Casa de dispeses madrilenya

L’altre dia, passejant a l’atzar pels carrers de la meva vella i tan estimada ciutat de Girona, vaig veure, penjats a les parets rònegues d’una casa dels Quatre Cantons, els residus d’uns cartells de propaganda: exactament els cartells de propaganda, ja molt tronats i descolorits, d’un espectacle que realitza, quan arriba el bon temps i les nits comencen d’ésser caloroses, una banda o tropa grotesca. En el meu temps aquesta formació tenia una base llevantina —i dic llevantina perquè la majoria dels seus components eren valencians— i el seu director era un tipus que feia gairebé basarda, d’una sorollosa popularitat, ben poc envejable al meu modest entendre.

En el curs de la meva vida i sobretot en temps de la meva joventut, vaig viure en infinitat de cases de dispeses, pensions, fondes i hotels; els llits que han suportat els meus ossos, durant un període més o menys llarg de temps, són literalment innombrables: llits de tota mena de dimensions, formes, colors i agençament i d’una recepció més aviat freda i indiferent. En aquesta col·lecció agredolça d’allotjaments, hi figura una casa de dispeses madrilenya, en la qual vaig viure ja fa molt de temps. Estava situada al carrer de Miguel Moya, a tocar de la plaça del Callao, el centre del brogit del Madrid dels forasters.

La casa, en realitat, era gran, però semblava molt petita per raó del fet que a la voravia del davant s’alçava la paret lateral de l’impressionant gratacels de la Premsa. La presència d’aquest monstre edilici influïa sobre tot el que el voltava i fins i tot falsificava la visió del món que tenien les persones instal·lades en la rodalia. La casa de dispeses era típica del Madrid tradicional: un pati central, que ara havia estat cobert per una claraboia, tancat a quatre vents per les ales de l’edifici. Si el gratacels no hagués existit, la casa ens hauria semblat diferent, com ja he dit; de fet, ens semblava enxubada i minúscula; l’alçada de les habitacions era vasta, com la de moltes cases a l’antiga, però el contrast amb les parets tan elevades que teníem a l’enfront la reduïa a dimensions d’asfíxia. La presència d’aquell aparatós gratacels ens produïa la sensació de viure en una mena de Nova York, no pas, és clar, autèntic, però en una mena de Nova York del país. Tendíem a tornar-nos novaiorquesos. Les senyoretes del barri feien grans esforços per ésser confoses amb les artistes de cinema i fins hi havia algun veí d’una activitat brusca i contundent, amb la mandíbula una mica sortida, la corbata lluent i l’espatlla sòlida i quadrada. Es tractava de gallecs o d’asturians de Madrid, però de vegades semblaven una altra classe de tipus. Jo vaig pensar alguna vegada que la Providència m’havia col·locat la impressionant verticalitat dels gratacels davant dels ulls per fer-me comprendre la necessitat urgent de llevar-me de matí, d’ordenar el meu treball i de posar una mica de regularitat a la meva vida. No vull pas dir que la presència d’aquell edifici no em portés, durant els primers dies, pel bon camí; de fet, el canvi tingué poca duració; mai no vaig arribar a llevar-me a una hora decent. Sentir-se immune, fins i tot de la influència moralitzadora dels gratacels, no és pas un encoratjament per a la vida.

