Meanwood, Leeds, Yorkshire

Entre els papers deixats pel meu difunt amic Albert Santaniol, hi figuren aquests que van a continuació. Fan referència a la seva estada a Meanwood, un suburbi de Leeds, Yorkshire, Anglaterra.

«L’atzar d’un viatge —escriu Santaniol— em féu conèixer l’any passat una família de Leeds molt simpàtica, la qual, parlant parlant, m’oferí una pensió completa a casa seva en condicions que em semblaren molt favorables. Vaig acceptar en principi i vaig dir-los que els aniria a veure a les darreries d’estiu. De fet, però, hi arribava a primers d’octubre i ja tot novembrejava, per dir-ho com el poeta Robert Burns.

»Leeds és un nucli antic rodejat d’una immensa aglomeració suburbial de l’època victoriana. El creixement fou tan ràpid, el suburbi és tan envaïdor, que tot sembla suburbial.

»És una ciutat de rajols bruts, que fa molts alts i baixos perquè està posada sobre uns pujols, obscura i trista. Els carrers de l’època de la revolució industrial —tenen un centenar d’anys— causen una impressió de monotonia i d’impersonalitat sota les xemeneies altíssimes de les fàbriques. Als carrers del centre de la vila, les cases de pedra tenen una foscor fumada, els edificis oficials una dignitat severa. L’única cosa graciosa és una vella i petita església catòlica, amb un claustre de novel·la romàntica. Pel centre de la vila passa una veta d’aigua bruta d’escorrialles de blanqueria, aigua oliosa i florida per tota mena de residus i d’ombres àcides. Per fortuna em vaig trobar que la casa on vaig anar a viure era als afores, a la carretera de Meanwood, gairebé a quatre quilòmetres de la ciutat. Pels voltants de Leeds, hi ha enormes parcs, que degueren ésser molt ben tinguts a l’època brillant de la burgesia. Quan jo els vaig conèixer ja dequeien, perquè eren molt cars de mantenir i els seus propietaris tendien que la municipalitat se’n fes càrrec. La burgesia del carbó i del tèxtil era, de tota manera, encara, molt important i el to molt elevat.

»Amb els anglesos, s’hi està bé. El seu confort és relatiu, però tenen una manera tan natural de donar per suposada la vostra presència en el món, que, si no tinguessin altres qualitats, aquesta els faria realment simpàtics. Si heu viscut alguna vegada a l’estranger, us haureu adonat que hi ha sempre algú que us pren per una bèstia rara. S’ha de fer aquesta justícia a Anglaterra: l’estranger no hi té ni la més mínima importància. Després de comprar un parell de tones de carbó de pedra ens disposàrem tots plegats a lluitar contra el fred amb aquella perseverança entusiasta que ha estat sempre la nota més preeminent dels habitants de Yorkshire. I així començàvem l’hivern i alternàvem els dies de color de puré de pèsol amb els de color de puré de patata, a la vora del foc de carbó de pedra, que fa una flama blava.

»Els primers temps, quan feia bo, el que m’agradava més era tallar la gespa del jardí amb la màquina. L’herba era tendra i verda, mullada, i la voracitat de destrucció dels teixits vegetals de la màquina tenia un punt de morbidesa tèbia i trèmula, agradable.

»En el país, hi feia molt de vent. No parava mai de bufar. El vent, a Anglaterra, tant si prové d’una banda com de l’altra, porta sempre una reminiscència oceànica, és una cosa dura, aspra, salada. El vent explica moltes coses d’aquest país i a mi m’estranya que els viatgers n’hagin parlat tan poc. No solament explica el fet que els anglesos siguin tan bons mariners i navegants, sinó que tendeixin a la prudència i a la gravetat, perquè el vent, quan fa massa segles que dura, és una cosa tan idiota que obliga necessàriament a reflexionar.

»El lloc és molt curiós. De la finestra de darrere la casa es veia un pujol pelat, de forma pesada, semblant a l’esquena d’un elefant a sobre del qual una mata d’arbres molt alts conservaven la memòria d’una de les batalles més decisives de la guerra de les Dues Roses. Vaig mirar moltes vegades aquells arbres centenaris, però no hi vaig pas pujar mai a dalt. Vaig adonar-me que, en aquella finestreta, hi podria perdre una il·lusió. La guerra de les Dues Roses és per a mi una cosa tan bonica, tan de vitrina de museu i d’estampa convencional, que no pot pas resistir ni la més lleu ondulació topogràfica.

