La conversació de Saint James Park

Una tarda del mes de març la idea de la justícia em preocupava i simultàniament em passejava amb el meu amic Vinyals per Saint James Park. El meu amic Vinyals es trobava a Londres per perfeccionar la seva habilitat de dentista, però de fet ja tenia el títol i podia impunement i científicament posar i treure queixals. Era un home que estava al corrent de les coses de darrera hora, jove, dolç i enraonat, que portava un bigoti retallat. Caminàvem, ara un pas, ara un altre, per davant la reixa que tanca el clos del llac.

Tot d’una Vinyals s’aturà i quedà absort davant d’un considerable espectacle. En efecte: més enllà de la reixa hi havia un pingüí que, immòbil sobre l’herba planxada, obria i tancava el seu bec monstruós, aixafat i llarg. Ens aturàrem davant la bèstia estranya i veiérem astorats que el pingüí acabava d’empaitar un pardal amb un cop de bec i que l’estava posant a punt de solfa per menjar-se’l. Obria i tancava l’embut llargarut i dur del seu bec, i el pardal, sota la pressió, anava agafant una forma extraplana. Els passants s’aturaven davant la reixa i contemplaven angoixats el singular espectacle. L’animal treballà, potser, dos minuts. Amb l’ull rogenc i àvid anà fent la feina, i no semblà pas tenir en compte la presència dels seus espectadors. Potser si li haguessin volgut prendre la presa s’hi hauria tornat… El cas és que quan considerà que el pardal era prou tou allargà el coll i l’engolí d’un cop, sense pensar-s’hi. A sota la boca se li féu un tumor que li anà baixant de mica en mica canó avall. Després, amb una espolsada de cap i un torçament de coll, se l’entrà al cos. Del pardal, no en quedà res, i ni el bec, ni les ungles, ni les plomes, no foren considerats indignes de digestió. Em semblà que la bèstia havia quedat satisfeta de la queixalada, perquè desprès d’estarrufar-se un xic féu rodar les ales com solen fer les ballarines gitanes un moment abans de posar-se a ballar una sevillana. Finalment decidí fer quatre passes sobre l’herba humida i així veiérem com s’allunyava amb un aire xamploi, solemne i baliga-balaga.

—Amic Vinyals —vaig dir mentre la gent es dispersava amb el cap baix—, acabem de veure, em sembla, un espectacle instructiu i impressionant. El pingüí s’empassà el pardal amb la mateixa facilitat amb què nosaltres ens empassem un tros de sucre a l’hora de prendre cafè. El fet, en si, és lamentable. Els pardals són uns animalets divertits i xirois que es passen la vida fornicant davant dels ulls del públic. Els pardals són, potser, els éssers més veneris i genèsics de la creació. No és pas que nosaltres, homes, ho vegem. La nostra vista no té pas prou força per a veure certes delicadeses. Els naturalistes, però, i els observadors ens ho demostren ajudats pels seus instruments complicats. Al matí, sobretot, els pardals piulen que és una joia. I bé, sembla que la cridadissa matinal d’aquests ocells minúsculs no és més que un seguit de crits espasmòdics de voluptuositat. Les seves maneres eròtiques són rapidíssimes i la forma de la seva voluptuositat no pot resistir més enllà d’un quart de segon. Ho fan curt, però no els ve d’una vegada. Déu els ha fets així. El cert és, però, que el pingüí se l’ha menjat sense consideracions de cap classe i que no ha quedat ni una ploma de pardal; aquest és el fet essencial.

—Ho dieu com si us n’alegréssiu… És singular…

—Amic meu, avui he meditat, a la biblioteca del British Museum, una llarga estona sobre la justícia. He regirat una pila de volums escrits amb una solemne majestat i en tots ells he trobat que la justícia és una cosa importantíssima i tan natural com la vostra existència i la meva, posem per cas. He quedat amb poques empentes convençut i admirat. Però heus aquí que poc després de caminar per fora i de passejar per aquest parc suau he vist un pingüí monstruós que es menjava un pardal ple de salut i de vida i d’amor pels seus semblants. No sé si heu remarcat que la bèstia rara ha pogut empaitar el pardal perquè l’ocell, enlluernat per un cuc que passava, l’ha volgut degustar i s’ha torbat. De tot plegat, no me n’alegro gens. Tampoc, si us he de ser franc, no tinc interès a demostrar-vos que disposo d’una gran quantitat d’hipocresia sentimental. Constato un fet i prou. Els pardals es mengen els cucs; els pingüins es mengen els pardals. Per què s’esdevé tot això? Qui sap! Potser Déu ha castigat el pobre pardal meravellat…