L’edifici en què estava instal·lada la casa de dispeses era nou o almenys molt restaurat i, com totes les cases noves que es construïren en el nostre país, en aquella època, no tenia pas gaire solidesa. Les fustes de portes i finestres havien fet uns insòlits moviments i de fet no tancaven res; les parets eren més primes que una orella de gat i la presència dels veïns en la nostra vida era constant; a la nit teníeu la sensació de dormir sempre amb un o altre, amb forasters; no es podia amb prou feines enraonar, perquè tot se sentia; les persianes eren de guillotina i molt pretensioses; però, a causa d’allò que els botànics anomenen el trauma de la fusta, no guillotinaven res: ni la llum de l’alba, que és rosada i feble, ni la llum dels arcs voltaics del carrer. Les persianes havien quedat encallades en les vies laterals de les finestres i no feien cap moviment, ni d’ascensió ni de descens, per més que us esforcéssiu a estirar la cinta. Eren guillotines espatllades, guillotines que havien quedat guillotinades prèviament. La cambra de bany de la casa era un pur misteri. Sens dubte pel temor que el sistema hidràulic de l’edifici no produís alguna desgràcia, hom havia decidit utilitzar-lo per a guardar els records de família. A dins de la banyera, s’hi podia veure una Venus de Milo de guix coberta d’una capa de pols groguenca; el retrat del difunt marit de la senyora dins d’un marc sever i solemne, d’una aparatositat de cementiri; uns testos amb unes palmeres esquàlides i malaltisses; uns volums jurídics de l’Editorial Reus, trobats en l’habitació d’un opositor desafortunat que s’havia suïcidat; uns paraigües amb les barnilles rompudes. Veure un paraigua decaigut i inútil a dins d’un banyera és un espectacle molt trist. El lavabo era pràcticament inservible: si giràveu una aixeta sentíeu un soroll de vent que sortia pel forat, un soroll que feia com un xiulet desvergonyit i que semblava burlar-se de la vostra presència. Al bec del penja-robes de darrere de la porta, hi romangué penjat durant molt de temps un barnús que ningú no sabé mai de qui era… prou espellifat, però, perquè algú tractés de fer-se’l seu. Era una cambra de bany que produïa la melangia de les coses que han estat construïdes per equivocació, de les coses absolutament gratuïtes.

La pensió era valenciana, i la senyora que la regentava tenia una grandiositat i una ufania evidents. Els menús eren fets a base de l’inevitable plat d’arròs: l’arròs a banda, la paella, l’arròs sucós. Encara recordo els filaments de safrà flotant en aquells sucs groguencs. Era un devessall d’arròs continu que amb prou feines vaig poder resistir uns dies. El gratacels ens transportava a Nova York; la persistència de l’arròs ens desplaçava a la Xina. Però la senyora era molt bona persona; quan arribava l’hora de pagar, no la vaig veure mai adoptar un posat impertinent. Jo estic segur que aquella imponent matrona considerava que l’arròs és una cosa tan important que n’hauria cuinat de franc per a tota la humanitat. La generosa concepció que de l’economia tenia la senyora feia que la casa fos molt concorreguda. A part dels dispesers corrents, la cuina era sempre plena de ciutadans de l’antic regne de València que anaven curts d’un plat d’arròs, i que en aquella cuina podia sempre trobar-se de les deu del matí a les dotze de la nit.

La casa era, a més a més, un gran centre taurí. Uns grans, enormes, feréstecs caps de toro autèntics, històrics, catalogats i coneguts eren clavats en els quatre racons que els passadissos que voltaven el pati feien. Enfilàveu un d’aquells passadissos, i al fons vèieu el cap de la noble bèstia, proveït d’una presència terriblement real, esborronadorament viva. És clar que a la llarga us hi acostumàveu, perquè la vida us porta a haver-vos d’acostumar a les coses més estranyes i insospitades: Però no vaig veure ningú que els primers dies pogués reprimir una sensació de basarda davant dels ulls, de les banyes, del morro, del coll magnífic, d’aquelles bèsties feres. Presidint el menjador, a la paret principal, hi havia un altre espècimen de cap, que tenia a sota una inscripció en lletres daurades, un cap de toro de color rogenc, que feia la mateixa por que els altres que hi ha via als passadissos. La pensió era concorreguda per persones molt conegudes en l’ambient de la festa, sobretot a l’hivern. La visita de don Vicenç Barrera fou recordada a la casa durant molt de temps. El devessall d’arròs que es produí a la cuina fou enorme. Dues hores després d’haver-se retirat don Vicenç encara es trobava gent que menjava arròs en un lloc o altre de la casa, i jo vaig veure un senyor que en menjava un plat al passadís, a peu dret.

