L’afer de la Pensione Fiorentina, a Roma

En arribar a Roma, vaig anar a viure a la Pensione Fiorentina, recomanat pel meu amic el periodista Spadafora. La pensió era a la Via del Tritone i la seva clientela era internacional.

En qualsevol altra ciutat important d’Europa, l’establiment, des del punt de vista de la comoditat, hauria estat un pur error. Estava situat en un dels llocs més cèntrics i sorollosos de Roma. Era impossible concebre-hi una qualsevol vel·leïtat de recolliment o de repòs. Però de vegades les aparences enganyen, àdhuc a Roma. La pensió ocupava una part de l’estructura d’un vell palau d’habitacions immenses, de parets molt sòlides. Les formes externes de la baluerna antiga havien estat esborrades en convertir-la en una casa moderna. Però les parets velles subsistien i aquestes parets isolaven la casa del traüt ciutadà. No era pas la pau de les ciutats provincials. Flotava a la casa una vaga bonior llunyana i cançonera que durava des de les nou del matí fins a les onze de la nit. Però no era pas un soroll insoluble i escandalós que ataqués els nervis. La interferència era mínima.

Als baixos hi havia un restaurant, i la pensió ocupava el primer pis, i el quart, de l’edifici. Un petit carreró sense sortida, molt estret, la isolava de la casa del costat. En arribar-hi vaig ésser destinat a l’habitació número dotze, que era al primer pis. No donava pas al carrer, sinó al fons d’un corredor que moria a la part del darrere. Poblada de mobles de basar de l’època cavouriana gastats per un ús incessant, era més aviat trista i obscura. Una galeria esgavellada —l’antiga loggia del palau— evitava que la finestra de l’habitació tingués accés a l’espai lliure posterior, i així, si algun matí hi entrava un raig de sol, semblava un raig de sol perdut, establert pel seu compte, indirecte. La situació de la finestra no em deixava pas veure el basament de l’espai lliure, però en veia els alts, que eren italianíssims i pintorescs. S’hi veien les penjarelles de roba de balcó a balcó, diversos galliners, quantitats de trastos vells i els sarments d’una parra que no vaig saber mai exactament d’on sortia. Tot era decrèpit i en equilibri inestable, tot semblava aguantar-se per un fil, però s’aguantava perfectament. Hi havia, a més, en aquell indret, un guirigall permanent que a estones es convertia en un fenomen de bel·licositat verbal intensa. A l’obertura —gairebé sempre esbatanada— oposada a la finestra de la meva cambra, hi vivia un matrimoni malavingut que es disputava a intervals poc espaiats, a crits. Els altres veïns, quan la baralla començava, sortien a la finestra per tal de fer-los callar, cridant desaforadament. Iniciada la incontenció, les criatures dels voltants es posaven a plorar, com si s’ho diguessin, a llàgrima viva; els rentaplats del restaurant de baix, entusiasmats pel remolí verbal, agitaven tota la vaixella dipositada en els cubells, i un professor de llatí, un home amb una gran barba, enervat per la cridòria desaforada, i incapaç de treballar sobre els seus papers, sortia a la finestra amb un clarinet a la boca i bufava, a tot gas tanta estona com convingués. El mètode solia donar resultat: arribat a un determinat límit de paroxisme, l’escàndol cedia. Era l’aplicació del similia similibus curantur de la farmacopea macarrònica a les desavinences conjugals sorolloses. Quan el professor havia aconseguit el seu fet es retirava amb un aire de satisfacció, però deixava el clarinet vertical i en el lloc més visible de l’ampit de la finestra, no solament perquè servís d’incentiu a la general vergonya, sinó per demostrar que estava disposat a reincidir en el mètode de seguida que l’ocasió es repetís.

Aquestes interioritats de la Pensione Fiorentina no són potser gaire discretes, però a mi em serviren de molt per a acostumar l’orella als diversos dialectes de la península.

La recomanació de Spadafora resultà ésser una forta recomanació. La direcciò em tractà amb autèntica benevolència i el director entrava de vegades a la meva cambra a fer un compliment. Aquest senyor —un alemany del sud— era un home d’una quarantena d’anys, més aviat prim, ros, d’ulls blaus i pell esgrogueïda, d’orelles grosses, transparents i separades, amb el cap afaitat de tot arreu, menys de la part de sobre el front, poblada d’un tupè comercial i una mica insolent. Portava el jaqué negre i els pantalons ratllats que solen portar els directors d’aquests establiments. Parlava amb una gran precisió, d’una manera sincopada i trencada per evitar tota classe de confusionisme i assenyalar perfectament els límits de les qüestions successives. La seva gesticulació preferida era numerar les afirmacions i els arguments comptantlos amb els dits i rematar les qüestions fent amb les mans els moviments de tenir una invisible plomada suspesa davant seu. Acostumava en tot moment de tenir el dit gros tocant el petit a punt de comptar i de vegades assenyalava a l’aire una circumferència i la dividia en angles i sectors, com si tallés una síndria. Cada tallada era una qüestió… Amb el seu fervor per l’exactitud havia arribat a donar a la seva conversa insignificant una certa grandesa, i entre les seves coneixences —i no cal dir entre la seva clientela— passava per un home molt equilibrat i d’evident criteri. No s’hauria pas pogut negar que tenia molta metodologia.

La pensió, ja ho he dit, era internacional, però la seva clientela bàsica eren els alemanys. En el meu temps, però, els russos —russos emigrats— s’hi havien donat molt, i la llengua que parlen aquesta gent —que és melangiosa i dolça com la melmelada— se sentia molt al menjador, al salonet i als corredors, una mica obscurs, de l’establiment.

En els annals de la pensió figurava, com el més il·lustre dels seus passavolants, l’historiador Mommsen. Aquest fet era la glòria més pura de la Pensione Fiorentina. El director es vantava d’haver cordat les sabates del gran home un dia que el sirocco li havia produït un atac de reumatisme. Quan el director em comunicà aquest fet vaig aprofitar l’avinentesa per a fer-li una pregunta.

—Si vostè li cordà les sabates —vaig dir-li— és probable que es fixés en els seus peus. He sentit dir que Mommsen tenia uns peus enormes, descomunals, grossíssims, els peus més impressionants que un historiador hagi mai pogut tenir. Podria dir-me si aquest fet té algun fonament?

El director em mirà d’una manera severa i eludí tota resposta. Vaig comprendre que Mommsen, en aquella casa, era intocable, que era el sancta sanctorum i que el seu record hi flotava idealitzat i embellit.

Un dia, per il·lustrar-me sobre el caràcter de l’historiador, el director me n’explicà una anècdota.

Mommsen, quan era a Roma, treballava a la Biblioteca Vaticana. Una tarda que ocupava el seu lloc habitual a la Biblioteca, el Papa hi entrà sense cap mena de ritu protocol·lari, improvisadament. En ésser notada la seva presència, tothom es posà dempeus. Només Mommsen romangué assegut a la seva taula com si res. El Papa travessà la immensa sala i entrà al despatx del Prefecte, interessat abans que tot a passar desapercebut. Al cap de dues hores, tot Roma parlava del fet. El director deia, amb les faccions il·luminades per l’admiració més viva:

—Què li sembla? Es pot donar un tremp més mantingut, una manera d’ésser més ferma i rectilínia? Ah, quin home era Mommsen! Quin alemany dels vells temps! No ho creu així?

—No senyor. Crec que el que féu és un acte de perfecta mala educació, una acció deplorable. Es pot ésser tan antipapalí com vós vulgueu. Però Mommsen, a la Biblioteca Vaticana, no era pas a casa seva, i quan hom es troba en una casa forastera i entra l’amo l’educació exigeix posar-se dret…

El director s’enravenà, em mirà d’una manera poc amable, mastegà unes paraules inintel·ligibles i canvià de conversa.