»Decidit a girar la vista cap a una banda, Meanwood esdevingué l’objecte de les meves inofensives exploracions desvagades. Amb una mica d’imaginació és fàcil d’adonar-se que Meanwood, malgrat la seva transformació en poble industrial, conserva diverses relíquies de la vella Anglaterra. És encara la típica parròquia medieval d’aquest país; és a dir, el nucli urbà de pobres i botiguerets redossats a les parets de l’església plantada al mig d’una roda de grans propietats senyorials. El terreny es presta per a dispersar graciosament les cases: és un paisatge de rieres, de pujols i de valls, molt ondulat, amb rengleres d’alzines limitant els prats —avui convertits en camps de rugbi i de cricket—, intersectat tot plegat per corriols, baixes parets de tanca i recs d’aigua menuda. Totes les cases antigues tenen el seu prat per a les Vaques i els xais. La parròquia pertany a l’Església d’Anglaterra, però hi ha dues altres esglésies més, una de primitius metodistes i una altra de presbiterians. Cada un d’aquests establiments té la seva rectoria, els seus pobres i les seves escoles bíbliques dominicals. Els edificis eclesiàstics, ennegrits pels anys, coberts d’heures per tots cantons, posats sota les alzines antigues, tenen una simplicitat una mica freda, graciosa. La taverna-hostal del Lleó d’Or també és digna de respecte: conserva les quadres, el pati central i els fòtils de l’època de les diligències. Tot això, que els dies feiners té ja un encant, s’ha de veure posat a dins del deliri de silenci que hi ha els diumenges al nord d’Anglaterra, i encara millor els diumenges que fa boira, quan la quietud és cent vegades més forta. Us fa l’efecte de viure en un món irreal, embolicat per una sonsònia àtona i embuatada, món sense pes, núvol errant, somni desmaiat. Les hores són lentes i davant del foc us ensopiu sense neguits ni cobejances i els sentits us naufraguen en una dolçor vaga. Quan a darrera hora de la tarda sentiu les campanes, us sembla que torneu de molt lluny i trobeu que les coses tenen un relleu ofensiu i insuportable. A les cases, la gent canta els himnes amb una nasalitat espessa i a l’aire hi ha un punt de gravetat sonora tan concentrada, que els quatre il·lusos que no es poden estar de passar per la taverna acaben cantant la salmòdia eclesiàstica.

»Però, de tot plegat, el que m’agradava més era d’anar a seure una hora al cementiri. Hi havia tardes d’entre setmana que s’hi sentia una solitud ensonyada. La boira anava passant i us mullava la cara. Els arbres, alts i despullats, entraven i sortien per la boira i semblaven ombres que caminaven. A les tres de la tarda veia sovint, entre la vaguetat, la claror desfeta del llum d’alguna casa. De vegades plovia un polsim suau i la sornegueria de l’aigua us mantenia flotant a mig aire, com un cos ingràvid. L’herba i el fang feien una barreja de color d’absenta carregada. He conegut pocs llocs tan bons per als estats de suspensió i per a la contemplació extasiada com el cementiri inhòspit de Meanwood. A mi, i tant!, em transposava amb una estranya facilitat i em feia fer, amb una lentitud inefable, una volta de campana.

»Després el temps empitjorà tant, que sortir de casa em féu una insondable mandra. Vaig llegir llavors diverses grans històries i sobretot la Bíblia, que feia massa temps que tenia deixada. No hi ha res que entusiasmi tant, una temporada, com fer-se la il·lusió de tenir idees clares sobre els homes i les dones, el món i les coses. Però el cert és que la crueltat humana fatiga, perquè la veritat és una situació sense sortida i sense esdevenidor de cap classe. Fou llavors que vaig decidir alternar la lectura amb la contemplació desinteressada del món exterior. Ho vaig fer de darrera de la finestra estant. D’entrada, els pardals del país em feren un efecte molt agradable, però aviat vaig adonar-me que només hi ha una cosa pitjor que un pardal: és un altre pardal. Aquests ocells s’entremengen de viu en viu i són, per als seus semblants, d’una insaciable voracitat. No hi ha res més desconhortador que veure els treballs que tenen els ocells per a menjar amb tranquil·litat aquella engruna de pa o aquell cuc substanciós que després de mil esforços, o lluitant contra un altre pardal, aconseguiren. Car els pardals es disputen els cucs i les engrunes i l’aire del cel a mata-degolla i alternen la violència amb l’acompliment de l’amor físic més joiós i descarat. No vaig tenir més remei que fer els ulls grossos i, a la fi, ho vaig deixar tot de banda.

