Contrapunt

De sobte em vaig trobar amb els ulls oberts, sorprès de veure’m sota un sostre tan baix i a dins d’una llum morada i estranya. Fou un instant: una revirada brusca del tren m’aclarí el cap i em despertà. El meu primer moviment en tornar cada dia a la vida és allargar el braç, prendre una cigarreta i fumar-la completament estirat. Maquinalment vaig treure el braç fora de la llitera. Vaig trobar el buit… Per a un home sedentari —vaig pensar retirant la mà i portant-la a la butxaca de l’americana penjada sobre els meus peus— un vagó llit és un lloc perfectament incòmode. Assegut a la llitera, tot donant la primera pipada, vaig mirar per l’escletxa que feia el teló del vidre. A fora hi havia dues llums tocades per una claror llunyana i incerta que em semblà de lluna.

Cercava la jeia per fumar amb tranquil·litat quan em vingué a la memòria que un company de viatge dormia a la llitera de sota. Vaig estar temptat d’apagar la cigarreta. Després vaig pensar que el més probable era que l’altre dormís com un soc. Vaig treure el cap i vaig mirar a sota. La tènue llum morada del vagó posava sobre la cara del meu company una claror lívida. Estirat rígidament, les dues mans darrere el clatell, hom veia, al fons de la semiobscuritat, dos ulls oberts i immòbils.

—No sé com demanar-li perdó… —vaig fer ensenyant-li el foc per excusar-me.

—Faci, faci… —digué ràpid, sense moure’s. I un moment després:

—Si no té son i vol molestar-se, apagui el llum i obri la finestra. Deixi entrar una mica d’aire. En aquests vagons l’aire es corromp…

Vaig alçar la cortina. La cabina s’omplí d’una llum espessa i grisa. Vaig donar un cop d’ull a fora: una lluna grossa i pàl·lida penjava, amb lassitud, del cel. El tren marxava sobre un desmunt obert davant del qual s’estenien unes rengles inacabables d’arbres, alts i prims, plantats simètricament. Eren pollancredes. La terra semblava inundada, perquè es veien els tirabuixons de la lluna a l’aigua. Les pollancredes, en passar el tren, rodaven entorn d’elles mateixes, vertiginosament. La lluna esquitxava els arbres d’una llum platejada, i al fons incert i trèmul de les avingudes es veia, arran de terra, una gasa de boira dolça i blava. Amb el sotragueig del vagó, els arbres del primer terme feien, darrere el vidre, uns saltirons sincopats i grotescos.

Tot fumant i mirant darrere el vidre, vaig distreure’m fins a la primera estació. A la matinada, a les petites estacions, una vegada el tren aturat, s’hi fa un silenci profund. Pugen de to els roncs dels viatgers adormits; se sent caure la pluja sobre els coberts de llauna de l’andana; si no plou, us pot arribar el somiqueig que fa el vent a les fulles d’acàcia dels jardinets de l’estació. Aquests jardinets d’estació que veieu un instant tenen un aire tot modest i bufó, responen tan exactament a l’aprofitament d’un petit espai sobrant que arriben a tenir una presència inefable. Se sent, de vegades, en la llum incerta, una granota solitària i el cant dels galls. Les passes d’un home amb un fanal ofeguen el trèmolo d’un timbre cadavèric. Passa un viatger endormiscat i desinflat sota la roba arrugada, de mudar. Aquesta gent que viatja amb la millor roba que té fa una certa angúnia, produeix una certa incomoditat…

Badava, pensant en aquest món de petites coses, quan vaig sentir que el meu company de viatge es posava a sil·labejar una cançó de moda. Vaig girar-me, estranyat de sentir, en aquella hora, semblant cosa; no vaig pas tenir temps de fer-ho: la cançó s’havia acabat. Vaig sentir després un soroll de paraules, però el tren, que havia reprès la marxa, em privà d’entendre-les.

—Que deia alguna cosa? —vaig fer mirant-lo.

—Si la memòria no em falla, ahir al vespre em digué que es deia, perdoni…

—Joncadella, Joan Joncadella…

—Joncadella… —digué amb una veu que em semblà que dissimulava una curiositat acusada, gairebé un bri d’emoció—. He conegut una família Joncadella, fa molts anys; ell era arquitecte i es casà, si recordo exactament, amb Maria Camps…

—Maria Camps? És el nom de la meva mare…

—Maria Camps, de Valls. Vostè és fill de Valls?

