7. EL CAMÍ MATEMÀTIC CAP AL FUTUR

Cap al final del 1998 vaig escriure un correu electrònic a allò que havia esdevingut un grup internacional d’homes i dones feliços. Estava marxant de Melbourne —«la ciutat més habitable del planeta»— per aventurar-me en l’ampli món de la neu, el gel, la neu fangosa i el comunisme en implosió. No sé com les altres persones coneixen els seus companys, però el meu enfocament sempre ha estat una mica, diguem-ne, existencial. M’agrada la cara d’algú o el fet que li hagi agradat un llibre que he llegit i també m’ha agradat. Potser han creat un grup o han combatut algun ajuntament desfasat i pudent o simplement passejaven tard a la nit d’una forma captivadora. Encara no era el cap d’una organització, però fins i tot quan ho he estat, els meus mètodes no han canviat. Continuar endavant, continuar confiant en les persones. «Si algú té ganes que anem junts a prendre una cervesa, un vodka, un bistec d’ós siberià o simplement vol escoltar una bona història, feu-m’ho saber», vaig escriure al correu electrònic de la circular.

L’itinerari era ambiciós, però va sortir bé. Quan em reunia, m’hostatjava, bevia i menjava amb gent jove d’idees afins de tot Europa i Àsia, sentia que veia un nou món. Era un món que avançava sobre els seus propis talons, no gaire segur sobre què passaria o com expressaria les seves creences o compartiria la seva tecnologia, però va obrir-me els ulls.

Algunes persones tenen un do per fer amistats. És possible que sigui una de les coses que marqui el lideratge. Jo solia tenir aquest do, però no estic segur de tenir-lo encara avui. Després d’haver tornat a Melbourne i haver-m’hi estat un temps, vaig començar a fer plans per anar a la Universitat de Melbourne, per estudiar-hi matemàtiques i física. Vaig conèixer-hi un gran paio anomenat Daniel Mathews, que era brillant, amb una mena de facilitat elèctrica per tenir idees noves i fer judicis polítics. Vaig conèixer algunes persones que compartien els meus instints polítics i, evidentment, els meus amics i col·legues entenien el poder d’Internet, però en Dan era l’única persona que vaig conèixer que compartia les meves dues grans passions. Ell realment comprenia l’oportunitat que la nova tecnologia oferia als activistes. En una ocasió va escriure un poema llarg titulat «If You Saw»,^[8] al qual vaig dedicar una entrada del meu bloc, ja que em va agradar el moviment bonic i idealista dels seus versos:

Ningú no hauria de ser immune a l’esperança que contenen aquestes línies. En aquella època vivia a la part est de Melbourne, amb el meu fill, que anava a l’institut Box Hill, i m’estava sepultant a mi mateix en problemes matemàtics. A la meva ment ja s’havia produït una unió entre activisme i tecnologia, i l’any 1999 havia fundat una organització incipient anomenada leaks.org. Com moltes coses incipients, va morir d’inanició i no va anar enlloc, tot i que va créixer en el meu cap i també ho va fer el nom. Com deia, però, el futur semblava raure per a mi en els nous amics i en els nous tipus de problemes. Hi havia alguna cosa preciosa en la veritat revelada per les matemàtiques —una cosa perfecta i justa, i vaig adquirir experiència en el seu estudi, no tan sols en els problemes, sinó en tot l’abast moral de la mecànica quàntica.

Finalment, vaig començar la universitat el 2003. Tenia la sensació que anava tard, com si fos una cosa per a la qual m’havia estat preparant durant molt de temps. La Universitat de Melbourne és la segona més antiga d’Austràlia, una institució manifestament secular gestionada per l’Estat. El campus està situat a Parkville, una part residencial de la ciutat amb moltes terrasses victorianes, i sempre vaig tenir una sensació de satisfacció quan hi anava a estudiar. Sempre havia estat bastant bo en matemàtiques, i m’agradava la història de les matemàtiques i la part pràctica, per exemple com construir les meves pròpies màquines i d’altres, que era el que feia quan era un nen. Quan vaig començar els meus estudis tardans de matemàtiques a Melbourne, probablement fins a cert punt estava fart de la criptografia i del que estaven fent els millors criptògrafs per fer diners aprofitant el boom d’Internet. La meva experiència amb el pirateig havia fet que l’univers semblés més difícil d’entendre, no més fàcil, i suposo que volia replegar-me en el regne del pensament pur.

Primer, la universitat va ser com un recer protegit per a pacients mentals externs. Tot era tan domesticat, els dies estaven tan estructurats, i tothom estava tan absort, que semblava que el món real s’havia escolat d’alguna manera. Evidentment, no era culpa de ningú, però va ser difícil per a mi connectar amb els meus companys d’estudis, tenint en compte la diferència de quinze anys amb la majoria d’ells i tot el que havia viscut quan tenia vint anys. Després de tots els alts i baixos que havia patit —l’enrenou del món clandestí i l’atenció mediàtica que va envoltar el judici—, de sobte es feia estrany haver-se convertit en un estudiant així de passiu. Però estava decidit a dominar la mecànica quàntica i les matemàtiques pures. Volia, amb tota la meva ànima, aprendre tot el que pogués d’aquelles matèries i sospitava que m’empenyerien endavant. En un tres i no res em vaig veure immers en tota la història i tradició de la física, Niels Bohr i Heisenberg i Feynman, i tenia molt d’interès per esdevenir una figura a la Societat Matemàtica i a la universitat.

