Amb el sol a l’esquena

La Costa Blava té els seus amics i els seus contraris. A França, a Anglaterra, al nord d’Europa, és incomptable el nombre de persones que només somnien a establir-se en un racó o altre d’aquest litoral. Hi viu una considerable quantitat de gent important. Però hi ha també gent a qui no agrada, que prefereixen Biarritz, Normandia o Bretanya. Si em fos permès d’opinar sobre aquest punt tan important, diria que la meva posició és absolutament moderada.

El Mediterrani s’enyora. La persona que ha tastat les seves costes pobres, magres, esprimatxades, no l’oblida mai més. És un mar que sembla fet exprés per ésser mirat. És un mar a la mida de l’home. És un mar que no pertorba ni tendeix a despertar els monstres de la imaginació, sinó més aviat a adormir-los amb el soporífer de l’interès que suscita la realitat.

Quan s’han viscut quatre o cinc anys al nord d’Europa sense interrupció, arriba un moment en què hom té ganes de ressuscitar, de veure quin aspecte té l’ombra del cos que hom transporta, de sentir a la pell l’aire dolç, el pessigolleig del sol a la medul·la. És quan s’arriba a aquest estat d’esperit que el viatge a la Costa Blava és profitós i agradable. Per a valorar aquest país s’hi ha de venir per necessitat, no per fer vacances pagades o gratuïtes.

La Costa Blava fa un gran efecte venint del nord d’Europa. Arribant-hi del nostre país, no crec pas que en faci tant. Ja sé que tot en aquest món és relatiu, sobretot les conseqüències de la geografia humana. Aparentment no hi ha res més fix, més absolut, que el nord i el sud. A la pràctica, però, en el moment de voler treure conseqüències, de voler precisar el caràcter de les coses i de la gent a través de la seva situació geogràfica, quantes dificultats! Per a un suec d’Estocolm, un suec de Malmö és un home d’un esperit molt semblant al que un parisenc atribueix a un marsellès, un milanès a un napolità o sicilià, un escocès a un londinenc o a un gal·lès, un barceloní a un malagueny o a un sevillà. La gent del nord, diuen, és treballadora, tenaç, positiva, pràctica, humorística, antiretòrica, lineal. I la gent del sud és tot el contrari: peresosa, versàtil, lleugera, retòrica, trista, sentimental, confosa, i es passa el dia tocant la guitarra. Però, quan parlem així, ¿de quin nord i de quin sud parlem? En parlem pel que aquests termes tenen de geogràficament absoluts o pel que suposen de relativitat nacional? Car si a Estocolm asseguren que a Malmö toquen excessivament la mandolina, o que enraonen cantant i que no els ve gaire d’aquí, on comença el sud? En aquest cas, nosaltres, meridionals geogràfics, quina mena de vida pintoresca i musical no hauríem de portar?

Sí, tot això és perfectament exacte. De tota manera, insisteixo en el que deia: la Costa Blava fa un gran efecte quan hom hi arriba del nord, quan es té la sensació física d’arribar en un país meridional, d’un meridionalisme que entra pels ulls, per l’oïda, per la boca i pel nas. Quan s’hi arriba d’un país com el nostre, que encara és més meridional, l’efecte no és pas tan sorprenent, l’efecte exterior s’entén, però llavors el país s’aprecia per altres raons que no deixen d’ésser importants.

Aquesta primera discrepància s’observa a Marsella. Quan arriba a Marsella un viatger del nord, li sembla que es troba a Xauxa. Li fa l’efecte d’un cafarnaüm desordenat, caòtic i agitat. Jo no he pogut veure mai Marsella d’aquesta manera. Sempre m’ha semblat un impressionant espectacle de tenacitat. Coneixeu Marsella des del mar?, la ciutat de color de terra d’escudelles sobre el seu fons de muntanyes pelades, inhòspites, calcàries? És l’hòrrid paisatge que rodeja Marsella, totalment desproveït d’amenitat, el que acusa el seu perfil més autèntic, el que assenyala el prodigiós esforç ciutadà.

Els voltants de Marsella són realment vulgars. Aquestes muntanyes de llom elefantiàsic, cobertes de garrigues i d’argelagues morades, són repel·lents i no tenen encant. Formen, a dins del paisatge de Provença, tan deliciós i tan variat, com una llúpia extravagant. Però arriba un moment, viatjant cap a Toló, que la Provença torna a aparèixer. Aquesta vall de vinyes i d’olivars és la de Cassis. Cassis té avui una anomenada universal. És una petita població de pagesos i de pescadors que no té res de particular, com tantes n’hi ha a França! Té un petit portet deliciós en el qual sempre hi ha un o altre yacht. Té un petit restaurant de meravella en el qual es menja d’una manera absolutament civilitzada. Té un terrabuit resguardat de vents, tocat pel sol a l’hivern, ombrejat de plàtans, en el qual es fan apassionants partits de botxes. Quina manera més dolça i delicada de passar la tarda! I després té el paisatge del voltant, amb les incisions profundes dels camins rústics, dels torrents secs, els teulats vermells sota el fullatge, els horts meravellosament cultivats. És el paisatge de Cézanne.

Bandol, Sanary, són poblacions molt semblants a Cassis: petits portets adormits davant d’una vall. Aquestes valls són reduïdes, i els pujols que les tanquen tenen, sobre el cel, un perfil d’una gràcia dolça i suau. La vinya és el conreu principal del país; les atzavares es baden en els marges; les velles figueres posen a l’aire les corbes sensuals del seu brancatge; les oliveres presenten el seu innombrable somriure platejat; els garrofers semblen ajocats sobre la terra; les escates lluents de la mar palpiten més enllà dels pins somnolents, adormits en la seva música greu. És un paisatge d’un gran pes, sumptuós, madur, d’un gran llevat de densitat, malgrat l’ordre lleuger imposat per l’artifici humà. Venint del nord, en què tot sembla vaporitzat i liquat, això és un paisatge d’una presència terrenal. El que més us sorprèn és el grau de facilitat d’expressió que davant d’aquesta mar tan antiga i tan jove arriben a tenir les formes de la vida. Una branca de pi, la corba d’una muntanyola, el vol d’una griva o d’un estornell, una soca de figuera, posseeixen una fam d’expressió concreta, gairebé insolent. La plasticitat, el gust de la vida d’esdevenir forma, la passió d’existir, és com un pueril exhibicionisme, una fatxenderia de vegades sàvia i profunda, de vegades aspra, adolescent, desconcertant. Impressionant paisatge de Provença, afamat, febrós de plasticitat! El nostre paisatge és més fi, més gòtic, més titil·lant; no arriba pas a tenir aquesta granada, premsada, pesant realitat.

Hyères és una població molt elegant, amb una gran abundància d’enormes eucaliptus centenaris. Admirables arbres! Però aquesta botànica despentinada, així com una bona part de l’arquitectura de la ciutat, és una mica passada de moda, de l’època de la burgesia genial.

