Un home fatal

En l’època de què estic parlant —desprès de la guerra del 14— hi hagué una certa tendència, entre la gent benestant del país, d’anar a passar una temporada a París.

Amb aquella guerra es guanyaren diners i sens dubte per aquesta raó es despertà en la gent d’una determinada categoria una gran curiositat per les coses de l’estranger. No crec que mai hagi passat la frontera tanta gent com en aquella època. El gust —sobretot el gust de les senyores— millorà considerablement i foren uns anys d’una gran influència europea, sobretot francesa.

El senyor Albert Mascarell, propietari, home d’una fortuna perfectament plausible, jove, simpàtic, amb una presentació que feia visible alguna reminiscència del pagès, fou una de les persones que «anaren a passar una temporada a París». El motiu del viatge del senyor Mascarell no fou pas, però, una curiositat determinada, ni el de donar lliure curs a una mania específica. El pretext del viatge fou un desengany d’amor.

Mascarell tenia llavors trenta-quatre anys. S’havia enamorat d’una senyoreta —d’un àngel— de dinou. Tota la primera part de l’afer transcorregué en plena normalitat. Però, tot d’una, la senyoreta rompé la relació. Li digué que no amb paraules i amb fets. Tants els amics d’una banda com els de l’altra consideraren que la negativa de la senyoreta havia estat d’encàrrec. El seu pare (d’ella) —un senyor que portava ulleres blaves— resultà un gran caràcter al servei d’unes idees precises. S’oposà rodonament que la seva tendra criatura es casés amb un tal recalcitrant solter. Es feren algunes temptatives per fer-li comprendre que a l’edat en què es trobaven els enamorats la diferència d’anys era secundària; se li féu veure que en aquesta classe d’afers el profetisme falla cada dia i que en qüestions d’amor dóna més bon resultat un empirisme terra a terra que totes les lleis generals, per més bon aspecte que tinguin. Tot fou inútil. Es mostrà absolutament incommovible.

Produí una gran sorpresa veure la facilitat amb què Mascarell abandonà l’afer. Havia estat posat a prova, de manera que el més natural era suposar que el seu interès augmentaria en la proporció corresponent. L’augment d’interès, però, no es produí, i, si no estic equivocat, la causa en fou un fet petitíssim, gairebé grotesc; un fet tan irrisori que la seva explicació fa riure.

En un moment determinat, la senyoreta cristal·litzada en la imaginació de Mascarell rebé d’una amiga un present deliciós: un gatet. Un gatet negre, preciós, una monada de gatet. Sabia jugar amb l’ombra de la seva cua i tot jugant feia unes tombarelles que feien morir de riure.

—Com li posaràs? —li demanà l’amiga.

—Li posaré Albert… —contestà de seguida.

I, in mente, es digué:

—Així hi pensaré més: cada vegada que vegi el gat pensaré en ell; cada vegada que el cridi, etc.

La cosa era graciosa i divertida. Ara bé, Mascarell ho considerà una falta deplorable de respecte.

Com que el fet coincidí amb les primeres pressions del pare de posar dificultats a la relació, la suma d’una i altra cosa féu un gran feix. Però la qüestió del gatet no arribà pas a coneixement de la gent. La majoria cregueren que l’única causa de la ruptura havia estat l’oposició del pare d’ella. —Mascarell —deien els seus amics— no s’ha pogut casar perquè ha estat tants anys solter. Un senyor d’edat que escoltà un dia aquesta opinió digué: —En aquest món, com més s’hi fa més s’hi perd…

Fou llavors, després d’haver-se produït aquests petits esdeveniments, que Mascarell decidí anar a passar una temporada a París.

—A París —pensà— molt serà que no em distregui una mica…

Recomanat per un amic, prengué allotjament en un petit hotel del bulevard de Montparnasse, del cantó de l’Avinguda de l’Observatori. S’hi trobà bé, de seguida. Davant de les coses, sobretot davant de les grans ciutats, tothom reacciona d’una manera diferent. La reacció de Mascarell davant de París fou curiosa. El que l’impressionà més, fins al punt que la cosa se li convertí en obsessió, foren les dimensions enormes de la ciutat. De vegades com més grossa és una cosa més curiositat us desperta: com més feina teniu més en voleu fer. Voltaire, en «El segle de Lluís XIV», conta que quan el ministre Colbert arribava al seu despatx i es trobava amb la taula plena d’una muntanya de papers, es fregava les mans de gust i els ulls li agafaven una vivacitat magnífica; quan a la taula hi havia pocs papers, feia una cara pansida i trista. Les enormes dimensions de París produïren en Mascarell una reacció contrària a la que acabem de descriure. Potser trobà que la cosa era més forta que ell: potser no sabé per on començar; potser la mateixa abundància de l’espectacle li escurçà la curiositat en sentit diametralment invers. Per altra part, ja he dit que la presència de Mascarell a París no tenia cap finalitat específica. No crec que, en els seus càlculs previs, s’hi trobés una visita al Louvre. S’hi trobava una visita a Versalles; la visita al Louvre, en canvi, havia estat oblidada lamentablement.

El cert és que vuit dies després d’haver arribat a París Mascarell s’havia convertit en un home de barri. Havia arriat totes les veles i considerava que amb el barri en què vivia en tenia perfectament prou. Com a típic home d’aquesta característica havia donat instintivament uns límits a les seves incursions. Aquests límits arribaren a tenir una perfecta precisió. Cada vegada que havia d’anar als grans bulevards per fer-hi les seves operacions bancàries de rutina, li semblava que feia un desplaçament remotíssim. Per altra part, era a l’hivern —les acaballes de l’hivern—, plovia dolçament i era una delícia estar-se a l’hotel veient ploure des del llit estant o contemplar aquella mica de boira de color de rosa que endolcia París. Feia unes excel·lents matinades. Un dia encengué una cigarreta al llit, cosa que no havia fet mai. En una altra ocasió s’hi posà a llegir un llibre, cosa que només havia fet en les rares convalescències de la seva vida. Per altra part, no tenia res a fer, absolutament res concret. Les dues o tres visites que pensava realitzar als seus coneguts de París —visites que en els seus càlculs havien d’haver estat realitzades en arribar mateix— havien estat ajornades. Precisar les causes d’aquest ajornament li hauria estat difícil.

