9. EL MÓN QUE VA VENIR DEL FRED

No gaire abans dels incidents sobre els quals acabo d’escriure, vaig voler anar a Àfrica i temptejar el terreny. Eren els primers temps de WikiLeaks i tenia la sensació que havia de viatjar per tal d’ampliar, per dir-ho d’alguna manera, les mires del projecte. Sabia que el Fòrum Social Mundial se celebraria a Nairobi al gener del 2007, i un amic de Melbourne, en Matt Smith, estava disposat a finançar part del viatge i a acompanyar-m’hi. El fòrum havia sorgit com a alternativa al Fòrum Econòmic Mundial. Com que se celebrava a Kenya, sabia que atrauria moltes ONG i participants amb connexions, cosa que el convertia en el lloc ideal per donar la primera xerrada autèntica sobre WikiLeaks. En aquell moment esperava que atrauria voluntaris i contactes. Havíem publicat alguns dels primers materials, però les grans filtracions inicials —Guantánamo i Fallujah— encara no havien vist la llum. Estic convençut que tenia la sensació que obrint la paradeta a Àfrica marcaria el to de WikiLeaks, deixant clar des de bon principi que érem una organització global, no pas occidental, amb ulls arreu.

Immediatament vaig sentir una connexió amb Àfrica. L’aire era diferent, i durant el fantàstic període de feina en què vaig preparar les coses, necessitava un canvi d’atmosfera, així com la sensació tonificant d’expansivitat que semblava viatjar amb el vent. Isak Dinesen va captar a la perfecció la brisa de què parlo a Memòries d’Àfrica.^[13] «Enmig del dia, l’aire estava viu sobre la terra», escriu, «com una flama ardent; centellejava, onejava i brillava com aigua corrent, reflectia i duplicava tots els objectes… En aquell aire alt podies respirar més fàcilment, obtenies una seguretat vital i una lleugeresa de cor. Als altiplans et despertaves al matí i pensaves: aquí estic, on em correspon estar».

Després de comprar els nostres visats de 50 $, en Matt i jo vam sortir de l’aeroport i vam veure les girafes trotant allà lluny. Diuen que els éssers humans provenim originalment del Rift Valley, a Kenya, i, per tant, en certa mesura, anar a Kenya és sempre tornar a l’origen: tornes a on la teva biologia espera que tornis, a un determinat grau correcte de llum, humitat i temperatura. Potser és per això que la gent sovint destaca que s’hi sent com a casa. Isak Dinesen ho va dir, però tots ho diem quan som a Kenya. I la gent és amable. Per a algú com jo, que sempre es mou, aquell lloc em va donar la sensació de generositat i satisfacció general. Estava convençut que aquell era el lloc on havia d’estar. Evidentment, els índexs de criminalitat i la incidència de la sida són molt elevats, però si em sentia tens mentre ens dirigíem a Kisumu i a l’Estadi dels Jocs de la Commonwealth, és perquè estava segur que aquella visita seria fonamental per al desenvolupament de WikiLeaks.

«Pensa globalment, actua localment»: feia temps que aquell havia estat un article de fe entre els simpatitzants d’esquerres que eren el públic predominant al Fòrum Social Mundial, però jo preferia veure les coses de forma lleugerament diferent. Quan el món no va més enllà dels pobles, els turons i les muntanyes que ens envolten, i més enllà només hi ha llegenda, salvar el món és quelcom assequible i una activitat natural per a totes les persones de caràcter independent. Però actualment només es necessita un mínim d’educació i un mínim d’accés als mitjans de comunicació per adonar-se de com n’és de vast el món. I aquest fet és desmoralitzador. Resulta impossible imaginar-se que les teves pròpies accions puguin aportar una diferència important. Per tal d’interactuar de manera significativa amb el món, cal o bé constrènyer la imaginació —per encongir artificialment el món— o bé intentar alguna manera d’implicar-se realment en el món tal com el perceps actualment, amb la seva sobrecàrrega informativa i tot plegat. Cada vegada estava més convençut que aquesta segona opció era l’única via per aconseguir un canvi real, i anar a Àfrica va ser en certa manera un intent de posar-ho a prova, de comprovar si WikiLeaks podia ser una organització que «pensés globalment i actués globalment».

