6. L’ACUSAT

Em pregunto si abans del judici sabia que el material publicat podria aportar alguna mena de claredat. En aquella època vaig llegir El primer cercle, de Soljenitsin, i va ser una lectura més que aclaridora i reveladora: em va fer comprendre el significat de l’empatia i em va donar fortalesa. Havia estat un lector des de la infantesa, de manera que coneixia el plaer de llegir, però aquest llibre en concret em va permetre copsar l’essència del meu tràngol. Si pot haver-hi un llibre capaç de fer-te sentir menys sol, aquest ho va ser per a mi i va arribar just a temps. Suposo que sempre he forçat els sentiments per donar pas a l’acció —aquesta va ser la mena d’infantesa pràctica i lluitadora que vaig tenir—, però durant aquells anys en què vaig estar esperant el procés judicial estic segur que vaig estar molt a prop de sentir-me perdut. Tanmateix, quan estàs perdut de debò és quan es planten les llavors d’una nova fortalesa. El professor Chelnov, a la novel·la, és un vell matemàtic que fa disset anys que està empresonat. Quan emplena un formulari en què li demanen la nacionalitat, no hi posa «rus», sinó «presoner». La seva ment està formada per invencions i sent que no és res a part d’un apàtrida. I aquesta és la sensació que es té quan l’Estat està en contra teu.

La lluita és sempre ésser un mateix.

La Policia Federal es va endur seixanta-tres paquets de les meves pertinences de la casa situada als afores de Melbourne. Jo estava dempeus al carrer i els veia marxar. Era fosc, una càlida nit d’octubre, es podien sentir els grills i vaig tenir la sensació que em precipitava per un profund abisme.

En aquest cas, no va ser fins al 1994 que es van presentar alguns càrrecs. Cal recordar, com a fet ni molt menys marginal, fins a quin punt la sobtada irrupció dels ordinadors en la societat havia creat un buit legislatiu i legal comú. Els fiscals intentaven aplicar les lleis tradicionals sobre protecció de la propietat i engany als nous crims tecnològics, i sovint ho aconseguien. Tanmateix, hi havia una sèrie de casos notoris en què l’enjudiciament dels pirates informàtics era una farsa, casos en què l’únic crim real revelat era el crim d’un geni informàtic que havia posat algú poderós en una situació incòmoda. En una atmosfera de creixent dependència governamental de les bases de dades informàtiques, la legislació s’entestava en l’absurda criminalització d’una sobreabundància d’ús informàtic. El que vam poder comprovar amb les ciències informàtiques és la rapidesa amb què van fer possible una societat de persones que compartien informació, i aquest fet de compartir, aquesta societat, existeix en unes millors condicions de democràcia i llibertat que els mons tradicionals de les editorials i la radiodifusió. La llibertat d’informació —i la llibertat de la informació— es va posar ràpidament sobre la taula, però la legislació sempre ha tingut dificultats per comprendre de què s’ha d’ocupar la llei i què ha de reconèixer. Donant per fet que la propietat en el sentit digital no és el mateix que la propietat en l’antic sentit físic de posseir un rellotge, el món legal ha fracassat a l’hora de veure a què s’està enfrontant. No es roba informació. Simplement crees una plataforma per quan la informació troba el seu camí cap a l’àmbit públic. Si miro el teu rellotge, no t’estic atracant, senzillament vull saber quina hora és. A mitjan dècada de 1990, i fins i tot avui en dia, el món legal no entenia com considerar les implicacions legals de la nostra vida amb els ordinadors. Per això el nostre cas australià va tardar tant a arribar als tribunals.

Finalment, el judici va quallar el 1996. I, durant tot aquell temps, la lluita va consistir a ser un mateix, a continuar endavant i a portar a terme la feina que sabia que podia fer i fer-ho. Els adversaris, abans i ara, tenen sempre la mateixa debilitat essencial: primer et volen utilitzar, després volen ser tu i després volen acabar amb tu. És un patró que s’ha repetit al llarg de la meva vida, des dels agents federals insubstancials als pirates informàtics del Guardian: el vell patró humà d’algú que necessita alguna cosa d’un altre, que ho aconsegueix, que nega haver-ho obtingut d’aquella persona i que després culpa aquella persona per haver estat en una posició especial per donar-li allò que necessitava, cosa que normalment, per cert, és un aspecte de l’odi que el sol·licitant sent cap a si mateix per haver necessitat ajuda. El procés sol acabar amb aquestes persones enumerant els errors personals que has comès, un esforç espantós, ingrat i impropi per constar entre les persones menyspreables del meu llibre. Coneixereu més persones d’aquest tipus quan arribi el moment, però jo n’he conegut tota la meva vida.

