El cercle de Berlín

Retaule de la inflació

Les estades que he fet a Berlín estan tan lligades amb la figura del meu amic Eugeni Xammar, que a dins de la meva memòria es fa difícil de destriar els dos records simultanis. Quantes hores passades a l’apartament de Kantstrasse! Vaig viure tot el procés d’aquell apartament des que Xammar hi arribà amb una simple maleta fins que estigué, al cap d’uns anys, absolutament moblat i plenament habitat, amb una senyora autèntica, un gos i un gat. No hi ha res tan agradable com veure emplenar una casa amb discerniment i amb el sentit de l’hospitalitat.

A l’època de la gran inflació, amb aquella moneda tan plàstica, viatjàrem llargament per Alemanya. Tan aviat érem a Francfort com a Dantzig, a Breslau com a Essen. Fèiem d’enviats especials. A Munic visquérem les primeres temptatives de Hitler per apoderar-se de les cerveseries i saltar d’aquests establiments a la direcció de l’Estat. En el curs d’aquests viatges vaig aprendre de conèixer i d’admirar el meu company. Jo era molt jove, la meva experiència era escassa. Xammar portava ja cinc o sis anys de París i sis o set de Londres; era un home format. Les nostres converses eren animades i inacabables, perquè responien a aquest contrast. La meva incipient formació em portava a veure les coses a través d’un racionalisme encarcarat; projectava sobre el món esquemes simètrics i ordenats, i, si bé havia superat ja les puerilitats de la lògica verbal, demanava que les coses tinguessin almenys una lògica vital. Xammar em mirava aclucant una mica els ullets, amb un somriure enigmàtic.

Una vegada, a Ulm, en un petit restaurant de davant de la catedral, tinguérem una discussió sobre la nostra cuina.

—La nostra cuina és important —jo deia— perquè està basada en un principi general: és una cuina que tendeix d’una manera molt acusada a presentar les viandes d’una manera concentrada i pressionada. Per això la carn d’olla, el bullit, és una excepció, una forma, potser innecessària, d’expansionisme i d’evaporació.

El meu amic menjava una porció de llebre amb cols agres molt respectable. Em respongué amb la seva vivacitat natural.

—La nostra cuina —digué— és important per les raons que heu exposat i per les contràries. En les qüestions en què interessa, abans que tot, el resultat, com és ara la cuina, la teoria esdevé pueril. En el ram culinari, com en el de la moral pràctica, m’interessen més les conseqüències que els principis, els efectes que les causes…

Xammar té la forma de la intel·ligència probablement més eficaç. Pertany a l’escola de la vida i el que li interessa més és la comprensió de la contradictòria naturalesa humana. Entre la tendència al racionalisme de la cultura francesa i l’agut empirisme dels anglesos, prefereix això darrer, perquè la vida s’hi emmotlla d’una manera més folgada. Els seus avantpassats —els Xammar són de l’Ametlla del Vallès— foren advocats i jurisconsults i alguns portaren el seu amor a la realitat fins a escriure sobre el dret privat. El nas, la boca, els ulls del meu amic, provenen directament de les èpoques de gran humanitat: podrien perfectament figurar a les «Memòries» de Saint-Simon, cronista d’una de les més grans. El cap és digne de la perruca, i el cos, de la casaca. Tota la seva carcassa és especiosa, densa, complexa, voluminosa, humana. Així com gairebé tothom pensa per menjar, Xammar menja per fer funcionar el cap. «El doctor Turró sosté —em digué un dia— que l’origen del coneixement és la fam. Això és cert pel que fa referència al coneixement vulgar. El veritable coneixement comença a l’hora de prendre cafè, havent dinat, no en dubteu pas». Potser en el fons és un escèptic, però no pas un escèptic passiu i evanescent, sinó altiu i entusiasta. La vocació és marcada: la dialèctica, o sia la diplomàcia. Sovint m’he preguntat on hauria arribat amb aquestes condicions el meu amic si en lloc de treballar sobre coses que no li interessen hagués pogut manejar les que l’apassionen: si ha fet tants de miracles amb quatre papers i quatre canyes… dels altres, què no hauria fet manipulant les seves passions?

Quan entrà a l’Auswärtiges Amt, el superior jeràrquic li demanà:

—Ha escrit algun llibre, Herr Xammar?

—Sí senyor. He escrit llibres pels altres…

És un home que morirà inèdit, fabulós, fragmentari i errant.

Formar en l’escola de la vida vol dir tenir l’obsessió del present en forma exacerbada. És un do i una tragèdia. La felicitat és dels enyoradissos i dels imaginatius, dels qui viuen en el passat o en el futur. Això són refugis que redossen i aixopluguen. Les formes mentals de Xammar no tendeixen pas cap a aquestes comoditats. No semblen apassionar-lo ni les lliçons de l’experiència ni les anticipacions líriques i poca-soltes del futur. Davant d’ell hi ha un present constant que actua com un paper de vidre sobre la carn viva i les facultats mentals. Si aquesta dolorosa vocació presentista es pot compensar amb un copiós exercici de la vanitat, pot ésser tolerable. Si s’ha d’empènyer, però, el carro a la intempèrie, els anys es tornen llargs. En aquest cas, no hi ha més remei, per a evitar l’engoliment, que arribar a un cert grau eficaç de lucidesa i d’intel·ligència. El meu col·lega feia aquesta impressió, obeïa potser el mecanisme que amb tanta premiositat hem exposat.

Parlant-hi sentia una cosa que poques persones m’han fet sentir: davant determinades formulacions el veia créixer físicament i elevar-se. Si la seva presència emplena, la seva conversació l’augmenta. De vegades em venien ganes d’agafar-lo per l’americana.

—Hi ha persones —li deia— que es passegen amb el bastó i el gos. Vós hauríeu de passejar-vos en globus o almenys portant lligat en una corretja un lleó de debò…

Però es limitava simplement a tenir gat. Era un gat molt curiós. Es deia Mauzi.

Tots l’estimàvem molt. S’ho valia. Potser el socialista revolucionari menxevic Tassin feia unes certes reserves. Potser trobava que era un gat massa corromput per la indolència burgesa, massa excèntric, massa poc gat. A nosaltres, en canvi, vull dir als esperits comprensius de la casa, ens tenia el cor robat.

Era un gat seriós com un gentleman i net com una patena. Es passejava per la casa, feia el tomb de les cadires i de la biblioteca —que era escassa, notòriament escassa—, donava la volta a la taula amb una gran parsimònia, sense impaciència ni neguit. En el curs d’aquests desplaçaments s’aturava, de vegades, davant d’una finestra i contemplava el cel i el panorama urbà. La llum li esborrava una mica els ulls, però l’espectacle de l’univers no semblava pas entusiasmar-lo. Els panorames nevats li eren especialment desagradables. Davant les grans nevades de Berlín posava la cua en posició vertical. Si això, en el món d’aquests animals, és un símptoma de pessimisme còsmic, Mauzi era un pessimista total. Quan la meteorologia s’endolcia, es limitava a fer, davant del cel, un badall ràpid, insolent, esqueixat. Semblava un moment que se li havien de rompre els teixits dels llavis tibants; se li veia llavors l’interior de la boca i la llengua d’un color de rosa pàl·lid… De seguida continuava la seva marxa indiferent al paisatge urbà i al sistema planetari.

El seu jaç preferit eren les camises netes del seu amo. Era polit. Si la roba acabada de rentar i planxar era deixada per descuit fora de l’armari, Mauzi s’hi ajeia a sobre amb una voluptuositat de sibarita de la netedat. Si no trobava roba cercava, per reposar, els llocs més alts de la casa. En un bot pujava sobre l’enorme estufa de rajola blanca o sobre els armaris. D’allà dalt contemplava la pobra humanitat amb una indiferència verament singular.

D’altra banda, tenia unes idees molt enraonades. No podia veure les persones mal vestides. Si venia l’electricista, el del gas o el noi de la carboneria, es desesperava, miolava follament i hi havia treballs perquè no li saltés a la cara. Durant aquestes crisis, produïdes per la visió del proletariat, Mauzi es mirava el seu amo amb una ferocitat i un menyspreu que ben interpretat volia dir:

—¿… I vós sou capaç de tenir tractes amb aquesta xusma sense principis i sense sostre?

Aquest odi desenfrenat venia compensat per l’entusiasme que Mauzi sentia en presència de persones ben vestides. Quan el seu amo arribava d’alguna conferència de Premsa amb el barret fort, l’abric de pells, l’americana negra i els pantalons ratllats, no deixava mai de fer donar una volta al seu cos sobre una i altra extremitat del seu propietari. Si a l’hora del te apareixia alguna senyora important o algun periodista italià amb la caramella, enravenat, el gat baixava tranquil·lament de l’armari, col·locat al mig del saló, feia dos o tres reeixits salts mortals. Mentre retornava al seu observatori, Xammar explicava als seus invitats l’origen d’aquelles manifestacions. La visita, primer confosa, no sabia com dissimular, després, el plaer que produïen a la seva vanitat aquelles mostres de confiança.

Tenia una cosa simpàtica: Mauzi odiava els sorolls desagradables. En la seva presència immediata, no es podia parlar fort, ni xiular, ni cantar d’aficionat. Si algú ho feia, el gat miolava espectralment dues vegades, amb interval, a manera d’avís. Si per distracció persistíeu, s’acostava obliquament i us plantava la dent al turmell. I se’n tornava al seu lloc mirant-vos de reüll, amb la cara del qui acaba de prendre una decisió lamentable però necessària.

Amb això es produí la gran contracció: la conversió i l’estabilització del marc. Quan per a comprar un dòlar americà foren necessaris quatre bilions dos-cents mil milions de marcs, hom considerà que l’hora era arribada de crear una moneda nova i estabilitzar-la. No hi hagué cap pressa fins que fou assolida aquesta xifra impressionant. La nova moneda fou anomenada el Renten-Mark. Si per a comprar un dòlar calgueren, en un moment determinat, quatre bilions dos-cents mil milions de marcs alemanys (Deutsche Mark), un instant després d’aquest moment calgueren simplement quatre Renten-Marks, vint Pfennige de Renten-Mark. Fou una operació senzilla i delicada.