Una cosa perfectament factible a Hyères: abandonar la comunicació directa Marsella-Niça —que passa per l’interior, per Draguignan— i fer l’Esterel amb la calma que permet el ferrocarril departamental.

L’Esterel, que també és conegut amb el nom de la Costa dels Moros, és una comarca muntanyosa brava, travessada per escasses comunicacions, amb un litoral solitari de penya-segats de mitja alçada, de color rogenc, que guarda, en una de les seves recolzades més gracioses, la petita, deliciosa ciutat de Saint-Tropez. És un país d’alzines sureres i té el color d’ala de mosca que aquests arbres donen al paisatge. La semblança que té amb les muntanyes de les Gavarres del nostre país és singular. És una comarca recòndita, com les Gavarres, poc poblada, travessada per barrancs profunds d’una vida hivernal molt crepuscular. A l’estiu, és terra de cigales, que canten frenèticament en l’escalfor de les suredes seques i aspres.

L’Esterel no és pas la Costa Blava. Aquesta costa ja no forma part de Provença, és un país molt més lleuger i vaporitzat, i per això el seu nom està tan ben trobat. La Costa dels Moros més que blava és rogenca, i el granit dels penya-segats no és pas grisaci, ni embrunits els seus basalts; els seus penya-segats són d’un color ocre fort, calent, incendiat. Hi ha, encara, una altra diferència: en el sistema de la Costa Blava l’orografia és un teló de fons; a l’Esterel les muntanyes cauen verticalment sobre la mar, ocupen el primer terme. Les petites poblacions s’han d’entaforar a les calanques.

La comunicació normal del país és un ferrocarril de via estreta, d’interès departamental, que camina per valls i per muntanyes bufant com un dofí i fent uns xiulets que fan posar pell de gallina. El seu horari és incert i simpàtic. Una de les coses més curioses i impressionants del ferrocarril és que els caps d’estació porten unes grans i magnífiques gorres blanques. El viatge Hyères-Saint-Tropez es fa en una infinitat d’hores. Hom té ocasió de presenciar la producció de tota mena de maniobres ferroviàries; a mesura que passen les hores del viatge constateu, també, la creixent simpatia que provoquen les gorres blanques.

És un ferrocarril admirable: en els seus vagons petits, amb uns encoixinats que tendeixen a esfilagarsar-se, s’hi cultiven els millors sentiments, que són els sociables; s’hi afina el gust de la conversació, s’augmenta el nombre dels amics i s’aprenen notícies curioses dels rodals que hom va travessant. El viatger conserva, en aquest mitjà de transport una mica desgavellat, una personalitat que en les grans artèries ferroviàries s’ha totalment esborrat. Tot això a part que, si succeeix alguna desgràcia, no es cau mai de tan alt. Cada vegada que vaig a Saint-Tropez no deixo de fer una visita als amics que aquest ferrocarril tan generosament em proporcionà. Destapem una bona ampolla de vi del país i tots tenim una autèntica alegria de tornar-nos a trobar. No crec que hi hagi avui a Europa una forma de viatjar que produexi avantatges tan considerables.

El ferrocarril no costeja pas sempre. De vegades té un cop de geni i travessa una península pel cantó més curt, amb una decidida impetuositat. Va de Hyères a Le Lavandou gairebé en línia recta, i quan arriba a Cavalaire s’acomiada de la mar i se les emprèn cap a l’interior, i deixa la península de Saint-Tropez dolorosament incomunicada. Gairebé tot el trajecte es produeix enmig d’una gran solitud, els pobles són molt rars, fins a l’extrem que de vegades sembla que no sou a França. La costa és tan solitària com l’interior, o encara més: us sentiu desplaçats en algun lloc remot del Mediterrani. Ara bé: per al meu gust, els paratges més intensos del mar són els més solitaris, els més deserts.

La primera vegada que vaig anar a Saint-Tropez em semblà una població molt llunyana, remota. Població murallada, pedres fosques, velles, que a l’hora del crepuscle agafaven un color d’aram. L’hotel, posat en una vella casa senyorial d’habitacions immenses, donava sobre el mirall del petit port. Hotel anacrònic: table d’hôte amb viatjants del comerç petulants i susceptibles, com en temps de Stendhal. Del balcó estant es veia un petit ketch fondejat a l’escullera, amb un fanal de posició que feia una lluïssor vermella, moribunda; vaig suposar que era el «Bel Ami», de Guy de Maupassant. A la matinada, dins la llum perla de l’alba, les velles cases del poble, les muralles ennegrides, es reflectien en les aigües de qualitat de cel·luloide, lleugerament rosades. Dos o tres pailebots del petit cabotatge, amb la seva arboradura airosa, semblaven joguines. A l’altra banda del golf, sobre les pinedes d’un verd regalimant, els blancs de Saint-Maxime flotaven, parpellejant, sobre la mar blanca.

La vida hi era pausada i tranquil·la, sense neguits. El port tenia un cert moviment. El mestre de ribera calafatava embarcacions i feia bullir una olla de quitrà que perfumava l’aire. A dins de les murades, sobre un laberint de carrerons estrets i rònecs, hi havia una menuda vida popular que més semblava italiana o de les nostres latituds que francesa. En aquests carrerons llefiscosos de vegades es veu una nena amb una cara de color de puré de patata i uns ulls dilatats i negres. El moll era presidit per l’estàtua de l’almirall Suffren, el cèlebre home de mar provençal (fill del país), de l’època de Lluís XV. És un admirable treball en bronze, tacat de verdet, d’un gust ampul·lós, altisonant, buit: un gust de gran perruqueria. Les estàtues semblen crear ambients de silenci. Aquella estàtua tan oratòria augmentava el silenci de SaintTropez. De vegades un pardal es col·locava sobre el seu estentori barret i realitzava una deposició intranscendent. Tocava la campaneta de l’església. Se sentia el xiulet estrident del tren. Arribava somort —a l’estiu— el cant furiós de les cigales des de les suredes seques. Tot era silenci, llunyania, oblit.

El petit tren departamental de Saint-Tropez mor a SaintRaphaël. En aquesta població hom es reincorpora a l’artèria general de comunicacions. Hom arriba a Antibes ocupant un lloc numerat d’un considerable exprés.

Els orígens turístics de la Costa Blava es troben a Hyères i a Cannes. Aquesta esplendor urbanística és una creació dels metges. En un moment determinat, els elements més responsables de la Medicina cregueren que el clima més adequat per a la tuberculosi era el clima marítim. Receptaren concretament: Cannes, Hyères… En el curs de la segona meitat del segle passat i en els primers anys d’aquest segle no hi hagué tuberculós ric en aquest continent (Rússia encara en formava part) que no complimentés la recepta. Hom cregué que l’eucaliptus era un arbre d’efectes microbicides i se’n plantaren copiosament. Si algun dia teniu la curiositat de visitar els cementiris d’aquestes poblacions, trobareu escrits, sobre els marbres mortuoris, enmig d’una esplendor de bronzes i de pedres simbòliques que el pas del temps ha destenyit, els noms més prestigiosos de la noblesa i de la burgesia europea vuitcentista. Quantes tombes de persones joves! Aquesta fou la primera pedra de la Costa Blava.