La llarga espera fins que es produís la detenció o el judici era un temps que volia aprofitar, i tenia molt d’interès per veure com podia descobrir més i més aplicacions útils per al coneixement que posseïa. En Trax i jo ens vam associar per crear una empresa de seguretat informàtica i vam comprar una enorme computadora central a la Universitat La Trobe. Va ser bastant divertit retrobar-me amb un vell amic: uns quants anys enrere havia piratejat aquell ordinador, de la mida de quatre frigorífics. La feina de seguretat bàsicament implicava que em pagaven per piratejar sistemes de grans empreses, a instàncies d’aquelles empreses, per veure com n’eren de segures. Mai no eren prou segures i la feina era avorrida, però em va permetre continuar amb les meves pròpies investigacions i tornar-me a posar dempeus. Sabia que no funcionaria a llarg termini, perquè no estic prou interessat en els diners i encara menys en la legitimitat.

A mi el que m’interessa és fomentar la causa de la justícia. L’any 1993 part d’això va suposar ajudar la policia a desintegrar una xarxa de pedofília a Internet. Els vaig ajudar a entendre què s’estaven enviant aquells homes per Internet i com ho feien. Era capaç de copsar com aquelles persones es movien per la xarxa d’una manera que la policia no podia, senzillament perquè no tenia experiència. Els vaig ajudar a comprendre qui eren aquelles persones. No em van coaccionar per fer-ho i no ho vaig fer per ajudar la policia, sinó perquè em preocupava la protecció dels menors.

Però la batuda policial es va endur part de mi, durant un temps, i la vella vena nòmada va tornar a sorgir. Suposo que era infeliç. Més que infeliç: estava estressat més enllà d’allò que mai havia conegut. El clima rebel que sempre m’havia envoltat va penetrar més endins, i durant un temps vaig viure a l’aire lliure i em vaig sentir angoixat. Fent broma sobre aquest aspecte, i animant els meus detractors, diria que va ser un període viscut en la natura salvatge. L’únic bocí de Jesús que val la pena tenir és el bocí en què difon la seva rebel·lió i ho fa durant quaranta dies mentre menja baies, enfrontant-se amb les temptacions del diable i preparant-se per fer el que havia de fer. Però, igual que Milton, crec que el diable té la millor part i, per tant, per aquest motiu, i per altres de més obvis, no m’alinearé amb el fill de Déu. Diguem que estava disgustat i em sentia abandonat mentre errava pel Parc Nacional de Dandenong Ranges. També devia estar esgotat, però alhora impregnat per la convicció que tenia al davant consecucions significatives si era capaç d’assolir-ho. Al bosc de Sherbrooke les temperatures podien ser extremes: sota zero a la nit, però de dia els mosquits em saquejaven. Bevia aigua dels rierols i, si no, anava a buscar provisions al poble. Volia estar sol i observar la meva situació. Mai no vaig veure un ordinador. Estava incomunicat.

Sentia que podia ser un bon pare per al meu fill, però no una bona mare. Era bo ensenyant, estructurant, protegint, fins i tot explicant contes a la vora del llit, però era un negat per a les altres coses, per a les parts més mundanes i menys heroiques de la criança dels fills. Al final, vaig acabar tenint cura del meu fill. Això em va permetre centrar-me de nou i, amb el temps, vaig tornar al meu vell amic: les comunicacions. En aquella època, la gent només podia enviar correus electrònics mitjançant el sistema de la universitat i, a Melbourne, em vaig involucrar en la creació d’una xarxa sense ànim de lucre i un grup de pressió per desregular Internet. Va ser una plataforma per crear Suburbia Public Access Network, un dels primers proveïdors d’Internet a Austràlia. Érem «el PSI^[6] amb llibertat d’expressió» i vam ser tenaços a l’hora d’allotjar materials que d’altres no volien. Ningú no t’ho agraeix, però vam lluitar per la connectivitat del país i, finalment, ho vam aconseguir. Vaig continuar escrivint un codi, la major part del qual vaig cedir gratuïtament, cosa que va culminar amb Rubberhose.