Davant la nova situació vaig interrogar Xammar.

—Com veieu les coses? Què hem de fer? Quines possibilitats presenta el panorama?

—El panorama presenta escasses possibilitats. Veig venir una caiguda vertical en un mar de margarina i una multiplicació prodigiosa dels ersatz. Ara veureu fins a quin punt Alemanya és un país plàstic i col·loidal.

—¿Esteu per alguna raó interessat a entrar en aquestes plasticitats?

—Abans la mort! Hem d’associar-nos. Hem de fer un grup i oposar-nos a la infiltració en els nostres organismes de qualsevol forma de margarina. Hem d’alçar la bandera de l’antimargarina i treballar per mantenir-nos en la mantega i en la concepció clàssica dels greixos. És el moment del no val a badar. Hem de fer mans i mànigues per no adormir-nos a la palla. No sé pas si l’alba ens somriurà, per dir-ho amb lletra del senyor Clavé. El que és urgent és buscar feina, reduir les despeses i posar-se a treballar. Vós…

—Sense compliments, tireu endavant…

—Vós haureu d’aigualir una mica les vostres passions, i en aquest punt us podrà servir, potser, de norma la vida d’aquest gat. És un animal que veu les coses positivament. Fa filigranes. Jo no li conec ni la més mínima vel·leïtat amorosa, ni l’he vist mai preocupat per les puerilitats, generalment ridícules, de l’aventura nocturna i de teulat. En canvi, està disposat a fer tots els papers de l’auca per assegurar-se una alimentació de qualitat. Arriba a impressionar. Pot distingir les marques de la salsitxa de Francfort, es menja els ous mentre siguin ferrats, li agrada el te amb llimona, com als eslaus, i és un llaminer perillós. És un gat meravellós, excepcional, i, al meu entendre, només li falta una cosa per a ésser com un home: saber fer articles de diari.

—Ja ho veig… És molt clar.

—Crec que aquesta hauria d’ésser la norma a seguir. És previsible que alguns amics, i Tassin serà el primer, trobaran que som persones superficials i frívoles i d’una elevació molt escassa. Tant se val…

Amb això sentírem el timbre de la porta, i al cap de poca estona aparegué al despatx el senyor Tassin en persona, amb un paquet de papers sota el braç. El seu lloc de residència habitual era Viena, però venia sovint a Berlín, que era el principal centre de l’emigració russa de totes les tendències. Hi tenia, és clar, la cosa política; però, a més a més, hi feia els seus petits afers particulars. L’havíem conegut a Madrid quan treballava en la traducció de novel·les russes per a la col·lecció, a trenta cèntims, d’Espasa Calpe.

Tassin venia a proposar-nos un negoci. Era el primer que es presentava després de l’aparició del Renten-Mark. Venia a proposar-nos la traducció de l’«Ètica» de Kropotkin al sud-americà, per a un editor important de Buenos Aires. Xammar em picà l’ullet, enriolat.

Com que Tassin exigí des del primer moment la màxima serietat, la cosa no es presentà pas tan senzilla com a primera vista semblava. Férem una prova per assajar el mètode de treball. Tassin es col·locà davant d’una edició russa del llibre i començà la traducció en veu alta utilitzant una barreja de llenguatge franco-alemany. Posat davant de la màquina d’escriure, Xammar anà posant la segregació de Tassin en forma i gramàtica sud-americanes. Jo vaig ésser encarregat de precisar el lèxic filosòfic de l’obra i reforçar-ne, en certa manera, la substància. Era un mètode molt complex, però no hi havia pas altra solució si s’havia de respectar l’autenticitat que l’editor argentí demanava. Era un mètode que creava situacions de positiva comicitat. Quan a Tassin se li presentava una dificultat enravenada obria la boca com un infant i semblava portar el lliri del candor a la mà. Quan se li presentava un cas així, acabava indefectiblement mirant el gat que dormia dalt de l’armari. Mentrestant, a Xammar li costava de vegades de trobar el giravolt de la frase i quedava amb la màquina aturada. Llavors la vista se li n’anava en direcció del gat. Dels tres traductors, jo havia d’ésser fatalment el més premiós, no sols per la dificultat intrínseca del meu paper, sinó per la meva inexperiència. Així, quedava sovint en pana, cosa que em portava, en virtut del mateix mecanisme que actuava sobre els altres, a mirar el gat. Era curiós veure’ns a tots tres, d’una manera intermitent, silenciosos, perplexos, pensarosos, mirant el gat indiferent i endormiscat.

—Sí —digué Tassin—, el mètode és una mica llarg i difícil. Sospito que haurem de passar moltes estones mirant aquest animal. Però no hi ha més remei. Hem de fer, sobretot, una traducció clara. Aquest autor tan cèlebre ha escrit un llibre d’una puerilitat extraordinària. Ha escrit una ètica antidarwinista. A les idees de selecció natural i de lluita per la vida, l’autor rus hi oposa una tesi contrària. En la vida de les espècies animals, hi troba una permanent ajuda mútua i una tendència a la bondat i a la generositat. Ara bé, les traduccions de llibres així, tan infantils i perillosos, han d’ésser clares, perquè, per mica d’obscuritat que continguin, fan tirar una quantitat de bombes desproporcionada…

El senyor Tassin ens lliurà una quantitat de diners a compte i tinguérem gairebé un mes assegurat, el primer mes del Renten-Mark. Era un positiu resultat.

En possessió d’aquesta primera etapa, Xammar considerà indispensable reforçar la posició social. Per aconseguirho es comprà un gos de raça, de primera qualitat. La seva idea era que la persona que posseeix un gos de raça en una ciutat, i sobretot en una ciutat alemanya on els gossos tenen una gran importància, té molt de guanyat.

—Ho comprendreu de seguida —deia Xammar—. Al cap de tres o quatre dies d’acompanyar el gos a esbargir-se sota dels arbres i a les cantonades, tothom del barri sap que hi ha un senyor que té un gos admirable. Quan passeu pel carrer, la gent diu «Aquest senyor és el que té aquell gos tan intel·ligent i tan colossal». Quan aneu a comprar en una tenda, el dependent o la senyoreta us diuen: «Vostè és aquell senyor del gos, d’aquell gos tan extraordinari…». I us fan un somriure adorable. Us convertiu en aquell senyor que té aquell gos, etc…, i la vostra personalitat se us arrodoneix conspícuament. Si un dia aneu a comprar una lliura o dues de mantega i no porteu prou diners, us fien a ulls clucs. Perquè, com seria possible no fiar aquell senyor que té aquell gos, etc…? Això sí. El gos ha d’ésser bo, ha de presentar tots els aspectes del gos de pedigree autèntic i garantit. Ha d’ésser un pura sang.

I així fou com comprà el cèlebre pequinès que deixà meravellada tota la burgesia d’una bona part de Kantstrasse. A l’època de la inflació tothom que podia no feia més que comprar: gossos, gats, bastons, dòlars, cases, corbates. Quan vingué l’enrariment monetari, una bona part del que s’havia comprat fou posat a la venda. El cèlebre pequinès pertanyia a un matrimoni amb el qual férem després una gran amistat. Aquest matrimoni posà el seu gos en venda per pura necessitat. De seguida foren entesos. Hom establí que, del gos, se’n podria disposar de seguida, però que seria pagat a terminis. El pequinès era de la branca dita de Malta i tenia una gràcia extraordinària. El gos era un ésser menut, camús i rabiüt amb dos ulls rodons i sortits d’una feresa que feia tremolar i una cabellera de gran literat incomprès. Els seus instints eren completament verges i sobre la seva concepció del món no hi havia penetrat encara cap element de dolçor ni de tendresa, aquells elements indispensables per a viure la vida de la comunitat. Era rar el dia que el seu amo no hagués d’indemnitzar un o dos modestos ciutadans sobre els pantalons dels quals el pequinès terrible havia fet sentir la finor de les seves dents blanques. Ho feia sense protestar, perquè sabia que com més atzagaiades fes més prestigi, com a gos, agafava. Alguns ciutadans trobaren tan natural que el gos els estripés els pantalons, consideraren que allò era una característica tan pura de la seva sang, que es negaren a acceptar les excuses i la reparació de les calces.

—Això és un gos autèntic, admirable —deien—, i el que em faria més goig seria posseir-ne un d’igual.

Eren esperits absolutament objectius, almenys pel que feia referència a la raça canina en general i al pequinès en particular.

Jo solia dir al meu amic que havent, de tota manera, alguna vegada, de pagar, preferiria tenir lleó o tan sols lleopard. Em contestà, malenconiós, que ja ho havia provat, però que havia topat amb les ordenances municipals.

Quan vaig arribar al pis el gos m’ensumà, em mirà amb una certa impertinència, però decidí deixar-me respirar. El meu col·lega li digué, en alemany, que jo era l’oncle de la casa. No es va pas emocionar. Féu un tomb nerviós pel despatx, saltà sobre una poltrona i s’hi estirà. Pocs moments després dormia com si res no hagués passat. Al cap de poca estona arribà el gat, ara un pas, ara un altre, profund, abstret i llunyà. En veure’m alçà la vista amb un aire de desdeny voluptuós i la seva mirada s’esquitllà sobre el meu cos de dalt a baix. «Aquest poca-solta ja torna a ésser aquí —degué pensar—. El temps passa volant i la vida és un somni sense varietat…».

El gat i el gos vivien sota el mateix teulat, però les seves relacions eren fredíssimes. El gos ignorava el gat. El gat tolerava tot just el seu company. El pequinès era l’aristocràcia indiferent que no baixa mai del seu replà. Mauzi era el demòcrata perdonavides, escèptic i il·lustrat. Se’l mirava quan ja havia passat amb aquell menyspreu que dóna la superioritat intel·lectual. Interessat a mantenir la seva zona d’influència, el gat es veia obligat a aguantar el seu prestigi. No tolerava cap intromissió i es feia respectar. De tota manera, la convivència d’aquells dos animals no fou pas fàcil.