Més tard el criteri dels metges canvià. El clima més adequat per als tuberculosos deixà d’ésser el marítim. Hom receptà l’alta muntanya: Davos, Saint-Moritz, Zermat, amb molt més bon sentit, segons tot sembla fer comprendre. El descobriment fou una contrarietat per a aquest país, però en el moment de produir-se la desviació la Costa Blava, bàsicament, era ja construïda.

Antibes, població del veïnatge de Cannes, s’aprofità del prestigi d’aquest nucli inicial de turisme. A Antibes el turisme ja comença de tenir barba blanca, una arrugada tradició, tot hi és una mica decrèpit. El petit port d’Antibes potser és únic al món. És una cassola d’aigua, exactament circular, voltada d’altes parets, d’unes parets tan elevades, que no crec que cap altre port en disposi de semblants. Gairebé totes les defenses dels ports són iguals. El port d’Antibes està voltat d’un paravent que fa un efecte estrany. Ara bé, això és per donar facilitats: és perquè les aigües no es moguin, perquè els yachts no pateixin, per evitar els corrents d’aire, perquè la gent tingui la impressió que es pot viure a l’aire lliure com en el propi domicili particular. El port d’Antibes és un prodigi d’hospitalitat.

La població de Niça és d’ascendència italiana. Es pot dir, però, que Niça sigui una ciutat italiana? No ho crec pas. Els vestigis italians de Niça constitueixen els elements més nobles de la vila; es troben, però, tan soterrats, que tenen un aire subreptici i no acaben de tenir importància; es troben soterrats sota l’embalum de l’arquitectura de gran hotel —estil Negresco—, creada pel professionalisme arquitectònic. Fa més de mig segle que la població està en mans dels arquitectes més joves, més dinàmics, més bells, de més bona família, de França. És la Meca de l’arquitectura burgesa. El resultat ha estat sensacional com a tot arreu; però a Niça, població que creix com una carbassera, és incomparablement visible: fa l’efecte que els veritables arquitectes han estat els burgesos i que els burgesos han estat els arquitectes. És una població que en una època de prestigi de la sensibilitat hauria pogut obrir de bat a bat les portes del futur. N’han fet la capital de l’exposició universal permanent.

L’esperit dels seus elements exteriors és el d’aquesta classe de festes. L’internacionalisme de Niça, no el podeu pas explicar, d’entrada, amb la benignitat del clima, solament. Més aviat us fa l’efecte que en la ciutat hi ha muntada una exposició universal que funciona sempre, capaç de fer venir gent de tot arreu. Els pavellons més concorreguts són els casinos. Els grans hotels semblen haver estat fets exprofesso. L’aire desvagat, mudat, el posat dominical de la gent, és exactament l’aire d’aquell que va o ve de l’exposició. Això és especialment visible a la Promenade des Anglais, perquè és evident que al fons d’aquesta magnífica avinguda és precisament on l’exposició és instal·lada. La música, qualsevol classe de música, per més qualitat que tingui, esdevé a Niça música d’exposició. El teatre que s’hi representa és per a un públic d’exposició. Les esglèsies semblen acabades de fer per a l’exposició. Això es coneix per la tendència que les coses tenen a Niça a accentuar el clinquant, una certa qualitat de llauna brunyida i llampant que acaba per ésser trobada més plausible que la realitat mateixa. Tot hi tendeix a agafar una segona naturalesa que substitueix l’autèntica.

Niça és una ciutat de rendistes i de turistes. Els uns tallen el cupó i els altres vénen a admirar la grandesa d’aquest ofici, a fer la barretada davant de la genial operació. Ara, una ciutat construïda sobre aquesta base ha de tenir, sublimat, l’esperit de la burgesia: aquest ha d’ésser un esperit d’exposició universal, perquè l’obra mestra de la classe ha estat l’exposició, precisament. El lloc escollit per muntar-hi la impressionant, enlluernadora barraca, ha estat admirablement escollit: un país de costa que té l’especialitat d’ésser blava. No és pas estrany que la reunió de tots aquests admirables prestigis provoqui veritables onades d’universal curiositat i de permanent admiració.

Niça és la població d’Europa en què es produeix, en una escala més vasta, aquest enorme fenomen de l’apoteosi del cupó. L’apoteosi del cupó crea l’admiració del rendista, l’amor al rendista. L’admiració per l’home que viu de renda, el prestigi del capital financer —per parlar amb el lèxic dels economistes— manté la vitalitat, sempre creixent, de Niça i de la Costa Blava. El turista va a Niça, a delectar-se en la contemplació del rendista, a proclamar que no hi ha res millor que la vida del rendista.

He fet algunes investigacions sobre la mecànica social d’aquesta admirable ciutat. En la llista telefònica del país és rar de trobar un nom de la gran indústria o del comerç important. En canvi, hi trobareu l’home retirat dels afers, el rendista important i perfectament conegut, la vídua que ha realitzat una bona liquidació, els hereus de moltes glòries. Hi trobareu noms de tot arreu. I, ara que l’aristocràcia russa ha estat retirada de la circulació i ha perdut el reflex que posava a la Costa Blava, el país encara ha quedat més estrictament reduït a la seva funció pròpia, que és, com hem dit, la de proporcionar un teló de fons a l’apoteosi del cupó.

La vida dels rendistes és reposada. Es lleven a l’hora que els funcionaris municipals pentinen i enllustren les palmeres dels jardins. Si no els domina cap mania personal, després de llegir el diari —generalment el diari xovinista del seu respectiu país— van a posar l’esquena al sol. Si són admiradors de la raça canina, fan seguir el gos, prèviament organitzat per a resistir les ordenances municipals i les denúncies dels rendistes enemics de la raça canina. Si el seu cor els fa admirar els ànecs o els ocells, surten armats d’un petit paquet d’engrunes que escampen sobre l’herba dels parterres, generalment davant la indiferència olímpica de les bèsties dilectes. Els ocells i els ànecs de Niça mengen generalment a la tarda, i això explica la seva indiferència. Fan un sol repàs. Altres rendistes de costums més simples, amics d’una vida més senzilla, passen simplement els matins asseguts en un banc o en una cadira, mirant la mar o parlant amb els amics. Aquestes converses acostumen a ésser d’un pessimisme tan concentrat que arriba a esdevenir voluptuós. Els uns per massa, els altres per poc, cada dia que passa conté elements per a proporcionar agradabilíssimes sensacions pessimistes als rendistes. En aquest sentit, Niça presenta una riquesa de materials magnífica. Potser el senyor que viu a l’hotel, a la cambra del costat de la meva, i que sento que discuteix amb la seva senyora, està preocupat perquè a Santiago de Xile volen treure els burots. El veí de l’altre costat es plany potser de la minva d’ingressos que han sofert els tramvies de Belgrad. No se sap mai, i el pessimisme dels rendistes no per ésser un fet d’ordre misteriós deixa constituir un fet evident.