La situació es podria precisar d’aquesta manera, potser: al cap de pocs dies d’ésser a París experimentà que l’ambient, en comptes de donar-li una empenta eufòrica i exultant, li feia l’efecte d’un calmant incisiu, eficient. Aquest resultat totalment impensat el sorprengué notòriament. Quan al cap de quinze dies de la seva arribada s’adonà que encara no havia entrat en cap cabaret ni en cap boîte de nuit —ni en les del seu propi barri— quedà astorat i es passà la mà pel clatell. Peremptòriament ho atribuí a la desorientació natural dels primers dies. Quan, uns dies després, constatà que no solament no havia entrat en cap establiment d’aquesta naturalesa, sinó que no sentia la menor curiositat, el menor desig, d’entrar en un d’aquests llocs, li entrà una certa preocupació. Un examen superficial d’aquesta estranya situació podria fer pensar que la seva causa estava en alguna reminiscència sentimental flotant en la memòria de Mascarell i relacionada amb la senyoreta del gatet. Aquesta observació no tindria pas fonament. Si alguna ferida relacionada amb aquella senyoreta no estava cicatritzada era precisament la humiliació de què havia estat objecte —ell ho qualificava amb aquesta paraula— quan ella havia comès la maliciosa lleugeresa de batejar el gat amb el seu nom mateix. És a dir: per aquest cantó, la situació continuava essent ridícula i, per tant, en procès de ràpid deboliment.

Per altra part, Mascarell no es trobava pas incomunicat amb l’ambient que el rodejava. Sabia passablement el francès, es feia entendre molt bé. Parlava, és clar, d’una manera notòriament agra i desguitarrada, faltava a les seves es mudes tebior de ploma, el seu francès no tenia violoncel, el greu del violoncel. Fonèticament era magre, és cert. Tota la resta, però, era decent: la construcció de la frase, el lèxic, la pertinença. Excel·lia —com tothom que ha estudiat una llengua a través dels llibres— més en la frase literària que en la corrent. Quan un dia, al restaurant, un senyor demanà una omellette baveuse quedà astoradíssim. Es pensava saber, sobre les truites, en francès, tot el que un estranger pot saber. Quan s’adonà que una truita molt poc cuita és una omelette baveuse tingué un autèntic disgust. Però aquest disgust fou desplaçat al meu entendre. La normalitat col·loquial d’una llengua no és mai donada pels llibres; només es pot copsar amb el contacte directe. En fi: Mascarell no era un incomunicat. Això és un fet.

Com explicar, doncs, la curiosa evolució del seu esperit a París, la seva tendència a la immobilitat, el seu estranyíssim recolliment, gairebé diria la seva indiferència? Crec que ni ell mateix no hauria sabut aclarir-ho. Era una situació que el preocupava, l’entrellat de la qual no hauria sabut fixar amb coherència. Ara, posats ja en aquesta disposició, el pas dels dies no féu més que accentuar-la-hi. Mascarell es féu amic del propietari de l’hotel. Aquest senyor remarcà molt aviat aquell client tan calmat, tan pacífic, tan poc tapageur, i el considerà un model de clients. En entrar o sortir, en deixar o prendre la clau del quadre del bureau, es creuaven una paraula amable. Després un dia es posaren a parlar i ho feren llargament. Acabaren per tenir una bona amistat. Quan Mascarell no sabia què fer —que era gairebé sempre— i ho considerava discret, anava a passar l’estona a la recepció de l’hotel. S’asseia al confortable que hi havia a l’habitació i quan no parlava amb monsieur Paul —que aquest era el nom del propietari—, el moviment de la porta el distreia.

Monsieur Paul era un home alt, d’ossada magnífica, gras, madur d’artritisme i de vida sedentària, d’unes dimensions de l’establiment. L’Hôtel de Niort era un petit hotel meublé com a París n’hi ha a centenars, i la còrpora de monsieur Paul era excessiva per a les reduïdes dimensions de l’establiment. Hauria estat millor en les folgades proporcions d’un gran hotel que en les mides reduïdíssimes de la seva menuda recepció, en la qual a penes cabia. Era un home d’ulls blaus, de bigoti de color de sofre, cendrós de cabell, vestit d’hoteler —americana negra i pantalons ratllats—, de sentiments patriòtics molt susceptibles, donat a la declamació, amb una facilitat de paraula molt arrodonida.

Era un home que vivia en un estat de mal humor persistent. Havia estat ja una vegada retirat dels negocis —retirat a Normandia—, però la guerra havia tirat per terra els seus projectes: la insuficiència de les rendes l’havia obligat a reprendre el treball per segona vegada, cosa que l’havia indignat de manera ostensible. Es feia passar la ràbia denigrant el Govern de la República i en general la política del món enter. Mascarell l’escoltava primer amb interès; després, a mesura que anà comprenent el sentit dels seus sarcasmes, fascinat.

En un aspecte íntim, absolutament ocult, Mascarell trobava gust en les declamacions de monsieur Paul. Aquest senyor es queixava sempre: negocis magres, creixents pretensions del fisc, poc moviment, rendiments miserables. D’aquesta obsessiva situació, monsieur Paul en parlava amb una monotonia amarga. Ara bé: era precisament aquesta reiteració pessimista el que més complaïa internament Mascarell, perquè això li donava una sensació física per contrast del com marxaven de bé les seves coses particulars. Havia arribat a París amb els càlculs perfectament fets, és a dir, podent gastar una determinada quantitat (important) cada setmana, quantitat que pensava retirar, a dosis successives, d’un gran banc del bulevard. Ara bé: aquests càlculs havien admirablement fallat. Mascarell gastava, havia gastat molt menys —menys de la meitat— del que tenia pressupostat. Això l’emplenava d’una joia íntima, clandestina, inefable. Era a París i feia estalvis! Impressionant resultat. S’entretenia, de vegades, examinant si aquesta insospitada situació havia significat un sacrifici, alguna extorsió o limitació d’un desig o altre i havia de constatar que la vida que feia era exactament la que li agradava. No hauria aspirat a fer altra cosa ni demanava res més. Així les elucubracions de monsieur Paul, fúnebres i ennegrides, eren per a ell una delícia perquè li feren comprendre la marxa excel·lent i positiva que havien emprès els seus afers privats. Com més llarga era la cara de monsieur Paul més clandestinament encantat se sentia Mascarell. Una de les característiques més visibles de la crueltat d’aquest món és que el valor de les coses només es pugui veure per contrast. Mascarell sintetitzà el seu estat d’esperit amb una frase que no li féu pas gaire honor.

