13. SANG

El 28 de juliol de 2010, el general de divisió Campbell, un comandant dels EUA a l’Afganistan, va declarar que «cada vegada que hi ha alguna mena de filtració de material classificat, té el potencial de perjudicar els militars que estan treballant sobre el terreny cada dia». El general Campbell també va acceptar que no havia llegit cap dels documents filtrats. L’endemà, a la roda de premsa del Pentàgon, el secretari de Defensa Robert M. Gates i l’almirall Mike Mullen van reforçar aquesta obra mestra de la creació del mite. «El senyor Assange pot dir el que li plagui sobre un bé major que el que ell i la seva font estan fent», va declarar en Mullen, «però el cert és que a hores d’ara ja poden tenir les mans tacades amb la sang d’algun jove soldat o d’una família afganesa».

Un dels periodistes presents va preguntar.

Al cap d’unes hores d’aquestes declaracions, la frase «Julian Assange té les mans tacades de sang» s’havia fet un lloc en el vocabulari global. Si feu una cerca a Google de les paraules Assange i sang veureu, a partir del nombre d’encerts, que aquestes dues paraules combinades fan pensar que, si més no en la consciència dels mitjans, estic molt més relacionat amb el concepte de «mans tacades de sang» que Richard Nixon, Suharto i Ponç Pilat junts. Així és com funciona el món modern de la comunicació. Sense tenir cap mena de prova —cap ni una— que s’haguessin produït víctimes a partir del nostre intent perquè la gent veiés el que estava passant en aquella guerra, em van poder qualificar com a persona amb les «mans tacades de sang». És una d’aquelles afirmacions que tant agrada a les persones sense cap mena de sensibilitat i que, a més, es propaga com el foc, però que no té cap fonament. El més sinistre de tot plegat és com després la pesquen altres comentadors, no tan sols com la declaració d’un fet, sinó com un reflex cert de la primera declaració. Ni una cosa ni l’altra. Tornem a fixar-nos en la declaració de l’almirall Mullen. Va dir: «ja poden tenir les mans tacades amb la sang…». El plural de poden i el seu significat de seguida van ser arrencats de la frase pels mitjans de comunicació en general i, de sobte, «Julian Assange té les mans tacades de sang». I, d’aquesta manera, una declaració que no era certa en primera instància comença a nodrir falsedats encara més dures, fins que, al final, un és obligat a personalitzar no tan sols una ficció, sinó una ficcionalització d’una ficció prèvia, sense poder-hi recórrer.

Ens hem acostumat tant a aquesta mena de processos que els hem començat a trobar del tot normals. Però són una atrocitat. I ara, si volgués, em podria passar dies i dies intentant rebutjar les ficcions d’amics i enemics per igual, ja que resulta que cap d’ells no és immune a la força contaminant de les mentides. Aquest no és un problema que només pateixi jo, per descomptat, i començo a sentir pena per qualsevol persona que en qualsevol moment hagi estat prou estúpida o vanitosa per creure que podria viure tranquil·lament exposada a la mirada pública. És una batalla perduda. Un es veu obligat a ser com una xifra de l’obra de Charles Dickens i viure un interminable judici com el de Jarndyce contra Jarndyce d’un mateix, en què les proves només es poden acumular, complicar i alimentar, sense opció que s’arribi a sentir o respectar un veredicte cert i transparent. Així és la meva vida ara, i us ho exposo sense arronsar les espatlles ni sanglotar. L’únic que es pot fer és aclarir les coses quan es pot i continuar amb la feina d’oblidar-se d’un mateix en nom de causes més transcendents.

Una gran part de la meva tasca, quan no estic assetjant els bancs, ha estat revelar en quin punt exacte s’ha vessat sang en les guerres modernes i les invasions patrocinades pels estats. És una tasca ingent, una tasca que només el públic pot arribar a completar de debò. Nosaltres no publiquem articles en primera plana, nosaltres transmetem informació, i la feina —una feina que durarà anys— de les persones, investigadors, periodistes i advocats és observar les dades i extreure’n el significat. La nostra col·laboració amb els diaris havia de ser un estímul: la quantitat de material era immensa i s’estava posant a disposició del públic. Com pot ser que nosaltres, o el públic interessat, tinguem les mans tacades de sang, a diferència dels generals i els governadors que executen els fets, és una qüestió d’abstracció clarivident. Ara bé, limitem-nos a dir que els diaris de l’Afganistan i els de l’Iraq no poden estar en possessió ni de futurs exèrcits conqueridors ni de dictadors malvats. No són ells qui els han de tenir; formen part del teixit de la realitat del món. A Gates i a d’altres pot no agradar-los el fet que no puguin ser els propietaris d’aquesta realitat, però no poden, tret que ells i els seus homòlegs vulguin ser coneguts com el Gran Germà. Quan se’l va obligar a dir la veritat, en una carta al Senat al cap de quinze dies, el 16 d’agost de 2010, el secretari de Defensa Gates va informar als senadors que «les anàlisis fins avui no han revelat que s’hagi posat en compromís cap font d’intel·ligència ni mètode arran d’aquesta divulgació»; el vincle que s’havia establert en un inici entre jo i «les mans tacades de sang» va ser falsificat de primera mà.

Pistes falses i difamacions a banda, els diaris van representar una contribució determinant per a la comprensió de la guerra. Desvetllen com es van desenvolupar els fets reals sobre el terreny, alhora que alerten el públic sobre com aquests incidents sovint es van minimitzar en les declaracions que se’n van fer, tant si les feien militars com si es difonien a través dels mitjans. Una vegada i una altra se’ls resta importància o s’informa malament de les víctimes civils. La moral indica que, i això és una tasca que tots hem de fer, hem d’examinar l’informe de camp real i comparar-lo amb allò que es va dir després. El que es fa palès, massa sovint perquè ens puguem consolar, són situacions en què es van matar innocents i no es va reconèixer. Si, per exemple, es creia que un edifici era l’amagatall de líders talibans, se’l definia com a objectiu, es bombardejava i després resultava que era una escola on havien mort criatures, això es podia deduir a partir dels diaris. Aquesta, i ho penso defensar fins que em mori, és una informació importantíssima per a l’interès públic.