»I així fou la meva estada a Meanwood, suburbi de Leeds. Foren uns mesos sense veure el sol —i sense enyorar-lo—, submergit dins d’un silenci de pluja, de neu i de boires, enfosquit a estones pels vents i els temporals, endolcit altres per la calma de les campanes, allunyat del món i pensant amb horror en la necessitat inevitable de tornar-hi. Hi vaig tenir el que em féu falta: un plat de rostit amb llegums, quatre llibres desaparellats, una gota d’alcohol i el “Manchester Guardian”. Com que he trotat discretament, sóc un especialista del comiat, però a l’hora de marxar d’aquell país d’ombres vaig tenir treballs per a aguantar les llàgrimes.

»Per donar-vos una idea de l’atmosfera de Meanwood, a l’hivern, i d’alguns topants en què semblava que aquesta atmosfera es densificava, us diré que una tarda, trobant-me al cementiri, que en definitiva és un lloc de pas, al cap de molta estona d’haver pres seient en un banc, vaig adonar-me, de cop i volta i sense que res m’hagués assabentat de la seva arribada, que hi havia un home assegut al meu costat, que em mirava. Amb prou feines vaig poder ofegar un crit de basarda. L’altre ho comprengué i vaig sentir que deia de baix en baix unes paraules enigmàtiques. Després somrigué amb un séc que em semblà de menyspreu tot girant la vista de l’altra banda. Em vaig traslladar de la manera més ostensible i entenedora a l’altre cap de banc, cada vegada més intrigat de com aquell home s’havia pogut arribar a asseure al meu costat sense jo adonar-me’n. Tenia els ulls ben oberts, no hi havia dubte. Per altra part, no feia pas temps per a llegir i no recordo pas que hi hagués res al meu voltant que em distragués fins a l’extrem de privar-me de veure el que hi passava. Tampoc no hi havia massa boira: l’atmosfera era simplement grassa i blava. En tornar-lo a mirar vaig quedar parat davant de l’aspecte estrany que tenia. Era un home sec, llarg, galta-xuclat, sense que es pogués dir, però, que no tingués la pell fresca, amb cap senyal de pèl a la cara, la barba de llossa tirada enlaire al capdavall d’un crani petit com el d’un ocell, cobert d’una cabellera rossenca que deixava veure una taca de calvície rosada a sobre el clatell. Vaig poder fixar-me en tot plegat perquè no portava ni gorra ni barret malgrat la inclemència del temps. Tenia a més les orelles més aviat grans i el seu nas era una veritable tarota. Sobre d’aquesta prominència, hi transportava uns vidres gruixuts, lleugerament entelats d’humitat, darrere dels quals dos ulls clars, que miraven lleugerament guenyo. Fumava un cigarret i quan l’aspirava se li movien tots els músculs de les mandíbules i la barba se li connectava gairebé amb la punta del nas. Malgrat el seu caràcter, era impossible de no veure en aquell cap un punt d’espesseïment com si el travessés una veta de badoqueria. No vaig pas poder mirar-me’l gaire estona, perquè tan bon punt hagué acabat de fumar s’alçà del banc, s’assegurà els vidres sobre el nas allargant i escurçant els braços i, fent unes postures efeminades, començà a caminar ara un pas ara un altre, movent l’esquena com si patís d’esgarrifances. En el moment d’alçar-se, vaig poder veure com vestia i vaig quedar més parat que mai: portava coll d’aletes i corbata de llaç, blanca, una camisa de pics vermells molt sargida i per sota l’impermeable, blanquinós i suat, li sortien els canons d’unes calces negres i deformades. El capdavall s’acabava a dins d’unes sabates rompudes i enfangades.

»Però potser el que intrigava més d’aquell ésser fantàstic era que no es podia endevinar la seva edat: tant s’hauria pogut prendre per un vell artificiosament rejovenit com per un jove decrèpit i tant hauria pogut tenir un nombre d’anys com un altre. Em vaig preguntar si no seria algun badoc professional. Els veritables badocs, a Anglaterra, es troben certament a les ciutats, però a fora també n’hi ha. Passejant pels camps us creueu de vegades amb persones rares que caminen com somnàmbuls i fan cara de viure fora del món. Faci el temps que faci els veieu passar lentament, extasiats com si els hagués sobtats alguna cosa misteriosa o com si estiguessin condemnats a anar seguint a terra el camí d’un núvol errant. Seria bonic de pensar que aquests personatges extravagants són una mena d’actors del drama de la vaguetat, una mena de pelegrins embriagats pel no-res enorme de la boira. En general, però, es tracta de persones contemplatives i notòriament considerades o d’inofensius guillats i fins hom troba en el gremi, segons diuen, algun humorista sarcàstic.