En un dia determinat, arribà a la porta de la casa un enorme autobús, de color groc canari, entapissat al gust cubista. De les portes del vehicle, en descendiren un considerable nombre de ciutadans, enfundats dins dels corresponents guardapols i amb un aire tan fatigat i esmorteït que semblava que sortien de presidi. Una gran quantitat de caixes d’instruments musicals foren arriades del sostre de l’autobús. Eren el personal i l’utillatge artístic de la banda, la propaganda mural de la qual vaig contemplar l’altre dia passejant pels carrers de la Girona vella. L’autobús cridà considerablement l’atenció i un grup nombrós de públic es concentrà davant de la casa de dispeses. La curiositat dels badocs arribà al punt de dalt quan es veié sortir de l’artefacte dos éssers extraordinaris: un gegant i un nan autèntics. Tant l’un com l’altre feren a la gent un somriure cordial, encara que una mica fatigat pel llarg camí que acabaven de realitzar. Després entraren per la porta del carrer i s’instal·laren a la casa de dispeses. En el moment d’entrar, la senyora els esperava a la porta: estava radiant i tenia els ulls lluents. Per a ella era notòriament un gran dia.

Al cap de poques hores d’haver estat envaïda per aquells elements, la casa es poblà d’efluvis musicals. D’una habitació, en sortien les notes d’un oboè; de l’altra, d’un trombó; les flautes, les violes i els flautins inundaven els passadissos; les trompetes tenien molta presència; els instruments de corda no eren pas gaire abundants, però els pocs que hi havia dibuixaven línies melòdiques per l’ondulació de l’espai. Encara que amb un cert esllanguiment —la primavera era ja molt avançada—, els cornetins semblaven treure, en l’atmosfera, uns llampecs rutilants.

Al principi la concentració musical semblà molt agradable, perquè tenir música a casa mateix serà sempre una aspiració de les persones sensibles. Però passaren uns dies i la densitat de les emanacions musicals, i sobretot la diversitat inconnexa del exercicis, començà a resultar una mica pesadeta. Els artistes eren gairebé tots, com ja he dit, llevantins i molt aficionats a menjar arròs d’una o altra manera. Arribaren una mica decandits i tocats de pal·lidesa, però, davant del floret de plats d’arròs de condimentació diversa que la casa els presentà, es referen ràpidament. El rosat reaparegué a les seves galtes i l’ull se’ls féu viu. Vaig poder constatar que a mesura que la seva millora s’accentuava el seu ardor musical augmentava paral·lelament.

Jo ja sabia que els valencians tenen una gran tenacitat; vaig constatar, llavors, que aquesta tenacitat es manifesta àdhuc quan tenen una trompeta o un clarinet a la mà. Així, es produí a la casa una pressió musical tan forta, i sobretot tan sistemàtica i continuada, que es formà en l’aire d’aquelles parets com un núvol espès d’efluvis musicals absolutament inconnexos i desballestats dins del qual semblaven nedar les serpentines de la corda. Arribà un moment que els dispesers tinguérem la sensació de viure en un altre medi: en un medi pesant, estret, enrarit, en un medi que semblava que no s’hi cabia. Exactament semblava que la música ho havia envaït tot i que era exercida una pressió sobre el que la pensió contenia, una pressió que us reduïa l’espai indispensable, que us envaïa, que us foragitava de la vostra vida habitual com si fóssiu un objecte i us desplacessin de mica en mica.

De seguida es veié que no hi havia més que un camí: desplaçar-se voluntàriament i passar dies sencers fora de casa esperant que l’arribada de la nit creés un ambient més propici. Això és el que hagueren de fer la majoria dels dispesers, a part de tres o quatre persones delicades que no pogueren resistir la pressió i abandonaren la casa definitivament.

Vaig tractar de fer amb els resistents una acció mancomunada a l’objecte de presentar a la senyora els termes de la situació objectiva. La meva acció estava destinada a fer-la sabedora que, si l’abundància d’arròs persistia, la vida a la casa es faria literalment impossible. Vaig aliar-me amb un comandant de la Remunta, un estudiant de Filosofia i Lletres i un cap d’Administració de segona classe, en situació d’excedent. La formulació de qualsevol judici crític sobre la banda ens hauria pogut donar un disgust, perquè les qüestions estètiques són sempre vidrioses i difícils. Aquells homes, en definitiva, es guanyaven la vida d’aquella manera, i això és respectable sempre. L’únic camí era treballar per carambola i aconseguir una minva de l’entusiasme mitjançant una discreta reducció de les racions d’arròs que resultaven tenir tanta eficiència.