Pocs dies després, resultà que el director tenia idees imperialistes i em parlà amb admiració de la guerra.

—No he pas fet estudis militars —em digué— i creieu que ho sento. No hi ha res com la guerra, és la vida plena, instintiva i alegre. S’hi viu al dia i ni el passat ni el futur no hi existeixen. Ara governen els efeminats perruquers de París. Com voleu que el món vagi bé? Ho comprendreu: primer… segon… tercer…, etc.

Primer, el director em distreia; quan es tornà bèl·lic em pesà una mica. La seva conversa numerada i precisa, els seus compassos, les seves plomades i les seves regles arribaren a fer-me mal de cap. Vaig provar de contradir-lo amb una certa persistència i de no donar-li-ho tot per la banda. Fou com posar oli en un llum. A les primeres objeccions es va descompondre i tot ell es pansí. La metodologia li tremolà als llavis. A la fi em donà una mirada de compassió furibunda. En el moment de sortir de l’habitació, donà, amb el batent de la porta, un cop sec. Ja no el vaig veure més que darrere el buró, en entrar o sortir per la porta de la casa. Ens saludàvem amb una inclinació de cap indiferent.

A la pensió hi havia dues cambreres molt agradables: Ida i Rosetta. Ida era una piemontesa alta i prima, una mica desnodrida, de cama fina i llarga, amb uns cabells castanys sumptuosos, els llavis secs i uns ulls bellíssims, negres, picants, d’una vida intensa. Vivia en una exaltació de nervis constant, tenia una mobilitat sorprenent i es fonia per fumar cigarretes Macedònia.

—Una cigarreta, una cigarreta… —em deia Ida cada dos per tres traient el cap per la porta amb una cara de compunció sota els ulls brillants, plens de malícia.

La hi donava i la hi encenia. Pipava com una criatura amb tots dos ulls concentrats sobre el foc. Se li feien dos clots a les galtes. Després —sorpresa d’ella mateixa— es deixava sortir el fum pel nas, amb una expressió d’inefable delícia, amb una mà tenint la cigarreta i amb l’altra aguantantse el clatell, el colze a l’aire, com una odalisca de cartolina postal. Ida sentia la passió del fum i li agradava viure dins d’un núvol blau i rosa, fugitiu.

—I bé, Ida —li deia de vegades—, ¿està força enamorada?

—Ah, l’amore…! —feia, enriolant-se sobtadament, braços enlaire, fent una giravolta amb el cap caigut enrere, tots els cabells esbullats, ensenyant una gorja blanca i tèbia. Després se m’acostava i em deia de baix en baix:

—Què vol? L’amor per a mi és irresistible…

—El mateix li passa a la senyora d’un amic meu…

Li deia això amb el posat de tastaolletes més adequat a la situació, però ella aparentava creure que les meves paraules eren plenes de malícia.

Ida i Rosetta no eren pas gaire amigues. Potser en el fons no es podien veure. Es vigilaven mútuament, i a través de les seves petites intrigues el director havia aconseguit en el servei del primer pis de la pensió una situació d’equilibri.

Rosetta era de Venècia. Era una dona de trenta-cinc anys, alta, plena, vestida de fosc, d’ulls grisos, de cara rosada, la boca fresca, el nasset petit, els cabells de color de panotxa. Ida era un argent viu. Rosetta, una dona plàcida i tranquil·la. Ida era sorollosa i agitada. Rosetta passava pels corredors sense fer fressa.

—Figureu-vos! —deia Ida parlant d’ella—. És una dona separada del marit…

—No ho comprèn, vostè, això?

—Ho comprenc tot menys que una dona es pugui separar del seu marit. ¿Què té per donar Rosetta que una altra no tingui?

—És clar, és clar… però hi ha tants misteris!…

—Jo crec que és una dona dolenta i que el seu marit té raó. És hipòcrita i egoista, cattiva.

—Com ho sap, això? Li ha fet algun mal?

—No. Però aquests cabells roigs no volen dir res de bo. A més, comprèn?, és tedesca…

Rosetta deia de la seva companya que era apensierata i pèrfida. Però ho deia amb un aire tan plàcid i amb una calma tan impertorbable que semblava parlar del temps.

Ida arribà a tractar-me amb una certa confiança. Entrava a l’habitació, demanava una cigarreta, l’encenia i s’asseia en una cadira. Si jo no tenia ganes d’enraonar o tenia feina, fumava en silenci i de tant en tant em mirava amb una renovada estranyesa, com si es trobés davant d’un considerable animal, inofensiu i rar. El que li feia probablement més respecte era veure la meva taula plena de llibres i papers.

A Itàlia, quan la gent veu un senyor darrere d’una taula plena de llibres i papers, diu amb un posat seriós i compassiu:

—È un signore che lavora col cervello!

—Sempre llegeix… —em digué un capvespre Ida—. Tant li agrada llegir?

—Cada dia menys. I a vostè?

—No m’ha agradat mai. No tinc paciència; m’avorreix el llegir. Els llibres diuen tots el mateix…

—I Roma, Ida, li plau?

—Gens. A Roma només hi ha esglésies. A Asti, que és el meu poble, també n’hi ha alguna, és clar, però s’hi fan uns balls de tarda de prim’ordine, i el vi hi és frizante i boníssim…

Ida estava al corrent de tot el que passava a la pensió, de les entrades i sortides, tenia una tafaneria alerta i sabia donar raó de tot.

—Avui —em digué una tarda— la senyora de Viena ha rebut un ram de flors magnífic.

—Quina senyora de Viena?

—Aquesta que viu al davant de la seva habitació, al número onze. És molt jove i molt bella, però està molt delicada…

—Està malalta?

—Fa un mes que no ha sortit de l’habitació. Té una infermera. Es passa el dia llegint asseguda en un sofà…

—I qui és aquesta senyora? És casada? És soltera?

Ida es va arronsar d’espatlles i després digué:

—És de Viena. Rep cada dia un gran ram de flors i molts presents. Ahir li portaren un anell d’or, magnífic.

—No la visita ningú?

—Ningú. La infermera no la deixa mai. Ve el metge. De vegades hi entra, un moment, el monsignore del quart pis… que potser és el seu confessor.

—I per què viu aquí? Podria viure, probablement, en un gran hotel…

Ida no tornà contesta.

D’ençà d’aquesta conversació vaig sentir una vaga curiositat per la dama del número onze. En passar pel corredor, donava una ullada a la porta. Gairebé sempre era tancada i de dins no venia cap soroll. Una vegada, per l’atzar d’ésser entreoberta, vaig poder mirar un moment l’interior. Al cap de pocs dies, a l’hora baixa, essent la porta més badada, vaig veure la dama mateixa.

Vaig veure al fons una gran finestra per la qual entrava la llum somorta del carreró sense sortida on donava aquella part de l’edifici. La senyora estava ajaguda, com desmaiada —el front enrere, els ulls tancats, els braços caiguts que feien una impressió de fatiga— sobre una otomana flanquejada de coixins. La claror del llum elèctric, una mica exsangüe per la resplendor grisa que venia de l’exterior, li queia sobre la cara i li desdibuixava les faccions. Em semblà una dona d’una trentena d’anys, alta, plena, esvelta. Els cabells, sobretot, d’un color d’or transparent i aeri, em semblaren magnífics.