—Mai no m’havia pensat —digué— que fos tan intel·ligent…

Per fortuna, l’observació no passà de l’estricta intimitat.

Fou monsieur Paul qui li presentà Fanny.

Fanny era catalana. Vivia a l’hotel completament sola, i a París des de feia molts anys. Monsieur Paul considerà que seria del gust de Mascarell conèixer una compatriota, que a més era una clienta admirable de l’hotel, una persona que tampoc no hi feia gens de tapage. Mascarell acollí Fanny amb gran curiositat. Per un procés estrany, el fet d’ésser compatriota el portà a semblar-li que Fanny, com ell mateix, era una persona del barri. Fanny era una senyoreta d’uns trenta anys —potser trenta-tres—, baixeta, grassoneta, de cabells negres, ulls brillants, de carnadura pàl·lida, amb una piga a la galta esquerra, vestida potser amb una excessiva visualitat. Feia una magnífica olor de saboneta perfumada i era molt simpàtica. Fanny treballava en un despatx de la rue Richelieu, però monsieur Paul digué a Mascarell que hi havia mesos que el sou no li arribava.

En el París galant d’aquella època el tipus físic de Fanny era molt apreciat. Anys després, agradà un tipus de dona més alta i flaca, d’anca més llarga. Fanny es deia en realitat Eulàlia. S’havia canviat el nom per facilitar la seva pronunciació. I aquesta fou una de les primeres confessions que Fanny féu a Mascarell. Aquesta confessió produí en Mascarell un gran efecte: li semblà que li havia donat accés a la seva amistat, gairebé a la seva intimitat.

Un dels aspectes d’Eulàlia que més impressionà Mascarell fou constatar la quantitat de coses que tenia de les noies del país de quinze anys enrere: sabia una mica de piano i de solfeig, feia labors admirables, sobretot labors de tachado, parlava entendrida de la madre, tenia una afecció per les coses arrebossades amb clara d’ou i els cromos l’entusiasmaven; feia una lletra amb petits cargols; podia citar dues o tres dotzenes de poesietes amables. En canvi, sentia una horror per les coses de la cuina. La cuina, per a ella, era una vulgaritat. Considerava que la preocupació dels francesos per la cuina era una preocupació vulgar.

Mascarell trobà molt agradable la companyia d’Eulàlia. Aprofità totes les ocasions per a acostar-s’hi. Les notícies sobre la seva manera d’ésser no motivaren pas, per part d’ell, cap crítica. Al contrari. Arribà un moment —molt aviat— que la trobà indefectiblement simpàtica.

Eulàlia tenia un humor molt canviant. De vegades semblava fatigada i abatuda i llavors el seu tracte era potser massa displicent, d’una certa brusquedat. Tenia dies, en canvi, d’una meravellosa animació, d’una fascinadora frivolitat. A Mascarell, li agradava més els dies en què la veia deprimida i opaca —malgrat haver-ne hagut de sofrir les conseqüències— que els dies d’enriolament i de rialles. Com totes les persones serioses —Mascarell era un home terriblement seriós—, considerava que els altres havien de tenir la mateixa serietat.

—Veu això? —i Eulàlia assenyalava rient, els ulls brillants, la boca fresca, amb la punta del dit, la piga de la galta esquerra.

—Sí.

—Porta desgràcia.

—I per què porta desgràcia?

—Perquè porta desgràcia.

—Qui li ho ha dit?

—Les cartes.

—Però vostè es fa tirar les cartes, Eulàlia?

—Sí senyor.

—Valga’m Déu!

—No sigui poca-solta, carcamal!

I Eulàlia féu una gran riallada, que evità que Mascarell rematés la planxa. Estigué a punt d’enumerar amb tot detall les raons que aconsellen de no fer-se tirar les cartes, de no creure en les cartes. Si hagués començat, hauria acabat demostrant-li que aquest món és una vall de llàgrimes. Això hauria satisfet molt més Mascarell que veure Eulàlia alegre i animada.

Aquell dia es trobaren a la porta de l’hotel quan s’encenien els llums. Havia fet un dia d’abril tibant com una seda. La incipient florida dels arbres anunciava una opulenta felicitat.

—Mascarell! —li digué la senyoreta.

—Vostè dirà…

—M’hauria de convidar a sopar…

—Vol dir? —digué Mascarell, astorat, amb una desgraciada impaciència.

Eulàlia quedà parada. Mascarell corregí de seguida les seves inexplicables paraules.

—És clar que l’hauria de convidar a sopar. Però no parla de broma?

—I ca! Tinc gana i necessito un bon sopar.

—A quina hora li sembla?

—A dos quarts de vuit ací mateix, li va bé?

—D’acord.

Es trobaren a l’hora indicada. Per l’Avinguda de l’Observatori, perfumada pel borrissol de la flor dels meravellosos castanyers, i per les reixes del Luxemburg —el jardí era ja tancat—, arribaren al bulevard Saint-Michel. Entraren a la brasserie, tan apreciable des del punt de vista de la qualitat culinària, de davant de la Fontaine Mèdicis.

Durant tot el llarg passeig, Mascarell demostrà ésser un home galant, però enraonà molt poc. Era un home molt curt de paraules. Davant d’una dama encara ho semblava més. Eulàlia —que tenia un bon dia— inicià dues o tres converses francament frívoles, d’una deliciosa naturalitat. No s’hauria pogut imaginar un aperitiu més agradable que aquestes converses. L’efecte que feren sobre Mascarell fou contraproduent. Esdevingué més mut i tancat que el que de natural ja era.

El sopar fou més aviat silenciós. El qui no els hagués coneguts hauria dit que ja feia quatre o cinc anys que eren casats. Mascarell quedà notòriament sorprès en veure que Eulàlia era cordialment saludada per dos senyors d’aspecte substanciós que sopaven quatre o cinc taules més enllà. En un moment determinat pensà aquesta cosa tan del país: si no estava fent el calet.

Al moment en què el cambrer portà la nota, Mascarell l’agafà amb una revolada i amb una desgraciada precipitació digué:

—Em permet, Eulàlia?…

Eulàlia el mirà com qui veu visions. Un moment dubtà de si es tractava d’un sarcasme o d’una patotxada. Féu una cara com si volgués donar a entendre el «què pretén, aquest ximplet?».

