12. TOTS ELS HOMES DEL DIRECTOR

La vanitat d’un periodista és com el perfum d’una meuca: la fan servir per encobrir la pudoreta repulsiva que desprèn. Això ho dic com a director que estima el que poden fer els periodistes. Ara bé, no faria una descripció acurada dels fets en aquest llibre si no aportés el meu testimoni —un testimoni dolorós, a vegades— de la manera com els periodistes més veterans del món angloparlant han estimat i assaltat WikiLeaks consecutivament, gairebé sense interludis, i després s’han justificat amb articles i llibres que els deuen fer sentir ridículs. No els guardo cap gran ressentiment, però sí que ploro, com deuen fer ells, la flama afeblida dels seus principis en aquest últim intent per brillar.

A tothom qui li agradi una causa li agrada el Guardian, i jo no sóc diferent. Trobo que, de vegades, aquest diari és com un far en la foscor, especialment des que va incrementar la seva presència mundial en línia. Després dels esdeveniments del l’11-S, el Guardian va ser l’únic diari verídic de tot Amèrica i crec que sempre he admirat els seus esforços per veure el món, en comptes de limitar-se a veure’s a ell mateix dins del món, una característica que no es pot donar per segura. El Guardian havia perseguit polítics corruptes i havia informat dels horrors de la guerra amb una coherència que no minvarà com a conseqüència de la seva infame corrupció vers el meu cas. Bàsicament, el Guardian està format per dotze homes emprenyats que funcionen correctament i amb moralitat en la mateixa mesura que a vegades tenen una conducta egoista i terrible. Això no és cap misteri, sempre m’ha agradat molt veure el que poden aconseguir quan tenen un dia bo. Semblaven un aliat natural, però, tal com deia Shakespeare, no hi ha res en la naturalesa que es pugui comparar amb les intencions ferotges d’un aliat.

Hi va haver un gran daltabaix quan ens vam associar l’any 2010 per l’assumpte dels diaris de l’Afganistan, però en realitat ja havíem treballat junts abans, l’any 2007, quan els vaig fer arribar una filtració sobre la corrupció de Daniel Arap Moi a Kenya. Es va publicar com a article de primera plana al final d’agost i al començament de setembre d’aquell mateix any i va tenir un gran impacte a Nairobi. De sobte els diaris d’aquell país es van sentir prou forts per escriure sobre el que estava passant davant dels seus nassos.

Després de l’arrest del soldat Manning, es va fer evident que, fins i tot encara que no hi hagués cap prova d’un vincle entre nosaltres, les autoritats dels EUA es comportaven com si em tinguessin —i em tenien— vigilat. En aquelles condicions, em vaig adonar que no era segur quedar-me a Austràlia, a casa meva, on m’estava de visita. Amb el cor a la mà, per a mi la prioritat no era la meva seguretat personal; fins i tot en aquell moment, em vaig adonar que els poders sempre m’anirien al darrere i que, abans o després, m’atraparien. El que em preocupava era la feina en què estava treballant WikiLeaks: teníem un gran nombre de llançaments en preparació i em temia que estiguéssim arribant a una situació de «publica o mor». A WikiLeaks sempre hem tingut a punt un mecanisme que garanteix que si en algun moment no podem continuar, aleshores tot el material es farà públic de cop. Tanmateix, volia evitar-ho: la reserva de documents que teníem guardada era immensa i es mereixia una atenció individualitzada i una publicació discreta. Per això, el que jo volia era anar subministrant aquells materials amb la prudència que calia.

Era evident que jo havia de tornar a Europa, de manera que vaig organitzar que em convidessin a fer una xerrada sobre la censura al Parlament Europeu. Hi vaig viatjar via Hong Kong, evitant de passar per Singapur o Tailàndia, on estarien molt més ben disposats a obeir trucades dels EUA ordenant la meva detenció. (He après que sempre és savi viatjar a partir d’una invitació política, ja que tens l’enrenou assegurat si no arribes a la teva destinació). Hi van assistir una bona colla de membres del Parlament, a més d’amics d’Islàndia, que parlaven de la Iniciativa Islandesa de Mitjans Moderns, el moviment que hi havia darrere del nostre intent per fundar un refugi de la transparència. Vaig parlar del negoci creixent dels diaris que es dedicaven a eliminar material d’arxius en línia, a obeir les ordres de callar, etc. I aleshores vaig ensopegar amb l’home del Guardian a Brussel·les, un paio afable i receptiu a les meves paraules. Li vaig explicar que hi havia tot un seguit d’informacions que es publicarien properament que podrien interessar al seu diari. Va marxar i al cap de ben poc vaig rebre notícies d’un periodista d’investigacions especials del diari que em va anunciar que em volia venir a veure des de Londres per parlar de la meva proposta.