Permeteu-me que us posi un exemple de l’Iraq. Al novembre del 2005, els marines dels EUA van endegar l’operació «Cortina d’acer» a l’interior i als voltants de la ciutat de Husaybah, a prop de la frontera amb Síria. Després de disset dies d’enfrontaments, el Pentàgon va publicar una nota de premsa amb el titular «L’operació “Cortina d’acer” arriba al seu final a la frontera entre l’Iraq i Síria». Feu-hi un cop d’ull, encara està penjada a la seva pàgina web. Després d’una breu exposició dels objectius de la missió, l’informe afirma que «el Govern informa que han mort deu marines en acte de servei durant l’operació “Cortina d’acer”. Han mort un total de 130 terroristes i 256 han estat detinguts durant l’operació». No es parla en cap moment de víctimes civils. Aquesta nota de premsa és del 22 de novembre de 2005. Ara veiem aquesta entrada dels diaris de l’Iraq que vam filtrar l’11 de novembre de 2005: «[patrulla] de suport per a “Cortina d’acer” ha informat haver trobat cossos de civils enterrats en tres (3) punts separats de Husaybah. Al [primer punt] s’han recuperat els cossos de 3 dones, 3 homes i 1 nen. Al [segon punt] s’han recuperat els cossos de 7 dones i 10 nens. Al [tercer punt] no s’ha pogut recuperar el cos d’1 nen… Els veïns han pogut identificar les restes i el pare ha identificat les restes del nen que no s’han pogut recuperar. Totes les víctimes han estat recuperades de zones atacades pels avions de la coalició el 7 de nov. de 2005».

Calia evitar d’introduir prejudicis personals a les dades i limitar-se a deixar que parlessin per elles mateixes. Això era cada vegada més difícil per als periodistes, i va ser una de les raons per les quals la redacció es va tornar feixuga. A WikiLeaks, cal que ho recordeu, estàvem aprenent sobre la marxa, i estic segur que vam millorar, en especial pel que feia a tenir una perspectiva més bona de les redaccions. La quantitat de dades era enorme i podríem no haver aconseguit fer-ne una bona redacció de bon començament. Ara bé, la pretesa preocupació del Govern dels Estats Units pel risc, que continua sent purament hipotètic i pendent de demostrar, és un intent deshonest per distreure el públic de l’autèntica veritat de la guerra de l’Afganistan que revelaven els diaris.

En aquells moments es va divulgar una altra notícia falsa segons la qual jo havia dit que nosaltres no érem responsables del benestar dels informadors i que «es mereixien morir». No té ni cap ni peus: vaig dir que hi havia qui pensava així, però que nosaltres editaríem els documents de tal manera que se’n protegís el contingut essencial i que no posaríem en perill les persones si ho podíem evitar.

Durant el temps que es van estar publicant els diaris, era conscient que el tema de la redacció no s’havia de convertir en excusa per aplicar-hi censura. Tal com vam veure amb el cas del secretari de Defensa Gates, les parts interessades, i amb això vull dir els governs occidentals, sovint recorren al tema de la redacció —o a la fal·làcia de «les mans tacades de sang»— per justificar les seves crides per mantenir en secret els documents. En contra dels avenços moderns, el que fan és, bàsicament, exigir censura sobre aquests documents per raons polítiques. La meva manca de disposició per posar-me al servei d’aquella guerra propagandística els permetia citar-me com algú que es posicionava en contra de les redaccions. La realitat és que feia molt de temps que havíem estat treballant fins a altes hores de la matinada en redaccions. Com és natural, no havíem demostrat ser tan aprensius com els governs o, de fet, tan aprensius com el Guardian o el New York Times, però sí que vam ser assenyats, crec, i fins al dia d’avui ningú no ha patit cap dany com a conseqüència del que vam publicar.

Malgrat que la meva visió de tot plegat no havia canviat, més enllà de la publicació dels documents de l’Iraq, m’adonava que el mite de la imprudència de WikiLeaks era una amenaça per a la nostra organització i la nostra tasca futura. Si un vol aconseguir fer alguna cosa important en aquest món, a vegades és necessari reconèixer conveniències i, per tant, vaig decidir redactar els diaris de l’Iraq amb molta més cura que cap document anterior. Sense recursos per dur a terme aquestes redaccions manualment —encara menys des que els socis dels mitjans s’havien negat a ajudar-nos perquè els feia por assumir aquella responsabilitat—, vam escriure un programa per eliminar de forma automàtica tots els noms i qualsevol altra dada identificativa dels documents. Sóc conscient que hi pot haver opinions no sospesades que em condemnin per dir el que diré, però sóc un fervent creient que les redaccions que vam fer dels materials de l’Iraq van ser massa exhaustives. Un cop els diaris havien deixat al descobert la connivència dels soldats americans en la tortura de centenars de presoners iraquians per part dels exèrcits locals, el ministre de Defensa danès va obrir una investigació sobre la conducta dels seus soldats. Al començament es van adreçar al Pentàgon per demanar-los una còpia no redactada d’aquells apartats dels diaris on es fes referència als soldats danesos. El Pentàgon s’hi va negar rotundament, de manera que els danesos ens van demanar els materials a nosaltres, i els els vam facilitar. Tot i que hi hagi qui no ho vulgui veure, un govern obert només es mereix aquest qualificatiu quan és un valor real i dut a la pràctica, no un exercici nominalista buit de sentit, i la meva actitud envers la redacció està marcada per aquest fet.