El meu cafè a Roma sempre ha estat el Caffè Greco, via Condotti. És un cafè pacífic, recollit, amb una clientela —sobretot a certes hores— habituada a fer la més petita quantitat de soroll possible. En aquest sentit sembla un cafè del nord d’Europa, i si fos possible veure-hi més sovint riellar la pluja als vidres del carrer, la il·lusió seria perfecta. Però la Roma de les fresques aquarel·les no és pas corrent. Hi abunden més els Piranesi.

Solia posar-me al fons del cafè, a la saleta rectangular de sota la claraboia. A primeres hores de la tarda, dels vidres gruixuts del sostre en venia una llum agra, una mica crispada, fantasmal. És la llum de l’aurora dels qui es lleven tard —una aurora una mica buida i trista, sense el color de rosa. Els rars clients que en aquella hora freqüentaven el cafè solien ésser eclesiàstics estrangers. Una vegada asseguts al banc de vellut vermell, encenien, davant d’una tassa de cafè negre i el vas d’aigua fresca, una pipa pesada i clerical o un toscano amb la palleta.

El meu company de cafè solia ésser llavors el comte de Logotete. Don Antoni Logotete —que així mateix es deia— era un vellet de petites dimensions, que començava a apergaminar-se, amb una lleugera, a penes perceptible, gepa a l’esquena. Vestia admirablement i sempre semblava que sortia de la capsa. Tenia el pèl rar i gris, els ulls blaus, el nas i els llavis prims, les mans d’insecte, les orelles grans i transparents i una veu de nas que de vegades feia un trèmolo com el que fan les cabretes.

Havia viscut a Madrid durant molts anys i era casat amb una distingida dama madrilenya, una senyora molt callada que semblava preferir més la vida de la solitud i del record que barrejar-se amb l’humanal aiguabarreig. El temperament de la senyora era molt del gust del seu marit, i aquest pagava el seu silenci i la llibertat en què el deixava amb frases cursis i tendres.

Logotete parlava el castellà amb una dicció pulcra i cerimoniosa, amb una perfecció gramatical d’erudit de papereta. De vegades la seva frase era tan perfecta que no hi havia manera d’entendre-la. Era una llengua esbandida del caràcter i la gràcia de les excepcions i les irregularitats, niquelada, embalsamada. Semblava tenir, en tot cas, un bon record del nostre país i, segons deia, la seva darrera esperança era morir en la casa de camp que la senyora tenia entre les grans pinedes de la província de Conca. Sinó que males llengües afegien que aquella casa i aquelles pinedes eren una pura il·lusió del seu esperit, ja que la comtessa, com a propietària, havia arribat a penes a tenir, a Madrid, una casa de dispeses.

Era un Paleòleg autèntic, un pur grec de Bizanci, emparentat amb Maurice Paléologue, el cèlebre ambaixador francès, que ho fou a Sant Petersburg en els moments tràgics de la declaració de la guerra del 14. El seu pare havia estat ministre grec a París i havia conegut Lord Byron i Capodistria. Havia tingut una magnífica educació a França i Alemanya; era un home d’una espècie desapareguda: un europeu cent per cent. Posseïa el llatí més enrevessat i elegant que en aquesta època indocta s’ha construït, un llatí que els monsignori de Roma trobaven, per a un laic, massa perfecte, cosa que sospitaven de voltairianisme. En llengües vives, el seu poliglotisme era gairebé impertinent, i, a part dels idiomes europeus, les seves llengües familiars foren —tot i que amb la seva senyora no pogués mai parlar-les— el turc i el grec modern. La seva formació havia estat jurídica, i tant la Universitat alemanya com la francesa havien acollit, en l’època dels seus estudis, les seves cèlebres tesis sobre les Pandectes. Era un home de l’escola històrica, que venerava com a mestres Savigny i Fustel de Coulanges. Però, tot i ésser un adepte absolut d’una escola determinada, mai no pretengué el comte resoldre els seus problemes amb els principis que en teoria considerava marmoris i definitius. Davant de la vida era un empíric i solia dir que els principis són útils només quan s’està malalt o es tenen molts diners.

Quan entrà en possessió de la seva herència, que fou conspícua, comprà una quadra de cavalls de carreres que instal·là a Ostende. Això el portà a fer una vida de relaxament mundà molt acusat i notòriament contrastant amb els principis de conservadorisme històric que com a estudiós professava. El cert és que el seu esperit es mogué, durant molts anys, entre aquestes contradiccions de composició impossible fins que la invasió alemanya del 14 s’emportà com una riuada hipòdroms, quadres, cavalls, bookmakers i barrets de copa. Llavors començà una vida errant, de provatures i temptatives. A Espanya conegué la persona que després fou la comtessa. A l’Argentina es dedicà a la ramaderia. Fou Encarregat de Negocis —amb pocs negocis— de Grècia a Portugal, fins que, ja vell i amb molt pocs quartets, arribà a Roma, que és on jo el vaig conèixer.

Vaig tenir la impressió, des del primer moment, que a la Ciutat Eterna els problemes temporals de Logotete havien estat considerables i angoixosos. No hi ha res més trist, en aquesta classe de ciutats, que els problemes immediats. Estava instal·lat en una habitació —amb dret a cuina— d’un obscur palau de la Via Borgognona, vell i atrotinat, d’una geografia complicada, propietat del príncep Colonna. Vivia de donar lliçons. Un dia aparegueren en alguns aparadors del Corso uns anuncis en els quals el comte proposava a la ciutadania romana i a les colònies estrangeres lliçons de sànscrit, turc, grec i llatí. Era malenconiós veure un home que havia tingut tanta afectació pels cavalls de sang i les dones belles convertit en professor de llengües mortes. Les pedres venerables de color de pollastre rostit, de la vella Roma, encara feren l’espectacle més trist, perquè les pedres antigues inciten a viure. Sigui com sigui, aquesta pedagogia, si no fou un fracàs, no donà pas per massa. Donà per a entrar, dues vegades el dia, en un o altre d’aquests bars italians tan metàl·lics i brunyits, amb els prestatges plens d’aperitius verds, grocs, rosats o ataronjats, prendre dues petites croquetes de gallina i beure un vaset de vi de color de cirera. Aquestes croquetes sempre foren, a Itàlia, objecte de moltes crítiques; el seu contingut gallinaci és tingut per molt incert i, en tot cas, per molt insuficient.

A l’època del Caffè Greco, Logotete es trobava, però, enmig d’un considerable esdeveniment. De la manera més impensada, les coses se li havien aclarit una mica.

Una nit, mentre el comte i la comtessa dormien plàcidament, es desprengué de l’espaiosa habitació una bona part del pa de guix enganxat als cairats del sostre. El soroll fou espantós, fou sentit amb gran pànic per tota la urbana rodalia i es mobilitzaren els bombers. La caiguda anà seguida de la polseguera blanca i densa que el guix espargí pel dormitori. El distingit matrimoni hauria pogut quedar, si no soterrat sota el material, almenys molt masegat, si el material desprès hagués estat el coincident amb la superfície del pla del llit. Per fortuna, aquesta part del sostre fou la que tingué un aguant més ferm.

El fenomenal estropici produí en el comte el pànic que és de suposar, pànic que augmentà amb l’arribada dels bombers. Però quan hagué constatat que no tenia cap ferida es refugià en la filosofia i atribuí la desgràcia a les forces de la naturalesa, generalment adverses. La comtessa, que no tenia tanta formació metafísica, tingué un surt d’unes tals dimensions que hom hagué de cridar un metge. Resultà evident, a més a més, que alguns trossos de guix li caigueren sobre les cames. Això li produí forts dolors, i hagué d’ésser traslladada a l’hospital amb una ambulància cridada urgentment.