Recordo que, durant una època, vaig anar a la Universitat de Nova Gal·les del Sud per fer alguns cursos de matemàtiques avançades. Va ser una bona època, en què vaig reprendre el contacte amb el meu pare veritable —en parlaré més d’aquí a un moment. Solia anar amb bicicleta a la universitat i un dia, mentre girava una cantonada, va aparèixer de sobte un camió i em va tirar a la claveguera. Em vaig trencar el braç per sis llocs. Em van recollir i em van portar a l’hospital, on em van enguixar el braç. També em van donar Tramadol, que em va fer un efecte estrany i interessant. És un narcòtic sintètic i, si bé no va interferir en la claredat dels meus pensaments, va eliminar totes les emocions negatives, incloses totes les experiències d’allò que podríem anomenar dolor psicològic. Per exemple, durant una conversa, podia experimentar totes les parts positives de la conversa, però no les negatives. Anava a classe i era conscient que el meu ritme cardíac estava accelerat. I tots els meus processos de calibratge estaven desactivats: la manera com abaixava el peu per fer una passa estava desactivada, igual que el meu sentit social, la meva noció sobre l’atenció que havia de prestar a una persona que estava parlant d’una manera que no era exacta, per exemple.

Així és com funcionava la meva ment aleshores. Els meus estudis de mecànica quàntica em duien a qüestionar les mesures del dolor i del plaer en la meva vida, i com es podien equilibrar, o què passaria si tingués més d’una cosa que de l’altra. Trencar-me el braç va ser important per a mi: era una analogia, gairebé una paràbola, sobre com ho havia de fer per implantar i conservar un canvi. Possiblement això sona estrany. El que vull dir és que em va fer pensar sobre com determinats esdeveniments aïllats poden tenir conseqüències transcendentals. Quan el meu braç es va trencar, s’havia de curar, refer… Vaig començar a pensar sobre com podria començar a curar les injustícies que veia al meu voltant, com un individu podia refer el món mitjançant un acte polític. D’aquesta manera estava arribant a una filosofia del canvi que crec que va influir en tot allò que vaig fer després. Sabia que aquestes coses no es podien provar en la irrealitat econòmica enclaustrada de la universitat a llarg termini, però per a mi el procés va començar a partir del període d’estudi en què vaig aprofundir la meva experiència de causa i efecte.

Tanmateix, la meva capacitat per trobar coses intolerables ha estat sempre evident. Massa evident, potser. Però, què s’hi pot fer? Hi havia un projecte d’investigació al departament per estudiar la sorra, perquè els americans s’havien d’enfrontar a la sorra com a part de les seves aventures a l’Orient Mitjà. Van venir unes quantes dones per fer-nos una xerrada sobre com n’havia estat de meravellós participar en un assaig de maquinari militar i ajudar els vols dels avions de càrrega que van bombardejar les tropes iraquianes que estaven retrocedint durant la primera guerra del Golf i que van crear tota aquella carnisseria. Pensava: «Per què estem asseguts aquí escoltant aquests assassins en sèrie?». Vaig començar a veure com les universitats eren utilitzades per persones interessades en especulació militar. Te n’adonaves si anaves a conferències i estaves al cas de tots els missatges subscrits per l’Organització Australiana de Ciència i Tecnologia de la Defensa. Durant aquella època tot s’anava ajuntant al meu cap: la claredat mental que m’imposava la mecànica quàntica, les meves idees sobre causa i efecte, el meu horror enfront de les atrocitats militars i els meus coneixements creixents sobre la política exterior occidental. Cada cop em resultava més obvi, durant aquells anys d’estudi a la universitat, que necessitàvem mecanismes —maneres totalment noves— per recollir els fruits de la ciència i implementar-los per al bé comú. No al servei d’agències particulars, sinó al servei de la veritat. M’encantava estudiar física, però el meu odi cap a l’institucionalisme no parava de créixer. Veia com n’eren de dèbils molts dels científics, fins a quin punt estaven disposats a acceptar el logotip d’un patrocinador, sense importar-los com en fos de vil o de criminal o d’antiintel·lectual, i suposo que haig de tenir en compte aquella part de la meva educació universitària.

En una ocasió vaig representar la meva universitat a la Competició Nacional Australiana de Física. A la cerimònia de lliurament dels premis, el cap de Física de la Universitat Nacional Australiana es va dirigir a nosaltres i va dir: «Sou la flor i nata de la física australiana». Vaig mirar al meu voltant i vaig pensar per mi mateix: «Déu meu, espero que estigui equivocat». Però tenia la certesa, una certesa encoberta en aquella confraria: pensava que el meu interès per la mecànica quàntica podia fer més que aconseguir que el rector es ruboritzés d’orgull. Vaig compartir la meva visió amb un grapat de científics informàtics de tot el món sobre el fet que la mecànica quàntica oferia una metodologia per comprendre la justícia.