Molts dels primers criptògrafs, aquelles persones tan intel·ligents i inspirades de Standford o del MIT, que volien viure en un món de pures matemàtiques i pensament eteri, estaven preocupats per com protegir la privadesa. Tothom qui ara té un ordinador ho dóna per fet, però les bases de l’autenticació i la protecció de claus van ser establertes per unes persones que van treballar dur i van rebre poc agraïment: sabien que el correu electrònic, les firmes digitals i tota la resta dependrien de la privadesa; altrament, Internet es convertiria en l’enemic de la llibertat d’expressió. Sense seguretat, seria massa fàcil supervisar, controlar i abusar de les vides informàtiques de les persones. Per tant, aquest va ser el gran tema i, en aquell moment, era una qüestió de matemàtiques, la base de la criptografia.

A mesura que les coses es van anar consolidant a Internet, vaig començar a avançar més naturalment en aquella direcció i creia molt fermament, com encara ho crec ara, que cal lluitar per organitzar i conservar la llibertat de la intel·ligència. Al març del 1996 vaig escriure una nota que acompanyava un anunci en línia d’una cosa anomenada Emailers Profit Centre, un projecte de màrqueting de múltiples nivells l’objectiu del qual era vendre milions d’adreces electròniques a empreses comercials. «Qui vol ser el primer a tombar aquest lloc?». Vaig escriure a companys cypherpunks. Aquell era el tipus de repte a què ens enfrontàvem aleshores: com impedir que la xarxa es convertís simplement en una vasta eina perquè les grans companyies i els governs explotessin les persones. O perquè la seguretat nacional ens mantingués vigilats. Em resisteixo a creure en la mena de seguretat dels qui afirmen que «tot allò que no està permès explícitament està prohibit». Qui es pensen que són? O, més ben dit, qui es pensen que som? Són feixistes de la seguretat que mobilitzarien la tecnologia per garantir la seva visió brutal. Són paios amb una idea del Nirvana que consisteix a mantenir un statu quo del ciberespai, en què les lleis de la física s’han reescrit de manera que sigui impossible moure la cadira sense una autorització per escrit. No es tracta ja d’un Gran Germà que t’observa, sinó d’un Gran Germà que controla els teus dits, el moviment de la teva ment i que t’impedeix conèixer el món i la seva informació amb les teves pròpies condicions. El Gran Germà és a casa teva. Està instal·lat al dispositiu que acabes de comprar a la botiga Apple.

Aquesta era l’amenaça i ens hi vam consagrar, sincerament, mentre tota la resta encara estaven intentant aprendre com escriure correus electrònics. Com he dit, avui ningú no es planteja aquesta qüestió: les persones envien centenars de correus electrònics cada dia i els nens «viuen» al Facebook, però aquestes coses es van haver d’inventar i els governs d’aleshores eren contraris a permetre que els usuaris corrents d’Internet poguessin encriptar lliurement. Els governs, especialment el Govern dels EUA, volien una porta del darrere per accedir al sistema. Estaven treballant en una interpretació militar de la vigilància i el primer Internet, les primeres formes de correu electrònic, es podien controlar. Però els criptògrafs es van plantar i avui en dia tenim un Internet relativament lliure d’interferència governamental, excepte si vius a la Xina.

Estava avançant en aquesta direcció —la dissolució dels meus instints de pirata informàtic cap a alguna cosa més matemàtica, amb una finalitat més clara— quan el cas de pirateig finalment va arribar als tribunals l’any 1996. Els meus dos amics del grup dels Subversius Internacionals, en Prime Suspect i en Trax, havien patit en diferent mesura des de la batuda. Per a en Prime Suspect va ser la breu alegria de l’èxtasi i la llarga misèria de la caiguda, que va acabar en paranoia i depressió, i el lent desembull, amb l’ajuda d’un psicòleg, de la relació amb la seva mare i dels sentiments sobre la mort del seu pare. Per a en Trax, van ser atacs de pànic. La seva espiral descendent havia començat molt abans de la batuda i, de fet, en va ser el desencadenant. Es va veure involucrat en un accident de cotxe que el va deixar en una situació de por constant. En el seu llibre Underground —en el qual jo havia col·laborat investigant durant els últims anys—, Suelette afirma que en aquell moment en Trax estava reduït a una agorafòbia absoluta. I així era en trets generals. La batuda policial ens va enfonsar a tots. Tots vam desaparèixer durant un temps en el nostre infern privat i semblava que, amb poc més de vint anys, estàvem marcats per un motiu massa insignificant. Els càrrecs es van airejar. Hi havia una mena de terrible goig entre la premsa d’aquella època. No sabien què significaven les infraccions i s’havien format una imatge ridícula sobre l’amenaça que suposaven aquells nois adolescents. En realitat, el nostre va ser simplement un cas insignificant i repugnant de massa obsessió i massa curiositat i no prou cura; va ser convertit en una cosa d’unes dimensions èpiques i una amenaça nacional per un munt de fiscals llunàtics i escòria dels mitjans de comunicació que s’haurien d’haver informat més bé.

