2. L’ILLA MAGNÈTICA

Per a la majoria de persones, la infància és un clima. En el meu cas és ben calorós i humit, i a sobre nostre no hi ha sinó el cel blau. El que recordo és aquella sensació a la pell i les nits fresques de la sabana tropical. Vaig néixer a Townsville, al nord de Queensland (Austràlia), on els arbres i la forest arribaven al mar, i a l’altra banda veies Magnetic Island, l’illa magnètica. A l’estiu arribaven les pluges i sempre estàvem a punt per a les inundacions. Era bonic, de fet. Aquella calor se’t fica als ossos i mai no et deixa.

La gent de Townsville vivien en zones residencials; molts gaudien del «somni australià» de la caseta i el cotxe. Al final de la dècada dels seixanta, prop d’allà hi havia una base militar. La població era d’uns 80.000 habitants i l’economia local es basava en la llana i el sucre, o en minerals i fusta de la regió. Per algun motiu hi havia molts italians. La majoria treballaven als cultius de canya de sucre, i recordo el fort sentit de comunitat que imperava entre ells. L’italià era la segona llengua més parlada. Devia ser un lloc conformista en molts sentits, ple de gent que treballava sense fer soroll i que s’anava cansant del sol constant. Podríem dir que era una província allunyada en un país que, alhora, era una província allunyada del món. Aquesta és la percepció que tenia la generació de la meva mare. El 1970 ella volia veure món o, almenys, veure que canviava.

Aquell any la meva mare es va comprar una motocicleta. Era una noia eixerida i creativa, i li encantava pintar. Ben aviat, a divuit anys, fugint tot fent tentines de la mediocritat de l’etapa escolar, la Christine es va enfilar a la seva moto i va recórrer més de 3.000 quilòmetres fins a Sydney. Però era una noia de poble, i més endavant em va dir que Sydney era massa per a ella. Malgrat tot, la vida anava transcorrent davant seu, com ens sol passar a tots. Un dia era a la cantonada d’Oxford Street i Glenmore Road a Paddington, just a l’altra banda de Victoria Army Barracks, quan va veure passar una multitudinària manifestació contra la guerra del Vietnam, com un retaule d’història moderna. Tot i que no hi entenia gaire, la meva mare es va voler unir a aquella marea de sentiments. Mentre era allà dreta, recorda l’aparició d’una veu suau a cau d’orella. Era la veu d’un noi de vint-i-set anys, culte i amb bigoti. Li va demanar si estava amb algú, i quan ella va dir que no, li va agafar la mà.

Uns 60.000 australians van participar en la guerra del Vietnam. Va resultar ser el conflicte més llarg en què mai es van involucrar: 500 homes van perdre-hi la vida i 3.000 van resultar ferits. El maig de 1970, l’època en què els meus pares es van conèixer, les manifestacions contra la guerra van viure el seu moment àlgid a Austràlia: unes 200.000 persones van manifestar-se a les ciutats principals, algunes van ser arrestades, d’acord amb la llei d’aleshores, per no tenir permís per distribuir fullets. A Austràlia ara se sol fer referència a aquells anys com «la dècada de les protestes» (l’Orgull Gai es va celebrar a Sydney el 1973) i els meus pares —la noia eixerida i creativa i el manifestant culte que es va ficar en la seva vida— eren contestataris de soca-rel. Hi havia quelcom de teatral en allò, una societat conservadora que buscava la seva veu. I jo ho dec haver mamat de la meva mare: la idea que l’inconformisme és l’única passió real per la qual val la pena deixar-se guiar. Crec que em van concebre amb aquest esperit.

Altre cop a Townsville, el 3 de juliol de 1971, la meva mare va ingressar a l’Hospital Basel i jo vaig néixer cap a les tres de la tarda. Diu que era rodonet, amb el cabell fosc, cridaner i que semblava un esquimal.