»No tinc pas paraules per a descriure l’estranyesa que em produí veure aquella mateixa tarda, en el precís moment en què obria la porta de casa, que l’home que havia trobat al cementiri sortia just al mateix temps d’una de les cases veïnes. Fins em semblà que em somreia de lluny fent una o amb el trau de la boca i tibant la goma dels seus llavis primíssims. Em faltà temps per a parlar-ne amb la senyora de casa, la qual em féu una descripció llarga i que malauradament no puc reproduir amb l’extensió que voldria.

»—Aquesta casa veïna —em digué— estigué diversos mesos sense llogar i creieu que la nostra sorpresa fou gran quan veiérem arribar els nous estadants. Els nous estadants foren aquest senyor que us ha intrigat i una senyora molt vella, que, segons diu la gent, té gairebé vuitanta anys. La senyora és la vídua d’un antic professor de ball que tingué acadèmia oberta a Londres fins pocs mesos abans de morir, fa vint-i-cinc anys. El seu marit li deixà alguna cosa i d’això ha viscut, gairebé miserablement, fins ara. Segons diuen, és una persona singular: malgrat la seva edat i a pesar de fer més de tres anys que no s’ha alçat del llit, conserva les seves facultats com si fos jove, es recorda de tot i té una conversa molt seguida. Té, a més, una gana desproporcionada, menja de tot i força. El seu estómac, entre nosaltres, és una cosa que surt sovint a la conversa quan volem parlar d’un estómac llegendari. Si us he d’ésser franca, la casa té poques simpaties: tant ell com ella són irlandesos i papistes i això els manté una mica apartats. Nosaltres no ens hi fem pas, però no pas per aquestes raons. Tenim observat que el millor per a conservar l’amistat dels veïns és no tractar-los, i és per això que entre ells i nosaltres no hi ha cap contacte. El nom d’ell és Tomàs O’Grady, i tots li diem Mr. Tom. Tom és el criat de la senyora vella i es pot dir que ell sol porta la casa: cuina, renta, escombra, pasta, va a les botigues a comprar, serveix la senyora, la neteja, planxa, sargeix i apedaça. Fa, en un mot, tot allò que cal perquè es pugui dir que una casa és una casa. He sentit dir que és un home correcte i seriós encara que una mica maniàtic. Els primers dies d’ésser aquí tothom se’l mirava com una cosa rara i les criatures se li posaven a riure a la cara. El seu tipus és desgraciat. Té una veu de doneta, antipàtica. Quan parla, fa amb les mans i amb la cara unes postures pretensioses i efeminades. És d’aquelles persones que agafen les coses amb les puntes dels dits i posant els ulls en blanc. Té la mania de la música i ja el sentireu cantar, algun dia, romances italianes amb la seva veu de nas. Una cosa d’una inenarrable irrisorietat. He sentit dir que és d’una bona família d’Irlanda, però és una d’aquelles persones que han nascut amb desgràcia. És rellotger de professió; quan hagué après l’ofici es tornà curt de vista i no pogué dedicar-s’hi. Ha viscut a diferents llocs d’Anglaterra de qualsevol manera i potser no serveix més que per a fer el traball que fa. És probable, encara, que si no fos irlandès ni tan estrany trobaria un lloc de criat en alguna bona casa. Ara tothom li tanca les portes i la senyora vella li dóna quatre xílings la setmana. Té, si fa no fa, una trentena d’anys. És un cas que fa llàstima.

»Us confesso que tot plegat m’entristí profundament. M’havia fet la il·lusió, un moment, d’haver trobat un personatge interessant per a posar a la novel·la que tinc en projecte i em resultà un qualsevol Mr. Tom i encara en forma de rampoina vulgar. Heus aquí però, que al cap d’unes setmanes d’haver passat els fets que he assenyalat ens trobàrem un dia per atzar a la llibreria de Meanwood cara a cara. En veure’m féu amb el braç un moviment semblant al que fan els ànecs quan allarguen el coll, i simultàniament inicià una reverència —anava com el primer dia, sense res al cap— estilitzada. La llibretera pogué tot just ofegar una rialla. La reverència acabada, em demanà, amb un espinguet de veu que em posà pell de gallina, l’autorització per a presentar-se. Espantat per l’aspecte ridícul que tenia aquell home, vaig fer dos passos enrere, sense poder, però, fer-me escàpol: m’havia agafat una mà i amb això començà a dir-me compliments amb un aire d’adulació tan exagerada que vaig dubtar, un moment, si no devia ser un sinistre farsant. Sentia a més el contacte glacial de les seves mans. Em semblà que el millor, encara, era sortir, i és el que férem, plegats.

»—M’han dit que sou d’un país del sud, mil·lenàriament catòlic, és veritat? —em demanà amb un posat afectat mentre tancava la porta de la llibreria.

»—És absolutament veritat. Us interessa?