La senyora, però, no es deixà pas convèncer. Hagué de constatar que, per a tota persona no totalment valenciana, la pressió era, realment, molt acusada. Però ella estava encantada. La presència de tants artistes a la casa l’emplenava de joia. Per a ella, la qüestió es reduïa a un problema de sensibilitat, a tenir més o menys una ànima d’artista. Ella, com a valenciana, tenia realment una ànima d’artista. Per això aquell ambient era propici. Propici i fascinador. Ara, les persones desproveïdes de sensibilitat, irreductibles a l’art, era natural que s’enervessin una mica. Era tan natural…! Ja es pot xiular si l’ase no vol beure… Quedà, doncs, establerta una línia divisòria: d’un cantó la vulgaritat i l’adotzenament; de l’altre, la flama de l’art, tan divina.

La visita de la comissió havent pres aquest carés, desagradable per tants conceptes, fou absolutament impossible d’insinuar res respecte de la reducció de les racions alimentàries. Si algú ho hagués proposat a la senyora, s’hauria produït una escena de conseqüències imprevisibles, probablement gravíssimes. Així, doncs, el cafarnaüm musical continuà; fou impossible, de dies, de romandre a la casa un moment; vagàvem pels carrers, entràvem i sortíem pels cafès com ànimes en pena.

El gegant era un gegant autèntic: era molt alt i, a més, molt jove, la qual cosa mantenia l’esperança d’una creixença posterior, sempre possible. Era un xicot ros, d’ulls blavissos, una mica enfonsats sota l’arc poblat de les celles, d’aspecte tímid i bondadós. Aparentment sembla una cosa estranya que un gegant tingui un aspecte tímid; la literatura ens ha acostumat a uns gegants prepotents i intractables, capaços de fer, a cada moment, qualsevol estropici. Però la realitat és aquesta i jo vaig poder convèncer-me’n en el tracte que hi vaig tenir.

En tot cas, era l’element de propaganda més eficaç d’aquell escamot artístic. El seu treball consistia —a part de tocar el bombo en l’orquestra— a arribar a les poblacions vint-i-quatre hores abans de l’autobús groc canari i a passejar-se pels carrers, amb les mans a la butxaca i fumant un cigarret. Havia estat sempre reaci a disfressar-se i a carregar massa la nota. Era discret. I bé: només havia de fer l’aparició i les criatures se li arremolinaven al voltant, la gent sortia per portes i finestres, la seva figura esdevenia el tema de conversa en tavernes i cafès i una cua sumptuosa es formava davant de la taquilla.

—El gegant! El gegant! —deia la gent. La badoqueria i la curiositat que produïa, pel mer fet d’existir, aquell individu, eren canalitzades per l’administració provident.

La primera nit que l’escamot envaí la casa de dispeses, s’escaigué que vaig retirar-me tard, a la matinada; al passadís, mal il·luminat, vaig topar amb els peus amb un objecte de presència ignorada. Vaig suposar, al principi, que era algun envoltori musical que no havien aconseguit encabir en les cambres immediates. Resultà que era el gegant, que dormia sobre un tren de dos matalassos estesos al passadís. Vaig preveure una reacció violenta, car la gent no està pas perquè, ni per equivocació, la despertin a la nit. Quan vaig veure que un ésser humà alçava mig cos del sòl i que m’arribava al pit, vaig quedar més mort que viu.

—Senyor gegant, us demano mil perdons… —vaig dir amb l’amabilitat més acusada, donant a entendre que el meu desig de composició era evident.

—El meu nom és Paquito… —contestà el gegant, passant-se la mà pels ulls i tirant-se els cabells cap al clatell. Parlava en valencià amb una veu trèmula i desproveïda de disgust, gairebé blanca.

—No us exposeu massa als corrents d’aire dels passadissos? —vaig preguntar més calmat.

—Hi estic acostumat. No hi ha llits per a les persones que tenim la desgràcia de tenir aquesta llargada. No cabem en els llits corrents i així hem de dormir en els espais horitzontals més espaiosos, generalment al menjador o en un o altre passadís…

—Així, pel que veig, les seves proporcions gegantines no són pas gaire corrents?