Deixeu-me que m’expliqui. La mecànica quàntica no és una simple descripció sobre com funcionen les partícules petites del món —i actuen juntes per crear grans parts de la nostra experiència, tot l’univers observable—, sinó que també constitueix un mitjà sistematitzat per pensar sobre fenòmens físics. Si l’estudies adequadament, t’ensenyarà com pensar amb claredat. Potser recordareu que els meus primers experiments amb els ordinadors em van fer comprendre la diferència entre dir «Vull que l’ordinador compti» i «Així és com has de comptar». Estudiar mecànica quàntica era una mica això. Em va ensenyar com plantejar preguntes sobre el món, de manera que deixava totes les opcions sobre la taula, sense perjudicar els resultats. Possiblement hàgiu vist periodistes de televisió que fan preguntes suaus a polítics envers els quals ells —o el director del seu canal— senten simpatia. Ja sabeu, preguntes com ara: «Sempre l’ha motivat el desig de servir el seu país?» o «Pot explicar com les seves retallades en la despesa pública ajudaran la nostra economia?». La mecànica quàntica no implica preguntes com aquestes. T’ensenya a plantejar preguntes que realment poden aportar una resposta útil i, al llarg del temps, et permet organitzar els teus pensaments sobre el món natural. T’ensenya com demostrar les coses mitjançant l’experimentació i com no donar res per fet, cap hipòtesi, fins que s’hagi exposat a totes les proves de causa i efecte. Després de la finalització de les Crypto Wars^[10] i del meu judici, havia decidit que tenia una qüestió pendent en aquest àmbit. Com he dit, volia provar i travessar el teixit de la realitat i, quan es tractés d’accions socials, arrencar la pell de totes les nostres assumpcions i veure què hi havia a sota. Les matemàtiques avançades i la mecànica quàntica ho permetien.

Per arribar a la veritat, has d’analitzar el teu comportament a l’hora de dissenyar l’experiment i veure fins a quin punt els resultats s’han vist influïts per allò que has fet i com ho has fet. Cal trobar una veritable mesura. Has d’analitzar com estan estructurades les coses —i com tu mateix has estructurat la teva manera d’analitzar-les—, per tal de comprendre d’alguna manera com funcionen. Tanmateix, com més analitzava aquesta característica de la mecànica quàntica, més m’adonava que possiblement era allò que havia estat buscant durant molt de temps: una teoria del canvi, una teoria del canvi iniciat per l’ésser humà en el món. Aquest és el començament de la mecànica quàntica. Tenia control sobre l’element subjectiu, que forma part de les idees que hi ha en el llibre que teniu entre les mans. Exposant tota la meva vida, us puc ensenyar com va ser que vam fer el que vam fer.

Vaig començar a pensar en la informació com a matèria i vaig començar a examinar com flueix a través de les persones i de la societat, i com la disponibilitat de la nova informació provoca canvis. Imaginem que hi ha un conducte que permet un flux de material envers un destí que proporciona un estat de justícia. Pots analitzar qui ha contribuït al flux i realitzar estimacions sobre què ha ajudat a constituir l’estat de justícia. Evidentment, no estic parlant d’un conducte físic real, sinó que estic parlant de tots els mitjans diferents a través dels quals les persones es comuniquen. Però imagineu per un instant que estiguéssim parlant d’un conducte real. Per tal d’analitzar com la informació es mou per tot el món, us hauríeu d’interessar pel conjunt del conducte: qui construeix el conducte, qui el paga, qui el manté i si està bloquejat en algun punt o si el flux està entorpit. Aleshores, per què no planifiquem un conducte al quart poder, els mitjans, i analitzem com el flux ajuda o dificulta la informació? Volem esbrinar què contribueix a un estat d’accions justes. Què veiem? Com podem introduir reformes ètiques en el sistema per millorar la justícia?

Volem eliminar els bloqueigs, però també volem augmentar el nombre d’observadors que contribueixen al bé d’aquest flux. Si se suprimeix material, ho hem d’interpretar com un bloqueig i hem de permetre que un nombre màxim de persones observi la supressió i pal·liï el problema. D’aquesta manera, obtenim justícia.

Així, se’m va ocórrer que Internet és un sistema reconfigurable de conductes que poden connectar aquestes observacions i aquestes persones que poden prendre mesures, cosa que comporta un increment en les probabilitats d’efectivitat. Vaig tenir la sensació que, en el futur, hi hauria una nova manera de proporcionar un flux òptim entre observadors i actors. I això em va semblar una nova manera d’avançar per a les societats: fer que els seus mitjans puguin respondre als seus observadors, fer que les agències es puguin supervisar i trencar el control sobre la informació que mantenen els governs i els seus quarts poders còmplices. Caldria un procés alternatiu d’obtenció de la informació, un procés que combinés la informació nova amb la informació que ja sabem sobre el món. Suposaria haver de contextualitzar la informació per a tots aquests actors diferents. Caldria una manera de mantenir l’honestedat dels actors, motiu pel qual WikiLeaks —que va sorgir d’aquesta unió entre mecànica quàntica i ètica periodística— va requerir la implicació de la premsa de gran divulgació en l’esforç per publicar material que conduís cap a un major estat de justícia. D’aquesta manera, el flux d’informació no seria una qüestió de periodistes individuals o d’organitzacions mediàtiques individuals, sinó de societats treballant conjuntament.