En certa mesura, havíem de preparar els diaris de l’Iraq enmig d’un ambient d’histèria després de les conseqüències de la filtració anterior. Els socis dels diaris treballaven a uns nivells energètics baixos, com ja he dit, i els havia commogut una mica l’escala de la reacció a la seva tasca anterior. Això ja ho havia vist abans amb altres mitjans de comunicació: volen grans primícies, però no són capaços de gestionar el ressò que generen. Molta d’aquesta gent no són més que persones de classe mitjana que volen tornar a caseta amb la seva dona i parlar de com els ha anat l’escola als nens. Aleshores, de sobte es troben que quan tornen a la feina tot és vigilància i judicis, i la gran majoria no tenen fusta per passar per tot això. Ara bé, el material de l’Iraq era d’una importància extraordinària i jo encapçalava una ofensiva perquè els meus col·laboradors es mantinguessin fidels als seus acords i al seu honor, especialment després de les acusacions d’abusos sexuals a Suècia. Hi havia indicis. WikiLeaks va començar a preparar una roda de premsa conjunta per anunciar les filtracions. Al Bureau of Investigative Journalism, que també començava a tocar el voraviu, es volien implicar amb una organització anomenada Iraq Body Count i d’altres, inclosos els socis dels mitjans. En algun racó del meu cap va saltar una alarma —la traïció sovint es presenta no com una sorpresa, sinó com un reconeixement— quan el contacte del periodista veterà de notícies del Guardian va dir a la meva ajudant, la Sarah Harrison, que el diari no volia que se’n parlés com d’un soci dels mitjans. Va dir que no volia que el logotip del Guardian aparegués a la pancarta que tindríem al darrere, i que ell hi assistiria, entre la audiència, purament com a periodista.

Ring, ring. Vet aquí que es presenta posant-se les mans al cap i afirmant que ell només s’havia ficat en tot aquell assumpte per tenir una perspectiva més bona de la gent normal i corrent. Ens va comentar que el New York Times i Der Spiegel eren del mateix parer: res de logotips. Vam reservar el Riverbank Hotel, a prop de Vauxhall Bridge, a Londres, i vam comptar amb l’assistència de centenars de representants de la premsa.

Vaig demanar a en Daniel Ellsberg, dels Estats Units, que m’acompanyés a l’estrada i vam fer públiques les dades. A continuació vam concedir una pila d’entrevistes. Malgrat moltes susceptibilitats irritades que només es van encendre al cap d’un temps, com ara els socis dels mitjans i diferents explotadors, ens havíem preparat per a la publicació dels documents de l’Iraq amb tota la precisió de què WikiLeaks era capaç. Era important comptar amb alguna ONG per a la publicació, i Iraq Body Count era davant dels nostres nassos, èticament parlant, i duia un registre impressionant i exhaustiu de les baixes civils des de l’inici d’aquella guerra. Els seus membres ens van ajudar a crear un sistema de redacció automàtic per als 400.000 documents. També va ser un encert incorporar-hi Le Monde, com vam fer, ja que els francesos s’havien negat a participar en aquella guerra l’any 2003 i n’havien patit les conseqüències. El diari espanyol El País també se’ns va sumar. Vam treballar juntament amb el Bureau of Investigative Journalism de Londres per elaborar documentals sobre els diaris per al canal Channel 4 i Al Jazeera. Nosaltres, i els nostres socis, teníem el pressentiment que les dades incrementarien (i aportarien més detalls) la percepció pública que la guerra de l’Iraq havia estat un error i una amenaça a la transparència. Els soldats americans ja havien començat a marxar de l’Iraq, mentre que moltes altres nacions occidentals ja havien retirat els seus exèrcits feia més d’un any. Tot plegat deixava camp lliure, en termes polítics, a una sèrie d’ONG, com ara Reporters Sans Frontières, Amnistia Internacional i Human Rights Watch, per examinar el material i començar a extreure’n conclusions.

Els documents consistien en els informes que havien fet els soldats americans a l’Iraq sobre tots els incidents que havien considerat dignes de ser esmentats. Allà hi havia constància de tots els detalls: la ubicació exacta, el moment, les unitats militars implicades, el nombre de baixes, ferits i detinguts, l’estatus de les víctimes, els militars americans, aliats i iraquians, els insurgents i els civils. En poques paraules: aquesta era la narració més important i detallada que mai s’havia enregistrat, no tan sols de la guerra de l’Iraq, sinó de qualsevol guerra.

Tots els problemes de la guerra eren allà: tant amb el detall del camp minut a minut, com, en el seu conjunt, amb una perspectiva més gran. En llegir els diaris amb els nostres socis, Iraq Body Count, vam detectar 15.000 baixes civils que mai abans no s’havien fet públiques. La guerra moderna no és només l’escalfor blanca de la bruixeria tecnològica i la precisió inconcebible que el Pentàgon ens voldria fer creure; és la mateixa barreja de sang, tragèdies i injustícies de sempre. Un avió sense tripulació pot tenir la capacitat d’apuntar amb precisió cap a una casa, però no pot comprovar qui hi ha a dins o qui acaba de tornar d’escola.

Els documents de l’Iraq, i encara n’hi ha molts que esperen ser analitzats, revelen el llegat de violacions dels drets humans dels EUA, a més de la trista situació del país sota el domini de Saddam. Algun dia, els historiadors podran recompondre una sorprenent percepció de les hostilitats quotidianes que van formar aquella guerra, i aquests diaris en seran la principal font. Estava orgullós de la tasca que havíem dut a terme perquè fos possible tot allò i vaig trucar a la meva mare a Austràlia. Parlàvem sovint, però era bo, en un moment com aquell, establir la connexió amb el lloc on, per a mi, havia començat tot.

En els dies posteriors, en Larry King volia entrevistar en Daniel Ellsberg i a mi. La idea era que jo parlés dels diaris i que en Dan en donés una perspectiva històrica. Ens havíem de presentar als estudis internacionals de la CNN situats a Londres a les 2 de la matinada per connectar amb en Larry King, que, per descomptat, emetia en directe des de Nova York. Ens vam estar mirant la resta del programa mentre esperàvem. Una de les convidades era una excompanya del jutge del Tribunal Suprem, Clarence Thomas, que conservava alguns records poc afalagadors de l’època en què havien estat junts. El que semblava que l’havia colpit més era el caràcter ambiciós i les ànsies de creixement professional del jutge; fins i tot, va explicar a en King que havia concedit una entrevista a les dues de la matinada! En Dan i jo ens vam mirar, vam mirar el rellotge i vam somriure.

