Obscura santedat nòrdica

Mungo, a Yorkshire, és nom de gos, però sant Mungo és el patró oficial dels catòlics de la freda i trista ciutat de Glasgow. En el seu escut, s’hi pot veure un peix i un anell, que són objectes íntimament relacionats amb un dels esdeveniments miraculosos més singulars d’aquest sant venerable i una mica esborrat, que té un nom tan cacofònic i tan ple de sabor local.

Mungo no és pas un nom espanyol. En realitat, és un motiu o sobrenom donat al sant pels seus admiradors en virtut del mateix misteriós i amical mecanisme que ens fa anomenar Cuca el nostre admirat amic el senyor M… sempre que parlem d’ell. El seu veritable nom fou Ketingern. Ketingern florí cap allà a la sisena centúria, fou un caràcter amable i servicial i un productor de valuosos miracles. El seu més gran afany fou ressuscitar els ocells que les cruels criatures d’aquells anys obscurs mataven. Ressuscitar ocells està tan bé, al meu entendre, com parlar-los a l’orella de coses delicades, que és el que feia sant Francesc. La qual cosa demostra que al segle sisè els anglosaxons ja eren tan sensibles com els llatins, sobretot en el terreny dels miracles. I, ara que parlem de meravelles, direm que sant Mungo podia encendre foc sense llumins ni pedres fogueres a les branques gebrades dels avets d’Escòcia. En tenia prou amb donar-los la benedicció i sermonejar quatre paraules vagues.

El gran esdeveniment de la vida d’aquest honorable gentleman fou, però, l’episodi de l’anell i el peix amb la consegüent disputa teològica a què donà lloc molts anys després. L’episodi, el trobarà el lector reconstruït en les ratlles que segueixen. També hi trobarà un resum lleuger del gran debat. La meva personal opinió és que aquests fets en si són notables i actuals. Per a escriure’ls m’he servit de les últimes adquisicions científiques i dels darrers descobriments que s’han fet en aquesta matèria tan important.

En aquella època reculada, Glasgow era la capital d’una monarquia regada pel riu Clyde, que encara avui existeix. Del rei se sap ben poca cosa, llevat que fou un estaquirot com una casa. Diuen que era un home alt i gros, amb una gran barba roja i el cap acabat en punxa, que parlava amb una veu de doneta descarada. El que li agradava més era fer visites a les famílies amigues, vestit de ferro de dalt a baix, i parlar hores i hores de qualsevol cosa amb les senyores velles i respectables. És per això que ha pogut passar a la història com un gran rei, generós i dolç, i que els artistes tenen el costum de representar-lo rodejat de virginitats antiquades. La reina sovintejava les faltes d’ortografia, i això és el que li ha donat l’envejable lloc que té en la història de la formació de la venerable llengua gaèlica i el que ha fet parlar de la seva corprenedora riquesa de formes. A la biblioteca de la Universitat d’Edimburg es conserva un exemplar del recull de les seves lletres d’amor amb notes manuscrites, fines i picants, de sir Charles Lamb. Car la reina fou una dona molt lleugera i d’una voluptuositat personal que té totes les característiques d’un autèntic valor pre-renaixentista. Va joguinejar amb molta gent, de condició i de situació variada, fins a l’extrem que es pot preveure que el dia que es faci la història de la democratització de la sang blava s’haurà de citar el seu tàlem tan freqüentat com un precedent necessari. Es pot dir que no es va estar de res i que els homes més potents i importants del seu regne la consolaren.

