14. CABLEGATE

La divulgació d’informació secreta no és només una acció; és una manera de viure.

Segons el meu parer, dóna tant sentit com sensibilitat: ets el que saps, i no hi ha cap estat que tingui el dret de fer-te menys del que ets. Molts estats moderns s’obliden que es van fundar sobre els principis de la Il·lustració, que el coneixement és garant de llibertat i que no hi ha cap Estat que tingui el dret d’administrar justícia com si no fos res més que un favor del poder. La justícia ben defensada, de fet, és una eina de control sobre el poder i l’única manera de poder tenir cura del poble és assegurar-se que els polítics mai no tenen el control absolut de la informació.

És una qüestió de sentit comú. Aquest havia estat el primer principi del periodisme en tots els països que tenien llibertat de premsa. Internet ha fet més fàcil la censura de l’escrit, eliminar l’existència de la veritat amb un clic del ratolí (Stalin n’hauria estat molt cofoi) i controlar les dades particulars de la gent, de manera que això hauria fet feliços els manipuladors de documents del Tercer Reich. Massa sovint, el secret és territori exclusiu dels poderosos i, avui dia, qualsevol persona que ho digui, no tan sols es considera que està subratllant una vella premissa liberal i una faula de la democràcia, sinó que es manifesta com un anarquista exòtic entossudit a «posar en perill la seguretat nacional». Els principis que estableix la Constitució americana, si els analitzem amb deteniment, semblen radicals per a la mentalitat d’un gran nombre de persones que avui viuen a Amèrica. Jefferson semblaria un enemic de l’Estat i Madison un guerriller comunista. De la mateixa manera, a la Xina moderna, aquells petits economistes estudiosos, Marx i Engels, els semblarien uns bojos que amb prou feines entenen el profund valor humà d’una bossa de mà Gucci i el nou iPad.

La informació ens fa lliures. I ho fa quan ens permet qüestionar les accions d’aquells a qui abans no teníem mitjans per posar en dubte, ni dret a respondre’ls. WikiLeaks, amb tota la seva modernitat i programari, és una força de defensa de la llibertat que hauria semblat molt tradicional i molt sensible al pensament d’un personatge del segle xviii com va ser John Wilkes. Sovint, en la defensa d’aquests principis que molts dels governs que ens critiquen són elegits per defensar, ens posem a primera línia de foc. Nosaltres som una oficina del poble dedicada a avaluar-los i fer-ne balanços. Treballem a escala internacional amb la consciència que tot allò que els governs i els diplomàtics fan a porta tancada és del tot assumpte nostre. La gent els escullen, els paguen el sou, confien en ells i són els seus caps. Els governs que es permeten el luxe d’oblidar tot això escoltaran la veu del poble en totes les sales, en tots els blocs i en totes les entrades del Twitter i, finalment, en cada plaça: des de Tian’anmen fins a Tahrir, des de Trafalgar fins a Times, amb una onada expansiva sobre totes les places del món. I els governs que s’aixequin contra aquesta veritat estan acabats.

De ben al començament de la nostra relació amb els socis dels mitjans, sabia que, en un moment o altre, els oferiria la possibilitat d’unir-se a nosaltres per publicar una reserva de cables diplomàtics que ens havien filtrat i que estaven en preparació. Estava esperant que primer sortissin a la llum del dia els diaris de guerra de l’Afganistan i de l’Iraq, de la forma més mesurada i meticulosa possible. Hi havia molt de material i cal temps per llegir i analitzar, per organitzar i presentar, sempre amb consideracions legals i d’altra mena afectant les nostres valoracions. La nostra principal preocupació és mantenir-nos fidels a la promesa que fem a les nostres fonts: si el material s’ajusta a la nostra política editorial, és important, és nou i pateix alguna mena de supressió, el farem públic tan aviat com puguem i amb tots els suports i fanfàrria que calgui. En aquests darrers cables es descrivien minuciosament les activitats de les ambaixades de tot el món; aixecaven la tapa d’operacions secretes, prejudicis profundament arrelats, vergonyes nacionals i assumptes humans a tots els nivells de govern. Com les anteriors filtracions, ajudarien a posar el món en el punt de mira malgrat tots els esforços d’aquells qui s’haurien estimat més que restessin difusos. A més, canviarien la nostra forma d’entendre les accions dels nostres governs i per què les fan.