—Hi ha dies que teniu el monopoli de la vulgaritat…

—Amic Vinyals, sou jove, sou dentista i sou un savi i és natural que el sentimentalisme us posi una bena davant dels ulls i no us deixi veure la veritat. Parlàvem del pingüí i del pardal i trobeu que les meves remarques són vulgars. Però el fet és que el que jo he dit d’aquests animals se sent dir cada dia de les persones, i els homes i les dones s’ho creuen bocabadats. Direu potser que és arriscat comparar una cosa amb l’altra. No ho sé pas. Projectada sobre una perspectiva d’eternitat, l’agitació dels homes és tan vana com el caminar solemne i sagrat del pingüí i les seves obres tan ridícules com el piular matinal i voluptuós dels pardals. I si Déu, que ho pot tot i que ho sap tot, com vós sabeu, amic Vinyals, condemna i perdona les persones, per què no ha de fer el mateix amb els pardals? O és que vós, vanitosament, preteneu, com pretenen tants homes il·lustres i encegats, que Déu només s’ocupa dels éssers que porten coll d’aletes? Esteu equivocat. Déu s’ocupa de tothom i encara troba que el dia és prou llarg. Sou massa jove per a haver conegut la senyora Boniquet, l’Adela, que li diuen els amics, avui vídua i retirada a Sant Feliu de Llobregat. Us contaré una apreciació d’aquesta senyora extraordinària, que m’ha quedat gravada a la memòria, malgrat haver passat tants anys. Adela Boniquet, casada amb l’arquitecte Boniquet, era una dona que no s’acabava mai. Quan jo la vaig conèixer tenia a la ratlla de quaranta anys i anava a tot gas. Era una senyora alta i plena, emmelada, de carn tova, cabells negres i ulls de tinta xinesa, plens de vaguetat. Se li coneixien tres amants oficials; al matí la visitava un senyor que portava una armilla de piqué blanc i botons de vidre i que era, simplement, un cònsol sud-americà; a la tarda, de cinc a sis, un regidor de fogosa oratòria i d’idees radicals, i al vespre, aprofitant l’estona de penya que el marit feia en un club amb els companys, s’hi deixava caure un poeta i filòsof celebrat. L’ordre era harmoniós i natural i no es trencava mai. Potser creureu, però, que l’Adela era feliç amb tot aquest material, que donava gràcies al cel i beneïa la deparació de la seva abundant promiscuïtat. Si us ho penseu, estareu sensiblement equivocat. De fet, a l’Adela, no li va venir mai d’una visita al carrer o en societat, costava relativament poc de desfer-la amb una mirada insistent. Vivia obsessionada pels plaers carnals i se subjectava a les lleis de la seva naturalesa amb una mansuetud bovina. L’arquitecte Boniquet era un home distret i desordenat. Mentre trobés el sopar a taula a dos quarts de nou, una muda neta cada dos dies i no li toquessin els papers del despatx, vivia encantat. Estimava la seva senyora, quin dubte hi ha! Potser no li ho havia dit mai. Però tampoc no ho havia dit mai al paraigua que portava els dies de pluja, i l’estimava igual. Entre ells hi havia una relació cordialíssima, però vivien com separats. O no he vist mai un desinterès tan gran com el que sentia l’Adela per l’arquitectura. El senyor Boniquet no tenia pas temps d’esbrinar com passava el dia la seva senyora. El seu fort era la resistència de materials.