Sempre havíem pensat que el material que teníem de l’Afganistan i l’Iraq es divulgaria en diverses publicacions de prestigi. Semblava la manera correcta de fer-ho. No parlàvem d’un document ni d’un article aïllat, sinó d’un gran seguit d’articles i centenars de milers de documents. Vam considerar que tot plegat només tindria l’impacte necessari si es publicava seguint un pla ambiciós, elaborat per persones que poguessin incorporar els seus propis investigadors i periodistes per treure l’entrellat del material. En cap moment no havíem pretès entendre, ni tan sols estar en condicions de llegir, tots els documents d’aquelles reserves ingents, i per això necessitàvem els diaris. No hi podíem fer front nosaltres sols: estàvem parlant de prop de 90.000 diaris de la guerra de l’Afganistan i 400.000 documents de l’Iraq. Fins al moment, sempre havíem analitzat nosaltres mateixos els documents filtrats i havíem escrit els comentaris convenients, abans de proporcionar el material a un periodista o a una emissora. Ara bé, això era diferent, i vaig parlar amb l’investigador del Guardian sobre com podríem estar a l’altura del material, i de la font, i preparar un paquet que hi fes justícia i treure-ho a la llum tal com havíem promès. A aquelles altures, ja havia parlat amb un reporter del New York Times i estava en contacte amb periodistes de Der Spiegel.

Hi vaig estar parlant prop de sis hores. Semblava professional i agosarat i una mica cansat, però jo també, sens dubte, i semblava que estàvem d’acord sobre la importància dels documents i que seria un moviment molt intel·ligent implicar-hi la resta de mitjans informatius. No em vaig mostrar presumptuós en relació amb la meva participació, tan sols molt protector envers el material i experimentat, en aquest sentit, en el tracte amb aquestes fonts i la vigilància. El darrer suggeriment, allò que jo mateix no era més que una font, va ser del tot gratuït: jo era l’arquitecte del pla i es donava la circumstància no gens negligible que jo era l’únic de tot el grup que sabia com s’havia emmagatzemat la informació i com es podia difondre. A més, també tenia pensat deixar anar filtracions des del començament fins al final, així com protegir-les i ampliar-les, i, tot i que pogués ofendre la famosa vanitat dels meus antics col·laboradors, o ho acceptaven o plegaven. No els demanava ni glòria ni diners: WikiLeaks necessitava fons per poder continuar la seva tasca, però calia que tots ells s’impliquessin de ple en el pla per tal que tirés endavant, perquè els lectors poguessin contrastar la precisió de la informació amb la matèria primera. Per descomptat, tots i cadascun dels socis en aquell moment es van comportar com si això fos una bestiesa. No va ser fins més endavant, quan van haver aconseguit el que volien, que van desfer la relació de tal manera que ells es van fer més grans i nosaltres més petits, un truc a l’estil dels antics governs que hauria d’haver vist a venir.

El periodista d’investigació del Guardian em va dir que parlaria amb el director del diari, l’Alan Rusbridger, que, al seu torn, parlaria amb en Bill Keller, el director del New York Times. A continuació, vaig anotar un codi d’accés en un tovalló del bar i el vaig donar al reporter. La idea era que el pogués fer servir per accedir a una versió encriptada del material que se li enviaria a través d’un canal obert. Ara ell tenia la clau i vam iniciar un intercanvi de correspondència falsa en què dèiem coses com ara «M’ha agradat conèixer-te, però em sap greu que no ens haguem posat d’acord». D’aquesta manera foragitaríem qualsevol que ens estigués vigilant, ja que faríem veure que no hi hauria cap transferència posterior en relació amb el material de l’Afganistan. Al periodista no l’amoïnava la qüestió de l’exclusivitat, però era conscient, com es pot comprendre, que als seus caps sí. Vam acordar que controlaríem la data de la publicació i que ens asseguraríem, per raons legals a més de comercials, que tindríem en compte que el material sortís alhora. A més, també vam acordar que cada diari tindria el control editorial sobre el contingut que publiqués. S’hi podria afegir la televisió a l’últim moment, però no abans, atès que la naturalesa de la producció televisiva faria impossible mantenir en secret la imminent filtració. No hi va haver discussió: era el meu pla, l’hi vaig exposar i ell va accedir a tot amb emoció continguda. S’ha de reconèixer el mèrit del periodista per com va portar les coses en aquell moment: es va comportar com un activista, fidel a les seves arrels, i va elaborar una estratègia sobre com proporcionar les millors plataformes al material.

