La fonda del Centre

En el curs de la primavera de 19… no em vaig trobar gaire bé i el metge em suggerí de passar una temporada en un poble quiet, no gaire gran, de mitjana altura, de clima sec. Afegí que Cerinyola potser em convindria. No m’hi vaig pas pensar gaire, i al cap de poc vaig arribar-hi, disposat a passar-hi un parell o tres de mesos.

Era un poble com n’hi ha tants en el país: d’aspecte rústic, passablement desgavellat, sense cap element de gràcia perceptible, un miler d’habitants, una videta sense pena ni glòria, dues o tres filatures accionades pel petit riu que passa pel rodal i l’agricultura corresponent. Rector, vicari, dos metges —el metge vell i el metge nou—, apotecari, manescal i una petita agència bancària dedicada a facilitar el moviment econòmic cerinyolenc. Una petita cooperativa, la societat recreativa de les persones benestants, la societat per al restant de la gent, un cafè particular, un cinema i un servei d’autobusos per a anar i venir de l’estació, uns autobusos més aviat fatigats, però molt segurs en el sentit que gairebé mai no perdien el tren.

Vaig saber totes aquestes notícies la nit mateixa d’arribar-hi, després d’haver sopat a la fonda del Centre, considerada la millor fonda de la localitat. Després d’haver menjat el flam tremolós que els serviren, els tres o quatre viatjants que soparen a la taula del costat se n’anaren al cafè. Vaig quedar sol al menjador i absolutament incapaç de saber el que havia de fer. Fou en aquest moment que se m’acostà una senyora, de la qual vaig saber, l’endemà, que es deia senyora Vicenteta. Una persona de mitjana edat, d’aspecte animat, amb la cara artificialment rejovenida, una mica envernisada, en fi la propietària de l’establiment. Després de preguntar-me si havia sopat bé —molt bé, molt bé— si era viatjant —no senyora: foraster— si era la primera vegada… —sí senyora, la primera—, etc., etc., la senyora Vicenteta em detallà tota la informació que he posat en fila fa un moment. Tinc la impressió que les notícies no s’acabaren pas aquí. Em sembla que féu una referència a les escoles de la població i que em digué que, a la fonda, hi dinaven un mestre i una mestressa, però aquest particular el recordo vagament. «Només hi dinen; el sou no els dóna per més…!», això sí que m’ho digué. Sobre les Germanes vetlladores de la localitat em digué alguna cosa, però no podria pas precisar el què.

La conversa durà ben bé mitja hora. Pràcticament només parlà ella. La senyora Vicenteta havia fet el sopar, l’havia fet servir per la minyona i tot estava en regla. Així, la tranquil·litat la portava a la fluència. Tenia ganes d’enraonar. Jo estava sorprès. En arribar a la població m’havia fet l’efecte que fan les coses desconegudes: tot m’havia semblat impenetrable i indiscernible. Havia sentit els primers símptomes del pesadíssim ensopiment que m’envaïa. No m’havia plantejat la contrapartida: vull dir la viva curiositat que solen sentir les persones dels pobles pels forasters. La conversa que em donava la senyora Vicenteta només podia tenir una causa: el gust que li donava de parlar amb un desconegut. D’aquesta manera, en el moment d’adonar-me que em començava d’ensopir, aparegué una persona que també s’ensopia —potser més.

Aprofitant una petita pausa del monòleg de la senyora de l’establiment, vaig gosar preguntar-li quin cafè, al seu entendre, em convenia més de freqüentar.

—Al Casal —em contestà— li donaran un cafè que és aigua de castanyes i licors de garrafa. El cafè del Pepito, no l’hi recomano pas. La gent que hi va no portarà pas gaires capellans a l’enterrament. Vagi al Recreatiu: marca i bon cafè. És clar que, si vostè vol, és un centre catòlic, però tenen nevera…

—Ah!

—Sí senyor. Tenen nevera… i l’any vinent, si Déu vol, nosaltres també en tindrem.

—Nevera elèctrica?

—No senyor. No vagi tan cremat. Nevera de gel. El gel que es fa a l’estiu, a la població, no té rival, comprèn?