Podríem dir que la Christie, la meva mare, té —i tenia aleshores— una reticència natural a fer el que li diuen, i jo ben aviat la vaig seguir. La meva àvia recorda la meva admiració fantasiosa, i no estic en condicions de discutir amb ella. Tanmateix, sembla raonable pensar que de ben petit fantasiava amb el que devia passar a la base militar de Townsville. En qualsevol cas, la meva àvia em bressolava amb melodies gregues captivadores enregistrades per Maria Farandouri i jo em calmava. Quan tenia uns quants mesos de vida, ens vam mudar amb la meva mare a una caseta a Magnetic Island, envoltats d’arbres de mango i eucaliptus.

Perdoneu-me si em poso proustià, però crec que la meva mare va cultivar la meva sensualitat, i al meu cap veig tots els mocadors estampats que penjava sobre el bressol. La llum els travessava, i em projectava formes a les mans i a les cames. Quan vaig ser una miqueta més gran, la mare em passejava amb un portabebès o amb una motxilla que m’encantava i li vaig posar el nom de Peck Peck. L’inici de la infància és molt important, diria. T’aporta tota la capacitat de meravellar-te. La mare tenia un do per a l’amor i per fer que la vida fos tan interessant com realment és. No es pot donar per descomptat. Hi ha persones que sumeixen els seus fills en l’avorriment abans que hagin pogut obrir la boca. I segurament també hi va tenir un paper Magnetic Island: era un lloc embruixat per la llibertat, un preciós edèn d’uns mil habitants, on anaven a viure les persones que no encaixaven enlloc més. Potser era una república hippy oblidada i sumptuosa, i no puc passar per alt la seva influència primerenca. Igual que els pins de Queensland i les palmeres livistones, un infant ha de trobar un punt de suport a mesura que creix, i alguna cosa de Magnetic Island m’acompanyaria per sempre.

La primera paraula que vaig dir va ser per què. I era la meva preferida. I si bé no m’agradava gaire el meu parc, m’encantaven els llibres que la mare hi desava al meu costat. Així vaig aprendre a llegir, amb llibres de Ladybird,^[4] i més tard amb l’ajuda de Tarzan, el Dr. Seuss i La rebel·lió dels animals. Des del principi vam viure a molts llocs, però Magnetic Island —batejada per James Cook, que pensava que interferia amb les seves brúixoles— era un lloc on tornar. Quan tenia dos anys la mare va conèixer un home que es deia Brett Assange, un músic i actor viatger que em va fer de bon padrastre. Gran part de l’activitat familiar es dedicava a la vida a l’exterior. Cada dia nedàvem i, més tard, pescava amb el meu avi al riu Sandon o a Shark Beach. Recordo com baixàvem muntanya avall, tots dos dalt de la bici de ma mare, i en passar rabent jo estirava els braços per intentar agafar fruita dels arbres sobre meu. Caminàvem d’un lloc a un altre, per a mi sempre amb una sensació de descoberta, amb l’etern per què als llavis. Els meus pares no s’espantaven del per què. M’exposaven les possibilitats i em deixaven decidir per mi mateix.

A cinc anys ja havia viscut en moltes cases. Diria que teníem la sensació que el nord de Queensland era una d’aquelles festivitats que poden esdevenir-se en dies diferents. Jo portava el clima a dins i respirava curiositat. La mare no era una activista constant, però coneixia el poder del canvi. En aquella època, quan vivíem a Adelaide, vam anar de porta en porta per aturar les mines d’urani. Vam prohibir la tonyina a casa pels danys que causaven als dofins les xarxes de pescar i, més endavant, quan el bloqueig va obligar a canviar les pràctiques pesqueres, ens en vam alegrar molt i vam sentir que el nostre esforç havia contribuït a aconseguir aquell resultat. Una altra vegada, a Lismore, van tancar la mare a la presó durant quatre dies a conseqüència de la seva participació en una protesta per aturar la tala de les selves tropicals. Diria que va ser una educació subtil però ferma en l’art de la persuasió política. Sempre pensàvem que el canvi era possible.

