre m’han agradat, perquè semblen fets expressos, donat el seu clima, per a exercir la sociabilitat, per a parlar, en un redós agradable, amb la gent. Això molestà els meus amics. Es tornaren ombradius. Quan ens trobàvem als passadissos o a l’escala de la casa, em feien uns morros com una trompeta. Continuàrem menjant a la mateixa taula, però ens dèiem les paraules comptades. La masticació es produïa llegint el diari o mirant el sostre. Fou deplorable i ridícul.

La senyoreta Claudette em contà que un dia Tàpies digué a Niubó:

—Niubó, m’enyoro! M’enyoro més que en qualsevol moment de la vida.

—Jo també m’enyoro, Tàpies! Però què hi vols fer?

—Parles d’aquestes coses amb una resignació que em desespera.

—Com vols que en parli, doncs? Tu dius que t’enyores… Jo també m’enyoro. De tota manera, tu tens un avantatge. Tu tens alguna cosa, tens diners… Si em trobés en el teu cas, podria fer tantes coses!

—Què vols dir, Niubó? Què faries?

—Quan es tenen diners, es poden fer tantes coses! Si no ho entens, és perquè fas el ximple.

—Concretem! Què faries tu, Niubó, si et trobessis en el meu cas? No divaguis…

Niubó es passà la mà pel clatell.

—Estic segur que, si et trobessis en el meu cas —digué Tàpies mirant-lo fixament—, et casaries. Què vols jugar que era això el que em volies dir?

—És una solució, evidentment! Ja comencem d’ésser grans. A l’edat que tenim, si es té algun quartet, una de les coses que es poden fer és casar-se.

—Sí, ja comencem d’ésser grans, i cada dia ens enyorarem més. Però casar-se, casar-se… Què vol dir casar-se? Amb qui vols que em casi? Comprendràs que no és pas gaire senzill.

—És clar! Ja no tenim edat per a córrer darrere de les mosses. Seria irrisori. Ens prendrien el pèl. Però, atès que les coses són així, tu què faries?

Niubó es revestí de valor i li preguntà:

—No t’agrada aquesta belga?

—Home, quines preguntes! Amb la vida que porta! Que t’has begut l’enteniment?

—T’adverteixo que aquesta noia és molt llesta. En tinc molt bones referències. És llàstima; guanya diners…

—Què fa?

—Treballa al Barclay’s! És secretària d’algú important, d’algun potentat, si no ho tinc mal entès.

—Ah! Ja ho veig…! —i després d’una pausa—: Però, Niubó, per Déu: reflexiona! Com és possible, tenint en compte, diríem, el tarannà d’aquesta persona, que jo…

—Bah, bah…! Et fixes en tot! Sembles de pagès. Quan s’ha conegut una mica de món, quina importància tenen aquestes coses…? No ho veus? Res, home, res… Fa massa anys que sortírem de l’ou perquè ara em vinguis amb aquestes nyinyeries…

—A poc a poc, Niubó… Calma, et dic!

—Dispensa! Això sí: he de fer una salvetat. Tot això que t’he dit és a condició que la noia t’agradi i partint sempre del fet que ja comencem d’ésser grandets. Si la senyoreta no t’agrada, dóna per retirat tot el que t’he dit.

—És curiós! —digué Tàpies, amb un aire de gravetat—. Veiem les coses absolutament al revés. Aquesta senyoreta m’agrada i la considero una persona de molt de mèrit. Però, en canvi, la seva vida, Niubó, la seva vida…! Aquí hi ha el problema!

—Què hi farem! Cada u per allà on l’enfila. Tot són criteris…

—No, no! —digué Tàpies, cada vegada més excitat—. No és pas una qüestió de criteris. És una qüestió de principis.

—És clar, però amb aquests principis cada dia t’enyoraràs més. Més aviat els principis distreuen poc, no et sembla? Jo parteixo d’uns altres principis. Suposar que a la nostra edat podem casar-nos com si fóssim de la primera volada és una simple il·lusió. Ja no podem fer gaires filigranes. Hem de considerar el matrimoni a través de la pura i simple conveniència. No ho veus així? Si no ho veus així, només tenim un altre camí: posar un anunci al diari… perquè suposo que ja no som a temps d’anar a ballar amb senyoretes de família.

