Una aventura al canal

Entre els papers del meu difunt amic Santaniol he trobat aquestes notes, que judico, interessants. De la part de la seva família fou donada a Santaniol una educació destinada a entrar en el servei exterior. L’objectiu fou obtingut, però el temperament del meu amic en sofrí moltíssim. Ni la burocràcia no li féu mai il·lusió, ni el despatx. A la Universitat, els seus amics judicàrem que era un lletraferit. La paraula lletraferit és una de les que fan més angúnia de la llengua catalana. Considerar que un degustador de les lletres és en certa manera un ferit implica un fons de barbàrie primigènia i popular, delirant. Això no vol pas dir que el poble hagi inventat la paraula. La paraula fou inventada per la força ciclòpia dels qui han entrebancat l’existència, en aquest país, d’una cultura pròpiament civil, absolutament profana. En el dramatisme despectiu d’aquesta paraula el poble, les famílies, hi han col·laborat. I així han anat les coses, i així van.

Santaniol escriví molts papers. Tot el que se li anà posant davant dels ulls en el curs de la seva curta vida tractà de dibuixar-ho o almenys de fer-ne petits croquis animats. En aquesta feina, hi posà una curiositat i més ardor que en la seva carrera de funcionari. Morí prematurament, essent cònsol en una població de l’Europa Central. Les notes a què he fet referència van a continuació:

«Calais és una població per la qual ha passat una quantitat desorbitada de viatgers sense aturar-s’hi més que el moment precís de realitzar les formalitats de la Duana. És una població que no és com Dunkerque, ni tan solament com Boulogne, davant de les quals el viatger sent l’atracció de fer-hi una estada més llarga que la que permet la sortida del primer vaixell —i això malgrat la foscor de les pedres i la morositat d’aquestes dues ciutats del nord de França. A Calais, en canvi, no s’hi atura mai ningú. Potser és degut al fet que l’estació marítima és una mica allunyada de la vila; potser al fet que l’aspecte que té passant amb el tren és fred i vulgar. Sigui com sigui, malgrat els centenars de mils de persones que passen cada any per Calais, és molt rar que se n’hi aturi alguna: tothom passa de llarg.

»El fet que jo conegui aquesta població té una explicació molt clara. Vaig ésser enviat a Londres de molt jove. Massa jove, potser, per a habituar-me a la vida anglesa. Crec que és un error per a nosaltres, llatins, anar a Anglaterra sense posseir una determinada experiència de la vida. Més ben dit encara: a Londres, s’hi ha d’anar, o de criatura, d’adolescent, a estudiar-hi i a apassionar-se en els deports o, passada la primera joventut, quan una visió de la vida comença a dibuixar-se. Hi vaig anar als vint-i-un anys, que és una edat crítica incoherent i d’una dolorosa vaguetat. D’aquesta manera, el primer contacte fou escassament productiu i més aviat em semblà tot inassequible i reaci. Vaig trobar les pensions llòbregues, els aliments insípids, els carrers —llevat dels carrers de l’East End— glacials. Londres —que és una ciutat superba— és un esforç gegantí per matar tota gràcia popular, per convertir tothom en burgesos honorables. No tenia pas edat suficient per a comprendre l’encant de la cortesia i de l’educació: considerava que l’educació de la gent era una forma de la seva impenetrabilitat, un esforç d’enravenament per no ésser destorbada. Per les mesures a què estava acostumat tot em semblà massa gran. No és pas que Londres m’atabalés, m’humiliés, com més tard vaig constatar a Nova York, ciutat en la qual la persona humana és un petit microbi insignificant, d’una indescriptible irrisorietat. Londres no m’humilià; Londres em glaçà. De tota manera, no crec pas que aquestes experiències facin mal; s’han de viure i s’han de viure plenament perquè contribueixen que tothom es posi a la raó i quedi situat. Són experiències desagradables, que a la llarga, però, es poden superar. L’important, en aquest món, és adonar-se de la realitat.

»Vaig viure així els tres primers mesos de Londres, amb la idea fixa de tornar-me’n. M’hi avorria, em desesperava, ho trobava tot fibrós, coriaci i d’una gran hostilitat. Santa innocència! No vaig arribar mai a comprendre que em movia dins d’un terreny de pura relativitat. Potser si en lloc de rebre les tres miserables lliures esterlines que rebia cada setmana n’hagués rebudes sis tot m’hauria semblat més amable. La visió de la realitat queda molt matisada segons siguin les possibilitats crematístiques i monetàries. La importància que tenen els diners en la vida sentimental i intel·lectual de les persones és incommensurable.

»Un dia vaig veure a la façana de la sucursal del Midland Bank, a Victoria Street, un anunci invitant la gent a passar el final de setmana al nord de França. El vaig llegir tres o quatre vegades seguides, fascinat. Aquella invitació em semblà la sortida d’una situació insuportable —la més agradable evasió que hom pogués imaginar. Només hi havia un problema a resoldre: el dels diners, el que les persones distingides anomenen les possibilitats. No hi ha res més trist en aquest món que tenir l’esperit disposat a fer una cosa i disposar d’uns caminadors insuficients i tronats. Però amb això vaig llegir, en aquella mateixa important sucursal, les darreres cotitzacions en Borsa de les monedes que tenien curs en aquest planeta en aquelles circumstàncies. Vaig descobrir que per una pesseta donaven quatre francs. Descobriment sensacional! Sempre havia cregut que els problemes monetaris eren d’una aridesa sorrenca i assedegada. Per primera vegada constatava que podien tenir una certa amenitat. No és pas que disposés de diners llargs. Si hagués d’ésser sincer, diria que els diners han tingut una clara tendència a acostar-se’m en forma curta i un xic camusa. Ben mirades les coses, però, en tenia suficients per a passar el Canal i romandre unes hores a França sense que en perillés la dignitat humana. Tota la qüestió consistia a no endinsar-se massa. París, naturalment, quedava descartat. Així fou com, impulsat per aquell esperit de prudència que sempre m’ha caracteritzat i després d’una travessia plausible, malgrat la meteorologia inclement que a la primavera domina sovint al Canal, vaig baixar un dissabte a l’estació marítima de Calais i, en lloc de prendre un tren o altre dels nombrosos que hi havia a l’estació, vaig fer cap a la vila, amb una petita maleta a la mà.

»De l’estació marítima a la ciutat hi ha ben bé un quartet de caminar. La carretera transcorre en despoblat, enmig d’un paisatge més aviat tètric, molt pobre d’arbres, esventat, com sol ésser el paisatge del Canal. Però eren les dotze del migdia d’un dia de primavera molt clar —era a primers de maig. Era un dia tan clar que des d’un pujantó de la carretera vaig veure el penya-segat de la costa anglesa, blanc, d’una qualitat de guix moll, brillant. L’aire era fresc i viu i donava gust de marxar —aquell aire fresc que us fa venir ganes, a França, d’entrar als successius establiments que es van trobant a beure un vaset de vi blanc.

»La meva intenció era arribar a l’Hotel Metropol, que m’havien recomanat. Aquest establiment es troba a l’altra banda de la ciutat —encara que això no sigui ben bé exacte, com vaig adonar-me’n més tard. Una vegada caminada la carretera, que, com ja he dit, transcorre en despoblat, em vaig trobar davant d’una ciutat muradada. Això em féu comprendre que Calais viu absolutament d’esquena a la seva estació marítima internacional. Com ho diré per fer-me entendre? Calais viu absolutament d’esquena a Anglaterra. Coses de la història que avui són difícils de comprendre, però que han creat una situació real. Hom arriba, doncs, davant de la murada. Travessa uns carrerons llòbrecs, que us condueixen a la plaça d’Armes. Més enllà d’aquesta plaça s’inicia tota una ciutat nova, d’un aspecte fred i provincià, però molt dilatada. Per això, a Calais, venint de l’estació marítima, tot sembla a l’altra banda de la ciutat.

»L’Hotel Metropol està situat en aquell punt tan visible en què s’acaba la ciutat murada i comença el Calais provincial i dilatat. És un establiment que es troba a tocar d’una estació —Calais-Ville— que pel fet de no aturar-s’hi els expressos internacionals és generalment desconeguda del personal que utilitza aquests trens; per a la gent de la població, en canvi, que són la gent que vénen de França, aquesta és l’única estació real.

»D’entrada, l’Hotel Metropol em semblà un hotel d’acabament de trajecte —un d’aquells establiments en els quals hom ha d’anar a raure si us plau per força, perquè el viatge, de tota manera, s’ha acabat. Un Tèrminus perfecte i glaçat. Em donaren una habitació dels pisos alts —perquè l’hotel, en contrast amb el caseriu, redossat a la murada, tenia una alçada petulant. D’una manera o altra s’havia de fer comprendre que els temps eren uns altres. La finestra de l’habitació que em donaren resultà, però, agraïda. Més enllà dels seus vidres aparegué un paisatge ple d’interès, una barreja de vell i nou molt contrastada. Es veien uns panys de murades geomètriques, d’una pedra ennegrida, sobre dels quals hi havia uns canons anacrònics, petits i, malgrat ésser pràcticament inservibles, d’una fatxenderia que arribava a fer gràcia. Més enllà dels glacis militars, coberts d’herba fresca i tendra admirablement planxada, es veia una massa d’arbres espessos i lluents que tenien tot l’aire d’ombrejar un cementiri. Al costat de l’hotel hi havia l’estació, i sovint m’entretenia el pueril i grotesc espectacle de veure treure fum a les màquines de la maniobra. A la nit els raigs potents del far de la vila tocaven l’envidriat glauc de l’andana i la resplendor tova i groguenca que treien els vidres posava un color lívid al marc de la finestra de la meva cambra.

»Els resultats d’aquest primer viatge foren d’una total exigüitat. Però qualsevol solució era més agradable que els aclaparadors finals de setmana de Londres, d’un tedi, d’una falta d’humanitat tombal. Els cinemes mateixos —únic espectacle que semblava tolerat— us queien a sobre, tan asfixiants eren la seva morositat i la seva respectabilitat silenciosa. Així els viatges a Calais es repetiren i sovintejaren una llarga temporada. La qüestió era fer-se amb una mica de moneda —cosa que és relativament fàcil si hom no espera que els altres us la portin a sobre d’una safata. El canvi era favorable. Era una cosa curiosa: arribar a França i sentir-me amb un esperit més lleuger, més ple d’avidesa i de curiositat, era simultani. No podia pas explicar, d’una manera raonada i precisa, la causa de la transmutació. La transmutació era real. Hi intervenien moltes coses: per exemple, una sensació de llibertat íntima, una cuina més amable, un cert inefable desordre, potser els vasets de vi blanc, fresc, d’una tan bona entrada. Al cap d’uns quants viatges vaig arribar a concretar unes notes, que van a continuació. Són notes plenes d’ingenuïtat.

»A Calais —diuen— hi ha ben poques coses a veure. Així i tot, hi vaig arribar a passar el temps d’una manera tolerable. A la plaça d’Armes, davant del Museu, hi havia un restaurant tingut per un tal Georges, de nacionalitat belga, on es menjava bé. Georges era un home de més de cinquanta anys, ple de gota, petit i rodó, pàl·lid, la clepsa fina i lluent, amb dos ullets petits i rodons i un bigoti blanc i arrissat. Vestit sempre de negre una mica a l’antiga, molt correcte, era un home que feia impressió des del primer moment. Conegut i examinat amb atenció resultava una persona de veritable relleu. Era un gandul profundíssim, insondable, que havia arribat a trobar la manera de semblar sempre enfeinat. Prenia pols de tabac pel nas i cada vegada que es donava a aquest vici eclesiàstic i anacrònic semblava, tot traient-se la capsa, que feia l’esforç decisiu de la seva vida. Dirigia el restaurant amb els ulls. Menjava, bevia i jugava a cartes amb un aire d’indiferència i de desgana sublim. Parlant, no sortia mai del camp de les més vagaroses i flonges generalitats, però sabia posar a la seva conversa tots aquells dolorosos torçaments de boca que coneixen els herois i que els artistes han immortalitzat. No feia cas, com els grans homes, ni dels elogis ni dels blasmes. Amb aquest temperament, Georges va arribar a tenir a Calais una consideració d’excel·lent ciutadà i de pare de família exemplar.

