10. ISLÀNDIA

La història del periodisme és la història de les filtracions. Només passa en la ficció que tot el que succeeix és presenciat, d’alguna manera, per l’autor. En periodisme, el testimoni sovint és absent, i ens refiem d’informes de la veritat que utilitzen declaracions de testimonis com a part de la pel·lícula. En molts casos, el bon periodisme es basa en un testimoni absent, que, ja sigui de manera oficial o extraoficial, filtra el que sap. Sovint oblidem que el periodisme quotidià es basa en la filtració fins a un punt extraordinari: «segons documents vistos per The Washington Post», «segons un alt funcionari no identificat que va parlar ahir», «fons properes al tema afirmen», «la informació rebuda per The Daily Telegraph suggereix»… La veritat no sempre arriba en forma d’un únic espia, sinó que sovint arriba de manera inadvertida, o encoberta, o a través d’una font cega, i això sempre ha estat així. Recopilem el que veiem, però també recopilem el que ha vist la gent més enllà de l’abast dels nostres propis ulls.

Amb un col·lega de confiança, en Rop Gonggrijp —fundador d’un dels primers PSI dels Països Baixos i organitzador d’una veterana conferència sobre pirateig a Amsterdam—, vaig acceptar una invitació per assistir a la conferència sobre seguretat Hack in the Box (HITB) a Malàisia l’octubre del 2009. Molts dels que s’hi van congregar estaven compromesos políticament i havien participat en el moviment local de reformes. El Govern de Mahathir, el líder del Barisan Nasional, havia estat objecte d’una forta oposició i demandes de reforma, encapçalades per Anwar Ibrahim, del Partit de Justícia Popular. Anteriorment, Ibrahim, com a ministre de Finances, havia tret Malàisia de la crisi financera i va ser nomenat «Asiàtic de l’Any» per la revista Newsweek el 1998. Però quan vam arribar a Kuala Lumpur, feia molt de temps que la situació havia canviat per a Ibrahim. Després de criticar el primer ministre, s’havia passat sis anys a la presó per «corrupció» i el difamaven constantment amb imputacions de caire sexual. Quan va sortir de la presó, es va passar un temps assessorant el Banc Mundial i va ser professor al St Anthony’s College, a Oxford, i al Johns Hopkins, entre altres institucions, abans de tornar a Malàisia i obtenir una victòria aclaparadora en les eleccions al Parlament del 2008.

La xerrada que vaig donar a la conferència Hack in the Box es va centrar en la història de la publicació no autoritzada als mitjans. Com he dit, per a mi això és la columna vertebral del periodisme. No deixa de sorprendre’m quan les crítiques posen en relleu que WikiLeaks no està al servei dels interessos del periodisme perquè, independentment del que es pugui dir de nosaltres, la major part de la nostra feina és, d’una manera molt òbvia, bastant tradicionalista. El nostre objectiu és treure a la llum coses que determinats poders preferirien que romanguessin en la foscor. Aquest podria haver estat l’epígraf del Times de Londres durant la guerra de Crimea. Va ser el lema silenciós del Washington Post durant el cas Watergate. Juntament amb això, sempre havia argumentat que WikiLeaks havia de ser una organització que s’associés amb els mitjans establerts, no pas que els substituís o els defugís. A la conferència de Malàisia vaig emfatitzar que, en el futur, potser hi podria haver un «botó de WikiLeaks» que es podria situar a les pàgines web dels principals mitjans informatius per tal que el pogués utilitzar la gent que tingués informació. Nosaltres assumiríem la responsabilitat de protegir les fonts i ens encarregaríem dels assumptes legals —els nostres especialistes, si ho preferiu—, mentre que els mitjans informatius prepararien els articles i els comentaris sobre les filtracions. Aquesta havia estat sempre la nostra idea central i, si bé la histèria exagerada dels dos anys següents va distreure l’atenció de la nostra organització, hi insistim, malgrat que altres organitzacions basades en la nostra feina reclamin que la idea és nova. Ara OpenLeaks.org utilitza aquesta idea per atacar el sistema de WikiLeaks, un desafortunat joc que no fa bé a ningú. Però siguem clars, vaig plantejar la idea de cooperació amb els mitjans a Malàisia l’any 2009.