Les poblacions del nostre país tenen sempre dues o tres coses incomparables, excelses. La primera estava a la vista: era el gel. Més tard vaig saber la segona: els carquinyolis que elaboraven dos o tres confiters del carrer Major i una fabriqueta. Sí senyor, una fabriqueta. Ho deia prou bé un rètol que hi havia sobre la portalada de l’edifici: Fábrica de carquiñolis de Narciso Soler. Fundada en 1873. Industrialitzar la fabricació de carquinyolis podrà ser considerat un prodigi d’irrisorietat. Però després se’n descobria el fonament: els materials, el clima, l’aigua, la mà d’obra del rodal, tot semblava conspirar d’una manera activa per produir carquinyolis excel·lents. En fi: misteris de la naturalesa. El cert és que el carquinyoli cerinyolenc és un motiu d’orgull d’aquesta ciutadania.

Una vegada llançada a l’expressió dels seus sentiments, la senyora Vicenteta es lliurà a una loquacitat repicada i inestroncable. Parlava en el dialecte de la població, un llenguatge que si des del punt de vista de les paraules era perfectament intel·ligible, resultava de difícil comprensió, perquè els judicis de valor utilitzats per la senyora Vicenteta eren purament locals i es referien a fets per mi totalment desconeguts, d’una vaguetat espessíssima. No en vaig pas, però, fer cabal, perquè el fet és molt corrent en el país. Estic per dir que és una de les fatigues del país.

—El metge nou —deia— arribà ara deu fer tres mesos. Per aquelles engires enterraven la senyora Rosalia. Si vostè hagués vist l’enterrament! Una senyora rica, que feia moltes caritats, emparentada amb el vell Soler, o sigui el senyor Tet dels carquinyolis, comprèn? D’entrada el metge em resultà un tastaolletes. Menjava a la mateixa taula on vostè ha sopat, aquí mateix, com si el veiés. Quan em digué que estava a règim, vaig comprendre que no era gaire de llei. Com s’explica que un jove de la primera volada a més, amb el títol de metge, faci règim? Pa torrat, sopetes, carn a la brasa i fruita abundant… Però d’on vol que traguem la fruita, a l’hivern? Ja m’ho va dir el xofer del camió: està prou de broma amb la fruita la senyora Vicenteta. Que mengin figues seques! Després arribà el moment de presentar la factura; comprendrà que havien passat quinze dies, i començaren les excuses i el demà serà un altre dia… Tot això s’hauria pogut arreglar, però de cop i volta començà la seva amistat amb el veterinari, el senyor Daniel, que és un home que té molt de vent a la flauta, de molts àpats i de molts barrets… Sopetes i manescal, com ho entén? És el que deia el meu difunt marit: qui fa un cove fa un cistell… Em vaig haver de posar a veure venir, sobretot quan començaren les històries de la Venus…

—Faci’m el favor, senyora, aclareixi’m una mica aquestes històries de la Venus. És que hi ha alguna Venus en aquest rodal?

—Hi ha una mossa que li diuen la Venus.

—És una Venus rústica o industrial?

—A la sortida dels funerals de la senyora Rosalia, aquell dia que feia tant de vent (malaguanyada permanent), la senyora Quimeta, de la merceria, em digué: Sap qui és la Venus? És una cosa com un pendonet, ja li ho diré clar…

—Però, en fi, senyora, concretem. De què es tracta? ¿Es tracta d’un element de la pagesia o dels filats i teixits?

—No li ho sabria pas dir, francament… La fonda dóna tanta feina! Només li recordaré…

En el moment que la senyora Vicenteta es disposava a començar un altre monòleg interminable, confús com un galimaties —l’inici del qual vaig veure venir amb veritable pànic—, se sentí grinyolar una porta i entrà al menjador un home d’una seixantena d’anys, més aviat sec, d’aspecte agradable, ben vestit, d’aire cordial. En passar per davant de les claus de la commutació elèctrica, en girà una i mig menjador quedà a les fosques. És el gest de l’amo —vaig pensar entre mi. Després, caminant lentament, es dirigí a la taula que ocupàvem, mirant la senyora Vicenteta amb un somriure plàcid. Una vegada arribat, ella es considerà obligada a presentar-me’l.