»En aquella època el meu desvagament em permetia de meditar llargues estones sobre les virtuts dels homes i altres misteris de la vida social. Pensant en l’envejable situació del propietari del restaurant vaig arribar a saber que el seu establiment tenia una segona porta excusada i misteriosa —una d’aquelles portes a través de les quals passa, a les capitals de província, tota la vida subterrània i galant. A França els costums són enraonats i pacífics, i Georges, còmplice assegurat i company indispensable dels elements emancipats i hedonístics de la població, fou sempre mirat, per la gent més rígida i corcada, amb una enveja notòria. He sentit dir que el plaer és una qüestió de vitalitat i que per això tothom desitja el que no té. Les persones austeres somnien els plaers voluptuosos i amables. Als desordenats, per contra, doneu-los lliris estremits de rosada, voleiadisses melodies i actes de contrició severa. Georges era un home passiu, ordenat i indiferent. En el seu establiment, només hi tenia, aparentment, una feina: fer els ulls grossos, deixar fer. Era tingut així, per un home virtuós. Les seves virtuts recolzaven en el curiós mecanisme de balança a què he al·ludit. La seva mandra, la seva indiferència, li donaven una mena de certificat de bonhomia. No sóc pas amic de profecies ni d’endevinalles. El cor em diu, però, que amb els anys les virtuts de Georges han anat d’augment i que la seva consideració s’ha enfortit i dilatat. La virtut té una tendència —que certs esperits puerils judiquen provocativa— a concentrar-se, com el capital.

»De la petita terrassa del restaurant —si plovia, de darrere els vidres— s’oferia un espectacle molt bonic. La plaça d’Armes de Calais, com moltes places antigues de les ciutats del nord, m’encanta. Les cases, altes i primes, acabades en el pinyó agut del teulat de pissarra ribetejat de negre, amb les façanes picades de finestres menudes, irregulars i mofetes, brutes d’escorrialles de pluja i de neu, tenen una vivacitat popular i picant. No hi ha cap casa dreta ni perfecta; elles amb elles es recolzen l’una sobre l’altra, les coloraines més ínfimes i delicades de blau, verd i roig vesteixen les parets. Una cal·ligrafia comercial desllorigada penja de les façanes. Les botigues, els cafès i les tavernes volten la plaça, i el zenc dels taulells, amb la llum emboirada, treu una lluïssor vaga. Tot plegat és lleuger, bellugadís, una mica desencaixat, i això augmenta l’aire sever i fosc del palau de la Casa de la Vila antiga, inconfusible edifici del segle XVIII, de pedra de qualitat de camussa bruta, de línies pesades i carregades de cargols i de flors, amb les mansardes sumptuoses i la torre de pedra grisa i florida. A sobre l’edifici es veia, com un pegat, la torre del far antic, construcció matussera de rajols mal enganxats, amb un envidriat tèrbol com un ull mort a sobre, coronat amb una llauna verda.

»De client del restaurant vaig assabentar-me d’una cosa que em portà a meditar llargament. Quina cosa, Déu meu! Vaig assabentar-me de l’odi que els ciutadans de Calais senten pel famós grup escultòric de Rodin que recorda la gesta heroica dels sis burgesos de la vila que els anglesos feren entrar en la immortalitat a força de martiris. “Els burgesos de Calais” que il·lustren els manuals de l’art modern es troben a la plaça d’Armes, davant de la Casa de la Vila antiga. Vaig poder assistir a diverses manifestacions contundents d’aquesta fúria estètica, i jo sóc dels qui puc dir que he vist un grup de burgesos representatius i històrics sota un munt d’escombraries i de dejeccions. Vaig poder constatar, encara, que aquests moviments desenfrenats no provocaven pas protestes irades de la població. Al contrari. Qui més qui menys, sentia aquella ingràvida i fina escalforota que produeixen les venjances reeixides. L’escultura de Rodin, que a París i a Londres és considerada un producte sublim, a Calais és objecte d’una crítica popular implacable i tossuda. Els ciutadans de la vila esmicolarien, si poguessin, en nom d’uns principis tinguts per més satisfactoris, els bronzes de les estàtues, els bronzes que, val a dir-ho, les condicions meteorològiques tendeixen a cobrir de verdet clar.

»El sentit de la veracitat m’obliga, però, a dir que no tothom de la població compartia els sentiments generals respecte dels bronzes de Rodin. Al restaurant venia un anglès molt curiós, anomenat Mr. Thomson, que tenia fama d’ésser molt aficionat a jugar a la ruleta i es presentava com a redactor en vacances del Matrimonial Post de Londres. La sorneguera oposició que flotava sobre la vila contra l’obra d’art provocava en el cor de Mr. Thomson moviments trèmuls i elevats. Entre sessió i sessió de ruleta es deixava caure al restaurant i davant d’un Amer Picon espès i perfumat parlava del que ell anomenava la incivilitat general amb el senyor Quatrecases, artista departamental de gran empenta, autor de diversos monuments als morts de la guerra i d’unes “Flors de Pesca” que feren al Saló un soroll perfectament justificat.

»La conversa es componia d’un seguit d’adjectius destinats a fixar les qualitats inferiors dels instints del poble. Els dies que a la ruleta l’atzar li havia estat desfavorable, especialment, Mr. Thomson presentava sobre la qüestió un flanc ofensiu incorruptible. El senyor Quatrecases el seguia pel camí de l’amargant devastació. Un famolenc periodista local que portava uns mitjons de color lila, però que estava predestinat a una vida brillant, en un escrit de difícil lectura i de lèxic copiós que publicà el diari de la població, que no es venia, comparà aquestes converses als més instructius diàlegs que recorda la història. Llevat, però, d’aquestes personalitats, no vaig sentir ningú que defensés l’obra i l’artista ultratjats. Ben pocs escoltaven un moment i se n’anaven amb un somriure als llavis. Jo vaig aprendre més a Calais sobre la situació feta a l’art, en aquest món, que en els meus llargs i difícils estudis universitaris i independents.

»L’home més popular del restaurant era un senyor grec que tenia un nas considerable, representant d’una casa de transports. Per la manera exagerada i brillant de vestir es veia que aquell senyor tenia instints silvestres i ordinaris. Era, a més a més, un entusiasta aficionat a menjar granotes. Aquests animals monstruosos eren per a ell, probablement, la cosa més important del món, almenys segons totes les aparences.

»El grec era ric i cultivat. Parlava admirablement l’anglès i es deia Mr. Panaiotis. Mr. Thomson era un gran amic seu malgrat haver declarat reiteradament el grec que l’obra escultòrica de Rodin no pogués en cap aspecte comparar-se amb una qualsevol escultura antiga del seu país considerada de quarta categoria: amb la Venus de Milo, per exemple —deia. Aquesta opinió, que Mr. Thomson no hauria tolerat de ningú més, era, en la boca de l’hel·lènic, objecte del seu més absolut respecte.

»Una altra cosa li respectava Mr. Thomson: les granotes que consumia. En el meu sistema de valoracions humanes, jo puc perfectament comprendre que els francesos i els alemanys mengin aquesta classe de batracis. Mai no seria capaç de comprendre que puguin menjar-ne els anglesos i els grecs. Considero que les granotes són solubles en determinades races, en altres absolutament incompatibles. Aquell senyor no solament les admetia, sinó que posava les armes de la dialèctica i de l’apologètica al servei d’aquesta seva tendència. Enemic de parlar seriosament de les coses serioses —car la seva permanent preocupació era de parlar de tot frívolament—, quan s’arribava a aquest tema es produïa una radical transmutació. Llavors volia fer prosèlits, i, com que tenia estudis, moltes paraules i vestia d’una manera vulgar i vistosa, la gent se l’escoltava. No vull pas dir que no posés en les seves descripcions una certa vida i un cert escalf i que no fos un mestre del realisme culinari. Però a mi, personalment, com més suculentes eren les seves paraules més se’m concretava l’objecció prèvia insuperable que sento davant d’aquests animalets. La generalitat de la gent, però, se l’escoltava amb la boca plena d’aigua, amb els ulls plens de vida que al voltant de les taules tenen els personatges de Teniers. Costa molt de comprendre aquestes radicals incompatibilitats. Sí, de jove costa de creure que les coses del món són relatives i insegures. De fet, però, tot trontolla i el que és veritat a Figueres és gairebé sempre mentida a Perpinyà. Algun dia vaig practicar un xic, i amb resultat, la paraula seca i el to aspre i encara avui m’agrada que la veu dels joves em faci coure els ulls. En aquests casos, però, penso en les descripcions culinàries del grec del restaurant, sento a l’estómac una repercussió de moviments desagradables i veig horroritzat el descendent de Sòcrates menjant granotes que encara belluguen davant d’una rodona de boques humides.

»El restaurant era freqüentat per algunes persones de l’altre sexe i fou en el seu ambient que vaig conèixer la senyoreta Marta Dubois, persona dolça i apagada de la qual conservo un record amable. Tenia divuit anys, un front amplíssim, els ulls blaus i extàtics i era molt alta, feta de formes allargades i suaus, plenes, d’una gràcia lenta. M’han agradat les senyoretes una mica vagues, i Marta tenia un cos d’adolescent, una mica massa llarg, potser. Tenia un aspecte exterior —per a un meridional— una mica bleda. De vegades es mirava el món amb un aire d’indiferència absent, com si estigués cansada. El vol d’una oreneta la feia parpellejar. Un soroll impensat li tapava la respiració. La musiqueta més suada li rompia les cames i el cor. Parlava poc i d’una manera ofegada i llunyana. Feia la impressió d’una pagesa fina, enervada per l’angoixós trontoll ciutadà. Era una ànima pia que es trobava en el torb de la vida perquè els designis de la Providència són obscurs i inescrutables.

»—Té l’aire, senyoreta —li vaig dir un dia—, d’estar una mica fatigada de les passions humanes…

»Em mirà amb un aire enigmàtic, lleugerament irònic, amarg.

»—Vostè també…? —em preguntà en veu baixa.

»—Vostè també, què?

»—Vostè també es dedica a redimir senyoretes?

»—Oh, no! En aquest punt no presento ni la més lleu experiència. No sabria pas com posar-m’hi. De tota manera, deu ésser una feina molt agradable si considerem el gran nombre de persones que es dediquen, empeses, sens dubte, per un impuls del cor, a aquestes activitats…

»No féu pas cap mena de comentari. Era el seu estat natural: no fer cap comentari. Això li donava un aire elegíac i crepuscular. Les ondulacions allargades i dolces del seu cos semblaven tocades d’un tel de vaguetat trista —que per cert lligava admirablement, val a dir-ho, amb la morositat que sol haver-hi en molts petits establiments francesos a mitja tarda.

»Una altra característica curiosa d’aquella noia és que feia la impressió que no sabia mai què fer. Semblava un ésser flotant. La seva passivitat era permanent i sistemàtica. En tots els ambients en què solia trobar-la, tant al Cafè del Nord, que és davant de l’estació, com al Cafè del Comerç, que era freqüentat per la joventut deportiva i cridanera de la ciutat, la vaig veure sempre en un estat d’absoluta passivitat. Escoltava la gent —potser badava—; si hom li adreçava la paraula, contestava amb monosíl·labs; no donava mai cap mostra excessiva d’un sentiment o altre. Potser a l’aperitiu del vespre, al petit restaurant de M. Georges, s’animava un xic. Panaiotis o l’anglès Thomson la solien convidar. El grec, la frivolitat i la gràcia del qual fatigava una mica, era mirat per Marta amb un respecte visible. Amb míster Thomson passava el contrari: Marta semblava fer-ne molt poc cas; en canvi, l’anglès li demostrava una consideració molt subratllada.