Aquella mateixa fatídica matinada, i mentre els bombers netejaven l’habitació d’escombraries, el comte medità llargament sobre la desgràcia que acabava de patir. Féu la seva composició de lloc i donà totes les voltes possibles a l’afer. Quan aparegueren les primeres llums de l’alba, semblava molt satisfet i els seus ulls blaus tenien una lluentor de picardia. No eren pas els ulls d’un home aclaparat per haver vist caure al costat mateix del seu cos set-cents cinquanta quilos de sostre de guix.

A les nou del matí trucava al despatx d’un arquitecte i es feia donar un certificat conforme la casa per ell habitada amenaçava ruïna. Una hora més tard, a les deu, entrava a les oficines de l’administració del príncep Colonna i mitja hora després en sortia radiant. El comte acabava de cobrar tres mil lires, primer fruit tangible de la catàstrofe de què estigué a punt d’ésser víctima. Ja en possessió d’aquesta primera base i deslliurat de l’angúnia immediata, dedicà la major part del seu temps a cercar en les biblioteques públiques la jurisprudència relacionada amb el seu cas a partir de la llei de les XII Taules. La seva senyora tingué el bon sentit de comprendre la perspicàcia del seu marit i no demostrà cap pressa de sortir de l’hospital. Per a allargar l’estada en els establiments de beneficència no hi ha com tenir un bon caràcter i una amable discreció. La comtessa estava adornada d’aquestes virtuts, i els seus dolors, totalment il·lusoris, foren respectats amb gran benevolència. L’administrador de Colonna, esparverat davant la possibilitat d’haver de pledejar, anà pagant, cada mes, una quantitat de lires plausible. Don Antoni augmentà la ració de croquetes de gallina i de vasets de vi. Hi afegí porcions de rosada mortadel·la, platets de cogombres frescs i d’ensalada russa, reminiscències tangibles de la seva antiga vida d’Ostende. La catàstrofe li provà: es posà bé, la claror que tenia a les orelles li desaparegué. Mentrestant, el gruix de jurisprudència anà augmentant una mica cada dia. A mesura que anà fent feix, aquesta jurisprudència s’anà diluint i tornant vagarosa. Però això era igual. En l’aplicació de la jurisprudència sempre ha valgut més la bona voluntat que l’estricta analogia. El comte de Logotete preveia amb molt bon sentit que un dia l’administrador del príncep de Colonna es llevaria de mal humor i donaria per esgotat l’humanitarisme dels seus sentiments. Això arribà, en efecte: l’administrador es plantà a trenta mil lires, donant així per pagada i liquidada la catàstrofe del guix. Però en aquell moment don Antoni tenia ja recollida una imponent quantitat de material. Els papers foren oferts a un advocat d’una força verbal enlluernadora, enemic de la casa Colonna. El plet començà amb un impressionant esperit combatiu.

—Fins al Suprem! —digué don Antoni amb la seva veu de cabreta.

—Sí! Fins al Suprem! —repetí l’advocat amb el registre de baix abaritonat que presentava la seva.

S’abraçaren, entendrits, i iniciaren el viatge a la darrera instància de la justícia.

En la vida de don Antoni Logotete, s’hi obrí, doncs, una etapa de prosperitat relativa —sobre aquesta relativitat no crec pas que valgui la pena d’insistir—, etapa que fou molt propícia a la meva formació cultural. Si no s’hagués produït la catàstrofe del paquet de guix i les seves sorprenents conseqüències, ni a don Antoni se li hauria ocorregut de visitar les antiguitats romanes ni a mi se m’hauria presentat l’avinentesa de fer-ho amb un cert profit. L’atzar ho governa tot, fins els nostres instants d’oci i de divertiment.

El passat de les poblacions que com Roma tenen un gran esdevenidor davant seu no sol pas interessar les persones que hi estan arrelades i hi viuen. La bellesa i la història, els museus i l’arqueologia esdevenen, per a aquestes persones, un element de la rutina de la vida, un tòpic sense sorpreses i sense interès, una mera gasetilla que satisfà l’amor propi de la ciutadania, però que els diaris publiquen quan no hi ha res més lucratiu a donar a entendre. Són coses que es deixen per als forasters, per als passavolants, per als turistes. Quantes i quantes persones viuen a quatre passes de concentracions d’art enlluernadores, de grans museus, i no se’ls ha ocorregut mai de fer-hi acte de presència! Als habitants de Roma, els passa en gran escala això mateix, per raó probablement de la riquesa excepcional que en aquest aspecte la seva ciutat conté. Tenen, notòriament, altra feina. Als estrangers, els passa una cosa molt semblant: els primers dies senten una gran curiositat i ho volen veure tot; després entren en la mateixa indiferència. Feliços, però, els qui a Itàlia, a Roma, saben mantenir l’esperit obert, la curiositat desperta i l’ànima tendra del turista!

Iniciat el plet i iniciat amb una certa força de resistència, es projectà sobre don Antoni una visible titil·lació turística. Després de tants mesos de sequedat interior, de desgràcies i de calamitats, la curiositat abocada merament a les exigències de la vida corrent, el nou període s’inicià amb entusiasme i amb moltes il·lusions. No sé pas si això fou producte d’un impuls merament espiritual o de l’augment, absolutament constatat, de les racions alimentàries. És igual. El cert és que don Antoni es posà de bon humor i em proposà de dedicar les hores vagatives a l’arqueologia recreativa. Ell coneixia molt bé Roma, i la Roma arqueològica que li agradava més era la més cèntrica, que era precisament la que a mi m’interessava més. El passat a la Ciutat Eterna és una cosa tan enorme i confusa que, si hom no vol perdre’s, ha de limitar forçosament la curiositat. Així i tot, les possibilitats són apassionants.

A mi m’agradava tota aquella part de la ciutat situada a l’esquerra de Piazza Venezia conforme es mira el monument de Vittorio Emmanuele frontalment; de la Piazza al Colosseo i tot l’espai dominat per aquesta imponent baluerna. Llavors el paratge de què estic parlant era un immens amuntegament de ruïnes del qual emergien, fatigats, alguns arcs en estat de conservació apreciable, com el de Titus, per exemple. Tota aquella extensió es trobava com a l’època de Goethe, potser pitjor que en aquella època, perquè hom havia comès l’error de rodejar els monuments més conservats d’unes reixes de ferro de formes diferents i de diàmetre diversos. Aquestes reixes mai no foren pintades, el ferro s’havia rovellat i això donava a les ruïnes que guardaven un aspecte llòbrec: semblaven els monuments funeraris que el gust burgès ha elevat als cementiris. La naturalitat de la declinació i el cansament de les pedres contrastava amb l’enreixat industrial i pedantesc. Però no s’havia trobat altra manera per a aconseguir que les pedres fossin deixades tranquil·les.

Roma, que a l’hivern és una ciutat plena de color, de qualitats saboroses i fines, esdevé a l’estiu, durant el dia, una explosió de llum blanca agrisada d’una monotonia i d’una implacabilitat aclaparadores. La llum sembla xuclar el color de les venerables pedres, que es cobreixen d’una crosta lumínica de qualitat de sorra fina. És una llum trista, enlluernadora, explosiva, que la seva mateixa blancor malenconitza. El cel —fins i tot els dies de vent del sud— és d’un blau evaporat, esvaït, d’un blau que mor en un blanc incandescent. La soledat, la buidor del cel, és constant: tot intent de nuvolositat queda reabsorbit en la immensa volta blanca, guspirejant de metàl·liques puntes de llum, com un formigueig de lluïssor de mica.