—Em molesta —digué Mascarell— parlar d’aquestes coses tan materials i ordinàries, però a París sempre tinc por de posar els peus a la galleda… En el moment de pagar, la gent sol ésser molt sentida…

—No se’n desfaci…! —digué Eulàlia en veu baixa.

—Cregui que aquestes coses tan vulgars em fan gairebé angúnia…

Eulàlia pensà: «Pagui d’una vegada i no en parlem més! Què pretén aquest home amb aquestes històries?». Però no digué res.

A la sortida del restaurant emprengueren el retorn a l’hotel caminant lentament. Feia una nit molt suau, exquisida, la primavera semblava donar a les coses una fatiga deliciosa.

—Vostè, Mascarell —li digué Eulàlia—, és un home molt fúnebre i trist. Què li passa, home de Déu?

—És el meu caràcter. A París aquests caràcters semblen estranys, perquè la gent d’ací és molt jovial… En el nostre país no ho semblen tant.

—Quin mal humor hi ha sempre en el nostre país! —digué Eulàlia contraient la cara, el front ombradís com si recordés una cosa profundament desagradable.

—Què hi vol fer? Cada terra fa sa guerra.

—Però, per què té aquest caràcter, Mascarell? Vol dir que no està equivocat? Què en treu, de fer una cara tan llarga?

—Què vol que li digui, pobre de mi? Dec ésser fet així.

—Deu estar enamorat…

—Perdoni! Això no! Voldria enamorar-me, que és molt diferent.

—I, a París, i no ha trobat ningú per a fer-se passar la ràbia? No em faci riure!

—Sí, Eulàlia. Voldria enamorar-me perquè trobo a faltar la companyia d’una persona; em trobo sol, comprèn?

—Es troba sol? Però, i és possible de trobar-se sol ací? No ho digui a ningú, perquè no se’l creuran.

—Doncs és així mateix.

—Es passa els dies entaforat a l’hotel. Per què no surt més?

—On vol que vagi?

—Si no fos un home, em faria llàstima…

—Gràcies, Eulàlia.

La paraula «llàstima» solia fer a Mascarell un efecte sorprenent. Li semblà que l’amistat amb aquella senyoreta havia augmentat sobtadament.

—Ha sopat bé, Mascarell? —preguntà després Eulàlia, fent una transició sobtada.

—Massa bé!

—Per què massa bé? No em faci riure! Veig que a Barcelona tot està igual.

—És que al seu costat em sento bé, comprèn? Parlo en general, és clar…

Les dues darreres frases produïren a Eulàlia una passió de riure que hagué de contenir per no semblar impertinent.

—Perdoni —digué Eulàlia—. Què vol dir parlo en general…?

—Vull dir que els dies que està tan alegre no m’agrada tant, no m’és tan simpàtica com els altres dies…

—Els dies que tinc maldecaps és quan li agrado més…

—Exacte. Els dies que està alegre em fa l’efecte que no som tan amics… és com si la perdés una mica, comprèn?

—Quines ximpleries!

—Per què ho diu?

—Mascarell, no descarrili, faci el favor! Li prohibeixo de descarrilar, terminantment.

—Però això no és pas descarrilar, que jo sàpiga! No li puc dir que la tinc en molt d’apreci?

—No! Amb aquesta cara tan trista, no! Amb mi, faci tanta broma com vulgui; però, si li plau, no em parli mai seriosament. Li ho demano per favor. No em parli mai seriosament de res…

—I per què? Aquesta sí que és bona…

—Tan bona com vulgui. És així.

—Per què no vol que li parli seriosament? No m’aprecia gens gens?

—Faci el favor, no m’obligui a dir gens! Per què m’hi força? Per què em posa preguntes que m’obligaran a ésser desagradable? Per què s’interposa? Per què és tan dèspota, tan impertinent?

—Vol creure, Eulàlia, que no m’havia trobat mai en una situació com aquesta? Mai…! Vostè és un cas únic! Mai no havia tractat una dona tan independent…

La conversació havia pres una forma tan enutjosa per a Mascarell que aquest a penes es podia contenir. Feia esforços per dissimular, però els feia d’una manera tan visible que el seu interior es veia clarament. Una frase d’Eulàlia l’havia sobretot descompost. «Per què s’interposa?», havia dit Eulàlia, amb duresa. «La significació de la frase és claríssima», es digué Mascarell. «Aquesta senyoreta no toleraria la meva presència ni al pas de la porta de la seva vida». Aquesta constatació molestà profundament Mascarell. El seu amor propi tingué un sobresalt. Se sentí vexat vivament. El que mai no hauria pogut imaginar —això és, que una persona es negués a tenir-lo com a amic— es trobava perfectament precisat davant d’ell. Sentí en el seu interior com un revulsiu. Es mirà Eulàlia amb una dissimulada mirada de menyspreu. Es considerà obligat a vexar-la, a fer sentir la seva presència.

—Qui eren, Eulàlia —preguntà amb un punt d’unció—, aquells dos senyors del restaurant?

—I a vostè què li importa qui eren?

—Són molt amics seus?

—Mascarell, no descarrili! No s’interposi, faci el favor! Deixi’m tranquil·la amb la meva independència. Pensi que això és un altre ambient.

—A vostè li agrada, aquest ambient?

—Ja ho crec! És magnífic! I ara, cregui’m! Deixem córrer tot això! Parlem fredament.

—I per què hem de parlar fredament?

—Hem de parlar fredament perquè si vostè continua per aquest camí el consideraré un home fatal i em caurà del concepte.

—Un home fatal? Jo, un home fatal? Què és això?

—Un home fatal és un home com vostè, un home com la majoria d’homes del nostre país, un pedant que no deixa viure ningú tranquil. Deixem-ho córrer, cregui’m! Siguem amics, però no em demani res més. No li sembla?

Mascarell es trobava dins d’una agitació que no podia a penes disfressar. Aquesta agitació era tan forta que tingué el bon sentit de no dir res més. Mai no li havia ocorregut de trobar-se en una situació semblant. El seu amor propi havia estat tan humiliat —segons ell— que féu una cara de displicència vivíssima. Encara caminaren una estona més en silenci. Ara semblava que feia ja deu anys que eren casats. A la porta de l’hotel s’acomiadaren —ingenuïtat de Mascarell— d’una manera molt freda. Ja a la seva habitació, Eulàlia considerà objectivament els incidents de la vetllada. D’un cantó li féu molta pena el que havia hagut de dir. Però, per altra banda, constatà que l’únic camí que hi havia per a parar els peus a Mascarell i evitar una història pesada i ensopidíssima era el que havia emprès.