Jo també mostrava un xic de crueltat. Va ser una infància a l’estil de Tom Sawyer en molts aspectes, de llargs dies a l’exterior, aprenent a dominar l’entorn i vèncer el perill. Estava orgullós de la meva lupa i me l’emportava a caminar pel bosc. La crueltat era quelcom entre jo i les formigues del sucre, que desfilaven pel terra i sovint es trobaven rostint-se sota la meva lupa. Les formigues et pujaven pels pantalons i et picaven. Però eren pitjors les formigues verdes, molt comunes a Austràlia, als boscos i als llocs de poca altitud. No tan sols picaven, sinó que et ruixaven la ferida amb un líquid ardent que els sortia de l’abdomen. Hi havia moltes espècies de formigues i, pel que feia a la meva ment infantil, cap no era immune al poder de la meva lupa. Em semblava lògic aprofitar el poder del sol per castigar la seva hostilitat. La guerra entre les formigues i els nens de cinc anys és llegendària.

També hi havia altres formes d’hostilitat. Els meus pares viatjaven amb un teatret mòbil. Feien espectacles, petites representacions, més endavant amb titelles, i suposo que eren bohemis. Estaven en contra de la guerra i es manifestaven; havien viscut dins i fora de les ciutats. Eren persones de món d’una manera no gaire típica a Queensland, sobretot fora de la comunitat hippy. La mare havia fet de model i d’actriu, i junts havien creat actuacions i llegit llibres. A algunes persones no els semblava un estil de vida adequat, i suposo que així vaig conèixer els prejudicis. Una vegada vam tornar a Magnetic Island i vam instal·lar-nos en una casa a dalt dels turons. L’ambient era xafogós i la calor et feia ensopir; l’ambient és important a Austràlia i, en molts llocs, afavoreix un estat físic i mental en les persones. Quan penso en aquella casa a l’illa, em ve al cap una mena d’opressió que el temps infligia a les persones. Alguns veïns estaven coartats d’aquesta manera, potser, sobretot, com a reacció a les idees de llibertat dels meus pares.

Els pares tenien una pistola per defensar-se de les serps. De tant en tant hi havia serps al bany. Un dia vam pujar turó amunt i vam trobar la casa en flames. Unes vint persones del veïnat estaven dretes al voltant mentre les flames s’enfilaven per la veranda. Ningú no intentava apagar el foc i, de sobte, les municions que hi havia a la casa van explotar. Recordo un dels veïns rient i dient que no sabíem suportar la pressió. Tot plegat va ser molt sinistre, i els bombers van trigar quaranta minuts a arribar. En certa manera aquell incendi és el meu primer record gran i complicat. Recordo llums i colors, i incidents anteriors, però això va ser una cosa molt diferent. Va comportar un grau de complicació humana que més endavant em fascinaria. Semblava que els residents trobaven cert plaer en la idea de pretensió i d’arriscar-se a rebre el que es mereixien. Em vaig adonar, segurament per primera vegada a la vida, que l’autoritat podia avançar amb lentitud per imposar-se i que la burocràcia podia convertir el cor en una pedra. Hi havia quelcom de demoníac en la manera com deixaven que la «natura» fes el seu curs.

Bé, així era el poder municipal. I em va commoure. Pot semblar ingrat buscar els orígens de la personalitat en la teva vida, però és raonable en el cas d’un periodista, i indispensable en una autobiografia. Al principi em fascinava el funcionament de les coses. Tan aviat com vaig poder empunyar les eines, vaig començar a desmuntar motors. Vaig començar construint bots. M’encantava el Lego mecànic. Quan tenia sis anys vaig intentar fer un detector bàsic de metall. Aquesta va ser la meva primera concepció del món: un lloc on podies entendre les coses, mostrar una mica de curiositat científica, crear alguna cosa nova.