Una tarda d’estiu, el rei, seguit a distància dels seus cortesans i secretaris, es passejava per les ribes del Clyde tot ventant-se amb el llautó de la seva corona de dia feiner. Tenia el cap ocupat amb el que li havien dit aquell mateix matí dues velles senyores sobre una nova forma de mus que acabaven de descobrir els frares erudits d’un convent de Bretanya. De sobte, veié, davant seu, a una vintena de passes, a pocs metres de l’aigua, el cos d’un home ajagut, vestit amb una cuirassa. S’hi acostà sense fer soroll i veié —com ja s’ho esperava— que la forma jacent era la d’un dels generals més arriscats de les seves tropes. Els generals escocesos tenien el costum en aquella època de fer, a l’estiu, migdiada, a les vores dels rius del país. El famós historiador Gregorovius reporta el mateix detall dels generals germànics del temps, cosa que no deixa d’ésser una troballa analògica respectable. I bé: l’home d’armes dormia com un soc, i la seva respiració enronquida feia ressonar la caixa metàl·lica que transportava. S’havia tret els guants de ferro, que havia dipositat al seu costat, sobre l’herba glauca. El rei se’l mirà una estona, satisfet de poder tenir per general un exemplar semblant. De cop i volta, però, tingué treballs per a ofegar un crit d’horror i de ràbia. Valia la pena, certament, d’horroritzar-se! El rei acabava de veure que el general portava al dit un dels anells de la seva senyora, la reina. Concretament, era un dels anells que ell havia regalat abans de casar-se. El rei, benentès, havia sentit dir alguna cosa sobre la lleugeresa de la seva muller, però no n’havia fet mai cabal. Ho atribuïa tot a les intermitents especulacions dels destil·ladors per fer pujar el preu del whisky. La descoberta, però, era d’una contundència brutal. «¿Per quin dimoni de raó aquest anell de la reina —es preguntava— ha anat a parar a les mans d’un general de brigada?». Això és el que angoixosament l’obsessionava. El rei, ja ho hem dit, era un enganyat com una casa; però la pregunta quedà, en el seu pensament, completament incontestada. El cert és que en un tancar i obrir els ulls decidí posar un pla en pràctica. De la manera més suau que pogué, tractà de treure l’anell del dit del general. L’operació reeixí admirablement; es ficà l’anell a la butxaca i continuà el seu passeig, excitat, és cert, però sense demostrar-ho. En el seu cor el gust d’una venjança complicada havia pres el lloc de la ràbia primitiva i deformada. A una quarantena de passes més amunt llençà l’anell a l’aigua del riu. Fet això, decidí tornar-se’n al palau. La reina l’esperava.

—Senyora reina —digué amb una veu dolça, en arribar—, estic una mica refredat i el que em convé és una suada. Veniu, em fareu companyia. Us ho demano.

La reina, malgrat acabar de sortir d’un diàleg amorós amb un noble que vivia a la cantonada, no tingué més remei que obeir i acostar-s’hi. La gent es despullava rarament en aquella època, i, per tant, tot era més expeditiu que ara. Però la qüestió no és pas aquesta; la qüestió, com remarquen els historiadors medievals i antics, és que les senyores dels monarques absoluts no tingueren mai més que una autoritat relativa. I si recordem això és no sols per aconseguir que la gent tingui llàstima d’aquestes senyores, sinó simplement per constatar un fet real. Aquell dia li hagué de fer, a més a més, moltes moixaines i delicadeses i li estirà diverses vegades la barba roja, que era el que al rei més agradava. El monarca féu molt finament el seu paper i sabé demanar-li, gairebé amb untuositat, que li ensenyés tots els anells i joies que li havia regalat. La reina, més morta que viva, els hi pogué ensenyar tots menys un: l’anell que el rei havia llençat al riu.

—El que falta —digué tremolant—, l’he deixat a la meva primera dama. Demà el seu fill gran es casa, i he volgut donar-li una mostra d’amistat contribuint, amb aquest petit detall, a fer més solemne l’assenyalada circumstància. Així és que, acabada la festa, veureu l’anell intacte.

El rei escoltà l’explicació amb una beata mitja rialla, i després la rellevà d’ulteriors obligacions. Quan es trobà sol, féu, amb la seva veueta atenorada, aquella famosa frase que ha estat tan celebrada:

—La decapitació de la reina és un joc de poques taules.

La reina, en arribar a la seva habitació, tingué un desmai llarguíssim. Quan tornà en si, veié una cosa clara: veié que només un miracle podia salvar-la. La fama de Ketingern o Mungo com a productor de miracles havia arribat fins a les habitacions del palau reial. Però la mateixa abundància de les seves meravelloses accions feia que l’aristocràcia no els donés importància. El caràcter de la reina, més donada a les coses penetrants i reals que a la fantasia ensonyada, la predisposava contra el sant baró. No dubtava pas de les seves forces, però no el judicava pas prou hàbil per a arreglar-ho. «¿Què compon —deia la reina plorant—, què compon ressuscitar ocellets i encendre foc a les branques mullades, al costat de la dificultat del meu cas extraordinari?». Així i tot, l’envià a cercar, encara que sense esperança.

—Porteu-me el bon home, secretari! —digué la reina amb majestat—. Feu-lo entrar per la porta excusada. Si me’l porteu de seguida, us faré un present d’aquells que tant us agraden.