—Agustí Vinardell —digué una mica embarassada—. És un senyor de la casa…

—Encantat.

Però, com que no coneixia el meu nom (llavors encara no existien les fitxes de fonda), no pogué rematar la presentació iniciada un moment abans. Aquest petit contratemps féu que la conversació quedés aturada.

El senyor Vinardell continuava somrient com si el somriure li hagués quedat estereotipat a la cara. Mentrestant es fregava les mans i de tant en tant deia: «Vaja, vaja!». Així, en el silenci del menjador, quedàrem tots tres somrient-nos mútuament d’una manera afable —potser una mica bleda, però afable. A. la fi, davant del mutisme general, i davant sobretot del sorprenent (per mi) mutisme de la senyora, tan sobtat, d’un contrast tan acusat amb la seva loquacitat anterior, el senyor Vinardell trencà el glaç:

—Senyora, haurem d’anar a dormir —digué—. Són quarts d’onze. És molt tard.

—És clar…

I així ens acomiadàrem, després d’haver concertat que l’endemà, per desdejuni, em seria servit un suc de llimonada amb un terròs de sucre i aigua natural.

A la Societat Recreativa, que és una espècie de rústic i incipient casino dels senyors, vaig tenir el gust de conèixer el senyor Plàcid Comes. Començàrem a dialogar després d’haver contemplat una llarguíssima partida d’escacs tediosa i crepuscular. Davant del penja-robes ens posàrem la gavardina simultàniament. Mentre se la cordava vaig sentir que deia distintament:

—La cara de preocupació dels jugadors ha estat exagerada. Pura comèdia. Una preocupació sense justificar…

Li vaig contestar que trobava la seva observació molt exacta. Sortírem del local enraonant i enfilàrem el carrer Major amb calma, fumant. Feia una nit d’abril una mica boirosa, fresqueta, fosca, solitària, amable.

Amb això, passàrem davant de la farmàcia i el senyor Comes em digué:

—Jo treballo en aquesta barraca. L’apotecari i la senyora viuen a Barcelona. Tenen les nenes al col·legi i els nens els estudien el batxillerat. Així els vigilen i mantenen l’escalfor del niu. Ha, ha! I jo els porto la farmàcia… Ja em vindrà a veure. És un establiment de poble, arcaic, que fa una oloreta concentrada que no podria rompre ni una canonada.

El senyor Comes parlava clar, dibuixant les frases. Tenia un aspecte d’home malmenjat i pobre, però anava molt ben afaitat. Sota d’un coll d’una netedat incerta portava una corbata barata i rutilant. Era el tipus de l’home de poble, viu i trempat, petit i nerviós, de recursos inacabables.

Quan li vaig dir —en passar-hi per davant— que jo vivia a la fonda del Centre, féu una riallada misteriosa en el sentit que no vaig saber esbrinar si tenia per origen l’elogi o el blasme.

—Aquesta fonda —em digué— és un establiment de molta anomenada. S’hi menja discretament —sobretot si hom no té gaires pretensions. Hi he viscut sis anys i conec el panyo. Les habitacions ja no són potser tan ventilades. Com que en els pobles hi ha tant d’aire lliure, la gent es pensa que tot hi és molt airejat. Ha, ha! Més aviat és el contrari. El resclosit, el tufet, els encanta. Després: hi ha la senyora Vicenteta, que és un àngel autèntic però de mena primària. La senyora Vicenteta és vídua i, segons informacions incontrastables comparteix ara la companyia del senyor Vinardell. Aquest senyor és un espècimen humà molt important. Fa deu anys que viu a la fonda a cor què vols, sense pagar ni un cèntim. Què me’n diu? Sense pagar mai! On hem arribat…!