»Al cap de cinc o sis viatges a Calais —era a l’estiu i no solament els meus estudis s’havien relaxat una mica, sinó que Londres, envaït per velles senyores vestides de morat i de lila, semblava una gàbia d’ocells estranys— vaig tenir ocasió d’observar que Marta anava sempre amb persones desconegudes de la població amb les quals tractava passivament d’entaular conversa. Generalment eren tipus estranys —alguns francament estrafolaris—, que semblaven haver caigut a la població completament desorientats. Quan, en aquests casos, la trobava, em saludava de lluny amb un gest imperceptible, però donant a entendre, francament, que la proximitat no li seria grata. Un capvespre la vaig veure asseguda en un banc dels jardins escanyolits, devorats pel salmastre, que rodegen el far de Calais, entre dos senyors que em semblaren anglesos, d’una certa edat (Marta coneixia l’anglès admirablement). Seia, com sempre, sense dir res, escoltant, amb la seva passivitat atenta. Les dues persones parlaven amb una excepcional loquacitat. És clar que el lloc —freqüentat per enamorats— és molt solitari. Quan, extingit el crepuscle, s’encengué, a dalt de tot de la blanca torre cilíndrica, el foc del far, el jardí quedà immers en una lluminositat vaga.

»A pesar de les seves anades i vingudes, un dia, però, vaig tenir ocasió de convidar-la a sopar. La companyia d’aquella senyoreta m’era agradable, precisament perquè era tan imperceptible, tan lleugera —perquè en cap moment no feia l’efecte d’una nosa apreciable. És un fet ostensible que la gent es dedica a fer-se nosa mútuament. És molt probable que aquesta tendència a acudir on no ens demanen contribueix al malviure de la gent. Jo no he tingut pas tendència a abusar-ne. Però tampoc no m’he deixat envair massa. M’agrada la gent al costat de la qual es pot estar sense dir res durant un quart seguit, mirant els núvols o simplement fumant. Aquests estats de suspensió poden unir més les persones que les inacabables —i sovint verinoses— enraonies familiars. Marta era un ésser passiu i callat —com una prodigiosa cosa vegetal. Era tan indiferent i vagarosa com un ram de roses posat en un vas que es pot tenir al costat.

»Al carrer dels Mariscals —que és un carrer molt llarg i dret i la principal artèria de la població moderna— Marta coneixia un bistro que presentava una cuina rústica sense engany. Hi anàrem a sopar. Ens donaren un plat de bou a la borgonyona que ens deixà transfigurats. El bou, sobre un fons imperceptible d’herbes aromàtiques, tenia una grandesa antiga i generosa. El suc era profund i tenia recolzades de divina suavitat. El relligat, fet de mà mestra, era precís i cordial. Mullàrem aquella abundància amb un beaujolais sense nom, com totes les coses sublims. Després menjàrem un formatge que em féu el mateix efecte que si m’haguessin posat contraforts a les cames. El formatge, el de Roquefort, si és possible, il·lustrat amb vi negre, constitueix l’element essencial de la introducció a la curiositat més complet que existeix, i aquell vespre m’hauria lliurat de bona gana a la disbauxa del diàleg elevat. Vaig enyorar els meus amics de Montparnasse, tan estimats. Un cafè-filtre excel·lent, acompanyat d’unes copes de calvados, completaren el repàs. En aquest país de França, que de portes enfora és tan fred i unitari, totes les coses fines, exquisides, són provincials, per no dir locals.

»Havent sopat, mentre jo encenia un d’aquests cigars populars que hom anomena “potes d’elefant”, em semblà, darrere el fum, que Marta tenia els ulls més brillants.

»—Aquest vespre —vaig dir-li— els vostres amics us hauran enyorat…

»—Els meus amics? Qui són els meus amics? —digué amb vivacitat—. De vegades em sembla que no en tinc cap… És que vostè, per exemple, és amic meu?

»—Qui sap!

»—Bah!… No em faci riure! Si m’ho cregués, seria d’una lleugeresa imperdonable.

»—Però Panaiotis, el grec, i Mr. Thomson, no són amics seus?

»—És clar que ho són… Però ho són en un sentit molt diferent del que vostè s’imagina.

»—No, no, perdoni! La meva imaginació és molt pobra. Si li he parlat de la seva amistat amb Panaiotis i Thomson d’una manera potser equívoca és perquè de tan divertits que volen ésser els trobo pesats.

»—S’equivoca. Els coneix lleugerament. Són persones molt serioses, molt més del que pot donar a entendre un coneixement superficial.

»—Ja que vostè ho diu…

»—No és que ho digui jo. És que davant dels fets reals…

»—Però, senyoreta, aquest senyor Panaiotis és un graciós d’ínfima categoria de petit restaurant. A totes les perruqueries, a tots els establiments d’aquest país, hi ha una persona que es dedica a repetir els acudits de “Le Rire” o de “La Vie Parisienne”. Per altra part, les seves granotes són insuportables…

»—No hi puc fer més. A mi m’agraden les granotes…

»—Doncs a mi no m’agraden.

»—No hi ha res de mal. Vostè deu ésser d’un país aspre i muntanyós. Jo sóc d’un país d’aigües i de canals.

»—D’on és vostè, senyoreta Marta, si la pregunta és tolerable?

»—De Bruges, a Flandes.

»—I Thomson, també el troba seriós? Francament, senyoreta… Mr. Thomson viu al meu hotel. És considerat un pur guillat. Pensi que encara no fa tres hores que m’ha dit que estava escrivint una Història documentada de les armes de foc…

»—Quina gràcia! —digué Marta amb un franc somriure, un somriure que no li havia vist fer, encara mai.

»—Què vol que li digui? Mr. Thomson no s’assembla, per altra part, a cap forma anglesa humana. Afirma que es passa la major part de l’any fora del seu país per jugar a la ruleta, i ningú no l’ha vist jugar mai ni al piquet. Sempre va adelerat, com si fos del servei de bombers, i fa l’efecte que no s’hi veu de cap ull. I tot plegat per anar d’un cafè a l’altre… No es pot negar que els anglesos tenen davant de la vida una certa parsimònia, un indubtable aguant. Mr. Thomson sembla, en canvi, un home nerviós i frenètic. Això no vol pas dir que no el consideri un home d’una intel·ligència molt apreciable. La defensa que fa de l’escultura de Rodin és absolutament posada a la raó. Ara, que sigui un home seriós… deu voler dir que és un client seriós.

»—Li tolero l’última frase —digué amb un somriure trist— perquè vostè pagarà el sopar…

»—Tinc la impressió, Marta, que vostè és una persona adorable.

»—Tornem a la conversa, si li sembla. Vostè considera que aquestes persones no són serioses. Com que no les coneix, en parla sense fonament. Deixi córrer, si li plau, tot el que ha dit: aquesta és la part externa de les coses, la part de la comèdia humana. Arriba un moment en què la comèdia s’acaba…

»—Però vostè coneix aquests senyors quan acaben la comèdia?

»—És clar! Els conec en un altre ambient…

»—En un ambient diríem, més íntim?

»—Més íntim, no senyor… En un ambient, si vostè vol, més apassionat…

»Immediatament després d’haver pronunciat aquesta frase es produí una situació molt difícil de descriure. A través de la boira de fum que hi havia al local, vaig veure que Marta es tornava pàl·lida i que entrava en aquell estat de depressió i d’indiferència que li havia constatat diferents vegades. Li vaig fer encara algunes preguntes, que contestà amb monosíl·labs i com si somniés. Vaig tractar de veure si en el curs de la conversa li havia produït alguna molèstia, cosa que ben a desgrat vaig haver de constatar. Vaig donar-li unes excuses, que escoltà fent un petit moviment glaçat amb les espatlles. Vaig demanar unes copes —però es negà a beure una gota més d’alcohol. En aquests moments d’abaltiment, el seu cos semblava perdre volum i alçada. Es corbava una mica de l’esquena. La seva mirada esdevenia d’una malenconia canina. Callava.

»En això, fets tots els esforços per tornar les coses a la situació d’abans —esforços totalment fallats—, vaig alçar la vista i —sorpresa!— vaig veure Mr. Thomson plantat al llindar de la porta que comunicava la taverna amb el menjador de la casa. L’anglès semblava dominat per una calma que jo li desconeixia. Mirava indiferent les taules del restaurant.

»—Mr. Thomson és aquí… —vaig dir a Marta.

»—Què? —féu la noia, torbant-se mentre la cara se li acarminava.

»—No res, perdoni… Li deia que Mr. Thomson és aquí, a la porta del restaurant.

»Marta alçà el cap i veié, en efecte, l’anglès en el lloc on jo indicava. Mr. Thomson no féu el més lleu moviment —es quedà badant. En veure’l, i com si l’hagués impulsada un ressort, s’alçà del seient, recollí d’una revolada les seves coses i m’allargà la mà.

»—Se’n va? —vaig dir-li, molt estranyat.

»—Au revoir, monsieur…! —digué amb una veu blanca.

»En arribar al llindar saludà, més aviat confosa, Mr. Thomson i se n’anaren plegats.

»L’endemà era dilluns, dia de marxar. El meu projecte era passar el Canal amb el vaixell de Bover, que surt de Calais a l’arribada de l’exprés de París de les tres de la tarda. Feia, però, un dia gloriós de darrers de juliol. A França, per altra part, s’hi està bé. França és un país per a estar-hi. Vaig demorar la sortida fins a l’endemà.

»Vaig dinar al restaurant de Georges. No hi havia ningú. Feia un dia tan lluminós i clar, que tothom s’havia dispersat. Era estrany d’imaginar que amb la calma del mar potser hi havia gent, algun client del restaurant, potser, que pescava, embarcat en un bot qualsevol, en aquells paratges, generalment inhòspits, del Canal. Mentre prenia cafè, el propietari de l’establiment s’instal·là a la taula del costat i, sobre una tela de color de vi, començà, vencent la seva insondable ganduleria, un solitari. Jo li vaig dir, per parlar d’alguna cosa, que em semblava que Calais era una població una mica somorta i poc interessant.

»—Diu que Calais és una població poc interessant? —contestà fent un esforç per demostrar el seu astorament.

»En això, Marta entrà per la porta de l’establiment, alta i vaga, vestida amb una roba d’estampat clar.

»—Oh, senyoreta Marta! —digué Georges, mentre la noia s’anava acostant—. Aquest jove afirma que Calais és una població poc interessant. Vostè que coneix la població li’n podrà explicar més de quatre.

»—Jo? —féu la senyoreta amb una veu fictícia i amb els ulls parpellejants—. El que m’agradaria més, ara, seria passejar…

»—Prengui un cafè i irem a passejar.

»Ens retardàrem massa. Quan al cap d’una hora sortírem del restaurant, el cel s’havia, en gran part, ennuvolat i ja hi havia una altra llum i un altre aire. El Canal és un paratge d’una climatologia endimoniada, d’una gran inseguretat.

»Marta emprengué el camí del port. Jo el coneixia una mica. No gaire.

»A la plaça d’Armes hom prenia, em sembla, el carrer del Mar i hom sortia en un moll molt ample ocupat per atuells de pesca. La vila feia un sortint sobre el moll que era un bon redós en el qual es veien, a les hores de sol, un rengle de vells mariners que es torraven recolzats a la paret, com pells de conill penjades. Aquest moll es comunicava a la dreta amb el safareig gran del port, en el qual hi havia l’estació marítima per a Anglaterra. Davant, tapant la vista del mar lliure, els forts exteriors de la fortalesa, de forma baixa i pesada, semblaven tortugues monstruoses. A l’esquerra hi havia un canal separat del moll de pescadors per una comporta de fusta monumental. A l’hora de la marea baixa, l’aigua del canal es vessava fent un soroll sord sobre el fang corromput del moll buidat. La fetor del fang feia girar la cara. Sobre la fosca massa llefiscosa hi havia, de vegades, grans quantitats de peix mort. Un núvol de dones i criatures miserables, amb el fang a genoll, furgaven i remenaven el llot entre les barques ajagudes.