Com a conseqüència de la vigilància i l’actitud agressiva del Pentàgon envers la meva persona, vaig voler fer còpies dels cables per assegurar-me que estiguessin a bon recer. No m’agradava gens com havien evolucionat les coses amb el Guardian, i trobava que el New York Times tenia també un comportament menyspreable, però la meva actitud amb el primer era del tipus «val més un boig conegut que un savi per conèixer». No obstant això, la gent del New York Times havien demostrat que eren uns covards i no estava preparat per tornar a treballar amb ells. Tenia la sensació que ens clavarien un cop demolidor, de manera que vaig copiar els 250.000 documents i els vaig amagar, en primer lloc, amb els contactes de l’Europa oriental i Cambodja. També els vaig desar en un portàtil encriptat que vaig fer arribar a en Daniel Ellsberg, l’heroi dels Papers del Pentàgon. Posar-ho en mans d’en Dan tenia un valor simbòlic per a nosaltres. També sabíem que podíem confiar que ho publicaria tot si es produïa una crisi.

Cal que tingueu present que el material no tan sols tenia un gran valor filosòfic. Si haguéssim volgut, segurament hauríem pogut vendre els cables a canvi de milions de dòlars —de fet, m’han ofert diners a canvi, fins i tot quan ja s’havien començat a publicar—, però no funcionem així. Malgrat tot, volia que els nostres socis tinguessin molt clar el valor d’aquest material, per tal que poguessin apreciar què tenien entre mans quan negociéssim les condicions de com es faria públic. El Guardian continuava sent el millor diari per processar tot aquell material i vaig deixar de banda les meves preocupacions. Vaig demanar una carta signada per l’editor del diari, l’Alan Rusbridger, en què se m’assegurés que el material rebria un tracte estrictament confidencial, que no se’n publicaria res fins que estiguéssim preparats per fer-ho i que no es desaria en cap ordinador que estigués connectat a Internet ni a cap xarxa interna. En Rusbridger hi va accedir i vam signar la carta. A canvi, els vaig lliurar el material dins d’un disc encriptat amb una clau d’accés. En aquell moment, un periodista veterà de notícies va marxar de vacances a Escòcia, tot cordialitat i joia, a punt per llegir el material i seguir en contacte per parlar del pla de futur.

Ara que el judici de Suècia sortia pertot arreu, hi havia un clar ambient de xafarderia adolescent entre els socis dels mitjans. Per a mi era molt sorprenent, perquè molts són periodistes d’investigació i m’imaginava que sabien alguna cosa de reputacions enterbolides i histèries quan es tracta de marginats polítics. Un home, per exemple, que treballava per al Bureau of Investigative Journalism, de sobte va saltar dient als seus col·legues: «no sortiré a l’estrada amb un violador», i el fet que els diaris no volguessin que els seus logotips sortissin a la pancarta de la roda de premsa…, bé, doncs, era la mateixa credulitat i recel de sempre. Alguns d’aquests homes tenen més esquelets als seus armaris que el cementiri de Highgate, però s’abraonaven sobre els meus problemes amb una alegria inconfusible. Cap d’ells no em va preguntar com havia anat, ni com estava, ni si necessitava alguna cosa: senzillament van actuar com si totes aquelles acusacions fastigoses fossin una «columna de fum» que no pogués existir, malgrat el que els deia l’experiència, «sense un foc». Aquestes persones es passen la vida creient que poden jutjar els altres, esperant contra tot pronòstic que ningú mai els apunti a ells. I, per descomptat, mai ningú no ho fa, en general, perquè aquests homes són els mitjans i mai cap director de la premsa britànica no ha tocat un pèl d’un altre.

Després d’haver-nos entabanat per fer-se amb unes quantes primícies a l’esquena de la nostra organització, dos d’aquests socis dels mitjans van començar a actuar com si jo constituís un risc moral. Res no havia canviat en el material, res no havia canviat en el nostre propòsit per divulgar-lo, però s’havien formulat acusacions falses contra la meva persona que van empènyer aquells homes a tenir una conducta cada cop més dolenta amb mi i, a més, m’estaven aplicant uns estereotips que arribaven al punt de la bogeria. Podria haver salvat la situació, i sens dubte ho vaig intentar, però arriba un punt més enllà del qual cal tenir un cert do natural que jo no tinc per poder negociar amb persones posseïdes per aquest interès personal. Estaven disposades a fer el que els vingués de gust i jo havia comès uns quants errors, l’últim dels quals havia estat facilitar-los una còpia dels cables.