Nairobi era bastant salvatge, en certa manera. Ens allotjàvem en tendes de campanya, concretament en tres tendes, una dins de l’altra, per evitar els mosquits (missió impossible), i ràpidament ens vam veure implicats ajudant en l’organització de l’enregistrament, la traducció i l’arxiu dels actes que se celebraven al fòrum. En una ocasió vaig entrar a la suite presidencial a l’estadi. Estava pensada per ser un bon punt neuràlgic des d’on coordinar-ho tot. Un escriptori gran, mobles modernistes barats arreu, i retrats de l’anterior president Daniel Arap Moi observant des de les parets descolorides pel sol. Els passadissos estaven coberts d’oficials de seguretat femenines amb porres de fusta. Un dels dies es va produir un aldarull al passadís i, de sobte, del no-res, van aparèixer una multitud de membres del Partit Comunista Kenyà, que venien delerosament des del vestíbul, empenyent els guardes de seguretat, i van fer posar tothom contra les parets fins que van entrar a la nostra oficina provisional. Anaven acompanyats d’un important desplegament mediàtic, amb portàtils i càmeres de vídeo. Una dona negra enorme es va llançar a sobre de l’escriptori, s’hi va posar dempeus i va començar a dir un sermó primer en swahili i després en anglès, exigint que el preu de les entrades al Fòrum Social Mundial es reduís per permetre un accés més ampli de la gent dels barris de Kabira. Va fer aquesta conferència de premsa pujada de to des de dalt de l’escriptori i després va desaparèixer, emportant-se tota la multitud. «Sí», vaig pensar, «aquest és un país amb el qual puc treballar».

Després de vint-i-quatre anys de desgovern, Daniel Arap Moi finalment va ser apartat del poder en les eleccions kenyanes del 2002. El seu substitut, Mwai Kibaki, de la Coalició Nacional de l’Arc de Sant Martí (NARC), va ser escollit per encapçalar una plataforma anticorrupció, però quan vam arribar les coses no pintaven gaire bé. Tot i que el nou règim havia obtingut el suport i havia guanyat empenta gràcies al moviment de reforma constitucional, vam descobrir que no eren gaire millors que Moi i que estaven duent a terme un fotimer de noves injustícies i opressions. El mateix Kibaki, de fet, no era la nova saba que els ciutadans havien esperat: com a descendent de l’antic règim, va desenvolupar una alarmant capacitat per suprimir la llibertat d’expressió. Sis mesos abans de la nostra arribada, la policia havia fet una batuda a les oficines del diari kenyà The Standard i l’equip de la redacció va ser empresonat durant mig dia. The Standard havia aconseguit captar aquella brutalitat amb les seves càmeres de seguretat i van divulgar-ho en la seva totalitat, un fet molt apassionant des de la nostra perspectiva. Però persistia una atmosfera d’intimidació i ens va quedar clar que, a Kenya, en la premsa existia un estat d’amenaça, cosa que ens va animar a pensar que potser els podíem ajudar.

Una empresa anomenada Kroll Associates, que es dedicava a tasques d’investigació privada sobre negocis i actius, analitzant comptes i sistemes de seguretat, va rebre l’encàrrec del règim de Kibaki d’esbrinar què havia succeït amb els diners que havia malversat l’antic president Moi. Semblava com si Kibaki volgués part d’aquells diners, però també, clarament, volia utilitzar aquella informació per fer xantatge a Moi per tal que donés la seva benedicció a la nova administració. (Moi encara era una figura important en l’escena kenyana). L’informe va revelar que Moi, els seus fills i les seves persones de confiança havien canalitzat cap a l’estranger fins a 1.000 milions de £ a través d’una lletania d’empreses i bancs. L’informe va ser explosiu en el sentit que anomenava bancs a Zuric i a Londres, i donava detalls d’altres propietats i interessos comercials a Amèrica i a Kenya. El personal de Kroll no va tenir miraments. Els extractes següents es refereixen a un associat de Moi, acusat de ser un dels blanquejadors de diners més grans de Ginebra:

Katri va idear un sistema elaborat. En comptes d’enviar els diners fruit de la corrupció directament a bancs estrangers, va utilitzar bancs locals de Kenya, com el Trans National Bank, propietat dels Moi, Biwott i Kulei, per enviar grans quantitats de diners a través de comptes Nostro —els comptes Forex del banc a l’estranger— i després, al cap de diversos mesos/anys, va seguir enviant els diners i els va dividir entre diversos bancs, com UBP. Katri roman amagat des del 2001, quan es va iniciar una investigació suïssa sobre els seus negocis a Kenya. Es dóna per fet que viu a Montecarlo. Katri també s’ha vinculat a l’escàndol de Halliburton a Nigèria a través de Jeffrey Tessler, que va ajudar a crear un compte a UBP fa cinc anys. Tessler, un advocat sense escrúpols del nord de Londres, obtenia comissions vinculades d’alguna manera als suborns pagats per Halliburton, i les noves proves donen a entendre que encara està rebent comissions.

Fins i tot s’anomenaven institucions financeres globals més importants, com Barclays i HSBC, i si bé no se suggeria de cap manera que haguessin fet res d’il·legal, l’informe evidenciava que cap part del sistema financer internacional estava lliure de la màcula dels diners robats i bruts. Analitzant l’informe també es podia veure exactament com aquells diners havien recorregut altres jurisdiccions, amb una disfressa nova cada cop, i com havien acabat sovint, si bé no sempre, en paradisos fiscals internacionals. Aquell era exactament el tipus de corrupció que WikiLeaks estava cridada a revelar. I posar fi als paradisos fiscals va esdevenir un dels nostres passatemps futurs.