—Senyor Comes, faci’m el favor, no es precipiti! Sobretot, no faci, si és servit, consideracions moralitzants. Aquestes consideracions no serveixen per a res i ho enfosqueixen tot. El que m’acaba de dir del senyor Vinardell és un cas normal, habitual. Ja fa molts anys que formo part de la clientela d’aquests negocis: cases de dispeses, pensions, fondes, hotels, i sempre ho he vist igual. Sempre hi ha, en aquests nuclis humans, una persona que no paga, una persona que no paga mai. L’important seria discutir amb vostè, que coneix un cas específic situat en un ambient aparentment poc favorable, la causa d’aquests fenòmens de parasitisme. En aquestes situacions, els casos més interessants són els extrems: els dels paràsits purs, les posicions sense contrapartida, la dels que cobren sempre i no paguen mai. En els fenòmens de parasitisme amorós encara hi ha un do ut des, un toca i tocaré. En aquests establiments no es produeix, sovint, ni el contracte elemental. Només hi ha el do. És absolutament curiós i apassionant.

—Així vostè troba que aquestes situacions són plausibles…

—No. Perdoni. No és que trobi que aquestes situacions siguin plausibles. El que dic és que són situacions de fet inescamotejables i, per tant, que m’agradaria de saber-ne la causa. Per què hi ha persones, en aquests establiments, que no paguen mai? Com s’explica aquest fet? És que hi ha persones, en aquest món tan dur i tan implacable, destinades a viure del sentimentalisme dels altres? Adverteixi que en aquests establiments el qui no paga, sempre és el més ben recaptat, el més susceptible d’afeccions, de manyagueries i de delicadeses. Els altres, en canvi, els qui compleixen, els qui paguen, són objecte d’un tracte displicent i sovint insuportable. De vegades, davant de casos concrets, m’he plantejat la possibilitat que aquests homes inspiren una espècie de terror, una mena de pànic, a persones generalment impàvides. Fa l’efecte que no gosen presentar-los el compte perquè no s’enfurismin, per prevenir alguna possible atzagaiada. Senyor Comes, vostè coneix el món. Té l’aspecte d’un home navegat. Li podria demanar que m’exposés, si és que en té alguna, les seves idees sobre el particular?

Desprès d’un moment de perplexitat, el senyor Comes digué que no en tenia cap. Quedà callat.

—Vostè deia, senyor Comes, fa un moment, que aquest Vinardell comparteix la companyia de la senyora Vicenteta. El fet treu molta importància al cas. Si les coses són així, el senyor Vinardell podria ésser una víctima de la senyora Vicenteta. Ara bé: la meva opinió és que les víctimes no han de pagar, sobretot si viuen a la mateixa casa. Ja li he dit que, del parasitisme, el que té realment interès són els casos extrems, químicament purs, els que no tenen una contrapartida apreciable.

—Potser no vaig poder fer-me entendre. Quan li vaig dir que la senyora Vicenteta compartia la companyia del senyor Vinardell, ho vaig fer en el sentit platònic de què és susceptible la paraula «companyia». Comprendrà: el senyor Vinardell és un home gran, que ja no està per orgues. I pel que fa referència a la senyora Vicenteta, li faré remarcar que per la Mare de Déu d’Agost en farà cinquanta-dos, si la memòria no m’enganya.

—Aquestes notícies ja són més positives i donen més volum al cas. Es va dibuixant un cas de parasitisme pur. Vostè té son, senyor Comes? Jo, en aquest poble, no en tinc mai. Em dedico, durant tot el sant dia, com a única ocupació, a respirar l’aire pur i a fer salut. De vegades, a la tarda, vaig a beure un vas d’aigua d’una d’aquestes fontetes de la rodalia de la població. Així, doncs, senyor Comes, si vostè no té son, podríem continuar parlant. La seva companyia m’és molt agradable. Jo sospito que el cas del senyor Vinardell no està pas exhaurit.

Resultà que el senyor Comes tampoc no tenia son. Només em pregà de no allunyar-nos massa de la farmàcia per si algú es presentés amb alguna necessitat.