—Niubó, ets un cínic…

—Deixem-ho córrer i no en parlem més.

—No! Parlem-ne encara una estona més… Vols creure que mentre en parlàvem sentia que m’enyorava menys?

—De què vols que parlem? —digué Niubó, nerviós i displicent—. Els estiracordetes m’empipen.

—Em consideres un estiracordetes?

—Parlant d’aquestes coses, ets un estiracordetes cent per cent.

—Vaja, ja està dit!

—És així, Tàpies! Ets un home de petits prejudicis, un esperit de l’antigor, indiscutible, mal m’està el dir-ho.

—Una persona seriosa no pot dir que això siguin petits prejudicis.

—Bah…! I doncs, què són a tot arreu?

—Però per nosaltres no ho són.

—Per mi, sí!

—Et desconec, Niubó, et desconec!

—T’hi hauràs d’acostumar, perquè no penso pas canviar de criteri.

Tàpies realitzà dues o tres inclinacions de cap per demostrar sens dubte la seva estranyesa. Ja no fou possible revifar la conversació. Encara estigueren una estona plegats i després se n’anaren a dormir.

Les crisis d’enyorament poden ésser curtes o llargues, depèn. Es pot afirmar que les curtes solen ésser molt intenses —vull dir que la intensitat de buidor que les caracteritza pot ésser gairebé dolorosa, però això no vol pas dir que les llargues, pel fet d’ésser més aigualides, no molestin. Tàpies féu una crisi llarga d’enyorament. A taula, semblava ullerós i preocupat. La conversació amb Niubó anava produint, en el seu esperit, els primers resultats. S’enyorava i, al mateix temps, no sabia què fer: estava perplex. Hagué sens dubte de fer un gran esforç, però a la fi es produí el que era fatal: anà a trobar la senyoreta belga.

No era pas home d’una complicació verbal apreciable. Més aviat la seva matisació era escassa. Quan digué a Claudette que la seva intenció era demanar-li relacions que en un termini curt acabarien en un matrimoni en regla, la noia no en féu gens de cas. No hi parà pas esment. Fou una conversació deslligada i incoherent. Mentre Tàpies desembolicava —diguem-ne— la seva declaració d’amor, la senyoreta li deia que havia pres la decisió de renovar una mica el seu guarda-roba i de comprar-se un abric de pells. Però, mentre parlaven, es fixà en la cara del seu interlocutor; el trobà tan desmillorat, que no pogué evitar de fer un gest de preocupació i de pena.

—Què us passa, Tàpies? —digué interrompent-lo—. Què teniu? Feu mala cara…

—Us ho estava dient fa un moment. Ens hauríem de casar, Claudette.

—I qui us ho ha dit, que ens hauríem de casar? —digué la noia, absolutament incapacitada per a veure que Tàpies parlava seriosament.

—És cosa meva… De tota manera, el meu amic Niubó, que ja coneixeu, que té amb mi una relació de germà i que coneix molt el món, també ho creu… Us ho repeteixo: si hi vinguéssiu bé, ens hauríem de casar, em sembla!

La senyoreta mirà altra vegada Tàpies i, davant de la seva cara autènticament angoixada, començà de comprendre que es trobava davant d’un sentiment autèntic. La noia tenia experiència de les pensions i cases de dispeses. Són llocs que imprimeixen caràcter. Si hom hi passa un nombre d’anys excessiu, esdevé un ésser típic, una mena d’infeliçot alatrencat, d’una intensa discreció grisa, amb un complex d’inferioritat de funcionament permanent, introvertit, d’una puerilitat que sovint és compatible amb la producció dels més agres estirabots de mal caràcter, amb el cultiu d’enrevessades manies, de vegades amb complexos sentimentals molt tendres, senzillíssims.

Quan Claudette descobrí que Tàpies parlava de bona fe, ensenyà primer una estona les seves dents meravelloses; després, es portà un petit mocador a la boca; finalment, no pogué resistir els efectes de la ràpida successió d’imatges que passaren pels seus ulls i féu una rialla magnífica.