Ara bé, jo tenia una cosa al cap. Era una cosa que, de fet, estava al cap de tots els qui treballaven amb nosaltres. S’acabaria convertint en la principal preocupació de la meva vida en aquells moments i, malgrat que continuaríem publicant i fent la feina de WikiLeaks, sense abandonar la tasca en cap moment —ni un sol dia—, el cas de Suècia copsaria tot l’interès dels mitjans cada vegada que fèiem un moviment, alimentaria una histèria d’especulacions i inquietud a l’entorn de la meva persona i jo acabaria a la presó. Fins ara m’he reservat l’opinió sobre aquest assumpte. Serà difícil mantenir al marge la ràbia en la narració d’aquests fets, a causa del nivell esgarrifós de malícia i oportunisme que ha impulsat aquest judici a la meva persona, però vull exposar aquests arguments amb el màxim esperit de comprensió possible. Tots els enemics sobtadament prolífics que m’han atacat m’han negat aquesta mateixa tolerància i, si no els puc derrotar, sens dubte em podré reservar el dret de no sumar-m’hi.

A l’agost del 2010 vaig anar a Suècia amb les paraules del Pentàgon encara ressonant a les meves orelles. En Geoff Morell, el secretari de premsa, havia ofert una sessió informativa en què havia deixat entendre que WikiLeaks, i jo concretament, ens hauríem de començar a preocupar. «Si fer el que cal no és prou bo per a ells», va dir, «aleshores haurem de sospesar quines alternatives tenim per obligar-los a fer el que cal. Permeteu-me que ho deixi així». Quan, a la mateixa roda de premsa, li van preguntar si els nostres socis, el New York Times, també serien obligats de la mateixa manera, va dir: «No sé si el New York Times es definirien a ells mateixos com a socis d’ells… Que jo sàpiga, ni el New York Times ni cap altra publicació està en possessió d’aquests documents». Això demostrava que el Pentàgon i en Bill Keller pensaven en termes semblants: deixem que WikiLeaks carregui amb les culpes i probablement es cremin a la foguera, mentre que els nostres socis, que han publicat els mateixos materials que nosaltres, tenen una certa immunitat davant les mateixes lleis draconianes. La cosa no funcionà amb els fanàtics de la primera esmena, però el que sí que demostraren les paraules d’en Morell era que allò que per a un mitjà informatiu era llibertat de premsa, per a un altre no ho era. A diferència dels nostres socis, WikiLeaks no va rebre el tractament d’editor, sinó d’espia, i aquest absurd posicionament es plantejava guarnit d’amenaça.

Al mateix temps es va saber que al Pentàgon havia designat un grup de treball de noranta persones, que després en tindria cent vint, dedicat en exclusiva a WikiLeaks i que treballava les vint-i-quatre hores del dia, set dies a la setmana. L’FBI i l’Agència d’Intel·ligència de Defensa formaven part d’aquest grup. El pot havia vessat de tant bullir i un grup de polítics americans havien exigit la meva mort. Sarah Palin va assegurar que em perseguirien com un gos. Fins i tot hi va haver un diari que va treure una imatge de mi amb una diana dibuixada a la cara.

Encara no havia desistit de la idea de trobar un refugi on poguéssim fer la nostra feina en pau. Suècia semblava un lloc plausible. Se’l considerava un país independent i liberal, amb una Llei de llibertat d’informació que es remuntava al 1780 i una Constitució que s’ocupa a bastament de proporcionar una protecció especial a la llibertat de premsa. Les fonts sempre es troben molt millor a Suècia que en cap altra banda del món: hi ha el dret a l’anonimat i càstigs per als periodistes que prometen —però no ho fan— protegir les persones que els faciliten informació a tall personal. Per poder obtenir protecció davant d’una prohibició anterior, a Suècia cal tenir un certificat editorial i estar treballant per a un director registrat responsable. Me’n vaig anar a Suècia amb això al cap i l’esperança d’aconseguir un certificat, a més de posar-me en situació de convertir-me en un redactor reconegut. Per poder fer-ho és necessari tenir uns ingressos, de manera que vaig accedir a treballar de columnista per a l’Expressen, el diari més important de Suècia.

Esperava que podríem obrir un despatx periodístic per a WikiLeaks a Estocolm i vaig començar a fer els primers moviments. Així, doncs, en aquells moments Suècia representava dues coses per a mi: un entorn de treball futur i un refugi segur, cosa que fa que tot el que va passar després fos encara més amarg. Abans d’anar-hi, com ja era habitual, vaig aparaular una invitació per fer una xerrada, aquest cop per al partit polític que es coneix com a Brotherhood i que forma part dels socialdemòcrates cristians. Hi vaig arribar l’11 d’agost. Just en aquell moment, vaig rebre notícies d’un dels nostres contactes de l’agència d’intel·ligència occidental: em confirmava el que ja s’havia deixat entreveure a l’oficina de premsa del Pentàgon. Es deia que el Govern dels EUA havia reconegut en cercles tancats que jo seria difícil de jutjar, però que ja s’estava parlant, tal com em va dir la meva font, «d’encarregar-se de tu il·legalment». La font em va concretar què significava això: obtenir proves sobre què portàvem entre mans pel que feia a informació; traient a la llum, pels mitjans que fos, alguna mena de vincle entre el soldat Manning i WikiLeaks; i, si tot el que s’ha dit fracassava, desplegant altres mitjans il·legals, com ara col·locar-me drogues, «descobrir» pornografia infantil entre el meu material informàtic o intentar barrejar-me en acusacions de conducta immoral.