—Els que tenim aquesta desgràcia no ens hauríem de moure mai de casa, ve-li aquí… —digué el jove, tornant a la posició horitzontal, cobrint-se amb la roba, amb un gest de cansament i d’escepticisme.

Em semblà un home atabalat i entristit per les seves dimensions gegantines. Vaig afigurar-me’l anant d’una població a l’altra, absolutament indiferent a tot, els ulls blavissos perduts sobre qualsevol cosa, obsessionat amb la idea de per què havia sortit molt més llarg que l’altra gent. I sempre arrossegant un núvol de criatures i de badocs per places i carrers.

Un dia parlàrem una mica. Malgrat la seva extrema joventut, vaig donar-li el tractament de vós, perquè em semblava el més plausible.

—En definitiva, ésser un gegant com sou vós, en què consisteix?

—Consisteix en un simple error de la naturalesa. A disposar d’un metre de massa, absolutament inútil, sobrer.

—Però potser necessari…

—No ho crec pas. Innecessari totalment.

Vaig pensar en la cambra de bany inútil. Una cambra de bany inútil. Un metre d’ossos humans inútils. Aquells caps de toro paorosos, absolutament inútils, penjats en el menjador i en els passadissos.

—Teniu família?

—Vagament. Les proporcions inusitades no són pas del gust de les famílies. Volen normalitat. Les famílies rebutgen les aberracions i el pintoresc excessiu.

—Heu conegut els vostres pares?

—Molt poc. Eren pobres. En constatar el meu creixement excepcional s’espantaren i em deixaren a la cura d’una vella tia, més indiferent als misteris de la naturalesa.

—Heu passat pels estudis?

—Què voleu? La meva presència en qualsevol lloc ha suscitat sempre tanta curiositat, que el resultat fou sempre el mateix: distreure els condeixebles. Així, no hi hagué més que un camí: sortir-ne. La gent no està per gegants, comprèn?

—Les vostres dimensions inusitades us porten a tenir, paral·lelament, alguna idea o criteri inusitat, a veure les coses d’una manera diferent de com les veu l’altra gent?

—No ho crec. El meu criteri sobre les dones rosses o sobre les dones morenes coincideix, aproximadament, amb el de l’altra gent. L’empresari ens paga amb la mateixa moneda que els altres.

—Quan mireu un mosquit o una formiga, ho veieu més gros o més petit que nosaltres, de proporcions normals?

—Suposo que hi ha ben poca diferència…

—Un món poblat de persones com vós seria diferent del món present?

—Les coses serien, és clar, més grosses. Les cases, els pobles, els llits, serien més grossos. Les llàgrimes també. Els pensaments no sé pas com serien…

—No us amoïneu… El pensament humà és una cosa tan petita, tan insignificant, tan superficial, que encara que creixés una mica més continuaria essent pràcticament imperceptible.

—Això no és pas cosa meva…

—I ésser un gegant és reditici? Dóna quartets?

—Ja ho veieu. Just per a anar d’una banda a l’altra tocant el bombo i dormint als passadissos.

Al cap de tres o quatre dies vaig entrar un moment a la cuina i vaig trobar-me amb el nan assegut a la falda de la senyora amb un aire de gran seguretat. Vaig suposar que devien ser parents, però després resultà que ni eren parents, ni —abans de l’arribada de la banda— s’havien vist mai. L’explicació del fet no justificava pas la més lleu anormalitat… El nan feia tanta gràcia a tothom, produïa, una tal sorprenent hilaritat, que la senyora de la casa es complaïa, una estona cada dia, a tenir-lo a la falda, per a demostrar-li, és clar, la tendresa que li portava.

No era pas un nan de la primera volada i tenia fama de tenir molt males puces. Era, com tots els seus semblants, justificadament malpensat, desconfiat, i es defensava sempre de la possibilitat que li’n fessin una o altra. Era groc i barbamec de cara, tenia el nas una mica aixafat i portava un bigotet amb les guies arrodonides i caragolades. Les seves faccions eren les d’un home que ha tingut més d’un disgust i que sempre està a punt de tenir-ne un altre: un home de faccions vidrioses, dures, insensibles a qualsevol forma d’esponjament apreciable. Anava sempre molt ben pentinat, els seus cabells engomats i pintats eren d’una negror que feia basarda, i vestia d’una manera molt tocada i posada: sabates de xarol, barret verd i una agulla de corbata amb una ferradura de cavall en miniatura. Però el que impressionava més d’aquell home era el color de la pell, d’un to ensofrat de bilis concentrada.