—…

—Amb això Adela tingué una quinzena d’autèntic esplendor sentimental, i els seus moviments ofensius sobre diverses persones del sexe contrari contribuïren a esbargir una mica el dens ensopiment que flota sobre les grans ciutats. Tot Barcelona parlà del que s’anomenaven les seves cèntriques excentricitats. Un amic de la penya de l’arquitecte explicà vagament el que es deia al senyor Boniquet, el qual, trobant-se com es trobava davant d’amics, hagué de fer un gran gran esforç per demostrar que estava cremat. En sortir, però, ja ho havia oblidat. A l’escala del pis es creuà amb el filòsof, que en venia, i l’acomiadà amb una gran afectuositat. Fins al cap de quatre o cinc dies no li tornà a la memòria que era un home enganyat. Fou aleshores que cridà l’Adela i amb una barreja de prudència i de por li digué el que li havien contat. L’Adela es disgustà moltíssim i li respongué que, aquell disgust i aquelles paraules, no els oblidaria per temps que passés i que li ho pagaria car. L’obligà a demanar-li perdò i afegí que ella no el perdonaria mai. L’arquitecte maleí els ossos de l’amic que li havia fet passar aquella mala estona. En sortir al carrer, el seu pensament es tornà a emplenar, com si res no hagués passat, de contractistes, de ferros i de ciment armat. Al cap de pocs dies, amb tot això, mentre visitava una casa que estava construint a la Diagonal, li caigué a sobre el teulat, admirablement calculat. L’endemà passat vaig anar a donar el condol a l’Adela. Em contà, plorant, l’escena que li havia fet el seu marit i em digué resumint el sentit profund d’aquella mort prematura i desgraciada: «Déu l’ha ben castigat!».

—I què voleu dir amb tot això? —demanà, després d’una petita pausa, sensiblement astorat, el dentista Vinyals.

—Ah! Ben poca cosa: que la senyora Boniquet deia, del seu marit, que Déu l’havia castigat…

—Sou un cínic desagradable…

—I, doncs, què voleu que sigui, exquisit Vinyals? Vós sou un sentimental. No us agrada d’escoltar la veritat. Cada vegada que us trec el cotó fluix de l’orella i procuro donarvos entenent de com va feta la realitat, us retireu indignat. Feu la mateixa cara que faríeu si ara us pogués anunciar amb fonament que s’ha descobert una vacuna que privarà la gent de tenir, mai més, mal de queixal. Partiu de la deformació més terrible que es pot arribar a tenir: patiu de deformació sentimental. Us fa estrany de saber-ho, és clar. És per raó del fet que la deformació és gairebé general i es confon amb la naturalitat.

—Parleu seriosament o de broma?

—Quina diferència hi ha?

—No comencem, altra vegada! Em sorprèn que em digueu que sóc un sentimental. O em creia que era més aviat un home utillat pel realisme d’una ciència particular. Oblideu que tinc la carrera de dentista i que he fet un esforç per comprendre els problemes filosòfics que hi ha darrere… Veig que rieu…

—Perdó. No ric pas.

—Heu de pensar que darrere de tota manipulació tècnica hi ha un problema moral.

—D’acord. En el cas vostre, el de posar i treure queixals. Més malament hauríeu pogut anar, de tota manera, amic Vinyals. Els vostres coneixements fan referència al mètode experimental. És un mètode reconegut per tots els autors i universalment lloat. El cert és, però, que l’home considera els resultats d’aquest mètode com una cosa minsa i insatisfactòria, perquè l’home és un ésser orgullós i la ciència va a poc a poc i alça poques vegades el cap. De fet, amic Vinyals, vós apliqueu el mètode experimental als dolors de dents i boca i a la mateixa hora estimeu, somnieu i potser creieu en coses espirituals. A dins de l’home hi ha una barreja confusa d’elements fantàstics i d’elements reals. Es poden separar? Els primers us omplen el pensament de grans de bogeria, però això no vol pas dir que els segons us proporcionin una granítica seguretat. En la realitat sentiu que hi ha cada dia menys poques coses clares en els vostres coneixements dentals. Mireu… No fa pas gaire que vaig ésser convidat com a periodista a un dels més grans congressos de fisiologia que s’han celebrat a Europa en aquests últims anys. La fisiologia és una de les ciències més importants i més nobles que existeixen perquè s’ocupa de la vida de l’home i de la dels animals. Hi vaig ésser convidat no pas com a fisiòleg, sino com a repòrter i valent-me de l’amistat particular de les filles del secretari general. Això em proporcionà l’avinentesa de poder escoltar en públic i en privat un dels més grans savis de la nostra època: el professor Stevenson de Cambridge, descobridor, com tothom sap, d’un dels microbis més hàbils i importants. El professor és un dels homes més civilitzats que jo mai hagi conegut. Modest, agut i frugal, enemic de posar a la seva vida elements màgics i sagrats, parlava de les coses tal com són i era prou fort per a poder dir la veritat. «Cada vegada que penso en les circumstàncies del meu descobriment —vaig sentir que deia el professor Stevenson a un Premi Nobel alemany— no em puc estar de recordar els elements purament extravagants que intervingueren en el fet d’atzar. La meva senyora llogà, desprès d’una temporada terrible de règim de minyones lletgíssimes i violentes, una criada escocesa d’una bellesa i d’una frescor virginals. No trobo paraules per a dir-vos el canvi que vaig experimentar, la joia que vaig sentir. M’agrada el confort i la tranquil·litat i, a més, necessito estar rodejat de persones físicament agradables. Davant de la monstruositat el meu pensament s’exhaureix i no té prou força per a sortir del món improductiu dels problemes morals. Em vaig, com aquell qui diu, transfigurar, el cap se m’afinà, la imaginació se’m despertà i vaig sentir una gran necessitat de treballar i d’investigar. Només aquesta cosa tan ingènua que s’anomena la bellesa us submergeix en aquells estats d’ingenuïtat necessaris per a creure que el que feu és essencial. Si no us repetiu nit i dia que la vostra pueril activitat científica és una cosa essencial, es fa difícil d’avançar. La il·lusió, la imaginació, són necessàries. Al cap de pocs dies vaig descobrir el microbi. El vaig veure bellugar en el preparat del microscopi tenint a la memòria el color d’or fos de la cabellera curta de l’escocesa virginal».