El secretari al·ludit tenia més de setanta anys, però havia conservat una frescor de sentiments i una fidelitat a la família regnant envejables. Sortí a corre-cuita a cercar-lo. Visità totes les esglésies de la població sense trobar-lo. Després començà a córrer convents, i, com que aquesta feina és pesada i requereix molt coratge, entrà un moment en una taverna per prendre un refresc. El seu astorament fou gran en descobrir, amb el vas a la mà, Mungo al fons de l’antre, davant d’una taula plena d’ampolles i vasos. El sant home estava voltat d’un públic de gent miserable i encesa que alternava la xeremia amb la flauta. El secretari no tingué pas temps per a reflexionar sobre la futilitat de les coses humanes ni per a acabar-se el refresc. El cridà a part i li digué de què es tractava.

—Sí senyor! —digué el sant, amb un aire enriolat i simpàtic—. El cas, però, al meu entendre, té tan poca importància, que el millor serà enviar-hi un deixeble meu que fa poc que ha començat i hi té la mà trencada…

—Esteu completament equivocat! —respongué seriós el secretari—. La reina vol parlar amb vós personalment, i no podeu pas excusar-vos.

El personatge enfilà la porta excusada amb una certa cremor de boca. Arribat davant de la reina, féu una reverència que li sortí molt bé, perquè estava molt animat. La reina féu retirar tothom i quedà sola davant del venerable. Plorant i gemegant, mig desmaiada i mig serena, alternant les promeses de penitència amb al·lusions al seu afer lamentable, féu una confessió completa i satisfactòria de la seva vida passada. Després demanà al sant que ajudés a salvar-la.

—Si no ho he comprès malament —digué el venerable—, això és allò que els pobres en diem un adulteri quan parlem en plata. L’Església ens ensenya que l’adulteri és un pecat mortal. Us heu confessat, i això sempre està bé. Davant de Déu, esteu completament perdonada. Però davant dels homes, es podria dir el mateix? Em demaneu que em faci còmplice de la vostra situació, desviant amb un fet insòlit el curs de la justícia humana. Des del punt de vista teològic, això és una monstruositat inqualificable. Quan us casàreu prometéreu fidelitat al vostre marit. Per què heu trencat la paraula? Ara aspireu que una intervenció sobrenatural justifiqui una fidelitat que no teniu… La teologia, senyora, és implacable. La composició és arriscada.

—He trencat la paraula perquè el rei…

—Està entès! —digué el sant, tapant-se la cara amb les mans—. Què té a veure, però, una cosa amb l’altra? Sou una dona casada i la llei us mana reprimir les passions i acontentar-vos amb el que exigeix la decència humana. El cas és molt greu. Jo voldria ajudar-vos, però la situació és delicada. El meu cor i el meu patriotisme estan amb vós, però hi ha coses que són sagrades. L’única cosa que ens pot salvar a tots, senyora reina, és que els cors s’endolceixin i que l’impuls del perdó sigui real.

—Sant home! Què vol l’Església en aquest moment?

—L’Església vol la salvació de la vostra ànima i la grandesa i la prosperitat d’Escòcia.

—Perfectament: jo penso igual!

Se separaren.

L’endemà, a primera hora, el curiós personatge es passejava per les vores del Clyde, amb un posat de profunda preocupació. Tenia la vista tan fixada sobre l’aigua i tots els sentits tan recollits, que semblava que desvariejava. Amb les mans feia uns dibuixos estranys i de la boca li penjaven les cues de la pregària. En això s’aturà en sec i hom pogué veure sortir al mig del riu una bombolla grassa i inflada. Quan la bombolla s’hagué esvaït, es veié sortir en el mateix lloc la ganya d’un salmó. Sant Mungo, en veure’l, li féu amb el cap que s’acostés, i somrigué, probablement per inspirar confiança. El peix començà a nedar cap al fang de la riba amb el cap a fora i un ull considerat, i naufragà a la fi dolçament als peus del sant. Era un salmó bonic que pesava més de vuit carnisseres. El benaventurat l’agafà com aquell qui agafa una criatura de bolquers i se’l posà als braços. I fou llavors que, si ens haguéssim trobat en aquell lloc i si el gaèlic ens hagués estat familiar, hauríem comprès aquest diàleg singular:

—Salmó, hi ha això, això i això. Estàs disposat a fer-me quedar bé?

—Estic disposat a tot el que convingui!

—I bé, cerca l’anell, salmó, i passaràs a la història.