El pequinès, que en estat de vigília era passablement violent i furiós, tenia una vida subconscient molt forta. Quan dormia somniava amb gran agitació i amb una tendència al somnambulisme impressionant. Era un veritable cas. Llavors feia angúnia: completament adormit baixava de la poltrona enfebrat, es posava a lladrar amb els ulls extraviats, feia sobre la catifa unes tombarelles estranyes. En aquest estat plantava les dents al turmell de la minyona, queixalava la pota de la taula o —i aquests eren els somnis més profunds— es tirava sobre un munt de roba neta posada sobre una cadira. El gat, que considerava la roba neta com un objecte posat sota la seva concessió, a cap preu no hauria permès que li discutissin el dret de dormir sobre les pitreres immaculades de les camises de l’amo de la casa. S’estufava, els ulls li llampeguejaven i una ratlla de pèls verticals li tremolava sobre l’espinada. Era rar, però, que hagués d’intervenir. Submergit a dins del somni, el gos amb la mateixa facilitat entrava en fúria que es desinflava. Llavors se’n tornava a la poltrona fent esses com un ésser mediúmic i reprenia la immobilitat.

La possessió del pequinès donà el resultat econòmic i social que hom n’esperava. En general a tot el barri, però especialment en el comerç de l’alimentació, el crèdit de la casa augmentà a simple vista, la qual cosa contribuí a fer que sempre que es produís un forat quedés tapat. «Poca cosa, atès l’esperit d’aventura que aquest escrit respira…», dirà algun lector. Però la vida no és més que una suma de poques coses. Si alguna d’aquestes coses falla, se’n poden originar autèntics, desagradables maldecaps, de vegades autèntiques catàstrofes que, pel fet d’ésser personals, i privades, no deixen pas d’ésser-ho, sinó exactament el contrari. Per altra part, aquest esperit no respon pas a cap vel·leïtat per l’aventura. Els protagonistes d’aquestes històries sempre cregueren que la més gran aventura de la vida és poder cobrar i pagar amb puntualitat.

Al costat del prestigi econòmic, aquell animal i el seu amo gaudiren de l’inevitable prestigi social que se sol produir en aquests casos. No cal pas entretenir-s’hi massa. Fou un prestigi molt dilatat que ultrapassà les fronteres estrictes del barri i que arribà, en forma d’augment de consideració, fins a les oficines on el meu amic esporàdicament treballava. Tots els objectius foren assolits.

Un mes i mig després de la implantació del Renten-Mark encara no havíem ingerit ni un gram de margarina ni havíem utilitzat cap llauna —sempre equívoca— de conserves, ni cap ersatz. Eren rares les persones que havien pogut resistir la contracció monetària. Berlín s’havia despoblat d’estrangers i de passavolants, d’aquella gernació cosmopolita i llefiscosa que, disposant d’una qualsevol divisa, hi havia menjat i begut durant mesos i mesos pràcticament de franc. La ciència alemanya que s’ensenyava a les Universitats i que els estrangers trobaven excelsa quan els restaurants donaven menjar per pocs diners, fou desertada. Berlín es convertí en un galliner solitari. Fou en aquest moment que Xammar considerà indispensable l’ampliació de la nostra base social.

—Per ara —em digué— hem anat tirant. Però vivim massa solitaris. La solitud és estèril, no ha donat mai un rendiment apreciable. El dia que tinguem cinquanta amics del país, habituats a entrar a casa i a sortir-ne amb naturalitat, els nostres afers marxaran vent en popa. En aquest país, les amistats es fan donant una tassa de te a la gent que es presenta cada setmana. Hauríem de provar de veure les coses per aquest cantó. Ja comprenc que és molt pesat, però no tenim pas altra solució. Hem d’obrir les portes de la casa.

—En el moment d’obrir aquestes portes, s’ha d’aplicar algun criteri? S’ha de dir: «Aquest vull, aquest no vull»?

—Oh, no! De cap manera. La meva experiència em demostra que qualsevol persona us pot donar una mà. De vegades, la persona més impensada. Per altra part, la nostra guerra a la margarina ens obliga a lluitar amb totes les armes. Crec que s’ha d’imposar un criteri de mínima: no deixar entrar ningú que no sigui una mica divertit, que no tingui, en un o altre aspecte, una certa personalitat. El curriculum vitae dels nostres amics no ha d’ésser ni massa gris ni massa evaporat.

El matrimoni que proporcionà el pequinès fou una de les nostres primeres relacions. Com que estimaven el gos i el vengueren a contracor, feren moltes visites a la casa per veure’l i constatar com se la passava. Quan constataren que el gos era ben tractat els entrà una viva curiositat primer, després una cordialitat autèntica per tots nosaltres. Eren el senyor i la senyora Weber, però nosaltres els anomenàvem Hermann i Dorotea, perquè ens semblava que feien una parella semblant a la que haurien fet els personatges de Goethe, cas de viure en una època burgesa i industrial com és la nostra època. Com que els tractàrem amb molta assiduïtat i l’assiduïtat segrega indiscreció, jo puc ara donar un esquema de la vida d’aquells dos éssers.

Es casaren d’aquella manera que la gent es casa una mica a tot arreu: per amor, per interès, per atzar i perquè gairebé tothom ho fa. Ell, Hermann, estava col·locat a la secció de comptabilitat d’una fàbrica important de botons. Tenia les idees i els costums d’un excel·lent empleat. Era fidel, ordenat, d’una intel·ligència molt especialitzada, i sentia una gran admiració pel gerent i pels accionistes de la casa. A tots ells, els considerava persones de la més alta importància. De vegades, pel carrer, es creuava amb un accionista amb el qual no havia enraonat mai. No per això deixava de saludar-lo amb una respectuosa barretada. Llavors les barretades es feien en sentit vertical, portant el barret cap amunt: com més amunt es desplaçava el barret més gran era la satisfacció del qui feia i del qui rebia la barretada.

Ella, Dorotea, tenia una història. Era d’un poblet de prop de Dantzig. El poble tenia un llac al costat. A les vores d’aquest llac es desenrotllà el seu primer amor. Fou un amor massa tendre, massa juganer, massa tebi, perquè pogués acabar amb normalitat. Els pares d’ella, honrats obrers socialdemòcrates, preocupats pels problemes de la cultura elemental, es negaven a donar el consentiment fundant-se en el fet que ell no tenia el batxillerat. Era xofer de camió i tenia un color rosat a la cara que enamorava. Aquests colors eren la il·lusió de Dorotea; però els seus pares tenien una concepció més estructurada de les persones, i el color, per a ells, era cosa secundària.

Al xofer, li mancà l’empenta, i ella, que esperava una paraula per emprendre qualsevol camí, es desenganyà. Abandonà la casa paterna i amb un billet de quarta classe arribà a Berlín. Trobà feina de pentinadora en una perruqueria de senyores, com que era romàntica i lleugerament bleda, encaixà admirablement en l’ambient merament provincià que flota en la majoria dels barris de les grans ciutats, i a Berlín com a tot arreu. El barri en què s’arrelà, Wilmersdorf, li agradà, però no pas tant com el Berlín dels rics i dels estrangers. Cada vegada que passava per Kurfurstendamm tenia una sensació de cosa important, gairebé sublim. Així és natural que s’afeccionés a la freqüentació del Romanisches Caffee, centre de la xusma cosmopolita, més o menys literària, de la ciutat. Dorotea trobava que aquell públic era una mica desllorigat i potser brutot, però la companyia dels artistes —encara que no fos més que una companyia no immediata— la consolava de les absurditats i irrisorietats d’una perruqueria per a dames. «A cada taula d’aquestes —pensava Dorotea— es deuen dir cada dia una pila de coses interessants…».

Precisament es conegueren al Romanisches Caffee. Dorotea demanà foc a Hermann. Parlaren, encara que poc, perquè Hermann acompanyava aquell dia un comprador de botons iugoslau, exactament croata. Però es donaren un rendez-vous per a un dia d’aquella mateixa setmana.

Passada la primera fredor, constataren que la conversa encaixava. Ell allargava una mica les paraules, perquè era de Saxònia. Ella parlava amb accent de la Prússia Oriental. Eren accents complementaris molt adequats per a la formació d’un berlinès acabat. Hermann digué que li agradaria de fer el bohemi i que sentia una gran admiració per la vida dels artistes. Dorotea tingué el bon sentit de replicar fent una apologia de la vida de l’empleat i de les virtuts inherents a una estricta comptabilitat, base de la prosperitat dels països i dels seus habitants. Aquest joc de compensacions de tipus contrari —car la qui enyorava la llibertat era ella, mentre que ell era un refinat de l’ordre i de la col·locació de cada cosa en el seu lloc— donà molt bon resultat. Dorotea fou per a Hermann una pentinadora bàsicament virtuosa. Hermann, per a la senyoreta, resultà un empleat enriquit per una vida secreta i de somnis.

—És evident —digué Hermann a la tercera conversa— que em convidria casar-me. El gerent fa molt de temps que m’ho aconsella… El que hi ha és que m’hauria de casar amb una persona d’una sòlida instrucció i d’una educació acurada. Les unions de persones de diferent educació no solen donar cap resultat…

Dorotea pensà en la seva família. Se li aparegué el seu pare llegint el «Vorwärts» sota el llum. Era el mateix cas.

—Una persona sense instrucció és tan poca cosa —digué Hermann davant d’un vas de cervesa.

—Ah, si jo hagués pogut estudiar…! —contestà Dorotea després d’una curta pausa, amb dues llàgrimes veritables i rodones sobre la galta.

Ell se la mirà amb entendriment. «La construcció de la societat és imperfecta —pensà—; les injustícies són innombrables…». Aquesta petita escena desplaçà de la seva concepció la importància primordial de la instrucció a favor d’un sentimentalisme esponjat, col·loïdal, flàccid.