»—Moltíssim… —digué fent amb el dit xic el moviment de coll d’ànec que sabia fer amb el braç i posant alhora els ulls en blanc—. A Meanwood som tan pocs els qui pensem igual!

»—Som una minoria, en efecte, insignificant…

»—Meanwood és un poble tan ordinari! No hi ha vida de societat de cap classe. Irlanda és molt diferent…

»—Us interessa la vida de societat?

»—És el que m’interessa més de tot. Jo sóc d’una bona família i he tingut una discreta educació. Després les coses se m’han espatllat, és cert. A Liverpool era sempre convidat a les millors famílies de la nostra confessió. Conec una pila de jocs d’entreteniment i de societat molt divertits. Veniu un dia a casa i em sembla que us agradaran. No us penseu pas, però, que siguin res de l’altre món. Vós en deveu conèixer d’altres… ¿Què feu els dissabtes a la tarda?

»—Vaig a veure partits de rugbi. Aquest joc m’interessa molt…

»La veu, la gesticulació, els tics estranyíssims d’aquell home que fins al moment de fer-li aquesta confessió havien il·lustrat la seva ensucrada amabilitat, posats sobre l’aire de terror que l’agafà en sentir que m’agradava el rugbi, esdevingueren d’un grotesc indescriptible. Féu tres passos enrere, es tornà pàl·lid, les paraules se li embarbussaren i em mirà amb els ulls sortits i els raigs creuats. Amb les puntes dels dits, tan aviat es tocava les aletes del coll com el llaç de la corbata, s’afermava els vidres com es gratava l’orella, es mossegava les ungles com dibuixava estranyes esses a l’aire. A la boca, mig tancada amb preciositat, hi tenia una afectació de bruixa litogràfica.

»—Us agrada el rugbi? —digué amb una veu blanca i com si acabés d’arribar d’un altre món.

»—Mireu si m’agrada que ara mateix estava pensant d’anar a veure’n un partit. La brutalitat del rugbi m’encanta.

»Probablement pensant que no hi havia res a fer, per tota resposta féu una rialleta nerviosa i nasal i m’agafà el braç amb una cura suau. Per la meva part vaig decidir de fer els possibles perquè no es repetís l’espectacle que acabava de presenciar. Vaig parlar-li de coses més enraonades.

»Però no es calmà pas. Després de parlar una llarga estona, deguí fer algun signe d’impaciència. Aquell home m’enervava. S’havia d’acabar d’una vegada. Però ell considerà que ens havíem de veure més endavant.

»—A quina missa aneu els diumenges? —digué fent-se sortir tres vegades seguides la nou del coll.

»—A la que us vingui millor a vós.

»—A Leeds hi ha només dues esglésies nostres: la catedral i Sant Patrici. Jo vaig a Sant Patrici. Precisament diumenge hi haurà un sermó a la missa de deu sobre les missions catòliques a Xina. Si voleu anirem a missa de deu. Ens trobarem a l’angle de l’església i de New York Road a tres quarts. Us va bé?

»—Perfectament —vaig fer allargant-li la mà i compadint mentalment els pobres xinesos.

»Em rebutjà la mà amb un somriure dolcíssim i el vaig haver de sentir, encara, una llarga estona. Arribats, però, a la porta del camp de rugbi, agafà un aire d’esverament i ens acomiadàrem fins l’endemà.

»El partit, jugat per joves miners, fou magnífic, i els jugadors hagueren de fer ús, gairebé tots, del seu tercer pantaló de recanvi. Després vaig córrer a casa per tal d’escriure a Mr. Tom. Pretextant una feina que m’havia sortit, vaig demanar-li que tingués l’amabilitat de no esperar-me. Alhora vaig fer el propòsit de no tornar-lo a trobar. El seu aspecte, la seva conversació, em produïen una barreja d’angúnia i d’irrisorietat.

»L’endemà a mig matí trucà a la porta de casa una criatura, portant un fòtil embolicat. Resultà que el paquet era per a mi. A dins hi havia dues flors artificials i una targeta de visita que deia: “Tomàs O’Grady al seu inoblidable amic”. Davant de tot plegat, si no vaig fer una riallada sorollosa fou perquè vaig romandre literalment astorat. No n’hi havia pas per menys, em sembla. Les flors eren de drap, però es veia que acabaven d’ésser comprades. Per més fam de vida de societat que tingués el pobre irlandès, el present era grotesc. I, si m’envià les flors perquè jo era de la seva mateixa confessió, llavors les coses prenien als meus ulls un aire tan ridícul que a penes trobaria paraules per a explicar-ho. Amb tot, no cregueu pas que no em passés per la memòria la possibilitat que Tom fos simplement un excel·lent humorista. L’aire d’adulació desproporcionada que davant meu havia pres des del primer moment em tenia escamnat. Potser la nasalitat, la gesticulació, els seus gustos de vida de societat, amagaven a sota una sornegueria d’home excepcional. Les circumstàncies de la seva vida actual al costat de la insaciable vella de vuitanta anys vídua d’un professor de ball, guanyant una misèria i cantant àries italianes tot cuinant i escombrant, potser no eren més que aventures d’un temperament paradoxal. Si m’havia enviat dues flors perquè havia trencat un rendez-vous promès, ¿què m’hauria dit si hi hagués anat? Vaig passar dues hores intrigat amb aquell ésser singular i a la fi no vaig saber com acabar: si pensant que Tom era un tipus simplement grotesc o un comediant angelical. El cas és que vaig refermar-me en la idea que el que calia era deixar de tractar Mr. Tom O’Grady.