Aquell estiu, amb don Antoni, passejàrem per entre aquell informe amuntegament que més tard fou travessat per la Passegiata Archeologica: un dels carrers d’Europa de més alta qualitat, més palpitant de vives i eternes suggestions. Hi passejàrem a ple sol i a la llum blanca i esmorteïda de la lluna. Si de dies tenia interès, a la nit encara en tenia més. Hauria tingut interès àdhuc per a un naturalista.

Jo no recordo haver vist mai, enlloc, una concentració de sargantanes i lluerts com la que poblava aquells murs venerables, aquells arcs, aquelles inscripcions que Logotete em llegia. Sobre les pedres calentes, entre les herbes parasitàries, seques, polsoses, que creixien a les escletxes, aquells animals vivien admirablement. Hi havia també algun escorpí. Els lluerts treien el seu cap triangular, xafat, dels forats petris. Les sargantanes pujaven i baixaven per les columnes, jugaven en els angles dels basaments, dormien sobre els carreus que mantingueren la pompa d’un dia…

Ara gairebé tot el món es pot visitar sense baixar del carruatge que us transporta. Les ruïnes tenen camins d’accés. Llavors el turista era més sofert: visitava les zones arqueològiques a peu, armat, generalment, d’una ombrel·la. Aquelles ombrel·les de les senyores, de color de rosa o taronja o de color de malva, eren boniques en la llum asfixiant de Roma. Els senyors portaven el jipi-japa —que s’anava tornant moreno— i aquells vestits d’alpaca de color d’ala de mosca, tan severs.

Així, en les nostres passejades, ens creuàrem amb molts grups de turistes, generalment nòrdics, i dic nòrdics perquè, dintre del color ros i de la rojor de les galtes fresques, tenien un aire de família. Les senyores s’assemblaven indefectiblement a la fotografia del medalló que els homes portaven penjat a la cadena del rellotge. La cadena, penjada en un botó de l’armilla, feia dues garlandes de corba solemne suspeses a les butxaques simètriques. El rellotge es posava a la de l’esquerra i el portamonedes a la dreta. No fa pas gaire que he vist un d’aquests portamonedes de malla de plata, que semblava que havien de durar sempre. Em féu un efecte estranyíssim: em semblà un objecte antic, més prehistòric que un punxó del paleolític.

Primer, no se n’adonaven, perquè arribaven amb una gran preparació cultural i tenien l’obsessió de la Roma antiga. Però, de sobte, una senyora es tornava pàl·lida, l’ombrel·la li tremolava als dits, feia un crit gutural d’una manera instintiva i mecànica, s’aixecava, amb la basarda pintada a la cara, una mica les faldilles (llavors es portaven botines). Les sargantanes i els lluerts havien estat descoberts. —Allà, allà…! —deia la senyora, estamordida, en noruec o en finlandès, assenyalant amb el dit el cap verdós fosc d’un enorme lluert adormit mig cos al sol, mig cos a l’ombra, d’unes pedres. Aleshores se’ls posava la pell de gallina i després quedaven estupefactes perquè no es comptava pas amb el fet. El Baedecker era un llibre perfecte; la darrera edició de la famosa guia assenyalava les condicions d’un empedrat, la pols més o menys densa d’una avinguda, i si la qualitat de la sopa d’un determinat hotel era excel·lent, bona, regular o simplement passable. El que no assenyalava el Baedecker era la presència de tantes bestioles en les venerables, il·lustres ruïnes. Si en el grup hi havia senyores de molta impressionabilitat, la presència dels rampants produïa una vera explosió de crits. Les sargantanes corrien a amagar-se fent un soroll de fregadís a les herbes seques. Els lluerts obrien un ull, es retiraven una mica i tornaven a tancar-lo com si morissin de felicitat. Els cicerones es consideraven obligats a donar unes explicacions que resultaven una mica pedestres. —Això els demostrarà, ladies and gentlemen —deien en un anglès molt assolellat—, la inescrutable antiguitat d’aquestes ruïnes…—. Els marits havien de prometre d’escriure al senyor Baedecker, a Leipzig, de seguida que arribessin a l’hotel. El cert és que el xoc havia estat massa gros perquè la continuació de la visita resultés profitosa. —Tornarem un altre dia… —deien amb gran sentiment dels cicerones, que no els venia pas, és clar, d’una bestiola de més o de menys. I hi tornaven, en efecte, ja més preparats per a suportar la fauna de l’arqueologia.

Don Antoni, que era un escèptic, es divertia més en la contemplació d’aquelles escenes que a desxifrar inscripcions mutilades o formular conjectures sobre la pedra picada o els munts de runa cadavèrica.

A l’estiu, al vespre, solíem prendre cafè al Greco, i després, pel Corso i la Piazza Venezia, anàvem a les ruïnes. Feia calor. La gent prenia gelats a les terrasses de la galeria. Les dones portaven vestits lleugers. De vegades passava un cotxet de cavalls amb gent espitregada i en cos de mànigues que cantava cançons i tocava la mandolina. La llum dels arcs voltaics il·luminava els vells palaus del Corso, de color daurat —de color de pollastre rostit. Tothom suava una mica i la gesticulació era una mica lànguida. Tothom, si hagués gosat, hauria cantat una cançó plena de sentiment. Tothom cantussejava alguna cosa incerta. Logotete marxava rígid i indiferent a la morbidesa de la nit romana; petit i enravenat, portava un coll rígid i planxadíssim, l’americana botonada de dalt a baix, el barret fort i un bastonet lluent.

En aquella hora, no ens fèiem pas gaire enllà del paratge convulsionat de les ruïnes. Si feia lluna, ens acostàvem als monuments, tancats per una reixa de ferro, i ens els miràvem com aquell qui mira una bèstia engabiada. Com que la seva base era sempre més baixa que el nivell de la terra circumdant, es feia al seu voltant com un pou de diàmetre més o menys ample. En aquestes depressions, voltades pels barrots de ferro, hi vivia una quantitat de rates en un estat de seguretat gairebé completa. El municipi de Roma mantenia sobre el terreny una legió de gats per exterminar-les, o almenys per tenir-les a ratlla. Però aquells gats del servei arqueològic tenien un humor molt canviant i divers, i sovint, malgrat que les rates es veien a simple vista i pujaven a tocar les reixes, es negaven a complir la missió de què havien estat investits. —Són com els buròcrates… —deia don Antoni, enriolat—; avui no estan per a anar a l’oficina—. De vegades aquells gats es passaven la nit miolant llastimosament, com si sentissin un enyorament melangiós i trist, i aquests sorolls melindrosos i vellutats donaven, a les ruïnes tocades per la lluna, a les columnes cadavèriques, als arcs fantasmals, un caràcter impressionant. Malgrat ésser grec i saber el grec perfectament, don Antoni era sensible a aquestes explosions d’elemental romanticisme. Altres vegades jugaven ells amb ells, es corrien al darrere, bufaven i rodolaven l’un sobre l’altre bufonescament. Però hi havia nits que el compliment del deure els empenyia. Així, a la llum clara de la lluna, presenciàrem considerables exterminacions, furioses batalles dels gats contra les rates. Quan la nit els era propícia, els gats treballaven fins a la matinada, amb una ardor febricitant, una ràbia autèntica. Quan la nit es presentava d’aquesta manera, don Antoni desplegava un mocador blanquíssim, el col·locava delicadament sobre una pedra il·lustre i s’hi asseia al damunt. Jo feia el mateix. I així contemplàvem l’espectacle, fumant cigarretes.

