1. SOLITARI

Em considero afortunat d’haver nascut d’uns pares amb ganes de saber, que omplien de preguntes l’aire que respirava. Un dia em toparia amb els meus enemics i m’odiarien per perseguir la veritat. Enmig de tants insults, gairebé et pots oblidar de com et dius. Però sé prou bé qui sóc i vull explicar-vos-ho jo mateix. Em dic Julian Assange. I, tot d’una, la policia de Londres em buscava. El relat es podria acabar aquí, si no fos per les complicacions del temps, la història i la personalitat. Diuen que el passat és un altre país, però també ho és el futur si permets que ho sigui: a tota velocitat a la part del darrere d’una furgoneta de la policia anglesa, comences a veure el món.

Cridaven el meu nom. Corejaven eslògans. I els fotògrafs de la premsa s’amuntegaven al voltant de les finestres com una pila de crancs en una galleda. Semblava com si colpegessin la furgoneta i hagués de bolcar, però només era la premsa intentant aconseguir fotografies. Em vaig ajupir amb el cap entre els genolls, perquè no volia que se’m presentés com un criminal. En un moment determinat vaig aixecar el cap i vaig veure com les càmeres s’encastaven contra els vidres tintats per enxampar-me. Em vaig cobrir el cap amb els braços. Aleshores, de sobte, el vehicle va accelerar i va desaparèixer. Altres presos cridaven des de les seves cel·les, sense saber qui era, clarament sobtats pels cops contra la furgoneta. D’altres reien pel rebombori creat. L’espectacle s’havia acabat. Ens va costar quaranta minuts arribar a les portes de la presó de Wandsworth. Era el 7 de desembre de 2010.

A la porta d’entrada vaig sentir-me estranyament segur de mi mateix. Suposo que, en part, era perquè sabia que estaven analitzant tot aquell embolic. Sabia que el món n’estava a l’aguait i això feia que el meu patiment valgués la pena: ser la persona en qui visiblement recauen les crítiques contribueix a la causa. Una part de mi estava aterrit per la idea de ser titllat de criminal per fer la nostra feina, però sabia prou coses per veure que allò no faria sinó destacar la importància de la justícia. En una situació com aquesta, la valentia no hi pinta res; només l’astúcia. Em van demanar que signés el registre de les meves pertinences, que aquell bon dia es reduïen a un bolígraf i 250 £ en metàl·lic. Em van fer despullar i de seguida em van donar la roba de la presó: un pul·lòver i uns pantalons de color gris. Oscar Wilde, quan el van transferir a aquesta mateixa presó l’any 1895, va muntar un bon sidral quan es va assabentar que la seva armilla havia desaparegut. «Disculpeu l’explosió de sentiments», va dir al guàrdia. Miraré de deixar de banda les paraules «com Wilde», i no diré res del meu petit arsenal d’armilles, però era impossible que l’irlandès no em vingués al cap en aquella repugnant garjola victoriana. Més tard el meu advocat em va dir que m’havia estat consumint en la mateixa cel·la que Wilde. No sé si creure-m’ho, però l’esperit de Wilde, la seva lluita contra els prejudicis, hi era present. El van tractar molt malament i el van tenir en condicions inhumanes i desoladores, i he de confessar que el que em venia a la ment a Wandsworth eren els altres presos, els del passat i els futurs.

Vaig pensar molt en Bradley, el jove soldat nord-americà que patia un tractament duríssim en una presó dels Estats Units, condemnat sumàriament, en la meva opinió, per haver alertat suposadament d’una guerra il·legal. En els confins d’aquella cel·la vaig pensar molt en ell.

Una de les coses que succeeixen gairebé automàticament és que comences a caminar amunt i avall. Com una pantera en una gàbia, has de trobar una vàlvula d’escapament. Caminava amunt i avall, i planejava què fer, mentre psicològicament mirava d’adaptar-me a aquell espai tan reduït. Sabia que ser allà era desagradable i horrorós, però no duraria gaire temps. Et repeteixes aquesta mena de coses i mires de centrar-te. Al món de fora, com se sol anomenar, els meus advocats feien hores extres per treure’m d’allà, però mentre caminava en cercles aquell món em quedada a anys llum, i vaig sentir com mai el significat i el pes de la paraula solitari.