»Per començar vaig decidir no respondre al seu present. L’endemà es presentà una avinentesa que em semblà providencial. Una carta d’un meu amic m’anunciava la seva arribada a Londres i em convidava a sopar aquell mateix vespre a l’Scot’s Restaurant. Heus aquí un bon pretext —vaig pensar— per a deixar tombar una relació desagradable. El cas és, però, que al cap de tres dies rebia a Londres una carta de Tom O’Grady. No hi havia dubte: la senyora de casa li devia haver donat l’adreça. La carta era d’una amabilitat sorprenent, però em semblà veure-hi un tel d’ambigüitat que estigué a punt de revoltar-me. “D’ençà que heu marxat —deia la carta— no faig més que pensar en vós i regracio Déu per haver-me concedit l’avinentesa de conèixer-vos i tractarvos. Creieu que és dolç de trobar, en terra estranya, una ànima semblant. Meanwood és un desert i només m’hi reté la caritat que sento per aquesta vella senyora Hodson, d’una ancianitat tan honorable. Els dies m’hi són intolerablement llargs. Us envejo de saber-vos a Londres i amb la imaginació sóc amb vós. Si entreu a la catedral de Westminster no us descuideu de resar una salve a la meva intenció, i si compreu algun magazine no el llenceu, car m’agrada d’estar al corrent de les darreres novetats. Rebré les vostres notícies amb un reconeixement especial. Sincerament, Tom O’Grady”.

»Vaig llegir la carta tres vegades. Si Tom és un infeliç —vaig dir-me— aquesta carta és un model d’infelicitat. Si, per contra, Tom és un farsant, la carta és una peça perfecta de farsanteria i de complexitat. Recordo que vam riure amb el meu amic una llarga estona tot tractant d’esbrinar el que podria exactament haver-hi darrere d’aquell irlandès tan extravagant. Li donàrem totes les voltes necessàries, i en un moment determinat el meu amic digué amb un somriure maliciós:

»—Mr. Tom deu ésser un reprimit…

»—Ah!

»—… I, per tant, un assedegat…

»—Un assedegat de què? A les tavernes, els líquids són una mica cars, però abundants…

»—No. Vull dir assedegat de companyia, de relació, de contacte…

»Vaig mirar-lo fixament un instant i després em sortí una riallada tan aparatosa, que si aquell dia no retrunyí la taula que teníem davant no retrunyirà mai més. Una vegada reposat de la rialla —passaren tres o quatre minuts, car l’expansió se’m repetí tres vegades seguides i probablement m’hauria continuat si el lloc no hagués estat un hotel ple de dalt a baix de persones que no hi tenien cap culpa—, una vegada, deia, vaig haver-me reposat, no vaig pas considerar necessari de demostrar al meu amic que la seva suggestió era fantàstica i plena d’absurditat. Però el cert és que l’altre em digué, amb una serietat que estigué a punt de fer-me recaure en l’estat sorollós de pocs moments abans:

»—De vegades, sabeu?… No se sap mai…

»—Ah, si el coneguéssiu, pobre home! —vaig dir-li.

»En arribar a Leeds, de tornada, vaig empassegar amb Mr. Tom a la porta de l’estació.

»—Estimat amic! —digué amb les seves postures de sempre, que em semblaven més exagerades que mai—. Quina agradable casualitat! Podeu ben creure que no us esperava…

»Deguí fer-hi una cara d’impaciència, perquè quedà un moment desorientat i mirà de l’altra banda. De tota manera, no va pas perdre la serenitat. M’agafà la maleta i anà a cercar un taxi. Després reprengué la seva sonsònia ensucrada de compliments. Confesso que em deixà completament desarmat. Pel meu gust l’hauria bufetejat, però el seu aspecte ridícul arribava a fer llàstima.

»Amb això, la conversació agafà tot d’una un aire insospitat.