Els cables contenien alguns fets increïbles: 25 milions de dòlars en suborns a polítics de l’Índia, donats amb coneixement de diplomàtics dels EUA aparentment confiats; signes d’interferències americanes continuades en la política haitiana; la revelació que un candidat a la presidència del Perú havia acceptat diners d’un presumpte traficant de drogues; nivells de pressió sense precedents de governs exteriors per part de diplomàtics en nom de corporacions americanes; polítics lituans que havien pagat a periodistes perquè en publiquessin notícies favorables; i, fins i tot, casos d’espionatge de diplomàtics americans sobre els seus col·legues de les Nacions Unides.

Els cables serien sensacionals, però en aquells moments no estaven del tot a punt. Els nostres sistemes encara no havien arribat a preparar la presentació dels documents i no estaven preparats per poder fer front al tràfec que se’n derivaria. Hi havia aspectes legals i susceptibilitats no resoltes relacionades amb la protecció de la nostra font, fos qui fos, i aquesta era la raó per la qual havia dipositat el material en mans del nostre soci, però també li havia exigit un acord segons el qual el material no es publicaria fins que no s’hi donés llum verda clarament. Qualsevol director amb cara i ulls ho hauria entès: molt més important que cap primícia, era el fet que el material estigués curosament preparat i que les fonts estiguessin protegides. Aquesta era la prioritat número u. Però no per al Guardian. Quan el periodista veterà va tornar a Londres després de les vacances, em va començar a apressar per a la publicació. Em deia que una periodista de la competència, una dona vinculada a The Independent, tenia una còpia dels cables i que constituïa una amenaça evident a la seva exclusivitat.

Vaig investigar l’assumpte. Va resultar que el nostre col·lega islandès, l’Smari McCarthy, realment havia proporcionat el material a la periodista de The Independent en un moment d’angoixa. Li havíem demanat que treballés en els cables durant un període curt només per donar-los format, però, pressionat pel volum de treball, havia comès l’error de compartir-los amb ella —per tal que l’ajudés amb l’allau de feina que representava— amb unes determinades condicions estrictes. Aleshores, es va introduir a l’ordinador de forma remota, i il·legal, i en va treure els cables, tot i que mai no es pogué aclarir si ella els havia copiat o no. El periodista del Guardian al·legava que els estava venent pertot arreu. No us sabria dir quantes vegades he ensopegat amb persones —persones que es creuen que defensen una causa— que es comporten com si fossin energúmens de borsa quan es tracta d’un bé que els interessa. Fins i tot pots sentir com fan petar els tirants vermells quan surten a caçar. Tot i que havíem arreglat l’assumpte de The Independent, el periodista veterà del Guardian va dir que tot plegat era molt amenaçador i que podria ser que hi hagués una còpia «errant» de les dades corrent pel món. Volia accelerar la publicació de les dades. Li vaig respondre que no estàvem preparats i que havíem signat un acord. Se’n va anar fet un sac de nervis i no en vam saber res més.

Més endavant es va fer evident que ell ja havia copiat el material per al New York Times. Estaven fent moviments en direcció a la publicació sense tenir en compte cap dels aspectes importants —qüestions de vida o mort— que depenien dels documents. Com si fossin una colla de bandits cobdiciosos, temeraris, maleïts, pensaven cosir la ciutat a trets sense preocupar-se de qui podria haver-hi enmig del carrer. El periodista del Guardian s’havia comportat com un covard anàrquic, i va estar encantat de complaure el seu diari i els seus herois de l’altra banda de l’Atlàntic, mentre descarregava tot allò sobre els nostres caps sense avisar. No hi ha cap estudiant de periodisme que tingui una conducta tan poc ètica, sense tenir cura ni de la notícia, ni de les persones que la hi havien proporcionat, abans de l’atac final d’un pla personal i sinistre per clavar-nos una ganivetada a l’esquena. Tenint en compte el poc interès que havia posat el New York Times per donar suport a les primeres filtracions, i tenint en compte l’hostilitat que manifestaven en contra meva, no tenia sentit continuar col·laborant amb ells. Al capdavall era la nostra feina. Tanmateix, al Guardian no li importava gens res de tot això: volien que el New York Times els ajudés a aixecar les seves pròpies defenses, i WikiLeaks ja podia agafar i penjar-se de l’arbre que hi hagués més a prop.