Tornàvem tard, lentament, quan l’airet de matinada ens portava l’olor fresca dels pins del Pincio. Al Corso la gent era més clara, però tenia el mateix aire lànguid i somnolent. Es formaven grups a les portes de les trattorie. A l’interior del cafè Aragno, els cambrers, sense armilla, com autòmats blancs i negres, posaven les cadires sobre les taules. Encara passava alguna carrozzella amb gent vociferant a sobre, suada i vermella, amb senyoretes i mandolines.

Passaren dies. Arribàrem a la tardor. La Pensione Fiorentina, que durant tot l’estiu estigué plena a vessar, a primers d’octubre quedà una mica buida. Amb els primers, relatius freds, a part de la clientela italiana de passavolants, quedàrem a la casa la senyora vienesa, dos enginyers búlgars que portaven barba i no es feien amb ningú, i jo. Ida, la cambrera, passava les hores mortes a la meva habitació fumant cigarretes. Alguna vegada intervingué, d’una manera brillant, en les sorolloses escenes del pati. El seu país l’atreia, i sobretot el seu poble: Asti. Tossia molt. Cada vegada que li mirava els ulls, d’un blau obscur, enfonsats, em semblava que estava delicada.

El dia catorze d’octubre —me’n recordaré sempre més— vaig llegir fins a la una de la nit. Vaig despullar-me i vaig ficar-me al llit. No podia dormir, estava nerviós, fumava sense interrupció. Tenia el rellotge sobre la taula, i el tictac m’enervava. No he pogut dormir mai del cantó del cor; aquell vespre, la simple pressió del llençol m’encalabrinava: era com una nosa insuportable. Cada vegada que em sento el cor, l’obsessió de la mort m’agafa i es presenta davant de la meva imaginació la possibilitat d’ésser enterrat viu. És potser una pretensió ridícula, però aquella nit aquesta obsessió em produïa una angoixa i una agitació excepcionals. Vaig llevar-me dues o tres vegades. Vaig friccionar-me la cara amb aigua de Colònia. Vaig intentar llegir el llibre més pesat que vaig trobar a mà. A la fi, molt fatigat, amb la boca cremada, m’agafà una son prima.

Devia fer molt poc temps que dormia quan un cop sec, contundent, a la porta, donat —vaig pensar— amb un objecte dur, em desvetllà. Amb un moviment automàtic, vaig asseure’m al llit. El llum era encès; l’hi havia deixat, per descuit, jo mateix, evidentment. Em disposava ja a saltar del llit per tal de veure el que passava quan un segon cop, donat probablement amb el peu a la part baixa de la porta, n’obrí un batent d’una revolada. Al llindar, sobre el fons obscur del corredor, hi havia un home amb un objecte brillant a la mà —objecte que, a través de la basarda que m’anava envaint, vaig suposar que era un revòlver, un revòlver apuntat, és clar, en la direcció on em trobava. Fou un moment; em semblà que aquell home era jove, que anava correctament vestit de negre i que sobre el cap descobert se li veia una ratlla perfecta, els cabells brillants de fixador. També em semblà que les faccions de la cara, dures i estirades, tenien un color molt saludable. No recordo pas el que vaig fer. No vaig articular ni una paraula. M’envaí una por grotesca; grotesca, aquesta és exactament la paraula. Recordo només que al cap d’una estona vaig sentir, vagament, a través de la roba sota de la qual vaig colgar-me, que algú deia pardon en un francès sense nasalitat. Després d’aquesta paraula vaig sentir un lleuger grinyol de la porta molt lent: algú, evidentment, l’ajustava. Es produí després una estona de silenci profund i misteriós, pesat.

Aquesta estona no durà pas gaire; fou trencada per un soroll sec i greu que retrunyí intensament durant un espai de temps llarg. Vaig suposar que era un tret engegat no gaire lluny, en una de les habitacions immediates. Em semblà que el terrabastall produiria l’afluència de la gent de la pensió d’un moment a l’altre. Però no vaig pas sentir que s’acostés ningú. La pensió era gairebé buida i el personal dormia al pis de dalt. Vaig treure el cap de sota la gira i vaig obrir els ulls. El llum havia estat apagat. Hi havia una clau al costat de la porta, i vaig suposar que l’home del revòlver, abans d’anar-se’n, l’havia girada. Vaig passar la mirada per dins de la foscor. Per les escletxes de la porta, només ajustada, entraren unes cintes de llum. Vaig suposar que el corredor, o almenys l’habitació de la senyora vienesa —el llindar de la qual corresponia amb la de la meva habitació—, era oberta i il·luminada.

Revestit de valor, vaig saltar del llit i de puntetes vaig acostar-me a la porta, que, fent el menys de soroll possible, amb un cert tremolor i una mica de fred a l’esquena, vaig tancar amb clau. Tancat de part de dins, vaig respirar. L’aparició de la llum em donà encara més confiança. Davant del mirall, vaig constatar que el meu color era el normal. Vaig encendre una cigarreta i al cap de poc em trobava en una situació de suficient fredor per a sentir tot el que passava a l’habitació de la senyora vienesa, la meva veïna del davant.

Durant un llarg espai de temps, no vaig sentir més que una conversa sorda, portada en un to de ràbia i de menyspreu, esqueixada, però tinguda en veu relativament baixa. El diàleg era molt sostingut i ràpid; però, entre el foc de l’altercat, es produïen moments de silenci. Llavors se sentia la presència d’una tercera persona que emetia greus bramuls d’indignació i una fressa com d’esforços per sortir d’alguna banda, per exemple de sota un llit o de dins d’un armari. Les paraules que m’arribaven eren alemanyes.

El diàleg, alternat d’aquests sorolls estranys, durà més d’un quart. Després es passà del parlar cantellut a la cridòria confusa. Tot d’una se sentí un crit agut de dona i el soroll d’un cos en caure a terra. De llavors ençà se sentiren només interjeccions isolades: una successió de vociferacions acompanyades d’un frenesí d’activitat: com si escorcollessin l’habitació amb ànsia, amb un desenfrè desordenat: obertura de calaixos, caiguda de cadires, soroll de papers, brusc forcejar per obrir maletes i objectes tancats. Finalment, vaig sentir la fressa característica de l’obertura del balcó, del balcó que donava sobre el cul de sac. Evidentment, no era pas impossible de fer-se escàpol a través del balcó. Hi havia la canal de la paret immediata, amb l’ajuda de la qual es podien salvar els quatre o cinc metres d’alçada que hi havia des del pla terreny. Després de l’obertura del balcó ja no se sentí cap més paraula. Només passos que anaren seguits d’un fet que em produí la més gran curiositat; de sobte, vaig sentir que s’obria la porta del corredor de l’habitació de la senyora i que algú, caminant de puntetes i amb precaucions infinites, s’esmunyia corredor avall…

Aquest darrer, insòlit esdeveniment, em donà una primera visió general de l’afer. Els seus protagonistes —vaig dir-me— són tres: una senyora i dos senyors… Es deu haver produït un in fraganti… —vaig pensar mentre tornava al llit, amb una desagradable sensació de fred a tot el cos, la cigarreta apagada al llavi.

Els raríssims esdeveniments relatats anaren seguits d’una gran quietud —una quietud que durà hores—, que durà, en realitat, fins a l’arribada de la policia.

L’endemà, a primera hora, tota la Pensione Fiorentina estava concentrada al despatx del director, davant d’un comissari flanquejat de dos tricornis de carrabiners. Hi faltava només la senyora vienesa, que, naturalment, estava malalta. El director estava desolat, no sabia el que li passava, feia una veu insòlita, com si ploriquegés. Foren interrogats primer els testimonis menys immediats. Els que havien dormit al quart pis no s’havien adonat de res. Al pis de sobre hi havia despatxos que a la nit romanien deserts. Les minyones —que havien dormit com socs— no tenien la més petita idea del que havia passat.