Jo estava buscant com formar una unitat de producció de WikiLeaks per a aquest gran projecte a Estocolm. Era complicat —després d’Assassinat col·lateral, el nivell de control sobre la meva persona com a cap visible de WikiLeaks era intens, i part del personal es va amagar—, però l’investigador i jo ens vam reunir a Estocolm per continuar parlant del pla. En aquest punt va aparèixer en escena un altre periodista del Guardian. Ja el coneixia, em sembla que el vaig conèixer a Oslo. Allà havia vist el vídeo de Bagdad encara inacabat i l’havia volgut comprar per al diari. Aleshores ens estaven vigilant molt de prop, de manera que no en va sortir res, però tot plegat em va fer veure que el Guardian seria un col·laborador natural quan arribés el moment. De sobte, un altre periodista —de notícies— va assumir el paper de representant del Guardian, el material sobre l’Afganistan se li va lliurar a ell i ell el va posar en comú amb el New York Times, tal com havíem acordat amb el seu col·lega.

Cal que us imagineu com era tota aquella informació en estat primari. Hi havia al voltant de 90.000 entrades discretes en els diaris de camp de l’Afganistan (de les quals finalment en vam alliberar prop de 75.000) que s’havien fet in situ després de cada escaramussa, batalla o explosió de DEI (dispositiu explosiu improvisat). Estaven plens d’acrònims i argot militar. Una entrada, agafada a l’atzar, diu: «(M) KAF PRT informa que ha trobat un coet IVO KAF lloc PRT». El New York Times, presa de la seva literalitat i de la seva impaciència, no va ser capaç de copsar la narració i va trigar una mica a comprendre les forces que hi havia en joc en aquell material, la immensa multitud estadística i humana que representava. Al començament es van decebre en no ser capaços de veure «les notícies». El periodista de notícies del Guardian, un veterà, en aquell moment ja va fer una demostració del seu primer petit impuls de manipulació: va dir que el New York Times, per tal de poder seguir enfilat al carro, necessitaria un «edulcorant» i que, en realitat, el mateix passaria amb el Guardian. Ell «entenia» que cap dels dos diaris no trobava que el material fos tan convincent i que volien una mica de sucre per afegir a la massa: és a dir, també volien el paquet sencer dels documents de l’Iraq. En aquell moment, m’hauria d’haver fet enrere, preveient el que era evident: que aquells homes no eren cavallers i que no sabien valorar unes dades importants ni la complexitat humana pel que feia al cas. Hauria d’haver-me adonat de la lluïssor interessada en els ulls del reporter i hauria d’haver girat cua. El món era ple de mitjans informatius que haurien mogut muntanyes per sumar-se a la tasca que havíem estat fent. Ara bé, aquells diaris, fins i tot en els primers moments, s’havien embarcat en una missió de crítica amb la finalitat d’explotar-nos al màxim. Aquest periodista del Guardian se sentia estimulat, i era evident, no per principis, sinó per l’oportunitat de complaure els seus superiors i marcar-se una última primícia abans de la jubilació.