—Sou un incorregible destructor i no respecteu ni les coses més nobles…

—Això és el que deia, en un moment de sinceritat, el professor Stevenson, i no tinc cap raó per a dubtar que això no sigui la veritat. Us contaré una altra cosa que vaig sentir dir, encara, a aquest savi famós. «No em puc estar de pensar, de vegades —deia davant dels seus veïns de taula en el curs d’un sopar oficial—, en les meves publicacions científiques i en els meus treballs professionals. És probable que vostès hagin oblidat que aquesta meva activitat m’ha estat premiada, oficialment, tres vegades. Guardo, en efecte, tres artístiques medalles atorgades pel departament corresponent de la Universitat. I bé: ara em permetré dir-los una cosa que probablement els deixarà parats. La primera medalla, la vaig guanyar demostrant un principi determinat; la segona, demostrant el principi contrari; la tercera i última —i el treball de la tercera medalla va ésser la meva consagració—, establint d’una manera irrefutable que el mètode emprat en el curs dels meus dos anteriors treballs no podia pràcticament conduir enlloc». Amic Vinyals, els vostres coneixements de dentista es recolzen en la fisiologia, com tothom sap. I si la fisiologia està així és difícil que els vostres coneixements dentals tinguin una granítica seguretat.

—Sou un home paradoxal i és difícil d’endevinar el que voleu. Tot allò que en podríem dir l’espiritualisme o el fantàstic us repugna i la ciència no us diu res de bo. Em voleu dir el que penseu?

—El mes de març a Londres, amic Vinyals, és encara molt àcid i aspre. Però aquesta tarda sembla una mica singular: hi ha com una anticipació de la primavera a l’aire: la tarda és dolça i el jardí és suau i dóna gust d’enraonar. Jo sóc un dels pocs homes del meu país contraris al progrés material. He escrit contra la ciència i contra els savis i fins arriscant de fer un paper ridícul he volgut dir el que a mi em semblava la veritat. El que hi ha, però, és que els anys han passat i ara em sembla que ho veig tot una mica més clar. Em sap greu d’haver escrit aquelles coses i no pas per la raó que, mentrestant, la ciència hagi fet un pas de gegant. La ciència sempre està aproximadament igual. Els seus resultats són crònicament d’una petitesa sensacional. Us diré més: la ciència arriba raríssimes vegades a un resultat clar. Però això no vol pas dir que calgui parlar de la misèria científica. De la ciència, amic Vinyals, jo crec que els resultats no compten gaire; el que compta és l’actitud. Certament: és difícil de resistir-se a veure els savis a través de la caricatura. Són uns senyors d’edat, generalment atrabiliaris, que volen escalar els Alps amb una capsa de matar puces a la mà. Però tant se val. Els savis s’encaren sense parpellejar amb el misteri i amb la seva forma més baixa, el sentimental, i això és el que els dóna la grandesa que tenen. A l’home, li convé destruir la grolleria, el màgic, el sentimental. La història ens demostra que una de les fonts de dolor més inestroncables de la humanitat és el misteri i la irrealitat. Els homes i les dones es maten i es turmenten per coses fantàstiques que no valen una pipada de tabac. La màgia més vulgar vivifica la tirania, i el sentimentalisme eternitza la nostra ignorància espessa i total. És per això que m’agrada la ciència, encara que cregui que no arribarà mai enlloc, i els savis, encara que siguin uns pelegrins del no-res plens d’infelicitat. Per a la ciència no hi ha res reservat; tot és obert de bat a bat. I això és l’essencial.