Fou cridada, després, la infermera de la senyora. Era una persona d’edat, grassoneta, vestida de fosc, una mica enravenada, amb un color de cara comprès entre el groc macilent i el morat violaci que tenen de vegades les dones del nord ja madurades. Aquella senyora contestà les preguntes que se li feren amb un punt de pretensió estudiada, girant de vegades el cap enrere, com si cerqués l’assentiment de les persones situades al voltant. Però aquestes persones, acabada la declaració, havien marxat. Només quedàvem el director, que seia en un racó, aclaparat, i jo mateix.

He de dir tot passant que els successius interrogatoris es produïren amb un cert desordre, d’una manera massa improvisada. No vaig comprendre que s’interrogués algú, davant dels altres. Però, segons vaig sentir dir després, les primeres diligències sempre es fan amb una cura relativa, amb la nerviositat natural del primer contacte.

La infermera digué que havia passat la nit a dins de l’armari de l’habitació, que estava més morta que viva, perquè la por havia estat insuperable.

Que aquella senyora hagués passat la nit a dins d’un armari em sorprengué positivament, perquè generalment dormia fora de casa. Potser un dia s’hi quedava, és clar; però jo l’havia trobada moltes vegades, havent sopat, al corredor, quan, acabat el servei, es retirava.

—Us hi va tancar per força, dins de l’armari? —preguntà el comissari.

—No; m’hi vaig ficar voluntàriament. Tenia por.

El lladre semblava foll, tenia un revòlver a la mà…

—Vau veure com engegava el tret?

—No. El vaig sentir, només.

—On era la senyora quan es produí el dispar…?

—No ho sé… Era a l’habitació…

—És clar… Recordeu la fesomia del qui disparà?

—Vagament. Em semblà un home bru, ni alt ni baix, vestit de smoking, elegant. Un italià… Era un lladre.

—Dieu, reiteradament, que era un lladre. És que veiéreu que s’apoderava d’alguna cosa, que s’emportava quelcom…

—No ho sé, no ho sé…

—Recordeu haver-lo vist en algun lloc abans…?

—Mai fins anit passada…

El policia em cridà.

—Per què hi havia llum a la vostra habitació a la matinada?

—Fou un descuit. Vaig oblidar de girar la clau de l’electricitat.

—Sempre dormiu amb la porta sense tancar amb clau?

—No senyor. Fou un altre descuit imperdonable.

—Massa descuits, potser…

—D’acord.

—Veiéreu el lladre? El podríeu descriure?

—És que era un lladre?

—En fi, el que fos. El podríeu descriure?

—Obrí, amb una puntada de peu, la porta de la meva habitació i es mantingué una bona estona dret al llindar, amb un revòlver a la mà. Sens dubte volia assegurar-se de si les habitacions dels voltants eren ocupades. Em semblà un home de món, molt ben vestit, perfectament dominat. Si no hagués suposat que em tenia el revòlver apuntat, hauria cregut que era un sportman que em volia fer una broma…

—Era alt o baix?

—Em seria impossible de fixar-ho exactament. M’envaí un moment de basarda. Recordo la seva taca; m’és impossible de detallar. Puc dir que anava molt ben vestit, perquè això fou el que, de primer moment, m’impressionà. En els nostres països hom espera sempre l’aparició del tipus vulgar, en aquests casos. El que fixament recordo és la lluentor del revòlver. Era una arma petita, de metall blanc…

—Quant de temps romangué a l’habitació número 11?

—No pas més de vint minuts.

—Sentíreu que es produís una baralla?

—Una baralla verbal.

—Sentíreu obrir el balcó exterior? És per aquest balcó que es féu escàpol…

—Sí senyor.

—Després d’aquesta fressa en sentíreu alguna altra, per exemple la d’un automòbil que es posa en marxa?

—No senyor.

—Des de la situació en què us trobàveu, observàreu alguna cosa més?

—Sí senyor. Després de l’obertura del balcó una persona, no sé qui, sortí del número 11 per la porta del corredor.

—Ah!

—Perfectament.

Durant tot el dia, la Pensione Fiorentina fou un tragí de policies, periodistes curiosos i gent de tota classe.

El director estava aclaparat i rebia la gent com si tingués un mort a casa. Aquell bon home no podia, sobretot, comprendre que el seu porter, que el porter de la seva famosa pensió, hagués estat absent una gran part de la nit del seu lloc de responsabilitat. Feia, amb aquest motiu, tota classe de conjectures desorbitades. Només n’hi havia una, però, que fos coherent i valable: el porter, agradablement sorprès de la poca gent instal·lada a la casa, havia passat un parell d’hores a la trattoria més pròxima, bevent amb uns companys. A Itàlia —i a tot arreu— això és tan natural!

Per referències molt directes que en vaig tenir, la infermera popularitzà la teoria que es tractava d’un robatori amb tots els agreujants. Aquella bona dona tan enraonada es llançà a aquesta explicació amb la més absoluta volubilitat. La senyora vienesa es tancà en un mutisme absolut del seu pensament, no n’arribà a l’exterior ni la referència més primària. En general, s’aceptà la teoria que es tractava d’un robatori comès per una rata d’hotel. La cosa es donà per tan absolutament segura i fou tan fàcilment acceptada que a mi em semblà un tòpic voluntàriament acceptat. Els diaris romans del vespre dedicaven una gran part de la seva tercera pàgina al fet divers de la Pensione Fiorentina. Els periodistes no tenien ni el més lleu indici de la qüestió, però donaven per bona la versió del lladre.

Al cap de dos dies es produí un sensacional cop de teatre. Els diaris se n’ocuparen, amb una certa extensió; no pas tots, certament, ni els que eren tinguts per més seriosos i responsables. Malgrat els límits posats a la informació, tothom se n’assabentà, vull dir la innombrable quantitat de persones que seguien l’afer. En efecte: els papers donaren compte que s’havia presentat a la qüestura un dels viveurs més coneguts i més elegants de l’ambient romà —hom assegurava que es tractava d’un marquès sicilià arruïnat—, el qual havia declarat que la nit del dia catorze d’octubre havia entrat normalíssimament al número 11 de la Pensione Fiorentina; que estava disposat a donar sobre aquest fet explicacions a la policia i que rebutjava amb indignació la versió del robatori que públicament s’havia donat. «Si jo he robat alguna cosa a la senyora X de la Pensione Fiorentina —deia la nota que publicaven els diaris—, invito la dita senyora a concretar quin objecte, de la classe que sigui, li ha estat robat».

Hauria estat pueril, probablement, esperar una forma o altra de resposta. No vingué pas. La senyora vienesa continuà a la pensió més hermètica i delicada que mai. Hom digué que el jove marquès sicilià arruïnat havia estat detingut. No ho vaig pas confirmar. El que positivament es produí fou senzillament això; hom tirà terra a sobre a l’aspecte periodístic de l’afer. Tot d’un plegat els diaris deixaren de parlar-ne.

Però la instrucció del procés continuà.

Vaig ésser invitat moltes vegades a trobar-me, a hores determinades, a l’antesala del despatx del jutge instructor, a la plaça del Gesù. Sovint hi vaig coincidir amb la infermera de la senyora austríaca. Esporàdicament hi vaig trobar també altres elements de la casa. El director havia passat d’un estat d’aclaparament a un estat d’indignació. Demanava a plena veu que no es parlés més de la qüestió, perquè, al seu entendre, feia mal al seu crèdit comercial.