Va ser interessant veure com aquestes subcultures funcionen en la vida moderna. Mentre l’escena del pirateig a Europa o Austràlia està formada per nois de classe mitjana o treballadora, a Àsia normalment les persones implicades en aquest tipus de feina pertanyen a algun tipus d’elit social. Però els grups reformistes de Malàisia estan interessats en el progrés, volen incrementar la diversitat lingüística i ètnica del país, i enderrocar la rígida racialització de la política malàisia. Just abans que hi arribéssim, semblava que estava succeint quelcom nou: el suport envers l’antic règim estava minvant. En les eleccions del 2008 van obtenir menys de la majoria de dos terços necessària per llei per esmenar la Constitució, el primer cop que això succeïa des del 1969. Una sèrie d’eleccions parcials durant el 2009 havien d’actuar —s’entenia— com a penell per al futur del país, incloses unes eleccions durant la nostra visita, a Bagan Pinang, dinou quilòmetres al sud de Kuala Lumpur. Després de la conferència, en el nostre paper de WikiLeaks, vam fer una gira per parlar en diferents llocs i reunir-nos amb polítics. Un dels pocs membres d’ètnia índia del Parlament del Partit d’Acció Democràtica —principalment xinès i malai— ens va portar a una antiga plantació de cautxú, on vam conèixer tres generacions de treballadors indis que havien nascut, s’havien educat i treballaven la mateixa terra. Ens van mostrar pamflets que havien estat distribuïts per representants del partit governant, juntament amb diners com a suborn per comprar vots. Malgrat aquesta evidència òbvia de la corrupció endèmica en el sistema polític i la manca de voluntat del partit governant per propiciar canvis en les seves vides, aquella gent no era negativa, ni fatalista, ni estava abatuda.

Em vaig reunir amb Anwar Ibrahim, i ràpidament en Rop i jo ens vam veure immersos en la dinàmica política malàisia. Feia vertigen la velocitat amb què la sorra es movia sota els nostres peus —un avançament, podríem dir, d’allò que va passar al Caire i a Tunísia i Líbia al cap de dos anys, però ja hi arribarem. Ibrahim semblava estar al dia sobre el canvi, però necessitava suport i informació i consells publicitaris. WikiLeaks havia ajudat a divulgar un document molt delicat sobre la mort d’una dona mongola, Altantuya Shaariibuu, en una explosió a prop de Kuala Lumpur el 2006. El document feia acusacions d’una seriositat extraordinària en relació amb la seva mort.

El document en si era una declaració jurada firmada per Raja Petra, l’editor d’un lloc web combatent de notícies en línia, Malaysia Today.

Petra havia rebut tantes amenaces de les autoritats —i havia eludit dues ordres de detenció— que el lloc web va haver de traslladar el seu servei a Singapur i als EUA. Mentrestant, la qüestió de l’assassinat de Shaariibuu havia esdevingut tan incendiària que amb prou feines es podia esmentar a Malàisia. Si s’esmentava en un míting polític, immediatament intervenia la brigada antidisturbis. Sovint m’agrada explicar-ho a la gent que creu que un únic document no pot marcar la diferència.