En aquell moment encara estava a la universitat, però tot m’havia conduït cap aquí, i quedava bastant camí per recórrer. És important deixar-ne constància, perquè la posterior histèria i les culpes i els errors —inclosos els meus errors— van ofuscar la filosofia bàsica de canvi que jo volia. Més endavant, quan vaig estar massa al punt de mira de l’opinió pública, sentia una enorme frustració quan les persones no volien abordar les idees que es generaven. No volien saber res sobre els assumptes que estaven en joc o sobre els mètodes que s’estaven utilitzant. Només volien escriure sobre els meus cabells o les meves xicotes. Com ja sabeu, això m’ha succeït a escala internacional i no crec que hagi ajudat gens ni mica a millorar aquesta situació. Però jo no vaig inventar la petitesa dels mitjans: simplement m’hi vaig veure enredat i vaig intentar convertir-ho en quelcom important. Vaig intentar captar l’atenció dels mitjans cap a, diguem-ne, la justícia o les qüestions reals de causa i efecte en la història moderna, però fins i tot els anomenats «bons diaris» només estan interessats en un grapat de titulars i després tornen a ocupar-se de com n’ets d’estrany. És la forma de vida més moralment ofensiva que podeu imaginar-vos: aparentar d’estar interessat en la vida i compromès amb la veritat, però en realitat no estar interessat en complexitats de cap mena. I pitjor encara: ser cínic sobre la possibilitat que els teus lectors estiguin interessats en això. Em guardaré la meva jeremiada per a més endavant. Però la meva experiència a la universitat em va ensenyar com n’eren de complexes les relacions entre la cerca de la veritat i la possibilitat de justícia. I això em va portar a mi, un antic pirata informàtic, directament al món que va engendrar WikiLeaks.

Hi ha pocs temes recurrents en la meva vida, i a l’hora d’explicar-la, també. Ja he esmentat la lectura d’Un pavelló de cancerosos, de Soljenitsin, a Wandsworth. En un punt de la història, Kostoglotv està discutint el valor de la universitat amb un altre pacient: «Recorda, l’educació no et fa més intel·ligent… Evidentment, hauries d’estudiar. Estudi! Simplement recorda per al teu bé que no és el mateix que la intel·ligència».

Tanmateix, si bé aprenia molt dels meus estudis de mecànica quàntica, aprenia gairebé tant de les meves activitats que podien semblar frívoles. Sempre m’ha agradat exercitar la ment de formes inusuals, i durant aquella època vaig cobrir aquest instint incorporant-me a la competició de trencaclosques de la Societat de Matemàtiques i Estadística de la Universitat de Melbourne. En la primera edició, l’any 2004, vam desafiar els candidats a resoldre un escenari descabellat basat en les eleccions australianes i la mort de l’aleshores primer ministre. «Qui ha atacat en Howard?», preguntava el nostre material de promoció. «Sembla que en John Howard s’ha evaporat mentre feia una xerrada secreta a la Universitat de Melbourne. Qui hi ha darrere d’un acte tan roí i per què? Té quelcom a veure amb els greus robatoris als districtes electorals on el representant va obtenir representació per escassa majoria, amb els canvis de temperatura i els estranys esdeveniments que es produeixen a les nits a la Universitat Privada de Melbourne?». No obstant això, hi havia un punt de serietat en totes aquestes bajanades. Com vaig dir aleshores, en declaracions al diari de la universitat, «es tracta de pensar amb claredat i profunditat per intentar solucionar un problema». Al final, un equip d’estadistes, programadors informàtics i un músic van desenterrar el premi de 200 $ amagat a sota un gnom de jardí al System Garden del campus de Parkville. Sé que tot això amb prou feines em posa a l’altura dels grans hedonistes de l’època, els grans experts en drogues, sexòlegs i rockers, però tot i el que diuen els diaris, la picardia intel·lectual ha estat sempre més el meu fort.

Vaig compartir aquestes aventures intel·lectuals amb el meu fill. El volia protegir d’algunes de les crueses reals del món adult i, tot i així, vaig poder comprovar que tenia bon sentit de l’humor. Suposo que molts pares estan espantats sobre el que puguin aprendre els seus fills, però jo volia que en Daniel seguís el seu propi creixement orgànic. En aquella època passava la meitat del temps amb la seva mare, i era fantàstic amb el llenguatge, més que no pas jo. Sempre hi ha frivolitat, si tens un fill. La pressió de la vida adulta pot endur-se la frivolitat, igual que una tempesta sobtada pot deixar les veles sense vent, però m’agradava el fet que el meu fill fos una criatura tan optimista. Sortíem a explorar junts edificis abandonats i, un cop, per Nadal, vam agafar nines Barbie i dragons de joguina i els vam fer volar pels aires amb explosius de fabricació domèstica i nitrogen líquid.

Els nens llestos, com que aprenen les coses ràpidament, també esdevenen ràpidament ells mateixos. I, per tant, comencen a apartar-se de la mitjana. Pots observar com la seva curiositat exagerada comença a convertir-los en individus, perquè cerquen coses inusuals al seu entorn, coses que els seus companys ni tan sols començarien a percebre. Tot el que us estic dient ara és sobre els nens, però també sobre mi mateix: fins i tot avui, constantment cerco coses inesperades en una habitació o en una persona. Jean Renoir va dir en una ocasió que en cada situació imaginable hi ha la presa perfecta: pot ser a través d’un vidre o des de darrere del cap d’algú. La feina és trobar-ho. En qualsevol cas, aquest és el meu instint i és un instint que m’agrada en altres persones.

Estic segur que tenia la sensació d’estar-me preparant per a alguna cosa. No volia tenir-hi un paper personal gegant —aquesta no era la meva intenció—, sinó fer servir l’experiència que estava acumulant i la perícia que ja havia acumulat per crear una organització que pogués garantir per si mateixa la cerca de la justícia en els afers públics, malgrat l’aura d’autocomplaença que tan sovint els envolta. Podríem dir, sense massa sentiment, que esperava que les estrelles s’alineessin a favor d’aquella organització. Vaig començar a sentir-ne el pols, de la possibilitat i de les estrelles, durant un viatge per observar un eclipsi solar total al desert australià al final del 2002. Érem físics i la tradició d’observar el cel en aquesta disciplina continua essent una part emocionant del joc. Vam calcular que l’eclipsi estaria en el seu millor moment al llarg d’una pista de 7,5 quilòmetres durant trenta-vuit segons, i volíem ser al centre d’aquella pista mentre durés.