Nosaltres només necessitàvem una mica de temps. Era molt més profund del que cap d’ells no podria entendre, en aquella dèria juvenil pels terminis, però necessitàvem temps per preparar-ho. Vaig trucar a en Rusbridger i vam acordar que l’aniria a veure per parlar-ne. La implicació del New York Times —que era il·legal, recordeu, tenint en compte l’acord que tenia signat amb en Rusbridger— no era una cosa que ningú estigués disposat a admetre, però em vaig plantar a les oficines del Guardian indignadíssim. Ja sabia que ens estaven enganyant, i que ni tan sols tenien pilotes per dir que això era el que feien. Vaig entrar a l’edifici acompanyat del meu advocat, en Mark Stephens, i, ves per on, vam ensopegar de cara amb el periodista veterà de notícies, al costat de les escales.

—Hola —el vaig saludar.

—Oh, oh —va fer ell. Semblava sorprès.

—Després et vindrem a veure —li vaig dir—. Només volem aclarir un parell de coses que ens ha ensenyat l’Alan Rusbridger.

Mai de la vida no havia vist ningú a qui li canviés tan radicalment la cara. Es va quedar blanc. Tot continuant el nostre camí, els del nostre grup van comentar que semblava que l’havien enxampat amb l’arma homicida a les mans.

Vam pujar al despatx de l’Alan Rusbridger. El director de Der Spiegel va entrar. El vaig escridassar, gairebé segur, preguntant-li a boca de canó si havien proporcionat el material al New York Times. En Rusbridger es va limitar a esquivar la pregunta. «El primer que cal que definim», vaig dir, «és qui té una còpia del material. Qui no té còpia del material, i qui sí que la té. Perquè resulta que no estem preparats per publicar-lo». Va recórrer el despatx amb els ulls. No sabia on mirar. «Has facilitat una còpia dels cables al New York Times?».

Tot aquell assumpte amb el periodista de The Independent els havia donat una mica de guió per quequejar, però no em vaig esperar i vaig continuar pressionant-los. «Necessitem saber amb quina mena de gent ens les tenim», vaig dir. «Estem tractant amb persones de paraula, o no? Perquè si resulta que estem tractant amb gent per a qui la paraula escrita no té cap valor, aleshores…». Ara era com si tots estiguessin estudiant els detalls del despatx. Era com una escena de dibuixos animats: tots aquells homes adults incapaços de fer front a la veritat del que havien fet o de plantejar alguna mena d’argument per defensar-se. Més endavant, em titllarien de grillat per la manera com els havia escridassat. Però qui no cridaria, quan un s’hi juga tantes coses? Qui no perdria els estreps davant de tota aquella colla d’idiotes figaflors refugiats als seus despatxos de vidre? De seguida, tothom va tenir clar que la no-resposta de l’Alan era equivalent a una confessió. Era només una qüestió legal el fet que no volgués dir que «sí» o que «no». El respecte que sentia per aquell home va caure sota zero. Vet aquí aquell paio, el director d’un diari important, de fet, una institució, un home més gran que jo amb un assumpte cabdal davant dels ulls, i l’única cosa que fa és mirar al seu voltant com qui puja als cavallets de la fira. Era inconcebible, i no em podia creure que jo en fos testimoni.

Estic segur que els havia de clavar alguna mena d’arenga interminable sobre l’honor i tota la pesca. En situacions així és el que es fa. Tant se val, vam acabar quedant-nos allà set hores per debatre-ho i després vam marxar per elaborar un pla. El Guardian havia sabut de ben al començament què volia fer: publicar-ho immediatament. Der Spiegel, mentrestant, intentava ser amic de tothom. La veritat és que no estàvem preparats per endegar-ho, com ja he dit, i aquella gent estava mostrant mà dura amb nosaltres, una gent que ens havien empipat durant setmanes i que ara estaven a punt amb el coup de grace. Enmig de tota aquella vanitat ingent i bruta, havien oblidat qui érem i com havíem arribat a aquella sala. Ara creien que érem una tropa de pirates sonats i delinqüents sexuals.

En canvi, nosaltres coneixíem el material i la nostra tecnologia; aquells paios jugaven aplicant les normes més antigues de la professió. Els vaig fer entendre que, amb caràcter immediat, proporcionaria tota la reserva de material a Associated Press, Al Jazeera i News Corp. No ho volia fer, però ho faria si no em feien cas.