Vaig dir a Ibrahim que aquella filtració era una arma poderosa. La reacció que havia provocat revelava un increïble punt feble del Govern: temien més les reformes que no pas com resistir-s’hi. El moviment reformista era reactiu a les seves campanyes de premsa i el nostre consell va ser sortir de la rereguarda. Havien d’anar per davant de la línia mediàtica del Govern —el Govern tenia la veu més forta però el cor més dèbil— i nosaltres els vam proporcionar material. No cal dir que Ibrahim representava òbviament una gran crida secular a favor del canvi. El seu partit tenia el suport dels americans, que haurien de tancar la boca de la gent que imagina que WikiLeaks assumeix automàticament causes contràries a Amèrica. Com alguns dels aixecaments que es van produir a l’Orient Mitjà, aquella va ser una lluita neta, i Amèrica va apostar pel cavall correcte (sense haver pentinat el preferit, com van fer durant anys amb Mubarak). Ibrahim també era agradable; havia dedicat els sis anys que havia passat tancat a la presó a llegir Shakespeare. Probablement pots confiar en el sentit de naturalesa humana d’un home si s’ha passat cada dia durant tant de temps estudiant Otel·lo i Juli Cèsar. Ens passàvem el temps plantejant idees als reformistes de l’oposició i escrivint alguns articles. Era una feina perillosa. Una nit, mentre sortia de l’oficina i caminava per un carrer lateral fosc, un lloc ple de botigues i cafès, un home va sortir del no-res i em va mostrar la seva targeta. Primer vaig pensar que era un venedor ambulant. Va resultar que era un policia secret. Em va demanar la identificació i li vaig dir que l’havia d’anar a buscar al cotxe, i mentre hi anàvem vaig enviar un missatge als meus amics de l’oposició. Vaig dir-li que era un periodista i que no li diria res més. La gent de l’oposició va arribar de seguida i em va apartar de l’agent.

Al final, el partit governant va mantenir el seu escó a Bagan Pinang, però el clima entre l’oposició de Malàisia era que aquella només havia estat una batalla menor, part d’una llarga guerra que el partit Barisan Nasional estava abocat a perdre. És cert que els nostres amics del Malaysia Today van preferir fer una interpretació a llarg termini en comptes de preocupar-se per una elecció parcial: «Des de les èpiques dotzenes eleccions generals, que van veure una realineació del paisatge polític, el malaisi mitjà, normalment apàtic envers la política a causa de l’avorrida regularitat de les àmplies victòries del BN, ha començat a prendre interès en les eleccions, especialment en les properes eleccions generals».

Fèiem tantes menes de feina, i amb tants pocs recursos, que vaig començar a pensar en maneres d’estabilitzar l’organització i donar-li una llar. Una llar no és quelcom fàcil de considerar quan es tracta de WikiLeaks: tenim servidors actius funcionant en ubicacions secretes de tot el món; tenim una xarxa de personal i contactes, la majoria dels quals desitgen romandre en l’anonimat, que mai no poden coincidir en el mateix lloc al mateix temps. WikiLeaks era diferent de qualsevol altre tipus d’organització mediàtica: mai no tindríem una recepció ni una màquina de cafè, per no parlar d’un departament d’investigació o vacances anuals. La gent creu que visc penjat d’una motxilla perquè sóc un individu estrany. Bé, tenen raó, sóc un individu estrany, però també em veig forçat a dur un estil de vida amb molt d’estrès i amb diversos llocs de treball, a causa de la naturalesa de la feina i la realitat de l’organització. Hem anat amunt i avall per evitar restriccions legals i trobar llocs des d’on treballar. Creieu-me, per a mi no hi ha res més meravellós que un joc de tovalloles netes i una taula de menjador plena de menjar deliciós envoltat d’amics. M’encanten les màquines de cafè. Però no semblava possible ni viable si fèiem la nostra feina correctament i anàvem tan enllà tocant els nassos als poderosos que després ens perseguien. L’única esperança era que trobéssim un indret, en algun lloc, en algun moment, que no se sentís inclinat a perseguir la gent que treballava a favor de la justícia.

Al meu parer hi havia una connexió entre una part de la nostra feina i l’altra, entre les empreses que feien fallida i amagaven diners o actius i perseguir els governs que amagaven gent en llocs com Guantánamo. Aquests dos tipus d’autors eren criminals, sovint amb el consentiment de les autoritats, que amagaven diners o persones fora de l’Estat de dret, normalment en una jurisdicció secreta. Podríem esgotar-nos, i ho fem, revelant proves sobre què fan aquestes persones; però, en algun moment, potser voldrem veure que tota l’operació, tota la jurisdicció, és intrínsecament corrupta. Això suposaria dir que les Illes Caiman, per exemple, s’han de sotmetre a una investigació total sobre les seves activitats bancàries extraterritorials, i suposaria examinar la badia de Guantánamo com un refugi que permet l’abús sistemàtic dels drets humans tal com la societat civil els entén.