Mascarell es retirà molt nerviós, enervat, convençut que havia fet durant tres o quatre hores un paper indescriptiblement ridícul.

Allò que Eulàlia li havia dit —que era un home fatal— se li clavà a la memòria d’una manera viva. Li semblà que de tot el que Eulàlia li havia dit allò era el que estava més impregnat d’ironia. Tractà de fer-se una idea clara sobre el que podria ésser un home fatal, però no en tragué l’aigua clara. En vista de la qual cosa es proposà de saber-ho.

Al cap de molt pocs dies —era a la tarda, a l’hora baixa, i feia un temps dolcíssim— Mascarell es passejava pel jardins del Luxemburg, del cantó de la rue d’Assas, i en trobar-se molt a prop de l’estàtua de Sainte-Beuve veié Eulàlia acompanyada d’un senyor d’aspecte estranger. I una vegada fet el descobriment cometé l’error de fer-se trobador —i d’una manera absolutament ostensible— de manera que fos inevitable haver-se de veure. Eulàlia semblava molt alegre: reia, parlava alt, prenia de vegades el braç de la persona que l’acompanyava, tenia un enjogassament magnífic.

El senyor que li feia costat semblava una mica perplex. Potser trobava que les manifestacions de la senyoreta eren excessives. En tot cas, mirava a dreta i esquerra amb uns ulls notòriament atemorits, com si l’amoïnés potser ésser vist. Posat en un interior qualsevol, s’hauria probablement manifestat d’una altra manera.

Es toparen. Quan Eulàlia veié Mascarell es tornà lleugerament pàl·lida, es mossegà el llavi, es crispà tota ella una mica, però no digué res. Potser recordà el que sobre la interposició havia dit tantes vegades aquell vespre a Mascarell.

El senyor que l’acompanyava resultà ésser conegut i amic d’aquest darrer: era el senyor Tallada, de la Rambla de Catalunya, que tenia un important afer de confeccions i que cada any feia un viatge a París. Quan Tallada veié Mascarell —freqüentaven el mateix casino—, parpellejà un moment i quedà un instant sense saber què fer. Un segon després s’havia desprès del braç d’Eulàlia amb una estirada i allargava jovialment, amb la nostra habitual, sorollosa cordialitat, la mà a Mascarell. Aquest semblà també molt content.

—Valga’m Déu, Mascarell! —digué Tallada—. No el feia pas a París.

—Doncs ja ho veu…

—Coneix la senyoreta Fanny? Ens hem trobat al cafè de la Paix i ha tingut l’amabilitat d’acompanyar-me un moment.

—La conec, sí senyor. Què tal, senyoreta?

Eulàlia allargà la mà, però no digué res. La presència d’aquell home semblava haver-la transformada totalment. Ella mateixa degué tenir una idea clara d’aquest efecte, perquè féu un esforç visible perquè la depressió no se li conegués. Adoptà envers Mascarell un posat de perfecta indiferència, per no dir de menyspreu.

Passejaren llarga estona pel jardí parlant de coses perfectament indiferents; contemplaren amb molta atenció el palau del Senat, que en la llum del crepuscle era una meravella, i sortiren per la porta de l’Odeon. Després caminaren per arribar a la taverna del Panthéon, que era gairebé a la cantonada del bulevard Saint-Michel i de la rue Soufflot. Al fons d’aquest carrer es veia la mola del Panthéon, la pedra del qual tenia una qualitat de camussa lívida.

—Què és aquest edifici? —preguntà Tallada a la senyoreta.

—És el Panthéon…

Tallada féu la cara de més accentuada admiració que pogué, caminà dues o tres passes per tal d’obtenir una millor visualitat de l’edifici i després digué amb gran convicció:

—Vol creure que no està malament?

Si Eulàlia no hagués estat tan deprimida, l’observació de Tallada l’hauria feta plorar de riure. Hi trobà, en tot cas, un sabor de barcelonisme intensíssim.

Quan arribaren davant de la porta de l’establiment Eulàlia suposà que Mascarell s’acomiadaria, però no fou pas així. Mascarell romangué. Escoltava Tallada amb un interès creixent. Eulàlia suposà que aquest interès era simplement el pretext utilitzat per Mascarell per a vexar-la, per a justificar una presència que la molestava profundament.

Ocuparen una taula de l’interior i demanaren uns aperitius. Hi havia poca gent. La música tocava una romança sentimental bastant arriladeta.

—Aquesta música és molt fina… —digué Tallada, adoptant un posat seriós.

Eulàlia cregué que havia arribat el moment d’allunyar Mascarell. Aprofità una ondulació de la melodia per a posar el seu cap, fent un gest admirablement francès, sobre el pit del senyor Tallada. Mascarell girà ostensiblement el cap. Tallada quedà sufocat i es tornà vermell. Eulàlia considerà que la pusil·lanimitat idiota del senyor Tallada havia fet fracassar la seva iniciativa. Mascarell era d’eliminació difícil. Eulàlia pensà que mai els homes fatals no s’havien caracteritzat pel fet de tenir el sentit del ridícul despert.

Al cap de poca estona, Tallada consultà el seu rellotge i s’alçà de la cadira. Mascarell l’imità. Mentre el primer liquidava amb el cambrer, s’adreçà a Eulàlia i digué, amb un somriure una mica trist:

—Bé. L’obligació és l’obligació, Fanny. Ens trobarem, com hem quedat, a dos quarts de nou, aquí mateix. Si vol anirem al Casino.

—Molt bé! —digué Eulàlia amb una mica d’angoixa als ulls, però somrient.

Tallada i Mascarell sortiren i Eulàlia quedà sola davant de les copes buides dels aperitius. Pocs moments després emprengué visiblement deprimida —down— el camí de l’hotel.

A les vuit del vespre es reberen, a la recepció, dos pneumàtics. L’un era per a Fanny; l’altre, per a Mascarell. La cambrera els pujà a les respectives habitacions. Tots dos eren del senyor Tallada.