—Tanta importància doneu a aquestes coses? No ho hauria dit mai…

—Vinyals, dentista Vinyals, aquestes coses són les úniques importants i sempre m’han emocionat. Si teniu ulls a la cara i mediteu un moment sobre el particular, ho comprendreu sense necessitat de més explicacions. Recordeu les coses que en el curs de la vida us han més impressionat i veureu que tot està impregnat de sentimentalisme i d’error vulgar. Els homes més intel·ligents se’n poden, amb prou feines, deslliurar. He conegut, anant pel món, un home que era una vera notabilitat. Vull dir el famós professor Turull, que va tenir tanta fama d’escriptor i d’humanista consumat. Físicament era un home groc com un ciri i sec com un clau. Se’l trobava sovint per les llibreries i tractat feia l’efecte d’una persona dolça i apagada, tot i tenir la sornegueria àcida i tossuda que de vegades tenen els intel·lectuals. Era molt estudiós. Un treballador incansable. Escrivia molt bé: d’una manera nerviosa, curta, fluida i elegant. En la seva vasta memòria semblava portar una recreació del món antic molt vivent, no pas del món antic de color de rosa, sinó molt més complicat, amb les zones d’ombra del neguit i de la febre esborrada. Exornava aquests coneixements amb l’erudició de les humanitats, que era molt vasta, erudició que li feia passar la vida d’una manera tranquil·la i li poblava els dies de formes i de sorolls savis i ordenats. Era pobre, portava una americana negra tornassolada, uns pantalons esfilagarsats, i presentava als colzes i als genolls unes bosses que semblaven de ferro forjat. El sou no li arribava i es passava la vida pidolant i escrivint cartes sublims d’adulació a diverses persones de qualitat. Li agradava de menjar arreglat, i davant d’un vas de vi exquisit i perfumat es tornava pàl·lid i el nas espès li feia uns moviments estranys. Tenia una minyona muntada a l’antiga i quan tenia diners li feia cuinar uns àpats triats. Enlloc no he menjat les faves a la catalana amb tanta convicció i tant de coneixement de causa com al menjador d’aquell professor erudit i tronat. Donava, a més, un cafè que tenia gust d’escanyat i en general tenia el sentit dels licors i del tabac. Era un home civilitzat.

— …

—Afirmar que les seves condicions per a la vida pràctica eren nul·les seria dir ben poca cosa: eren literalment fatals. Quan jo el vaig conèixer feia ja molt de temps que gastava més del que guanyava. En realitat no tenia pas una idea clara ni d’una cosa ni de l’altra. Tota la seva activitat econòmica consistia a tapar els forats que successivament se li anaven presentant. No és pas una activitat precisament agradable. Al principi de la seva docència, però, tot i que li donà molts maldecaps i li féu perdre molt de temps, li fou possible de guardar les formes. Però a mesura que anà passant el temps el feix s’anà fent voluminós i agafà un aspecte molt desagradable. Els deutes se li anaren acumulant, una innombrable quantitat de deutes miserables, que ni ell mateix no recordava, però que sumats feien una quantitat impossible d’encabir en la vida, pràcticament estèril, d’aquell badoc angelical. Eren sobretot deutes cridaners, carregats d’insídia, escampats pel barri, posseïts per botiguers naturalment i honorablement àvids. Arribà un moment en què la cosa presentà molt mal carés, s’esdevingué una lluita implacable i continuada amb els creditors que col·locà el doctor Turull en una situació asfixiant. Hagué d’aprendre tota l’estratègia del deutor recalcitrant: les entrades i sortides falses, l’art de passar per ull, la necessitat de formular, amb paraules impàvides, promeses desproveïdes d’un qualsevol fonament real. A part del temps que fan perdre aquestes lluites i de les insuportables molèsties que produeixen, per una cosa són especialment malignes: fan tornar agres els temperaments més equilibrats. Davant dels creditors del professor, s’hi posà una dona seca, alta, d’una activitat incansable, amb la pell tocada del color que solen presentar els hepàtics. El professor havia donat a aquella dona la cura de la seva roba interior: rentar i planxar, i aquest treball li havia produït un crèdit de sentanta-sis duros. Al professor, li semblava mentida que el poc que havia anat rentat i planxat hagués ocasionat un deute tan important. Però la causa era que el doctor Turull tenia una idea una mica vaga del temps: feia, en efecte, bastants anys que la feina durava. La factura, segons la minyona del professor, era perfectament correcta, més aviat generosa i rebaixada. Com a factura només tenia un defecte, que és general a totes les factures: la d’haver-se de pagar. Fatigada de bones paraules, aquella dona decidí cobrar. Parlà successivament amb tots els creditors i es demostrà incansable. Arribà a convèncer-los de la necessitat de fer una acció conjunta, i, després de moltes anades i vingudes, nomenaren un advocat jove, renouer i agitat. Al cap de poc, el senyor Turull rebé una citació del jutjat. El fet repercutí de seguida en l’ambient acadèmic i en general en els medis intel·lectuals. Per un moment el professor cregué que l’evolució i l’agreujament de l’afer podrien representar un camí de solució en el sentit de poder esperar algun ajut que evités l’escàndol. Però cap ajut no li pervingué i només una amonestació agra i violenta que implicava, de fet, una amenaça. El professor Turull es veié perdut. Aclaparat, més mort que viu, eixugant-se la suor de la cara —que ara li agafava un color de pergamí mullat—, digué en un to d’exaltació en to menor i un aire de profunda convicció: «Aquesta mala dona, Déu la castigarà…».