»Deixant la vila enrere i travessant el pont de la comporta, es prenia un passeig d’arbres raquítics obert entre les fortificacions i s’arribava a la platja oberta, baixa i fosca. La tarda s’obscuria a gran velocitat. Ens trobàvem davant de la clàssica torbonada d’estiu, d’aspecte aparatós i dramàtic. El mar apareixia davant d’un horitzó de boires d’un gris obscur. Sobre els núvols de color de plom, de ponent, llampegava. En trepitjar la sorra fangosa de la platja ens envaí l’olor fortíssima i aspra de la mar. Primer em semblà que aquella fortor em donaria com un principi d’esvaniment… Per sort, vaig reaccionar i al capdavall em semblà que havia rebut una injecció de força i de coratge. En aquella olor, s’hi sentia un gust de cosa remoguda i xarbotada, una ebullició de gèrmens purs, una alenada enervant de vida i de mort. La gran simfonia de l’oceà fa aquesta olor de fang eternament destruït i eternament vivent. És una olor que si no us mareja se us emporta i us fon, com una gota de fang, en el joc obscur dels elements del món.

»—Quina platja més desolada! —digué Marta.

»—Fa un moment devia ésser més agradable. El temps ha fet un canvi… De tota manera, aquest país és gairebé sempre igual.

»—Sempre igual, no.

»—Aquesta cosa trista que té aquest paisatge contribueix que Calais sigui una població poc interessant. Si sortiu de l’interior de les cases, i doneu una ullada a fora, tot us cau a sobre…

»—Ja us ho he sentit dir al restaurant. No es pot pas negar que el paisatge és desolat. La població, però, té més interès del que mai podríeu suposar…

»—M’agradaria molt de sentir-li-ho explicar.

»—Calais té un gran interès humà. És una població de frontera…

»—Les poblacions de frontera són sornegueres i misterioses. Això és veritat. Però això és degut, generalment, a la discreció que exigeix el contraban.

»—Això és una part de la qüestió. Després n’hi ha una altra d’un gran interès humà… A Calais hi ha sempre un petit món desconegut i subterrani que tracta de passar el Canal d’una manera clandestina. És un món que es renova constantment, el món que podríem anomenar de la nostàlgia. Hi ha persones que tracten durant anys d’entrar a Anglaterra d’aquesta manera, sense aconseguir-ho.

»—Anglesos?

»—De totes les nacionalitats. Calais és un lloc per a fer el salt. N’hi ha que viuen aquí, temps i temps, mig amagats, furgant i combinant les coses, i que un dia desapareixen. Alguns passen i altres no passen… És un món incessantment renovat.

»—El coneix, vostè, aquest món?

»—Oh, no! En fi, una mica, no gaire.

»Sense voler, acudí a la meva memòria aquell capvespre en els jardinets del far, en què Marta seia en un banc entre dos homes que parlaven d’una manera tan animada. També em semblà que podia estar relacionada amb el que dèiem de la tendència de Marta a acostar-se a la gent desconeguda, i sovint tan estrafolària.

»—I aquest món és interessant?

»—Són fugitius que tornen. Alguns tenen coses serioses a liquidar. Malgrat que el que es proposen és generalment un mal negoci, pretenen, de tota manera, entrar… Jo sospito que s’enyoren d’una manera incontenible…

»—És clar. Però vostè, Marta, què té a veure amb aquest món subterrani?

»—En dies així, tan tristos, m’agradaria tenir una caseta en el meu país, amb unes cortinetes blanques i vermelles, i veure ploure, tot cosint, de darrere la finestra. Com que no puc tenir la caseta, no tinc més remei que treballar…

»—Li agrada, realment, de cosir?

»—Si no tingués por de pluja li cosiria aquest botó de l’americana que li ha saltat. Haurem de tornar-nos-en. De tota manera, li falta un botó a l’americana.

»—És molt amable. Mai no m’hauria pensat, però, que fos tan domèstica i casolana. És una cosa ben curiosa. De seguida que amb una dona es passa de les vagues generalitats, apareix un ésser domèstic i casolà.

»—Jo no hi puc fer res més. M’agrada tot el que fa referència a la casa. Deu ésser perquè no en tinc cap. Cosir, per exemple, m’encanta. Pensi que quan vaig començar a treballar en el Tabar in d’Anvers, amb la meva amiga Ginette, de Saint-Omer, solia arribar a l’establiment amb una petita maleta de cartó en la qual portava la meva roba per repassar. De seguida que tenia un moment de lleure enfilava l’agulla i no parava fins que em tornaven a cridar.

»I el curiós era que feia la impressió de parlar amb un toc de sinceritat. Entre alguns clients dels cafès de la població, Marta era, probablement, considerada com una força de perversitat, com un tropical tifó de disbauxa. Com que la senyoreta, sense que ella volgués, tenia una presència esvelta i era molt agradable de natural (tenia aquell punt de vaguetat sense el qual una dona no arriba a ésser elegant), algunes famílies de la població s’hagueren d’interessar perquè els seus fills no fessin un cop de cap desplaçat. A França han fet moltes revolucions; l’única cosa que no han revolucionat és el matrimoni de raó, el matrimoni basat en els interessos materials.

»—Així, doncs, Marta, a vostè el que li convindria seria una caseta amb unes cortinetes, i cosir, plàcidament, mentre va caient l’aigua, darrere dels vidres. Més enllà del potager familiar s’hauria de veure un prat verd i fresc, tancat, al fons, per un rest d’arbres alts plantats a la vora d’un canal. De tota manera, la cuina és també un bon lloc per a cosir a l’hivern —al costat dels fogons, amb l’olla de la sopa perfumada que bull lentament i un gat mig adormit que ronroneja amb una mandra deliciosa.

»—Però vostè que no és del país, com ho sap, tot això?

»—M’ho imagino… El nord m’agrada. Estic segur que, posada en una d’aquestes cuines de cassoles brunyides i daurades, vostè repassaria tot el que se li presentés al davant: la seva roba interior i exterior… i la dels altres. Reforçaria i clavaria botons, faria sargits i obriria traus innombrables. La seva agulla deu ésser com la de totes les persones joves, primitiva, però deu ésser honrada.

»—M’agradaria d’explicar-li el que sento davant d’aquestes coses. És com un ideal, però un ideal que té l’avantatge que es pot tocar amb la mà. Només li diré que també m’agrada de cosir al llit…

»Mentre pensava en la gràcia que devia fer veure-la al llit —de vegades aquestes noies tenen una pell turgent i rosada— vaig mirar el temps. El paisatge presentava un aspecte dramàtic i desagradable. Era un crepuscle fosc. A l’horitzó, sobre la costa anglesa, el cel es confonia amb el mar, en una grandiositat desolada. En la claror vacil·lant del capvespre es veien unes veles immòbils i perdudes, com croquetes untades. Unes fumeroles apareixien un moment i es fonien en l’aire: vaixells errants i fantàstics. De vegades, la lividesa del crepuscle es badava una mica, una ullada de claror s’ajeia sobre l’aigua i apareixia sobre el mar una gran taca de verd clar, com el vidre de les ampolles de soda. Aquesta claror feia veure el pas del vent sobre un ample espai de mar, els escumalls blancs saltant sobre el dors de les onades. Però l’estergiment durava poc; quan la claror es fonia reapareixia sobre l’aigua el color de fang tèrbol i espès, l’horitzó es tancava i apareixia altra vegada, amb una presència obsessionant, la solitud del mar, en el crepuscle moribund i dramàtic.

»—L’amenitat del país és relativa, senyoreta Marta! —vaig dir-li rient.

»—Pitjor hauria estat si hagués plogut… —contestà amb vivacitat.

»—Sempre hi ha un pitjor, és clar…

»Tornàrem a Calais, ara un pas, ara un altre. Érem al cor de l’estiu i fresquejava. Un moment vaig pensar que aquesta baixa termomètrica em podia ésser favorable. Quan baixa el termòmetre els cors s’entendreixen i els cossos tendeixen a gravitar uns sobre els altres. D’aquestes aproximacions, se n’originen les societats humanes. La meva hipòtesi resultà, però, fallida. Vaig haver de conformar-me pensant que el termòmetre no havia baixat suficientment. En el moment d’acomiadar-me vaig dir a Marta que en el pròxim viatge pensava dedicar un dia a anar a Yprés.

»—A Yprés —digué la senyoreta— hi ha els cementiris de la guerra. Però, en fi, si vol anar-hi… És una idea com una altra.

»Li vaig dir que em faria molt de plaer si volgués acompanyar-me. Contestà que acceptava en principi i que depenia de la feina que tingués per a concretar-ho.

»—Ha de cosir?

»—Oh, no! Ho he deixat per a més endavant, com tots els ideals.

»—El món subterrani?

»—… Ja en parlarem la pròxima vegada… —digué després d’una pausa oscil·lant.

»Quan ens tornàrem a veure, li vaig recordar la seva agradable promesa d’anar a Yprés a passar una diada. M’escoltà amb la més gran cortesia, però em semblà que la proposta no li feia pas gràcia. Em digué que el més probable seria que hagués de fer un viatge a Flandes.

»—Coneix Bruges? —em preguntà—. És el meu país. Potser algun dia hi podré tenir una casa, als afores, sobre el canal…

»Aquesta senyoreta tenia l’obsessió de la vida casolana.

»No s’hauria pas pogut dir que tingués un coneixement apreciable de Bruges. Quan vaig inscriure’m al curs sobre Erasme i el seu temps que donà el professor Buch a la Universitat de Lovaina, hi vaig anar alguna vegada —dues o tres— amb la intenció, principalment, de veure els Memlings que hi ha en diferents llocs de la ciutat. La insospitada pregunta de Marta em posà, una vegada més, davant del record que m’ha deixat aquest artista exquisit, un dels més agradables de la civilització occidental. També vaig recordar que m’havia cartejat amb el professor Buch i que li enviava les cartes a Bruges, on vaig suposar que vivia treballant en els seus estudis sobre Erasme i Vives, sobre els quals era un especialista molt anomenat.

»—Sospito, senyoreta Marta —vaig dir-li—, que, a Bruges, hi tinc un amic, el doctor Buch, l’erasmista…

»Contra la indiferència que esperava de Marta davant d’aquesta banalíssima notícia, vaig observar que el que li acabava de dir li havia produït una notòria curiositat.

»—Però vostè coneix el doctor Buch? —em preguntà amb un interès inusitat—. El coneix de veritat?

»—Vaig ésser present al curs que donà ara fa un any sobre Erasme. Llavors vaig tenir ocasió de conèixer-lo. Parlàrem alguna vegada. Després ens hem cartejat. Aquell senyor està interessat en les coses de Lluís Vives, que era de València, i València, senyoreta, és una població del meu país, comprèn?

»—És curiós! No pot imaginar-se el que m’agradaria de conèixer aquest amic seu. Vostè diu que és erasmista? Què vol dir ésser erasmista?

»—Vol dir ocupar-se d’un senyor que ja fa molts anys que és mort, d’Erasme, d’Erasme Rotorodamus.

»—Bah…! El doctor Buch és una gran peça…

»—Una gran peça, diu? I què vol dir amb això? És que aspira a casar-s’hi?

»—No vull dir res. El doctor Buch és un alemany, un alemany d’un tupè molt ben dissimulat.

»—A Bèlgica és tingut per belga.

»—És perfectament compatible…

»Marta es quedà pensarosa, en un estat de suspensió total. Després d’una llarga pausa, em digué sobtadament enriolada.

»—Per què no anem a Bruges? Si vostè em presenta el senyor Buch, jo li prometo que li ensenyaré la ciutat.

»—Tenim un exprés que va a Brusel·les demà al matí, a les nou.