Es casaren. Hermann ascendí de categoria. El feren caixer. Trobaren un piset a Wilmersdorf i se l’arreglaren al seu gust, o sia al gust imperant. Un piset una mica bohemi —deien ells— amb unes quantes estampes falsificades, unes coloraines (barreja de groc i de violaci), uns mobles vells acabats de fabricar i un quadre cubista veritable. Una vegada acabada la feina de la lluna de mel, ella anà a la Berlitz School a aprendre el francès. D’aquesta manera, quan trobà a les novel·les alemanyes algun revoir o algun à tout à l’heure no tingué necessitat de recórrer al diccionari.

De seguida es veié que el matrimoni duraria. Tant ell com ella enfilaren el camí de la rutina sense vacil·lació, ni massa de pressa, ni massa a poc a poc. Marxaren amb el mateix pas. Ell es tornà encara més fidel, més especialista, més ordenat, i l’admiració pel gerent i els accionistes se li augmentà. I Dorotea estimà Hermann des del primer dia, sense foc, però tampoc sense cap gust de cendra. Arribaren a formar una harmonia vivent, l’harmonia vivent de la rutina. Fou una vida com la de tothom, sense pena ni glòria. Tingueren salut, deu mil marcs al banc i una gran capacitat admirativa. És el que es necessita per a ésser feliç. No traïren, potser, cap de les seves idees. Només les oblidaren. Els fou molt factible. L’alemany creu que la llibertat és una cosa com la gimnàstica rítmica.

Arribaren així a l’any trenta-cinc de la seva vida, desè del seu normalíssim matrimoni. Un bon dia Hermann rebé una comunicació de la gerència suggerint-li la necessitat d’un viatge a l’Amèrica del Sud per inspeccionar la feina dels viatjants que hi tenia. Hauria de fer un viatge de sis o vuit mesos. La sorpresa fou gran, però la casa ho exigia.

Dorotea acompanyà Hermann a Hamburg. A mesura que el transatlàntic s’anà fonent dins la boira les llàgrimes se li extingiren. En el fons de tot l’afer l’important era la sorpresa, la novetat, l’aparició d’una situació distinta. «Aquesta nit obriré el llum, miraré el llit i veuré que Hermann no hi és…». Se separaren seguríssims l’un de l’altre. Més ben dit: ni es plantejaren el problema. Era inimaginable suposar la ruptura dels seus hàbits, sobretot pensant en la posició que ocupava en la fàbrica —en una fàbrica alemanya!— de botons tan important.

Els primers mesos de separació es produïren sense que cap pressentiment els enterbolís, ni cap deliri. Al piset de Wilmersdorf s’anà rebent la correspondència, i algunes postals foren considerades dignes d’ésser penjades a les parets. Arribaren muntanyes i monuments, carrers i places, fenòmens geogràfics, generals en marbre, postes de sol —a part de les piragües, els indígenes, els cocodrils, les serps, els lloros i els micos. Aquestes darreres coses encantaren Dorotea, perquè l’alemany estima molt la naturalesa. La correspondència era optimista. Les possibilitats del negoci eren considerables. «Mai no hauria cregut —deia Hermann— que Amèrica fos un mercat de botons tan important».

Un dia Dorotea rebé un cable. L’obrí pensant que era l’avís del retorn. En acabar de llegir-lo tenia els ulls desorbitats. Deia: «Hermann Weber, de la casa… ha mort en el naufragi del vaixell “Araucana”, a l’Amazones Mitjà. Del vaixell i dels ocupants, no se n’ha pogut salvar res. La companyia naviliera no dóna més detalls, llevat del domicili del difunt a Berlín, que era en poder dels consignataris. Comunicaré tots els detalls posteriors. Peters. Cònsol honorari d’Alemanya».

Era un cop terrible. Dorotea rebé, desolada, els testimonis de condol habituals. El diari del barri publicà una detallada biografia. «A l’Amazones Mitjà —deia el paper— ha mort un ciutadà de Wilmersdorf. Les aigües traïdores del gran riu han engolit les despulles de Hermann Weber, el nostre admirable conciutadà i distingit amic. Ha mort en compliment del deure. La grandesa de la pàtria, el futur de l’expansió mundial d’Alemanya, imposa sacrificis… Rebi la seva vídua… etc.». La junta del sindicat nacional dels botons féu una emocionant visita col·lectiva a Dorotea. La firma li concedí una pensió vitalícia… Quan tot estigué en ordre, començà el període de resignació. La vida!

Què havia passat a Amèrica? Una cosa molt senzilla. Poques hores després d’arribar Hermann a Buenos Aires conegué una jueva polonesa molt vistosa, absolutament adequada per a emprendre’s un alemany que acabava de fer un viatge per mar saludable i llarguíssim. Fou a la plataforma d’un tramvia. La senyoreta —que es deia Rut— se’l mirà amb uns ulls de tristesa provocativa. Era la primavera —o sia la tardor a Europa—, feia un ventet suau (el ventet del Plata, que diuen allà baix), els ocells cantaven, el cel era blau, en l’aire palpitava un universal frenesí. Tot semblava tenir un incentiu. Se sentia parlar molt l’italià, i Hermann, que havia somniat tantes vegades Itàlia, sentí que li ressuscitava la vida oblidada i debolida.

—Veniu! —digué Rut—. Entrem en aquest cinema. Parlarem…

Eren les deu del matí. Hermann preguntà:

—Cinema a aquesta hora?

—Aquí el cinema funciona sempre, de nits i de dies. Ens agrada a tots moltíssim.

Breu: Rut el dominà, l’encadenà. Emprengueren junts el viatge del continent. La polonesa tenia indubtables coneixements comercials, una moral empírica. El domini que tenia de l’idioma fou per a l’alemany d’una gran utilitat. Projectà, encara, sobre d’ell la seva concepció de l’amor, que era naturalista, lliure i absolutament intranscendent. Hermann es desmoralitzà. La seva estructura naufragà davant de l’atracció concupiscent d’ella, que era una concupiscència indeliberada, un simple producte de la seva existència, del seu mer funcionament vital. Així Hermann es trobà cada dia més llimat de resistència interior, més afeblit de molles. Rut, que descobrí aquest efecte profund que li feia, en restà satisfeta. Incapaç de reaccionar, Hermann no tingué altre recurs que donar-se tota la culpa a ell mateix. Aquests atacs acaben per fer creure que hom té de si mateix una idea clara, i aquesta il·lusió de claredat acaba per crear una il·lusió de llibertat a través de la qual s’aguditzen totes les submissions.

Quan Rut li proposà d’enviar el telegrama amb la ficció de la mort que permetés emprendre una altra vida, hauria desitjat que algú li bastonegés el cap. Però quan ella li donà la seguretat que no passaria res féu una rialla, la seva primera rialla cínica.

Passaren sis anys de resignació. Dorotea havia envellit i s’havia tornat una mica agra. La capacitat adquisitiva de la pensió s’havia reduït, i s’havia vist obligada a oferir una habitació a un rellogat, generalment estudiant. Pel piset de Wilmersdorf, hi passaren tota mena d’exemplars humans: japonesos, neokantians, turcs, poetes, filòlegs, abissinis, militars xilens, tota la lira. Dorotea tornà a la perruqueria de senyores. Comprà així mateix l’instrumental per fer algun cap de senyora a casa mateix, amb un resultat relativament positiu. Després de moltes reflexions i d’algun llarg insomni arribà a la conclusió que «si les coses continuen així hauré de pensar a casar-me».

Posà un anunci al «Morgen Post»: «Senyora de quaranta anys, vídua, distingida, cultivada, pensionada, posseint un pis confortable, es casaria amb un senyor adequat, de quaranta a cinquanta, fi, ben educat, si pogués ésser amb situació en casa coneguda, sense fills. Escriure…, etc.».

El correu fou abundant. Totes les cartes contenien una o altra cosa interessant, però una li interessà especialment. Era una contestació a l’anunci ajustadíssima, prodigiosament exacta. Aquesta carta fou contestada així per Dorotea: «Seré —deia la carta— a les vuit del vespre a la primera taula entrant a la dreta del cafè Mitzel de Bayerischer Platz el pròxim diumenge dia 3. Si us plau de venir, porteu un mocador blanc a la mà. Jo us faré un signe amb el meu mocador».

El diumenge, 3, a dos quarts de vuit, Dorotea era instal·lada a la taula al·ludida del cafè Mitzel. Quan tocaren les vuit el seu cor picava fort. Pocs moments després entrava un senyor amb un mocador a la mà, un alemany genèric. Es veia, però, que venia d’un altre clima, perquè tenia la pell d’un vermell torrat i portava una barba curta, sal i pebre.

En aparèixer aquell home, Dorotea s’alçà del seient com impulsada per un ressort. Se’l mirà i un calfred passà per tot el seu cos. Mentre s’anava acostant, Dorotea es passà les mans pels ulls. ¿Era un somni? Pel seu cantó, el nou arribat, en veure Dorotea, empal·lidí i els genolls li flaquejaren visiblement.

—Tu ets Dorotea! —cridà l’home, posant-se les mans al cap.

—Tu ets Hermann! —digué Dorotea fent un crit ofegat.

—Dorotea!

—Hermann!

S’abraçaren. Ella plorava. Si no hagués estat pel cafè i el públic, ell també ho hauria fet. Ella digué:

—I bé, què em contes? Això és un somni…

—Et parlaré francament: em pensava que eres morta.

—Per què t’ho pensaves?

—Del disgust…

Ella se’l mirà absolutament desorientada, esbalaïda. La conversa era incoherent. Li preguntà:

—I el naufragi? Déu meu, quina notícia! Per què portes barba?

—Fou un naufragi terrible. Aquesta és la paraula: terrible! No em facis recordar res. Tot ha passat, gràcies a Déu…

Anaren al piset de Wilmersdorf. Hermann hi entrà sense vacil·lació amb el cap alt, amb una seguretat completa. Llegiren les postals junts, la vella correspondència d’Amèrica, enmig d’assenyades delicadeses. I sense adonar-se’n reprengueren la vida de sempre.

El senyors Weber ens portaren dos excel·lents amics seus: un gran baríton tarragoní, Maties Boca, i el distingit hispanòfil Von Berg.