En una primera etapa em vaig adonar que hi havia un component social en tot això. Vaig formar una colla d’amics; el millor per fer les coses i passar-ho bé alhora. Solíem anar a una antiga pedrera de pissarra, força gran. Hi havia hagut una mina, però tot estava abandonat: encara hi havia els coberts d’emmagatzematge, l’equipament de transport i, fins i tot, dins els coberts, els llibres de registre i tota la parafernàlia d’aparells explosius i similars. Hi anàvem sovint. Ho vèiem com el nostre domini, un lloc on podíem existir al marge de l’autoritat. Les roques i els coberts abandonats eren plens de llangardaixos esmunyedissos (escincs de llengua blava) i, allà dalt, a vegades també hi havia ualabis. La pedrera estava envoltada d’un bosc de bambú i de tant en tant me n’anava tot sol a explorar els grans arbres buits. Recordo un dia molt calorós dirigint-me cap al centre. Em sentia sol, però força fort en l’intent d’obrir-me pas i, quan ho vaig aconseguir, vaig treure el ganivet i vaig gravar el meu nom en un bon tros de bambú. Hi vaig tornar ara deu fer vuit anys, i em va sorprendre la facilitat amb què em movia pel bosc —tot i que no va afeblir la força d’aquells records. La meva infantesa es caracteritza en la meva memòria per la grandesa i la intensitat de les impressions, i crec que part del meu desig de descobrir els secrets més ben guardats del món ve d’aquelles primeres exploracions.

En total, vaig anar a més d’una trentena d’escoles. Era un estil de vida en què la coherència era una qüestió d’estil i valors, i no d’on aparcaves el cotxe o com pagaves els deutes. Més endavant, en la infància, aquella existència ambulant va esdevenir més histèrica. La mare i jo vam ser molt més fugitius. Però, al principi, era fantàstic. I m’aportava el sentiment d’afrontar nous reptes contínuament. Amb la mare i en Brett, era com si absorbíssim experiències sense por. Durant aquell període inicial, vaig tenir una infància feliç i, en part, era per la joia del descobriment i la certesa que les normes hi eren per saltar-se-les.

En les petites colles d’amics que liderava, hi havia la nostra dosi de saviesa infantil i una pila de prejudicis. Durant un temps em sembla que pensàvem que els italians eren els nostres enemics. Tenien la mania de pavimentar-ho tot. Compraven una casa amb buguenvíl·lea a fora, aquella magnífica explosió de color, i de seguida ho desembarassaven tot, pavimentaven el jardí i hi posaven columnes dòriques. Ara me n’avergonyeixo, però aleshores no ho suportava i em semblava important fer alguna cosa per evitar-ho. Devia ser la mena de nen que va buscant coses per oposar-s’hi. Recordo un dia que els meus pares estaven cuinant i es van adonar que no teníem prou tomàquets. Els veïns italians en tenien un munt. La mare els en va demanar i li van dir que no; a mi em va molestar força. Així que l’endemà vaig començar a cavar un túnel del nostre jardí al seu. Vaig fer que m’ajudessin alguns nens de la colla, i van portar pales i espelmes per fer la feina. Era laboriós, però vam aconseguir passar per sota la tanca i ens vam emportar dos cistells de tomàquets. En vaig donar un a la mare i em va mirar amb un somriure sota el nas. Vam esperar a veure què passava i el que va succeir és que ràpidament es van presentar dos policies a la porta, també amb un somriure sota el nas. Els policies es van quedar allà drets balancejant-se amb els peus. Va ser la meva primera topada amb la llei. Vam tornar un cistell de tomàquets i l’escàndol es va escampar. Però jo estava content perquè encara tenia amagat el segon cistell de tomàquets.