Tàpies quedà parat, abaixà el cap i féu un pas enrere, com si una sensació de por l’hagués envaït. Tota la seva persona agafà un color gris intens descolorit. Els vint-i-cinc anys de vida de pensió sortiren a la superfície.

—Però, Tàpies, és que parleu seriosament? —digué la senyoreta, fent un esforç per posar-se seriosa.

—És clar que sí!

—Déu meu! Però com és possible?

—Ja us ho he dit… Per mi, és perfectament possible. No creguéssiu pas que no hi hagi pensat llargament; fins us diré… dolorosament. He passat moltes hores, moltes, pensant el que havia de fer.

La senyoreta estigué a punt de no poder contenir una altra riallada considerable, però la cara tan trista d’aquell home, el seu posat implorant i trèmul, la contingué. Però no pogué pas contestar, interessada com estava a mantenir un posat digne.

—Us voldria fer, per altra part —digué Tàpies en un to encara més emocionat—, una petita confessió. Jo sóc un home modest, absolutament insignificant, és clar, però no sóc pas un pobre de solemnitat, definitiu. He sabut guardar alguna cosa, tinc alguns estalvis, no gaires, però tinc alguna coseta. No sé pas com dir-vos-ho… però us voldria dir que ho poso a la vostra disposició per al que us convingui. Tinc la impressió que n’hi haurà per a fer una caseta… En fi… ja us ho he dit.

Claudette adoptà un posat més seriós —que li resultà una mica còmic, perquè no estava pas habituada a aquests posats. Es mirava Tàpies amb una intesitat deshabituada. Si no hagués conegut tant aquella vida de pensió i no hagués tractat tanta gent d’aquest ambient, tot li hauria semblat estranyíssim.

Com que la pausa s’allargava massa, digué, per dir alguna cosa:

—Així, vós us voleu casar amb mi?

—Exactament.

—Us heu enamorat de mi?

—No. Si us ho digués, mentiria. No estic pas enamorat de vós, per ara. Espero que més endavant ho estaré. Hi he pensat molt. En aquest moment no us podria dir res més.

—Ja ho comprenc! I, ara, em permeteu una pregunta?

—Tantes com vulgueu…

—És que exigiu de mi una resposta ràpida?

—Una resposta ràpida? Posem prudencial, dintre del més ràpid possible…

Claudette quedà un moment mirant la catifa de terra, pensarosa. Pensà que si no li parlava clarament i d’una manera definitiva aquell pobre home la marejaria amb la seva insistència. Sabia que aquesta classe de personatges de boarding-house són pesats i ensopits. Els coneixia de tota la vida. Per altra part, no trobava gens divertit que la gent de la casa s’ocupés d’aquell ridícul afer. Ja prou que se’n parlaria. Decidí, doncs, donar per acabada i resolta la qüestió en aquell punt mateix. Fou en el moment de prendre aquesta decisió que s’adonà que no havia convidat Tàpies a seure —oblit imperdonable!—, però ja era massa tard. «No el puc pas invitar a seure —pensà— en el moment de desenganyar-lo; semblaria una burla excessiva».

—Ja que em demaneu una resposta ràpida, en parlarem de seguida. La meva intenció no era pas, per ara, de casar-me.

—Us hi heu pensat bé?

—M’hi he pensat fins a l’extrem que aquestes coses poden pensar-se.

—Considereu que no seria de la vostra conveniència? Considereu que jo no sóc de la vostra conveniència?

—No es tracta pas de vós precisament. Parlo en general. Si es tractés d’un altre, li diria el mateix. No es tracta, doncs, de deixar de casar-me amb vós o amb un altre; el que havia pensat era no casar-me, simplement.

—No voleu fer una excepció? Sospito que us en penedireu…

Aquesta darrera frase, la pronuncià Tàpies amb una inseguretat molt visible, amb un gran tremolor a la veu.

—És molt possible que me’n penedeixi, és gairebé segur; però, què voleu?