Per esmorteir el soroll, i potser el fred, l’ocupant anterior de la cel·la havia tapat el conducte de ventilació amb un paper DIN A4. Més tard, quan els guàrdies van apagar els llums, vaig entendre que, al cap i a la fi, el pitjor de tot era estar incomunicat. Jo visc per a l’art de la comunicació, i de sobte vaig saber que allò em resultaria molt dur; no sentir res i que ningú no em sentís. I encara més dur tenint en compte la posició de WikiLeaks: estàvem ficats en una guerra de comunicacions amb diversos adversaris, i eren situacions que exigien un seguiment constant. Quan al matí va arribar la llum del dia, sabia que el primer que havia de fer era assabentar-me de com fer trucades. Segur que feien alguna concessió i permetien a algú accedir a Internet. De fet, ja sabia que era poc probable, però la meva posició inicial sempre és confiar que l’impossible només és impossible fins que la teva imaginació demostra el contrari. Així que vaig continuar pensant i esperant i, finalment, vaig prémer el botó d’emergències.

Em van deixar veure el director. Va decidir que m’havien de traslladar al Centre Onslow, amb els presos «de risc». El centre, de diversos pisos d’alçada i diverses cel·les d’amplada, té una cultura pròpia dins la presó. Semblava que m’hi havia de traslladar perquè, segons el director, corria risc de ser atacat pels altres presos. Era una suposició estranya, perquè els presos que havia conegut estaven clarament de la meva part. A Onslow els replans eren plens de violadors i pedòfils, caps criminals i algun famós. Jo estava sol en una cel·la i encara no se’m permetia fer cap trucada. Ni telèfon, ni material per escriure, ni la més mínima oportunitat de parlar amb els meus col·legues. Estava allà plantat, a la cel·la, amb ganes de rebel·lar-me però amb pocs mitjans.

La cel·la era al soterrani, feia aproximadament dos metres per quatre, tenia un llit, una pica, un vàter, un escriptori, un armari i les parets de color d’os. Gran part de l’espai de les parets era ocupat per una estructura de plàstic de color gris apagat; era el sistema de ventilació i d’aigua per al vàter i la pica. Estaven dissenyats per minimitzar la possibilitat d’autolesionar-se, però això feia que tot fos sonso, allisat i ocult. La pica no tenia aixetes, no hi havia cap maneta per estirar la cadena, ni cisterna. Tot era automàtic i funcionava amb un toc. A la paret, vora el llit, hi havia un botó per a emergències i unes cortines al voltant del vàter. A la part superior d’una paret hi havia una finestra, amb barrots a intervals de quatre centímetres, que donava al pati de la presó on es feia exercici, un espai petit encerclat per una tanca metàl·lica amb filferro espinós al capdamunt. De tant en tant, al matí, per la finestra veia com anaven passant les cames dels presos al pati, sentia crits, fragments d’acudits i converses. Sobre la porta de la cel·la una càmera de vigilància amb infrarojos contemplava l’habitació, armada amb un reguitzell de díodes LED que emetien una llumeta vermella tota la nit, constantment a l’aguait. La porta de la cel·la no tenia cap marca llevat d’un espiell al centre, cobert amb una tapa metàl·lica per la part exterior.

Despertava curiositat en els altres presos, i constantment la tapa metàl·lica de la porta de la cel·la s’aixecava, ja que miraven per l’espiell per veure què feia. Hi ha una pel·lícula de Robert Bresson titulada Un condemnat a mort s’ha escapat, una pel·lícula bonica, però, sobretot, una proesa de l’enginyeria de so, en què el cop d’una cullera contra l’enrajolat sembla orquestral. Tots els sons eren així a Wandsworth: amb un eco i una buidor enormes. La tapa metàl·lica va fer un sorollet en ser aixecada i vaig notar un ull. Sí. Volien veure què feia a la cel·la. O com era. Avui cap situació no és immune a l’ull a la recerca de famosos i vaig sentir que murmuraven a la porta de la cel·la. Murmuris en veu alta. «Vigila amb qui parles». «No et passarà res». «No et refiïs de ningú». «No t’amoïnis per res».