»Però aquest tren no interessà pas a Marta. N’escollí un de molt més lent, que sortia una hora abans, per raó —digué— del fet que la il·lusionava veure el paisatge.

»Ens trobàrem a l’estació a l’hora indicada i prenguérem un tren fins a Dunkerque. De Calais a Dunkerque, el tren voreja les dunes i els sorrals del Canal. Paisatge desolat, desert, d’una monotonia depressiva, impressionant. Després, un altre tren ens portà per Dixmude i Costemarck a Bruges. El viatge fou una mica lent —exactament somnolent. La grisor del dia ho accentuà. Veiérem una bona part del Flandes occidental. Quin país adorable!

»Després de Dunkerque, la remor sorda del tren semblà accentuar la bonior de Marta. Recolzada sobre el respatller del compartiment —a prop del meu braç esquerre—, la boca lleugerament oberta, encuriosida per l’interès que li suscitava la contemplació del paisatge, el nas una mica enlaire, les cames allargades, l’ull somniós, semblava subjugada pel món exterior. Se sentia la seva profunda respiració tranquil·la. El tren marxava per les terres de Flandes, i la presència d’aquell cos una mica fatigat tan a prop meu em feia l’efecte d’acostar l’orella i la galta sobre la terra pàl·lida, de sentir-ne el panteix vivent, profund, pausat.

»Flandes, Flandes… Hi ha una terra més dolça que Flandes? El país és pla com la mà i sobre el verd poma infinitament matisat dels camps hi ha un vel d’una opacitat gairebé imperceptible, com un borrissol blau. Fa l’efecte que la terra mig somriu, amb una gràcia lànguida. No es veuen boscos ni monstruositats. Els arbres, alterosos i fins, fan la guàrdia dels canals. L’ombra de les fulles estremides digiteja sobre l’aigua. El cel, verdós i gris, meravellat i trèmul, amb un punt de tristesa voluptuosa, divers i innombrable, juga dins l’aigua espessa i adormida. Quan s’obre una clariana i el dia s’alça, el blanc de les cases s’escalfa, els teulats vermells esdevenen de color de carbassa i la terra es desensonya un xic, com si es tombés de l’altra banda. Una barcassa pintada de quitrà deixa, sobre el canal, un rastre d’una lluïssor vaga. Una remor apagada que sembla sortida d’una porta mig closa s’escampa per l’aire. La gent, rossa, grassoneta i ben menjada, surt a donar una ullada. Les dones treuen el cap per la finestra i hi ha una mica d’or entre les cortinetes blanques. És un moment. El sol s’amaga darrere un núvol crema i rosa, un raig escadusser toca una llunyana gotellada violeta i la parpella lleugerament opaca torna a cobrir la terra i colga la lluïssor de l’aigua. Les hores passen en aquest joc etern del cel i la terra. Les recolzades de silenci, el tendre espesseïment de l’aigua, la indiferència sorneguera del cel, s’esquitlla amb una suavitat esponjada. La vida és sempre igual: esgarips matinals dels galls, remucs de les bèsties a la tarda, xiuxiuejar de la gent, íntim i taujà, la pluja dolça i mansa, somiqueig planyívol del vent de mar nocturn, llums que cremen, llunyans, entre les resplendors esvaïdes que fan les ciutats… Quan arribàrem a Bruges fosquejava. Els dies es començaven d’escurçar.

»Baixàrem a l’Hotel de Londres, que és en el barri de l’estació —un hotel que em semblà molt confortable. Marta digué que estava molt cansada i es quedà a la seva cambra. Jo vaig sortir al carrer disposat a saber si el professor Buch era abordable. Sabia que solia anar cap al tard a la llibreria Claeys, plaça de l’Acadèmia, i vaig fer-hi cap. Encara no havia fet trenta passes pel carrer i ja m’havia envaït aquella glopada de silenci de Bruges, la seva divina pau. Hi havia una llum incerta que es reflectia en les aigües lívides dels petits canals, que moria en les façanes grises de les cases. Vaig passar pels carrerons que volten la catedral del Saint-Sauveur i el Palau Episcopal, i després, pel carrer de Santa Caterina, vaig arribar a la plaça de l’Acadèmia, que és bastant a prop del vell Béguinage. Em sorprengué l’olor de mantega que flotava en els carrers i en les places. És una olor (pel meu gust) massa densa —d’entrada. És l’olor que fan Bèlgica i Holanda. A la llibreria hi havia una somnolència i una tebior prodigioses dins del seu to sever i sòlid. Vaig preguntar pel professor a la senyoreta del taulell, la qual em digué que el referit senyor no es descuidava cap tarda de passar per la llibreria per fullejar les novetats i donar una ullada. Vaig decidir esperar-lo. Al cap d’una vintena de minuts el vaig veure arribar acompanyat de dues senyores que parlaven anglès —dues senyores que, per cert, em feren, d’entrada, un efecte una mica estrany, un efecte difícil de precisar, però positivament estrany. Davant de l’acompanyament inesperat em semblà que el més discret era esperar una altra ocasió per a saludar-lo. Però sens dubte la senyoreta del taulell li digué que jo m’havia interessat per veure’l. Se m’acostà, em reconegué, em féu una acollida extremament calorosa —que em sorprengué una mica— i em presentà a les seves amigues, unes senyores Clark (si la memòria m’és fidel) de Plymouth. Aquestes senyores, que ja no eren joves, malgrat ésser molt flaques, m’allargaren la mà amb un aire tan rígid i encarat, que em semblà exagerat.

»El professor Buch era un home petit i prim amb un cap enorme, que li queia sobre l’espatlla, completament calb, que aparentava més de seixanta anys. A dins dels seus grans ulls blaus i dolços, s’hi veia una flameta fosca que es bellugava d’una manera torbadora. Tenia les orelles grans i obertes, d’un color de pergamí, portava un bigoti gris i apagat, i de la boca fina li sortien unes cuetes sarcàstiques.

»Anava vestit de negre, d’una manera molt esfotrassada, amb una americana que li penjava de tots cantons, unes grans genolleres als pantalons i un nus de corbata a mig fer, esfilagarsat. Portava unes sabates deformes i un barret, més que vell, deixat. El color negre de la roba feia ressaltar el color intensament pàl·lid de la pell de la cara. Aquest color em féu recordar que al final de les conferències, quan estava cansat, li sortia, als pòmuls, una roseta, pàl·lida, com una ditada de carmí desmarxat. Ara devia estar permanentment cansat, perquè tenia les rosetes a les galtes.

»—I de quan sou aquí? —preguntà el doctor Buch, extremament cordial.

»—Acabo d’arribar…

»—Heu vingut sol?

»—He vingut amb una senyoreta que té un gran desig de fer la vostra coneixença.

»—Estudianta? Ah, magnífic!

»Jo havia de dir alguna cosa, i vaig confirmar la suposició del professor. Li vaig dir que, efectivament, era estudianta.

»—Us vull fer una confessió: em trobareu molt canviat. Sí. Extremament canviat. Ara, per exemple, m’agraden les dones. Després de tants anys de viure als llimbs, de no fer cas de res, de vegetar obsessionat per aquestes coses, diguem-ne, de la cultura, ara m’agrada de viure. Les dones m’apassionen. Les estudiantes especialment, us he d’ésser franc. Solen ésser persones adorables. En certa manera, la finalitat de la meva vida s’ha desenfocat: abans m’agradava l’objecte de la cultura; ara me n’agraden sobretot els subjectes… Compreneu? Només sento una cosa: haver-me’n recordat tan tard.

»Me’l vaig mirar i em semblà que veia visions. El canvi era realment important. Em semblà, d’un cantó, molt més agitat, amb una preocupació de semblar un home de cap molt despert, posseït d’un desig de presència i de curiositat, i al mateix temps em semblà molt revellit i arrilat —en certa manera esbravat i desllorigat. Valga’m Déu! A Lovaina, em semblà un home d’una amistat preciosa, donades les seves habituds solitàries i el seu aire separat i llunyà. Era un d’aquells homes que no inicien mai cap conversa i que només parlen —poc— quan se’ls adreça la paraula. Tenia, certament, fama d’ésser una mica bohemi i molt personal i se’l considerava un home de salut molt delicada. Hi havia qui afirmava que de vegades passava mesos i mesos sense llevar-se, tancat a casa, treballant sempre. Era considerat un erudit solidíssim de la Història de la Reforma; però, cosa curiosa, sempre que algú l’anomenava professor tancava una mica els ulls i un petit somriure li sortia a la cara —un somriure més irònic que de vanitat.

»—Una altra cosa us he de confessar: tinc la determinació presa. Vull marxar d’aquest país. És d’una somnolència insuportable, d’una desfibració total. Ja fa massa anys que ho aguanto, i és hora de marxar. Voleu fer el favor de dir-me què és un belga? El vostre Lluís Vives fou un home intel·ligent. Es convertí en un belga: la seva mediocritat, diguin el que vulguin, és profunda, total. Vull anar a viure a Anglaterra. Precisament estic tractant amb aquestes senyores Clark de la meva instal·lació en un lloc o altre d’aquelles illes, probablement a Plymouth. Plymouth és un arsenal —i dóna la casualitat que els arsenals m’agraden. Vull abandonar aquest país, com vull abandonar tot aquest pes mort i trist de la cultura. Coneixeu una cosa d’una més profunda inanitat, d’una insatisfacció més definitiva i total? He perdut la vida, amic, i us anomeno amic perquè el professor Buch s’ha acabat…

»Mentre parlava —amb una animació creixent— me’l mirava amb atenció, i tot confirmava el canvi que aquell home havia sofert. Feia un esforç per semblar reviscolat i primerenc, però s’havia envellit carregat de xacres. Tenia una preocupació visible per mantenir el cap dret, i de vegades arribava a donar tanta vivacitat a les seves frases que les puntes de l’americana es bellugaven animadament, amb aquells cops sobtats que els homes de trenta anys saben donar-los. Tenia, però, a la cara un cansament marcat, el carmí dels pòmuls havia esdevingut d’un color de tomàquet madur, els ulls se li havien enrogit i sobre el front magnífic portava un neguit vivíssim. Tot això em sorprengué, perquè m’imaginava que el professor s’havia organitzat la vellesa sobre una conformació sense fel, plàcida. I el trobava eixelebrat com un foll desorbitat.

»—M’he passat tota la vida sense interessar-me per res —digué, molt agitat—, he viscut al marge del que podríem anomenar la vida quotidiana. I bé: això també s’ha acabat. Ara m’interessa tot el que passa, sobretot la política. Sóc un pacifista militant i em consideren un subversiu perillós. Tenen raó de considerar-m’hi. Aquesta societat en què vivim s’ha de millorar, s’ha de racionalitzar. Si no ho fem, els horrors que acabem de veure es repetiran centuplicats. Hem de lluitar contra aquesta societat en tots els terrenys, amb totes les armes. Jo ho faig i ho faig deliberadament…

»Deguí fer-hi una cara d’una tal sorpresa, d’un astorament tan marcat, que tot d’una s’adreçà a les senyores presents —que l’escoltaven amb una notòria atenció— i els demanà perdó per la desatenció que el fet de parlar francès amb mi per a elles sens dubte representava. Com que, per altra banda, s’havia fet tard —eren ja més de les set— ho vaig aprofitar per a acomiadar-me. El professor Buch em donà les senyes. Jo li vaig dir que l’endemà li presentaria la senyoreta estudianta. Decidírem dinar plegats.

»—Sí, sí, és possible —digué—, perquè les senyores marxen cap a Ostende, demà.

»Aquestes senyores feren una inclinació de cap rígida, de castell amb fantasma.