I què passa si invertim aquesta manera de pensar? Què passaria si decidíssim que hi pot haver refugis antisecrets al món? En tots els països on havíem treballat, ens havíem assabentat de persones i organitzacions que vivien sota amenaces legals o físiques per part dels poderosos. Tant Raja Petra, l’editor de Malàisia, que va haver de fugir de les autoritats, com l’Associació Americana de Propietaris de Cases, que es va veure forçada a traslladar les seves operacions a un PSI a Suècia com a conseqüència de les demandes legals interposades per promotors immobiliaris, o grups reformistes fora de Rússia, o importants grups d’individus que eren el blanc de la maldat vestida de litigis de la Cienciologia: tots ells podrien trobar la pau, o un judici just, en un refugi dedicat a la transparència i al joc net. Al meu parer, havia emergit un nou tipus de refugiat en el món modern: una persona, un grup, fugint d’autoritats riques o poderoses entestades a destruir-los per dir la veritat. Sabem per la feina d’Amnistia o del PEN que aquestes persones són sovint escriptors i editors, però poden ser grups de drets civils, advocats, lliurepensadors o simplement la gent normal de la porta del costat. Vaig començar a sentir amb força que un refugi que no fos de secrets sinó de transparència oferia la resposta a la qüestió.

Un indret d’aquestes característiques també serviria de refugi del periodisme, un lloc on les fonts es poguessin protegir com a part de la llei del país. La legislació de la llibertat de premsa estaria profundament arrelada en un indret així. Les llibertats d’Internet formarien part de l’èter modern i l’absència d’acusacions seria l’estàndard. Vaig començar a tenir una visió d’aquell refugi: una zona políticament independent, un indret on els perseguits poguessin deixar de córrer, on les persones que denunciessin irregularitats es consideressin herois en lloc d’enemics públics, on l’assessorament legal fos gratuït i abundant, i l’accés a Internet fos universal. Per a mi sonava com el Nirvana, fins que em vaig començar a adonar que potser aquell lloc s’anomenava Islàndia.

A l’estiu del 2009 ens van filtrar una còpia de la immensa cartera d’inversió creditícia del Kaupthing Bank. Era un document que revelava cada préstec superior a 45 milions d’euros concedit pel banc islandès. Kaupthing era el banc més gran d’Islàndia i havia patit un declivi enorme durant l’esfondrament financer del 2008, que finalment va acabar en insolvència. El lema del banc era «Pensa més enllà» i tot semblava indicar que la majoria dels prestataris s’havien pres el lema al peu de la lletra. Molts eren persones que pertanyien a l’organització i, tot i que els préstecs eren de xifres desorbitants, la majoria no estaven garantits. Kaupthing va prestar 791,2 milions d’euros a Exista hf., una empresa propietat de Kaupthing. Segons el document que vam filtrar, «el gruix dels préstecs [a Exista hf.] no està garantit i no hi ha clàusules». Es van prestar diners al quart accionista més important de Kaupthing per tal que pogués comprar encara més accions de Kaupthing, i l’única garantia que va haver d’aportar van ser aquelles mateixes accions de Kaupthing! Un petit nombre d’individus s’estava enriquint amb aquests préstecs, uns diners que només van arribar a existir sempre sobre el paper, i la població d’Islàndia va haver de pagar el compte. Dos germans, Ägust i Lydur Gudmundsson, i empreses de la seva propietat, van rebre préstecs per un valor total de 300.000 milions d’ISK, l’equivalent a 1.600 milions d’euros. Robert Tchenguiz, un membre del consell d’Exista hf., va obtenir préstecs per valor de 330.000 milions d’ISK. No resulta sorprenent saber que s’havien practicat detencions a una sèrie d’individus, a Islàndia i a l’estranger, amb el consegüent col·lapse del sistema bancari islandès.

