3. LA FUGIDA

Els avantpassats de la mare van arribar a Austràlia des d’Escòcia el 1856. El cap del clan era en James Mitchell, un pagès arrendatari de Dumfries, que va viure a la mateixa època que el poeta escocès radical Robert Burns, un altre pagès. Burns va protestar tota la vida contra la injustícia i la tirania, i va aportar una Marsellesa universal a l’esperit humà: A Man’s a Man for a’ That.^[5] El poeta va morir sumit en la misèria a Dumfries, justament quan el meu parent Mitchell creixia, i hauria entès el desig de la família Mitchell d’emigrar. Igual que ell, eren protestants sotmesos a les lleis de l’establerta Església d’Escòcia, i aquella vida als camps humits era dura.

En Hugh Mitchell, amb l’Anne Hamilton i cinc fills, es va establir com a productor de llet a Nova Gal·les del Sud, a Bryans Gap, prop de Tenterfield. Era molt conegut al districte de Nova Anglaterra; va morir a l’edat de vuitanta-quatre anys i va deixar una herència de 121 £ i un fill, en James, ben igual que ell, que amb el temps va aconseguir la plena propietat d’unes terres a Barney Downs. En James era un hàbil genet i va servir voluntàriament a la guerra dels bòers. El 2 de juny de 1900 va escriure una carta al seu fill Albert des de Bulawayo, a Rhodèsia, explicant-li com n’era de dura la vida al regiment i la frustració de no estar lluitant al front. Aquesta queixa —la queixa de molts dels soldats— no la va escoltar el destí, que es va ocupar que vuit setmanes més tard formés part d’una guarnició del Transvaal que es va veure sota una cortina de foc dels bòers, i en James Mitchell, un brigada, va morir de les ferides. L’home que el va enterrar va escriure una carta a casa seva. «Ha estat un trist deure per a nosaltres», va escriure, «la tristesa més gran que he sentit a Sud-àfrica… Aquesta guerra és una empresa trista i cruel». Uns altres avantpassats meus, per la part del pare, els Kellys i els Greers, van arribar d’Irlanda i van ser propietaris de l’Hotel Imperial a Nundle. El meu besavi patern, en James Greer Kelly, va tenir quatre fills que van ser grans esportistes, coneguts per la seva destresa en el criquet i el futbol. També va tenir una filla, la Miriam Kelly, la meva àvia, que se’n va anar a Sydney i es va casar amb un home de nom Shipton, i van tenir el meu pare.

Els nostres avantpassats ens transmeten la vida a nosaltres, com a pura qüestió científica, però ens lleguen també les seves idees? Jo no puc dir que els vaig conèixer, però sí que veig que aquest viatge cèltic que van fer buscant mercaderies i estris, terrenys i or, també anava acompanyat de l’anhel d’un món nou. Alguns d’ells, de la part de la mare, van patir pel seu idealisme a Gal·lípoli i altres indrets. El meu besavi, l’Alfred Hawkins, anava a bord d’un vaixell japonès de presoners, el Montevideo Maru, quan un submarí dels Estats Units el va enfonsar el 1942. Crec que va ser la primera experiència a la família de foc amic. I no tan sols a la nostra família: 1.051 soldats i civils australians van morir a uns 100 quilòmetres de Luzón, a les Filipines, i mai no es van recuperar les restes del naufragi. Fa uns quants anys va sortir un testimoni que havia sobreviscut, un mariner japonès que recordava els espantosos crits dels australians mentre el vaixell s’enfonsava. D’altres, segons ell, cantaven la cançó Auld Lang Syne. La història no es recorda d’on era el meu parent aquella nit al vaixell, ni de si l’Alfred Hawkins plorava o cantava, però cal dir que la cançó Auld Lang Syne va ser escrita pel nostre famós veí Robert Burns.