Però vam tirar endavant. M’agradava el Guardian i volia creure que tot aniria bé. Sabia el que representaven aquelles filtracions i no trobava cap altra pega real a l’«edulcorant» que la manera com me l’havien demanat. En qualsevol cas, els vaig proporcionar a ells i al New York Times els diaris de l’Iraq. Tot era a fi de bé, em deia a mi mateix, no ens hem embarcat en això per gratitud. Si posaven a treballar els seus recursos en els dos jocs de diaris, aleshores serviríem a la causa fonamental de la transparència i la llibertat d’informació. La meva única tasca real era col·laborar amb ells per treure el millor de tot aquell material. Vaja, no tan sols l’única: també m’havia d’encarregar que fossin sincers, la qual cosa de seguida es va demostrar que seria la meva ocupació a temps complet. És una història realment desagradable d’explicar i m’agradaria no haver de fer-ho, però el fet és que ells van esgrimir molts arguments personals i és per això que cal que continuï. El que sí que us puc dir és que van ser els moments més estressants de la meva vida. Em vigilaven. Vivia amb una motxilla penjada a l’esquena. Quan aconseguia dormir una mica, era en un sofà. Estaven arrestant persones molt lluny del meu abast i jo em debatia per conservar aquell immens tanc de combat en equilibri. Estava cansat. No sempre vaig ser complaent. No sempre vaig ser convencional. Ni sempre amable. Però jo em pensava que eren homes d’acció i de principis, no pas uns nyicris grillats, i em costava veure com anaven dansant al meu voltant alegrement i, de vegades, amb ressentiment, com si jo no els estigués dedicant prou atenció o mostrant la meva millor cara.

La meva millor cara era a la feina. Els havia inclòs en una associació que estava a punt de donar-los les millors primícies de totes aquelles guerres consecutives. I havíem de suposar que hi havia persones que havien posat les seves vides en joc per tal que aquelles notícies arribessin al món. A Londres em vaig passar setmanes a les oficines del Guardian a King’s Cross. Hi va haver un moment en què tot rutllava bé: estàvem en una mena de búnquer i semblava com si un esperit de cooperació ens unís a tots, tot i que era estèril si es compara amb com va anar la preparació del vídeo de Bagdad. Segurament, els meus mètodes resultaven estranys per a alguns, però ens vam posar a treballar: jo els ensenyava a entendre el material i a polir la seva còpia, amb la gent del Guardian i del New York Times sempre presents i l’assistència ocasional de Der Spiegel. Durant uns quants dies em vaig quedar a casa dels dos periodistes del Guardian. Estava tens i no podia parar quiet. Però ens n’estàvem sortint i la veritat és que no em preocupaven les relacions personals —per a mi, la nostra relació era el material— i, durant una època, va poder més l’esperit de companyonia i coneixement.

Durant tot el procés havia tingut l’esperança que els diaris compartirien els resultats de les seves investigacions, i ho van fer. Per exemple, un dels primers materials amb què vaig topar estava relacionat amb el Destacament especial 373, un esquadró d’assassinat de les forces especials dels EUA que treballava a partir d’una llista de 2.000 persones. A les persones que s’han empassat un excés d’episodis de Generation Kill els semblarà normal, però aquesta LPC (o llista de partit conjunta) és, en realitat, un malson bàrbar i extrajudicial. Es veia com la gent entrava a formar part de la llista, sense revisió judicial ni res que s’hi assemblés. Potser hi havia algun governador de l’Afganistan a qui no li queies bé i decidia incloure’t a la LPC: al cap d’un moment senties un brunzir de motor i, tot seguit, et bombardejaven la casa. Amb cura i paciència, es podia dur un seguiment de les repercussions del destacament especial al llarg dels diaris. Una entrada del 2 de maig de 2007 anunciava una reunió amb el vicegovernador que hi havia fixada per a l’endemà. El primer punt de l’ordre del dia era «debatre les repercussions de les darreres operacions del DE 373 i parlar dels danys al poble» i el punt següent era «proporcionar alleujament al districte i a l’escola que es van bombardejar». El destacament especial 373 va ser un esquadró secret fins que nosaltres el vam esmentar, i la notícia va aparèixer a la primera plana de Der Spiegel. Resulta interessant el fet que, segons una font, l’article que en va publicar el Guardian va ser escrit en part per l’Eric Schmitt, del New York Times. Presumptament, el seu diari no havia tingut estómac per publicar-lo.