—Més que passar a la història m’interessa servir els designis de la Providència.

—El teu sacrifici serà apreciat, car hauràs fet reforçar el teixit dels efectes i de les causes.

—Jo també crec que no s’ha de trencar res. Així ho hem trobat i així ho deixarem.

—En efecte. Convé no trencar res per a conservar la felicitat humana…

—I per a mantenir la pau de les famílies…

—I per a donar dies de glòria a Escòcia, al nostre país estimat.

—I per a moltes altres coses que seria molt llarg, encara que bonic, d’enumerar…

—Sí, per a moltes altres coses importants…

—Per a moltes altres coses, en efecte…

El sant home beneí el peix, el qual, acabada la cerimònia, féu un salt mortal i caigué de panxa a l’aigua. Al cap d’un instant desaparegué completament. Llavors, el benaventurat s’agenollà i es posà a pregar Déu amb el cap enlaire i els ulls en blanc. El quadre era corprenedor i es necessitaria la incapacitat dels primitius per a pintar aquella atmosfera de miracle. El Clyde anava baixant lentament i l’airet del matí refrescava el paisatge. Glasgow, al lluny, a dins d’un tel de boira, es desensonyava peresosament. Passà una estona —el temps del miracle, per dir-ho en dues paraules— i a la fi, de l’aigua, en sortí una altra bombolla i després es veié l’ull d’un peix esquitllant-se sobre el líquid element. L’home el veié venir amb una joia delirant. Arribat a la riba, el peix, amb un estoïcisme entendridor, es posà de panxa enlaire. Sense impertinència, però manifestament decidit, sant Mungo li enfonsà una punta d’enllatar a la part blanca i l’obrí en canal. El sacrifici estava consumat, i es va veure lluir l’anell entre les entranyes. El sant el prengué amb molta cura, el passà per aigua i donà gràcies a Déu per la seva bondat. En acabat, agafà el peix per la ganya i el portà a una vella fregidoria que tenia fama de presentar uns guisats molt delicats.

—Cuineu aquest peix, mestressa, amb calma! —digué, emocionat—. I doneu-me una gota de reforç, que no hi ha res més cansat que aquests treballs. No hi planyeu res i pareu taula a les dotze, que hi ha un senyor que té cura de tot, i Déu és molt gran…

A les deu entrava al palau per la porta excusada. La reina, que no havia encara aclucat ull, en sentir-lo tingué treballs per a no tornar-se a desmaiar. Li donaren un cordial, però en veure arribar el sant baró amb l’anell es revingué d’una manera tan sorollosa que hagueren de tancar portes i finestres per evitar l’escàndol.

Besà moltes vegades les robes del venerable personatge i no tingué, com aquell qui diu, temps per a fer un acte seriós d’acció de gràcies. De seguida que pogué articular dues paraules, demanà audiència al rei.

—Senyor rei —digué, segons conta la història—, senyor rei, aquí teniu l’anell que ahir em vàreu demanar. El casament s’ha acabat molt més aviat del que em pensava i la meva excel·lent primera dama me l’acaba de tornar. Us agraeixo la vostra paternal sol·licitud i ja sabeu que podeu comptar sempre amb la vostra afectíssima servidora que…

El rei, mig endormiscat, féu, quan sabé de què es tractava, una rialla incrèdula, i agafà la joia amb les mans. L’esguardà una llarga estona sense dir paraula, i a mesura que passava el temps s’anà tornant visiblement pàl·lid. La reina, al costat del llit, romania amb la vista baixa. A la fi, el monarca trencà un sanglot i es mirà la reina amb una cara d’ànsia. Després, abaixà la vista i li començaren a caure les llàgrimes.

—He dubtat un moment de la vostra fidelitat, senyora reina! —digué amb el cap a sota el coixí—. Que Déu castigui la meva gran falta…

—Em voleu creure a mi? Deixem-ho córrer!… —digué la reina, enriolada i picant, estirant-li la barba fluvial—. Voleu que us faci una estoneta de companyia?

—Ara és mala hora —digué el rei, estamordit—. És molt millor havent dinat…

El fet històric, en realitat, s’acaba aquí, i els epílegs són probablement innecessaris. Però, per satisfer la natural curiositat dels llegidors, direm que, gràcies al singular esdeveniment, el rei pogué fàcilment accentuar la seva característica, i la reina, amb una completa impunitat, pogué acabar de passar revista, amb aquell aire democràtic que fou la seva nota més notable, dels més grans estaquirots nacionals.