El meu propi pare no formava part de la meva vida, i només en va tornar a formar part quan jo ja era adult. Ja en parlaré. Però això volia dir que en Brett Assange va ser la figura masculina amb qui m’identificava, el bon pare. En Brett era una d’aquelles persones modernes dels anys setanta, a qui agradaven les guitarres i tot el que estigués relacionat amb l’escena musical. Jo porto el seu cognom —Assange—, un nom poc usual que ve de Sr. Sang, o ah-sang en cantonès: el seu quadravi era un pirata taiwanès. Va acabar a Thursday Island, es va casar amb una noia d’allà i es van mudar a Queensland. El nom es va europeïtzar per evitar la discriminació generalitzada contra els xinesos.

Quan miro enrere cap a aquestes persones, veig un grup de famílies que es van anar movent per Austràlia entre la crisi i el confort, i la història de la meva mare i meva no va ser gaire diferent. La mare es va divorciar d’en Brett Assange quan jo tenia nou anys. Ell havia estat bo amb mi, i era bo en general, però no tant amb si mateix, i la fi de la seva relació representa la fi d’una mena d’innocència en la meva vida.

El lloc del meu padrastre en la família el va usurpar un home anomenat Leif Meynell. La mare el va conèixer per unes feines de dibuixant que feia per al Centre Educatiu Northern Rivers. Recordo que portava uns cabells rossos que li arribaven a les espatlles i era força ben plantat; un front gros i el típic clotet blanc al braç, el record d’una injecció contra la verola, que en aquella època a mi em semblava la prova que havia nascut a Austràlia al principi de la dècada dels seixanta, tot i que aquestes vacunes potser també eren habituals en altres indrets. Com que tenia les arrels fosques, era obvi que es decolorava els cabells. Un dia vaig ficar el nas a la seva cartera i vaig veure que tenia totes les targetes amb noms diferents. Era una mena de músic i tocava la guitarra. Però principalment era com un fantasma i un misteri amenaçador per a nosaltres.

M’hi vaig oposar des del principi. Potser és normal això, que un nen es resisteixi a un home així, o a qualsevol home, de fet, que sembli que vol usurpar el lloc del pare o del padrastre. En Leif no vivia amb nosaltres, tot i que la mare devia estar boja per ell al principi. Però fos el que fos el que sentia per ell, no va durar. Ella el feia marxar, però ell tenia la capacitat de tornar i fer veure que no havia passat res. Al final vam haver d’escapar-nos d’ell. Travessàvem el país i després ens adonàvem aterrits que ens havia trobat. De sobte tornava a aparèixer en les nostres vides, i va esdevenir un pes difícil. Tenia la gran capacitat d’infiltrar-se arreu. Un dia em va clavar un cop de puny a la cara i em va fer sagnar el nas. Un altre dia li vaig treure un ganivet i li vaig dir que no se m’apropés, però, tot i això, la nostra relació no era d’abusos físics. Era el poder psicològic el que volia exercir sobre nosaltres.

Cap al 1980 ens havíem tornat a mudar a una casa en una part bonica de la costa nord de Nova Gal·les del Sud, a uns vint quilòmetres del mar. Era una plantació abandonada de plàtans i alvocats, i vam llogar la finca. Recordo que lligava un estel a un pal de la tanca i observava com la llum verda travessava les fulles de plàtan. Tot era com una novel·la gòtica al tròpic i en Leif, suposo, era en Heathcliff amb pantalons curts i xancletes, que tornava com una força obscura. La mare es va quedar embarassada d’ell i, en vista de la possible repercussió de la meva oposició, primer va intentar ser raonable i fer-me entendre que ara ell era el pare del meu germà i que ella volia que es quedés amb nosaltres. «Però si tu no em vols amb vosaltres», va dir, «aleshores me n’aniré ara mateix». Ell volia quedar-se amb nosaltres i, durant un temps, ho va fer, però jo conscientment volia cuidar-me de la mare i del bebè. La mare va patir mastitis, i jo la vaig cuidar mentre tenia febre. La cuidava amb suc de taronja. A la nit els voltants de la casa eren molt foscos, i la lluna il·luminava el camí i hi imperava una enorme sensació de quietud i aïllament.