Al cap de vint-i-quatre hores d’haver publicat el document, WikiLeaks va ser objecte d’una amenaça legal dels advocats de Kaupthing. Afirmava que nosaltres, i la nostra font, podíem enfrontar-nos a un any de presó segons la Llei islandesa de secret bancari. La cadena RUV, l’equivalent islandès de la BBC, va decidir seguir endavant amb un titular destacat a les Notícies de les set d’aquell vespre en relació amb la nostra filtració. I a les 18.55 h, com en una escena d’una pel·lícula de Hollywood, es va dipositar un manament judicial a la redacció de la RUV. Mai durant tota la història de la RUV s’havia rebut un manament judicial d’última hora. El presentador va tenir una actitud molt serena. Acabaven de perdre el seu titular destacat; per tant, va explicar que aquell vespre no oferirien als espectadors totes les notícies, però que una immensa cartera d’inversió creditícia del Kaupthing Bank havia estat objecte d’una filtració. Va dir que l’informe s’havia elaborat només tres setmanes abans que el banc s’enfonsés. «No us podem oferir aquella història», va dir, «però aquí teniu una organització que sí que pot». I, en aquell punt, van posar en pantalla el logotip de WikiLeaks i l’hi van deixar durant diversos minuts per tal d’emplenar el temps que havien programat inicialment per a la història que acabava de ser objecte d’un manament judicial.

Durant la nit, la gent d’Islàndia va visitar WikiLeaks. Nosaltres els vam donar la història i ells van fer el que jo sempre havia considerat apropiat: van agafar l’estímul de la nostra història i es van convertir en periodistes d’investigació, completant els detalls i revisant-los subjectivament. Havíem ajudat el país a veure part de la corrupció que havia desembocat en el col·lapse de la seva pròpia economia i valoraven l’oportunitat. Sovint ens diuen que som arrogants o, més ben dit, em diuen que sóc arrogant, i suposo que ho dec ser; potser cal ser arrogant per tal de suportar les constants adversitats a què t’has d’enfrontar, fins i tot en aquells casos en què no t’ho mereixes. Però realment hi ha poques ocasions en aquesta feina que permetin una certa petulància. Tan bon punt reveles un bocí de corrupció, ataques un banc o serveixes en safata un dictador, tot el pes del poder recau immediatament a sobre teu. Però Islàndia va ser un d’aquells moments singulars en què la petulància pot esclatar: la gent odiava la idea d’aquells banquers corruptes i els volia tirar ous. A la premsa es va adduir que la població islandesa havia estat històricament massa passiva, que no tenia una història de rebel·lions, i que potser havia arribat l’hora d’aixecar-se contra «l’amiguisme i el nepotisme» com mai havien fet abans.

Vaig ser convidat a Islàndia per pronunciar una conferència sobre la llibertat digital al desembre del 2009, i vaig començar a pensar seriosament com podia encoratjar el país perquè es convertís en el refugi de transparència que el món necessitava de forma tan peremptòria. Tenia unes condicions senzillament perfectes: estava madur per al canvi, ja que acabava de sortir d’una crisi bancària d’unes dimensions devastadores; tenia una mà d’obra amb educació; tenia la població més connectada a Internet del món occidental; tenia una posició equidistant entre Europa i els Estats Units; tenia l’energia més barata de tot Europa (geotèrmica i hidroelèctrica, totalment verda), cosa que és una consideració important quan tens enormes bancs d’ordinadors funcionant, i hi feia fred, una cosa positiva per a l’aire condicionat necessari per mantenir els servidors feliços. També tenia una tradició de llibertat d’expressió bastant bona i, just abans que explotés la bombolla bancària, va obtenir la mateixa qualificació que Luxemburg i Noruega, països amb els quals ocupava conjuntament el primer lloc a l’Índex de Llibertat de Premsa de Periodistes Sense Fronteres. Islàndia també apel·lava al meu sentit de l’humor: com una paròdia singular d’un paradís fiscal, estava lluny del Carib, era una illa glacial de l’Atlàntic Nord. A la conferència vaig esmentar que tots aquells fets feien possible que Islàndia pogués esdevenir el major refugi de transparència del món i una llar natural per als editors.