A la tarda, després d’haver pres nota del consell del baròmetre, hom fa la mateixa vida que al matí. Hi ha concerts, reunions familiars, visites obligades, manifestacions esportives, que contribueixen a crear aquell ambient d’ensopiment necessari i indispensable per a poder dir que la gent que hi ha a dins viu de renda. No és pas estrany que aquestes vides plenes de tanta noble grandesa provoquin veritables onades d’enveja universal. El dolcíssim ensopiment del rendista, el seu pessimisme voluptuós, les proporcions admirables de la seva vida, entusiasmen la gent. I això sense parlar dels rendistes que tenen mania personal, que són els més admirats. La gent sent que els rendistes maniàtics constitueixen l’aristocràcia de l’estament. Sovint, darrere d’un rendista, hi ha un geni ignorat, un inventor curiosíssim, un prospector de les més estranyes iniciatives. És el roc a la faixa del rendista, la poma per a la set, la poma que hom no menja perquè no hi ha set. Així, sota els coixins d’aquesta assolellada aristocràcia jauen innombrables projectes, projectes que si es portessin a la pràctica farien tremolar la terra. El rendista, però, els manté en estat potencial per donar a entendre la seva moderació, el seu admirable esperit de renunciament. El rendista menysprea l’egoisme, i això és precisament el que li admira més l’indígena, i sobretot el turista. Tothom sent que darrere el rendista més gris es pot amagar un geni. En realitat, una mania presentable és la manifestació més comprensible del talent.

I el rendista, benentès, no té cap vici, llevat de la caritat oculta. Com més oculta és la caritat més elogiosa és la necrologia. Llavors, ¿com s’explica la profusió de taules de ruleta que hi ha en aquest país? S’explica, segons tinc entès, per un acord implícit dels rendistes en benefici dels turistes. Hom considera que l’admiració s’ha de demostrar amb els fets. El turista ha de fer marxar la bola que serveix perquè els rendistes tinguin una població neta i arreglada, una policia perfecta, una bona propaganda i aigua calenta i freda a bon preu. És ben trobat. El rendista diu amb energia: «Si ens admiren, que paguin!».

I el turista respon amb una veu moribunda, després d’haver deixat les economies a la ruleta, amb una convicció que esdevé profunda de tan forçada: «Que sou intel·ligents!».

Aquest curiós doble joc explica la glòria d’aquesta ciutat i l’enveja que produeix. És difícil de trobar un país que disposi d’uns indígenes més morigerats, d’uns costums més dolços, d’uns pensaments més delicats. El cupó requereix moralitat perquè és la columna mestra de l’ordre social. Tothom ho sap, cada dia hom ho proclama en les notes oficioses, el dubte és impossible. Paral·lelament es produeix el fet invers: una ruleta a cada cantonada per a posar a prova la resistència de la institució familiar a la qual pertanyen els pobres turistes. I tothom juga admirablement el seu paper. Els rendistes temperen llur positiva situació, l’entusiasme que provoquen, amb el seu inguarible pessimisme. Els turistes pelats canten d’una manera sonora les excedències del país acollidor i simpàtic que els deixa gaudir de la naturalesa i de la vida social.

I així va el món, a Niça.

El jugador no està per brocs. La visió de la mar plena d’escates lluents, les formes majestuoses de les palmeres, el solet saturat de virtuts joioses, les senyores ben vestides, són coses que estan de primera. Però no hi ha res, en realitat, com el clima del bacarà, ni com l’atmosfera de la ruleta, ni com el panorama de la taula verda. Venir a Niça i no admirar aquests prodigis és com anar a Roma i no veure el Papa. M’he instal·lat en un racó del Casino Municipal i he vist com la gent, amb uns ulls com unes taronges i el cor desbocat, anava i venia davant la gàbia de la sort. Les gàrgoles de les taules de joc! Impressionant espectacle.

És curiós: tota persona situada davant d’una taula de joc s’envelleix automàticament de deu anys. Si la persona és petita, esdevé un ninot; si és alta, es torna un gegant. Si el nas és important, esdevé una tarota; si és pla, es torna com un cigró; etc. Hom arriba a tenir de la gent una visió caricaturesca implacable. Que en som, d’horribles, tots plegats! La taula verda té un atractiu sobre la part de la nostra persona menys presentable. El defecte s’engrandeix desmesuradament i tot el cos queda transformat. El joc infecta el nostre punt flac. No hi ha cap dubte: som tots plegats, homes i dones, molt més horribles del que semblem. La ruleta ho demostra, sense que ni un moment la bola es desviï de la seva funció pròpia, que és la de donar el cinc i mig per cent a la banca. Ho demostra amb un argument lateral.

Davant aquest enlletgiment progressiu del gènere humà, no és pas estrany que les races de primer ordre hagin imposat l’esport obligatori i que aquesta imposició tingui a tot arreu defensors intel·ligents i obstinats.

Hem arribat, però, a algun resultat? Seria arriscat d’afirmar-ho. Antigament, l’esport, com la poesia, estava en mans de la noblesa. Avui tota la burgesia en pes dedica unes hores de la setmana a l’esport. Certes manifestacions esportives han penetrat àdhuc en les capes més desnodrides de la societat. S’ha creat un nou tipus de ciutadà capaç de volar pels aires, saltar d’una muntanya a l’altra i d’escrutar els misteris del fons de la mar. Els fills d’aquest nou tipus de vida semblen, àdhuc quan són infants, persones retirades de l’esport. Els seus pares, posats davant de la llarga i lluminosa corba de la badia dels Àngels —que així s’anomena la badia de Niça—, presenten una bellesa esportiva indubtable. El meu punt de vista és, doncs, que un home d’esport, amb pantalons de ciclista, samarreta de punt i sabates de llaurar, pot ésser un Apol·lo amb totes les de la llei; em sembla igualment cert, paral·lelament, que aquest home d’esport, vestit com tothom, queda, davant d’una ruleta, tan caricaturesc com un poeta de jocs florals. I la conjuració apol·línia, ¿que no era per ventura per matar aquestes coses romàntiques i fulletonesques?

L’esport seria una gran cosa si no fes tant de mal a l’estómac i a l’esperit. No hi ha cap sportman que tingui la gana que li correspondria. No hi ha cap esportiu que no tingui manies d’ordre primari. L’esport està dirigit per metges i per higienistes, això és, per persones que tenen professionalment la funció de torturar la humanitat. L’esport està dirigit per metges i per higienistes, i en realitat hauria d’estar dirigit per cuiners. La finalitat de l’esport és obrir la gana i contribuir a fer que l’espècie humana, posada davant d’una dotzena d’ostres, s’estiri els cabells i es reparteixi un joc de plantofades. Aquestes constatacions són antigues i tradicionals, però no crec que puguin ésser més moderades ni més posades a la raó del que ho són. S’han de rebutjar, per falsificades, totes les altres interpretacions de l’esport, sobretot les interpretacions científiques, sociològiques o estètiques. Ja sé que l’esdevenidor dels homes assenyats és en aquesta època el núvol de l’oblit i l’ombra del silenci. No hi fa res. Quan s’ha parlat de tot resulta que davant de la pedra de toc de la humana discreció física, val a dir, la taula de joc, les persones que fan encara un paper més lluït són les que poden demostrar, sense improvisacions desordenades, que han menjat les ostres a dotzenes i els cargols a centenars.