El despatx del jutge era instal·lat en un gran palau del Renaixement, tètric, enorme i aclaparador, un laberint de corredors, d’escaletes vistes i excusades, d’habitacions grans i petites, innombrables. En aquella immensa baluerna hi havia centralitzada la Qüestura Romana. La plaça era una mica fora del traüt ciutadà; era tranquil·la i plàcida, i això semblava fer més dens i dramàtic l’aire del palau.

De vegades, la infermera i jo, per esperar la convocació del jutge, passejàvem tot al llarg de la galeria envidrada que donava al pati. Era un pati solitari que travessava, molt de tard en tard, un carrabiner amb el tricorni. La infermera continuava sempre creient que es tractava d’un robatori vulgar. No vaig pas fer res per dissuadir-la’n. Al contrari. Les il·lusions són una cosa molt respectable. La infermera estava trista i aclaparada.

—Us preocupa quedar sense feina, és clar… —que jo li deia.

—Natural! La senyora està molt enervada. Marxarà de Roma. En realitat ja té la marxa projectada. Jo ja sóc vella: es fa molt difícil de trobar una feina estable. No tinc pas una sortida gaire clara… —feia ploriquejant, cercant nerviosament un mocador de la seva bossa de cuiro negre i eixugantse una llàgrima.

—No teniu família?

—Ningú. Fa molts anys que visc a Itàlia.

—Sou alemanya?

—Prussiana. De Rostock.

—El tracte de la senyora austríaca devia ésser agradable…

—Positivament. L’estimava. Bona persona, molt calmosa, d’una educació molt delicada.

—Considereu segur que marxarà?

—Jo ja hauria marxat! Els diaris només porten mentides i calúmnies. Mireu que la declaració del lladre…! —digué sanglotant la pobra senyora i fent amb la mà un gest d’allunyar una visió infernal.

—Però, en fi… no creieu que la senyora podia tenir algun amor? Alguna passió…? Tenia experiència, no seria pas tan estrany… em sembla…

Em mirà d’una manera esporuguida i alhora desconfiada.

—Sobre això no us puc contestar.

—No podeu o no voleu contestar-me?

—És igual. No accepto ni el més petit diàleg…! —digué contundent i notòriament agitada, fent amb la mà el gest que li havia vist fer tantes vegades: el d’allunyar una visió sinistra.

Però la gran sorpresa de la meva presència al palau de la Piazza de Gesù fou la que em donà don Antoni Logotete. Ens topàrem cara a cara a la galeria de vidres. El meu candor em portà a creure que s’hi trobava per alguna cosa relacionada amb el seu plet, amb el plet del paquet de guix.

—La qüestió va marxant bé? —que jo vaig dir-li.

—Fa el seu curs normalment —digué, tibat i rígid. I afegí—: La meva presència aquí, però, té una altra causa. He vingut per defensar l’honor ultratjat d’una senyora respectabilíssima…

—Es refereix a l’afer de la Pensione Fiorentina?

—Perfectament.

—Coneix la senyora vienesa?

—És una meva ex-deixebla, una deixebla de la més gran distinció. Jo li he ensenyat l’italià, el poc o molt italià que coneix, comprèn?

—El comprenc. Però, perdoni: vostè té alguna idea clara del fet? La seva composició pot donar-se per més sòlida que les fluctuacions en què ens trobem?

—No conec pas els fets, però això és igual. Es tracta d’una persona que jo estimo. Vinc a defensar l’honorabilitat d’una senyora digna del més gran respecte…

—Jo ho entenc… Ho entenc perfectament.

L’endemà, el jutge em digué que tota declaració posterior seria supèrflua i, per tant, que la meva presència al seu despatx no tenia ja cap sentit. Vaig rebre la notícia amb una gran alegria. Em treien una considerable nosa de sobre. Però pocs dies després vaig saber que don Antoni era convocat reiteradament. Els testimonis directes eren substituïts per testimonis d’opinió. Era un bon senyal: era la demostració que l’afer entrava per bon camí. No hi ha res més agradable que veure que les coses entren per bon camí. De vegades, a tres passes justes del lloc on us trobeu es produeix un enorme estropici que us fa passar una horrible, pèssima nit. Però això és igual. La qüestió és que tot emprengui el bon camí, l’indispensable bon camí.

Abans d’acomiadar-me del jutge instructor em vaig aventurar a fer-li unes preguntes. Era un home amable, bonari, gras, escèptic, d’una gran maduresa de visió, que fumava el toscano amb la palleta.

—Ha estat un robatori això, senyor jutge? —que jo vaig dir-li.

—No ho crec.

—Existeix alguna explicació coherent de l’afer?

—Potser no és res més que una escena d’amor una mica complicada, excessivament melodramàtica… —digué el jutge, amb un somriure de vaguetat.

Deguí fer una cara plena de curiositat. El jutge m’esguardà amb una mirada lleugerament fatigada i un somriure ple de bonhomia. Em digué amb una gran indiferència, com si parlés del temps:

—Una cosa, per ara, sembla establerta: entre el suposat lladre i la senyora del número 11 existeix una relació antiga. La dama havia aconseguit fer-se estimar. Sospito fins i tot que era un amor una mica interessat. A la dama, l’amor li costà una mica car. Durant una determinada quantitat de temps la relació s’establí amb positius resultats: el galant tenia imaginació, sabia valorar l’objecte de la seva passió, era fascinant. Però, és clar, arribà un moment en què fou necessària una tercera persona que es fes càrrec de la situació. La dama no tingué més remei que fer-se també estimar d’una altra persona, que anomenarem X, per abreujar. La primera relació, en el que tenia, almenys, de més superfície i exterioritat, hagué d’ocultar-se. I llavors s’esdevingué una cosa que sovint passa: resultà que el marquès s’havia seriosament enamorat. Aquesta fou la gran novetat, la cosa impensada. Breu: aquest darrer, desesperat, enervat, decidí fer una escena d’amor. Entrà a l’habitació número 11, amb la seva antiga clau. Féu un aparatós estropici davant la negativa de renuar la vella relació en la forma que havia presentat. Digué: «O tot o res!», com un jove de la primera volada. Posició inexplicable, absurda, estranya. Per fortuna, l’estropici fou inofensiu: tirà papers enlaire, obrí calaixos, féu caure cadires, forçà maletes… És una manera ben llatina de demostrar l’amor. Però també hauria pogut passar una desgràcia; per això convé que les persones poc coherents, infantils, no disposin fàcilment d’armes. Després, pel balcó i per la canal del teulat, baixà al carrer…

—I la persona que sortí pel corredor?

—Posem que fos el senyor que hem anomenat X per abreujar…

—L’escena tingué alguna eficàcia, almenys?

—Crec que sí. La dama s’ha tret una nosa de sobre. El galant ha positivament reaccionat. Comprendreu: el volien fer passar per lladre… En el món hi ha encara una certa dignitat…

Poques setmanes després, quan tot fou donat per acabat, vaig trobar don Antoni al Caffè Greco, i, no havent-hi res més urgent a parlar, vaig explicar-li, molt per sobre, la conversació amb el jutge.

—És un punt de vista molt atrevit, per no dir temerari… —em digué el meu amic després d’un moment de reflexió—. He estat professor de la senyora. Era una excel·lent deixebla. Era puntual, estudiosa i ordenada. Tenia una sòlida educació…

—És clar!

—Ja sap que jo sempre vaig de bona fe, amb el cor a la mà.

—No s’esforci… Vol fumar?

Aquest afer de la Pensione Fiorentina fou un dels meus primers contactes reals amb la complexitat de la vida. No sé pas si hi vaig entendre res, però hi vaig aprendre molt. Molt més que en els cursos, en els lànguids cursos universitaris.