»En el camí de retorn a l’hotel vaig recordar aquells dies de Lovaina, i alguns detalls referents als meus contactes amb el doctor Buch se’m precisaren. Vivia sol, amb una minyona que en tenia cura. El seu pis, gran i obscur, il·luminat d’una manera vaga, ple de llibres i de papers, era una mica funebre. El seu despatx donava sobre un vell jardí d’un color verd salamandra, ple de molses i de falgueres, amb uns arbres pansits. No crec pas que rebés gaire gent, però el fet d’ésser, pràcticament, del país de Vives em valgué l’honor d’ésser invitat a casa seva alguna vegada. La tardor era molt avançada i el jardí tenia un color rovellat tocat d’un tel de vinagre. Em rebia davant del foc, amb les plantofes de cara a les flames. A la nit, a l’habitació obscura, el caliu es reflectia en els angles dels mobles envernissats, les ombres del foc feien contorsions a les parets, i al sostre es veien, immòbils, les ombres allargades de les plantofes. Si feia lluna, darrere dels vidres es movien les branques dels arbres, una taca clara es posava sobre l’herba gelada del jardí i la claror entrava, de vegades, fins al peu del petit saló, entendrida i manyaga. Aquell jardí era melangiós i dolç i veritablement adequat a la mentalitat i als gustos del seu usufructuari. M’imaginava la transmutació que en arribar el bon temps devia sofrir aquell racó endormiscat. La llum, més clara, li devia alleugerir l’ensopiment de l’aire, unes regines minúscules espolsaven, saltant, les gotes de les falgueres, i l’aigua del brollador regalimava, a través de la barba d’unes herbes aquàtiques, sobre les molses humides… Però tot això, on havia anat a parar? El professor havia foragitat de davant seu la tranquil·litat i havia esdevingut un energumen d’unes dimensions considerables.

»L’endemà al matí vaig contar a Marta el primer contacte amb el meu mestre i li vaig dir la sorpresa que m’havia produït de trobar-lo acompanyat de dues senyores angleses d’un aspecte més aviat equívoc.

»—No recorda pas si era una senyora Clark? —preguntà Marta amb la més gran naturalitat.

»—Exacte. Com ho sap? —vaig fer, notòriament sorprès.

»—Tot se sap… i jo —afegí rient— estic ben informada. Aquesta senyora es diu Clark ací; a Anglaterra es diu un altre nom. És una alemanya, vídua d’un anglès, naturalitzada. Viu a Plymouth, oi?

»—A Plymouth, perfectament… I el curiós és que, segons digué, el doctor Buch també ell vol traslladar-s’hi.

»—És realment divertit… De tota manera, aquestes coses no són mai ben bé de broma i ja li vaig dir que aquest vell professor és una bona peça…

»—Bah!… Aquest professor és simplement un guillat, com tants n’hi ha en el seu ram. Una espècie de neòfit de l’energumenisme, sense transcendència apreciable…

»—Aquests són els pitjors, perquè són els més candis…

»—Però així vostè, senyoreta, és afeccionada a aquestes coses?

»—A mi, el que m’agradaria —digué Marta amb una cara de còmica serietat— seria tenir una caseta en aquest país, amb unes cortinetes blanques. Ja fa dies que ho sap. Però, com que és impossible, alguna cosa he de fer: trobo que els renseignements són interessants. Comprendrà que si el meu paper tingués una qualsevol importància no li n’hauria pas parlat. És una feina que no és res de l’altre món… Pensi! Una cosa semblant al que posen als menús dels restaurants elegants en parlar de la salada: quelques feuilles. Això m’estalvia la inseguretat d’haver d’anar amb l’un i amb l’altre…

»—Trobo que avui està molt animada…

»—Sí. Estic contenta. Vostè m’ha donat tan bones notícies! No crec que es pugui fer més en tan poc temps.

»Després li vaig contar la sorpresa que m’havia produït el canvi operat en la vida del professor, la seva transmutació d’home pacífic, esborrat i discret, en un desaforat delirant. Marta m’escoltà amb un interès vivíssim, com mai no li havia aconseguit suscitar. No féu pas cap comentari, però semblava dominada per una alegre i viva curiositat, que li donava, a més, un altre aire.

»Havíem quedat d’anar a veure els Memlings de l’Hospital de Sant Joan, que són els millors del món, i Marta, malgrat estar ja arreglada, considerà que li faltava l’últim toc i pujà a la seva cambra. Tornà al cap de mitja hora, elegant, fascinadora i, sobretot, interessant. S’havia posat un vestit negre d’una qualitat soyeuse que s’emmotllava admirablement a les seves llargues corbes ondulants. Hi ha tantes senyoretes que porten vestits que semblen fets per a altres, que sempre és agradable constatar, en aquest punt, una adequació real. Un petit barret vermell, tocat de la més pura malícia francesa, semblava llevar-li tot el que les seves faccions podien tenir de nòrdica ingenuïtat. S’havia pintat d’una manera lleu i imperceptible, just per acabar-se d’intencionar la cara. Havia aconseguit un punt dolç de picant i de candor —i a més estava animada. Semblava una altra persona, una noia radiant.

»Feia un dia bonic. El sol era una mica, lleugerament emboirat i llunyà, però la llum era clara. L’aire tenia una deliciosa, fresca suavitat. La vida de Bruges tenia aquella activitat calmosa, positiva, invariable.

»Anàrem fins a Notre-Dame. A l’Hospital de Sant Joan, s’hi entra per una porta, gairebé excusada, que hi ha davant d’aquesta església. S’escaigué, però, que a la rue du Sablon ens topàrem cara a cara amb el professor Buch. Ja no ens deixà. Vaig presentar-li Marta.

»—Ah, senyoreta! —digué humitejant-se-li sobtadament els llavis—. Vostè és una persona agradable.

»Davant de l’aspecte sensiblement irrisori que presentava aquell home —el cap, tan gros, feia una mica d’angúnia—, quedà, primer, visiblement sorpresa. Després li dedicà una mirada amable, d’una ingènua coqueteria, però sobretot —i això fou segurament el que el professor aprecià més— d’una positiva curiositat.

»Digué que venia de l’estació d’acompanyar aquelles senyores del dia abans, les quals tenien la intenció de prendre, a Ostende, el vaixell per a Londres, a la tarda, i que es trobava desvagat. Jo li vaig dir la nostra intenció de veure les pintures de Memling, de l’Hospital, i li vaig pregar d’acompanyar-nos, però la proposició no semblà pas agradar-li.

»—Bah! —digué, fent un gest una mica oratori, avançant el pit i alçant el cap—, deixeu-vos d’antigalles! Quan sento la paraula hospital em ve pell de gallina. Què voleu anar a fer en un hospital tenint la companyia d’aquesta jove persona tan agradable? Deixeu córrer aquests anacronismes. Anem a prendre l’aperitiu i després irem a dinar…

»Marta s’adherí instantàniament a aquelles estranyes paraules, cosa que inundà el doctor Buch de felicitat. Ens dirigírem, així, caminant lentament, a la Gran Plaça, on entràrem en un cafè que era completament buit. Els cambrers arreglaven el local. Ens veieren arribar, si no amb sorpresa —perquè en el món el nombre de guillats és considerable—, almenys amb el mal humor que produeix l’extemporani. El professor cercà un racó al fons de l’establiment. Marta s’assegué al banc encoixinat; Buch va col·locar-se al seu costat. Jo vaig prendre una cadira al seu davant.

»—Ja ho veieu —digué Buch, fent una rialla—, el meu deixeble de Lovaina fa mala cara; està de mal humor perquè no ha pogut anar a l’Hospital… Però jo li demano, senyoreta, què hi havíem d’anar a fer, a l’Hospital…

»—És clar! —digué Marta mirant-lo de fit a fit, acostant-se al professor amb un instint de la coqueteria desconegut per mi—. Això són coses per a gent més ensopida. A mi, els museus em produeixen dolor d’estómac. Em produeixen un tedi gairebé tan gran com els cursos de la Universitat.

»Estava certament disgustat, però vaig deixar-ho córrer. El vell era un foll desfermat. Marta anava a la seva a una velocitat considerable.

»—I bé, senyoreta —digué el professor—, sembla que vostè és estudianta. Així m’ho digué ahir el nostre amic Santaniol…

»—Sí senyor, de la Universitat de Lille —digué Marta amb un aplom sensacional.

»—I a quina facultat s’ha inscrit? Sospito que la Farmàcia no li agrada…

»—M’he inscrit a Lletres, en l’especialització de llengües modernes, concretament anglès i alemany…

»—Vostè coneix bé l’anglès, senyoreta?

»Marta em mirà demanant una confirmació.

»—La senyoreta coneix l’anglès perfectament —vaig dir amb la més gran seguretat. No em costà gens de dir-ho, perquè, realment, era la veritat.

»El professor estava encantat. S’havia tirat el barret al clatell i de tant en tant mullava els llavis en la copeta de Porto que li havien servit. No podia treure els ulls de sobre Marta: la mirava amb embadaliment. Ho feia sense compliments, com si s’hi considerés autoritzat. És molt possible que el professor, en constatar la rapidesa de Marta a adherirse al seu punt de vista contrari a l’anada a l’Hospital, hagués considerat que es trobava davant de dues persones incompatibles —com tantes n’hi ha— i, per tant, en un terreny favorable a maniobrar. Més tard, quan sentí que la senyoreta sabia l’anglès, a l’embadaliment senil s’afegí un interès que no tractà pas de dissimular.

»—Estimat amic —digué de sobte el professor—, aquesta senyoreta em fa somniar… Els somnis, és clar, no tenen mai realitat. Però és un fet que jo necessitaria una senyoreta, precisament una senyoreta d’aquestes condicions, per a algunes coses que tinc entre mans…

»—És algun treball d’erudició? —preguntà Marta, extremant la coqueteria de la puerilitat.

»—Oh, no! L’erudició per a mi s’ha acabat. Sospito que el seu amic li deu haver explicat quines són en aquest moment les meves idees sobre aquestes activitats. No! Necessitaria una col·laboradora per a una altra classe de treballs infinitament més apassionants.

»—Això rai, professor… Parlant la gent s’entén, Més aviat em sembla que en aquest moment no té cap feina precisa en perspectiva —vaig dir-li per simple gust de passar l’estona.

»Marta em dedicà una lleugera inclinació de cap —d’agraïment, vaig suposar.

»—On viu vostè, senyoreta? —demanà el professor animant-se—. Deu viure a Lille, suposo…

»—Oh, no senyor… Visc a Yprés, on dono lliçons d’anglès als nens d’una família i conversació a unes velles senyores maniàtiques —contestà Marta, amb l’aplom habitual.

»—I, això, ho pot deixar fàcilment?

»—Més ben dit: ara, a l’estiu, està deixat. En realitat, dintre de poc ho hauré, espero, de recomençar…

»—Jo li podria oferir un treball de poques hores, ben pagat. Sobre això ens entendríem de seguida. Només hi hauria una cosa a establir, una cosa molt seriosa, important: la discreció. El treball que jo li podria oferir és un treball d’una discreció absoluta.

»—No m’espanti, professor! —digué Marta, amb una barreja de por i de candidesa—. Si és una cosa tan delicada, potser no serviré.

»—Comprengui’m, senyoreta…! —digué Buch, passant la seva mà pàl·lida, una mica deformada per l’artritisme, per sobre de la mà de Marta—. M’ha de comprendre… El que li dic és una simple mesura de previsió.

»Marta, en veure la mà del professor sobre la seva, em mirà una mica sobresaltada; el seu primer moviment fou de retirar-la, però no ho féu pas. Es degué repensar, suposant, segurament, que el més eficaç era deixar que les coses fessin el seu curs natural.

»Buch, que es trobava al final del seu tercer Porto matinal, degué observar el titubeig de Marta; potser sentí el petit moviment inicial de retirada —i es considerà obligat a excusar-se.

»—M’ha de perdonar —digué encaramelat i tímid a la vegada—. Ha estat, com li ho diré?, ha estat un moviment professoral inconscient. Una cosa en certa manera paternal, universitària. Això no vol dir que vostè no tingui una mà molt bella. Té una mà llarga… No són pas les més desagradables, les mans llargues.