Un equip de físics, uns dotze cotxes en total, vam emprendre aquell viatge de tres dies i mig per trobar un petit tros de desert. De fet, les nostres prediccions havien de ser tan exactes que havíem d’acabar sobre un trosset de terra de no més de mig quilòmetre de llargària i, per aconseguir-ho, vaig invertir-hi tant que vaig arribar gairebé a l’esgotament. Però l’impacte filosòfic va ser fantàstic per a mi aleshores: finalment em vaig adonar que si creus que quelcom és veritat, i sospeses i mesures les possibilitats correctament, i tires endavant amb bona fe, les teves prediccions acaben essent certes. M’havia submergit totalment en el projecte i confiava en els nostres poders juntament amb les tradicions intel·lectuals que havíem estudiat. I era el que s’havia de fer.

No abandoneu la lectura, quedeu-vos amb mi. Darrere la creació de WikiLeaks no hi havia només l’experiència d’una vida, i la vida d’altres, sinó també l’experiència de pensar sobre el meu camí envers la claredat dels drets humans. No hi ha cap manera de donar-vos un llibre honest i bo sense abordar aquestes idees. He intentat mostrar-vos fins a quin punt WikiLeaks va néixer de la meva història personal, però una gran part també va sorgir de pensar molt sobre què fer. Els observadors de la indústria em diuen que pensar no és un gran afrodisíac quan es tracta d’escriure les memòries de celebritats: acordem, doncs, que aquest llibre fracassa com a memòries d’una celebritat. La feina de WikiLeaks que va esdevenir tan famosa va néixer, i continua naixent, de la passió per trobar idees noves sobre com la societat global pot abordar la protecció de la llibertat. També neix de l’aplicació d’un marc científic de la ment sobre la qüestió dels drets.

En qualsevol cas, què són els drets? Els drets són llibertats d’acció que es consideren executables. Per tant, un dret implica una responsabilitat idèntica. No ho dic en el sentit que els periodistes de dretes ho diuen quan afirmen que un lladre mesquí ha perdut els seus drets perquè no ha estat a l’altura de les seves responsabilitats. Vull dir que si admetem que algú posseeix un dret, també hem d’admetre la nostra pròpia responsabilitat per protegir aquest dret. Mentre escric aquestes paraules, hi ha nens que moren de fam. Puc proclamar el dret de tots els infants de no patir gana, però si em quedo parat mentre moren de gana, les meves paraules no tenen cap valor. I, tanmateix, alguns drets no es compleixen, no s’apliquen. Un Estat opressiu esprem els dissidents, intenta fer-los petits, tancar-los amb clau, aïllar-los —tot plegat en un intent de disminuir el seu dret de parlar fins que es queden sols, conversant amb si mateixos en una habitació buida. I per tornar, per tant, al nostre objectiu de justícia amb una observació aparentment banal però realment fonamental: no podem comprendre els drets reals que sostenen la justícia en un món d’ocultació, secretisme i mentides. El dret de saber és el que fa aflorar el dret de parlar. I, junts, podem anomenar aquests dos drets el dret de comunicar coneixements.

Cal recordar que la decisió sobre quins drets es compliran i quins s’ignoraran sempre és una qüestió política. Per dir-ho sense embuts: tinc un únic objectiu, no un de gaire original però un objectiu clar a la meva vida, que és ajudar a crear una societat més justa on viure. No estic parlant de transparència general, ni tan sols de democràcia general, sinó de justícia, i la contribució que hi estem fent és defensar l’argument de noves inevitabilitats quan es tracta de justícia i tecnologia. Crec que tenim una ànsia innata de justícia. Tenim una aversió innata envers la censura. I el web pot abordar-ho.

Tenim una responsabilitat de coneixement. Tenim una obligació d’informació. Per això ens agraden les biblioteques. Però a l’era digital potser hauríem d’entendre que, en última instància, tenim una responsabilitat d’utilitzar la nostra tecnologia per aixecar-nos contra aquells que volen evitar que el coneixement o la informació siguin de domini públic. No ens podem refiar només dels diaris, ja que han demostrat una vegada i una altra que són alhora censors i partisans. No ens podem refiar dels presentadors de televisió o dels locutors de ràdio, que, en la majoria de casos, mostren com el valor de la publicitat els resulta més atractiu que el valor de les notícies. Per tant, publicar en l’era informàtica esdevé una qüestió de realitzar la tasca que permeten els sistemes i fer front als hàbits arrelats i d’autoprotecció de l’antic món editorial. Tal com ha demostrat la nostra feina i avalen les nostres col·laboracions en marxa, no estem en contra dels antics mitjans. Simplement hem forjat una posició que ens permet publicar millor en l’escena moderna del que ells poden fer-ho. Treballem amb ells perquè no volem ser rivals: volem posar en comú els recursos, però ells, tal com veurem en els capítols següents, es barallen amb la noció de la seva pròpia legitimitat a l’era informàtica i amb les maquinacions dels seus propis egos. Cap problema. Però la civilització, si se’m permet suggerir-ho en aquests termes, està avançant sense ells. Estan morint.