Al cap de molts anys, quan la raó d’Estat cregué que el coneixement dels fets que acabem de relatar no produiria efectes de cap classe, va deixar-los circular. Considerem inútil dir que la gent féu grans comentaris. La gent ha estat sempre simplista, i en el curs d’aquestes converses els més grans elogis foren, naturalment, per a l’home humil i beat. Es produí un ambient tan favorable a les seves meravelloses facultats, que amb poques empentes li obriren les portes de la santedat oficial. La reina també fou molt lloada, i l’anècdota, de fet, arrodoní una aurèola literària que si bé tenia la base granítica de les faltes d’ortografia necessitava una avinentesa semblant per a aquilotar-se. La carrera històrica del general de brigada també guanyà amb la publicació del fet, perquè no hi ha res millor per a prestigiar la vida dels homes d’armes que una situació amorosa delicada. I el rei, naturalment, fou envejat. Enganyat per enganyat —digué la gent—, val més ésser-ho per disposició còsmica que pels capricis de l’oficial de perruqueria o del xofer del davant.

Al cap de tres o dos segles, la tradició oral d’aquests esdeveniments era encara vivíssima. Les llums havien fet amb tot això el seu camí, i en un moment determinat a l’Ajuntament de Glasgow tingué majoria el partit diríem anticonvencional. Des del primer dia, aquest partit féu una política que alguns consideraven demagògica, i tractà, entre altres coses, de donar un escut a la ciutat. Un conseller municipal proposà, amb una intenció crítica d’una malícia refinada, posar a l’escut un anell i un peix, i així fou aprovat. Però l’enrenou que s’armà fou tan sorollós, i l’escàndol tan considerable, que, de fet, s’obrí de bat a bat, i per primera vegada, el procés del miracle en totes les seves parts. Les qüestions teològiques floriren al seu voltant, barrejades amb anècdotes i frases d’un gust dubtós. El casuisme tingué un moment brillant. La campanada arribà a l’altre món, i les dominacions decidiren discutir, amplament, el cas.

—Ben mirat —digué el casuista—, el peix és el culpable.

—Els peixos no tenen ànima, i, per tant, la seva culpabilitat no es pot plantejar.

—Els peixos tenen ànima; el que hi ha és que tenen una ànima tan petita que no val la pena d’ocupar-se’n.

—L’afirmació és exagerada. Els peixos tenen l’ànima que necessiten: vull dir que tenen el fragment d’ànima necessari per a anar tirant. Plotí, que en el seu temps estudià el cas…

—Aquest home és un heretge!

—Això no és cap argument; si hom ha de sentir raons de peu de banc semblants, no valia pas la pena d’haver començat…

Altres tractaren de posar de manifest, amb una intenció crítica clara, el paper jugat pel sant.

—Hi ha fets insòlits —digué un estudiós indignat— que no són pas gaire edificants.

—Què voleu dir?

—El que sentiu…

—¿És que voleu, per ventura, el miracle reglamentari?

—Aclariu, si us plau, les vostres idees…

—No és pas que no siguin clares!

—El miracle ha d’ésser constructiu; hi ha algú prou dement per a dubtar-ne? Ara bé: qui pot negar que el miracle de sant Mungo donà a Escòcia dies de pau, perquè en foragità violències i estralls?

—Això no es pot negar.

—Llavors, per què busqueu tres peus al gat?

—El vostre reformisme no és més que una lamentable feblesa…

—Jo parlo a fi de bé, i em dec haver mal explicat.

En això, una coneguda autoritat deixà anar una veu estentòria:

—El rei no féu pas un paper gaire brillant.

—Ha, ha! —féu un senyor enriolat.

—Aquesta classe de rialles són desplaçades. La reunió és de persones fines i educades.

—I això ens dóna el dret de negar la veritat?

—Això ens obliga a parlar polidament, car el reglament és clar. Si no ho fem així, dimitim totes les possibilitats de vida social. A nosaltres, ens espanta i ens repugna la llibertat dels antics; hem de mirar que, als nostres néts, no els passi el mateix amb la nostra sinceritat.

—De tota manera, això no és pas obstacle perquè el paper del rei fos excessivament poc brillant.

—No sé per què ho dieu; jo veig més aviat en aquell home crèdul i bondadós símptomes clars de bona jeia, prefiguracions d’exquisida qualitat.