No sé si era excèntric o alguna cosa similar, però sé que era decidit. Em van portar a una escola Rudolf Steiner on el més important era expressar-se. Recordo que hi havia un patinet, i una nena petita detestable que no volia compartir-lo. D’acord amb la filosofia de l’escola, vaig decidir expressar-me sense impediments, així que vaig pegar a la nena al cap amb un martell. Evidentment, això va provocar un gran enrenou i me’n vaig haver d’anar, tot i que a la nena no li va passar res.

No paràvem de mudar-nos de casa. Lismore, a uns 200 quilòmetres de Brisbane, és el lloc que més associo amb la meva època escolar. Podríem dir que Lismore era el centre de la contracultura a Austràlia, i més tard va esdevenir la Meca dels viatgers, un lloc on s’instal·lava la gent que buscava un estil de vida alternatiu. El segon Aquarius Festival, el Woodstock australià, es va celebrar prop de Nimbin el 1973 i molta gent s’hi va quedar i va muntar cooperatives. Els meus pares tenien un teatre de titelles. Aquells anys hi havia un sentiment de lluita contra els grans organismes corporatius. La producció de lactis es veia amenaçada per la gran empresa Norco, i la selva australiana, que havia estat coneguda com el «Big Scrub», o el gran matollar, es va talar completament, de manera que va deixar una cicatriu a la terra. Moltes persones es preocupaven per aquestes coses i jo, alhora, vaig començar a fer-ho. L’escola era al poble de Goolmangar. M’agradava la idea de la gent, sobretot els homes, que sabien defensar el que creien, i em vaig educar així, gràcies a un mestre excel·lent anomenat senyor King. En la meva opinió, fins i tot aleshores, molts professors eren cursis, però aquest era fort en un sentit que em sembla important. Era una persona molt competent i m’hi sentia segur. Crec que gran part del meu caràcter ve del que s’anomena temperament congènit, però l’experiència també hi influeix, i em vaig aferrar a la idea de la competència masculina representada per aquest gran mestre. No obstant això, normalment a l’escola em moria d’avorriment. No era la persona més llesta del món, però tenia ganes d’aprendre i d’obtenir informació, i el sistema avançava molt lentament. Recordo haver demanat a Déu que fes moure les coses més de pressa. Deia: «No crec que Déu existeixi, però, si existeixes, et dono dos dits petits si a canvi fas que això de l’escola vagi més de pressa».

Al mateix temps m’agradava generar saviesa infantil, la mena d’informació, la mena d’opinions que es fan passar per saviesa entre els més petits. Suposo que hi tenia traça, creava fets creïbles que aconseguien meravelles entre els meus iguals. M’encantava transmetre’ls els meus descobriments, com la vegada que els vaig explicar, de manera força convincent, que rebolcar-se al fang era el millor remei per parar una hemorràgia. Tenia la idea que els adults eren déus terrenals; i la meva mare, l’Ésser Suprem; però, evidentment, vaig començar a veure que els adults es podien equivocar. La vida real més o menys comença en el moment en què veus que adults en posicions de responsabilitat potser tenen poder, però no necessàriament la raó. És la gran lliçó. Sabia veure manques de compassió i, de vegades, brutalitat. Austràlia encara era força provinciana aleshores, abans d’Internet, abans dels vols barats, i a l’escola et castigaven amb la palmeta per minúcies. Amb tants canvis d’escola, sempre havia d’intentar fer-me un lloc en la jerarquia. I, alhora, intentava acabar amb la jerarquia d’una vegada per totes. La brutalitat va arribar sigil·losament, igual que la injustícia i el prejudici: a vegades jo era una font de transgressió, i això era difícil a l’Austràlia rural d’aquells temps. En una de les escoles em van arrossegar cap a l’oficina del director per un motiu desconegut, i em van pegar amb una palmeta per una misteriosa «indiscreció». Resulta que hi havia hagut un robatori i els meus companys m’havien acusat a mi.