Vaig evolucionar cap a WikiLeaks en un intent d’establir a la meva ment una ciència d’honestedat periodística. Què ens manté honestos? Quan era un pirata informàtic i un activista havia instaurat la negació infinita de les fonts. I ara em preguntava si això podria ajudar la gent a posar històries al domini públic. Un nou mètode de publicació podria sostenir una nova manera de localitzar el poder? Era inevitable que, un cop el motor estigués en marxa, les antigues institucions mediàtiques defugissin aquestes qüestions, es recloguessin als seus refugis habituals i es preparessin per denunciar-me. Però res d’això no importa. La qüestió més important és com les institucions s’adapten a les noves expectatives que se’ls imposen. Quan la gent jove intel·ligent confiï en els seus mitjans socials més del que confien en els seus progenitors, com demostraran la seva efectivitat les institucions? Els nostres pares van donar les institucions per descomptades, però el nostre coneixement detallat sobre com les institucions humanes realment es comporten a tot el món en l’edat moderna és molt escàs.

I això no durarà gaire. La gent es relaciona, els països es relacionen, les idees es relacionen de forma molt diferent avui en dia, ara que la tecnologia manté el planeta en contacte amb si mateix. Això és així, de veritat. I els vells amagatalls estan oberts a l’exposició, i les institucions poden bordar, els militars poden ploriquejar, el New York Times pot pretendre donar lliçons piadoses, però no canviarà el fet que la gent ara vol respostes a preguntes que abans ni tan sols sabia que eren preguntes. I saben on buscar. Saben com parlar entre ells sobre el fet que determinats organismes públics guarden secrets. Quan WikiLeaks va començar a semblar un projecte possible, vaig començar a creure que l’antiga seguretat nacional ja no era viable. No és una posició emocional; és només una qüestió de la vida moderna. S’ha acabat el joc.

Però, què passa si estic equivocat? Què passa si la justícia no és realment l’objectiu més important i he sobreestimat les possibilitats que té de fer-se totalment realitat? Aleshores tindrem el plaer, encara que només sigui un plaer petit, de saber que setmana rere setmana hem ajudat a assolir uns objectius modestos de justícia. No som una ideologia i no estem lligats a cap mena d’imperatiu històric: som editors que hem intentat respondre honestament a allò que estava succeint. Part de la creació de l’organització tenia a veure amb el fet d’inspirar les persones —periodistes, presentadors, locutors, activistes, lectors, espectadors, gent normal— per tal que esperessin un comportament millor de les seves institucions i de si mateixos. Aquell petit somni estava darrere de tot el que ens havíem proposat fer.

Però hi ha una garantia en el periodisme: si converteixes en el teu negoci assenyalar una malaltia important, no passarà gaire temps fins que t’acusin de patir alguna malaltia. Vaig dir «J’accuse» i, com tots els partidaris de Dreyfus, ràpidament em vaig veure caracteritzat com una persona estranya que espanta els nens, amb una higiene qüestionable i un historial horrible en el tractament de companys i amants. Però tot això encara havia d’arribar. Quan vaig deixar la Universitat de Melbourne el 2006, observar el firmament i el meu propi passat era una guia sobre com continuar.

Tenia una o dues certeses. Només una o dues. Giraven al voltant del fet de com hem generat la nostra història i les nostres històries i la nostra justícia. George Orwell és qui millor ho va copsar, a la seva novel·la 1984: qui controla el present controla el passat, i qui controla el passat controla el futur. Orwell parlava del poder dels governs per manipular les persones mitjançant propaganda, però cada cop més podia preveure que, utilitzant la nostra tecnologia per comprendre per què determinats materials es mantenien fora del domini públic, i després consagrant-nos com a editors a fer públics aquells materials, podíem capgirar el significat de les paraules d’Orwell i convertir-les en un missatge d’esperança. Qui controlaria el futur? Tots nosaltres. L’era digital podia començar a contestar el principi d’Orwell. De fet, el missatge era el mitjà. I nosaltres érem els missatgers. La xarxa podia treballar per a la causa de la revelació, sense que importés el contingut. I la nostra feina consistia a treballar com a editors i aportadors de context, i també com a protectors de les fonts. Però, realment podia funcionar? Hi havia alguna manera de fer-ho fiable? Com es podia finançar i com abordaríem les crítiques? Perquè hi havia una cosa certa i segura: els missatgers serien els primers blancs.

Va ser un president dels EUA, Theodore Roosevelt, qui va assenyalar una veritat fonamental sobre el bon govern: «Darrere del govern aparent hi ha un govern invisible», va escriure, «que no té cap tipus de lleialtat ni reconeix cap tipus de responsabilitat a la gent. Destruir aquest govern invisible, enverinar, contaminar aquesta aliança profana entre empresaris corruptes i polítics corruptes és la primera tasca de l’art de governar». Gràcies a tota la meva experiència de joventut tenia la certesa sobre com fer-ho. Era una certesa en la meva imaginació, com a mínim, i ara estava preparat per avançar i convertir-ho en una realitat progressiva.