Vaig assistir a aquella conferència amb en Daniel Domscheit-Berg i una sèrie de persones de la Societat de Llibertat Digital d’Islàndia. Va aparèixer un grup de parlamentaris, inclosa una dona anomenada Birgitta Jönsdöttir, que era llesta i simpàtica. Immediatament va semblar que formava part de l’esperit del nostre grup i es va mostrar interessada en la idea del refugi de transparència. Havia estat escollida com a representant al Parlament al començament del 2008, i immediatament després de reunir-m’hi la vaig reconèixer com una aliada potencial. Podia treballar a favor de la nostra idea d’un refugi segur a través del Parlament i ajudar-nos a desenvolupar-la en el clima actual. Era una activista de llarg recorregut, una poetessa implicada en el món musical, d’uns quaranta-dos anys, i d’una famosa família de trobadors islandesos.

Havia plantat la llavor i va començar a créixer a les ments dels assistents a la conferència i en altres simpatitzants d’Islàndia. El final del 2009 va ser una època convulsa per a mi, i el 27 de desembre vaig tornar a Berlín per parlar un cop més al Congrés de Comunicació del Caos, però volia tornar a Islàndia al més aviat possible. El 5 de gener de 2010 ja hi havíem tornat, encara immersos en la idea que podíem ajudar a crear aquell refugi. Érem unes tretze persones treballant-hi: Rop Gonggrijp, Jacob Applebaum, Daniel Domscheit-Berg, Smari McCarthy, Kristinn Hrafnsson, Birgitta i altres periodistes, activistes i acadèmics que ens havien ofert el seu assessorament i la seva experiència en línia des del Regne Unit, els Països Baixos, Bèlgica, Alemanya, Hong Kong i els Estats Units. La feina suposava preparar una proposta legislativa, treballant des d’un lloc anomenat la «Casa de les Idees», una mena de viver d’empreses per a persones amb idees però sense diners. Vam treballar-hi un fotimer d’hores, investigant, pressionant i preparant el tema per tal que sorgissin possibilitats de convertir-ho en llei. Birgitta Jönsdöttir va treballar dur per aconseguir el nombre de vots per portar la idea del refugi al Parlament, i vam fer presentacions especials a alguns dels membres més conservadors. Aquella fita potser va ser més complexa del que havia imaginat originalment, ja que requeria que com a mínim es canviessin tretze apartats fonamentals de la legislació islandesa, però el Parlament islandès va votar d’encarregar a la funció pública que preparés la legislació, un procés que continua en marxa. Suposo que, després de l’esfondrament financer, tot plegat tenia a veure amb la dignitat islandesa. Evidentment, el punt de mira es va situar en l’impacte local i molts creien que el principal benefici de la transparència seria que, en el futur, obligaria els banquers a retre comptes, així com a altres forces corruptes islandeses. En qualsevol cas, espero que vegin que la transparència podria suposar una veritable indústria en creixement per a Islàndia. No obstant això, estranyament per a tots els nostres grups de pressió, els periodistes van ser la principal oposició: temien que la nova legislació d’alguna manera restés atenció a la seva pròpia difícil situació, ja que els periodistes s’estaven enfrontant a retallades. En la meva opinió, era una visió curta de mires, però pots perdonar les persones que senten que no sempre es poden permetre ser idealistes.

La idea d’Islàndia com una jurisdicció de llibertat és preciosa. Augmentarà la reputació del país i la sensació general d’autoestima. Em pregunto si Islàndia no necessita alguna cosa com un premi a la llibertat d’expressió, que suposaria per a aquell petit país el que els premis Nobel representen per a Suècia. El fet que tinguessin un premi, i una societat que sabés com estar a l’altura del premi, seria exemplar i posaria el país en el punt de mira de l’escena internacional. Vam treballar dur amb els advocats i els ponents del Parlament. Jo pensava en el trànsit cap a la justícia que aquell moviment podria suposar per al periodisme científic, ja que permetria que tots els aspectes del conducte cap a la veritat es poguessin observar i protegir. L’efecte a escala mundial seria tenir un nou estàndard elevat com a referent, un estàndard que diria que no es pot perseguir la gent per intentar explicar la veritat. Es podria debatre, es podria discutir, però ningú no podria ser criminalitzat per publicar essencialment la veritat. Espero que tot plegat es faci realitat d’aquí a ben poc.