El primer deia:

«Fanny: En arribar a l’hotel m’he trobat amb un telegrama. He de partir. Tinc el nen gran al llit. Estic molt inquiet. Tornaré el mes vinent, si Déu vol. T’avisaré. Compadeix-me. T.»

L’adreçat a Mascarell era una mica més llarg. Deia així mateix:

«Estimat amic: A vostè, Mascarell, ja li ho puc dir. Sempre que l’atzar m’ha ficat dins d’una o altra combinació, el meu primer pensament ha estat de veure la manera de sortir-me’n. Tanta broma com vulgui, però la meva monogàmia és recalcitrant i definitiva. Saludaré de part seva el nostre comú amic Camps Margarit. Discreció i faci’m quedar bé. Parteixo avui a la nit. Que li provi París! Passi-ho bé. Tallada».

Eulàlia sabia que l’únic desenllaç havia d’ésser aquest. Així, llegí el pneumàtic amb indiferència. Per a ella era un afer passat, debolit. Respecte de Mascarell, se li produí un rancor sord, intens, viu. Tornant aquell vespre de sopar, li havia dit que era un home fatal, però li ho havia dit sense transcendència, perquè en el fons el considerava un ximple. Ara no: ara el considerava un home fatal autèntic, és a dir, un pedant que no deixa viure ningú tranquil. El tipus de l’home que Eulàlia odiava més.

L’endemà es trobaren a la recepció de l’hotel i Mascarell es produí amb la seva rutinària indiscreció, o sia amb la seva habitual pedanteria.

—No ha rebut, res, Eulàlia? —li preguntà.

—No, per què?

—Llegeixi.

I li donà a llegir el pneumàtic de Tallada. Eulàlia féu una rialla davant d’aquella inexplicable pretensió, però no allargà pas el braç per agafar-li el paper dels dits. Mascarell estigué una estona amb el paper blau a la mà en una posició inexplicablement ridícula. Se n’adonà, es tornà pàl·lid, i digué:

—Així em tracta, Eulàlia?

—Vagi, vagi, poca-solta! No em faci perdre més temps!

Però després trobà que potser s’havia excedit.

Mascarell freqüentava una perruqueria que hi havia al bulevard de Montparnasse, dues o tres portes més enllà de l’hotel. Era un home molt delicat en les pròpies qüestions capil·lars i polit fins al detallisme en aquest aspecte. Presentava un cap tan soigné, els cabells se li adaptaven al crani (malgrat no utilitzar cap pomada) amb una tal unanimitat, el seu afaitat era tan perfecte, que quan mirava les coses amb els seus ulls rodons, dilatats d’astorament (això era en ell una reminiscència de la seva ascendència pagesa), el seu cap tendia a semblar més un bust d’aparador de perruqueria que una forma humana viva.

La perruqueria era italiana i no tenia a penes clientela francesa. Els francesos sempre han exigit que les seves perruqueries es mantinguin en un to de solemnitat silenciosa i funerària, en un cert academicisme enravenat. I aquella perruqueria era el que vulgarment en diem una olla. Quan els artistes del barri descobriren que l’establiment no tenia clientela nacional —llavors s’havia iniciat l’èxode dels artistes de Montmartre sobre l’altra banda de riu, cap a Montparnasse— s’hi donaren francament. Aquest personal no constituïa pas, és clar, una clientela d’habituds assegurades i mecàniques, perquè anar a la perruqueria és per a molta gent un reflex maquinal. Els artistes hi anaven quan els sobrava algun diner —cosa rara— i, sobretot, quan no tenien res més a fer. De tota manera, aquella turba de folls passius i de maniàtics era, per a l’establiment, la més adequada.

El propietari, el senyor Giacomo era napolità i residia a París des de feia molts anys. Era un home petit i gras, rossenc, amb uns ulls menuts, tacats d’un llampegueig de malícia, i una gran abundància de carn a la cara. Hauria pogut passar per un notari antic, escèptic i reposat. Malgrat la seva escassa estatura, portava una bata blanca que li anava curta, i això li donava un aire d’irrisòria petulància grotesca. I era, naturalment, un xerraire impressionant. Les persones que tenien la paciència d’escoltar-lo —i les primeres vegades tothom l’escoltava—, sabien que era un enamorat de les arts de la pau, de la música, de la cuina del seu país i de les dones, mentre fossin dels altres.

El senyor Giacomo era una reminiscència de l’època anterior a la guerra del 14, d’aquella època en què no hi havia pràcticament res a Europa que no tingués una recolzada de pintoresca i divertida facècia.

La música era, però, la seva debilitat. Quan a l’establiment no hi havia gaire feina, és a dir, quan no es produïa la desagradable pressió dels qui s’esperaven —cosa bastant corrent—, cada barba que feia era, per a ell, una cançó. En el moment que us començava a remullar us deia:

—Amb el seu permís, cantaré una canzonetta…

Com que us ho demanava amb una llampant i esmolada navalla a la mà, pensàveu:

«Si aquest beneit no es pot esbravar, hi haurà una desgràcia…».

I així dèieu, amb resignació:

—Vostè mateix. Faci, faci…

Primer començava piano piano, i el remoreig durava llarga estona. En iniciar-se el contrapèl, el to s’anava progressivament elevant. Quan amb la pinta us donava l’últim toc a la girada del tupè, esclatava un pinyol que feia tremolar els miralls i les llambordes del carrer.

—Cosa me dice? —preguntava a pinyol rematat a l’aclaparada persona que havia estat abjecte del seu servei, amb l’aire pompós del qui acaba de guanyar una gran batalla—. I napolitani siamo cosí…

Després s’agafava el coll amb totes dues mans, com si el cap li hagués fugit de lloc i l’hagués de reposar al punt simètric i precís.

La perruqueria del signor Giacomo no agradava pas a Mascarell. La trobava sorollosa i desorbitada, incompatible amb la seva intrínseca serietat. El cert és, però, que mentre visqué a París no en freqüentava d’altra. La situació de l’establiment era, per a ell, molt còmoda, perquè era tan a prop de l’hotel. Això facilitava els seus instints d’home de barri.