Al meu parer, com al d’altres, calia que les publicacions fossin simultànies, però el New York Times havia d’anar un pas per endavant. Crèiem que d’aquesta manera es protegirien millor les fonts: era menys probable que el Govern dels EUA perseguís el New York Times i el diari podia esgrimir amb eficàcia el seu prestigi per a finalitats periodístiques sòlides, en nom de tots els cossos participants. Però, com es podia esperar, una nova lluïssor va il·luminar els ulls dels nostres col·laboradors: el New York Times preferia que nosaltres fóssim els primers. Aquest no va ser res més que un petit gest de covardia estratègica per part d’ells, una eina de treball, de fet, que està tan arrelada en el sentit d’autoprotecció d’aquest diari que no són capaços de veure-la. Ho van disfressar de precaució i responsabilitat: volien les notícies, feia setmanes que hi estaven treballant, però no tenien pilotes de ser els primers de treure-les al carrer. Volien que WikiLeaks fes el primer pas, cosa que ara veiem que era part de la seva estratègia: amagar-se darrere d’aquesta organització «dissident» i fer veure que només «reflectien» la seva notícia. En Bill Keller, el director, podia estar carregat de convenciment en ell mateix, però en realitat no tenia el coratge de les seves conviccions periodístiques. Tenia por del Pentàgon i feia el que li hauria costat el menyspreu a un matat d’escola de sis anys amagant-se darrere les faldilles del nen dolent del col·le mentre devora el botí de la botiga de llaminadures. Seria dur veure’ls, un cop s’haguessin apoderat del material, fugint i escopint tot el seu valor, sense estar mai disposats a donar la cara pel paper que havien tingut al nostre costat. El gall va cantar tres cops i en Bill Keller, sense cap mena de mirament, ens va negar i va deixar anar unes quantes descàrregues d’insults personals per mantenir-se net.

Fastigós. Ara bé, un professional dels mitjans de comunicació més llest que jo ho hauria vist a venir. Ser el primer ho és tot en el món del periodisme, però vet aquí que el diari més important del món ens estava demanant a boca de canó d’anar en segon lloc. La covardia d’en Keller serà el seu llegat més perdurable: perquè aquells cables revelaven uns fets espantosos a l’Afganistan i un home més dur, un periodista millor, hauria fet el que fos per afegir l’empremta del seu diari a la veritat que treien a la llum. En canvi, va preferir no jugar-se-la i que nosaltres en patíssim les conseqüències, cosa que, per descomptat, sempre estem disposats a fer, passi el que passi. Ara bé, en aquells moments jo era un rodamón i un sonat vell i pudent, segons ell, mentre que ell era en Bill Keller, l’home més feble i més autoprotector que mai no havia dirigit el New York Times. La infàmia es materialitza de formes molt diferents, i, a vegades, fins i tot irromp amb una jaqueta esportiva i una vella corbata d’escola, demanant que se li perdoni el que ha fet, ja que només ho feia en nom de la correcció. En comparació amb en Ben Bradlee, que va estar al costat dels seus dos periodistes dissidents durant el Watergate, o en Robert West i en Gobin Stair, de Beacon Press, que van ser citats a judici i que s’haurien estimat més anar a presó que trair en Daniel Ellsberg per l’assumpte dels documents del Pentàgon, aquest home és un pigmeu moral amb un rampell d’autojustificació de les dimensions de la falla de San Andrés. WikiLeaks, una empresa web jove, petita i sense ànim de lucre, estaria sola, com sempre, quan toqués retirada.

Per casualitat (o no), tots els ànecs que ens havíem passat mesos ensinistrant van començar a fer quacs interessats quan va arribar l’hora. Trenta-sis hores abans de fer-ho públic, vaig accedir a permetre que Channel 4 News enviés un entrevistador al Guardian, que publicaria la notícia al mateix temps en el seu lloc web a les 21.30. El Canal 4 emetria la notícia en l’última edició del telenotícies a les 22.30. Ara bé, a aquelles altures, el Guardian també estava proferint el seu propi crit de guerra, incapaç de pensar: «Això és per un bé superior»; si no, «què passa amb la nostra exclusiva!?, què passa amb el nostre mèrit!?». Els de la televisió no eren només els de la televisió, sinó que estaven encapçalats per l’Stephen Grey, un periodista amb una vasta experiència en el tema i que havia escrit un llibre molt lloat sobre l’Afganistan, i, a més, el Guardian havia volgut que treballés per a ells. En Grey sempre havia estat a la perifèria dels nostres plans, tot i que el Guardian més endavant afirmà que havíem incorporat en Grey per fer-los la competència. No tenia ni cap ni peus, però per alguna raó els del Guardian es van empipar. Ells mateixos s’havien posat en una situació que feia que es preocupessin de la credibilitat que tenien i el seu tall del pastís. No tan sols era inoportú, sinó que era preocupant, tenint en compte que tota la meva relació amb el periodista d’investigacions especials es fonamentava en la idea que ell era un activista que estava sincerament interessat en el material. El Guardian va dir que jo era una persona difícil i que posava molts entrebancs; tanmateix, això només formava part del caràcter protestatari i amenaçador que havien fet que el principal diari liberal britànic fos el que tant coneixem i estimem.