Von Berg era un vellet de seixanta anys, polit i amable, de faccions una mica esborrades i d’estatura regular, que portava unes ulleres amb muntura d’or, lligades amb un cordonet. La seva mania específica era l’humanisme, atomitzat en fitxes. Tractava les seves menudes paperetes amb una incomparable ingenuïtat. Dintre del quadre general de l’humanisme era hispanòfil i dintre de l’hispanofília s’havia especialitzat en les qüestions lingüístiques i literàries del nostre país. En el curs de la seva vida havia pogut fer solament un viatge a la Península, però en posseïa una impressionant documentació i sabia coses microscòpiques que us deixaven sorprès. Feia molts anys que treballava en un volum extensíssim sobre el simbolisme de la sardana vist sobre el panorama general de la dansa en el Mediterrani, cosa imponent. Però, com molts erudits d’aquest ordre, la seva confusió era inextricable i espessa. A còpia d’acumular milers de detalls petits, insignificants, a base de tanta profunditat i d’una informació tan completa, arribava un moment que ningú —ni ell mateix— no sabia a quina paret tocava, ni hi entenia res. Parlava un idioma fangós i nasal, una mica fluix de verbs, però ric d’adjectius i ben lligat. «El vostre país és admirable —em digué aquella tarda—, i cada dia ho trobo confirmat. Mireu: avui he llegit que els frares del monestir de Sant Cugat han acabat de traduir el “Decamerone” al català. Això, creieu, consola de l’onada d’ignorància i d’incomprensió que ens ofega a tots plegats».

Un altre dia em cridà a part i em digué de baix en baix, amb una punta de misteri:

—¿De quina època és aproximadament el vostre gran poeta Sagarra?

Li vaig respondre que el més just encara era dir que l’època del poeta Sagarra era més aviat de transició, una transició, certament, encarada cap a un neoclassicisme popular.

—Hi ha coses del vostre moviment que em flaquegen una mica. D’aquest poeta Sagarra, en aquest moment se’n parla molt i sembla que és, tenint en compte l’època que va viure, una cosa molt interessant.

Parlant de Van Berg, Xammar em digué:

—Si em voleu creure a mi, no el perdeu de vista. És un home que ho sap absolutament tot menys la realitat autèntica. Li podríeu ésser molt útil. Aquests maniàtics solen ésser rics. L’única feina que hi tindríeu seria distreure’l una mica de les paperetes.

El baríton Boca era un home de valor positiu i tenia una forma de talent que a mi m’agradava. Per a viure havia hagut de fer tots els papers de l’auca, havia corregut molt i tenia una experiència considerable de la vida i dels homes. Havia arribat, però, a la cosa més difícil que hi ha en aquest món: a pensar d’una manera impersonal i freda. Quan volia, davant d’una qüestió s’orientava de seguida i sabia jutjar les coses sense que cap filtració sentimental li enterbolís la vista. Era d’un realisme i d’una objectivitat impressionants. Tractat superficialment no feia gens d’impressió; conegut una mica, el vèieu créixer i tornar-se un tipus. Encara avui recordo aforismes i màximes del baríton Boca. Aquesta, per exemple, no perdrà mai actualitat: «Només hi ha un remei perquè les dones casades siguin fidels als seus amants: fer-les vigilar nit i dia pels marits».

Mirat a contrallum, però, Maties Boca traspuava la tristesa i la malenconia de l’home que ha lluitat molt i no ha arribat a cap resultat. Era un home de quaranta anys, els cabells tots blancs, els ulls forts, la boca marcada i sensual, amb una punta de panxa, molt alt. L’art del cant, amb els pinyols que comporta, havia donat al seu cos la forma de molla de somier que sovinteja tant a la galeria de Milà. Portava un abric de pells que a l’hivern no es treia gairebé mai, uns guants de color de mantega i un barret a la caçadora, amb una ploma al costat, tornassolada. El vaig trobar alguna vegada passejant pel Tiergarten amb un aire derrotat i malenconiós i el vaig veure marxar per les avingudes incertes, errant.

—I vós baríton Boca, que sou tan intel·ligent —li vaig dir una vegada—, per què no sou milionari?

—Qué voleu, amic meu? —em respongué—. He tingut un pèssim caràcter, i això m’ha fet molt mal.

La seva amistat, en efecte, era difícil de portar. Es passava la vida cercant arguments de peu de banc per a enfonsar els seus contrincants. Amb els seus èxits dialèctics havia agafat fama de vanitós i pedant. Més d’una vegada, si no s’hagués decidit a deixar la raó de banda, s’hauria mort de fam. La seva vida sentimental era llarga i complicada. La vida funambulesca del cantant, els bolos de compromís i les tournées mirabolants posaven un teló de fons als seus estralls galants. Dels seus col·legues artístics, en tenia idees amargues i només respectava la Barrientos, que ell anomenava la senyora Maria del carrer d’Aribau. En aquell moment deia que impressionava discos de fonògraf per cases de Berlín; de fet compartia la vida amb una senyora seca i vella, molt rica, que havia pensionat molts artistes i comediants. La vella era envejada i difícil i el baríton Boca havia de fer molts esforços perquè la pensió no li volés de les mans. Havia observat que frau Schoen només estimava les persones que feien el desmenjat. El tarragoní es presentava com un home fred i allunyat i havia d’estrafer molt el seu caràcter. Així i tot, la gent deia que per a aquella senyora el baríton era massa ben educat.

Els diumenges a la tarda, frau Schoen donava uns tes a les seves amistats que tenien fama de culturals i eren molt animats. El senyor Boca ens instà repetidament a anar-hi. Com que no callava mai i hauria estat fer un tort de no complaure’l, hi férem cap.

La casa era bona. El pis era un xic alt, però tenia unes habitacions magnífiques que donaven sobre un terreny molt gran, sense edificar, en el qual hi havia, a les festes, moltes criatures que feien esport. Quan plovia i la cortina d’aigua i el cel baix donaven vaguetat al panorama, hom tenia la sensació, en aquell pis, d’ésser fora de Berlín, enmig del camp. L’interior era, però, molt alemany i estava moblat al gust de la senyora. Hi havia una habitació empaperada de morat amb uns llums cubistes complicats pintats de tots colors. Les parets d’una altra eren d’un groc canari que enlluernava, amb uns mobles negres, modernistes i cargolats. Al centre hi havia una gran Peixera amb dos peixos vermells, i els ampits de les finestres estaven ocupats per una pila de testos minúsculs amb aquestes plantes monstruoses i toves que ara estan de moda, anomenades cactus. Tot plegat feia posar els cabells de punta. Sovint en aquella casa vèieu sortir una tortuga, amb la closca rentada i lluent, de sota d’un sofà o es presentava la senyora mig nua, ensenyant els seus pits de cabra, els cabells vermells, la cara devastada, les sabates i les mitges de color morat, portant, sobre la mà, un ocell dissecat o un mico petit, insolent i petulant. Hi havia qui afirmava que frau Schoen tenia una habitació dedicada a serpentari. No vaig pas veure cap serp en aquella casa, però si n’hi hagués sortit alguna de sota d’un moble no m’hauria pas estranyat.

La nostra amistat amb els corresponsals a Berlín dels diaris italians féu que dos d’ells, especialment, freqüentessin amb assiduïtat el pis de Kantstrasse.

Ragutini era napolità, i era un dels homes més tristos que jo hagi mai conegut. Era un xicot d’uns trenta-cinc anys, baixet, amb un tupè i un nasset rodó com una bola, uns ulls rodons i parats, les galtes amples i vermelles d’una qualitat de cartó i un bigoti minúscul, retallat. Tenia un aire de clown badoc i semblava sempre molt apesarat. Solia portar vestits clars, i Xammar sostenia que la tristesa que irradiava aquell home provenia precisament de la roba clara que portava.

Sabatini representava un gran diari de Torí, era de Màntua i tenia un títol nobiliari. Era impressionant la llibertat de moviments d’aquell tipus en societat. Era un xicot prim, bru, els cabells arrissats, molt fi de cos, amb una gran mobilitat, que vestia indefectiblement terns de quadrets blancs i negres una mica efeminats. Portava un monocle que es treia i es posava constantment, car no estava mai quiet. De vegades, sense ni com va ni com costa, s’alçava de la cadira, deixava el seu interlocutor amb la paraula penjada als llavis i es posava davant del primer mirall que trobava. Aleshores s’estrenyia el nus de la corbata, es posava a cantar un tros d’òpera o una romança.

El seu feble era l’immortal:

que deia amb els braços estirats, allargant les paraules com si fossin de goma, amb un parpelleig entre cínic i sentimental als ulls que enamorava. També dominava la cançó patriòtica a part de moltes altres manifestacions del gènere, ja fossin populars o descriptives, elegíaques o amoroses, acompanyades o isolades.

Ragutini, quan el seu compatriota cantava, es tornava vermell, fumava nerviosament, obria els ulls i la boca d’una manera desmesurada com si s’hagués adonat d’haver fet una planxa, i després, en acabar-se la cançó, feia una rialleta de menyspreu, seca i esbiaixada. L’altre se n’adonava.

—Sei un infarinato, tu, Ragutini…! Non ti piace l’Italia…! —deia Sabatini mentre tornava a donar l’últim toc al nus de la seva corbata.

Es veia de seguida que Sabatini feia un gran efecte a les senyores. Se’l menjaven amb la vista i li collien les paraules com aquell qui cull pa beneït. Ell les tractava amb un menyspreu olímpic i els contava amb cruesa les seves aventures. Tenia un aplom tan gran que sovint feia l’efecte que les seves paraules eren del tot inconscients.

Les aventures sentimentals de Sabatini, sentides per primera vegada, feien una certa gràcia. Enraonava amb una tal fluència i una tal volubilitat que hauríeu dit que li sortia una serpentina de la boca, plena de coloraines. Les vegades successives produïen un efecte d’ensopiment molt accentuat.