A la primavera del 2010 va sorgir una altra qüestió que, d’entrada, semblava encara més urgent. Al final del 2008 el sistema bancari islandès s’havia desintegrat, a causa dels imprudents préstecs dels principals bancs d’Islàndia que finalment van acabar amb ells. Lansbanki es va enfonsar a l’octubre, posant en perill 6.000 milions de dòlars en estalvis dipositats al banc a través dels seus comptes en línia «Icesave» per a ciutadans del Regne Unit i els Països Baixos. La resposta de l’Estat islandès va ser que no era la seva responsabilitat, com a representats d’una petita nació en fallida, pagar els deutes estrangers de bancs totalment imprudents del sector privat. La resposta de britànics i holandesos va ser inexorable. El ministre britànic de Finances, Alistair Darling, va utilitzar les disposicions de la Llei d’antiterrorisme, crim i seguretat per congelar els actius del Regne Unit a Landsbanki, i els actius del Banc Central d’Islàndia i del Govern d’Islàndia relacionats amb Landsbanki. Si bé se suposava que aquelles lleis estaven pensades per mantenir els fons lluny de les mans dels terroristes, s’estaven utilitzant contra el Govern d’una altra potència europea. Era escandalós. Hi va haver molta diplomàcia de passadís per part dels britànics —realment molta mà dura— i els seus instints imperials van aflorar. Quan es tracta de temes com aquest, en què hi ha una passió pública devoradora envers la qüestió, com és el cas del desastre bancari, els britànics podien utilitzar la força bruta per aconseguir els seus objectius. I ho van fer. Van afirmar públicament que farien campanya en contra de l’entrada d’Islàndia a la UE excepte si recuperaven els seus diners i que encomiarien l’FMI perquè es negués a donar préstecs a Islàndia. El Parlament islandès va intentar redactar un pla de repagament, però, sota la pressió de l’opinió pública, el president va negar-se a firmar-lo, cosa que va desembocar en un referèndum públic d’acord amb la Constitució islandesa. Mentre alguns membres de la classe política islandesa van intentar desesperadament trobar una solució que satisfés els britànics, nosaltres vam començar a filtrar documents com ara l’«oferta final» del Regne Unit i els Països Baixos, i la contraproposta islandesa. També vaig parlar en un míting a Reykjavik, i vam esmerçar els nostres esforços principalment a oferir a l’opinió pública islandesa la informació que necessitava per tal de prendre una decisió informada. Al final, aproximadament el 95% de la població cridada a les urnes va votar contra sucumbir a les pressions britàniques, un moment històric per a Islàndia, ja que el país va fer el seu primer referèndum des del 1944. La nostra capacitat d’actuar estratègicament enfront d’una història dinàmica forma part de la nostra importància, bo i forçant aquells qui estan al poder a afrontar la veritat en el moment en què es produeixen els esdeveniments. Finalment, vam publicar diversos cables que mostraven que el Regne Unit havia estat pressionant una organització anomenada Paris Club —un càrtel creditor de les principals nacions creditores occidentals— perquè es negués a continuar ajudant Islàndia.