Vaig localitzar aquell document i, més tard, després de marxar d’Àfrica, va esdevenir una nova publicació important per a nosaltres. El vam donar a en Xan Rice, del Guardian, que el va posar en primera plana el 31 d’agost de 2007, sota el títol El saqueig de Kenya. La cobertura va ser bona, però els altres diaris de la Gran Bretanya no se’n van fer gaire ressò. La reacció a Kenya va ser descomunal: es van inspirar en el Guardian, si bé van ser més prudents en la manera de presentar la notícia. Els desmentiments del règim de Kibaki van ser importants, però ens vam sentir satisfets perquè el secret no tan sols s’havia airejat, sinó que els efectes a llarg termini eren de proporcions considerables. Estava clar que Kibaki, que havia rebut el suport de Moi —potser com a resultat de la capacitat d’influència que Kibaki havia obtingut essent el primer a encarregar l’informe—, ara es trobava en una situació compromesa i això era un triomf per a la justícia. Un antic alt comissionat del Regne Unit a Kenya va tenir una visió clara sobre l’assumpte quan va afirmar que l’informe contenia prou informació «per torpedinar no tan sols la saga dels Moi, sinó la major part de la classe dirigent kenyana».

Des del nostre punt de vista, la filtració donava suport a la idea que les organitzacions mediàtiques oprimides es podien alliberar de sobte si primer es donava la legitimitat i l’oxigen de l’exposició internacional a una història que els importava —i que elles mateixes no podien revelar. WikiLeaks era l’editor d’últim recurs, però també una plataforma intocable: ho havíem demostrat i havíem establert un modus operandi de cara al futur.

Teníem altres qüestions entre mans a Kenya, que van culminar en un document publicat al novembre del 2008 que detallava casos en què, en un intent de fer front a una organització criminal anomenada els Mungiki, la policia kenyana havia ignorat tot tipus de consideració sobre els principis bàsics d’obtenció de proves, un procés just o justícia, i s’havia vist implicada en els assassinats extrajudicials de centenars de persones. Vam publicar aquella informació en forma d’un informe escruixidor titulat El plor de la sang, que incloïa històries d’alguns dels desapareguts —«un mecànic de vint-i-sis anys», «un ajudant de granja de Kanunga», «un taxista d’Eastleigh», «un venedor ambulant de Baba Dogo»— i fotografies d’algunes de les víctimes i els llocs on s’havien tirat els seus cossos. En alguns casos, la policia havia exigit grans quantitats de diners als familiars per salvar les vides dels arrestats.

Va ser una història tremenda i esgarrifosa, i dos dels activistes dels drets humans que ens van ajudar, Oscar Kungara i Paul Ulu, més endavant van ser perseguits per la policia i els van matar d’un tret en un carrer del centre de Nairobi. Vam posar aquest material en portada a WikiLeaks i vam emfatitzar que aquella informació implicava el possible assassinat de com a mínim 349 persones a mans d’unes forces policials fora de control. El nostre comentari evidenciava que allò era comparable als fets ocorreguts a Xile sota la dictadura de Pinochet. I allò no estava succeint al Congo o al Sudan, el país veí. Kenya és un lloc amb un considerable desenvolupament empresarial i una sofisticada relació amb Occident.

Vam mantenir-nos ferms, vam continuar publicant material que els diaris africans estaven massa espantats per publicar i, finalment, Philip Alston, un australià que era el ponent especial de les Nacions Unides sobre les matances extrajudicials, es va desplaçar a Nairobi durant una setmana per documentar tot el que havia succeït i tot el que s’havia revelat. Els fets per fi havien vist la llum i, des d’aleshores, mai no s’han tornat a amagar. Hi havíem treballat sense parar mentre lluitàvem per infondre vida a WikiLeaks. Kenya va ser una prova de foc enorme. Vam donar-ho tot i la nostra feina va començar a canviar la situació. Volíem fer-ho millor i fer més, però ens vam sentir molt feliços quan, després de tot allò, vam guanyar el Premi Amnistia Internacional dels Mitjans per la nostra cobertura del país.

Però les coses mai no són fàcils durant més d’un minut. El quid sobre WikiLeaks, des de bon començament, és que vam estar exposats a foc hostil tant de l’esquerra com de la dreta. Creus que tens aliats naturals però, quan tractes materials tan delicats com aquest, i amb periodistes que estan sota una important pressió econòmica en una cultura de desconfiança, t’adones que arreu on vas hi ha persones assenyalant-te amb el dit. Està bé, fins a cert punt, i són coses que porta l’ofici, però resulta irritant veure’s immers en un conflicte amb persones que pensaves que estaven al teu bàndol. Durant la campanya de Kenya, vam descobrir un llibre molt important de Michaela Wrong titulat Ara mengem nosaltres.^[14] El llibre aportava una visió detallada sobre les formes que adoptava la corrupció a Kenya, on estava prohibit, o prohibit en el sentit que ningú no el distribuïa ni cap llibreria el tenia disponible. Per tant, en un intent d’exposar la immoralitat de la prohibició i garantir que els kenyans tinguessin accés al text, tot i les accions del seu govern per evitar-ho, vam burlar el censor filtrant al nostre lloc web un PDF del llibre. Tanmateix, el que no vam poder burlar, o en certa manera preveure, va ser el sentit de copyright de l’autora. Michaela Wrong va entrar en escena. Creia que li estàvem robant no tan sols els seus diners, sinó també, d’alguna manera, el mèrit que creia que li corresponia.