»—Arribeu just —digué l’irlandès amb un aire pedant Aquesta tarda hi ha un partit de rugbi anunciat que se suposa que serà molt important. Dos teams de miners no professionals… Mireu el que diu el diari… Només és llàstima que esteu massa cansat…

»—Ah!, però és que heu canviat d’opinió sobre el rugbi?

»—Començo francament de canviar… —digué amb un somriure obert, amb una barra fenomenal.

»—Si que heu canviat aviat!…

»El taxi havia sobrepassat el centre de la ciutat de Leeds i tractava de guanyar Meanwood Road a través de la densitat suburbial. No tenia pas ganes d’enraonar. El que acabava de dir sobre el rugby m’havia simplement indignat. Però jo sentia que Mr. O’Grady pugnava per enraonar. A l’últim ho féu, amb la seva gesticulació habitual.

»—Sabeu? —digué—. S’ha descobert un gran escàndol… Ja en deveu estar informat… A Sant Patrici s’ha sabut que els diners que recullen per a les missions de la Xina van a parar a mans estranyes… En quin món vivim!, ¿voleu fer el favor d’explicar-m’ho? Però potser, en definitiva, això és el millor que podia passar, perquè…

»Vaig botre, indignat.

»—Per què dieu això, Mr. O’Grady?

»Per tota resposta féu un sospir profund.

»—Escolteu —vaig dir-li, cremat—. És que us burleu de mi? Qui sou, Mr. O’Grady? Una criatura o un farsant?

»—Burlar-me de vós? Per què m’haig de burlar de vós…?

»—Mr. O’Grady, francament, teniu un caràcter ben estrany. Us confesso que per a acabar de tenir de vós una idea clara només caldria que em diguéssiu que no us interessa la vida de societat…

»Davant d’aquestes paraules vaig veure que alçava el cap i que posava en el lloc de la mirada d’adulació d’abans un menyspreu esbiaixat.

»—I si us digués —féu amb paraula ferma— que la vida de societat no m’interessa ni m’ha interessat mai?

»—Per què hi torneu, Mr. O’Grady? Quina necessitat teniu d’adular-me i de donar-me una raó que no us demano ni us demanaré mai? Em voleu dir, si us plau, el que voleu de mi…?

»Malgrat la temptativa d’aguantar-se es tornà a esfondrar. Amb això, no vaig pas tractar de renuar la conversa. Si aquest home té sentits —pensava— haurà comprès que s’ha equivocat. Per natural, míster Tom tenia mala entrada. Veientli usar complicacions i bizantinismes, esdevenia simplement desagradable.

»A la darrera part del viatge me’l vaig mirar diferents vegades de cua d’ull: seia, aclaparat, al meu costat. Vaig adonar-me que pel seu cantó no podia tampoc estar-se de mirar-me, fent-se pujar i baixar la nou del coll. Els seus ulls recordaven estranyament els dels gossos després que els heu pegat. Però potser exactament eren això i alguna cosa més. Si teníeu la força de pensar que no era completament un desgraciat, vèieu de seguida que a la seva cara hi havia un element irreductible, una cosa indefinible i equívoca que no es podia treure mai de sobre, fins en els moments que més semblava dominat per un sentiment clar. Però l’automòbil havia arribat a la casa: vaig enfilar la porta del jardí sense ni dir-li una paraula. Això fou una crueltat.

»La senyora em sortí a rebre al corredor i em mirà amb un somriure entre mofeta i afectuós.

»—Els seus amics l’han enyorat molt… —digué mentre m’allargava la mà.

»—Els meus amics? Quins meus amics, senyora? No sé que, llevat de vostès, en tingui cap…

»—Mr. Tom O’Grady ha vingut a demanar per vostè una dotzena de vegades. Davant de les seves explicacions i de la seva insistència li vaig donar la seva adreça a Londres. Aquest matí li he dit l’hora de la seva arribada. Potser he fet malament… Em sembla que Mr. Tom l’aprecia extraordinàriament…

»Li ho vaig explicar tot tal com havia anat. Sense deixarme acabar, la senyora, que era instruïda i molt piadosa, diagnosticà:

»—La comunitat de sentiments és una cosa forta… Potser és el més fort que hi ha…

»—La seva agudesa, senyora, és extraordinària…

»L’endemà al matí vaig rebre, encara, una carta de Mr. O’Grady. Era una carta que produïa un efecte contrari del que visiblement havia cercat l’irlandès. A la carta demanava, com aquell que diu, perdó: però deia les coses amb una cruesa i una sinceritat que arribava a fer una impressió de farsanteria. La confessió mateixa s’hauria pogut prendre per un gust d’embullar, encara, més el joc. “El que es produí ahir —deia la carta— fou veritablement lamentable. És cert: vaig dir tres mentides i les vaig dir per ésser-vos agradable. Creguéreu que això era un insult. Potser una mica més de traça en el moment de parlar us hauria pogut arribar a fer entendre la meva ingenuïtat. En tot cas, us he adulat, i això és un pecat. Us demano que em perdoneu. Em consideraria completament desgraciat si la fatalitat em condemnés a no poderme explicar amb l’únic home que a Meanwood pensa com jo en l’essencial. Concediu-me, us ho demano, aquest favor i oblideu la meva incorregible lleugeresa desagradable”.