La mare estava enamorada d’en Leif. I jo era massa petit per entendre què era l’amor sexual. Només sabia que ell no era el meu pare i que era una presència sinistra. Intentava contínuament fer-me entendre que no podia rebutjar-lo, perquè tenia una relació amb la meva mare i era el pare del meu germà i tot això. Però va arribar un moment, a la casa de la plantació, en què li vaig dir que ja no acceptava el seu tracte. Ens havia mentit d’una manera que no sabia que els adults podien fer. Recordo que un dia va dir que tots els lletjos haurien de morir. De tant en tant pegava la meva mare, i semblava que podia ser capaç de qualsevol cosa. Jo volia que marxés, com m’havia promès que faria, però ell negava que mai haguéssim tingut aquella conversa.

Ser nòmada va bé a algunes persones; va bé en certes situacions de les persones. No paràvem de mudar-nos de casa, perquè allò era el que sempre havíem fet: la mare trobava feina en un altre poble i hi buscàvem una casa. Així de senzill. Però les mudances aquells anys, per culpa d’en Leif, anaven acompanyades d’un punt d’histerisme, i això, en certa manera, feia desaparèixer tota la senzillesa i l’omplia de por. Ens va costar temps entendre quina era la situació: en Leif Meynell era membre d’una secta australiana anomenada La Família. Després de reflexionar-hi, ara veig que la seva naturalesa obsessiva venia d’això, igual que el seu egocentrisme i la seva obscura necessitat de control.

La Família va ser fundada a mitjan dècada dels anys seixanta per Anne Hamilton-Byrne. Va començar a les muntanyes del nord de Melbourne, on meditaven, es reunien i feien sessions en què prenien LSD. La idea principal era que l’Anne resultava ser la reencarnació de Jesucrist, però s’hi incorporaven elements de la filosofia oriental, com ara que els seus seguidors contemplaven una deïtat kàrmica obsessionada a netejar-los les ànimes. L’Anne feia profecies sobre la fi del món, i argumentava, còmicament —tot i que no per a ella—, que només sobreviurien les persones a les muntanyes de Dandenong Ranges, a l’est de Melbourne. L’Anne i el seu marit es van enriquir gràcies a les recaptacions que es recollien en la reunió dels dijous. Tot i que la secta no va ser mai massa gran, adoraven l’aura blava de l’Anne (tenia instal·lat un sistema d’il·luminació per mantenir el seu blau etern), i molts eren metges de classe mitjana que n’havien esdevingut dependents. El poder principal de la secta es basava en una xarxa d’influència entre els seus membres. En aquest sentit eren maçònics, i podien demanar favors a les instàncies més altes, la qual cosa ens va aclarir com podia ser que en Leif sempre aconseguís trobar-nos.

El cognom real d’en Leif era Hamilton. Era un dels que havien estat «adoptats» per La Família. A la fi, l’Anne Hamilton-Byrne i el seu marit van ser condemnats per falsificar documentació d’adopcions, però en el seu punt àlgid van aconseguir rentar el cervell a les autoritats. L’ús de LSD implicava que molts membres de la secta creien que eren testimonis de revelacions, i per tant estaven contents de poder fer de «tietes» en la bogeria de Hamilton-Byrne d’adquirir infants. En un moment determinat, La Família havia adquirit vint-i-vuit infants. Per tota la casa hi havia petits altars a Anne Hamilton-Byrne i a cada infant se li donava una fotografia d’ella, com si es tractés de Mao. La secta estava obsessionada amb el sexe i la netedat. La mateixa Anne sembla que tenia una vanitat malaltissa. Odiava les persones lletges o grasses i havia recorregut a la cirurgia estètica.