—Perfectament, de Valls.

—Quina cosa més curiosa…! —digué amb interès creixent, mentre s’asseia a la llitera i treia el cap a fora esguardant-me amb un somriure—. Fill de Maria Camps! Aquesta sí que és bona… He conegut molt la seva mare. Vostè probablement ho trobarà estrany.

—Deuen ésser, em penso, de la mateixa edat…

—No, perdoni. Ella és bastant més jove. Ara deu tenir a la ratlla de quaranta anys.

—En efecte: quaranta anys.

—Quina sorpresa! Trobar-nos vostè i jo, en aquest compartiment de tren, tan lluny de casa…

—Ja ho veu. El món és petit.

—I bé, la seva mare, està bé?

—Perfectament, gràcies.

El dia començava a despuntar, però encara passaven, per davant del vidre, les guspires de la màquina. Es veien les llums suburbials d’un poble que parpellejaven al fons d’una vall tancada per unes masses d’arbres. La nit tardoral havia deixat sobre la terra una humitat blanca. Un vol d’ocells planejava sobre el poble. Els arbres regalimaven.

En el moment que més absort estava contemplant el paisatge, de cop i volta vaig veure que el meu company tornava a treure el cap de la llitera i es posava a mirar-me fixament, com si li manqués la comprensió d’alguna cosa. Estranyat, no vaig saber què dir. Al cap d’una estona em digué, amb un somriure forçat, excessivament amable:

—Fill de Maria Camps…! He conegut molt, molt, la seva mare.

—Tant l’ha coneguda? —vaig dir sorprès de la seva familiaritat.

—No li ha parlat mai de mi? Permet que li repeteixi el meu nom? Salvat, enginyer, de Barcelona.

—Salvat… Salvat… En efecte. He sentit parlar de vostè.

—Moltes vegades?

Això ho digué redreçant-se, posant un peu a terra i l’altre recolzat al llit.

—Exactament, me’n recordo una vegada. Regirant papers vells vaig trobar no fa gaire el retrat d’un home jove de l’any… potser era de l’any 1900… El vaig prendre, de cop i volta, per un retrat de família i em féu molta gràcia. Quina manera de vestir que tenia la gent en aquella època! Li seré franc: vaig trobar que la persona retratada s’hi havia fet veure molt. Semblava el retrat d’un home vanitós i petulant. Recordo que la meva mare, que era al davant, me’l prengué de les mans. Se’l va mirar una estona, no li sabria dir si amb atenció o distretament. Després el posà dins d’un llibre i digué: és Salvat, l’enginyer Salvat…

Tot escoltant amb la boca mig oberta, el senyor Salvat s’havia posat dret al mig de la cabina, en pijama. Quan vaig haver parlat, em digué amb els ulls burletes, evidentment desil·lusionat:

—I res més? És ben poca cosa…

—Senyor Salvat, es refredarà, cregui’m! Fiqui’s al llit. És molt aviat.

—A més, perdoni, vostè diu que el retrat li semblà el d’un home petulant… Vostè és jove. Vostè no és una mica petulant?

—No sabria pas què dir-li… És probable.

—És clar… Si vostè, jove com és, no fos una mica petulant, seria un jove ben estrany.

—Senyor Salvat, està fent una imprudència. Fiqui’s al llit, es refredarà…

Per tota resposta digué sense moure’s:

—És natural que vostè no estigui al corrent… De tota manera, ha vist quines coses més rares té l’atzar? Tota la nit, l’he passada donant voltes a aquestes cabòries, i al matí em trobo amb aquesta sorpresa…

—Vol fer el favor d’explicar-se?

Estigué un moment dubtant i després desclogué un somriure d’una dolcesa una mica d’encàrrec.

—No sé com dir-li-ho —digué—. És una mica delicat, potser. No pot pas ésser, per altra part, més senzill del que és… He tingut relacions amb la seva mare…

—Relacions… què?