Em sentia com si estigués en una mena de Barbarella desviada. Volia ser a fora fent la meva feina de periodista, i no allà entaforat fent de màrtir. Les experiències de la meva vida em feien impossible suportar l’infern burocràtic de la presó i l’horror estigmatitzant de veure’m reduït per la cega autoritat. Cada hora del temps passat a la presó és una mena de lluita de guerrilles contra la paperassa invasora i les normes paralitzants. Només fent una sol·licitud per comprar un segell de correus perilles de quedar sepultat per una allau de formularis. Un cop em van haver canviat a la unitat de separació, vaig continuar amb la meva campanya per fer trucades. Era estalinista. Em va costar la major part de la meva estada allà aconseguir fer una trucada al meu advocat. Per fer una trucada d’aquestes característiques, havies de trucar a un número acceptat en una llista de números presentada prèviament i havies de disposar de saldo per trucar. Hi havia dos tipus de saldo, nacional i internacional. Formularis diferents. Tots dos formularis eren difícils d’aconseguir i també era difícil que t’atenguessin. Vaig emplenar els mateixos formularis tantes vegades que el procés semblava el de Jarndyce i Jarndyce^[1] a El casalot. Etern. Havia de donar el nom, el número de telèfon, l’adreça i la data de naixement de la persona a qui volia trucar. Havia d’emplenar un formulari per aconseguir un PIN per al compte telefònic nacional i un altre PIN per al compte internacional. Va passar de ser una farsa a ser un malson i, finalment, una forma de tortura. Els formularis no paraven d’anar i venir o de perdre’s. Quan per fi arribes al telèfon, només se’t permet parlar deu minuts. Després has d’esperar cinc minuts per fer una altra trucada. Enregistren totes les trucades llevat de les trucades als advocats, però cal fer més passos per demostrar que l’interlocutor és un advocat. Com a part d’aquesta feinada per a l’acceptació, la presó només admet números d’oficines, no de telèfons mòbils, tot i que el cert és que els advocats es passen la vida enganxats al mòbil. I no s’acaba mai; un miasma kafkià d’obstacles i agressions passives.

Al final vaig aconseguir parlar amb la meva mare i el meu advocat. També vaig intentar parlar amb Daniel Ellsberg, l’home que va revelar al món els Papers del Pentàgon. No el vaig trobar. Resulta que estava ocupat encadenant-se a les portes de la Casa Blanca. (Li van treure les manilles perquè no ho pogués fer). «Bon dia, Dan», vaig dir a la bústia de veu. «Només et volia dir alguna cosa des del fons d’aquesta garjola victoriana. El missatge és per a la resta de persones: “Tant de bo fossis aquí”».

A mesura que anaven passant els dies, van començar a aparèixer documents per sota la porta de la cel·la; alguns arribaven de nit, entregats enmig de murmuris. Molts eren retalls de diaris o articles baixats d’Internet amb comentaris del pres en qüestió. «Abunden les violacions en la societat igualitària sueca?», deia un article. Als confins d’una presó la conspiració és generalitzada, igual que l’empatia amb els advocats: evidentment, els empresonats tenen experiència, i molts són durs amb si mateixos i amb el sistema que els envolta, i donen per fet que la cultura de la presó es vol aprofitar de tu. Molts dels meus corresponsals —els que em deixaven coses sota la porta— eren veritables experts en els errors de la justícia, la qual cosa em tranquil·litzava en hores intempestives. Seria massa indulgent pensar que tots els presos són innocents, però alguns ho són, i em semblava que els documents i les cartes eren una expressió de solidaritat. També hi ha molta ira, i em sentia enutjat en intentar fer exercici en un lloc tan petit, caminant fent un vuit com una abella embogida.