—Sí, és clar —digué el senyor Comes—. I potser el cas del senyor Vinardell no està ben exhaurit ni prou examinat… Li explicaré el que passà quan la senyora Vicenteta quedà vídua, ara deu fer uns dos anys. Mentre el seu marit fou viu, la presència del senyor Vinardell a la casa fou considerada, en general, normal. Sempre hi ha la xafarderia, és clar, però en general el fet no quedà desorbitat. Fou quan la senyora entrà en la viduïtat que les coses canviaren. Es produí llavors un tol·le-tol·le d’un volum fenomenal. És molt possible que davant d’aquella ensulsiada de converses viperines la senyora Vicenteta tractés d’aclarir la situació fent que el seu dispeser gratuït desaparegués almenys una temporada. Si vostè vol, és lògic de pensar-ho. El cert és que, si pretengué aquest resultat, no aconseguí res apreciable. El senyor Vinardell continuà vivint a la fonda com si res, més ben arreglat que mai. Perquè li haig de dir que el senyor Vinardell és un home molt ben arreglat. Em sembla fins i tot que fou en aquesta etapa diríem escandalosa del fet que es produí la topada amb el senyor Figarola. Vostè no coneix, és clar, el senyor Figarola. El senyor Figarola era un dels dos senyors, el més vell, que jugaven la partida d’escacs al Recreatiu, que hem contemplat. És un propietari tingut per molt bona persona, potser una mica estaquirot i bufat, però això deu ésser degut als seus principis morals. En fi, un bon home, provat.

El senyor Comes s’aturà, quedà una estona com mentalment absent, clogué un cigarret i continuà parlant. El rellotge de l’església marcava tres quarts d’una —però era un rellotge de poca seguretat. La nit s’havia aclarit una mica i les boires del cel dissipat. El carrer era absolutament solitari. Fora de les tres o quatre bombetes de la il·luminació pública, pobres i groguenques, no es veia llum enlloc. El poble dormia en pau. A la població hi havia dos serenos, però en aquella hora devien fer el volt per la perifèria de la població, perquè no els sentírem pas cantar. Fou una llàstima, perquè el poble disposava de dos bons serenos, ben vestits, de veu ben importada. Amb la gorra, el xuixo i el fanal, semblaven personatges de l’òpera italiana —de l’òpera bufa, per precisar. En un moment determinat, un gos travessava el carrer, i una mica més tard un gat. En un balcó hi havia una gàbia amb una guatlla. La primera guatlla que vaig veure aquell any. De vegades feia un salt i tocava amb el cap els filferros de la gàbia. Pobre animal! Un carrer alternat de zones d’ombra i d’esquitxos de l’electricitat urbana semblava una decoració de teatre intranscendent —una decoració rústica i atrotinada. Si no haguessin estat els cops de cap de la guatlla sobre els filferros de la gàbia, tot hauria semblat irreal. Però aquell soroll era obsessionant. Quan el senyor Comes començà de parlar —a mesura que la nit avançava s’anava tornant pàl·lid— vaig haver de fer un esforç per a escoltar-lo, perquè la guatlla engabiada m’engavanyava.