El poder autoritari sap com enfortir-se mitjançant la conspiració, però a mi em semblava natural, i de fet lògic, que la resistència creixés en proporció directa al nombre de persones que entenia la conspiració. No estic parlant de conspiració en el sentit d’encobriments secrets i excepcionals, de divagacions de persones estrambòtiques amb barrets de paper d’alumini. Estic parlant de conspiració sistèmica, el modus operandi habitual dels governs que prefereixen fer-ho tot en secret. La informació ens alliberaria. I la ciència informàtica, com a forma de les matemàtiques, seria la nostra ajuda a l’hora de revelar les relacions polítiques. Els conspiradors confien en altres conspiradors i depenen d’ells —he anomenat aquestes dependències xarxes de clientelisme— i, si deixem de comportar-nos histèricament sobre els grups que conspiren en la societat i, en canvi, ens tornem racionals, podem començar a combatre accions que cometin conjuntament i que mai no podrien cometre en solitari.

I què calcula una conspiració? Calcula la següent acció de la conspiració. Quan vaig estar preparat per fundar WikiLeaks, la gran pregunta per a mi era: «Com podem reduir el poder d’una conspiració?». I la resposta sembla estar al nostre abast: difonent els seus secrets als quatre vents. No vaig inventar l’oposició a aquestes forces: només vaig veure que generaven la seva pròpia oposició, i després les vaig controlar amb la nostra nova tecnologia. La nostra feina és impedir que el poder conspirador pensi i actuï de manera eficient. I la manera de fer-ho, a escala global, és obrir les conspiracions a les persones. Potser cal que recordem el consell que l’endeví va donar a Juli Cèsar —«La seguretat dóna pas a la conspiració»— i hi afegim un colofó de collita pròpia: «I la conspiració dóna pas al poder de la gent per conèixer-la i trencar el poder que té».

També m’agradaria dir alguna cosa sobre el paper de la tecnologia en tot això. Internet per si mateix no dóna llibertat. Internet és senzillament un mitjà per publicar de forma barata i, dins dels límits de la censura local, per fer-ho a escala internacional. Però no dóna llibertat addicional. Si vols llibertat a l’era d’Internet, encara cal lluitar per aconseguir-la. Algunes persones s’han referit a la transformació d’Egipte del 2011 com la «Revolució del Twitter», com si Mubarak hagués estat enderrocat per una mobilització espontània a Silicon Valley. Hi ha un motiu per a la popularitat d’aquesta ficció i és que està al servei de la pròpia percepció americana en el món, com un país intrínsecament benigne. També està al servei de la tendència americana per veure qualsevol forma d’ànsia popular de llibertat i democràcia com quelcom inherentment americà de caràcter. No en va la retòrica de Hillary Clinton va canviar en qüestió de segons de «Mubarak és un gran home i s’hauria de quedar» a «No és fantàstic això que han fet els egipcis i no es fantàstic com els Estats Units ho han fet per a ells?». Mai no podré entendre com va aconseguir mantenir el capteniment el 15 de febrer de 2011, quan va proclamar que la llibertat a Internet havia de ser al cor de la política exterior americana, alhora que el seu govern anava als tribunals per forçar Twitter a lliurar la informació dels comptes de tres membres del personal de WikiLeaks. La lluita contra els règims opressors comença i acabarà, sempre, amb la lluita per obtenir informació i comunicació. Egipte no va ser la Revolució del Twitter, com la Revolució Francesa tampoc no va ser la revolució de la màquina d’impressió ni dels pamflets polítics; però allò que ambdues encarnen són revolucions de persones que comparteixen idees i informació emprant la tecnologia que tenen al seu abast i expressant-se en l’espai públic. El meu amic John Pilger ho va encertar de ple quan va afirmar que el Govern dels Estats Units no estava espantat de WikiLeaks, ni tampoc tenia por de Julian Assange. Què importa el que jo pugui saber? Què importa el que WikiLeaks sàpiga? No importa gaire. El que importa és el que sabeu vosaltres. Vosaltres sou els importants.

Tornant a Melbourne, l’any 2006, estic content de poder dir que encara em quedava una mica de l’antic esperit pirata. Uns quants de nosaltres vivíem en una casa al número 177 de Grattan Street, al costat d’un carrer molt transitat, i el caos general de la casa empitjorava encara més per les nostres aventures matemàtiques i els nostres hàbits nocturns. En ple tràfec d’entendre les coses havia gargotejat àlgebra i diagrames primer en diversos taulers il·luminats, després a les parets i a les finestres, a les taules i sobre qualsevol superfície plana, però a vegades el soroll del trànsit a fora esdevenia massa ensordidor per concentrar-se. Hi havia semàfors a fora. Un dia, com als vells temps, vam piratejar el sistema de trànsit de la ciutat i hi vam entrar perquè els semàfors estiguessin permanentment de color verd. Això va aturar la revolució durant un temps, però no prou.

Va ser durant aquella època que vaig començar a pensar en el meu pare biològic. En la meva infantesa no havia tingut cap imatge seva. Tenia imatges del meu padrastre com a bon pare i li era lleial en aquest sentit. Li deia «pare». El meu pare real no s’esmentava gaire, ni pejorativament ni de cap altra manera, i suposo que simplement era una qüestió de tacte per part de la meva mare, tenint en compte el compromís d’en Brett amb nosaltres. No hi havia hagut cap règim de visites, com era l’estàndard a Austràlia en aquella època; la idea era no contaminar la dinàmica de la nova família amb incursions periòdiques i possiblement plenes de ressentiment del passat. En la meva infantesa gairebé no vaig viure tensions i no pensava gaire sovint en ell.