Un matí va arribar un sobre buit. Vaig mirar per la finestra i vaig veure que estava nevant. Crec que era el 10 de desembre. Més tard vaig descobrir que el sobre en un principi contenia un exemplar de la revista Time. A la portada hi sortia la meva cara amb una bandera dels Estats Units tapant-me la boca. L’article principal es referia a mi com «un showman amb un talent excepcional». Potser ho sóc, però en aquell moment no m’hi sentia gens. La revista Time em va fer pensar en el temps que havia de passar a la presó, i per trencar la monotonia vaig continuar buscant altres coses entre els corrents d’aire de sota la porta, coses per al pres número A9379AY. La cosa funciona així: et mantenen en silenci, en la foscor, i et redueixen a un número de sèrie, mentre tu cerques la llum per sota les portes i més enllà de les parets.

Un dels articles més reveladors que vaig trobar sota la porta venia d’un pres anomenat Shawn Sullivan. Era un exemplar del tractat d’extradició entre el Govern del Regne Unit de Gran Bretanya i Irlanda del Nord i el Govern dels Estats Units d’Amèrica, signat per David Blunkett i John Ashcroft al març del 2003. L’article 7 tractava de la pena capital, i indicava que un estat del qual se sol·licita l’extradició pot negar-la si el país sol·licitant considera que el crim es pot punir amb la pena de mort. Els polítics nord-americans ja havien demanat la meva extradició perquè fes front a les acusacions en virtut de la Llei d’espionatge. El congressista Peter T. King va escriure a Hillary Clinton per fer-li saber que jo era al capdavant d’una «organització terrorista» i que se m’havia de tractar com a tal; el mateix Peter King que solia recórrer els carrers de Nova York sacsejant un pot per a la recollida de diners per a l’IRA i s’autoanomenava «l’Ollie North^[2] d’Irlanda». Em sorprenia veure com d’ordinaris eren aquells guàrdies que havien de preservar l’ordre. Vaig tornar a llegir el document i em vaig adonar que, independentment del que diguessin de mi o s’inventessin, jo només era un peça dins de quelcom molt més gran. L’únic que podia fer era mantenir el cap clar, entomar les crítiques i la caricaturització del meu caràcter i els meus motius, i continuar treballant.

M’arribaven cartes i jo també n’enviava alguna, però sempre amb dificultat, ja que la màquina de la burocràcia no s’aturava. Una presó és com una illa on els interns semblen inabastables; també és una idea concreta i viva de l’abús de poder, i les cartes m’ajudaven a sentir-me acompanyat en aquells dies difícils a Wandsworth. Les cartes em mostraven un país diferent de l’Anglaterra aquella de buidar l’orinal, on les persones s’adonen que elles mateixes han d’expressar els arguments de la seva pròpia llibertat. Des de Hampshire em deien: «Estimat Julian, no em coneixes. Només sóc un més dels milions de ciutadans de tot el món que saben què està passant i que no estan cegats pels jocs polítics dels quals ets víctima». Des de Tulse Hill: «No oblidis mai que l’èxit de WikiLeaks és decisiu per a l’evolució del món. PD: T’envio un trencaclosques perquè continuïs rumiant». Des de Basingstoke: «Et dono suport i penso que estàs sent tractat injustament i assetjat per forces poderoses». Des de York-shire: «Sents el soroll de l’esfondrament? Continua així. Ets benvingut al nord de Yorkshire sempre que vulguis. En aquest racó del món també tenim una excel·lent banda ampla». Des d’Essex: «Crec que el teu cas ha fet posar en guàrdia molta gent i pensar una mica més sobre el poder, la política i la corrupció». Des de Merseyside: «Ahir a la nit vam pensar en tu i vam desitjar que estiguessis bé en un lloc tan desagradable. Quan t’alliberin, pots pujar cap a la zona nord-oest i explicar a la gent la importància de la llibertat de pensament, d’expressió i d’informació?».