—He estat a punt de casar-m’hi…

—Vostè?… —vaig dir amb els ulls sortits. Vaig tenir treballs per a dominar la sensació de fàstic que em produïren aquelles paraules. Era exactament el que vaig sentir: una sensació d’infinita repulsió. Passada la glopada desagradable, vaig quedar com suspès entre el cel i la terra i vaig sentir que suava de l’angúnia de trobar-me davant d’un fet estranyíssim. Qui era aquell home? Per què em parlava d’aquella manera? L’aire familiar i senzill que donava a les seves paraules em semblà d’una falsedat i d’un tartufisme intolerables. Vaig mirar-me’l. Dret al mig del vagó, amb els ulls baixos, el posat pensarós, les mans a dins les butxaques d’un pijama obscur, el cabell rar i gris en desordre, la pell de la cara groga i devastada, em semblà tot plegat d’una espessa vulgaritat. Vaig sentir, però, que darrere d’aquell home —com darrere de tot home foraster a les vostres habituds i al vostre camp visual— hi podia haver un element misteriós i inaferrable, una cosa que pot topar amb les vostres imatges més vitals i més delicadament mantingudes, una sorpresa intolerable. Mentre me’l mirava em passà per la memòria la figura de la meva mare… i la figura es presentà, no sé per què, més «idealitzada» que mai. Davant de la imatge vaig quedar com si m’haguessin aspirat la sang i els humors interns, i em vaig sentir rígid, com si m’hagués tornat de fusta. D’aquell moment ençà, vaig fer, exteriorment, tots els actes de l’home normal, però no hi vaig pas ésser tot. El que ho demostra és que no vaig realitzar cap esforç per fer, davant d’aquell home, el que hauria fet tothom.

—En efecte —vaig sentir que deia distretament—. Vaig estar a punt de casar-m’hi. Tinguérem relacions durant tres anys. No arribàrem pas a prometre’ns, però i això què hi fa? Hi va arribar a haver una gran amistat. Vaig arribar fins i tot —digué això amb un somriure amarg— a designar els padrins de boda. És per tot això que em fa estrany que no hagi sentit parlar més de mi. Perdoni que li ho digui: em fa absolutament estrany…

—Potser n’he sentit parlar alguna altra vegada… fa molts anys…

—Qui en parlava? —demanà ràpid.

—Potser la meva mare… potser algú altre, no sé.

—I què deia?

—No sé, no sé… Fa tant de temps! Comprendrà, per altra part, senyor Salvat, que tot això m’interessa ben poc… gens, per ser-li clar.

M’esfereeix de recordar que vaig dir aquestes darreres paraules amb correcció, gairebé amb timidesa. Ell, que probablement se n’adonà, féu una rialla nerviosa i mofeta, d’una suficiència que em rebaixà encara més.

—No pas tant de temps com això, de tota manera! —digué cordialment esverat—. Per què vol fer-me més vell del que sóc? Vostès, els joves, de vegades són massa petulants. Ja els arribarà també la seva hora… Els anys no perdonen ningú, senyor Joncadella. I bé: com li deia fa un moment, he conegut molt la seva mare. Era una magnífica criatura, una galant dona. Molt bonica…

—Encara ho és ara!… —vaig fer interrompent-lo i fent una rialla.

—No en dubto pas. Era molt bonica i extremament simpàtica. Li agradava molt la música. Vaig passar hores delicioses sentint-li cantar cançons al piano. Si no recordo malament, li vaig regalar diversos àlbums de cançons dels romàntics… Què havíem de fer a Valls? Espero que estarà d’acord amb mi reconeixent que Valls és un poble molt ensopit. Llavors jo estava afectat a la divisió de Ferrocarrils. El càrrec que tenia em donava molt poca feina. A la població, hi coneixia comptades persones, tres o quatre famílies. Ens reuníem a casa els senyors Ricard, un matrimoni jove que no tenia fills, que els agradava molt la companyia. Què s’han fet els senyors Ricard?… Ens reuníem plegats, passejàvem, fèiem excursions, fèiem música. Maria Camps era l’admiració de tots i em penso que tots els homes n’estàvem enamorats. Llavors tenia quinze o setze anys i era una font de rialles. A mi, mal m’està el dir-ho, em distingia molt. Va arribar a fer-me una gran impressió. Em penso que ens arribàrem a estimar. Fou un procés molt llarg, perquè ens tractàrem durant tres o quatre anys. Al final, em penso que ens arribàrem a estimar de debò…

Féu una pausa molt curta, i inicià una frase:

—La vaig…

—Escolti! —vaig dir ràpid, trencant-li la frase.