En Leif Meynell formava part de la secta. I tot el que feia en la seva relació amb nosaltres era dictat per la seva associació amb La Família. Una vegada, fugint d’ell, ens vam instal·lar a Adelaide Hills, però ens vam haver de tornar a escapar, aquest cop cap a Perth, a la zona oest d’Austràlia. Vam anar a Freemantle, que ara és un barri residencial de moda, però aleshores bàsicament era una zona industrial de drassanes. Teníem una veïna que estava al corrent de la nostra situació i, un dia, va tornar de la botiga per dir-nos que en Leif Meynell havia estat per allà. Vam haver de fugir. Aquella vegada vam acabar en una casa als afores de Melbourne anomenada The Patch, en un terreny llarg i estret que feia baixada cap a un riuet als peus del turó. Un cop, en aquell riuet vaig trobar una ovella morta, inflada i pudent. Vaig travessar el riu una vegada i una altra, fent servir l’esquena de l’ovella de pont. Potser era una època en què tota mena de coses extraordinàries podien semblar prou normals. Era un hivern fred, els bassals es congelaven i les meves petjades sobre el fang estaven recobertes amb una capa de gel. Semblaven les petjades d’un home a la lluna, conservades darrere un vidre. Cada matí havia de tallar llenya i alimentar el foc per escalfar l’aigua que passava pel serpentí de la xemeneia. El meu entreteniment principal aleshores eren les abelles que tenia a fora de la casa. Cada matí me n’ocupava i mirava en silenci com feien les seves coses.

Les abelles tenen una manera pròpia d’enfrontar-se als depredadors. Van canviant el lloc on viuen i sempre moren lluny del rusc. Estic segur que l’aïllament que he esmentat, la sensació que tens en algunes parts d’Austràlia que la civilització queda lluny, va afavorir el desenvolupament d’aquelles sectes. La comunitat agrícola tenia una actitud estranya amb els animals i es respirava un ambient satànic. Fins i tot recordo una botiga de rituals satànics que portava un paio anomenat Kerry Calkin. En aquella zona tot era força normal, però igualment aterridor. L’ambient era com a El senyor de les mosques, i en aquella època les nostres vides eren plenes d’una combinació de paranoia i culpabilitat.

Començava a fer-se molt pesat. Canviar de casa contínuament. Fugir. Ens va arribar informació que en Leif s’estava apropant; ens van dir que tornava a ser a la vora, als afores de Melbourne. El meu germà i jo vam oposar molta resistència aquella última vegada: no podíem suportar la idea de tornar a agafar les nostres coses i sortir per la porta com un llamp. Per subornar-lo, la mare i jo vam dir al meu germanet que es podia emportar el seu estimat gall, un gall domèstic vermell, molt alt, orgullós, d’aspecte fort, i també molt estrepitós. Per no ser menys, jo vaig insistir a emportar-me el meu rusc de dues plantes. L’escena era la següent: una mare que en aquell moment ranejava la histèria i els dos fills, juntament amb el millor de les seves bèsties, tots entaforats en un cotxe familiar i enfilant el camí de terra.

Jo m’havia convertit en una mena d’expert en apicultura. També sabia com transportar les abelles d’un lloc a un altre. S’ha de recobrir l’entrada al rusc amb papers de diari. Al final les abelles acaben fent-se camí a través del diari, però, si s’ha calculat bé, no ho aconsegueixen fins que ja s’ha arribat a la destinació. Anàvem de Melbourne a Brisbane; els nens dormíem al cotxe i les abelles bonien tranquil·lament al rusc. El sol començava a sortir i el gall volia alertar-ne el món, però jo el tenia agafat pel coll i en notava el tremolor, l’esperit del «bon dia», i mentrestant anava sentint com les abelles es començaven a enutjar tot rosegant el paper. «Vinga!», deia a la mare, i el conjunt de l’escena era un malson. «Les abelles aconseguiran travessar el paper i voldran venjança!».