Entre el correu hi havia missatges en forma de postals de Nadal, signades breument com «Una senyora gran» o «Un amic». Una mica menys amistós, tot i que va arribar a la mateixa hora, va ser un retall del Washington Times, que deia «Assassinar Assange?». L’autor d’aquesta graciosa al·literació, un tal Jeffrey T. Kuhner, va estroncar la calidesa d’aquelles postals afectuoses. Va escriure: «El senyor Assange no és ni periodista ni editor. Més aviat és un combatent enemic i l’hem de tractar com a tal». I per si quedava lloc per al dubte quant al significat, Kuhner ho sentenciava amb una frase final: «Hauríem de tractar el senyor Assange de la mateixa manera que els altres objectius terroristes destacats: matant-lo».

Suposo que m’hauria d’haver sorprès que un company de professió em sotmetés a aquesta mena de retòrica, però feia temps que havia après que molts periodistes no són sinó taquígrafs al servei dels poderosos. Per què m’havia de sorprendre llegir que Jeffrey Kuhner em volia veure mort, quan Sarah Palin, l’estrella televisiva i governadora de pacotilla, ja m’havia qualificat d’«agent antiamericà amb les mans tacades de sang»? I si el fiscal general Eric Holder creia que era un «enemic dels Estats Units», per què m’hauria de sorprendre llegir que el neoconservador de Fox News Charles Krauthammer volia que em pensés que estava en perill cada vegada que sortia al carrer? Jack Goldsmith, anterior assessor de Bush, es devia pensar que elogiava els mitjans nord-americans quan va dir que el seu «patriotisme» feia que fos fàcil per al Govern treballar amb ells, però si jo fos objecte d’un «compliment» així, crec que dimitiria.

Quan tornava del pati d’exercici cap a la cel·la, o de la biblioteca cap a la cel·la, notava que els altres interns m’observaven. Les autoritats tenien la paranoia que algun pres em faria una foto amb el mòbil. Se suposa que no poden tenir mòbils, però molts en tenen, i semblava probable que una foto acabés en un diari. Per això el director em va assignar un guàrdia que m’acompanyava a tot arreu.

—Es pensen que tots em volen enxampar —li vaig dir.

—Qui?

—Les autoritats.

—Bé —va dir—, tothom té un preu i aquesta gent no té res.

Vaig veure’m amb un capellà catòlic en una de les sales de visita. No va ser una qüestió d’orientació espiritual —tampoc no en sóc el candidat perfecte—, però l’home era d’Uganda i em va caure bé, i vam riure plegats mentre parlàvem. Pel passadís de tornada vaig fixar-me en l’obra Un pavelló de cancerosos^[3] de Soljenitsin en un prestatge. Em vaig emportar el llibre a la cel·la i m’hi vaig ficar de ple: la vella saviesa sobre la crueltat i el consol del meravellós llibre. En la història apareix una dona culta de classe mitjana; el seu marit és en un camp de treball i ella es pregunta què li ha de dir al fill. «Amb la veritat n’hi ha prou per ensorrar un home dret i fet, oi?», es diu. «N’hi ha prou per fer-te miques. Potser hauria d’amagar la veritat i fer-li entendre com és la vida? Al cap i a la fi, el noi prou que té ulls a la cara; hi veu».

«Fes-lo carregar amb la veritat!», va sentenciar l’Oleg.