—Digui…

—És boig o el fa? Ja sap el que diu? És perfectament intolerable…

—Perfectament intolerable…! —féu amb un aire de modèstia i de descoratjament, deixant caure el cap sobre l’espatlla—. Per què dóna a les meves paraules una intenció que no tenen? És el que es fa, em penso: els enamorats es besen i llestos. Quin mal hi ha? No és d’aquest parer? Vostè deu haver estat enamorat. Trobaria correcte que jo parlés amb malícia dels seus amors? Passen tantes coses, tantes petites coses indescriptibles quan s’està enamorat! Tot plegat, res. Besar-se… Què vol fer menys que això? És tan inofensiu, i tan variat! Hi ha una altra cosa, encara, que vostè no podrà comprendre, i és la manera que tenia la gent d’estimar-se ara fa vint-i-cinc anys. Era una manera, què vol que li digui?, més dolça, més tendra, més musical… Ben entès: els interessos tenien llavors la mateixa importància que tenen ara. No me’n parli: jo era pobre, guanyava el sou, era un enginyer jove acabat de sortir de l’escola, no podia presentar res que indiqués que era un home de perspectives brillants. Ve-li aquí… Ella bé hauria volgut prou casar-se, però jo era tan poca cosa! Es casà amb el seu papà, amb la mateixa rialla que si s’hagués casat amb mi. No és curiós?

No vaig pas saber què respondre. Després em digué bruscament:

—No diria mai en què pensava aquesta nit… Escolti: li ho vull dir perquè vostè m’ha donat una gran sorpresa. Escolti: la família Camps, a Valls, habitava una casa dels afores que tenia un hort molt gran, tancat al fons per una vorada de xiprers, que cobria una paret baixa, en la qual hi havia un portal. Més enllà, ja eren els camps, el paisatge obert. Jo em solia passejar, al vespre, per aquells paratges, esguardava la finestra de Maria, il·luminada; de vegades veia la lluna darrere els xiprers. En aquella hora, semblava que feien pessigolles a la terra. L’herba, fresca i fosca, tenia una lluïssor humida, se sentien sota la lluïssor mil petits sorolls i moviments, el bassiol del rec engolia l’aigua; els grills i les granotes, més llunyanes, no paraven mai de cantar. Assegut en una pedra que hi havia prop dels xiprers, passava llargues estones contemplant la finestra, i de vegades, darrere de la cortina clara, veia passar una ombra. Un dia… Que no li interessa? Si no li interessa, digui-ho clar…

—Digui, digui… —vaig fer, més mort que viu.

—Un dia que hi havia lluna… aquest detall, ja ho sé, el trobarà d’una perfecta cursileria… vaig veure que baixava hort avall, cap als xiprers. On anava? Hi vaig pensar un moment; després vaig pensar en altres coses. La joventut és l’època de les sensacions confuses. Les impressions em passaven per davant dels ulls indecises, ràpides, torbadores, talment nombroses que em semblà que perdia la consciència. Era massa bonic. Feia mesos que passava per aquells llocs amb l’esperança de trobar-la-hi un dia. I bé, fet. Havia travessat tot l’hort i sentia que feia anar la clau de la porta rústica. La vaig veure sortir a camp obert. Vaig veure com es mirava les estrelles. Quant temps se les mirà? No ho sé pas. El cas és que, sense saber com, em vaig trobar davant d’ella. En veure’m féu una cara estranyada, però no va pas dir res. Es va posar un dit a sobre els llavis, convidant-me a callar, i després vaig veure que, tot mossegant nerviosament una punta del mocador que estrenyia amb la mà, dirigia la vista a la finestra il·luminada. Portava el vestit que a mi m’agradava: blanc, amb uns pics blaus. Li parlo de més de vint anys. Llavors les noies de la seva edat en el bon temps portaven mitjons i ensenyaven unes cames roges i fresques, delicioses. Cercàrem, caminant lentament, la pedra que cada vespre em servia de seient. Què havia de fer, jo? Ella no perdia mai de vista la finestra il·luminada. Breu, la vaig besar a la galta, sense dir res. Em mirà amb una rialleta que em féu enrogir. Després es girà d’esquena i tombà el cap sobre la meva espatlla. El cor em bategava, i recordo que em vaig llevar el barret i em vaig posar a mirar les estrelles. No sé pas si li vaig prendre les mans… Al cap d’una llarga estona la vaig tornar a besar. Estava enlluernat i la pell d’ella em semblà molt freda…

En aquest moment vaig fer, segurament, una cara estranyíssima, perquè s’aturà en sec amb un posat d’ingenuïtat. La repugnància que em produïa aquell home havia arribat a la saturació. Vaig estar temptat de fer funcionar el senyal d’alarma. Havia perdut la presència d’esperit. Potser vaig fer i tot el gest d’engrapar-lo amb la mà.