El signor Giacomo notà aquell client tan silenciós i discret i li dedicà els seus millors compliments i les seves més acusades reverències, art en el qual excel·lia com a bon italià emigrat. La brusquedat natural de Mascarell el portà a creure, al principi, que aquell home li prenia el número. Però amb el pas dels dies s’anà amoixant i esdevingué més dúctil a la presència del barber. El senyor Giacomo tenia una gran capacitat d’adulació. Els francesos diuen i escriuen a cada moment que el mòbil de les accions humanes són els moviments d’amor propi i de vanitat, però no solen pas aprofitar-se gaire d’aquest descobriment. Els italians abandonen fàcilment als francesos la primacia i l’orgull del descobriment, però apliquen a la vanitat i a l’amor propi aliè tota la seva freda i subtil estratègia alimentària. Sempre hi ha hagut una considerable quantitat d’italians que han viscut de la petulància aliena.

Mascarell fou sensible a l’adulació del signor Giacomo, i a través d’aquesta porta arribaren a dialogar més o menys. No vull pas dir que el barber «arribà a passejar-se per l’interior de la seva vida privada», frase que llegeixo en una novel·la acabada de traduir. No. No arribaren pas a la intimitat, però foren amics.

—Vostè està trist… —li digué un dia el senyor Giacomo.

—Oh, no senyor! Vostè exagera…! —respongué Mascarell, una mica avergonyit.

—Vostè està trist, i jo conec la causa de la seva tristesa… Vostè és un intel·lectual…

El moviment espontani de Mascarell fou de dir: «Vosté s’equivoca; el que suposa no té cap fonament!». El cert és, però, que no féu cap protesta. El deixà dir. La vanitat li ho impedí.

—Sí, vostè està trist! —prosseguí el napolità—. I ho està perquè treballa massa… Lei lavora di notte col cervello… —digué en un to de dramatisme ombrejat, que hauria fet riure si els italians no parlessin d’aquesta manera tan sovint.

Quan el signor Giacomo pronuncià la frase, hi havia a l’establiment tres o quatre clients que s’esperaven; en el moment de formular-la, el barber s’adreçà a ells. Aquests senyors donaren a Mascarell una mirada de curiositat i de respecte.

De primer antuvi, Mascarell estigué temptat de tirar al cap del barber una ampolleta de Réve d’Amour o de Roses du Crepuscle que tenia a l’abast del seient que ocupava. Però, en constatar l’interès de les mirades que li dirigiren els clients, es contingué. Aquest petit incident d’adulació fou el que trencà el glaç entre els dos homes, tan diferents.

Amb la freqüentació es feren amics. El napolità tenia un defecte: era literalment impossible d’imaginar que pogués deixar d’ésser un perfecte ximple. Mascarell ho veié clar. Sempre considerà el barber un pur barret de rialles. Però això no vol pas dir que no el tingués per un gran coneixedor de la vida, per una persona que amagava, sota una exteriorització inconnexa i sorollosa, una considerable experiència i un coneixement directe i maliciós de la realitat. El destí dels badocs és el de quedar fascinats del primer mirallet posat en el seu camp visual.

Mascarell vivia sota l’obsessió de la paraula d’Eulàlia: «Vostè és un home fatal!». El judici havia anat acompanyat d’un comentari que l’havia fet completament explícit. Però Mascarell creia que havia estat formulat en un moment de mal humor, i, per tant, hi veia un atenuant. Suposant que el judici tingués una significació literal, creia que aquesta literalitat quedava corregida per l’ímpetu i l’encegament momentani. Sí, Eulàlia havia perdut els estreps, s’havia desorbitat. Era evident… Però de tota manera quedava la frase. «Vostè és un home fatal». Fins i tot examinant-la a través d’una atenuació produïda pel mal humor momentani, què volia dir la frase?

Mascarell hi pensava, hi pensava molt més del que aparentment semblava. El seu primer moviment fou demanar una explicació a Eulàlia. Eulàlia feia la vida de sempre, vivia al mateix hotel, però no la veia mai. Si aquestes notícies, no les hi hagués comunicades el mateix monsieur Paul, el propietari de l’hotel, no les hauria cregudes: no veia mai Eulàlia. Els primers dies, la modesta vanitat de què estava saturat el portà a creure que Eulàlia havia tingut un tal disgust d’haver hagut de trencar, que havia considerat necessari deixar de viure sota el mateix teulat. Però tot això havien resultat conjectures sense fonament. Eulàlia no s’havia desviat ni d’un mil·límetre de la seva vida rutinària. Hi havia raons per a pensar, en canvi, que la seva habilitat per a esquitllar-se de la seva presència era considerable.

Fou set o vuit dies després de les escenes descrites, i totalment desenganyat de poder parlar amb Eulàlia, que, a Mascarell, se li ocorregué, en el precís moment d’instal·lar-se al seient de la perruqueria, de parlar de la qüestió amb el napolità. Fou una cosa instantània, un desig que instintivament frenà. Com que la seva intenció era la de fer-se tallar els cabells, i els tenia molt curts —la qual cosa vol dir que el servei seria molt llarg tingué molt de temps per a decidir el que havia de fer. En definitiva, res de particular. Es tractava, simplement, de demanar al senyor Giacomo la significació que tenien, per a un coneixedor de la vida, aquestes paraules: «un home fatal». La significació d’aquestes paraules referint-les no pas a una persona concreta i determinada, sinó en general; parlant en general, és clar. La pregunta era molt ingènua i significava descobrir-se davant del senyor Giacomo. Però Mascarell tenia aquesta obsessió i n’havia de parlar amb un o altre. La fatalitat de les obsessions és haver d’exterioritzar-se.

El servei es produí en un mutisme absolut. El barber no semblava pas estar gaire d’humor. A l’establiment no hi havia pas gent que s’esperés. Quan el senyor Giacomo hagué donat el cop de raspall final al coll de l’americana de Mascarell, aquest li digué amb un aire preocupat:

—Li voldria dir dues paraules…

—Tantes com vulgui… Vostè dirà…! —féu el napolità, amb vehemència i un enriolament lluminós i jovial.

—Quan una dona diu a un home: «Vostè és un home fatal», quina significació tenen aquestes paraules?

—Li ho han dit a vostè? —preguntà el barber, posant-se sobtadament seriós.

—Oh, no senyor! Qui vol que m’ho hagi dit, pobre de mi? Parlo en general, ho pot ben creure, absolutament en general…

El barber no contestà pas de seguida. Se li manifestà a la cara un aire de reserva i de desorientació. Es mirà un instant Mascarell. Després mirà els vidres de la porta d’entrada. I el tornà a mirar… Produïa tota la impressió d’un home que no sap quin camí emprendre per no fer una planxa.