Crec que vaig intentar emfatitzar que un llibre d’aquelles característiques, un llibre tan magnífic, potser originàriament havia estat la seva criatura, però ara havia sortit al món, i havia captat l’atenció i la imaginació de la població de Kenya —i havia esdevingut més gran que ella. Finalment, vaig veure que el seu argument anava en la línia de com la nostra publicació del llibre es menjaria les vendes a Occident; per tant, la vaig posar en contacte amb el nostre amic Mwalimu Mati, que havia participat en bona part de la nostra feina a Kenya, i li vaig suggerir que potser podria comprar els drets per distribuir el llibre a Kenya, tant en paper com en format electrònic. Però l’autora estava ofesa i no va abandonar la seva posició. Estàvem intentant crear elements de dissuasió i reformes a Kenya i aquella gent, aquella gent espavilada, ens estava atacant per no respectar la democràcia insultant la llei de copyright. Vaig trobar que tot plegat era desconcertant, si bé una altra primera lliçó sobre les complicacions del compromís polític. La gent té prioritats diferents, de ben segur, i seria un error assumir que les persones que han adoptat una actitud crítica envers les autoritats siguin immunes a les crítiques dels altres. L’esquerra sempre ha estat provinciana en aquest sentit, i vaig imaginar erròniament que la magnitud de totes aquelles qüestions era molt més gran a les ments de tots nosaltres. Però no pots predir què molestarà la gent: la grandesa d’una persona és la petitesa d’una altra persona, i ja resultava obvi que ens començaven a caracteritzar com a inconformistes que trepitjàvem la gent. Estic segur que hauríem pogut tenir més sensibilitat en aquest aspecte, però les qüestions que teníem entre mans em semblaven massa urgents per a subtileses socials o professionals, i suposo que vaig assumir erròniament que la senyora Wrong estaria encantada de saber que el seu llibre estava tan ben valorat. Potser vaig ser massa fervent, però és inevitable quan hi ha tant en joc i quan les condicions són tan desesperades.

Vam haver d’aprendre a gestionar la resistència. Una altra persona que havíem admirat, un activista de la transparència anomenat Steven Aftergood, director del projecte sobre secrets del Govern de la Federació de Científics Americans i algú que originàriament esperava poder reclutar per al nostre consell assessor, també ens va perseguir des del nostre propi bàndol. Quan va arribar el torn de la corrupció governamental, vam imaginar-nos que podríem començar a esdevenir els defensors silenciosos del poble. Però sovint va resultar que el bàndol dels acusadors incloïa persones amb qui pensàvem que podíem comptar per obtenir orientació, suport, ànims o, simplement, tolerància. Aftergood va atacar el nostre judici editorial, considerant que alguns dels nostres objectius eren poc meritoris o que no eren dignes d’anàlisi —l’Església de la Cienciologia, per exemple, o el manual d’ús de les bombes guiades de l’exèrcit nord-americà— i creia que altres feines que havíem fet eren «irresponsables».

Mai no havia estat la meva intenció ser responsable en el sentit que Aftergood entén el món. No som un partit ni un Estat; les nostres competències no són nacionals ni corporatives, i no som més afins a un o altre grup. A diferència de massa organitzacions mediàtiques, no som parcials. Il·luminarem qualsevol cantonada tèrbola. Quan Aftergood parlava de responsabilitat, estava invocant una altra cosa: el que realment volia dir, si bé no ho podia veure, era que havíem d’acceptar la idea que alguns secrets s’han de mantenir secrets simplement perquè algú poderós i interessat ho ha dit. Sap massa sobre la naturalesa interessada dels governs moderns per imaginar que algun cop poguéssim arribar a acceptar això. I ell tampoc no ho hauria d’acceptar. El fet era que la nostra organització estava adoptant una posició nova i implacable. Envair la privadesa de les persones, tal com ho va dir aleshores, no era un gran crim al meu parer, no pas si els crims potencials de les persones la privadesa de les quals estàvem envaint eren tan evidentment grans i encoberts. Aftergood tenia aversió envers algunes coses, com nosaltres, però no estava disposat a sacsejar-les. Era tímid. I, com molts d’altres, probablement estava consternat per la manera com els nostres mètodes de treball implacables deixaven a l’ombra l’enfocament cautelós del qual ell era partidari.