Mentre parlava, Ragutini procurava posar-se-li en lloc ben visible. Li anava seguint l’explicació i la subratllava amb les seves rialletes d’incredulitat. Aquells dos homes eren antípodes. Ragutini era l’home intel·ligent que no encaixa i va pel món portant la seva tristesa i la seva inadaptabilitat com qui porta una maleta. Sabatini era, en canvi, l’idiota de naixement per al qual la vida és un paradís sempre obert, sempre nou i sempre renovat. Amb la seva discreció i el seu esforç per comprendre les coses, Ragutini no feia un pas. Sabatini deia una ximpleria, feia una tombarella i se li obrien les portes de bat a bat.

Amb els italians navegava una senyoreta polonesa que no sé quin càrrec tenia a l’agència telegràfica del seu país. Es deia Gerdy, o almenys li deien aquest nom tan poc polonès, i era petita, animada, alegre, una veritable bola de vidre. Gerdy devia tenir una vintena d’anys. Tenia els cabells castanys, molt secs, amb reflexos sumptuosos i suaus, tallats molt curts, unes faccions vivíssimes i una pell pàl·lida i dura. Era una d’aquelles persones que posen moviment i frescor a tot el que toquen, i en aquell ambient de monstres naufragats i en estat de descomposició feia un gran efecte. Fumava constantment cigarretes russes amb un broquet blanc. Vestia amb una simplicitat admirable i, amb l’impermeable de cuiro que portava, estava deliciosa.

Ragutini n’estava enamorat. Sabatini la tractava de qualsevol manera. Ragutini la seguia amb els seus ulls de pallasso trist, en parlar-li la boca se li assecava i deia una cosa per l’altra. Per l’aire que agafava es veia que hauria fet qualsevol sacrifici si aquella dona l’hi hagués demanat. Sabatini sovint s’arronsava d’espatlles amb una impressionant incorrecció si Gerdy li feia una pregunta. Després, però, un cop d’ullet ben picat i clandestí fet d’una manera caricaturesca feia riure la polonesa com una boja durant cinc minuts.

Un dia li vaig preguntar pels italians.

—Sabatini és un idiota perfecte, però em diverteix extraordinàriament —digué Gerdy, pensarosa, traient un filet de fum per una excletxa del llavi—. Ragutini és més intel·ligent i més segur, però és d’un avorriment pesadíssim i d’un sentimentalisme enervant. Parlant amb ell hom té la sensació que està perdent el temps.

—Us hi casaríeu, amb Sabatini?

—Per què no?

—Malgrat la seva estupidesa?

—Què hi fa? Per a casar-se es necessita molt poca cosa… És per a no casar-se, potser, que cal tenir un cert esperit i una certa gràcia.

—Bah!… Es necessita, per a no casar-se, simplement tenir una mica més d’ingenuïtat.

—No. Vós no podreu veure les coses amb els meus ulls ni jo tenir les vostres idees, per més esforços que fem. Tothom veu les coses des del seu punt de vista, sobretot la dona. De tota manera, en aquesta qüestió no estem pas massa allunyats.

Vaig fer un gest d’interrogació.

—¿No us agraden, a vós, les dones, no diré una mica idiotes, però una mica lleugerament idiotes? Si no us agraden —digué Gerdy, ràpida, aturant amb la mà la meva resposta—, és que teniu molt poc gust.

Gerdy parlava sense parar. Romania gairebé sempre dreta, al mig de l’habitació, amb una tassa de te en una mà i a l’altra una torrada amb una capa prima de mantega a sobre. Al seu voltant es feien i es desfeien les converses i els rotllos. Ella anava rodant. Tenia una paraula per a tothom, no es cansava mai de riure i a tot arreu hi deia la seva. De vegades es produïa al seu voltant un soroll estrepitós o una riallada general que feia tombar tots els caps presents a la reunió. Precisament una tarda que el baríton Boca havia portat frau Schoen a la casa —era la primera vegada de venir-hi—, Gerdy produí un d’aquests terrabastalls de què era especialista. La senyora Schoen es tornà pàl·lida i temérem una escena violenta. La nostra sorpresa fou gran en veure que la reconvenció era certament de disgust, però que el to era gairebé familiar. Dreta al rectangle de l’habitació, amb cara de pomes agres, majestuosa, li digué:

—Gerdy, mira, tinc molt mal de cap. No parlis tan de pressa. Hauré de prendre una pastilla d’aspirina.

La polonesa feia llavors, per reposar, el que Maties Boca anomenava l’intermedi del gat. Es feia portar per la minyona el gat de la senyora de la casa i s’ajeia amb ell sobre un sofà. Amb uns grans treballs li obria la boca i li hi ingurgitava a dins unes gotes de te amb llimona. L’animal s’estarrufava, feia unes extremituds pintoresques, una cara furiosa, esternudava, s’espolsava el bigoti amb les potes i donava unes voltes ràpides sobre la catifa. A Gerdy, tot allò la divertia d’allò més, i tot s’acabava amb una esgarrinxada del gat sobre la seva cara.

Gerdy tenia una feblesa per la vida brillant i el seu somni hauria estat poder viure a París amb molts diners.

—Si Ragutini us prometés de portar-vos-hi, i us hi casaríeu? —li vaig dir una vegada per riure.

—És possible… Em fa tanta il·lusió, París!

—Per què parleu d’aquesta manera? —li deia llavors el sociòleg i moralista rus Gregori Tomski—. Vós que sou tan graciosa, per què desitgeu conèixer les infames insanitats del món occidental? Gerdy, per què us agrada? No en teniu prou encara amb Alemanya?

Gregori Tomski era un emigrat rus crònic que sostenia que a fora de les fronteres del món eslau tot era pervers, pecaminós i antihumà. Era un home minúscul, calb, el cap una mica aixafat, amb una boca enorme, els pòmuls sortits d’una pal·lidesa ivorenca i els ulls d’una qualitat de vidre, gairebé verds. Portava sempre barret fort amb una gran cinta de dol i uns vestits obscurs, deformats amb genolleres, lluents. El que sorprenia més d’aquell home era la seva aparença entendrida i angelical. Parlava d’una manera fosca i suau, sortia i entrava pels llocs sense fer soroll, com una ombra ingràvida, i tenia unes maneres imperceptibles i flotants. No us costava gens d’imaginar-lo anant pel món amb la boca mig badada, els braços oberts a punt de rebre algú, la galta justa esperant la bufetada i el cor sempre a la mà. Després, la seva mateixa correcció, la seva dolçor uatada, el pes minúscul de totes les seves coses, us torbaven d’una manera estranya. Vèieu que la seva angelicalitat era diferent de la que havíeu observat en altres homes. Hi trobàveu una cosa afinada, un filet gairebé invisible de sornegueria, un trèmolo microscòpic, fred i una cosa menuda de clandestinitat untuosa que us posaven davant d’una psicologia insondable. La immobilitat de màscara de les seves faccions desconcertava, però fins en els moments de més dolçor us semblava veure a dins dels seus ulls de vidre una cueta que es movia com la miniatura d’una serp amb el cap triangular aixecat. Qui era aquell home? Un infeliç? Un farsant d’història obscura i tràgica? Qui ho sap!

El sociòleg era molt discutit i diverses persones sentien davant d’ell una repugnància visible. No se sabia ni el que feia ni de què vivia, ni com vivia; deia que traduïa llibres de sociologia de l’alemany al rus i viceversa, però ningú no sabia donar raó d’aquells treballs seriosos. Altres afirmaven que la seva senyora, que era dentista, tenia un despatx en un barri popular, molt conegut, i que això li permetia fer la vida una mica desvagada i incerta que portava. Els més maliciosos el presentaven com un confident hàbil i tèrbol de les policies de tots cantons. Altres, en canvi, afirmaven que era un fanàtic errant i lamentable. Vaig observar que la gent deia, encara, d’ell una cosa singular: deia que us el trobàveu en els llocs més impensats i que, quan més distret estàveu, us donava, amb les seves maneres enguantades i opaques, un petit cop a l’esquena. Jo també ho vaig poder constatar i vaig quedar parat. Un matí vaig anar a fer una visita d’afers a un senyor que vivia en un barri allunyat i vaig creuar-me a l’escala amb el sociòleg rus emigrat. Un altre dia, mentre esperava una senyora amiga en un racó discret d’un parc solitari, el vaig veure passar sota els arbres, amb un diari a la mà, i em féu una gran barretada. Si hagués estat supersticiós, aquell home m’hauria intrigat.

El que portava la batuta contra Tomski era un català, mig comerciant, mig artista, positivament cultivat, el senyor Coberta, fill de l’il·lustre empordanès senyor Coberta, que s’arruïnà, com tothom sap, fa uns anys, anant al darrere del moviment continu. El senyor Coberta era un home fluent i descordat, que tenia una franquesa i una sinceritat astoradores. Era un tendre emportat per un corrent verbal sense horitzons i per la joia de la xerrameca. Ell us deia, d’ell mateix, que tenia «un cor com una casa». El que puc dir és que el vaig veure un dia eixugar-se les llàgrimes al cinema davant d’una escena de reconciliació d’uns fills amb el seu pare. Era un home mitjà, fort, la cara plena de llentilles, els cabells vermellencs, les faccions una mica vulgars darrere d’unes grans ulleres de gust americà. A Berlín era associat en el negoci d’un gran magatzem de fruita i era propietari d’un cinema de barriada.

Coberta no presentava pas contra el rus un argument personal i concret. Tenia, però, una dèria: un odi desenfrenat per Rússia i per tota cosa russa. No ho podia veure ni en pintura.

—L’ànima eslava! —deia ell amb la seva veu una mica nasal i una rialla que li torçava la boca—. Parleu de l’ànima eslava, dels seus misteris profunds i dels seus encants plens de vaguetat… Històries! No hi ha tals misteris, ni tals vaguetats, ni tals encants, ni tals profunditats. El que hi ha és que són uns magnífics salvatges. Res més.

Us venien ganes de demanar-li per quins camins estranys havia arribat a les seves conclusions. Les ganes us duraven un instant. Us el miràveu i el trobàveu tan ple de vida i tan del país que amb això en teníeu prou per a comprendre-ho tot. En boca d’aquell home les idees més extremades agafaven un aire natural. D’un català, se’n pot esperar sempre el més impensat i el més extraordinari.