Vam tenir alguns assumptes profunds i finals amb Islàndia durant el 2010, però aquell transcendental 2009 —l’any en què havíem esperat trobar-hi el primer refugi de transparència del món— va acabar amb un curiós recordatori sobre en quina mesura WikiLeaks s’havia entreteixit a l’autoconsciència islandesa. Hi va haver una festa a l’ambaixada nord-americana a Reykjavik. Sempre hi convidaven l’elit política, a aquelles festes, i jo m’hi vaig colar com a convidat de la Birgitta. (Hi vaig anar sol: ella no va venir). Aquella nit em sentia animat: havia aconseguit obtenir una sèrie de documents que revelaven el comportament més aviat sospitós de Landsbanki a Rússia durant les dècades de 1990 i 2000. Tres persones havien mort durant les transaccions descrites en el dossier, i uns alts funcionaris del Govern de Putin semblaven haver estat implicats a registrar algunes de les diverses empreses que s’havien creat. Tenia la sensació que cada cop ens apropàvem més al punt on podríem forçar la veritable transparència sobre aquest assumpte poderós de la relació entre diners i govern. Una de les primeres persones que hi vaig conèixer va ser l’antic CEO del Kaupthing Bank, que era qui havia amenaçat d’empresonar-me durant un any per revelar la seva cartera d’inversió creditícia. La cosa no va anar gaire bé. Després vaig parlar amb l’encarregat dels negocis, que estava envoltat de tres d’aquells goril·les que semblaven haver arribat directament d’una agència de càsting. Observant-los, era inevitable preguntar-se què devien haver fet al Salvador per acabar abandonats a Islàndia, on es passaven el dia vigilant l’ambaixada xinesa. Vaig mostrar alguns dels documents russos de Landsbanki a persones que vaig conèixer a la festa: per què no? Transparència és transparència, no? I podia veure com se’ls obrien els ulls com taronges i les seves mans diplomàtiques s’allargaven com per arrabassar-me els documents. És increïble com d’avorrida és aquesta gent i que poc saben sobre el món amb el qual s’han de relacionar, cosa per a la qual els paguen. Uns quants mesos més tard vaig publicar un cable enviat per aquell mateix encarregat de negocis amb el qual havia parlat i es van posar fets una fúria, ja que es pensaven que l’havia comprat d’alguna manera durant la festa.

L’experiència de desenvolupar el refugi ens va ensenyar molt sobre com promoure l’esperit WikiLeaks en la política pública. No ho vam fer per motius d’ambició, com diu la gent, sinó perquè és la continuació natural de dir la veritat al poder. Finalment, seria bonic trobar una base comuna per al projecte i donar-lo a l’aparell dels estats lliures perquè hi donessin suport. Internet, en un cert sentit, és una nació, però una nació de la imaginació, on hom és lliure d’entrar i sortir sense passaport. Però té els seus aspectes primitius. Si bé hom té llibertat per publicar-hi, hom no és capaç de rebre-hi protecció: en un mal dia, Internet és l’eina de vigilància més gran del món. Fomenta la llibertat de premsa, però ofereix el mateix al·licient a aquells qui odien la llibertat de premsa. Aquesta és la ironia de la nova tecnologia, una ironia que volíem sortejar, donant a les nostres idees de justícia una xarxa legislativa de suport a terra ferma. Vam aprendre molt i vam conèixer molta gent, inclòs l’abans esmentat Kristinn Hrafnsson, un periodista i activista islandès que ara és un membre important del personal de WikiLeaks.

Era tonificant passejar per Reykjavik i veure la gent somriure i saludar i considerar-se simpatitzants, però em sentia cansat, sentia que ja havia viatjat per massa llocs, per massa grans històries i per massa canvis que milloraven el progrés però amenaçaven la vida i la integritat física. Començava a sentir-me consumit mentre la legislació s’allargava interminablement. Només era un infortuni parlamentari, com molts altres, però ho sentia personalment gairebé com una condemna a una vida com a fugitiu. D’alguna manera molt òbvia, havia estat escapant d’un perseguidor fosc des que era un nen i la meva mare ens havia arrossegat per tot el país per escapar del seu assetjador. A Islàndia, gairebé no podies diferenciar entre nit i dia, cosa que em vaig adonar que havia estat la meva actitud normal des que tenia tretze anys. Seguia despert tota la nit amb un ordinador, i durant el dia fugia cap a tota una sèrie de noves possibilitats. Però les meves piles s’esgoten poc abans que tornin a estar totalment carregades com per art de màgia.

Havíem rebut un vídeo al nostre Dropbox. Mostrava imatges d’uns quants homes que caminaven per un carrer de l’Iraq. Dos d’ells eren periodistes. Al cap d’un minut morien disparats, fets miques des d’un helicòpter de combat dels EUA. El vaig mirar una vegada i una altra, sabent que estàvem a punt d’entrar en una mirada totalment pública d’alguna cosa nova.