—No parla per vostè, realment? —digué al final.

—Ja li ho he dit! Seriosament: parlo en general…

El senyor Giacomo tingué un altre moment de dubitació. Hi hagué una altra llarga pausa, amb les corresponents, perplexes, mirades.

—Jo voldria saber per què em fa aquesta pregunta tan estranya… —digué mirant fixament Mascarell.

—Oh, per res. Simplement, per curiositat, per pura curiositat…

—Si és així, li diré, i parlant sempre en general, que quan una dona diu a una persona de l’altre sexe que és un home fatal vol dir que és un cretí, un cretí acabat…

Mascarell no pogué evitar d’empal·lidir lleugerament, però digué ràpid:

—Vol dir?

El napolità tingué un moment de pànic.

—En què quedem? —digué, destemprat—. Vostè em fa una pregunta. Jo la hi contesto d’una manera clara. Quina significació té el seu «vol dir»? Parlem en general o no parlem en general?

—Parlem en general! —digué Mascarell, amb una veu lleugerament opaca—. Absolutament en general. Ja li he dit que es tracta d’una simple curiositat. La meva pregunta ha estat espontània. Des del moment que vostè exposa una opinió he de suposar que la té per ben fonamentada.

—No, no dubti pas! He conegut molts homes fatals. En el meu país, a Nàpols, n’hi ha molts. A Marsella, n’hi ha també una certa varietat. I a París no cal dir-li-ho. Si vol, li’n presentaré un: és un giovinotto que aspira que jo li faci de conseller…

—No cal, no cal! Mai no he dubtat de la seva experiència de la vida, dels seus coneixements… Quan vostè diu que un home fatal és un cretí…

—Un moment, perdoni! —l’interrompé el barber amb un aire alarmat—. Jo no he pas dit això! Jo he dit que quan una dona diu a una persona determinada que és un home fatal vol dir…

—Sí, sí, té raó! El que diu és exacte. No havia repetit amb correcció les seves paraules.

—És clar! Aquestes coses s’han de precisar, perquè el matís és el que els dóna la significació exacta. Ja comprendrà que a mi la cosa em deixa indiferent. Com a barber, i mentre paguin, m’és absolutament indiferent servir un home fatal com un home no fatal. Ara, per a les senyores, la cosa canvia! Quan una senyora tracta un home amb aquestes paraules, s’entén que el considera un pur cretí…

—D’acord! Ja ho ha dit tres vegades…! —digué Mascarell amb una displicència mal dissimulada.

—És que el molesta?

—Ca, no senyor! Vostè no molesta mai! De tota manera, una cosa m’hauria, si li plau, d’aclarir. En què suposa vostè que es fonamenten les dones per dir que un home fatal és un pur cretí?

—Però escolti, per qui m’ha pres? És que es pensa que jo escric als diaris o que sóc un professor? No em faci pensar, faci el favor, que no en tinc pas temperament.

—Però vostè té molta experiència de la vida…

—Això sí, una mica. Tots els italians tenim experiència de la vida. Ben mirat, és l’única cosa que tenim.

—Doncs, és per això que m’he atrevit a fer-li aquesta pregunta. Jo voldria tenir l’experiència que vostè posseeix…

—No vagi tan enllà, faci el favor…! Vostè sempre va massa de pressa. Ara, si vostè vol que li digui el que m’ha demanat, ho resumiré en poques paraules. Jo només puc parlar llargament de les coses que no sé. Un home fatal és, per a una dona, l’egoista, el pedant, l’inflat, l’infatuat, el que suposa que l’altra gent viu només per ell, el que no deixa viure ningú tranquil… I ara, què vol més…?

Entrà, amb això, un client a la perruqueria i el senyor Giacomo se li acostà fent la seva habitual reverència. Mascarell quedà un instant dret i sol al mig de l’establiment. No era pas cosa, però, de demostrar, després de les seves reiterades protestes d’indiferència, fins a quin punt la frase del signor Giacomo l’havia impressionat i colpit. Saludà amb una veu tocada d’un tel de rogall —les relacions entre la situació anímica i les cordes vocals són curiosíssimes—, es posà el barret i sortí de la barberia.

Entrà a l’hotel sense veure res. Monsieur Paul era, com sempre, a la recepció, però Mascarell a penes el veié. Semblava molt deprimit. Pujà l’escala lentament. El que l’havia impressionat més és que el signor Giacomo hagués emprat gairebé les mateixes paraules que les que utilitzà Eulàlia aquella nit. Suposar l’existència d’una confabulació hauria estat grotesc. Mascarell no arribà pas a aquesta puerilitat. «Les mateixes, idèntiques paraules!», pensava Mascarell. Se li ocorregué de pensar que si tothom parlava amb les mateixes paraules era que tothom pensava el mateix. Que la unanimitat provenia de l’ambient. Però com més clara semblava l’explicació més estrany li semblava el fet.

Mascarell abandonà París al cap de dos dies, de dos desagradables dies. La situació se li presentà en el curs d’aquelles últimes hores amb un aspecte obsessiu. En el moment determinat es preguntà si no es trobava en un ambient que el rebutjava d’una manera, si no clara i explícita, almenys molt activa. Tot era absolutament diferent. «Fins les esglésies —es digué— són diferents!». Se sentí fabulosament desplaçat i foraster, però no se li ocorregué de pensar que tot esdevé impenetrable i llunyà per a l’home indiferent i pagat de si mateix. Monsieur Paul, que el veié nerviós i deprimit, s’hi acostà amb un aire amatent. Però Mascarell ja no tenia ni humor per a fingir. Fent una excepció al seu recalcitrant pessimisme, monsieur Paul l’invità a passar una nit al teatre i a un cabaret. Mascarell s’hi negà al·legant raons fútils i puerils, que el propietari de l’hotel trobà singularíssimes. En les últimes hores tractà de veure Eulàlia. Però si l’hagués vista —pensava Mascarell ja en el seu vagó-llit— què li hauria dit? Potser li hauria dit: «No vol pas res per a Barcelona?». Hauria estat grotesc. S’imaginava la rialla que hauria fet Eulàlia davant de la pregunta, en sentia la seva estrepitosa, insolent, inaferrable ironia, i el soroll imaginat se li feia en el pensament tan voluminós i tan obsessionant, que li esborrava la continuada ràfega de ferralla de l’exprés.