Les idees de Coberta sobre Rússia i els russos em recordaven una frase de Disraeli sobre el mateix tema: «Els russos seran excel·lents mentre portin la camisa fora dels pantalons. El dia, però, que aparentment se civilitzin, no tindran pas tanta amenitat com encara tenen».

Quan es parlava de Rússia Tomski s’eclipsava del grup i desapareixia. Gerdy es posava del cantó del senyor Coberta, i Ragutini semblava també flanquejar aquesta tendència malgrat el seu mutisme obstinat.

—Són tan bruts! —deia Gerdy amb calor—. El que els fa sofrir més és no poder-se mocar amb els dits i no poder beure el te amb el platet de la tassa…

—És clar! —deia Coberta amb un aire confirmatiu, fent-se sortir els punys de la camisa i agafant embranzida—. Són uns bàrbars. Entreu si us plau en un restaurant rus i ho veureu. Fixeu-vos en la manera que tenen de menjar. Ho barregen tot: la fruita, amb la carn i el cafè; el peix, amb els dolços i el formatge; la llet, amb els llegums i l’alcohol de setanta graus. Les seves barreges no tenen sentit, són una cosa manicomial. Nosaltres hem inventat l’arròs amb pollastre; ells han inventat els bistecs ensucrats. Són antípodes. I les dones russes? ¿Heu vist una cosa més extraordinària que les dones russes? Les de la més alta aristocràcia fa l’efecte que fa un any eren encara cambreres. Els esnobs us diran que sensualment són complicades, literàries i interessants. Error. Ens fan l’efecte que són complicades perquè totes acaben en forma de cua de peix i donen més pa que formatge…

—És veritat! —deia Gerdy amb passió—. Nosaltres, els polonesos…

Sabatini pogué tot just ofegar una rialla. Ragutini tingué prou serenitat per a col·locar un mot diversiu i salvador sense deixar de mirar-la amb un aire dolçament meravellat.

—Dels salvatges, què se’n pot esperar? —deia Coberta fent un gest teatral—. Són gent forta, d’una peça, inflexible, tossuda i brutal. No canvien mai, no s’equivoquen mai, no tenen cap feblesa ni cap elasticitat. Per això són freds, objectius, implacables, i la seva inflexibilitat és total. Al servei d’una idea arriben fàcilment al fanatisme i a l’obcecació. Maten i degollen, si convé, amb una fredor mecànica. Aquesta gent m’espanta i m’horroritza i la seva veritat victimària posada a la base de la vida social em fa enyorar la dolçor de la gent corrompuda i sentimental. M’agrada més que la vida sigui cordial, encara que tot balli una mica, que no pas que em posin a dins d’una màquina perfecta, justa i brutal. Convé que la gent tingui, si és possible, la camisa una mica bruta i una moral tova. Convé ésser enraonat i tolerant i treballar contra el salvatgisme simplista, sanguinari i brutal. Aquests russos tenen una altra característica: estan posseïts de la mania de la història, aspiren a assolir un gran relleu històric, volen quedar. Per quedar estan disposats a realitzar les més grans barrabassades, a passar per sobre de tot, a afusellar els seus pares i les seves mares. Afirmen que abans de la seva revolució —que no ha consistit més que en la implantació del caos en dilatades extensions de la terra— la vida dels homes ha estat un pur error, una agitació negligible i sense importància, i que només a partir de la seva aparició sobre la terra s’ha implantat la veritat. Són gent que no s’estan de res, d’una diabòlica petulància. No posseeixen ni el més lleu vernís de discreció, de sentit del ridícul, de comprensió generosa i humana. Són uns insuportables pedants, d’una puerilitat inenarrable…

Les idees de Coberta alçaren diverses protestes. Les més importants sortiren d’un matrimoni alemany, el senyor i la senyora Mulhens, de Breslau. Aquest matrimoni era una cosa notable. Fins a l’edat de trenta anys havien viscut marit i muller en un estat de tèbia felicitat conjugal. Ell era empleat d’una banca i ella portava els llibres d’un restaurant. Un dia, però, conegueren un metge psiquiatre amb un gran esdevenidor darrere seu que era a més a més un expert conreador de les ciències ocultes i de les anomenades manifestacions vitals. Jo no sé pas exactament en què consisteixen aquestes honorables disciplines mentals. El cert és, però, que el facultatiu hi aficionà el matrimoni i que els senyors Mulhens passaren sobtadament, de la grisor tèbia que fins a la data els havia embolicats, a l’agitació desmanegada i xarbotant. Ell deixà la banca i ella abandonà el restaurant i començaren una bohèmia delirant. Els alemanys posen en totes les seves coses, normals o anormals, la mateixa ansiositat i el mateix gust de possessió total. Hom el veié freqüentar els cenacles de l’avantguarda més desguitarrada, els clubs mig amagats, els antres clandestins científico-sensuals. Hagueren de fer un gran esforç, al principi, per aclimatar-s’hi, però alliçonats pel seu documentat cicerone arribaren a entendre-ho tot sense dificultat. Passaren per totes les desviacions medievals que segons diuen s’han produït aquests últims anys: la màgia negra, l’ocultisme, la teosofia, l’espiritisme, l’expressionisme, les experiències de rejoveniment i l’euforisme, sense comptar les diferents manifestacions de la pornografia transcendental. En aquell moment es trobaven en el punt àlgid de la psicoanàlisi i en ple simbolisme inconscient i sensual. Havien resistit heroicament tot aquell camí de martiri, però el seu propòsit era assolit: eren dues pelleringues humanes científiques i totals. No els quedava res llevat de la corda fixa de l’obsessió manicomial de la felicitat. La senyora Mulhens era una dona petita i grassa, greixosa i ordinària, plena de pells i de brillants, repugnant. Feia de mèdium i tirava les cartes. Ell era un homúncul mitjà, ivorenc i clorat, amb una cara de fetus i unes anques rodones i sortides, devastat i putrefacte, gravat. Era crític d’art i chansonnier de music hall.

—Per què parlar d’aquestes coses tan importants —contestaren al senyor Coberta gairebé alhora els dos elements del matrimoni indignat— sense mètode i sense un sentit de responsabilitat? Arribar a tenir una certa cultura és una cosa molt llarga i difícil que ultrapassa les possibilitats d’un simple comerciant…

El senyor Coberta els escoltà amb el cap jup, sorneguer, donant uns copets irònics de sabata a la pota d’un sofà. Després alçà el cap i els esguardà com aquell qui mira una gran altura. Tothom esperava una envestida brillant. Coberta s’arronsà d’espatlles i deixà el camp.

Totes les prediccions de Xammar es confirmaren. Aquelles tasses de te fructificaren ràpidament. Von Berg sol·licità la nostra col·laboració a base de molt bons tractes. Xammar estigué a punt de deixar-se monopolitzar pels italians i els seus serveis periodístics, tan àgils. Elaboràrem una biografia compendiada del baríton Boca que frau Schoen ens pagà esplèndidament. La mateixa senyora —que tenia vastes relacions— ens proporcionà la traducció de la propaganda de l’Hamburg America Line, treball còmode, fàcil i ben retribuït. El senyor Coberta ens obrí els braços. A part dels negocis que li coneixíem n’havia posat un altre: el d’antiguitats. La contracció econòmica era molt favorable per a un negoci d’aquesta classe. Una bona part de les coses que a l’època de la inflació havien estat mercadejades tornaven a trobar-se en el mercat. Coberta prosperava… Així, entre una cosa i l’altra, arribàrem a arrodonir un pressupost substanciós. Davant de la margarina i dels ersatz poguérem mantenir el respecte degut a la dignitat humana. Poguérem, àdhuc, traspassar a mans més expertes la traducció de l’«Ètica» de Kropotkin que Tassin ens havia generosament proporcionat. Xammar arribava sovint amb un o altre objecte. L’apartament de Kantstrasse s’anava polint i refinant.

Arribà un moment en què es plantejà a la casa el problema de saber fins a quin punt calia obrir més la mà. L’afluència de contertulis augmentava cada setmana, i jo crec que això era degut al fet que, al contrari del que passava en moltes reunions berlineses similars, aquella reunió no era específicament cultural.

—Les nostres reunions —deia Xammar— són massa divertides, la gent s’hi troba massa bé. Per aconseguir que els assistents no siguin massa assidus, perquè de tant en tant es dediquin a escampar la boira, convindrà, potser, densificar el to intel·lectual.

Per assolir aquest objectiu semblà que seria de molta utilitat la presència del doctor Guerrero, filòsof guatemaltec format a Madrid, un home jove, petit, sec, demacrat, que portava sempre un bastonet penjat al braç i es passava la vida fregant-se les mans. Tenia el crani allargat i dur i el color de la cara terrós i un nas aristocràtic i important. Semblava, a simple vista, un oficial de perruqueria aficionat als braus. Jo sempre el veia vestit amb una americaneta blanca, les tisores o la navalla a la mà, una punta groga de cigarreta darrere l’orella, parlant de filosofia taurina amb paraules enrevessades i uns gestos automàtics i estranys. Era un aspirant a la carrera universitària, però en realitat del que patia aquell xicot era d’un gran restrenyiment i d’una manca de llegums esponjats. El doctor Guerrero era un típic exemplar de l’intel·lectual concentrat: era una confusió terriblement espessa guiada per un desig clar: ésser pensionat o tenir la consideració de pensionat; ésser professor o tenir la consideració de professor; ésser d’un escalafó o tenir la consideració d’escalafonat. Intel·lectualment parlant, qualsevol bombolla verbal li feia rodar el cap. El seu fort era una incapacitat gairebé absoluta per a veure la realitat, per a saber triar el que és palla del que és gra. Oscil·lava constantment entre l’obscuritat bizantina i la mania de dir acudits i ho defensava tot mentre tingués per a recolzar-se un argument incomprensible o un joc de paraules afortunat. No era mai natural ni clar. Produïa l’angúnia que fan els homes que han nascut per parlar sense saber mai el que diuen, per parlar com els orats.