—Ja hi tornem, ja hi tornem! —digué el dentista, esverat.

—És per dir-vos, amic Vinyals, que si un home tan fort i de tants coneixements com el professor Turull també fallà és que portem el sentimentalisme i l’error a la massa de les sangs. La tradició màgica i sobrenatural, en aquest món, té un pes tan gran que costa Déu i ajuda no perdre el gust de la realitat. Els homes que treballen per posar la vida sobre uns fonaments reals i per eliminar les causes extravagants —que són les més nombroses— de dolor a la humanitat són tractats de cínics i de xerraires i se’ls nega, com aquell qui diu, el pa i la sal. En aquest punt, les nostres idees són completament paradoxals. La incorrecció de certes persones arriba a l’extrem de defensar la moralitat actual quatre dies després d’una guerra que ha assassinat dotze milions d’homes joves, a la flor de l’edat, sense cap resultat. Posseïm el narcisisme de la imbecil·litat. Trobem que un astrònom que s’equivoca d’uns segons en calcular el moviment d’una estrella sense importància és un desacreditat i no tenim una paraula de menyspreu per a l’home que planeja una guerra i sega les vides dels homes com aquell qui sega un camp de blat. Amic Vinyals, no es pot dir que jo no treballi contra els elements màgics i sentimentals. Jo faig el que puc —i puc ben poca cosa—, però creieu que és pesat.

Amb això havíem arribat a l’extrem del parc. Sentírem que les campanes del Parlament tocaven quatre hores. Davant nostre s’obria l’esplanada blanquinosa de l’arc de White Hall. Es veien, a sota l’arc, sobre un fons de pedra de color de camussa fumada, els soldats de cavalleria de la guàrdia, vestits de vermell i de blanc. A banda i banda, i al fons, a dins d’un aire perlat, es marcava el perfil més característic d’aquest cantó de Londres: les cúpules, els teulats, els grans edificis de l’Estat. No hi ha res, en aquest perfil trencat, que sigui grandiós, però tot plegat té una severitat imponent. Començava tot just el crepuscle. Darrere nostre a l’aire del parc despullat hi havia taques morades i roses passades a sobre d’un fons vagament blau. L’atmosfera tenia una blavor suau, i una boira molt fina esfumava les coses dels voltants. Quedàrem un moment suspesos, badant.

—Què és, aquest edifici, senyor Pla? —em demanà el dentista Vinyals.

—Aquest edifici amb les grans argolles de la telegrafia penjades a sobre el teulat és, segons diuen, l’Almirallat.

—I aquest altre edifici de la dreta?

—Aquest palau de formes tan severes i clàssiques és el Foreign Office, per dir-ho com els anglesos. El ministeri de Negocis Estrangers, si voleu, en llatí baix. Veig que us agrada de saber-ho i potser fins esteu una mica emocionat. A mi també em passa, amic Vinyals. Aquests dos grans edificis que veiem a banda i banda de l’esplanada vaga són potser les dues columnes més importants del món. Aquest és un dels llocs de la terra pels quals és natural que la gent passi amb el barret a la mà. No sé si em compreneu…

—Us comprenc sense dificultat… i bé, què voleu fer?