Per als nostres crítics emergents, érem primitius. Però jo crec que no vam ser prou primitius. Has de superar la teva pròpia necessitat de seguretat i t’has de resistir a la zona de confort que suposa saber que només estàs fent allò que han fet o estan fent els altres al teu voltant. La innovació no funcionaria amb això. Segur que cometem errors, però fins i tot els nostres errors són honestos si resistim la temptació de defugir el perill. Per a mi, molts dels qui diuen que treballen a favor de les causes liberals no tan sols són tímids, sinó que estan al límit de la connivència. Volen que els canvis es produeixin gentilment, i això no passarà. Volen que la decència arribi sense que ningú pateixi o se senti avergonyit, i no això passarà. I, per damunt de tot, volen donar a molts dels enemics del Govern obert el benefici del dubte, i jo no. No es tracta només d’una diferència en l’enfocament, sinó que és un cisma absolut entre les nostres filosofies respectives. No pots esperar que la revelació de documents no esquitxi ningú.

Els meus viatges a Àfrica també em van portar al Caire. Un contacte americà que vam fer a Kenya ens va convidar a compartir el lloc on ella s’allotjava, una casa que pertanyia a una antiga Miss Egipte. Era una casa magnífica i hi havia diverses pintures de Miss Egipte a les parets, de manera que era un lloc encantadorament surrealista. Tanmateix, estava just al costat de l’ambaixada americana —hi havia una furgoneta plena de soldats permanentment apostada al costat de la nostra porta davantera— i vaig pensar que resultaria més fàcil passar desapercebut si em traslladava a algun altre indret. Juntament amb una noia coreana que també havia conegut a Kenya, em vaig instal·lar en un apartament al costat del Nil. Era un edifici enorme i alt, i nosaltres estàvem gairebé a l’últim pis; a vegades, quan el boirum del Caire no era massa horrible, podíem veure les Grans Piràmides per les finestres.

Era senzill notar la tensió latent a Egipte. Sempre hi havia molta policia als carrers i es respirava un aire de confrontació controlada, especialment al centre i a prop dels edificis governamentals. Però encara faltaven quatre anys perquè arribessin els grans canvis que hem vist recentment, i, com moltes persones, no els vaig veure venir. El Caire em va influir de diverses maneres emocionals, suposo. Estar en aquella metròpolis ingent del món en ràpid creixement va validar la meva sensació que, per tenir un impacte veritable, WikiLeaks havia de ser una organització amb abast global.

Aviat vaig sentir una gran estima cap al Caire. Gaudia del bullici i de l’activitat dels carrers, dels cafès i de la pipa d’aigua a la nit. Al terrat d’un edifici d’apartaments proper al meu una família tenia una petita granja urbana. Cada matí, la filla donava menjar i aigua a unes quantes ovelles, mentre el seu germà deixava anar la seva bandada de coloms de les gàbies per tal de buscar les sobres de la ciutat. Els havia ensinistrat per seguir una gran bandera de quadres, i m’agradava observar-lo mentre onejava la seva bandera contra el cel com si fos el jutge de sortida d’un Gran Premi, alhora que la crida a l’oració sortia de la mesquita a la ciutadella i el sol il·luminava la calitja i la convertia en un forn.

Al Nadal del 2007 ja havíem acumulat uns quants èxits —o èxits d’escàndols. Fallujah i Guantánamo no havien atret gaire atenció, tenint en compte la magnitud de les filtracions, i vam continuar amb les revelacions sobre Kenya. Vaig assistir al 24è Congrés de Comunicació del Caos a Berlín, que em va permetre conèixer algunes de les persones amb les quals havia compartit xats o amb les quals havia tractat per altres mitjans en línia. Entre aquelles persones hi havia un admirador excitable de la nostra feina anomenat Daniel Domscheit-Berg, un empleat d’una empresa de sistemes que aviat va resultar útil per a algunes tasques. Des del començament, en Daniel Schmitt, tal com ens hi referíem aleshores, va ser un actiu curiós. No sabia escriure codi, però va demostrar ser diligent amb les necessitats de l’organització creixent. Aleshores no podíem saber com d’ambiciós i temerari esdevindria. Però la necessitat és cega quan es tracta de voluntaris, i necessitàvem tota l’ajuda de què poguéssim disposar.

El Chaos Computer Club (CCC),^[15] que va organitzar el congrés a Berlín al final del 2007, és famós per bons i mals motius. Són una organització de pirates informàtics, fundada el 1981 per fer campanya a favor del progrés tecnològic, la transparència, la llibertat d’informació i l’accés públic lliure a la tecnologia. Aviat van créixer a partir dels seus orígens a Berlín i, actualment, són una poderosa organització transfronterera que vigila de prop l’ús i l’abús que es fa de la tecnologia de la informació en les societats contemporànies. Han protestat contra els assaigs nuclears francesos i contra l’ús de dades biomètriques als passaports, però altres membres del grup, encapçalats per Karl Koch, van ser arrestats per activitats de ciberespionatge al final de la dècada del 1980, inclosa la usurpació de material d’ordinadors corporatius i governamentals als EUA per després facilitar aquell material al KGB.