A fora hi havia una cobertura mediàtica descomunal. Això ho sabia per la gent que em donava suport, i em transmetia calma: ara Cablegate representava la publicació de material confidencial més gran de la història. També vaig pensar en els costos i les causes de l’assumpte suec. En no tornar a trucar a aquelles dones realment vaig deixar la porta oberta a l’odi? Potser el temps es desplega seqüencialment, però no passa el mateix amb l’experiència. A la presó vaig pensar en la forma que havia pres la meva vida, en les oportunitats, les crisis i, al final, vaig acabar immers en el món de més enllà. M’havia equivocat en fer-ne la valoració? O allò era proporcional al que intentava aconseguir? Els havia clavat un cop massa fort, als ianquis? Vaig suposar que el cas s’acabaria, després de moltes tribulacions per a tots els implicats, però que s’acabaria, i que jo aprendria molt del que havia passat aquell any horrorós. Sí. En reclusió total em sentia amb prou fúria per sobreviure cent anys, però el meu objectiu era continuar amb la nostra feina de divulgació i veure com responia el món.

La vista per a la llibertat sota fiança es va fer als tribunals de Westminster, a Horseferry Road, el 14 de desembre. Els tribunals eren plens de gom a gom, igual que el carrer per on m’apropava dins una furgoneta de policia. Algú va dir que els carrers al voltant de Victoria eren traïdors. Jo vaig somriure, pensant: «Jo sí que sé què és la traïció, deixeu els carrers en pau». L’acusació no volia que se’m concedís la llibertat sota fiança per res del món, i em presentava com un dels dolents de James Bond, amb molts contactes i amb un do per a la informàtica, amb moltes probabilitats de guanyar la partida a les forces de vigilància. Insinuaven que piratejaria el sistema del braçalet electrònic de control. Segur que podríem fer-ho, però, com sol passar, l’acusació, igual que la major part de la premsa, es decantava per una ficció menor. Necessitaven un dolent amb els cabells grisos, una mena de sonat que acaronés un gat i es dediqués a la seducció en sèrie i la dominació del món. Era interessant —era alarmant— veure com permetien que la idea de justícia es confongués, amb aquella profusió de titulars absurds al meu voltant. No tenia cap sentit oposar-s’hi. S’havia creat una imatge, i jo no tenia l’habilitat ni la voluntat de vèncer-la. De fet sempre vaig saber que els meus advocats s’haurien de barallar amb una acusació i una premsa que es pensaven que miraven una pel·lícula en lloc de tractar amb la vida d’una persona.

En un punt el jutge va reprendre el públic per fer ús de Twitter. Em va semblar prou simbòlic. Quant als tribunals britànics, sovint és el menyspreu el que provoca el desacatament, i al centre del meu cas també hi havia el que potser anomenaríeu un rebuig generacional. (Finalment, un consell d’ancians del Tribunal Superior va decidir, després del nostre cas, que es permetria usar Twitter als tribunals). També hi va haver molt d’enrenou en relació amb l’import de la fiança. Tot i que sóc un activista i el cap d’una organització sense afany de lucre, els titulars de pel·lícula els animaven a fixar una fiança per l’esgarrifosa xifra de 240.000 £. Jo encara pensava que no seria la víctima d’aquesta situació. Que no era un criminal. Aquell mateix sentiment havia estat molt fort quan vaig arribar aquella tarda amb la furgoneta. Les càmeres tornaven a encastar-se als vidres i vaig aixecar el cap, fent un senyal de pau amb els dits. Aquella fotografia va aparèixer a tots els diaris, però només va ser un acte impulsiu, un intent de dir: «No em convertireu en un criminal atemorit».

Havien intentat aixafar-me en aquella presoneta, però aquell dia vaig anar als tribunals convençut que la història anava prenent forma, i no de la manera que ells volien, sinó com volíem jo i els meus partidaris.

Però continuava estant en perill. Començava a adonar-me que vivia en el perill. No obstant això, jo era al banc dels acusats arremetent amb el meu sentit de la decència i la veritat contra el seu; per a mi es tractava d’un judici fictici, i quan no podien trobar contradiccions en els nostres arguments, aleshores es dedicaven a carregar contra la meva personalitat. Anava entenent el joc. Però jo era allà, al banc dels acusats, amb la certesa que no em coneixien. Potser jo només era un producte de la seva pròpia imaginació atemorida; l’acusació, com molts polítics en molts països, em veia com una amenaça, mentre que moltes persones normals veien en la nostra organització una oportunitat. Vaig mirar els meus partidaris entre el públic i els vaig saludar amb la mà.