—D’aquest senyor Vinardell li puc assegurar —digué el senyor Comes amb un cert èmfasi— que és fill de la població, d’una família benestant, però totalment arruïnada, i parent llunyà del senyor Figarola que suara hem vist jugant als escacs. Essent molt jove desaparegué de la població i passà molts anys sense tornar-hi. Mentrestant la seva família s’extingí gairebé en la seva totalitat. No li podria pas dir quin fou el curriculum vitae del senyor Vinardell durant tots aquests anys ni crec que a la localitat hi hagi ningú que el sàpiga. No donà mai senyals de vida, i la gent que el conegué de petit, pràcticament l’oblidà. Si visqué un nombre determinat d’anys a Buenos Aires o tingué una sastreria a París o fou vist i detectat en una població del sud de la Península, són conjectures que poden tenir una realitat, però que jo no he pogut confirmar, tot i que la presència constant en una farmàcia us posa, en certa manera, en el mateix rovell d’ou de la xafarderia vilatana. La farmàcia d’aquest poble no disposa pas d’una tertúlia permanent; però, com que hi passa tothom, pel cas és igual. Fa més de vint anys que treballo en aquesta barraca; mai no vaig sentir, abans que tornés, que algú fes referència a la seva presència terrenal. Degué estar molts anys fora, potser trenta o trenta-cinc, però el cert és que un dia tornà. Al pobre senyor, la tornada li donà més d’un disgust, que és el que passa sempre amb aquesta classe de persones desarrelades quan tornen al rodal. Uns digueren que tornava ric i altres —la majoria— completament pelat. Per a dir el que deien, ni uns ni altres no tenien la menor informació; parlaven per donar-se gust a la boca —és una suposició que faig. La qüestió era passar l’estona, com és habitual. Els qui deien que arribava ric es basaven en el fet que el senyor Vinardell es presentava molt ben vestit, perfectament ben arreglat, amb aquell aire inconfusible de les persones que no han treballat mai. Però el país és ple de murris, de murriets i de murriots, i aquests solen trepitjar sempre un terreny molt sòlid, perquè parteixen de la idea que les aparences enganyen. En aquest poble, les qüestions de xafarderia personal solen durar dos mesos i mig o tres, màxim. Després s’acaben, i la gent no en vol sentir parlar més, encara que entrin en una etapa nova i més susceptible d’ésser comentada. És estrany, però quan les coses es donen per acabades no hi ha res a fer: es donen per acabades. El cas del senyor Vinardell durà una tardor exacta. En plena discussió, hom pogué veure com s’instal·lava a la fonda del Centre a tot estar. El marit de la senyora Vicenteta encara era viu… La instal·lació a la fonda fou un argument que reforçà la posició dels qui afirmaven que el senyor Vinardell era ric. Entre la gent modesta del país, les paraules «fonda» (viure a la fonda), «hotel» (menjar a l’hotel), tenen una suggestió particular i són un símptoma de riquesa per a les persones que freqüenten aquests establiments, generalment tan tronats. En fi. Ha, ha! Fruits de la ignorància. Per desgràcia, al cap de poques setmanes d’estar instal·lat al Centre, les minyones de la casa feren circular la notícia que el senyor Vinardell no pagava mai. Del fet, no se n’hauria pas pogut dubtar, atesa la ingenuïtat de la procedència, absolutament provada. Per a satisfer la seva curiositat respecte de les cases de dispeses, m’agradaria ara de poder-li explicar la forma en què es produí la ruptura del contracte. Al meu entendre, ni la senyora Vicenteta ni el seu pobre marit no gosaven ni exigir-li el pagament del que s’havia acordat. Sigui per la raó que sigui —per admiració, per sentimentalisme, per delicadesa, per por, per terror o per alguna raó obscura que no podria dilucidar—, el cert és que el deixaren viure de franc. El respectaren. El respectaren d’una manera positiva i constant: l’hoste gratuït no solament disposà de la millor habitació de la casa, sinó que li serviren sempre els millors plats. En aquest país dominat per l’obsessió de cobrar, la senyora Vicenteta i el seu marit no es cansaren mai de pagar. És un misteri, realment, un misteri per mi totalment inexplicable… No crec que mai s’hagués vist…

—Senyor Comes, cregui’m, no generalitzi. Ho deixi estar.

El cigarret del practicant havent-se consumit, en lligà un altre. I després continuà:

—És clar. La situació del senyor Vinardell a la fonda del Centre li donà molt mala fama. Fou el triomf dels qui afirmaven que havia tornat completament pelat. Coincidint amb aquesta minva de consideració, començaren a circular per la localitat una sèrie d’afirmacions que s’atribuïen al senyor Vinardell —unes afirmacions que em semblaren d’una certa gravetat. Es produí, encara, una altra coincidència mentrestant: la senyora Vicenteta quedà vídua… Hom suposà llavors que el senyor Vinardell es retiraria de la fonda i cercaria un redós més discret i de més respecte a la desgràcia ocorreguda a la propietària. Les viduïtats s’havien sempre respectat… Cap modificació externa no es produí, però, en la situació de les persones afectades. De vídua, la senyora Vicenteta es manifestà disposada a mantenir el senyor Vinardell com de casada. Però, com li deia, començaren a circular les manifestacions —al meu entendre greus— a què fa al·ludia un instant. Sembla que el senyor Vinardell digué un dia, davant de persones formals, que una part de la fortuna (en terres) del senyor Figarola seria algun dia d’ell, perquè se n’havien apoderat d’una manera indeguda i il·legal. Al cap de molt pocs dies la senyora Vicenteta repetí l’afirmació en una casa de la localitat, i hi afegí un repicó molt curiós: digué que algun dia el senyor Vinardell es faria amb una part de la fortuna (un mas) de la família Figarola, perquè aquesta família se l’havia feta seva injustament, i que més tard la propietat seria d’ella, com és natural. Es comprèn: en un moment d’intimitat, el senyor Vinardell prometé a la senyora Vicenteta allò que més ha impressionat sempre el cor humà: una forma de riquesa concreta i determinada. I com hauria pogut refusar-la si la tendresa va tan lligada amb la propietat privada…?

Vaig interrompre el senyor Comes per dir-li:

—Senyor Comes, el cas s’espatlla.

—S’espatlla? I per què s’espatlla?

—Els veritables paràsits dels establiments de què parlem no necessiten prometre res per a anar tirant. En tenen prou de respirar perquè quedi justificada la seva privilegiada situació. Són persones que viuen dels misteris obscurs de les relacions humanes. El paràsit autèntic és estèril i elegant com els xiprers del paisatge. És una llàstima. Però, en fi, m’expliqui el final…

—Sí, que es fa tard. Si li digués que el senyor Figarola fou el darrer ciutadà de la localitat que s’assabentà de les afirmacions del senyor Vinardell i de la senyora Vicenteta, li diria l’absoluta veritat. Ara, quan es féu càrrec del que es deia, prengué cartes en la qüestió i cità el senyor Vinardell al jutjat. «Aquest home regala camps i vinyes i masos que no són seus per viure a la fonda sense pagar!», digué el senyor Figarola, frenètic i indignat. «És un barrut i un insensat! El faré agafar! Hi ha persones que viuen enlluernant la gent amb les coses dels altres… Us dic que el faré agafar!». Les coses no arribaren pas tan amunt. No arribaren ni al jutjat. S’hi interposaren algunes persones, i el senyor Vinardell presentà les seves excuses al seu parent llunyà —excuses que foren acceptades. Llavors fou el moment decisiu: davant de l’enfonsament del castell de cartes, hom esperà d’un moment a l’altre l’esclariment de la posició del senyor Vinardell. És a dir: hom suposà que la senyora Vicenteta, sentint-se enganyada, dolorosament enganyada, reaccionaria donant comiat de la fonda al seu estadant. Tothom esperava, amb l’interès natural, l’escena dramàtica. Però tampoc no passà res, i el senyor Vinardell continuà vivint a la fonda com si res no hagués passat…

—Senyor Comes, el cas millora d’un moment a l’altre. Els esdeveniments que m’acaba d’explicar demostren que el senyor Vinardell té fibra d’invitat. Probablement és un professional de la invitació sistemàtica, d’ona llarga. El cas és veritablement notable, sobretot perquè hi ha molta gent que creu que les relacions humanes en els pobles petits són diferents, generalment oposades, de les dels pobles importants. És gairebé segur, que aquestes diferències han estat inventades i no tenen cap fonament. A tot arreu, aquestes relacions són iguals.

Passàvem, amb això, davant de la farmàcia i el senyor Comes es tragué de la butxaca una clau antiga, de proporcions desmesurades. Ens diguérem la bona nit, obrí les ventalles i desaparegué en l’obscuritat.

Vaig passar, encara, algunes setmanes a la localitat, sense fer res, respirant l’aire pur, anant a les fontetes a beure vasos d’aigua. Vaig tractar d’esbrinar si a la població o a la seva rodalia immediata hi havia algun residu arqueològic, però no vaig poder treure’n l’aigua clara. En realitat, el més interessant d’aquella temporada fou la història de la fonda del Centre —una experiència dels inicis del meu nomadisme recalcitrant.