Aquell no era el nostre objectiu. Admiràvem la capacitat intel·lectual del grup i donàvem suport als seus esforços per qüestionar com s’utilitzava la informació, però WikiLeaks mai no es va veure a si mateixa com una organització per fer campanya a favor d’una ideologia en contra d’una altra, ni a favor d’una nació en contra de les altres. A dins de l’organització, tenim una àmplia representació de corrents i els nostres enemics són, en cada cas i arreu, els enemics de la veritat. No teníem pietat quan es tractava de feines relacionades amb els serveis de seguretat i els governs (un fet que ens va comportar molta hostilitat des de la perspectiva de modificar els documents que filtràvem); simplement crèiem que era la història qui hauria de jutjar què es feia per «interès públic» i què no. Nosaltres vam utilitzar el nostre millor judici editorial, però no era el nostre paper actuar com la majoria d’organitzacions mediàtiques, ni actuar com a censors en nom de governs i interessos comercials. Vam revelar el que vam jutjar que mai no s’hauria d’haver encobert: d’altres van anar més enllà. I gairebé sempre els nostres esforços ens van posar a la boca del llop dels interessos personals.

I parlant de la boca del llop: mireu el cas del banc suís Julius Baer, que —fins i tot en temps de crisi bancària— va ser acusat de malversació gràcies al fet que nosaltres vam acceptar revelacions importants sobre el banc al gener del 2008. Julius Baer és el banc suís més gran i té fons d’inversió a les Illes Caiman. Vam rebre proves del fet que aquells fons d’inversió s’utilitzaven per ocultar actius i minimitzacions impositives, possiblement evasió fiscal, i ens va semblar que era totalment d’interès públic que reveléssim què estava fent aquella gent i fins a quin punt ho estaven fent. Just abans de la publicació, vam rebre un avís legal d’un advocat, que ni tan sols va dignar-se a revelar qui era el seu client, però el litigant potencial era Julius Baer. L’assessoria jurídica Ludley & Sanger són un equip de Hollywood que representa persones com Celine Dion i Arnold Schwarzenegger, especialitzats a mantenir els assumptes lluny de la premsa. Són molt agressius i van començar fort. Van fer diverses amenaces i parlaven sobre la Llei bancària i la Llei de confidencialitat a les Illes Caiman i a Suïssa, autèntiques falòrnies, però el nostre propi advocat ens va dir que aquella gent era massa poderosa per enredar-s’hi, estaven massa connectats, eren massa rics, que no els aturaria res i que tot plegat era massa tèrbol. Vaig dir que tiraríem endavant i que ho publicaríem i donaríem suport a la publicació: havia establert determinats principis contra la censura i no em doblegaria. Havíem promès que si les fonts ens donaven bon material el publicaríem i érem incensurables: això és el que dictava la nostra tecnologia i, de fet, això també és el que dictava la nostra ètica. No havia volgut dir «som incensurables excepte en casos en què aparegui una persona molt rica i ens espanti». Sabia que, tàcticament, aquella podia ser una primera lluita molt difícil (i potencialment ruïnosa), però havíem establert un principi i punt.

Com tota la resta, va ser una lliçó gegantina lliurada en temps real. Ens estava esprement brutalment una implacable xarxa de clientelisme, en aquest cas dues branques d’aquella xarxa, Julius Baer i els advocats americans, la primera de les quals protegia una fortuna i la segona de les quals estava fent una fortuna, ambdues determinades a protegir els seus interessos a qualsevol preu, fins i tot enfront de la nostra vulnerabilitat i la nostra cara dura. Immediatament van portar el cas en contra nostra als tribunals de San Francisco i, com a conseqüència, el jutge va revocar el nom del nostre domini, WikiLeaks.org, i va exigir saber qui l’havia registrat i des de quina adreça. L’empresa, Dinadot, va reaccionar immediatament i va tancar el lloc web. Però havíem preparat una trampa per als nostres adversaris registrant el domini a San Francisco, el centre de gravetat cultural dels cypherpunks i de l’instint californià d’inconformisme i llibertat d’expressió. Ens podrien haver demandat a Suïssa o a Londres, però fent-ho a San Francisco es van haver d’enfrontar immediatament a la còlera de l’ACLU,^[16] el Comitè de Llibertat de Premsa i moltes altres organitzacions. Quan vam tornar al tribunal teníem vint-i-dues organitzacions i un batalló d’advocats lluitant al nostre favor, amb cobertura mediàtica favorable al New York Times i la CBS donant la nostra IP (ja que el nom havia estat prohibit) per tal que la gent es pogués posar en contacte amb nosaltres («La llibertat d’expressió té un número»). En qualsevol cas, havíem previst altres maneres d’accedir al nostre lloc web, a través d’enllaços secrets o llocs web mirall, que sabíem que ens podrien resultar útils. Cal recordar que ens vam crear sabent que, tard o d’hora, ens hauríem d’enfrontar als xinesos i els seus múltiples tallafocs.

Vam guanyar totalment el cas contra Julius Baer i es va considerar una victòria clau, no tan sols per a nosaltres, sinó per als defensors de la primera esmena d’arreu. El banc estava a punt de començar a operar a Amèrica abans del procés judicial, però després ho van ajornar. Va ser una victòria important, perquè va demostrar com WikiLeaks estaria al costat de tothom i no es deixaria esclafar fàcilment per aquells que poguessin pagar el tipus d’advocats que faciliten aquesta mena d’esclafaments. El tema dels préstecs hipotecaris d’alt risc estava agafant volada i el banc britànic de crèdits hipotecaris Northern Rock ja havia fet fallida. Semblava un mal moment perquè un banc privat busqués les pessigolles a un grup sense ànim de lucre per haver denunciat irregularitats.