Vaig fer un escrit a la llista de distribució Cypherpunk, al gener del 1996, que reprodueix el fàstic que sentia en aquell moment. Els meus comentaris es referien a la caiguda de Kevin Mitnick, un pirata informàtic americà, definit en un llibre escrit pel seu capturador, Tsutomu Shimura, com el «bandit més buscat d’Amèrica». «Això em fa posar malalt», vaig escriure. «Tsutomu, quan en Mitnick la dinyi, profanaràs la seva tomba i llogaràs les seves mans com a cendrers? L’home que va assassinar un dels darrers pistolers americans coneguts va produir i actuar en un programa estrany que descrivia com ho havia fet. Uns quants anys més tard, ell mateix va morir assassinat a mans d’un membre indignat del públic».

La gent es delectava amb nosaltres i la nostra ingenuïtat, però el fet era que, en el moment del judici, el pirateig ja estava mort. Internet havia posat les coses massa fàcils i la gent de la nova generació era molt descarada en els seus actes. S’havia convertit en part de la cultura pop i cinematogràfica, i alguns de nosaltres ja estàvem pensant en altres maneres de poder accedir als secrets o revelar-los.

Els altres dos volien declarar-se culpables, però jo no volia col·laborar, per dir-ho així, en la meva pròpia criminalització. Quan va arribar la data del judici, m’enfrontava a trenta-dos càrrecs; en Prime Suspect, a vint-i-sis; i en Trax, a sis. Part del nostre crim era haver escrit articles per a la revista interna del grup dels Subversius Internacionals, que tenia un públic de tres persones: nosaltres tres.

Evidentment, l’estrès alimenta l’estrès. I, quan va arribar l’hora de l’audiència preliminar al Jutjat de Primera Instància de Melbourne, la meva ment estava feta miques, especialment perquè en Prime Suspect era el testimoni principal contra mi. Com he pogut comprovar reiteradament en la pròpia pell, en aquest món no s’arriba gaire lluny confiant excessivament en la lleialtat. Les persones són lleials fins que resulta més oportú no ser-ho. Ho sento si això sona cínic, però l’experiència aporta la seva pròpia saviesa, tot i que lentament. En Prime Suspect va firmar els papers, si bé no va pintar la imatge tan amenaçant que hauria pogut pintar. Quan el vaig veure a l’altra banda de la sala d’audiència, me’l vaig quedar mirant. Tenia una mirada impassible. Estava espantat, era jove, però era una mirada que arribaria a conèixer: la mirada de la traïció, pintada a la cara per fer-la passar per l’interès altruista en la veritat. No obstant això, la teva vida és el centre d’atenció en el moment en què un jutge diu: «Que el presoner es posi dempeus», i l’única persona que s’aixeca ets tu. En una ocasió vaig afirmar que la veritable fe comença en aquell instant. En la meva feina, la veritable fe comença amb això i amb una puntada de peu esbotzant la porta.

En Prime Suspect, que s’havia declarat culpable, va testificar una mica abans que jo. No hi va haver pena de privació de llibertat, però sí una fiança de bona conducta de 5.000 $ i un requeriment per pagar una indemnització a la Universitat Nacional Australiana per valor de 2.100 $. El jutge va assenyalar que no s’havia ofert a en Prime Suspect una indulgència especial com a agraïment per la seva cooperació. Aquell va ser un moment trist: tots dos ens adonàvem que havia creuat la línia per no-res, havia destrossat la nostra amistat i havia compromès la nostra dignitat sense obtenir-ne cap benefici. Els processos judicials semblen llargs, però mai tan llargs com la memòria: mai no he tornat a parlar amb ell. D’alguna manera la meva ètica deu ser simple, però no sóc un polític: no podria abusar d’una amistat privada o de feina per obtenir un benefici públic. Simplement no podria. I que algú que formava part d’un grup que s’anomenava els «Subversius» s’aliés amb les pietats de la llei quan les coses van anar maldades, bé, em va saber molt de greu. En Trax va actuar de manera similar i ho va fer sense immutar-se: en el seu cas el jutge va ordenar que no se li imposés cap condemna.