La premissa era que no se’m faria mal físic. Li ho vaig explicar a en Frank Rieger, un col·laborador nostre a Berlín que és el director de tecnologia de CryptoPhone, una empresa que fabrica telèfons per establir comunicacions segures encriptades. Em va dir que prepararia un comunicat de premsa per fer pública aquesta informació. Ho va fer i me’l va enviar: el tenia al meu portàtil, a punt per editar-lo. La intenció era que es difongués al més aviat possible, ja que no era gens favorable treure aquestes coses a la llum un cop ja s’ha fet el mal ni quan a un ja li han col·locat material. Em penediré sempre més de no haver-lo publicat immediatament. Aquell mateix dia, la meva targeta bancària va deixar de funcionar de cop i volta. Anava amb moltíssima cura amb els telèfons mòbils, només els engegava quan havia de rebre missatges, de manera que la situació resultava especialment caòtica; però me’n vaig oblidar i vaig continuar treballant en la meva tasca a Suècia, que anava orientada a definir la meva situació de redactor allà.

Un vespre me’n vaig anar a sopar amb uns quants amics i els seus socis. El periodista suec Donald Böstrom, amic i reporter molt rodat a prop de la cinquantena, era allà, juntament amb un altre periodista suec i un periodista d’investigació americà i la seva parella. Era probable que l’americà tingués vincles tèrbols, però la noia era simpàtica, i vaig parlar amb ella mentre en Donald em mirava amb les celles arrufades. Més tard, en Donald em va advertir que havia d’anar amb compte amb el que feia: em va explicar que la possibilitat que em paressin un parany femení era molt alta en aquells moments, i recordo que es va entretenir a explicar-me amb molt detall com el Mossad havia capturat Vanunu. Suposo que jo devia tenir ganes d’una mica d’amor, per dir-ho finament, perquè no em vaig prendre gaire seriosament les paraules d’en Donald. Em vaig limitar a fer veure que sabia com cuidar-me; a més, tenia la sensació que estava tan a l’aguait de la meva seguretat que tot allò que m’explicava només podia passar a algú que fos un beneit que no tingués l’experiència que jo tenia. No hauria d’esperar gaire per veure com la meva arrogància arremetia en contra meu amb tota la força.

El deure parlamentari que m’havia assegurat un dret de pas segur a Estocolm implicava que estava sota les ales d’un grup de socialdemòcrates, molts dels quals tenien funcions en altres agrupacions polítiques. M’havien dit que em podria quedar al pis d’una treballadora del partit anomenada A-----, que havia marxat de casa uns quants dies. Hi vaig anar, i resulta que va tornar abans del que havia dit. La senyora A----- era una portaveu política del partit que havia participat en els preparatius per portar-me al país. No hi havia cap raó per no confiar en ella, ni cap raó, quan em va fer notar que només hi havia un llit i si em faria res dormir amb ella, per creure que fos un gest malintencionat, i no una proposta amistosa. Doncs bé, la qüestió és que hi vaig accedir i ens vam ficar junts al llit aquella nit.

Tots aquests compromisos polítics són estressants i m’agradava gaudir de les atencions de dones somrients i afectuoses, quan n’hi havia. Resulta una mica vergonyós dir-ho, tenint en compte que fins i tot un solter, com era el meu cas, segur que serà titllat de poc galant pel sol fet d’esmentar el que va passar amb una dona en la intimitat. O amb més d’una dona. Tanmateix, la situació no semblava que fos infreqüent, en cap cas, i semblava un episodi agradable enmig d’una època, altrament, fosca. El Pentàgon havia posat preu al meu cap i molts dels meus amics, i segurament de les meves fonts, pel que jo sé, estaven espantats o sota vigilància. Estava desesperat per protegir-los i servava l’esperança que Estocolm podria acabar sent el refugi que durant tant de temps havia somniat per a la nostra feina. Amb el cor a la mà, us he de dir que pensava que l’A----- era una mica neuròtica. La nit que vam passar junts no va ser res de l’altre món; vam fer l’amor unes quantes vegades i l’endemà tot semblava anar bé entre nosaltres.

Un dia o dos més tard, l’A----- tenia el micròfon al seu càrrec en una roda de premsa i, després, hi havia un dinar, al qual va assistir, juntament amb altres periodistes i una dona que es deia W-----, que pel que semblava havia estat a la roda de premsa i que recordo que portava un jersei rosa força bufó. Cert és que no guanyaré cap premi al visionari de l’any, o, de fet, al cavaller de l’any, quan es tracta d’aquestes dones, però la situació semblava relaxada i no era conscient que hi hagués cap amenaça per a ningú ni que fes res mal fet. La W----- va dir que treballava al Museu d’Història Natural i es va oferir per ensenyar-me algunes de les sales privades que hi havia. Hi vaig accedir. De manera que, després del dinar i d’una sortida ràpida per comprar uns quants elements informàtics, ens en vam anar plegats cap al museu. Aparentment, alguns dels treballadors la coneixien i vam voltar una mica abans d’anar a veure una pel·lícula que tractava de la vida sota el mar, i després cadascú va marxar per la seva banda.

Aquella mateixa nit, l’A----- havia organitzat una festa del cranc de riu, un esdeveniment tradicional en aquella època de l’any a Suècia, i me n’hi vaig anar amb ella. Aquest va ser el dia després del dia que més tard declararia que jo l’havia violada. L’A----- era a la festa i se la veia molt contenta, va riure i beure amb mi, els meus amics i els seus amics fins ben tard. Estàvem asseguts a fora i va enviar una piulada dient que estava «amb la gent més guai del món». Era evident que havia explicat a tothom que havíem dormit junts i, més endavant, descobriria que m’havia fet una fotografia mentre dormia al seu llit i que l’havia penjat al seu Facebook. Se suposava que llavors m’havia de traslladar a casa d’una altra gent, una parella de nois del Pirate Party —un partit polític suec que defensa la reforma dels drets d’autor, entre altres coses—, però l’A----- va insistir que tornés i continués quedant-me a casa seva. El pacte sempre havia estat que jo em traslladaria al pis dels nois un cop l’A----- hagués tornat a casa seva després del viatge, però em va dir que ja li anava bé que em quedés a casa seva i vaig tornar-hi. I així va ser com vam estar junts durant les cinc nits següents.