Però, als nois, ens passa una cosa a la pubertat. Tens un sobtat augment de consciència pròpia i, esperem també, que d’intel·ligència. De sobte, estàs abraçant el món i també rebutjant-ne parts. Ràpidament jo també havia estat pare i m’havia format a mi mateix amb llibres. Els llibres havien esdevingut especials per a mi, totes aquelles obres de Dostoievski, Koestler i Kafka, i crec que va ser aleshores que em vaig adonar que tot aquell interès meu no sorgia d’una font misteriosa. Vaig trigar anys a descobrir que probablement provenia del meu pare. Durant aquells anys, em semblava una complicació emocional innecessària, la idea de cercar el meu pare, però, tot i així, sentia la seva presència a dins meu. A l’època en què vaig acabar la universitat, vaig comprendre que una part fonamental de qui era, fos qui fos, provenia d’aquella persona invisible que potser m’havia ajudat.

Després d’intercanviar unes quantes cartes, vam parlar per telèfon. I després vaig anar a Sydney per veure’l. Va ser estrany. Van anar a l’aeroport a buscar-me: el meu pare, la seva parella i un fill. Jo m’havia endut la bicicleta, que el meu pare va decidir portar ell mateix a la seva casa de New Town, mentre nosaltres hi anàvem amb cotxe. La seva parella era curiosa: una productora de pel·lícules, clarament enamorada d’ell però d’alguna manera poc convencional. El meu pare, en algun moment, quan tenia uns trenta-cinc anys, va decidir reconvertir-se en actor. No sé si l’experiència em va servir per obrir ferides o per tancar-les, però va ser dolorós ser a casa seva i veure’l. I vaig tenir una experiència estranya. A la tarda, vaig fer una volta per la casa observant les prestatgeries de llibres. I, a mesura que avançava, em vaig adonar que m’estava enfadant, perquè allà, lleixa rere lleixa, hi havia exactament els mateixos llibres que jo m’havia comprat i llegit. De sobte vaig ser conscient que havia començat des de baix de tot, des del primer esglaó, i m’havia anat formant a mi mateix a través de proves i tribulacions, quan durant tot aquell temps, si l’hagués conegut, simplement hauria hagut d’agafar els llibres de la seva prestatgeria.

Potser el sentiment va ser agut per tota la feina que havia emprès, les investigacions de causa i efecte, l’intent de trobar una base científica per comprendre la relació entre els individus i l’autoritat. En qualsevol cas, el sentiment era aclaparador i em va electritzar. Vaig ser conscient que hi havia una connexió genètica entre nosaltres, sobretot un caràcter intel·lectual, i que m’ho havia perdut no tenint-lo com a referent o com a persona de qui aprendre. Durant aquella visita em va assaltar la sensació que havia fet massa coses pel meu compte. Potser, si l’hagués conegut, m’hauria construït més ràpidament. No era una qüestió d’amor, sinó de relació i de comunicació. Tenia una mena de gentilesa cultivada que era molt càlida i no em va costar parlar amb ell, si bé a vegades podia ser distant. Encara tenim la capacitat de parlar l’un amb l’altre molt fàcilment, amb un accés instantani a l’estructura mental de l’altre. Mai no he tingut un mentor. Reflexionant-hi, és possible que això sempre hagi estat un problema per a mi. Em vaig sentir forçat a construir-me a mi mateix mentre avançava i em sentia feliç de poder ser el mentor d’altres persones. Resulta estrany, tot plegat. Et deixa en una situació en què sempre has de representar el paper de la part forta.

Sempre vaig saber que era diferent, però el fet de conèixer-lo em va fer sentir menys diferent. Probablement, seria just dir que no sé ajudar que la gent se senti relaxada. Vaig néixer discutint. I sempre hi ha moltes coses per arreglar i molt poc temps. El meu pare també era professor de ioga i, en una ocasió, el vaig acompanyar a una classe de ioga a primera hora del matí, després de la qual tothom es trobava per fer un cafè a l’hora d’esmorzar. La gent estava feliç, bevent el seu suc de taronja o el que fos, i no sé ben bé com vaig iniciar un debat sobre l’assistència a la maternitat. Es podia percebre l’agitació, però jo havia posat el dit a l’ull d’aquell problema intel·lectual i vaig continuar aportant les meves observacions mentre, una a una, les persones van començar a abandonar la taula. No coneixia gaire bé aquelles persones de la classe de ioga i, finalment, vaig veure que havia buidat la taula. Quan la gent s’asseu junta, normalment busca punts en comú, però jo no, jo cerco les diferències. Però aquelles persones havien pagat 25 $ de la seva butxaca per sentir-se relaxades i van acabar havent de beure’s el suc amb un paio que els intentava empènyer cap a un debat indisciplinat. És només una part de la història. Estar relaxat no em relaxava. Conec els meus defectes.

Vaig comprovar que el meu pare era igual. Potser va ser millor no rodejar-me dels seus llibres i el seu mecenatge. Em vaig haver de valer per mi mateix i trobar la meva pròpia base, sense confiar en la xarxa de poder establerta del meu pare i tot allò que representava. Tal com ell i la meva mare devien constatar durant l’apogeu de la dècada de 1960: les qüestions personals són polítiques. I potser el fet d’haver-lo evitat tots aquells anys va ser part de la meva política. Volia trobar una manera nova de ser en el món i, aleshores, el 2006, volia que el món fos lliure de la màcula del clientelisme, la conspiració de beneficis garantits mútuament que provoquen que el món trontolli i, finalment, que arribi a explotar.