El meu cas es va presentar primer al Tribunal Suprem —gairebé com una qüestió d’ordre, per ajudar a definir els termes del judici— i això ens va permetre intentar entendre què significaven els càrrecs. Què significava exactament acusar algú d’obtenir accés a un ordinador? Si hi havia dades comercials al sistema que l’intrús no va llegir, se l’acusa també de robatori? Si un pocavergonya entra en una casa i roba el diari d’aquell dia, se’l pot sotmetre a judici pel robatori del Matisse que estava penjat a sobre de la llar de foc de la sala d’estar? No obstant això, el Tribunal Suprem volia emfatitzar als tribunals locals que no li havien d’enviar segons quins assumptes, excepte en circumstàncies extremes. Això va ser una vergonya, ja que en futurs casos criminals informàtics va quedar demostrat que havia estat una oportunitat perduda. Aquell dia la llei va fracassar en la seva pròpia referència de curiositat intel·lectual, i tothom va patir, especialment Austràlia, que fins i tot avui dia és incapaç de distingir entre un pederasta i una persona interessada en l’ús dels ordinadors per garantir les nostres llibertats.

Al final, em van posar davant d’un jutge que sabia ben poc del cas. Va deixar clar que hauria preferit una pena de privació de llibertat, però seguint un codi de paritat, va fixar una sentència similar a la d’en Prime Suspect. La meva fiança de bona conducta era deu cops més elevada i tenia menys temps per pagar els 2.100 $ d’indemnització. Em van titllar de criminal, i em va molestar, evidentment; però hi havia una mena d’alleujament pel fet que, aquest cop, no aniria a la presó. Ningú no va destapar una ampolla de xampany, i tenia una vida laboral que havia de reconstruir, però el cas em va ensenyar com de vulnerables serien els pirates informàtics en el futur. Vaig entrar en aquell tribunal essent ja una persona diferent del noi que havia piratejat Nortel, i havia perdut els estreps, com ells diuen, no per seguir la lògica del tribunal, que des del meu punt de vista era primitiva, sinó per seguir la lògica de les matemàtiques i de l’exploració, i endinsar-me més en els terrenys de la justícia. Volia descobrir com les ciències informàtiques podien influir en l’ètica del món modern. Aquell era el meu pla, i em vaig reconstruir a mi mateix amb aquesta finalitat. Mentrestant, Nortel i altres víctimes dels meus anomenats crims de pirateig van començar a utilizar el programari de criptografia que jo havia inventat durant les meves incursions nocturnes pel seu sistema.

Cap victòria no arriba sense una ombra de derrota. I, estranyament, algunes dècades de la teva vida poden semblar una derrota. Algunes persones diuen que ser jove és una victòria en si mateixa, però jo ho dubto. Quan tenia vint anys estava cansat i nerviós d’una manera que ara no ho estic. El que sento és la pressió per intentar fer avançar les coses. Tinc davant meu una invitació per anar a una festa que fèiem al nord de Melbourne per Pasqua, l’any 1996, organitzada pel grup de persones implicades en la creació d’aquell primer PSI, suburbia.net. Només mirant la invitació em puc fer una idea de qui era jo aleshores. Era una persona molt excitable i compromesa, però sens dubte autoritària i un gra al cul. Després d’haver explicat la logística de la festa, a la invitació hi ha un petit qüestionari.

Espero que us hagin agradat els àrbitres de netbol. No tinc gaire clar quin paper se suposa que havien de tenir en la pròxima revolució. En qualsevol cas, la «invitació» suggereix que els nostres associats de confiança poden trobar-se entre simpatitzants del grup de rock St Etienne i admiradors d’escriptors com Philip K. Dick i Nabòkov. No calia pagar entrada, si bé la gent podia portar maquinari i cables com a donatiu. Normes d’etiqueta: «Anar vestit d’incògnit tipus dècada de 1930 és perfecte».