Els intel·lectuals avançats, estudiant les formes de l’espècie humana, han arribat a l’arriscada conclusió que per a ésser lleig no hi ha com ésser ric. És una conclusió agradable que moltes persones acceptaríem, de fet, de bona gana. És, sobretot, una conclusió conhortadora. Diuen àdhuc que totes les invencions que la burgesia imagina per convertir el cos humà en una temptació llaminera irresistible no són més que la demostració manifesta de les deficiències d’una classe. Aquests estudis tenen el defecte terrible d’ésser científics. Les conclusions són deficitàries. Estudiar de la Universitat popular estant les formes humanes és un mètode, almenys, antiquat. S’ha de passar per la molèstia de venir fins aquí, entrar al Casino Municipal i observar sense prejudicis. Anatole France, que havia fet aquest pelegrinatge i que havia adquirit una certa experiència, es vantava de confondre les marqueses amb les alcavotes i viceversa. La confusió es pot fàcilment demostrar, és un fet innegable. És deguda al fet que davant de tres o quatre coses —la bellesa, el diner, la crueltat, la feblesa— l’aiguabarreig humà es produeix d’una manera fàcil i expeditiva. Cauen les plomes, les màscares i les diferències. Tothom és, si fa no fa, de la mateixa fusta. Tots som, homes i dones, igualment i sinistrament deformes, bonyeguts, xuclats. Som lleigs, perfectament lleigs…

Ventura que de tant en tant, sense abusar-ne, som simpàtics…

A Hyères, a Cannes, a Niça, a molts punts de la Costa Blava, hi ha encara alguna deficiència provinent de la manera d’entendre la política i l’administració municipal. Al principat de Mònac seria inútil fer-se il·lusions. Hom hi respira la més pura fragància d’unió sagrada. No hi ha partits, ni discussions, ni maneres diverses de veure les coses. La física del país és senzilla; hi ha una ruleta a Montecarlo. Produeix el cinc i mig per cent cada vegada que salta la bola. Aquests diners s’han de repartir. Un príncep autèntic presideix la tenidoria. Un petit Consell de Ministres dirigeix l’administració. La ruleta dóna prou perquè els monegascs no hagin de pagar cap contribució, ni fer el servei militar, ni suportar, en un mot, cap de les càrregues que comporta la convivència social. La ruleta paga al buròcrata, el servei de policia, els bombers i els jardiners. La més gran felicitat regna sobre el país. El príncep, per no ensopir-se, té l’obligació d’ésser un savi. Els administradors controlen amb una honradesa immaculada els interessos del joc. Els pares i les mares de família donen als fills una acurada educació per mirar si poden fer-los uns àgils crupiers. Les armes d’aquesta aristocràcia són el rasclet de la ruleta i les cartes de bacarà.

No sé pas si coneixeu el país; és una meravella. El principat està situat sobre un llom de muntanya que s’avança sobre la mar deixant al darrere dues badies naturals com dues curculles. És com una W. A la badia de l’oest hi ha Mònac; a la de l’est, Montecarlo. Una galeria subterrània posa en comunicació les dues viles del principat. La configuració és accidentada. De la mar estant, el principat es veu sobre d’un pla inclinat molt sobtat. Les cases s’encastellen una sobre l’altra, vestides de blanc. A primer terme, les palmeres i els jardins amaguen els edificis i palaus. Més enllà una muralla de cases a la manera italiana —grans panys de paret, finestres petites i verdes, altures simples i gracioses— fa com un ventall. La muntanya cau de seguida aplomada sobre la blancor. És una muntanya de roques escenogràfiques, fluorescents i morades, grogues i grises. Hora foscant, aquestes roques es reflecteixen sobre la mar immòbil i donen a l’aigua colors de carta postal meravellosa. No se sent, en aquesta hora, cap soroll desproporcionat. Les cases s’emmirallen a l’aigua i les palmeres i les atzavares florides es gronxen amb el vent bla. A la llarga, aquest silenci de sala de joc produeix una febreta enervant i una set estranya de coses impossibles. Per a distreure la gent que no necessita, per a viure, aquests complicats afrodisíacs, s’hauria de temperar aquest silenci amb alguna distracció. S’hauria de poder sentir, per exemple, alguna detonació llunyana. D’aquesta manera la gent senzilla podria dir, amb un esverament dissimulat:

—Es deu haver suïcidat un altre jugador.

A l’estat present tot queda una mica massa inofensiu dintre del gust cinematogràfic. L’adjectiu és vell i gastat, però és exacte: el país és cinematogràfic. Jardins fastuosos sobre una balustrada, torres ben posades amb clar de lluna propi, panorames compostos per passejar-hi una lluna de mel distingida. En el meu temps el cinema era això i les pel·lícules eren sublims. Suposo que encara ho són. El cert és que aquests records luxosos us han deixat una imatgeria larvada que es desvetlla davant d’aquestes cartes postals. El país agrada perquè ha estat tantes vegades filmat.

Paral·lelament a aquesta vida convencional hi ha la vida permanent de la gent del país que viu avui de la ruleta, de la mateixa manera que vivia ahir de la pesca i antigament de la pirateria i de l’aventura. La gent de la mar de Gènova té molta història i estima ferotgement la llibertat. Els monegascs són els darrers representants d’un passat que no tornarà més. Encara avui es poden permetre el luxe de no pagar contribucions ni taxes, de no fer el servei militar, d’estar bé amb tothom i de fer el que els dóna la gana. Són de les poques persones felices i benaventurades que queden al món. Fan enveja, però s’ha de dir la veritat: s’ho mereixen. Han sabut evolucionar ràpidament i han procurat quedar bé: perfectes pirates o bons mercaders a l’hora de les trompades medievals, foren uns pescadors pacients i humils a l’hora de la monarquia absoluta, i han esdevingut, finalment, amb la progressiva difusió de les llums de la cultura i del benestar, uns honrats instruments de les febleses humanes.

El casino de Montecarlo és una cosa molt important, d’una colpidora serietat. No hi ha pas gaires edificis oficials a Europa que presentin la seva magnificència. Com a edifici del gènere és únic. Hom està acostumat a perdre els diners en tinglados de ferro i fusta aguantats amb columnates de cartó. Al casino de Montecarlo les columnes són de marbre, les sales tenen una severitat imposant dintre de la més pura tradició burgesa. Ja sou dins. Una sala immensa i opaca s’obre davant dels vostres passos. Dotze grans taules es presenten a la vostra consideració: sis ruletes i sis bacaràs. A l’entorn de cadascuna hi ha un soroll ofegat per la petulància de les fitxes i pel saltironet de la boleta endimoniada. Tothom parla parsimoniosament com si se’n donés vergonya. Si ausculteu la sala amb detenció, sentireu de tant en tant que s’escapa un sospir que hom no ha pogut contenir. És una manera de demostrar que hom acaba d’arribar. Els primers cent francs són els que saben més greu.