Algunes altres vetllades les vaig passar amb la W-----. Però l’A----- encara treballava amb mi en les reunions polítiques, fins i tot vam compartir un sopar que vam tenir amb en Rick Falkvinge, president del Pirate Party. Ens va oferir d’allotjar un servidor per a WikiLeaks. Era una oferta interessant, perquè això implicava que comptaria amb protecció política, ja que estava sota la custòdia del Pirate Party. Una altra nit, després d’una cerimònia de premis, em vaig trobar la W----- i vaig tornar amb ella a casa seva, a Enkopping, que està situat a uns cinquanta quilòmetres als afores d’Estocolm. La meva conducta pot semblar freda, no hi ha dubte que ho era, i, si bé va ser un error per part meva, no va ser un delicte. M’havia estat prou temps a casa de l’A----- i m’adonava que seria mala cosa quedar-m’hi més temps. Recordeu que estava especialment paranoic: no m’agradava quedar-me en un mateix lloc durant gaire temps i l’aventura amb l’A----- es començava a conèixer, cosa que semblava que a ella ja li anés bé.

La relació amb la W----- tampoc no anava enlloc. Era una mica dispersa, però aquella nit a Enkopping ens ho vam passar bé i vaig pensar que havíem passat una molt bona estona plegats, si bé segurament no es tornaria a repetir mai. No se la veia gaire amoïnada l’endemà al matí mentre esmorzàvem i després vam anar junts amb la seva bicicleta fins a l’estació del tren. Va ser tot un detall que em volgués pagar el bitllet —la meva targeta continuava sense funcionar i mai no porto diners a sobre—, em va fer un petó de comiat i em va demanar que li truqués quan estigués al tren. No ho vaig fer i, de fet, va acabar convertint-se en la trucada més cara que mai no he fet. Me’n vaig anar a una reunió al sindicat dels periodistes per veure com m’hi podia afiliar: recordeu, malgrat tots els meus tripijocs, que era a Estocolm intentant activar diverses proteccions legals que permetessin que WikiLeaks pogués dur a terme la seva tasca des d’allà i, amb una miqueta de sort, perquè jo hi pogués viure sense por que m’extradissin als Estats Units.

Com ja he dit, no feia servir els mòbils. (Sempre en porto uns quants a sobre). En una ocasió, vaig tenir una conversa curta amb la W-----, quan em va trucar, però el mòbil tenia la bateria baixa i se’m va apagar mentre encara parlàvem. La situació internacional em tenia immobilitzat i, tot i que havia passat estones amb aquelles dones, no els dedicava prou atenció, o no els tornava les trucades, o no era capaç de sortir de la zona pantanosa amb totes aquelles amenaces i declaracions en contra meva a Amèrica. Un dels meus errors va ser esperar que ho entenguessin: sabien, perquè n’havíem parlat durant la setmana, que es deia que hi havia 120 persones treballant contra WikiLeaks al Pentàgon. O sigui que jo no era una parella gaire de fiar, o ni tan sols un company de llit gaire cortès, i tots aquests fets es van anar sumant. Tret, per descomptat, que l’agenda hagués estat preparada de bon començament.

Una de les nits que em vaig quedar amb l’A-----, no va tornar a casa i em va dir que s’havia ficat al llit amb un periodista que estava escrivint un article sobre mi. Vaig pensar que allò era molt estrany i em vaig preguntar qui devia ser aquell paio. Ara bé, jo no havia estat precisament Mister Fidelitat, i era evident que tot aquell assumpte era informal, tot i que quan vaig marxar el divendres al matí sí que em vaig fixar que la noia estava una mica estranya. Aquell mateix dia, més tard, vaig rebre una trucada d’en Donald Böstrom: em deia que acabava de parlar amb l’A-----, la qual acabava de parlar amb la W-----, que li havia dit que era a l’hospital. Haig de dir que em vaig quedar del tot perplex. Aquelles noies parlaven entre elles mentre n’hi havia una que era a l’hospital? Els mòbils no em servien de res, però al final en un vaig rebre una trucada d’en Donald que tornava a citar l’A-----, que deia alguna cosa de la W-----, la policia i una prova d’ADN. Vaig saltar: «Es pot saber què diantre està passant?». De manera que vaig trucar a la W----- i ella va negar rotundament tot l’anterior, adduint que ella només havia esmentat la policia en relació amb el fet que potser els hauria de demanar assessorament sobre les proves que es poden fer per detectar malalties de transmissió sexual (MTS).

La W----- va dir que volia que hi anés immediatament per fer-me una prova de MTS. Li vaig dir que aquell dia no podia, ja que tenia entre mans un assumpte molt seriós, però que hi aniria l’endemà. Em va dir que ja estava bé. Aleshores em va preguntar si li havia trucat perquè jo volia o perquè havia parlat amb l’A-----. En aquest moment la situació ja era del tot absurda. En Donald no parava de trucar-me, dient que l’A---- m’estava intentant trobar amb tota aquella situació de la W-----, i jo li deia: «No, ja està, he parlat amb la W-----. Demà ens veurem». Tot plegat era surrealista, per dir alguna cosa, i terriblement sospitós a mesura que passaven les hores i els rumors s’escampaven. Vaig parlar amb l’A----- per preguntar-li de què anava tota aquella bestiesa de la policia. Em va contestar que no entenia com funcionaven les coses a Suècia: que a la policia se li podia demanar un consell d’aquesta mena, sobre MTS i coses així, i que no hi havia res d’estrany ni cap queixa formal. Potser hauria d’haver estat més desconfiat amb tot el que passava en aquell moment, però, per descomptat, jo sabia que no havia fet res mal fet i, per tant, no em vaig imaginar el que arribaria a passar amb la policia.