»—Oh, deixi-ho estar… —digué la senyoreta amb un somriure angelical i cínic a la vegada—. Vostè és un home admirable, tan vital, a la seva edat…

»—Quants, anys em fa, senyoreta? Molts, és clar… —digué el professor, sobtadament inquiet, gairebé angoixat.

»—No… Però no voldria equivocar-me. Cinquanta-cinc, potser…?

»—Cinquanta-tres… En represento més, és clar. He portat una vida tan idiota, tan absurda, tan equivocada! No puc comprendre, malgrat tractar-se d’una cosa pròpia, una semblant insanitat. M’he passat tota la vida fent fitxes… en realitat enfosquint el que altres persones escriviren amb una perfecta claredat. Cregui que és trist haver perdut la vida en el pur no-res. Ara voldria rescabalar-me, però tot és irreversible, el temps ha passat…

»—Però què són cinquanta-cinc anys? —preguntà la senyoreta, plena d’optimisme i de volubilitat.

»—Perdó, s’equivoca senyoreta. Ha dit cinquanta-tres anys… —vaig dir per desviar el malentès de la badada.

»—Sí, és clar —digué ràpida—. Què són cinquanta-tres anys quan hi ha la vitalitat?

»—Vol dir, senyoreta? Sospito que això precisament és el que falta.

»—No ho crec pas. En la vida, tot és qüestió d’encaix, de trobar-se en el lloc adequat i precís. Les persones que arriben a aconseguir-ho tenen una vitalitat doblada. Vostè, professor, hauria de trobar l’encaix, hauria d’organitzar-se una vida agradable. Faria molts anys i, sobretot, els aprofitaria, que és l’important.

»—Jo visc com un bohemi —digué el professor amb una barreja de vanitat i de tristesa—. Es pot dir que no estic fixat. El rendiment del meu treball és escàs, a causa del mateix desordre. La senyoreta té raó: a mi, em caldria organitzar-me, trobar-hi l’encaix.

»—És clar! —digué Marta, triomfal—. D’aquesta manera donaria un rendiment que ara no pot donar i al mateix temps podria…

»—No digui més, senyoreta, no digui més! —digué el professor, entusiasmat—. Vostè té una comprensió admirable…

»El diàleg era un espectacle de la més estranya irrisorietat. Marta havia fet en el vell erudit una pressió tan extraordinària que havia quedat com aclofat. Hi havia contribuït, notòriament, la proximitat en què es trobaven; a una determinada edat les proximitats —mentalment— són fatals. La deliqüescència en què havia caigut el professor era perfectament natural. Al costat de la seva decrepitud, del seu aire precari i arrilat, Marta semblava una deessa —una deessa en el sentit literari i superficial de la paraula, vull dir una noia agradable, d’una fàcil aproximació, qualitats que no solen pas abundar. El que impressionava més de Marta era la seva fredor glacial. Havia mentit amb una sorprenent seguretat. Havia encabritat el pobre Llàtzer amb la seva mera presència, li havia donat a comprendre una vaga possibilitat de companyia formulant quatre llocs comuns d’adhesió a la seva desaforada manera de pensar. Però el més curiós potser havia estat la rapidesa fulminant amb què s’havia produït la nova situació. De vegades em semblava que les coses havien anat massa de pressa i havien pres un carés excessivament favorable perquè poguessin ésser normalment rematades. Però Marta no donava senyals de cap inquietud, semblava estar seguríssima del que feia, tenia un aspecte de dominació total.

»Jo no sabia pas, exactament, fer-me càrrec del que veia amb els meus propis ulls. El dia abans havia constatat la transmutació del meu vell professor. Tot el que la cultura pot tenir de placidesa i l’erudició de mansa tranquil·litat, d’activa i normativa tranquil·litat, quedava per a mi encarnat en la figura de l’historiador de Vives i d’Erasme. I, de sobte, aquell home ponderat i conscienciós s’havia transmutat en un vell energumen de l’avidesa i de la vitalitat. Per altra part, em trobava davant d’una senyoreta, absolutament desconeguda, completament nova i, pensant en l’experiència de Calais, insospitada. A Bruges, Marta havia passat de l’ésser vegetal, passiu, esmorteït, que jo recordava, a un punt de felinitat extremament natural. Sí, natural —i el que m’estranyava més, precisament, era la naturalitat que demostrava en la seva darrera modalitat. Si d’alguna cosa em semblava estar segur, respecte de la seva manera d’ésser, era de la impossibilitat de jugar un paper personal important en qualsevol afer. Havia arribat a creure que la més gran virtut d’aquella senyoreta, el que li donava el màxim encant, era, precisament, la docilitat. Un dia li vaig dir, de broma, que l’elogi a una dona, considerat més decisiu, en la literatura xinesa, és precisament aquest: la docilitat. Marta s’hi adherí sense el més petit dubte i em parlà una vegada més del seu somni, de tenir, en el seu país, una casa amb unes cortinetes blanques, sobre un prat, davant d’un canal. I ara… em trobava davant d’una persona desconeguda, d’unes característiques que mai no hauria pogut imaginar.

»Com que la consideració de tot plegat no em donava pas una idea gaire precisa de la meva perspicàcia, més aviat em vaig sentir deprimit i desorientat.

»Pels voltants de les dotze arribà al cafè la clientela habitual: gent plàcida, generalment vermella i grassa, comerciants, funcionaris. A la Gran Plaça hi ha l’edifici del Govern Provincial. Alguns, després d’haver pres els seus vasos de cervesa negra, daurada, deliciosament amarga, s’entaulaven. El cafè era a més a més restaurant. Marta proposà de quedar-nos a dinar allà mateix —la qual cosa fou gratíssima al professor. Després de cinc o sis Portos, potser era prudent de no trasbalsar-lo gaire. Així, no férem més que canviar de taula. El local s’emplenà d’una barreja de fum i d’olor de mantega —que és una olor que primer costa, als nostres ascètics estómacs, de passar, però que després contribueix a donar una certa consistència a la presència humana. En aquell ambient, Marta guanyà encara. Dins de l’atmosfera grassa del local, tot el seu cos, les seves faccions, semblaven endolcir-se; el seu barret vermell agafà una delicada i viva qualitat.

»El dinar fou interessant. El professor explicà alguns aspectes del seu curriculum vitae, sobretot els relacionats amb la seva iniciació literària. De molt jove escriví un llibre de versos que titulà “Conjectures sobre la mandra” que la crítica anglesa comparà amb el “Castell d’indolència” de Thomson.

»—L’escriví en alemany, és clar… —digué Marta, dedicant-me el millor dels seus somriures.

»—Sí. Sortí imprès a Tubinga, universitat que llavors freqüentava. Però el llibre, encara que escrit en alemany, és un repte contra les virtuts que popularment s’atribueixen al poble alemany. Amb dir que és una apologia de la vagància i una proclamació del dret a no fer res, està dit tot, em sembla… Desprès vaig publicar un paper contra el positivisme científic, amb abundants al·lusions a l’agremiació de les espècies zoològiques, característica del món germànic. Aquesta elucubració fou coberta de sarcasmes. Finalment, i tirat en la mateixa impremta que editava el “Simplicissimus”, a Munic, aparegué el meu “Discurs sobre la grandesa humana”, amb aquest subtítol: “Els grans homes vistos per un modest contribuent”. El primer llibre estigué a punt d’obrir-me les portes dels Ateneus i de les Acadèmies. Els altres dos me les tancaren. Vaig haver de plegar veles. Ho vaig haver de fer d’una manera ràpida. Hauria quedat asfixiat. Fou d’aquest fracàs inicial que data la meva entrada, la meva maleïda entrada, en l’erudició, en la qual he vegetat durant una pila d’anys, més de trenta anys seguits.

»Menjà les ostres, molt bé. A les acaballes del rostit de bou, es començà de descompondre. Les postres transcorregueren en aquest estat. A l’hora del cafè començà de repapiejar. Marta arribà a l’hora del cafè perfectament reposada. En el curs del dinar, no hagué de dir ni una sola paraula. Passà tota l’estona observant-lo. Era com veure un gat fort i jove que es trobés davant d’una rata vella i pelada.

»—I si parléssim un moment de la conversació que aquest matí iniciàrem? —digué el doctor portant-se una copeta de kirsch als llavis.

»—A quina conversació es refereix? —digué la senyoreta fent un posat entre reflexiu i astorat.

»—Els deia aquest matí que el problema de tenir una col·laboració se’m planteja d’una manera urgentíssima. Els deia, així mateix, que tinc algunes coses importants entre mans.

»—En efecte, de tot això havíem vagament parlat —digué Marta accentuant la indiferència.

»—I bé: després del dia tan agradable que estic passant amb vostès —digué el professor fent un esforç visible de redreçament—, crec que vostè, senyoreta, seria la persona indicada. Porto observat que vostè i jo pensem, sobre moltes coses, sensiblement igual. Això és important, perquè, donada l’índole de la qüestió, el que cal és arribar a una col·laboració, com li ho diré?, a una col·laboració en certa manera espiritual…

»—Oh, no senyor! —digué Marta, fent la desmenjada, amb un toc admirable del natural—. Vostè i jo, professor, pensem, en efecte, davant de moltes coses, sensiblement igual. Tendim a pensar d’una manera paral·lela, però jo no em considero pas capacitada per a ajudar-lo. En realitat, crec que jo seria per a vostè un destorb, una nosa desagradable, tanmateix.

»—Comprenc la seva modèstia, però no estic pas disposat a acceptar-la. Vostè té totes les condicions per al treball que li proposo. En primer lloc, és lliure, té una absoluta llibertat de moviments, cosa a tenir en compte, perquè vostè, probablement, haurà de fer alguns viatges, potser algun viatge a Anglaterra, cosa que li serà extremament fàcil. Després, vostè té una cultura, parla el mateix llenguatge que jo parlo. Hi ha unes coses en la vida que només es poden portar a cap amb les persones de la mateixa formació, d’un mateix ram. No li vull pas ponderar, per altra part, la importància que per a mi té dialogar amb una persona…

»—No sigui, faci el favor, tan amable…

»—És la veritat, senyoreta, la pura veritat… la importància que per a mi té, sobretot pensant en la feina que estic portant a cap, dialogar amb una persona amb la qual importa abans que tot tenir una concordança de visió completa i total.

»—No insisteixi, professor… El que em proposa, li ho agraeixo sincerament, però no ho puc pas acceptar…

»Marta havia canviat de tàctica. Davant de l’única cosa que d’aquell home li interessava, feia la desmenjada; en canvi, accentuava, davant d’ell, totes les seves possibilitats de suggestió personal, que eren considerables, sobretot havent dinat.

»—Senyoreta, jo ja comprenc —digué el professor amb un aire mendicant— que he estat lleuger en el curs de la conversació i d’una indiscreció reiterada. Li he dit que les dones m’agraden i li he donat a entendre que la considero un àngel. Potser en aquest punt he portat el meu canvi de vida a extrems exagerats…

»Marta no pogué contenir-se i esclafí una riallada.

»—El professor parla amb la més gran serietat! —vaig dir per suavitzar el soroll, gairebé escandalós, de Marta.

»—Sí. Exacte. Parlo amb la més gran serietat i voldria acabar d’expressar el meu pensament, perquè ho judico indispensable. Si he estat indiscret en l’exposició de les meves, diguem-ne apetències vitals, jo demano que no es doni a les meves paraules més importància del que tenen en realitat. Això és cosa meva, estrictament particular, que en res no pot afectar la col·laboració en un treball determinat. En definitiva, l’única cosa que té valor és aquesta col·laboració que li demano…

»Marta no contestà. Obrí el seu portamonedes —llavors es portaven, encara, portamonedes—, n’extragué un petit mirall i s’hi passà la cara, lentament, per davant. Aquesta indiferència anguniejà el professor. Jo em feia creus de l’aplom, la fredor i l’habilitat de Marta.

»—No contesta, senyoreta? —digué tímidament el doctor Buch.