Malgrat tot, el resultat va ser impressionant. Disset pàgines a Der Spiegel, prop de tretze al Guardian i vuit del New York Times. La reacció va ser instantània i unitària: tots i cadascun d’aquests diaris es van trobar, per primer cop des de feia molt de temps, a la primera línia d’un debat sobre la veritable naturalesa de la guerra moderna. Jo em vaig veure abocat a una voràgine de publicitat i vaig provar d’estar-hi tan a l’altura com vaig poder, ajustant-me al pla, citant el material i assenyalant en tot moment les qüestions més importants relacionades amb la llibertat de premsa. No obstant això, un sap quan està treballant amb persones que tenen ganes d’alguna cosa més del que els pot reportar la defensa d’aquest principi. La gent del Guardian no van ser capaços d’evitar la xerrameca en sopars i el periodista veterà, en especial, no va saber tancar la boca perquè constantment tenia ganes de donar a tothom la seva versió de «com ho havia fet». No crec que ni tan sols hagués arribat a comprendre les implicacions per a la seguretat, i en tot moment buscava la manera de donar-se importància davant dels seus companys. Suposadament aquesta és la raó per la qual va destapar el pastís dels cables que teníem reservats als del New York Times. Com a part de tota aquella exhibició, va fer saber a tothom que m’havia estat a casa seva i a la de l’altre periodista, tot i el perill que comportava fer-ho públic.

Es notava com l’escalfor s’allunyava del nostre costat a mesura que van anar aconseguint el que havien vingut a buscar. Al començament, es van contenir, perquè s’adonaven que els interessava poder disposar dels cables, però era un fet evident per a mi. Com Orwell hauria entès perfectament: aquestes coses es fan aparents en el llenguatge. El Guardian, juntament amb el New York Times, cada vegada tenia més ganes de presentar-me com un pirata informàtic, com una font poc sòlida, encara que amb aquesta actitud l’únic que aconseguien era posar de manifest la seva inquietud. Sempre s’ha d’anar amb compte de qüestionar els mòbils dels altres: el que es fa és treure a la llum els propis. Aquest distanciament lent de mi i de WikiLeaks només era una forma que havien trobat tots dos mitjans per protegir-se davant les acusacions i de reclamar més credibilitat. Els nens en situacions de pressió tenen més gràcia. Tot i que sovint he hagut de ser molt despòtic quan es tractava de protegir-me i de tirar endavant aquest projecte, segurament es podria pensar que part de la seva feina era entendre les meves raons. En canvi, em van declarar la guerra i es van oblidar completament de qui era el contrincant.

A més, també hi havia un ingredient personal molt important. El periodista d’investigacions especials i jo ens havíem entès molt bé quan només érem nosaltres dos. A Brussel·les i a Estocolm, i al començament de Londres, érem amics, i em feia sentir com si jo fos una versió més jove d’ell mateix. D’alguna manera era com si el meu idealisme l’hagués captivat, si se’m permet la possibilitat. Aleshores, abans que me n’adonés, va començar a tenir un comportament erràtic i dependent, com un enamorat, i assegurava que ell havia fet la major part de la feina i que tot havia estat idea seva. Per fer servir algunes d’aquelles metàfores barrejades que tant agraden al Guardian, volia ser l’estrella que havia portat a casa el peix més gros. Era com una qüestió d’honor d’aquell home davant dels seus col·legues. No m’importava especialment qui s’enduia la glòria, però els dotze homes emprenyats no es fixaven en les evidències. Només es veien a ells mateixos, els seus càrrecs, els últims esdeveniments en les seves trajectòries professionals, i, malgrat que tot plegat sigui molt humà, això va interferir en la nostra feina.

L’autèntica prova de foc del tremp periodístic arriba amb el contraatac. Saps que sempre arriba. La gent tenia ganes de brindar amb xampany la nit de la gran filtració, però jo pensava: «Aguanteu els taps. La Casa Blanca i el Pentàgon ens vindran a buscar i ens passaran les ganes de riure». El primer moviment va ser dir que el material no tenia cap valor. «No hi ha gaire res de nou per a aquells que hagin seguit els esdeveniments de prop», deia la primera opinió de lloguer (anònima) que van trobar en marcatge ràpid els del Washington Post. És un estàndard. I l’onada següent, encapçalada per en Rupert Murdoch, del diari britànic de la competència The Times, suggeria que el material que havíem publicat ja havia estat la causa de la mort d’un desertor talibà. Va resultar que l’home de què parlaven havia estat assassinat feia dos anys. Ara bé, tal com van arribar les primeres crítiques, els periodistes del Guardian van començar a ser preses del pànic.