Em volia assegurar de les coses amb la W-----, de manera que vaig carregar fins a dalt un dels mòbils i li vaig trucar diverses vegades aquella tarda sense obtenir resposta. Necessitava una mica de temps i d’espai per a mi, o sigui que vaig reservar una habitació en un hotel per passar la nit i allà vaig començar a escriure la que havia de ser la primera de les meves columnes en un diari suec. Tot just acabava d’escriure una frase afirmant que era certa la primera víctima de la guerra, prop de les 18.30 hores, quan vaig obrir el Twitter i vaig descobrir que hi havia una ordre d’arrest contra mi per doble violació. Al començament, vaig pensar que devia ser cosa d’algun coi de diari sensacionalista. Una mentida de cap a peus. Em vaig preguntar com podien arribar a caure tan baix aquests diaris i fins a on estaven disposats a anar per embrutar la reputació d’una persona. Aleshores vaig veure, al lloc web d’un diari més seriós, que els rumors de l’arrest eren certs i tot el meu sistema de creences es va esfondrar per uns moments.

Quan em vaig recuperar, em vaig adonar que m’havia registrat a l’hotel amb una targeta de crèdit i que m’havien vist unes quantes persones. Havia de marxar d’allà de seguida i avaluar la situació amb cura per comprendre què estava passant. No oblideu que en aquells moments estava paranoic perdut i que creia que tothom conspirava en contra meva. No em podia creure que l’A----- i la W----- m’estiguessin fent allò de veritat, i de cap de les maneres no era capaç de preveure com evolucionaria la situació. De manera que vaig abandonar l’hotel i me’n vaig anar amb tren a casa d’un amic al nord de Suècia. No em semblava plausible anar a la policia perquè no podia estar segur que no hi hagués un gran pla en marxa per capturar-me. Tot era molt surrealista i imprevisible. D’altra banda, en aquell moment, era impossible discernir si tot plegat havia estat alguna mena de muntatge o si aquelles dones estaven geloses, perquè, sincerament, després de rumiar-hi una mica i parlar-ne amb alguns amics, m’adonava que totes dues opcions eren possibles, encara que entenc que només podia ser l’una o l’altra.

Jo no vaig violar aquelles dones i no recordo que féssim res que els pogués haver empès a pensar en aquest sentit, tret de la malícia després de la relació, un pla conjunt per atrapar-me, o un terrible malentès que s’hagués revifat entre elles. Jo puc ser un porc xovinista o el que sigui, però no sóc un violador, i només una versió distorsionada de la política sexual podria intentar de convertir-me en un. Totes dues havien mantingut relacions amb mi voluntàriament i després havien estat encantades de passejar-se amb mi pel món. Res més.

Ara bé, a la Suècia moderna, sí que hi ha alguna cosa més. En certa manera, és molt encertat que Suècia sigui considerada un indret aïllat de la resta d’Europa. Tradicionalment, ha tingut tendència a la neutralitat i és com una mena de món a part, amb una població de menys de deu milions dominada per un grapat d’institucions poderoses ubicades a Estocolm. Suècia té fama d’estabilitat política i consens, en part com a conseqüència del predomini del Partit Socialdemòcrata en la política nacional durant la major part del segle xx. Ara bé, les coses han canviat, i no està clar que per a millor. L’any 2001, Suècia, sota el govern de l’SDP, va enviar soldats a l’Afganistan, i aquest va ser el primer desplegament d’efectius en una operació militar a ultramar des de feia gairebé dos-cents anys. Aquest gest posa de manifest un gir en relació amb la seva política anterior de neutralitat en les relacions exteriors, i una orientació cada cop més evident envers els Estats Units. En el cable 09-141, que més endavant faríem públic com a part de Cablegate, l’ambaixador americà a Estocolm deixava ben clar el pes de la pressió americana —i de la conformitat sueca— sobre l’assumpte dels fitxers compartits entre ordinadors i el control governamental del trànsit informàtic. Pitjor encara, un informe de Human Rights Watch publicat el 2006 descrivia amb detall la complicitat i la cooperació de Suècia amb la CIA en l’extradició il·legal de dues persones que demanaven asil. Potser no m’hauria de sorprendre que l’endemà de la meva detenció a Londres, al desembre del 2010, el diari britànic The Independent publiqués un article dient que el Govern suec ja havia pres part en converses informals amb els americans sobre com extradir-me des de Suècia fins als EUA.

En Claes Borgström, l’advocat de les dues dones, és el portaveu de l’SDP per a la igualtat de gèneres i es podria dir, amb la millor de les intencions del món, que Suècia és un dels pocs països en què el feminisme radical ha penetrat en els partits majoritaris. De fet, la decisió d’anar a l’Afganistan es fonamentava en principis feministes: malgrat la posició antibel·licista que tradicionalment havia sostingut el moviment feminista, lamentaven —comprensiblement— el tracte que els talibans donaven a les dones, i aprovaven —menys comprensiblement— els bombardejos com una manera de fer-hi front. Sovint es pot sentir com la generació més vella de feministes sueques parlen d’una cosa anomenada feminisme d’estat i no ha estat fins fa poc, pels volts del febrer del 2011, que la premsa sueca no ha començat a considerar el meu cas des d’una nova perspectiva. Si més no, pel que diuen del seu propi sistema i les seves lluites.

L’A----- és un personatge polític influent a Suècia, i ho ha estat durant molts anys, cosa que fa que el seu cas sigui especialment llaminer per als mitjans. És una persona ben relacionada dins del moviment feminista, a més de ser-ho entre els socialdemòcrates, on era una figura destacada a Broderskapsrorelsen, l’organització que s’havia encarregat de la meva visita a l’agost. Fos quina fos la foguera que s’hagués atiat, de seguida se’n van derivar uns esdeveniments sinistres. He sabut que l’A----- ha esborrat les seves piulades relacionades amb mi. En l’última que havia fet pública, el 12 de desembre de 2010, havia escrit:

N’estic tipa i farta de tot el que està passant, s’acabarà algun dia? Tanmateix, m’agradaria fer arribar un missatge als teòrics de la [conspiració] per dir-los que «l’altra» [la W-----] va ser tan insistent [com l’A-----].