»Aquesta carta m’indignà per diverses raons. Vaig adonar-me que, malgrat els meus propòsits, aquell home anava penetrant de mica en mica en els meus afers i que no passava dia que no em fes perdre temps per una raó o altra. Vaig decidir esbrinar el que de fet hi havia darrere de l’extravagant interès que em demostrava. El fet de no poder dir mai ben bé el que volia i de què es tractava, si d’un guillat enfadós o d’un humorista complicat, em desorientava. Sense pensar-m’hi més, el vaig anar a trobar amb la intenció de fer-li les preguntes necessàries.

»—Mr. O’Grady —vaig fer—, voldria fer-vos una pregunta.

»—Tot el que em voldreu preguntar —respongué fent amb el braç l’habitual moviment de coll d’ànec— serà per a mi una mostra de confiança.

»—Escolteu —vaig dir-li tot agafant-lo pel braç i mirant-lo fixament a la cara—. Que em podríeu dir quina classe d’home sou? No seríeu pas un assedegat?

»—Un assedegat? He estat sempre un temperant.

»—Vull dir si sou un home que desitja una cosa diríem amagada…

»—Una cosa amagada…? —digué posant la boca en forma d’o i digitejant al mateix temps nerviosament la corbata.

»—Sí, ja em compreneu… alguna cosa socialment inconfessable…

»Mr. O’Grady estirà els braços com si l’anessin a escanyar. La nou del coll li pujava i li baixava amb un tremolor convulsiu. Els ulls se li empetitiren com si anés a plorar. Volia parlar i no podia. A la fi, un esforç desesperat, arrencà:

»—¿Com és possible que hàgiu pensat de mi una cosa semblant? Alguna cosa socialment inconfessable… Què és això? Penso en tot cas que els meus sentiments foren prou…

»—Si hi ha hagut error, ja sabreu perdonar-lo… Heu de reconèixer, però, que la culpa no és pas tota meva. L’amor al proïsme i les ganes d’agradar poden dur, ja ho veieu, a fer semblar el que no és. I tot plegat perquè hi ha coses que no es poden exagerar.

»Tom no es movia. La seva sorpresa era tan gran que tots els sediments se li agitaven i li enterbolien el cap. Així passàrem una estona llarga. Era una situació que s’havia, però, d’acabar.

»—¿Què us sembla, Mr. Tom, si anéssim a prendre un whisky?

»—Em sembla bé. Us he de dir, però, que jo el prendré curt… Aquesta tarda he de rostir un pollastre per a la senyora Hodson i vull que quedi un plat delicat. A més, he d’anar a comprar mostassa per a la vella, perquè s’ha acabat.

»Sortírem ara un pas, ara un altre, ens arribàrem al Lleó d’Or, l’antiga taverna de l’època de les diligències, anacrònica i respectable. Fou en el curs d’aquest passeig, durant el qual em semblà que normalitzava visiblement la gesticulació, que l’irlandès es destapà una mica. Em digué que el tracte de què m’havia fet objecte obeïa sincerament a la idea que ell tenia de la gent dels països de què jo formava part. “Amb un italià —digué— hauria fet igual”. Havia llegit coses sobre el nostre país, s’havia format una idea dels seus habitants i havia obrat d’acord amb la composició que se li havia dibuixat. En definitiva, era una víctima de la literatura de viatges.

»Concretant una mica més, afegí que la seva finalitat havia estat la de prendre unes lliçons de francès —precisament de francès— pràcticament de franc. Per arribar-hi havia extremat la nota de la cavallerositat, presentant a aquest efecte la mímica i la gesticulació més adequades a les lectures que havia realitzat. Es pensava que jo era com ell s’havia imaginat a través de les lectures que sobre el nostre país havia realitzat.

»Aquesta història, el fons de la qual hauria estat d’esclariment impossible, estranya i irrisòria, absolutament real, m’ha estat útil en més d’una ocasió. M’ha servit per a fer-me comprendre la facilitat amb què hom pot convertir-se en un segon Mr. Tom per mica mica que badi».