Al final estàvem desesperats per trobar un camp verd perquè les abelles sortissin una estona i el gall pogués anar de ventre. Les abelles cada vegada bonien més i l’olor de mel i cera començava a omplir el cotxe; el gall escatainava i vam haver d’aturar el cotxe prop d’una església enorme. El gall va sortir i va desaparèixer ràpidament, i jo vaig obrir el maleter del cotxe i vaig fer apartar tothom, mentre em preparava per tallar la cinta de l’entrada del rusc perquè les abelles sortissin. Estaven enfurismades. Havien de culpar alguna cosa; esperava que la víctima fos quelcom esponjós i marró. Evidentment, van atacar el gall i, secretament, me’n vaig alegrar. El pobre corria camp a través amb un eixam d’abelles que l’atacaven a les parts. I això va succeir cada dia i cada nit fins que per fi vam arribar a Brisbane. Déu no existeix, i el sentit de la justícia universal, tampoc; però existeix la dolça ironia de la naturalesa. Poc després d’instal·lar-nos a Brisbane, vaig sortir un dia i em vaig trobar una filera de gripaus gegants, uns sis o set, grans i grassos, verinosos, repulsius, amb els sacs de verí inflats a l’esquena. S’estaven menjant les meves abelles a mesura que anaven sortint del rusc. Els aborígens assequen els sacs de verí i se’ls fumen per col·locar-se. Però a mi allò no em va aportar res de bo. Havia après l’última lliçó sobre com sobreviure a Austràlia: has de posar els ruscs a uns quants pams de terra a mesura que vas cap al nord.

Mentre fugíem vam aprendre l’art de la supervivència. Vam aprendre com anar tirant amb molt pocs diners i no gaire normalitat. No establir-nos enlloc era la nostra normalitat i vam aprendre a portar-ho bé. Hi havia un viatger australià anomenat Nat Buchanan (Old Bluey), que viatjava amb poca cosa i tenia el do d’explorar Austràlia i fer valer la seva independència. Un llibre escrit per la seva besnéta Bobbie Buchanan, In the Tracks of Old Bluey, presenta un home que coneixia Queensland, un home que sabia com coexistir amb els animals i els humans, un home amb un temperament que el feia ser valent quan topava amb obstacles en la vida. En Buchanan era un nòmada descendent d’irlandesos, igual que nosaltres, i també com nosaltres va passar els seus hàbits als fills. Suposo que la diferència és que l’Old Bluey perseguia la naturalesa i volia trobar-se a si mateix; a nosaltres ens perseguia una força de la natura amb la qual era difícil competir, i ens anàvem perdent. En Nat era un pioner, el primer home, com va escriure la Bobbie, «que va creuar la zona de Barkly Tablelands d’est a oest i el primer a portar un gran ramat boví per a la cria des de Queensland fins a l’extrem superior del Territori del Nord». En Nat va morir el 1901, més de vuitanta anys abans que ma mare, el meu germà i jo conduíssim com fugitius pel desert de Tanami. «En Nat era un personatge pintoresc, però enigmàtic», diu el llibre de la besnéta, «la història del qual és ben sorprenent i no necessita exageracions».

La mare es va canviar el nom. Vam suposar que en Leif devia tenir contactes a l’administració de la seguretat social —es creu que és així com funcionava La Família—; per tant, vam pensar que el millor era canviar els noms que figuraven al sistema informàtic del Govern. Però tenia el do de la paraula i aconseguia que els amics li donessin informació sobre la nostra ubicació i sempre ens seguia els passos. Va ser un detectiu privat qui finalment ens va parlar de la seva relació estreta amb la secta de l’Anne Hamilton-Byrne. Estàvem vivint a Ferntree Gully, i jo tenia setze anys. Havíem arribat al final del camí. A més, em sentia gairebé un home i estava a punt per plantar-li cara. Aquí podríem parlar de la masculinitat i els seus laments, però diguem que jo sabia que podia amb ell, i sembla que ell també ho sabia. Ell rondava pels voltants de la casa i m’hi vaig acostar per dir-li que se n’anés a la merda. Va ser la primera i l’última vegada, i alguna cosa en la manera de dir-ho em va deixar clar que no tornaríem a veure’l més. Durant un temps va insistir per tenir accés al meu germà, però la seva trajectòria no anava al seu favor i va desaparèixer.