Per desgràcia, el doctor Guerrero fou ràpidament posat fora de combat. En efecte: trobà un obstacle sistemàtic a les seves peroracions en la persona del senyor Mariano Regulado, un portuguès colonial que havia vingut a donar un curs de patologia tropical. Regulado era, a les reunions, el sentit comú, l’equilibri i la normalitat. Era un home gras, diabètic, inflat, de color de pega dolça desmarxada, els cabells llargs, plàcids i molls i la cara coberta d’un tel de sofriment.

L’entreteniment d’aquell bon senyor consistí a posar-se davant del futur professor i escoltar-lo amb un somriure enigmàtic però externament amable. Hi passava tot el temps que feia falta, sense la més lleu impaciència, mantenint sempre l’atenció i la curiositat. I era indefectible: al cap d’un temps més o menys llarg el filòsof perdia els estreps i començava a vacil·lar. Sempre es cansava més aviat Guerrero de parlar que Regulado d’escoltar-lo. Quan veia que feia aigües, el portuguès deia amb una veu manyaga i dolça:

—Jo li puc assegurar una cosa, senyor Guerrero. Vostè és un home absolutament simpàtic; és gairebé segur que farà una carrera considerable.

Gerdy s’associava sovint a Regulado en aquesta feina de mantenir-lo, a través de l’observació, a ratlla. Guerrero cometé l’error de dir una atzagaiada sobre els vins francesos davant de Gerdy, una de les tantes petulants ximpleries que hom ha hagut de sentir a la nostra època sobre les coses definitivament establertes, serioses, acabades.

—Ah, no! —digué la polonesa, indignada—. Per això, no hi passo. És massa fort. I digui’m, estimat professor, quina filosofia ensenya si desconeix aquestes coses tan elementals? Això no vol pas dir —afegí Gerdy amb una amable rialla de menyspreu— que vostè no arribi a ésser de tota manera un bon professor d’Universitat…

Per fortuna, la necessitat de reforçar la densitat cultural de les reunions trobà un excel·lent col·laborador en la figura del doctor Wiener, Privat-Dozent de mètrica a la Universitat de Hale. Era un home d’uns quaranta anys, ros blanc, macilent, passiu i distret. S’assemblava molt al Nietzsche dels retrats corrents i tenia sobretot l’aire de sobtada sorpresa que tenen aquests retrats. Observat, era molt curiós. Preguntava les coses més rares amb un aire de mosca morta i deixava a tothom parat. La seva curiositat era universal i furgava per tots cantons. Amb el mateix entusiasme demanava sobre coses d’art que de finances, sobre coses vulgars que sobre coses elevades. Les seves preguntes prenien un aire singular quan hom veia que el doctor Wiener no escoltava mai cap resposta. De vegades s’esdevenia, en efecte, que el seu interlocutor coneixia el tema sobre el qual versava la pregunta. Poques vegades, és cert; el professor era un home massa preocupat per a saber triar els seus interlocutors i sovint parlava de filosofia a les senyoretes i de modes o de danses als venerables doctors de facultat. Però de vegades encaixava just, i, quan arribava el cas, el preguntat collia les seves idees i es disposava, a través d’una introducció general, a fer un discurs brillant. Al cap de pocs moments de sentir-lo parlar, el professor tenia ja el cap a una altra banda. Si venia d’aquí, en plena explicació, es posava a taral·lejar de mala manera un tros de musiqueta de qualsevol mena o feia, sense ni com va ni com costa, una pregunta completament estranya a la qüestió. Aquestes distraccions eren la feblesa de la seva forta personalitat encara que a l’hora d’interpretar-les la gent no es posava mai d’acord. Alguns afirmaven que eren la demostració clara que era un savi acabat. Altres, en canvi, deien que era un mal educat i diversos esperits tocats i posats l’haurien engaltat.

Parlant, era igual. Anava de santificat a matines, passava de l’any tres mil abans de Crist a Bismarck amb una velocitat vertiginosa. Les seves converses eren un indescriptible barrejat. Veia, per dir-ho amb rapidesa i claredat, unes coses en funció d’unes altres. Aquest procediment, però, que vesteix tantes persones, a les seves mans, que no havien romput mai cap plat ni cap olla, feien l’efecte d’un còmic pujat. Quan parlava era impossible no imaginar-lo remenant amb una llossa enorme una olla plena fins dalt dels objectes més estranys. La llossa portava a la superfície tan aviat el nas xafat de Sòcrates com una mandíbula de l’edat de pedra, la punxa d’una catedral gòtica com unes patilles d’ara fa quaranta anys. Fullejant fa molts anys el llibre de Spengler sobre la crisi d’Occident —llibre avui completament oblidat— vaig pensar moltes vegades en aquell home. Eren dues coses iguals. Després, a mesura que he anat pensant en la cultura alemanya i n’he llegit la història, he vist que el professor de Mètrica n’era un típic representant. La cultura alemanya és una cursa desenfrenada a través dels temps a la recerca de la solució del principi de contradicció i del problema de la dualitat. En aquesta cursa els moments d’especialització estan lligats als moments d’humanisme per successió, com els grans d’uns rosaris. L’especialització precedeix l’humanisme, i aquests moments cauen altra vegada en l’especialització. L’especialització coincideix generalment amb les temporades de prosperitat; és, diríem, el restrenyiment de la prosperitat. L’humanisme es manifesta en els moments de decadència, és un desfermament de forces vitals incertes i barrejades. En aquesta cultura aquest moviment de pèndol no s’atura i hom el porta d’un cantó a un altre fins a les darreres conseqüències. El doctor Wiener representava el moment humanístic d’una manera brillant.

La presència d’aquell home produí, però, els resultats que n’esperàvem. Moltes persones que havien pretès accedir a la reunió desistiren en saber que el professor de Hale hi assistia. La seva densitat feia basarda i hom en fugia com el dimoni de la creu. Per a les persones que constituïen els elements antics i bàsics de la reunió, la seva presència era indiferent, perquè mai no en feren gens de cas.

Arribà, doncs, una etapa de normalitat total. Les nostres necessitats quedaren cobertes. Tornàrem a la llibertat de moviments, moviments que sempre foren, però, d’una gran modèstia. Per celebrar la bona marxa de l’evolució de les nostres coses férem un excel·lent sopar, amb vins inoblidables, al restaurant Kempinski.

Quant tot, però, fou endegat i posat en ordre, vaig haver de marxar de Berlín. Aquestes ruptures de ritme solen passar en la vida. Vaig acomiadar-me del meu vell amic Xammar, de la seva senyora, de Mauzi, del pequinès i de les figures del nostre cercle, amb veritable sentiment.

Passaren mesos, dos o tres anys potser. Els records d’aquella època s’anaren esborrant de mica en mica de la meva memòria. Molt de tard en tard m’arribava alguna notícia, generalment vaga, dels habitants del pis de Kantstrasse. De vegades, sense saber per quina raó, apareixia en la meva memòria la figura de Gerdy, la viva polonesa. En el retaule desllorigat de Berlín, aquella noia tenia un encant de cel de primavera, una frescor fina i picant. Però aquest era, precisament, l’inconvenient: Gerdy era massa a primer pla i era molt difícil d’establir amb ella una comunicació plausible, una simple, senzilla conversa. Vaig constatar en tot cas que Gerdy m’havia deixat un record que flotava sobre la vaguetat que deixa el pas del temps.

Però tot d’un plegat vaig tenir notícies.

Trobant-me a Girona, no fa gaire, vaig llegir pels carrers uns grans cartells anunciant el «Rigoletto» per a la mateixa nit. A la llista dels cantants, hi vaig descobrir el nom de Mattia Bocca, que vaig suposar una italianització del nom del baríton del Camp de Tarragona. Vaig prendre una localitat del Teatre Principal i el vaig veure, en efecte, sortir a les taules, més trist, més pobre i més derrotat que mai. La veu se li havia xafat i cantava de baix abaritonat. Coixejava i la forma de molla de somier que l’esforç elevatori dels pinyols havia donat al seu cos s’havia còmicament afluixat. Acabada la funció, entràrem a Ca la Quima a menjar un llomillo amb mongetes, una ametlla torrada, i a beure una gota de vi blanc. A l’hora de les confidències sortírem a parlar dels temps de Berlín, però em semblà que en tenia un record amarg. De tota manera, vaig fer un esforç i vaig demanar-li noves de Gerdy.

—Aquella noia tan graciosa, ¿sabeu el que s’ha fet?

—Gerdy, sí; la filla natural de la senyora Schoen…

—Filla natural de qui?… —vaig dir astorat.

—Sí, home! De la senyora Schoen. Va morir fa uns quants mesos.

—Dieu que va morir?… No pot ésser.

—Que no pot ésser? Encara em fareu riure… Va morir d’una tuberculosi fulminant poc temps després de vós haver marxat.

No vaig pas gosar preguntar-li res més. La basarda del passat m’havia glaçat. Sortírem i anàrem a donar un tomb Onyar amunt. Maties Boca fumava absort i distret, cansat. No semblava pas tenir ganes d’enraonar. Feia una nit de tardor una mica humida, suau. Per fer alguna cosa, vaig mirar el cel: hi havia sempre les estrelles, el mateix món aclaparador, indiferent i inhumà. Tot us convidava a tancar els ulls i a deixar-vos anar en la morbosa deliqüescència del record en curs ineluctable de desaparició. La constatació de la humana, miserable petitesa, em produïa com una voluptuositat dolorosa: una barreja de basarda i d’entendriment. Potser caminàrem un quart més.

—Què us sembla si ens acostéssim al llit? —em demanà el baríton llençant el cigar al pedruscall del riu.

—Ens hi podem, si voleu, acostar.

Giràrem en rodó i férem cap a la ciutat.

—Demà serà un altre dia! —em digué el senyor Boca a l’hora d’acomiadar-nos, tot allargant-me la mà.

—És probable, naturalment.

—Bona nit.

—Adéu-siau.

Ens allunyàrem, ell d’un cantó i jo d’un altre. Abans de girar el xamfrà vaig tombar el cap. El senyor Boca també s’havia tombat. Ens miràrem de lluny, un segon llarg. Érem amics, desconeguts i estranys. A la fi, vaig arronsar-me d’espatlles i vaig continuar el meu camí.