»—Estic meravellada de la tossuderia que es pot tenir davant d’una absurditat… —digué la senyoreta acostant els seus llavis a l’orella del professor.

»—Però això no és cap absurditat… —digué, desolat, el professor.

»—Li dic que és una absurditat…

»—I jo li dic que no és cap absurditat…

»—Li dic que ho és… —replicà Marta, cobrint-li la cara amb una rialla.

»—Li dic que… que no ho és… —digué Buch, tossut com un infant.

»Vaig alçar-me. La cosa entrava en la seva última fase i vaig considerar que el més prudent era deixar el camp lliure, per tal que tot quedés perfectament encaixat. Vaig pretextar la necessitat de passar per la poste restante i vaig acomiadarme. Em semblà que Marta m’ho agraïa, perquè em dedicà, en anar-me’n, un somriure adorable —un somriure bonic, amb els ulls mig aclucats, plens de malícia, i les dents brillants.

»Al vespre ens trobàrem a i m’explicà el que havia passat. A mesura que els efectes del dinar se li anaren manifestant, la insistència del professor esdevingué insuportable. Sembla que esgotà principalment l’argument sentimental, la necessitat d’una col·laboració-companyia, i que fins i tot li caigueren una o dues llàgrimes —“llàgrimes de les quals no sóc pas responsable”, digué la senyoreta, “perquè també podria ésser conseqüència dels Portos ingerits abans de dinar”. Davant de l’insuportable ploriqueig del professor, Marta hagué d’acceptar. Es podria afirmar, sense por d’ésser desmentit, que en aquell moment Marta era la secretària del doctor Buch.

»—Era el que es tractava de demostrar… —que jo vaig dir-li.

»—Naturalment, però les coses, quan es tornen massa fàcils, embafen una mica…

»—És una curiosa observació, però no es pot pas negar que és real.

»—Sortint del restaurant, anàrem a casa seva, en taxi. Viu al bulevard Leopold, més enllà del canal circular, en una casa nova, en un pis que podria ésser esplèndid si fos arreglat. Però en el pis no hi ha a penes res, llevat de les coses indispensables per a un home que viu com un solitari i que hi va simplement a dormir. Però hi ha una gran quantitat de papers, i això és precisament el que m’interessa. Totes les altres coses, ja les hi regalo. L’única cosa important és la confiança en què m’ha agafat. Estic literalment sorpresa de la velocitat a què han anat les coses, del singular engranatge de les circumstàncies. M’he aprofitat notòriament de l’amistat de vostè amb el professor del curs de Lovaina… Actuant pel meu compte estricte, no hauria pas estat tan fàcil.

»—Ho deixi estar. No se n’ha de parlar… Així, doncs, quines són les seves previsions, Marta?

»—Començarem demà. Li he donat paraula.

»—Però això és un tren exprés…

»—Exacte. La meva primera intenció hauria estat tornar a Calais; he portat tan poca cosa que em semblà, en principi, que em faria falta. Ara, tal com estan les coses, no crec pas que sigui necessari. Les oportunitats s’han d’aprofitar.

»—Així vostè es queda a Bruges…

»—I’m sorry… però em quedo a Bruges… És imprescindible, inevitable…

»—Calcula que la seva estada serà llarga?

»—És una mica arriscat fer profecies… però, si no es produeix algun entrebanc imprevisible, sospito que l’estada no serà llarga. En tot cas, jo faré tots els possibles perquè sigui el menys llarga possible. Les coses es presenten extremament favorables.

»No havia fet res en tot el dia i estava cansat. Vaig dir-li la meva intenció de colgar-me. Però Marta em digué que aquell vespre hi havia a Bruges una festa de carillons i em pregà d’acompanyar-la.

»—Enyora el pobre professor? —vaig preguntar-li rient.

»—No es cregui… Ara és un moment que no se’l pot deixar de petja. Però no crec pas que hi hagi perill. Ha ingerit una certa quantitat d’alcohol i ara deu, en una banda o altra, dormir.

»Havent sopat sortírem i ens instal·làrem a la terrassa d’un petit cafè de la rue du Sablon. Les campanes dels beffrois, amb una gran calma, feren sentir, esquematitzats, els perfils d’unes melodies-fugues, de Bach generalment. Els passants del carrer s’aturaven a sentir-les. La gent de la terrassa escoltava, fumant, plàcidament; de tant en tant, prenia un glop de cervesa. Hi havia un gran silenci. Només el trencava el soroll llunyà, esporàdic, però aberrant, del xiulet d’una màquina de tren. Sobre Bruges hi havia aquella calma d’aire que es forma sobre les planes dilatades i vastes —aquella calma d’aire estàtic que sembla dormir sobre la terra… Però no tinguérem sort. Tot d’una començà a ploure —una pluja fina, mandrosa, ensonyada, la pluja que crea el permanent fanguet de Bèlgica. La gent es dispersà. Dins l’aire moll, el toc de les campanes semblà esmussar-se i desfibrar-se. Tornàrem a l’hotel.

»La meva intenció —esgotat llargament el final de setmana— era tornar a Londres amb la comunicació normal del país, o sia via Ostende. Vaig acomiadar-me de Marta.

»—Li desitjo molta sort… —li vaig dir allargant-li mà.

»—I per què marxa? Es quedi…! —digué amb un aire de compunció i de coqueteria que potser era real, potser fingit—. Hem vingut a Bruges plegats i n’hauríem de marxar acabada la feina. Li prometo…

»—Què em promet, senyoreta?

»—Li prometo… que irem a veure els Memlings de l’Hospital…

»—Vostè té feina i jo també. Només li demano una cosa: per a vostè el professor és un simple afer de la seva professió; per a mi, és un home, malgrat la follia en què ha caigut la seva vida. Li demano que no s’agafi les coses massa a la valenta.

»—Quin sentimental, Déu meu! —digué Marta amb una rialleta freda—. I jo que em creia que la gent del país de vostè eren violents i glacials i que a nosaltres ens perdia la incoherència dels sentiments!

»—És una mica tard per a parlar d’aquestes coses… Ja ens tornarem a veure, un dia o altre, a Calais.

»—Si no hi ha més remei…

»—No. No hi ha més remei.

»Al cap de vuit o nou dies vaig obrir el “Manchester Guardian”, diari que m’agrada per l’interés que posa en les coses del continent, i vaig trobar-me amb aquest telegrama del seu corresponsal a Brussel·les.

»“Brussel·les. (Del nostre corresponsal). —El Govern belga ha acordat l’expulsió del territori del professor Dr. Erik Buch, d’extracció alemanya, nacionalitzat luxemburguès, una de les figures més rellevants del pacifisme europeu, acusat d’espionatge, pel servei combinat d’informacions. El prestigi intel·lectual del doctor Buch, tingut per un dels més eminents erudits de la història de la Reforma, per un gran coneixedor de la figura i de l’obra d’Erasme i l’erasmisme, l’ha salvat d’una presó certa. El doctor Buch fou acompanyat fins a l’estació de frontera per la policia belga, que extremà les consideracions degudes al gran erudit. La notícia ha produït una gran impressió en els medis pacifistes i avançats del continent i ha provocat comentaris molt diversos”.

»El doctor Buch s’ha sortit de l’aventura per un fil —vaig pensar entre mi. I la figura de Marta, amb el seu picant barret vermell, se’m presentà a la memòria d’una manera viva.

»Quan, tres setmanes després d’haver marxat de Bruges, vaig tornar a Calais, ja tardorejava. Feia un temps baix, plujós i boirós; feia un fred humit. Al petit establiment de monsieur Georges, s’hi estava bé: l’aire hi era tebi. Fou la tarda d’un diumenge ensopit que vaig veure Marta al fons de l’establiment fullejant una revista. En saludar-la, em mirà amb els ulls parpellejants, astorada, com si fes molt de temps que no m’hagués vist. Havia tornat a la passivitat vegetal anterior. Semblava fatigada i absent.

»—Ah! —digué amb una rialla forçada, allargant-me la mà—. Quina sorpresa! Encara no fa quatre dies que pensava en vostè. Tenia ganes d’escriure-li. Ho trobarà estrany. Tenia ganes d’escriure-li que vaig complir al peu de la lletra la suggestió de vostè.

»—Gràcies, Marta, gràcies…

»—No es pensi pas que la cosa fos tan fàcil com semblava al començament. En arribar a casa del professor, l’endemà al matí, em vaig trobar amb un home dominat per escrúpols de consciència. Em digué que s’havia precipitat, que havia anat una mica massa enllà. Em preguntà per vostè. Em demanà quina classe de relació tenia jo amb vostè… No cal dir que vaig utilitzar la seva amistat en tots els seus matisos. Davant de la possibilitat que se m’escapés, no vaig tenir altre remei que utilitzar el ressort… en fi!, l’atracció femenina, per dir-ho com a les novel·les. La sensibilitat del professor em salvà. Sospito que si hagués tingut deu anys menys l’operació hauria estat més difícil. Mentalment, els homes es repensen; la sensualitat, en canvi, és inflexible. El profesor volia viure d’una altra manera, d’una manera, diríem, més oberta, i això el perdé.

»—El saqueig, fou important?

»—Una maleta de papers. L’important era arribar a la caixa forta, però al cap de dos dies jo tenia les claus en el meu poder. El Porto em serví de molt per a la meva feina. La dolçor d’aquest vi, pastós i delicat, un vi que convida a beure’n sempre una copa més, m’ajudà notòriament. Vaig obrir la caixa, trobant-se el professor dormint, amb l’emoció que fan aquestes coses. Criaturades, dirà vosté, probablement:

»—No, criaturades, no, senyoreta…

»—Com vulgui! A la caixa, hi vaig trobar algunes coses, sobretot la clau de comunicació més recent. Això serà d’una gran utilitat, farà guanyar temps. Mentrestant, vaig tractar de fer-me amb una maleta. No em convenia una maleta massa nova, ni massa bona, perquè les maletes poden fer obrir els ulls, segons qui les porta, comprèn? Vaig trobar-ne, a casa d’un antiquari, una d’usada però forta, dins de la qual vaig posar el producte del saqueig. Vaig prendre el tren de la nit —de la mateixa nit del dia que vaig obrir la caixa— per a Calais. Tot es produí d’una manera fàcil i normalíssima.

»—Hi havia alguna cosa greu?

»—Hi havia papers de la Marina, em sembla… de Plymouth, exactament.

»—Però, en fi: de papers, n’hi ha de moltes classes.

»—He sentit dir que era un agent que començava, incipient. Havia començat com és de llei en aquesta classe d’agents: per la política. En realitat, havia estat captat per les seves vel·leïtats polítiques. Era un vell desorbitat i enfollit.

»—Tot això explica que aquell pobre home no es trobi ara darrere d’una reixa.

»—Sí. S’explica pel que li acabo de contar i a més perquè jo he presentat el professor tal com era exactament. Des del punt de vista humà, no era pas un enemic. Era un infeliç.

»—Però, llavors, com s’explica la seva presència en aquestes activitats tan poc adients amb la seva manera d’ésser?

»—Si aquestes activitats fossin portades amb tota perfecció, serien invencibles —digué Marta, indiferent—. En totes les coses de la vida hi ha una falla.

»—Estic segur que tot això li ha deixat un record, no sé com dir-li-ho… amarg, potser…

»—Sí, però no cregui pas que tingui massa memòria. A més, és la vida… Què hi vol fer?

»Encara parlàrem, mentre s’anava fent fosc, d’algunes coses més. Marta estava ensopida. A quarts de sis arribà el senyor Panaiotis amb uns amics que semblaven oficials de Marina. La gent de l’aperitiu aparegué de seguida. El local s’emplenà de perfum de pastís. Georges, en això, s’acostà a la taula portant, en sengles plats, uns cargols a la borgonyona. Digué que eren un obsequi del senyor Panaiotis. Marta se’ls mirà d’una manera trista, però els cargols eren exquisits.