Primera sorpresa: a la sala, les dones tenen una majoria indubtable. En general són senyores d’una certa edat, amb un aire severament respectable. Gairebé totes juguen científicament, això és, amb un cartó i un llapis a la mà. Sobre el paper fan unes operacions cabalístiques i complicades. Realitzada l’operació fan l’aposta amb una convicció profunda i amb una seguretat desconcertant. És impressionant el nombre de persones que creuen que perdre a la ruleta depèn de la incapacitat del qui juga. Hom suposa que el misteri de l’atzar es pot arribar a dominar mitjançant l’estudi de les matemàtiques superiors, del càlcul de probabilitats o fent punta a la vivor natural. Tothom té la seva recepta, el seu truc genial, per a guanyar indefectiblement. Es pot afirmar que el noranta-cinc per cent de persones de la concurrència de Montecarlo estan penetrades i dominades per divertidíssimes supersticions. Sovint hom defensa aquestes pròpies puerilitats amb una tossuderia d’un grotesc de primera qualitat.

—Ara sortirà el cinc vermell —sentiu que diuen de baix en baix, davant vostre, amb una parsimònia professoral i acadèmica.

Surt el set negre. Petita consternació que dura un instant. El jugador consulta els seus papers terribles. Fa sumes, restes, multiplicacions, extreu arrels quadrades. La ruleta és un capítol de la ciència. Pascal, senyors, el reverend i il·lustre Pascal, sembla que en sabia alguna cosa. Arribà l’hora de decidir-se. Hom adopta la posa greu i elegant.

—Sortirà el vint-i-quatre vermell. No pot fallar…

Surt un zero rodó com una síndria. La successió de moviments es repeteix indefinidament. L’atzar s’esmuny com una serp. Hom no n’encerta ni una. Les butxaques del jugador vessen papers plens de xifres i de projectes. Les mans li tremolen. El nas s’allarga desmesuradament. Hom esguarda el crupier amb els ulls tristos, volent dir: «Què us he fet perquè em tracteu tan malament?».

La boleta salta joiosament sobre el metall. Les fitxes grogues, verdes, vermelles, blanques, s’esmorteeixen sota la llum mat i difusa. El crupier es refila el bigoti solemnement. Les cares llargues dels jugadors tenen regalims de melmelada. A la gran sala hi ha un soroll sord de borinot enfadós. L’atzar posat a pressió rondina com un motor llunyà. Al sostre de la sala, pintada amb una factura vuitcentista, hi ha una teoria de nimfes una mica esborrades que representen l’Agricultura, la Indústria, el Comerç, les Ciències i les Arts. Una matrona severa, asseguda sobre un núvol —pits i anques abundants—, presideix la dansa simbòlica i olímpica. Aquesta matrona representa l’ordre natural dins el gust de la filosofia liberal i evolutiva. És la senyora Stuart Mill. El crupier es refila, encara, el bigoti solemnement. La bola salta sobre els metalls. Els del rasclet es posen a l’aguait, esperant que passi la papallona per donar el cop. A la fi el jugador científic s’alça de la taula pesadament amb una cara d’amarga suficiència, els papers i projectes a la mà.

—Aquesta ruleta deu estar malmenada —pensa.

A Barcelona el professor de química que tenia la ingenuïtat de cantar amb anticipació el color de la reacció que hom estudiava feia sovint unes planxes fenomenals. Si deia verd, sortia indefectiblement negre o blanc. Els alumnes li feien unes ovacions entusiastes.

—Ha sortit una mica negre —deia el pobre home tremolant com una fulla d’arbre—. L’any vinent, si Déu vol, sortirà millor…

És l’esperança del jugador de la ruleta i en general del jugador savi. L’any vinent, si Déu vol, sortirà millor. Aquest any ha sortit una mica negre. No en puc dir mal —diu, indefectiblement, el jugador que perd. Si els anys que el món té són sis mil, la broma fa sis mil anys —números rodons— que dura. I el que durarà!

Amb el sol a l’esquena, entre dues palmeres, assegut en un seient de vímets, llegeixo una revista.

—Què llegeix?, què llegeix?… —em pregunta el tafaner barceloní trobat per atzar.

—Llegeixo la «Revue de Monte-Carlo».

—És una obra de teatre lleugera i picant?

—Oh, no senyor! És una revista científica.

I és veritat. Totes les persones que coneixen «La Revue de Monte-Carlo» hauran llegit el seu subtítol, segons el qual la publicació és una revista científica. Està posada sota l’advocació de Napoleó I, del qual hom cita una màxima: «El càlcul vencerà el joc». Màxima bonica, optimista, entusiasta, digna d’un gran general. Màxima que s’hauria de tenir més present a l’hora de formar la joventut. És extreta del «Memorial de Santa Helena». És una d’aquelles afirmacions que acrediten la profunditat del protagonista de tantes batalles cèlebres. La llàstima, només, és que la redacció sigui feta en forma de profecia.

La científica revista surt cada diumenge, a l’hivern, a l’estiu, una vegada el mes, i conté, ultra les permanències autèntiques de la ruleta i del trenta i quaranta, un estudi profund dels jocs i dels mètodes inèdits. A la primera plana, sota una fotografia del casino majestuós, enquadrat de palmeres i de plantes més o menys tropicals, hi porta una roda de la fortuna reproduint, superposats, els elements de què es compon una ruleta. El diari té vint-i-tres anys de vida i n’han sortit un gavadal de números. El director, J. de Suresnes, pot estar content. Del propi director, la revista n’anuncia, a segona plana, un «Tractat teòrico-pràctic sobre l’interessant joc del trenta i quaranta». És lamentable, però, que, a la mateixa plana, un altre anunci d’un sentimentalisme desvergonyit destrueixi el saludable efecte del primer: «Madame Màxima dóna el màximum sobre joies i pells», diu el reclam. El primer que se us acudeix és que aquesta senyora Màxima podria ésser perfectament la muller del senyor de Suresnes. Només així la topografia dels anuncis té un sentit clar.

La revista es compon de dues parts: de la part estadística i de les meravelles. Els fulls dedicats a la primera porten els números que en el curs de la setmana han guanyat a la sala de joc. Aquesta enumeració comporta, a més a més, l’assenyalament dels vermells i negres, parells i senars, passes i faltes, dotzenes i en general totes aquelles constatacions que el joc ha posat de manifest. L’estadística és una mica enfadosa i per al profà té poca sortida. Per als coneixedors, en canvi, aquests números deuen ésser una pura delícia. Hom es pren la molèstia de fer aquestes estadístiques per invitar el públic, en general, a posar en pràctica el consell de Napoleó el primer: «El càlcul vencerà el joc». Calculeu, ciutadans, calculeu! Calculeu fins que els ulls se us tanquin de son. Després de tot, mentre calculeu no feu mal a ningú.