La tragèdia real d’aquell incident va ser que finalment va suposar la fi de la implicació d’en Daniel Mathews a WikiLeaks. El nom d’en Dan estava en força papers, i Julius Baer buscava algú, qui fos, que poguessin processar. Estava assegut tranquil·lament al seu despatx de Stanford una tarda, corregint els deures dels seus estudiants, quan va entrar un paio amb una enorme pila de papers i la va deixar caure sobre l’escriptori. Més endavant va confessar-me que el seu primer pensament va ser que aquells eren els deures més impressionants que mai havia vist, però no, era una citació. En Dan es va espantar bastant i, després, va decidir centrar-se en la seva carrera acadèmica. Actualment, és un professor adjunt en una altra universitat americana, però en qualsevol cas és una bona persona i sempre valoraré el seu suport i la seva amistat.

El paio que ens va portar el material sobre Julius Baer, Rudolf Elmer, volia fer públic el material i li van imposar una multa de 7.500 €. Després va dir que volia convocar una conferència de premsa en la qual se’l pogués veure lliurant-me dos CD plens de dades sobre el banc. Vam fer la conferència de premsa i sembla que encara li va portar més problemes. Però, en realitat, qui pot dir què hi havia en aquells CD? No pots processar una persona per lliurar a una altra persona una sèrie de CD en blanc, excepte si pots demostrar que hi havia alguna cosa als CD. La negació no és només una paraula, és una manera de viure i un programa per a nosaltres. Ens havíem enfrontat a grans amenaces abans, sobretot de l’Església de la Cienciologia. I sempre havíem intentat premiar els nostres torturadors amb més revelacions.

Els advocats sovint es comporten com lladres, especialment els bons. I les accions legals han demostrat ser un objecte contundent amb el qual es pot fer una dissecció de WikiLeaks. Estem dissenyats com l’hidra de múltiples caps: si talles un dels nostres caps, n’apareix un altre en un altre lloc. Això només reflecteix la naturalesa irreprimible de les ganes de veritat de la gent i per què m’agraden les sobres. Hi va haver processos judicials que em van semblar terriblement sinistres, el tipus de judicis en què no frueixes lluitant ni guanyant —ningú no frueix perdent—, però la majoria d’aquells que van emprendre accions legals contra les activitats de WikiLeaks es poden entendre millor prenent com a referència el rei Canut, que va promulgar una llei sobre el moviment de les marees i després va intentar aturar-les alçant la mà sobre les onades —en compliment de la seva llei—, però es va mullar els peus.

No obstant això, ocasionalment, veus com les accions legals simplement han donat un bon ensurt a una bona causa moral en el primer envit. Al final del 2008, vam saber que vuit articles del Guardian i l’Observer sobre Nadhmi Auchi, un multimilionari britanicoiraquià, el banc del qual, BNP Paribas, era l’única institució financera que rebia milers de milions de diners del programa «petroli per aliments» durant el règim de Saddam Hussein, s’havien retirat del seu lloc web. Auchi havia estat objecte d’un informe del 2004 de l’inspector general del Pentàgon sobre llicències de telecomunicacions mòbils. I abans d’allò, el 2003, havia estat extradit del Regne Unit a França i havia estat condemnat per suborns multimilionaris en relació amb vendes d’actius del Govern kuwaitià. Martin Bright, un periodista de la revista New Statesman, el 2008 havia cridat l’atenció sobre el fet que The Guardian i The Observer s’havien doblegat a les pressions legals d’Auchi: «Havien estat forçats a enretirar sis articles sobre Nadhmi Auchi, l’home de negocis iraquià condemnat per frau a França el 2003. Auchi ha estat en peu de guerra des que es va vincular el seu nom amb Tony Rezko, el recaptador de fons d’Illinois que actualment està essent processat a Amèrica, el qual va ser un dels primers defensors de Barack Obama. Al Regne Unit, The Times ha estat perseguint la història amb una tenacitat impressionant». Quan Bright va publicar aquestes paraules per primer cop, va poder esmentar els sis articles censurats gràcies als esforços legals d’Auchi i eliminats de l’arxiu en línia de The Guardian/The Observer. Després, en un gir estrany totalment kafkià, el bloc de Bright a New Statesman va ser objecte de la interferència del llarg braç legal d’Auchi i es va veure forçat a eliminar els noms dels articles censurats i a rectificar el seu propi escrit. La història és d’aquelles que posa en relleu la naturalesa barroca del temor periodístic. Quan WikiLeaks va informar sobre tot l’assumpte i la revista New Statesman va intentar fer un enllaç amb la nostra cobertura, vam rebre una carta de l’assessoria jurídica Carter-Ruck.