Se’m va concedir la llibertat sota fiança el dia 14, però després em van dir que les autoritats sueques havien apel·lat contra la decisió i que hauria de tornar a Wandsworth. Va ser dur d’acceptar; haver de deixar altra vegada els meus amics i les persones que em donaven suport, haver de deixar que els advocats s’encarreguessin de parlar, haver de tornar a entrar en una furgoneta policial i obrir-se camí entre el niu de mitjans. Va ser dur tornar a la meva cel·la i sentir com tancaven la porta rere meu. Però, tal com vaig dir a la meva mare abans de la vista, les meves conviccions eren indestructibles i les circumstàncies no havien fet trontollar els meus ideals.

Després de dues nits més a la presó vaig tornar als tribunals; aquesta vegada, al Tribunal Superior, el 16 de desembre. Aquells dos dies al tribunal es van tractar els requisits tècnics. No puc dir res profund del jutge, només que no va parar de comportar-se com si tingués un corresponsal del Times enganxat a l’esquena. Altrament era difícil d’entendre per què creia que la meva fiança havia de ser tan alta i la meva vigilància amb un braçalet electrònic tan severa. Per a ell jo era una mena de cervellet misteriós d’una pel·lícula, que probablement desapareixeria en qualsevol moment enmig d’un núvol de fum, una pluja de trets làser o un sofisticat helicòpter. En realitat la meva situació era molt més normal del que s’imaginava. No tenia casa ni cotxe, gairebé no tenia pertinences, i tenia una bossa de telèfons. Realment el jutge no havia entès res, i va imposar un càstig pensant que seria preventiu. No hi havia cap càrrec contra mi, i em volien interrogar en un país amb uns motius en què, políticament, jo no tenia cap raó per confiar. I això era tot.

Finalment van arribar els diners per a la fiança, recaptats pels meus partidaris, i es va desestimar l’apel·lació sueca. Estava a punt de ser lliure. Però no sabia quant duraria aquella llibertat. Em tindrien en arrest domiciliari a Norfolk, a casa d’una de les persones que em donaven suport, a l’espera de la vista per a l’extradició al febrer. Però al Tribunal Superior va ser un moment de joia. Personalment, sentia que el temps a la presó havia estat traumàtic, encoratjador i instructiu; per fi veia la dimensió i l’escala del que feia WikiLeaks. L’experiència em va fer mirar cap al meu passat i em va confirmar el futur. Ara lluitàvem oficialment contra el poder de l’ordre establert, contra les seves assumpcions, contra la seva capacitat de silenciar la gent, contra les seves pors.

Vaig presentar-me a les escales del tribunal una mica abans de les 6 de la tarda. Allò seria perfecte per a la retransmissió en directe del telenotícies vespre. Amb els meus advocats al costat, de seguida vaig sentir una aclamació i vaig veure una munió de fotògrafs i periodistes. Era fosc però l’escena estava il·luminada pels flaixos de les càmeres. Tantíssima gent i era impossible veure-hi més enllà d’un parell o tres de metres, a causa de la foscor i de la neu que queia amb força. Em vaig quedar allà dret i, finalment, tot es va calmar i vaig pensar què volia dir. Havia de donar les gràcies a moltes persones i, en certa manera, tot i que era un moment de celebració, també em recordava dels homes i les dones en presons d’arreu del món, reclosos en solitud, ignorats pels mitjans, sense ningú que els pogués pagar la fiança i sense cap perspectiva de ser posats en llibertat.

Oi que la neu té una mena de poder que atenua les coses? Que calma el frenesí de la vida i esmorteeix el so? Era la sensació que tenia mentre estava allà dret i es va fer aquella claredat. La neu estava il·luminada pels centenars de flaixos de les càmeres. Me la vaig mirar uns quants segons i, a les escales del tribunal, vaig pensar que havia vingut de molt lluny per veure aquella neu.