—Ens hauríem de casar, creieu-me! Jo estic molt sol, m’enyoro, no tinc família, tinc necessitat de treballar per alguna cosa. Crec que hauríeu de plantejar-vos la qüestió com jo he fet, és a dir, partint de la conveniència. Jo em voldria casar amb vós per la cosa més important que hi ha en aquest món: per la conveniència. Per què vós no voleu fer el mateix?

—Tàpies, demaneu-me qualsevol altra cosa… No sé com dir-vos-ho. Us aprecio. Us estimo. M’heu fet, aquest vespre, una estranya i desconeguda impressió. Però…

—És la vostra darrera paraula? Qüestió de deixar o prendre? —digué, amb el lèxic del comerç.

—Deixo! —contestà Claudette, que també coneixia el lèxic.

—Perdoneu! Bona tarda! —féu Tàpies, després d’haver dibuixat una lleugera inclinació de cap dirigint-se a la porta de sortida.

Era dissabte i devien ésser cap a les quatre de la tarda. En aquesta hora, a Londres, a tot Anglaterra, la gent que roman a les pensions es dedica a la seva mania personal preferida. És una hora tranquil·la, de molta suavitat, no hi podria pas haver manies sorolloses, una hora que per als qui no tenen res a fer més que enyorar-se és, però, d’una buidor indescriptible.

Niubó havia sortit, i així Tàpies es trobà amb tota la tarda a sobre, literalment xafat per la tristesa.

Aquests esdeveniments tan vulgars portaren a la casa les seves inevitables conseqüències.

Els meus compatriotes quedaren profundament disgustats de la negativa posada per la senyoreta a casar-se amb Tàpies. Dintre de tot, però, aquest senyor es mantingué en una actitud de relativa discreció. Niubó, en canvi, entrà en un estat de displicència càustica i desvergonyida. Tots dos trencaren les relacions amb Claudette, sense que tinguessin una raó plausible. Niubó, a més a més, es llançà a parlar d’ella de qualsevol manera, amb una frivolitat i una lleugeresa indescriptibles. Ho vaig trobar intolerable i indecent, i així els ho vaig dir. Niubó reaccionà viperinament; Tàpies, sorneguerament. Ens separàrem de la taula que ocupàvem plegats al menjador. Davant de les intemperàncies d’aquells homes vaig fer una frase que després ha fet —segons em diuen— un llarg camí. Posat a l’estranger —vaig dir— el català és un animal que s’enyora, i quan un català s’enyora no és pas d’un tracte còmode, sinó que, en trobar-lo, val més passar per l’altre carrer.

L’ordre admirable que hi havia a la casa, gràcies a l’amabilitat i a la generositat de Claudette, quedà desballestat totalment. Enervada i disgustada, la senyoreta deixà de presentar-se al menjador; prenia els seus repassos en un restaurant de Soho i només venia a la pensió a dormir. Aquest nou règim de vida li ocasionà una infinitat de molèsties. La gent del boarding-house es posà del costat d’ella, tot i que la majoria ignoressin els detalls de l’afer. En tingueren prou amb el respecte que mereix sempre el dret a casar-se amb qui hom desitja per a execrar la conducta d’aquells energúmens enyoradissos.

—Aquests homes —em digué Mr. Morton amb un vas de whisky a la mà— deuen ésser d’ascendència mahometana… is that so?

—No ho crec —vaig dir-li—. L’un és de Bellpuig i l’altre de Matadepera…

—És clar…! —digué Mr. Morton rient.

Els primers dies vaig tenir l’esperança que la natural solució del conflicte es produiria quan Tàpies i Niubó, impulsats pel disgust que acabaven de tenir, abandonarien la casa en busca d’un ambient més propici. Però passà el temps i vaig veure que no es movien. Eren enyoradissos i energumènics, però no es consideraven pas obligats a canviar d’ambient. És una característica —el sedentarisme— de les persones que han anat sempre a dispesa. Fer-los canviar de buidor és molt difícil.

Un dia circulà el rumor que Claudette havia deixat la casa. El rumor es confirmà ràpidament. Al menjador tothom féu el cor fort, però la processó anava per dins. La masticació general es produí enmig d’un profund silenci; darrere dels frontals dels presents es veien els somnis esvaïts.