Cap al final del 2008 ens estàvem ofegant sota una allau de documents filtrats d’arreu del món. Cada dia arribava material nou, molt del qual requeria que realitzéssim tasques d’investigació i comentari abans de la publicació. Si haguéssim estat un únic diari o una única emissora de ràdio o televisió, hauríem tingut l’equip d’investigació més ocupat del món i hauríem produït exclusives sense parar. Però WikiLeaks no es veia en el rol de propietari o màquina comercial, si bé haig d’admetre que els motius comercials sovint són l’única escala real amb la qual es mesura quina informació val la pena. No volíem fer diners, però volíem tractar amb organitzacions mediàtiques que poguessin subjectar les nostres històries a un banc de periodistes i una xarxa de distribució, i aquelles organitzacions entenien la seva feina en termes comercials, que tenien a veure amb terminis ajustats i exclusivitat. En aquell moment, estàvem intentant aprendre a treballar així mentre manteníem el lloc web fidel a si mateix.

Estaven esclatant tota mena d’històries: al final del 2008 vam publicar la llista de membres del Partit Nacional Britànic. Es tracta d’una organització neofeixista que creu en una Gran Bretanya només blanca; tanmateix, els seus membres incloïen oficials de policia, soldats en servei i empleats del Govern, persones que tenen una obligació moral i professional de servir tots els ciutadans britànics de la mateixa manera, independentment de la seva raça. Després, al desembre, vam treure un informe privat, l’autor del qual era la Comissió de la Competència Sud-africana, que parlava sobre comportaments monopolistes als grans bancs sud-africans. Les seccions més importants s’havien eliminat, suposadament per protegir dades comercialment delicades, però nosaltres vam publicar l’informe en la seva totalitat. A continuació transcric un exemple d’una frase «comercialment delicada»: «És evident que Absa no va traslladar aquests estalvis als costos unitaris de manera significativa als seus clients mitjançant reduccions de preu i, en canvi, va decidir quedar-se amb la majoria d’aquests estalvis com a beneficis». Dos mesos més tard, vam publicar 6.700 informes escrits en privat per als congressistes nord-americans, que donaven una imatge detallada de les seves preocupacions i fonts d’informació. Aquests informes no són classificats, però només estan disponibles per als congressistes, que decideixen publicar-ne només alguns quan resulta beneficiós per als seus objectius polítics, no pas quan la informació és compromesa o pot danyar el Govern, encara que sigui important per a la població. Mitjançant la publicació d’aquells informes volíem donar als votants americans l’oportunitat de calibrar les accions dels seus representants electes, en contraposició amb la informació que els havien proporcionat. Vam publicar els informes basant-nos en l’interès públic, no en càlculs polítics. Vam publicar els correus electrònics privats de Sarah Palin en un intent de remarcar el fet que estava tractant temes polítics a través d’una adreça electrònica privada, possiblement per tal d’evitar haver de complir les normes sobre conservar còpies dels missatges en un registre públic. Durant tot aquell temps assistíem a conferències sobre periodisme i llibertat d’expressió a tot el món per sembrar les nostres idees i reclutar ajuda.

M’havia convertit en un paio que vivia sempre a l’habitació dels convidats. No tenia ni un cotxe ni una casa. No veia gaire la meva família. No tenia diners i tenia un parell de sabates. Tot plegat era perfectament raonable i en cap cas un problema. Tenia alguns llibres i una maquineta d’afaitar i diversos portàtils. Algun amic em tallava els cabells, sovint mentre treballava, i gràcies a Déu, quan es tractava d’equips i despeses, sempre apareixia algú disposat a passar la targeta de crèdit a favor de la seva passió. WikiLeaks ha sigut precari des del primer dia, i potser ho ha de ser: funciona sense ànim de lucre i la feina, francament, és obsessiva, i ho va ser des del moment que vam veure quanta gent volia revelar informació.

Tenia la sensació que el 2009 seria l’inici d’uns quants anys memorables. Cada vegada érem millors fent la nostra feina, i ara el món s’estava incorporant i escoltava. Estàvem refinant els nostres mètodes, fent enfadar gegants cada cop més grans i aterridors, i vaig començar a pensar que seria fantàstic trobar un refugi des d’on treballar. Segurament el món devia posseir un lloc que fos una illa de la llibertat d’expressió, un món d’anticensura dins del món més gran. En un determinat moment va semblar que el cop de gràcia seria establir aquella base a Àfrica, però allà les coses eren massa complicades i, en un sentit purament pràctic, hi feia massa calor per tenir-hi els servidors. Què tal Suècia, Islàndia, Irlanda o algun altre nou Xanadú de la veritat? No podia viure penjat d’una motxilla per sempre —o potser ho faria o ho hauria de fer, perquè l’organització depenia d’una jerarquia de res per funcionar. En la mateixa línia, quan va començar aquest període sísmic, ja estava començant a esdevenir el meu propi fantasma, un autor encarregat, amb prou feines, de la meva pròpia ficció, mentre el món estava ocupat intentant convertir-me en quelcom que no era.