—L’opinió és interessant. El rei fou un home enganyat i conformat, amb les característiques de l’home modern. Un home respectable, en tot cas.

—Ha, ha! —féu l’enriolat, insidiós i mofeta.

—Podeu ben riure! —digué un home d’aspecte prudent i assenyat.

El casuista tornà a demanar la paraula i digué amb un impertinent aire de superioritat:

—I la reina, la podrem oblidar? Després del peix, és l’ésser que té, al meu entendre, en aquest cas, una significació més clara. La seva voluntarietat no conegué contrapès de cap classe. Heu de saber i entendre, a més a més, que posteriorment no va pas escarmentar…

—El millor seria trobar alguna cosa que preservés el sobrenatural de la malícia que la felinitat humana arrossega sempre.

—Per què parleu així? La reina fou el que fou: una miserable criatura…

—D’acord, d’acord. Fou una miserable criatura a través de la qual descendiren, però, sobre la terra d’Escòcia la grandesa i la prosperitat de la pau.

—La teoria dels instruments de la gràcia és encara molt obscura, i no és pas el lloc ni l’hora de discutir-la.

—Obscura? Els camins de la gràcia tenen la gràcia d’ésser sempre clars.

—És visible que la discussió està absolutament viciada i és inútil de continuar, si no separem prèviament el temporal de l’espiritual.

—El vostre modernisme és perniciós.

—Vaja!

—Però tant se val. La reina s’ha de salvar, costi el que costi. Els seus serveis foren positius i remarcables. A més, té un gran nom literari, i de la sisena centúria no ens podem permetre el luxe de menysprear res, ni les faltes d’ortografia. A més, fou reina d’un país que té la tendència d’esdevenir important…

Mentrestant, el sant home, recolzat en una columna de la sala dels passos perduts del Paradís, enraonava dels esdeveniments antics davant d’una rodona d’amics i companys.

—Ja veieu, amics meus —deia—, a quin extrem hem arribat. Tots vosaltres em coneixeu i sabeu els esforços que he fet sempre per mantenir-me en un terreny de bona fe. Jo creia que la meva intervenció en l’afer de l’anell i el peix havia estat favorable perquè havia evitat passions, violències, desordres i sang. I ja veieu quina manera de tractar les coses i de tractar-me. Però així parlen els miserables homes i dones de la terra impia, i així probablement sempre parlaran. Us confesso, però, que les meves tristeses corporals no tingueren comparació mai amb les meves penes actuals. Aquesta banda de casuistes, de llepafils i de savis em revolta, i mai no havia sentit, en tan poca estona, una més gran quantitat de nicieses semblants. Tots els qui hem tingut el do de compondre diferències sabem, en efecte, que és un treball ingrat. La nostra acció està sempre posada entre dos focs: agrada als uns i perjudica els altres. Tota obra humana és semblant. ¿Per què, doncs, no hem de fer un esforç i transposar l’estudi d’aquesta activitat a un domini purament ideal? Des del punt de mira dels interessos del rei, el miracle de l’anell i el peix fou poc agradable. Des del punt de mira de la reina, fou, per contra, i mal m’està el dir-ho, una cosa sublim i angelical. Però el cert és que si no fem un esforç per elevar-nos sobre d’aquestes miserables qüestions personals no arribarem a cap resultat seriós. Reglamentar aquestes coses és impossible. Anar al miracle que es pugui posar a totes les mans és una insanitat. L’única solució és el miracle per motius ideals, per raons generals, convenientment corregit per la nostra pròpia gràcia personal. Jo crec que l’establiment d’una temporada de prosperitat i de pau per a la nostra Escòcia justificarà sempre la meva intervenció. El que hi ha, però, és que, una vegada portada a cap, el millor sempre serà tirar-hi terra a sobre, fer el desentès i anar tirant. Per això us parlava de corregir el miracle amb la vostra pròpia gràcia personal. Em sembla que no pot ésser més clar. I bé, amics i companys: a quatre passes d’aquesta sala hi ha una banda de dements que parlen de l’única cosa de què no haurien de parlar. No és revoltant? Ara que coneixeu els fets tal com van, em sembla que veureu ben clar per què aquesta reunió m’envelleix i em fa sortir cabells blancs. Havia sentit parlar molt de la ingratitud humana, ¿però què compon al costat de la d’aquests desenfrenats? Veu’s aquí com m’han pagat!…

Si no li haguessin dit moltes vegades que la raó li sobrava, s’hauria posat a somicar.