—En aquesta hora, a Londres, hi ha un moviment i un soroll que fan feredat, i us confesso que estic una mica cansat. Si voleu, tornarem a entrar al parc i ara un pas ara un altre ens hi anirem acostant. No sabeu com m’agrada caminar a dins d’aquesta boira dolça i veure com es fonen, desmaiades, les coses de la realitat. Tot té una finesa matisada i l’aire sembla un coixí de plomes. És una delícia incomparable…

Vàrem enfilar, altra vegada, la reixa que tanca les ribes del llac. Sobre les aigües vagues nedaven encara, com ombres, els ocells aquàtics del llac. De vegades un ànec volava, espolsant l’aire espès, cansat. Hi havia rars passants. Els llums dels automòbils projectaven una claror desfeta, com una resplendor, més enllà dels arbres del jardí, pel Mall. Se sentia el soroll de la ciutat immensa, sord i llunyà. La remor que fan les grans ciutats sempre m’ha fet una tristesa profunda. Aquest soroll em fa pensar en la inutilitat de tot i m’aclapara i m’hi trobo perdut, a dins, com una gota de fang a dins de l’oceà. Amb això veiérem una ombra blanca més enllà de la reixa, que feia uns moviments estranys. Ens hi acostàrem, intrigats, i veiérem que l’ombra era un pingüí més gros que el de l’altra vegada. La bèstia monstruosa era plantada a terra i obria i tancava la boca llargaruda sense parar. Em semblà que, a dins del bec, hi tenia una cosa grisa i extraplana. Vaig recordar el pardal, aixafat, de dues hores abans. No hi havia dubte. Era una cosa igual.

—Amic Vinyals —vaig dir al meu company després de contemplar una estona l’operació desagradable—, amic Vinyals, no hi ha engany possible: ha rebut un altre pardal. Aquests éssers monstruosos encara no estan tips i no paren mai…

El pingüí anava fent la seva, conscienciosament. Obria i tancava la boca amb lentitud i els cartílags del bec, en xocar, feien un soroll de pedres. Se li veia l’ull rogenc i diabòlic a dins de l’aire obscur. Quan l’ocell hagué esdevingut una pasta tova, alçà el canó llarg del coll i se l’empassà fent contorsions. Després, una vegada el tingué a dins del cos, féu rodar les ales curtes com si ballés una sevillana. A la fi, amb el coll plegat sobre l’esquena seca, es perdé entre la boira, els ulls mig tancats, el bec aixafat tirat endavant, caminant amb un aire solemnial. El dentista estava trist. Era gairebé fosc, però la boira carregava l’aire de lluminositat esponjada. El vaig agafar pel braç i seguírem endavant.

—Amic Vinyals —vaig dir-li després d’una estona de caminar en silenci—, els pingüins i els pardals de Saint James Park ens han fet passar una mala tarda. Hem pogut veure el triomf dels pingüins i la miserable desfeta dels pardals. L’espectacle, confesseu-ho, ha estat interessant. De l’ocell, no n’ha quedat ni ungles ni plomes. Els germans grans del pobrissó són delicats. Quins animalets, els pardals, més animats! Es passen la vida davant del públic, inspirant tendresa als enamorats i estimant sense parar. Nosaltres no podem veure com s’estimen, però els naturalistes semblen estar ben informats i ens ho diuen en els seus llibres. Aquesta darrera víctima era probablement un tocatardà i ha volgut aprofitar les darreres llums del dia per a donar la darrera encamellada. El pingüí se l’ha empassat a cremadent —passi la imatge zoològicament exagerada— i en paus. Ha arribat, em sembla, l’hora de dir, plegats, el que en circumstàncies semblants deixaren anar l’Adela Boniquet, i el professor Turull: «Déu l’ha ben castigat…!».

—Encara, encara, amic Pla…? Sou incansable no pareu mai…

—M’agrada, Vinyals, de sentir-vos protestar. Jo dic les coses com puc. Quan parlo de coses serioses agafo un aire entravessat i no em ve d’un pam. Ja ho veieu. Insisteixo. Hi ha tan poques persones intel·ligents que saben que Déu no castiga els pardals…