—Què li passa? —digué amb una sorpresa tímida, d’home desconcertat.

Passada la foguerada vaig contraure’m. Què podia fer? La seva intenció era de vexar-me. L’amabilitat, la correcció, la sornegueria que posava a les paraules, em desorientaven. Sentia una angúnia intolerable. Quina mena d’home era aquell home? Li havia donat a entendre, per tots els mitjans, que el que em deia em feia mal al cor. L’havia insultat. No n’havia fet cas. Vaig decidir-me per l’única solució: vestirme i sortir al passadís.

—No n’hi ha per tant, em sembla! —digué insinuant—. El molesta saber que he tractat la seva mare? Érem joves. El món dóna tantes voltes! Què hi ha de mal en tot això? Com vol que ho trobi poc natural, si jo hi era? Jo, personalment, hi era; m’ha comprès bé? No en dubti pas. No vol creure que hi he tingut relacions? I bé, està equivocat. Els senyors Ricard li ho diran. Els deu conèixer, és clar. Els ho demani. He estat a punt de casar-m’hi. Li ho repeteixo. És absolutament cert… I, tornant al que dèiem: aquell dia ella també em besà. Què havíem de fer? Fou un bes sorollós. Tenia poca malícia. Em digué després, amb una mitja rialla, que li semblava que havia fet un pecat i que se n’hauria de confessar. Ja veieu si érem joves. Jo em vaig posar tot seriós i ella es tornà a posar el dit a sobre els llavis. Potser era el seu primer bes. Hi ha persones que no donen importància a aquestes coses: jo tinc un temperament més íntim, més sentimental. Ho fan els caràcters. Sempre més me n’he recordat. I sap com acabà tot allò? De cop i volta vaig veure que ella, que tenia sempre la vista a la finestra il·luminada, obria desmesuradament els ulls i quedava parada. Darrere de la cortina de la seva cambra, s’hi bellugava una ombra. De sobte semblà que esqueixaven la cortina i sortí una llum crua de l’habitació. Se sentí un gran crit, i una silueta aparegué en el quadrat de llum.

»—Maria! —cridà una veu que es perdé lentament en la nit.

»Em mirà un instant fixament i després s’alçà d’una revolada i arrencà a córrer. La vaig veure com una errívola ombra blanca sota la lluna. Obrí la porta rústica dels xiprers i desaparegué. Vaig quedar-me un moment encara assegut sobre la pedra. Més tard algú tancà la finestra de la seva cambra i abaixà la persiana. L’endemà passat ens trobàrem a casa els senyors Ricard. Ella, com sempre, era al piano. Jo, que sóc aficionat a la música, li girava les solfes. Tot jugant, em digué, sense mirar-me, que aquell havia estat el seu primer bes. Vaig enrogir, en sentir-la, com una criatura, i algú em demanà si no em trobava bé.

El vaig deixar amb la paraula a la boca. D’una revolada vaig obrir la porta de la cabina. Vaig acabar-me de vestir al passadís. Vaig fer-me el nus de la corbata amb un poble dibuixat al vidre. Després vaig tornar a entrar per prendre l’equipatge. El vaig veure estirat a sobre la llitera, amb les mans al clatell i la vista al sostre.

No sé pas quantes hores em vaig estar al passadís. Potser tres o quatre. El tren no acabava mai d’arribar a París. En el meu estat, aquelles hores se’m feren pesadíssimes. En un moment donat vaig estar a punt de baixar a la primera parada i de prosseguir amb un tren posterior. Una vegada em semblà, del corredor estant, que a la cabina se sentia roncar.

A la sortida de l’estació d’Orsay, encara me’l vaig tornar a trobar. En veure’m féu una afectuosa barretada.