Al menjador, es parlà molt, és clar, d’aquell sorprenent personatge, i vaig sentir dir que el complex d’inferioritat d’aquell home consistia en l’obsessió malaltissa de no deixar-se fer cap broma, de no deixar-se maltractar per ningú, a defensar la seva presència d’una manera contundent i vertical. Les mirades que donava al món exterior eren, potser, carregades de menyspreu; però no era pas prou agosarat per a provocar ningú. Per això exigia el mateix respecte dels altres.

La seva amistat amb la senyora fou una cosa excepcional. Era prou clar que ella jugava amb el nan com si fos una criatura; li desfeia el nus de la corbata i l’hi tornava a fer; de vegades li agafava les guies del bigoti i les feia voltar, com si donés corda a un rellotge, enmig de la general hilaritat. De vegades el nan li donava unes mirades de baix a dalt, capaces de fer tremolar la persona de més tremp. Però, sigui com vulgui —alguns deien: a causa de l’abundància d’alimentació amb què era regalat—, sempre es deixà tractar per la patrona com un gosset falder i no es produí mai cap topada. No vaig pas poder saber exactament quin paper específic tenia a l’escamot ni quina feina hi tenia assenyalada. Com que era un home d’instints casolans —només sortia per anar a fer el vermut—, es passava la major part del dia a la cuina, parlant molt poc i sempre amb cara de pomes agres. De vegades es treia un mirall i s’emmirallava. En la jerarquia de la banda, però, el nan ocupava un lloc més important que el gegant.

Totes les coses d’aquell home m’arribaren a intrigar, però la meva sorpresa arribà al punt màxim un dia havent dinat, quan en entrar a la meva habitació em vaig trobar amb el nan instal·lat en el meu llit fent una sesta profunda i reconfortant.

Resultava, segons vaig saber més tard, que l’allotjament del gegant sempre era un problema difícil i penible; amb el nan, en canvi, passava el contrari: les seves diminutes proporcions feien que la gent digués:

—Dormirà onsevulla… Aquest rai…

I, així, la instal·lació d’aquell home tenia sempre un punt d’incertesa. El feien anar de la Seca a la Meca, segons la situació del forat que per a ell es trobava. No tenia mai llit fix, i s’havia hagut d’habituar tan reiteradament a aquesta situació, que per a ell tots els llits eren intercanviables. Era possible trobar-lo, de nits o de dies, en qualsevol cambra. En aquell moment m’havia tocat el torn a mi, i la cosa era molt desagradable.

De tota manera vaig decidir despertar-lo; però, no havent-ho aconseguit pels mitjans purament verbals, vaig decidir estirar la cobertura que l’amagava gairebé en totalitat. El nan dormia com un soc, posat a dins d’una samarreta i d’uns calçotets indescriptiblement petits, irrisoris —exactament una monada. Em semblà que el seu alè era una mica carregat de vinassa.

Malgrat el descobriment del seu cos, no es mogué pas. Vaig fer, llavors, tota classe de maniobres per retornar-lo a l’estat de vigília; però, vista la impossibilitat d’arribar a un qualsevol resultat, vaig agafar-lo a braç i vaig dipositar-lo al corredor junt amb la roba que havia deixat meticulosament ben col·locada en una cadira de la cambra. Vaig tocar el timbre, i mentre demanava llençols nets se sentí al passadís un bruel considerable.

El nan s’havia finalment despertat i vociferava. En trobar-se situat al corredor, la seva sorpresa fou indescriptible. El seu deixondiment es produïa enmig d’una crisi de mal humor amarg. Vaig sentir un enfilall de paraulotes, uns juraments recargolats. Com que —després ho vaig confirmar— anava carregat d’alcohol d’una manera molt pesada, vaig témer que no entrés en un altre accés de deliri i no fes un estropici. Vaig decidir sortir al passadís i tractar de calmar-lo. Vaig encarar-m’hi i li vaig dir el que feia al cas. Li vaig significar que trobava absolutament intolerable la seva intromissió en la meva cambra.