No puc recordar si la festa va estar a l’altura de la meva retòrica. Però tota la meva vida d’aleshores era allà, en aquella invitació, per no parlar de l’esdeveniment. Durant aquells anys salvatges més aviat commovedors, també vaig aprendre a odiar la religió. Dic «odiar», però, com a bon aquari, no m’agrada odiar res. Diguem que durant el període abans d’anar a la universitat —el meu següent moviment va ser estudiar Matemàtiques i Física a Melbourne— vaig aprendre fins a quin punt la religió organitzada probablement era quelcom diabòlic. Vaig arribar a entendre la meva aversió per la religió com una part fonamental de la meva confiança. Interpreteu-ho com vulgueu. Estic segur que això és vàlid per a molts de nosaltres. Un cop vaig acabar en un alberg de motxillers ple de dotzenes de cristians de la University Christian Convergence d’Austràlia. La majoria eren dones joves i vaig esdevenir, en certa manera vergonyosament, una mena de Thomas Hardy de G. K. Chesterton, l’ateu del poble, mentre intentaven convertir-me amb els moviments sinuosos dels seus pits. Una de les devotes era l’encisadora filla d’un pastor de Newcastle. En algun punt del meu festeig no deliberat amb ella, ella va alçar la mirada, va abaixar les parpelles i va dir: «Ai, saps tantes coses! Jo gairebé no sé res!».

«Per això creus en Déu», vaig replicar-li. Aquesta brutalitat familiar la va deixar sense paraules. Semblava que jo era exactament allò que havia desitjat secretament: un home disposat a discrepar obertament amb el seu pare. Un home, en altres paraules, disposat a ser prou home, prou fort; els escriptors de novel·les romàntiques dirien (i tenia la sensació que ella els havia llegit) un home disposat a no arrossegar-se suplicant davant el Déu del seu pare.

Això, jo ho anomeno la part divertida de la religió. La part menys divertida se’m va revelar entre els seguidors de la cienciologia, l’eructe cerebral del difunt L. Ron Hubbard, que s’embutxaca milions cada any i és el súmmum del pensament ocultista. Com passa sovint amb aquesta mena de cultes, han trobat que és més aconsellable mantenir les seves creences i pràctiques més sonades allunyades dels nous membres fins que estan prou sonats, cosa que pot durar anys mentre la saba nova avança lentament pels costosos «nivells». Tot el sistema de la cienciologia engendra submissió cega i secretisme, les dues coses de les quals fujo des que vaig néixer. Estic segur que he tingut els meus moments de desencerts, però cap no podrà competir mai amb el constant brollador de sense sentits que surt de l’Església de la Cienciologia. Potser estic equivocat, evidentment, i la Terra és, en realitat, una colònia penitenciària destruïda d’alienígenes de l’espai exterior, però no n’estic convençut. En la nostra defensa d’Internet, vam veure clar, fa alguns anys, que la cienciologia era un dels grans enemics de la llibertat que Internet podia fer possible. Internet és, per la seva naturalesa inherent, una zona sense censura. I això no és bo per als adeptes de Hubbard, que veuen la censura, l’ocultació i la revelació (previ pagament) com l’únic motiu de la seva existència.

L’Església de la Cienciologia ha conreat una vasta xarxa de manipulació. Ha utilitzat processos legals i assetjament il·legal per perseguir diaris, antics membres i molts d’altres, fins i tot estant subjecta a una investigació de l’FBI. Sinistrament, l’Església de la Cienciologia considera que els seus ensenyaments religiosos són secrets comercials amb copyright. Més endavant, WikiLeaks els va delatar mitjançant la publicació d’una sèrie d’aquests ensenyaments sense sentit, reblats amb la frase «Copyright 1996, per L. Ron Hubbard, Tots els drets reservats» estampada a cada pàgina: «L’estat de Clar^[7] és espantós. Hem estat esperant aquest estat durant molt de temps. Quan un individu assoleix l’estat de Clar, passa per un sotrac». Si em perdoneu el joc de paraules, enfrontar-me a aquests sonats em va aportar claredat. La lluita contra l’Església de la Cienciologia és molt més que la Xarxa contra un munt de sonats amb massa diners. Es tracta de la supressió corporativa d’Internet i la llibertat d’expressió. Es tracta de la propietat intel·lectual i el significat de l’expressió personal i el principi d’accés il·limitat. L’any del meu judici a Austràlia vaig escriure sobre tot això i sobre com els precedents fixats per l’Església de la Cienciologia avui demostrarien ser armes útils per a la tirania corporativa de demà. Sempre he estat un activista de soca-rel, però aleshores dedicava tot el meu temps, quan no estava amb el meu fill, a construir el que podríem anomenar plataformes de protesta local. Per exemple, vam manifestar-nos fora de l’Església de la Cienciologia, a Flinders Street, repartint pamflets mentre també combatíem, en llistes de distribució i taulers de missatges, tots els seus esforços per suprimir la llibertat d’expressió.

Va ser un viatge del món local al global i viceversa. El tipus de viatge que més m’agrada.