Mirant enrere, no puc acusar de res el Guardian per la tasca inicial que van dur a terme a l’hora de preparar els documents. Va ser una tasca excel·lent, feta seguint la millor de les tradicions del diari, i vaig tenir la sensació que alguns d’ells —l’Ian Katz, el sotsdirector, i en Harold Frayman, el redactor de sistemes— havien aportat un cert nivell de normalitat i molta feina a tot el procés. Per descomptat, el periodista veterà de notícies va tirar per terra part d’aquella comoditat anunciant-me que alguns dels treballadors del Guardian havien demanat un «plus de perillositat» perquè els estaven seguint. Amb els anys he treballat amb periodistes de tot el món, però mai abans no havia ensopegat amb una trepa amb tan poca fredor davant del perill, tan poca confiança en la forma de treballar amb persones que no eren del tot com ells, i tan poca experiència visible en la gestió de qüestions de seguretat bàsiques. Quan l’Alan Rusbridger va trucar a en Bill Keller per preguntar-li si sabia com es posava en marxa una línia telefònica segura, el novaiorquès no va estar a l’altura. No en tenia ni idea. Malgrat els esforços d’alguns dels seus treballadors respectius per gaudir del moment i fer que aquella col·laboració funcionés al preu que fos, n’hi havia d’altres —els dotze homes emprenyats— que, al seu torn, s’entortolligaven en cada nou gir que feien les seves trajectòries professionals, cosa que, per descomptat, es va girar en contra meva com a suposat mascaró de proa de l’operació.

Tenia la sensació que la meva estratègia era clara: primer tractaria dels diaris de guerra de l’Afganistan i després vindrien els de l’Iraq. El material de l’Afganistan era menys voluminós, i jo tenia ganes de veure si nosaltres —és a dir, WikiLeaks juntament amb els socis dels mitjans— podíem establir sistemes per llegir i difondre les dades, per formar els periodistes i el personal gràfic sobre com fer-ho abans de traslladar aquella experiència a la tasca més complicada de començar a treballar en els centenars de milers de documents de l’Iraq. Els dos diaris principals, tal com he dit, havien demanat el material de l’Iraq com a «edulcorant»: havien sortit a caçar-lo amb un zel gairebé sinistre, fet que em va empènyer a creure que tots voldrien fer una bona feina quan mostressin el botí al públic. Jo puc ser d’idees fixes i tossut quan persegueixo un objectiu, de manera que estava segur que la següent gran empenta tindria lloc en les properes tres setmanes. El que no havia inclòs en tot aquell assumpte era un elevat nivell d’avorriment periodístic: l’Iraq no era tan «atractiu» com l’Afganistan, una guerra en curs i actual. Havia pensat que entre tot aquell personal divers farien una millor feina amb el material de l’Iraq, perquè ja havien après a fer-ho. Però estaven cremats i molts van marxar de vacances immediatament. Per descomptat que no es pot culpar la gent d’estar cansada, però hi havia la intensa sensació, si més no per part meva, que havíem perdut embranzida. No estaven fent una bona feina amb el material nou, però tampoc no el traspassarien a altres periodistes perquè continuessin la tasca. Havien encallat.