Van posar els peus a terra i van començar a ser més raonables sobre com es podria gestionar la publicació. Vaig continuar el contraatac i els vaig informar que els demandaria per incompliment del contracte. La meva era una organització sense ànim de lucre; depeníem de les donacions per poder cobrir els costos i el fet que els nostres sistemes no estiguessin preparats per a la publicació quan la notícia sortís als mitjans, implicava que se’n ressentirien els nostres ingressos. Calia que s’adonessin de què ens estaven fent: no érem cap agrupació teòrica, sinó una organització de carn i ossos que feia anys que treballava per assolir uns objectius importants. El que estaven fent constituïa una amenaça a la nostra continuïtat i faria servir tots els recursos que tingués a l’abast per impedir-ho. De manera que vam seure a negociar. Al començament no volien fer-se enrere en el tema de la publicació imminent, però al final vam acordar que un mes de retard ens donaria prou marge per tenir-ho tot a punt. En aquest punt, vaig insistir que El País i Le Monde s’afegissin a la barreja de «socis dels mitjans», aquella expressió que tant odiaven els del New York Times. Ara sabíem, millor que ells, com en podia ser de llardosa una associació, i, allà mateix, em vaig preparar per a un futur ple de lliçons apreses.

Vaig destacar que la notícia no havia de ser la filtració —la nostra feina era filtrar notícies, i per tal de no sortir-ne escaldats ni nosaltres ni el material, vaig insistir que les notícies haurien de sortir l’una rere l’altra. Primer les notícies més importants, res d’Israel, res de Cuba, considerant la possibilitat que els EUA tinguessin una reacció una mica més que desproporcionada davant de Cablegate com a conjunt. Serien testimonis, com havia de ser, i com ho havíem de ser tots, d’una filtració cada vegada. També vaig insistir, com a part d’aquesta nova reestructuració imposada de la nostra relació, que el New York Times accedís a aturar la pèssima campanya interessada d’escriure articles en contra meva i en contra d’en Bradley Manning, un jove a qui havien definit com un marieta boig, dolent i patètic. No hi ha dubte que això els ajudava que el Pentàgon els deixés tranquils, però no deixava de ser vergonyós des de qualsevol altre punt de vista. Per sort, en Keller va tornar l’endemà amb un acord per suspendre aquella mena d’actuacions i ho van fer durant un temps.

Més endavant descobriríem, a través dels nois de Der Spiegel, que el Guardian estava preparat per donar-nos pel sac quan li semblés. Treballaven amb el New York Times i estaven disposats a tirar endavant sense ni tan sols dir-nos-ho i sense donar-nos l’opció de preparar les dades com calia ni d’estar llestos per a l’atac. Així era com n’estava d’amoïnat, en realitat, el Guardian pels principis que hi havia en joc. Transparència? Deus fer broma. Una nova generació de llibertaris? No els podria haver estat més indiferent. Un nou clima de revoltes populars al món i un nou esperit per dir la veritat del poder? El Guardian —el diari més infame del món— pot publicar una fotografia rere l’altra de la plaça Tahrir, però estava disposat a vendre al millor postor tots els principis que defensava aquell moviment, i que nosaltres defensàvem en ajudar-los. L’intent del periodista veterà de notícies per donar una última empenta al seu diari abans de jubilar-se va deixar el diari maldant per recuperar els seus aires de liberal. Quan els partits de dretes americans van començar a reclamar la meva mort, el Guardian no va publicar ni un sol article que em defensés. Ans al contrari, van demanar al meu vell amic, el periodista d’investigacions especials, que escrivís un petit atac contra mi.

«Ves», com diem nosaltres. La vida era molt més senzilla quan tot es reduïa a un grapat de formigues del sucre que em pujaven per les cames i em mataven a mossegades. Almenys, en aquella època, el sol estava al meu costat. Ara bé, en aquesta nova mena de negocis que teníem entre mans, un s’acostuma de seguida a la vella guàrdia que t’enfonsa encara més quan has caigut. Teníem un mes per posar els cables en ordre i, fent-ho, passaria el mes més estimulant de la meva vida. Els cables demostrarien al món modern el que realment pensava d’ell mateix, i vam estar treballant nits senceres en una casa de camp anglesa per poder complir el termini. La neu havia començat a caure i es posava suaument sobre el camp de Norfolk. En aquells moments era impossible saber que la casa, ben aviat, es convertiria en la meva presó en un futur previsible.