Les meravelles són meravelloses. El plat fort és constituït per un article científic, generalment incomprensible per a les persones que disposen d’una cultura matemàtica fluixa o magra. L’àlgebra i el càlcul hi canten com els ocells a la Rambla a entrada de fosc. Entre fórmula i fórmula s’hi troba alguna observació de caràcter psicològic elemental. La «Revue de Monte-Carlo» invita els seus lectors a tenir seny i serenitat. La serenitat és, a la revista, la incògnita implícita de les matemàtiques superiors de la localitat. És el que demostra el llibre d’autor anònim titulat «Els jocs d’atzar vençuts amb la sang freda» (en francès i anglès). «És necessari —diu en un moment de franquesa l’autor de l’obra— que aquesta seriosa publicació es trobi a les mans de tot jugador delerós d’aplicar un mètode o sistema amb la calma i la moderació que si manquen fan esdevenir tota possibilitat de guany». En el farciment de l’article, hi entra un tercer element: la reiterada declaració que l’autor fa respecte de les qualitats serioses i notòriament científiques de les seves investigacions. Vénen ganes de dir:

—I ara! Faci, faci! No caldria sinó…

La revista porta un sumari terriblement espès dels principals articles publicats. És un món que se us obre davant dels ulls. Us sorprèn que la desgràcia sigui un capítol tan important de les matemàtiques. Hi ha de tot: des de la nota sobre l’estudi dels casos principals en què jugar és raonable i el magistral treball sobre la filosofia del joc, passant per «La pre-ciència dels esdeveniments naturals ordinàriament atribuïts a l’atzar», fins al «Joc diferencial amb progressió, amortització i retrocés simple i múltiple sobre les tranversals plenes» i «La pujada americana a l’abast del jugador mitjà i en general de totes les butxaques». No he fet més que copiar unes quantes rúbriques, amb l’esperança que el lector convindrà amb mi que la matèria és més aviat elevada i digna de la consideració de les acadèmies. Davant el sumari, jo, ignorant com el primer, només lamento que per a guanyar a la ruleta es necessitin tants estudis i coneixements, i el que desitjo de tot cor és que una temporada de predomini de l’esperit sintètic simplifiqui i aclareixi una mica l’espessa exuberància que han assolit aquestes investigacions. Quan tots, pobres i rics, ignorants i savis, joves, i vells, estiguin davant l’atzar en una posició d’igualtat més raonada, no hi ha dubte que el món, que avui deixa molt a desitjar, es presentarà davant la nostra consideració amb uns colors més engrescadors i agradables. Hem d’anar a la igualtat per la cultura i l’esperit científic.

L’estat actual del problema es podria diagnosticar, doncs, dient amb energia: molta anàlisi i poca síntesi! Un altre detall és, a més a més, evident: els investigadors de la qüestió donen cada dia noves proves de desinterès i d’humanitarisme. En efecte: és notori que els investigadors que rompen amb la seva admirable tossuderia els vels de l’atzar, il·lustrant d’una manera insospitada el domini dels coneixements pitagòrics per excel·lència, tenen temps encara d’escriure articles de revista. Saben la manera de guanyar i, per comptes de seure com uns perduts a la taula de joc, s’entesten, impulsats per les virtuts del savi, a fer-la conèixer als altres. No és bonic? No és sublim? Vade retro, ombres del pessimisme!

Suposant que els jugadors puguin viure en un qualsevol paradís, és molt probable que aquesta Costa Blava sigui el que s’assembla més al paradís a què els jugadors poden aspirar. És un país en què el jugador té una categoria social i fins i tot una consideració romàntica. És clar que això dura mentre el jugador té diners. Quan els diners s’acaben, hom entra en els rengles de la mediocritat. És natural. Sigui com sigui, els jugadors són apreciats, en aquest país, com a Andorra els contrabandistes. Quan, en arribar a Andorra, poseu, a la fitxa de l’hotel, que la vostra ocupació habitual és fer el contraban, us miren com un personatge. Ací no hi ha necessitat de posar res, perquè tothom està convençut que, passi el que passi, deixareu el vostre tribut pecuniari en una taula de joc o altra.

Després de tot, és tan apassionant! Hi ha ben poques persones que s’hagin aturat en aquest país que, un moment o altre, més aviat o més tard, per obligació o per voluntat, no hagin entrat en un casino i no s’hagin jugat cent francs. Siguem sincers: quin joc us agrada més: la ruleta, el chemin de fer, el trenta i quaranta, el bacarà? La ruleta té molta tradició, i Pascal se n’ocupà en estudiar el càlcul de probabilitats. Quina estranya fascinació! És clar que els elements de plaer que puguin ésser continguts en aquest apassionament es redueixen i s’escurcen quan hom pensa que els jocs d’atzar produeixen, al banquer, a cada jugada, el cinc per cent. Tot és tan car! Què hi farem!

Cada país està afectat per la naturalesa dels seus principals interessos i això fa que ací sigui permès parlar del joc, amb una perfecta naturalitat, com si es tractés d’una cosa importantíssima. Ací la gent s’ocupa dels problemes del joc com en altres llocs es parla del vi o del cotó, o del ferro. De tant en tant surten en els diaris uns articles solemnes i seriosos contra el bacarà. Durant una temporada tothom parla contra el bacarà copiosament. Una persona acabada d’arribar pensa: «Vaja! Gràcies a Déu! Ja era hora que hom es decidís a acabar amb aquesta immoralitat, amb aquesta abjecció dels jocs d’atzar…».

La campanya contra el bacarà té una impressionant superfície. Poblacions que cullen molts diners dels impostos del joc —Biarritz, Vichy, Deauville— la secunden admirablement. No podeu resistir la temptació de pensar que darrere de la campanya hi deu haver alguna senyora de molta influència el marit de la qual s’ha arruïnat jugant al bacarà —i amb vitalitat suficient per a crear una predisposició general contra el joc diabòlic. Però després resulta que tot això són pures il·lusions de l’esperit.

La campanya contra el bacarà es fa a conseqüència de la seva magra productivitat. Per dir-ho en termes tècnics: el bacarà deixa poca cosa a la cagnote. D’un càlcul fet pels serveis estadístics de la ciutat de Niça resulta que la ciutat ha deixat de cobrar més de dos milions de francs, pel simple fet d’haver jugat la gent al bacarà amb preferència als altres jocs d’atzar. Al bacarà tournant, jugant amb banca oberta, el jugador es pot defensar. Aquests milions de francs serien a la caixa municipal si el públic s’hagués decidit per la ruleta, la boule o el trenta i quaranta.