En un moment determinat, el desacord que ens separava va adoptar una tonalitat més fosca, fet que es va fer especialment evident amb el New York Times. En Bill Keller em va voler presentar com una «font», cosa que, per cert, és un mal senyal per a una persona que pot acabar sent una futura font del New York Times. Abans era una qüestió d’honor, si no un assumpte de bon fer periodístic i legalitat, no tan sols protegir les fonts, sinó cuidar-les en tot moment. Mentre parlem, periodistes de tot el món enfilen el passadís d’una presó per protegir les seves fonts. El tracte que va donar en Bill Keller a aquesta «font» va ser indigne i agressiu fins a un punt que el fa avergonyir i que posa en una situació incòmoda el seu antic despatx. Un es podria preguntar en quin món pot ser correcte treballar en contacte amb una «font» i permetre-li que organitzi una agència de distribució periodística internacional (de la qual formes part) per a la publicació de la notícia més important de l’any i acabar girant-li l’esquena quan tot s’ha acabat i escriure d’ell en termes insultants com ara «pudia com si fes dies que no s’hagués dutxat». D’acord, no havia passat gaires cops per davant del mirall del lavabo aquella setmana, perquè havia empalmat tres nits seguides per preparar el material que ben aviat el seu diari publicaria en primera plana sota la seva famosa rúbrica: «Totes les notícies que val la pena publicar». Encara molt menys agraciada, per no dir psicòtica, va ser la decisió d’en Keller de presentar-me com un personatge extret d’un thriller de l’Stieg Larsson: un home mig pirata, mig teòric de la conspiració que feia servir el «sexe tant per passar-s’ho bé com per violar».

Senyores i senyors, aquesta última afirmació és una temptació en ella mateixa. És una calúmnia malintencionada pronunciada amb el desig —estranyament— d’infligir el major dany possible a una persona que en aquells moments feia front, com era el cas, a acusacions de mala conducta sexual. Mentre escrivia i publicava aquella frase ja sabia que constituïa l’atac més atroç contra el meu benestar, la meva situació legal i la meva reputació. Però, tot i així, ho va fer. Mai no entendré per què i no penso fer conjectures. Només volia donar-vos aquest exemple, per tal que poguéssiu veure com funcionen, com funciona tot el sistema amb aquesta mena d’homes que, de tant en tant, poden destruir aquella cosa que durant un temps van assegurar que estimaven. La sòrdida desautorització d’en Keller té una extensió de 8.000 paraules i conté moltes fal·làcies com aquesta. Que aquest paràgraf sigui una resposta a totes elles: Intentar respondre-les una per una només serviria per esgotar-me a mi, a vosaltres, i als tribunals. No són obra d’un home sobri i responsable. Aquesta mena de personatges els hem conegut en la literatura —individus meticulosos en superfície, estancats en les seves capes mitjanes i sociòpates en el moll de l’os, que farien qualsevol cosa per exaltar-se als ulls d’un públic confiat. I vosaltres us preguntareu: quina mena d’home fa això? Un home desesperat, podríem dir, o un de petit, de fet, o un ardiaca que s’havia passat la nit al carrer, «dormint amb panteres», com deia Oscar Wilde, per arribar l’endemà al matí al seu despatx i emetre una sentència brutal contra les panteres. Els més novells dels seus treballadors podrien ruboritzar-se en presenciar els seus mètodes, en veure la celeritat amb què el senyor Keller podia passar de ser un col·laborador amb fam de més a ser un venjador desagraït. En el mateix temps que cal per fer una trucada amb el marcatge ràpid a la Casa Blanca.

Però ja sabeu com funciona: una part de tu es resisteix a afrontar el fet que una prometedora relació laboral ha mort. Ara és morta, però en aquells moments encara estava intentant, sense gaire habilitat, mantenir unit el càrtel per tal que treballés en els documents que encara no s’havien publicat. De nou, jo estava centrat en la feina: semblava imprescindible publicar el material i posar-lo en mans d’investigadors i lectors. No m’havia embolicat en tota aquella història per acumular papers. Els volia divulgar, encara que a poc a poc, per tal que tinguessin l’impacte que haurien hagut de tenir. En aquelles circumstàncies, ens vam espavilar. Al mateix temps em vaig posar a treballar amb professionals de la televisió per confeccionar un parell de documentals amb la finalitat de captar l’interès públic.

La relació amb els diaris es tornaria més explosiva al llarg de les setmanes següents, ja en parlaré. Ara no perdem de vista les filtracions, amb tot aquest enrenou. Junts, els diaris de guerra de l’Afganistan i els de l’Iraq són un registre històric magnífic i cap disputa tribal no els farà fora de la primera plana. En certa manera, eren la culminació d’anys de pensar, per part meva i per part dels meus col·legues, sobre com fer públics els mons secrets que defineixen així les nostres vides i la nostra política mundial. Per a algunes persones, només eren una història que havia passat. Tanmateix, conviuran amb nosaltres durant tot el temps que estiguem interessats en les vicissituds dels conflictes humans. Llancem-nos-hi de cap per veure en què consisteixen, abans de repescar l’indignant espectacle dels mitjans de comunicació moderns.