El 10 de març de 2011, l’Expressen va revelar que l’agent de policia que va prendre la primera declaració a la W----- era un amic de l’A-----. L’endemà que les dones anessin a la policia, de fet, l’A----- havia concedit una entrevista al mateix diari, en què negava totes les insinuacions que ella i la W----- m’haguessin tingut por. Havia declarat que jo no era violent i que, en tots dos casos, el sexe havia estat consentit. Pel que es diu en un dossier policial, sembla que les dones no havien tingut la intenció de fer cap denúncia, sinó que només havien anat a demanar assessorament sobre MTS. Els havien explicat que m’havien amenaçat, durant les converses per telèfon, que anirien a la policia si jo no accedia immediatament a sotmetre’m a una prova de MTS. L’advocat de les demandants, en Claes Borgström, va declarar en un article publicat al tabloide Aftonbladet que les dones no havien anat a la policia amb la intenció de denunciar-me; només volien que em fes la prova.

Tanmateix, hi ha més coses. En una entrada d’un bloc del 2006 titulat Violació?, l’A----- exposa tota una situació i acaba amb una pregunta: «Hi ha hagut algun cas en què un home hagi estat condemnat per violació fins i tot quan la dona hagi iniciat les relacions sexuals de bon grat?». En contra del protocol recomanat, cap de les entrevistes que els van fer agents de la policia no es va enregistrar. Fins i tot la fiscal, Marianne Ny, creu que aquestes gravacions s’haurien de fer, tal com va afirmar en els seus comentaris a l’autoritat judicial de la nova llei sobre delictes sexuals. D’acord amb el testimoni policial dels seus amics, la W----- només tenia la intenció d’esbrinar si la policia em podia obligar a fer-me una prova del VIH. D’acord amb un dels testimonis, que havia estat constantment en contacte amb la W-----, al llarg de tot el temps previ a la denúncia policial, la W----- tenia la sensació com si l’estiguessin pressionant per totes bandes persones que tinguessin el seu propi pla. Això es contradiu amb la declaració de l’A----- a l’Expressen, en l’article del 21 d’agost de 2010, en què se la cita, i que assegura que la W----- va contactar amb ella, perquè la W----- volia presentar una denúncia per violació contra mi, i que l’A----- li va donar el seu suport perquè ella havia passat per una experiència similar. A l’informe filtrat, que no ha estat autoritzat per la W-----, l’agent que l’estava interrogant va interrompre l’entrevista perquè ella no va ser capaç de concentrar-se quan es va adonar que s’havia emès una ordre d’arrest contra mi, poc després que s’hagués iniciat l’entrevista. Segons la seva amiga (M----- T-----), a qui la policia també va entrevistar en relació amb el cas, la W----- se sentia «pressionada» per la policia i per altres persones que hi havia al seu voltant.

Podria continuar, però no ho faré. Aquest no és el lloc adequat per assajar tota la causa per a la defensa. N’hi ha prou de dir que les acusacions eren, des del meu punt de vista, absurdes i sinistres. Tinc preparat un informe de 46 pàgines del cas, sobre declaracions i inconsistències. És un bon exercici de periodisme científic, estudiar com les fal·làcies poden subministrar-se a través de tota una via de comunicacions i donar lloc a una autèntica falsedat que amenaci un individu.

Tal com he dit abans, no demano que se’m concedeixi cap premi a la bona conducta per aquella setmana que vaig passar a Estocolm. Ara bé, les acusacions de violació representen una taca que ja ha entelat un any de la meva vida i ha causat un dany incalculable a la meva imatge pública. Tenint en compte que la feina per la qual m’he bellugat tota la vida s’ha fonamentat en la probitat i l’activisme ètic, aquesta campanya en contra de la meva persona ha demostrat ser útil només per als meus enemics. Mentre escric, sóc a casa d’un dels meus garants de llibertat sota fiança, amb toc de queda al camp anglès i unes manilles electròniques a la cama. L’ús d’aquesta mena de control electrònic per vetllar per l’aplicació de la llei es remunta al 1983, quan un jutge de Nou Mèxic anomenat Jack Love va llegir un còmic en què un malfactor posa un dispositiu electrònic de seguiment a l’Spiderman. Com la del vell rodamón Old Bluey, la meva vida és més estranya que cap ficció. No se m’ha acusat de cap delicte, però, en virtut d’una iteració de l’exercici manipulatiu aquell de les «mans tacades de sang», si un escriu les paraules Julian Assange violació en un motor de cerca, aquest trobarà gairebé quatre milions d’encerts. L’acusació de violació es va presentar, es va retirar i després es va tornar a presentar, i al llarg de tot aquest procés ja se m’havia criminalitzat per l’espantosa gesta d’haver mantingut relacions sexuals consentides amb dues dones a Estocolm l’agost del 2010.

Volien fer mal, i el van fer. No penso furgar més endins per donar-vos-en més detalls: ja us n’heu format una imatge. En termes autobiogràfics, es fa estrany haver esmerçat tant de temps en una cosa tan estranya. Tot això va passar, i cal parlar-ne, però no sóc només jo. Podria haver estat un xoc de trens, o una sobtada conversió al mormonisme, o qualsevol altra improbabilitat gratuïta el que captés la meva atenció enmig de l’any més productiu de la meva vida; però no ho va ser. Va ser una doble acusació de violació i hi he dedicat totes les paraules que puc.

D’altra banda, el que normalment teixeix l’activitat normal de la meva vida passava del tot desapercebut. Em vaig quedar a Suècia més d’un mes des que es van presentar les acusacions, però no va passar res i semblava que el fiscal suec no tenia necessitat de parlar amb mi, de manera que vaig agafar un avió a Anglaterra per posar-me a treballar de nou. De seguida es va emetre una ordre d’arrest judicial d’àmbit europeu per donar-me caça, però havia arribat el moment de preparar, juntament amb els nostres esmunyedissos socis dels mitjans, per a Cablegate, la divulgació de documentació no autoritzada més important de la història.