—Vostè creu que és correcte utilitzar el llit i l’habitació d’un altre? —vaig preguntar-li mentre el nan amb penes i treballs aconseguia fer entrar els peus en els pantalons minúsculs que portava.

—No en tinc pas la culpa jo… —digué, amb una veu lúgubre i cavernosa, que un ploriqueig incontenible estava a punt de trencar—; és la senyora, que m’ha indicat la seva cambra. Em pensava que vostè era fora, com cada tarda… —I després d’una pausa digué—: Em dic Teodor, per servir-lo… li prego que em perdoni…

Li espurnejaven els ulls i gairebé plorava.

No sabria pas dir, ara, quina fou la causa de la seva transmutació. El nan, enravenat i grotesc, esdevingué una piltrafa. Potser l’alcohol l’entendrí; potser fou sensible a la meva indignació raonada.

Personalment, l’experiència em porta a creure que els efectes de l’alcohol tenen una gran matisació; de vegades el que per a l’embriac semblava negre esdevé sobtadament blanc. Per a l’embriac la ironia no existeix. Tot va a cops de llampecs, enlluernadors, creadors, a cada moment, de situacions definitives, granítiques, amb inscripcions en el marbre.

La cosa s’acabà bé. Quan entrava a la cuina trobava el nan assegut a la falda de la senyora i que aquesta li refilava el bigoti, enjogassada, enmig de l’enriolament general. El petit monstre, en veure’m, contreia tot el cos i es desentenia de les carícies amables. Feia una cara més severa que la que tenia de natural i semblava demostrar una viva indignació per la situació en què, a desgrat d’ell, es trobava. Era una demostració de respecte que compensava el fet d’haver-lo trobat a la meva cambra fent una dormida imperdonable.

La presència de la banda produí a la dispesa la pressió musical que he tractat de descriure. Aquesta intolerable situació anà acompanyada d’un tragí de gent al pis molt espès. Els músics rebien innombrables visites: les visites que reben els artistes, ja se sap; les rebien a tota hora del dia o de la nit; els visitants apareixien, la segona vegada, acompanyats dels seus amics; el timbre de la porta no parava mai de tocar; el soroll de passos al passadís… les inacabables converses a les habitacions eren continuades. Arribà un moment que no hi hagué cap control sobre les entrades i sortides per la casa; els qui sortien obrien els nouvinguts, pels topants de la dispesa, sempre fou possible trobar-hi gent nova, absolutament desconeguda, una gent incerta que tant podien haver entrat per robar com per vetllar un malalt. Era una situació estranya, que la senyora amb prou feines comprenia, perquè estava fascinada per l’art musical.

Per aquelles engires vaig posar-me malalt. Una grip que m’obligà a enllitar-me, conseqüència obligada de tantes hores passades a la intempèrie, per carrers i places, foragitat per la pressió musical. Un amic em visità. Un amic de posició considerable, de més edat que jo, lligat a mi per raons entranyables. El vaig veure entrar a la meva habitació —precedit d’una criada— somrient, radiant, disposat a ajudarme. Jo estava a 38,5, immers en un sopor pesant. Quan vaig veure que entrava sense barret i sense bastó, vaig fer un crit d’esglai.

—T’has tornat un sense-res-al-cap? —vaig dir-li.

—No encara! —em contestà enriolat.

—Tu solies portar bastó… no és veritat?

—En efecte. Porto bastó i barret… per qui m’has pres?

—On ho has deixat?

—Al paraigüer del vestíbul… Per què t’alarmes?

La mirada que vaig dirigir a la criada la posà instantàniament en moviment. Quan arribà al paraigüer del vestíbul constatà que el barret i el bastó havien volat.

—Per què m’has vingut a veure…? —vaig dir-li en un estat de coherència relativa, febrosenc, situat més aviat a l’altra banda.

No recordo pas la contesta que em fou donada.

En realitat en aquella casa de dispeses no tinguérem un moment de pau fins que l’escamot musical, com un tot, amb el nan i el gegant, emprengué una de les seves fabuloses expedicions amb el seu autobús superb, de color groc canari.