Si dic la veritat, jo tenia el cap en altres coses la major part del temps en què en Leif ens va estar perseguint amunt i avall d’Austràlia. Sempre m’havia agradat agafar màquines, desmuntar-les i tornar-les a muntar. Suposo que era un instint tècnic, i no en tenia prou fent anar dispositius i connectant-los; volia entendre’ls. Després que en Brett marxés es va acabar el primer període de la meva vida, i jo estava a punt per a noves emocions. En una botiga a Lismore vaig veure una nova màquina fascinant, que des del primer moment em va parlar de quelcom nou. Estava a l’aparador: l’ordinador Commodore 64.

Als ulls moderns aquell ordinador és ridículament primitiu; una gran massa quadrada de plàstic gris que funcionava amb disquets que feien més de dues vegades la mida del telèfon que porto a la butxaca, amb una capacitat cent mil vegades inferior. Ara podríeu mirar-lo i dir que sembla una relíquia d’un decorat de Star Trek, una imitació infantil de com podria ser el futur. Però la qüestió és que per a algú com jo, en una ciutat petita a Austràlia, allò realment era el futur, i volia entendre’l.

A setze anys, l’ordinador s’havia convertit en la meva consciència. Era el començament d’una nova vida. No perquè la vida d’abans no tingués rellevància —en tenia, i encara ara en té—, però en certa manera era amb l’ordinador amb qui parlava, o a través del qual parlava, i anava més enllà de totes les preocupacions locals fins a un punt infinit on la identitat personal es dissolia en la història. Més endavant la qüestió de la identitat, o de la meva identitat, arribaria a obsessionar molts sectors de la premsa. Era arrogant o estava grillat, descuidat o manipulador, delicat o susceptible, o tirànic? Però el jo de què parlaven era als seus caps. Formava part de la seva imaginació. Jo intentava fer la meva feina sota pressió i no estava gaire pendent de mi mateix, no en el sentit que ells diuen. Ara a la gent li encanta el joc de la identitat personal: es pensen que tot és una telenovel·la. Però quan dic que el meu «jo» és en algun lloc més enllà de mi mateix, ho dic seriosament: amb un ordinador i un projecte per tota la vida, deixes d’anar amunt i avall només preocupat per tu mateix. Et fons amb quelcom més gran i, abans de tot, estàs al seu servei.

Potser era una qüestió generacional. I hi ha gent que no ho entén. Et volen entaforar en les seves categories fictícies de sempre: és com Billy el Nen, o el Dr. No, o Robin Hood o el Dr. Strangelove. Però crec que al final de la dècada dels vuitanta va fer-se gran una generació que no pensava així. Ens vam criar enganxats als ordinadors i no crèiem en la «identitat personal»: crèiem en «nosaltres», i, per poc que fos possible, en «nosaltres i ells». Quan es tracta d’ordinadors, el clixé és el d’un obsés tancat a l’habitació, desconnectat de l’exterior. En realitat eren els nens que miraven la televisió els que estaven desconnectats, eren passius i solitaris. Potser nosaltres estàvem desperts tota la nit, però els millors de nosaltres estàvem ocupats fent el que després miraríem.