¿Què representa, en definitiva, aquesta hostilitat contra el bacarà? Representa en definitiva la supressió de l’últim joc d’atzar. Car, els altres, d’atzar, en tenen ben poca cosa. Són uns jocs en què, fatalment, a la llarga, heu de quedar literalment plomat. El banquer, en els jocs que hem citat, hi té un avantatge real i indiscutible, perquè cull un tant per cent automàtic sobre el diner que passa per sobre la taula. Aquest tant per cent, l’hem reiteradament assenyalat. Després hi ha el que cull el municipi, l’estat: el fisc, en una paraula. Suposant una taula de jugadors fixos, banca il·limitada, al cap d’un determinat espai de temps tots els jugadors hauran quedat arruïnats. Si l’únic atzar que us pot proporcionar un joc és el de perdre com a absoluta fatalitat, on és l’atzar?

El jugador, què farà? El jugador —no hi ha dubte— continuarà jugant. El jugador va al darrere del que ell suposa que és seu i no respecta cap festivitat. Suposar que reflexionarà un moment pel mer fet de perdre fatalment és tenir una idea incompleta del seu tarannà. El jugador juga, faci el temps que faci, encara que la fortuna, de vegades, el deixi guanyar…

Mentone és, al meu entendre, l’espectacle més inoblidable de la Costa Blava. La vila vella és purament italiana i està posada tota ella sobre un petit promontori que s’avança endins la mar. A banda i banda de la vila s’obren dues golfades que tenen per fons la decoració gegantina, morada i fluorescent, dels darrers contraforts dels Alps. Carregades de torres, de palmeres i de rosers, de pins i d’oliveres, aquestes golfades barroques i assolellades són d’una dolçor que torna una mica a la boca. La vila vella us posa al llavi, per contra, una frescor de menta.

Tenen gràcia aquestes viles velles de la mar de Gènova. Encastellades als flancs de l’església —que sempre és en el punt més alt—, posades a plom davant la mar, presenten un perfil altívol i àgil. Mirades de la mar estant hom veu la pinya dels edificis, amb les lluernes i finestres de les cases pobres i les llotges dels palaus antics. Els coloms entren i surten de les llotges i fan circumferències a l’entorn del campanar. Aquest perfil de vila, de color torrat, amb les finestres verdes i la blancor de les terrasses cobertes, és inoblidable, d’una gràcia vivent. En general, aquestes viles s’alcen davant d’un port natural infinitament plàcid i silenciós, d’aigües adormides. Quatre barques velles prenen el sol a la riba, davant d’un carrer de tavernes. De les parets pengen uns anuncis anacrònics, i sovint hom pot llegir unes grans exclamacions polítiques a les parets. Viva l’anarchia o Il Papa è… A la tarda tota la vila s’emmiralla dins el port, i de vegades sobre el fil immòbil de l’aigua salten un vol de peixets que lluen com una escampadissa de monedes de plata. A la boca del port hi ha una vela desinflada que dins la posta del sol fa l’efecte d’una mosca dins una taronjada. I se sent una campaneta i una veu de noia que crida dalt d’un terrat: Irmaaa sei tuuu?

Els italians han creat, sobre el model de Gènova, un tipus de ciutat mediterrània inconfusible. Totes són iguals: una xarxa de carrers estretíssims formats per casalots alts i immensos, d’entrades fosques i finestres de batents que s’alcen com una parpella. Del carrer es veu entre les dues teulades paral·leles un filet de cel d’un blau desesperat. Entre finestra i finestra, un sistema de cordes serveix per a estendre la roba, lo straccio. Sovint els parracs de tots colors i de totes formes no us deixen veure el cel. Aquesta estretor crea un tipus de vida concentrada i bulliciosa: és indescriptible l’animació que hi pot arribar a haver en aquests carrers. Fa l’efecte que la gent no sap ben bé allà on viu, perquè sembla que tots són de la mateixa casa. De finestra a finestra, la gent s’interpel·la i de vegades hom escolta discussions èpiques. A baix, els qui van i vénen han d’anar amb compte per no topar amb un catre, per no aixafar una criatura o la cua d’un gos que sobra d’una casa. De vegades, de cop i volta, les criatures es posen a plorar, els gossos lladren, els gats miolen, les dones s’estiren els cabells, els homes s’esbatussen, les noies xisclen, i això tot alhora. Es produeix un xivarri infernal que dura fins que arriben els carrabiners; llavors tothom entra precipitadament al seu forat i l’empedrat del carrer es presenta estrellat de peles de taronja. Mentre es veuen carrabiners se sent una remor sorda i subterrània; és la gent que rondina i remuga de portes endins. Darrere de cada finestra hi ha dos ulls rabiosos que segueixen l’ombra de les cues de les levites dels carrabiners. Gairebé sempre, però, aquestes ebullicions es desinflen sense saber com. La gent surt de l’amagatall tan tranquil·la, els gossos i gats emmudeixen, les criatures riuen, les dones surten a pentinar-se a la finestra i els homes s’asseuen al graó de la porta a llegir l’«Avanti!». Tornada la calma, es veuen baixar tocant a la paret els cistellets lligats d’un fil que hom empra per a pujar i baixar objectes dels pisos estant. De vegades la noia que estira el fil entre una clavellina i un fiasco de vi negre dóna una estrebada massa forta, el cistell fa un salt i una extremitud com un gat escaldat, i els macarrons s’escampen per terra enmig d’una ploralla general. Si hi passeu al cap d’una hora, encara hi ha gent que sospira.

Mentone ha estat, antigament, una vila amb aquest tipus exterior de vida. Avui ha esdevingut un centre massa distingit perquè la concentració bulliciosa persisteixi a la vila vella. La carcassa antiga, però, conservada com una relíquia, persisteix. La quietud plana per sobre els carrerons estrets i és difícil veure baixar un cistell amollat pel fil d’una finestra. Aquest endolciment de la vida de Mentone li dóna un aire vuitcentista. Fa l’efecte que d’una d’aquestes escales fosques ha de sortir l’ombra de Garibaldi, amb el bigoti i el masclet i la camisa vermella.

Si algun dia aneu a Mentone, cerqueu la plaça del Cap, pugeu pel carrer de les Loggette, en part cobert de voltes; seguiu per l’estretíssim carrer Llarg, en el qual es troba l’antic palau dels prínceps de Mònaco. Si no voleu caminar tant, preneu la rampa que condueix a l’església de Sant Miquel, d’estil jesuític restaurat. A l’església cerqueu el camí tallat en la roca viva que condueix al vell cementiri de la vila, que és situat en un dels seus paratges més alts. El cementiri fa com un amfiteatre amb quatre estratificacions superposades, una per religió. Veureu davant vostre un panorama admirable, una gran extensió de mar; la costa italiana a l’esquerra, i la francesa, coberta d’oliveres i de pins i de jardins, a la dreta, mirant a migjorn. Seguireu amb els ulls plens de blau el vol d’una gavina o d’un colom. Podreu veure com el vent fa girar dolçament el penell del campanar. I si sou fumador us podreu asseure sobre una tomba mig esborrada i fumar una cigarreta.