Saber quins són realment els teus pensaments —créixer més enllà d’aquests pensaments, i cap als pensaments dels altres; un dolç oblit— és situar gran part del teu cervell en l’espai de l’ordinador. Sense voler ser presumptuós, diria que això va constituir no tan sols una nova manera de ser en el món, sinó una nova manera de ser en la nostra pròpia pell. La gent no ho acabava d’entendre i volien —i encara ara— que ens concentréssim en les velles comeses de l’ego. Però des de ben joves vam aprendre com funciona el compromís en l’edat de la informàtica: funciona fent una transfusió de la teva ànima a un sistema d’intel·ligència que depèn de tu, i del qual tu depens. Abans era ciència-ficció, però ara és la realitat del dia a dia, i suposo que jo sempre semblaré d’un altre planeta per a moltes persones, perquè jo formava part d’una generació que penetrava en les màquines i els demanava que ens ajudessin a lluitar per la justícia amb formes que enganyessin la vella guàrdia, fins i tot l’element de protesta de la vella guàrdia, com ara els meus pares, que no van saber com trencar els patrons del poder i la corrupció que perpetuaven la injustícia del món.

Els ordinadors ens oferien un espai positiu en un camp negatiu: ens van fer veure que podíem començar de nou, contra la «identitat personal», contra la «societat», i crear quelcom menys imperfecte i menys corrupte en els nous camps del codi. Sabíem que un dia canviarien el món, i ho han fet. La vella guàrdia ens vindria amb insults i amb els seus mitjans, amb el seu sentiment incrustat dels «interessos nacionals» i el patriotisme, les acusacions de traïció; però nosaltres sempre vam saber que el món era més modern del que ells eren conscients. El Caire estava esperant. Tunísia estava esperant. Tots estàvem esperant el dia en què la nostra tecnologia faria possible una major universalitat de la llibertat. En el futur el poder no vindria del canó d’una escopeta sinó de les comunicacions, i la gent es reconeixeria no per l’autoritat d’un grupet poderós, sinó per la manera com podrien desaparèixer en una xarxa social amb un enorme potencial polític.

Així era jo a setze anys. Em lliurava completament a l’ordinador. Posava a prova la meva visió del món on havia crescut, aquells rajos de llum brillants i les ombres frondoses, les estrelles i les abelles. Els anys de misteri i complicació humana també van entrar a l’ordinador: en certa manera sempre m’acompanyarien les paràboles de la meva infància, des de les protestes pel Vietnam fins a la vigilància sectària, i això és el màxim que em puc apropar a la veritat. Has de tenir un jo per poder perdre’l —o fer-lo servir— i jo estic convençut que la feina que he fet a WikiLeaks porta la marca fantasmal dels anys de joventut. I dic «fantasmal» perquè és el que sembla. La feina està impregnada dels fonaments inicials i les experiències primerenques, tant si m’agrada com si no.

Aquesta història és la d’una persona que va arribar a temps per fer una feina. La feina va suposar un canvi en el món. Però la història no va començar amb la feina: la feina va començar amb la història. I per això us he fet remuntar a la jungla de la meva infantesa, perquè ambdós —la feina i jo— vam néixer en aquelles perfectes clarianes del desconeixement. A setze anys em vaig asseure davant l’ordinador i vaig començar a deixar-ho tot enrere. Hi havia taules, mitjons vells, piles de disquets d’ordinador i entrepans a mig menjar. L’ordinador i jo érem un tot: a la nit sortíem a la cerca de novetats. La següent fase de la vida, la fase que implicava fer de pirata informàtic i desxifrar codis, sens dubte, seria el vincle que faria possible el futur que havíem desitjat. Ben aviat em passejava per l’interior de l’ordinador, per l’interior de l’estret cercle d’una xarxa en què centenars de milers d’ordinadors convivien en sincronització, i allà em teníeu, intentant aprendre a pensar en el llenguatge propi dels ordinadors. Una nova vida cremava dins meu i dins de les persones que anava coneixent tot passejant. Estic segur que la cara se m’il·luminava de color blau a l’habitació de la nostra última casa, enmig dels arbres, quan l’al·licient d’un descobriment completament nou s’allargava fins a altes hores de la nit. Semblava que la justícia personificada podia viure a l’altra banda del cursor intermitent.