M’atreien els llibres. Els llibres i els imants. El meu avi es recorda de mi anant a l’escola d’estiu amb una bossa de llibres, un dels quals era una biografia enorme d’Albert Einstein. Això hauria pogut ser motiu perquè m’odiessin, però si no tens el costum de pensar així, mai no et passarà. Per a mi hi havia una confluència perfecta entre el món físic i la vida mental, i a aquella edat em vaig endinsar en totes dues parts. I podríem dir que això ha marcat tot el que he fet des d’aleshores. Tot. La meva noció de la justícia i la noció dels ordinadors, i la meva visió de l’autoritat. Tot això va passar durant l’època a Goolmangar i sentia la força de la meva pròpia personalitat que emergia.

En la meva infància vaig tenir aquestes aventures ètiques i em van fer més fort. Una vegada hi havia una concentració contra la guerra i els meus pares s’havien ofert per fer una obra de teatre al carrer especialment per a l’ocasió. La mare va fer un rifle M16 amb escuma de poliestirè, pintat de negre i amb una corretja per portar-lo penjat. El meu padrastre anava vestit amb un uniforme de la botiga militar, i vam anar a la carnisseria a comprar un litre de sang. Recordo les males mirades.

Vam amarar el meu pare de sang i aquell mateix dia, més tard, el van arrestar per l’arma de mentida. Més endavant, la meva mare va ajudar un home que participava en estudis científics de guerrilla sobre el centre d’assajos nuclears de Maralinga, al desert australià, on, amb el consentiment dels australians, els britànics havien dut a terme assajos «majors» i «menors» d’armes nuclears entre el 1952 i el 1963. Els assajos «menors» —en què es calava foc a bombes nuclears o es feien esclatar amb explosius convencionals, o es posaven en avions que es feien xocar expressament— eren, de fet, molt pitjors del que s’havia reconegut públicament, i escampaven radiació en una àmplia zona. No obstant això, els governs britànic i australià van negar que això hagués comportat cap perill per als militars o per als aborígens que vivien a la zona. Va resultar ser una mentida, tot i que no ho van admetre fins anys després. Així, doncs, aquest amic de la mare buscava la veritat, i recordo una nit que acabàvem de tornar d’allà i conduíem per una autopista amb ell cap a les dues de la matinada. Ell es va adonar que ens seguien, així que ràpidament va baixar i, aleshores, més enllà la policia federal va fer aturar el cotxe on anàvem la mare i jo. El policia li va dir que la podien considerar una mare no apta, ja que a les dues de la matinada no eren hores de voltar amb un nen. Li va dir que no es fiqués en política. I a partir d’aleshores no ho va fer. Però jo sí.

L’escola, però, era un problema. Ni tan sols el senyor King, que m’ensenyava tota mena de coses i era el meu exemple masculí a seguir, no podia evitar aquesta constant sensació d’inutilitat que jo associava amb l’escola. Potser és que m’havien pujat odiant el sistema, i allò era el sistema. Vaig començar a portar els cabells llargs, tot i que em deien que no ho fes. Curiosament, sempre se m’ha jutjat o ridiculitzat pels cabells, i des de ben jove. Els pares em deien que em tallés aquella mata de cabells rossos, només per fer-me la vida més fàcil, però jo no ho volia i vaig desenvolupar una mena de rebel·lia. Ben aviat em vaig negar a lligar-me els cordons de les sabates com fa tothom. Vaig idear un sistema complicat d’enrotllar els cordons al voltant del turmell i lligar-los amb un nus en lloc d’un llaç, i vaig començar a ensenyar aquest mètode als altres nens. Després vaig decidir prescindir de les sabates completament, i els professors ho veien com un crim. Sovint era el nen nou a l’escola. Moltes vegades. I em definia amb aquests actes de rebel·lia. A casa no teníem televisor. Teníem molt pocs diners. A vegades anàvem als mercats a buscar les cols que llençaven. I jo era feliç així; formava part del color de la vida; formava part del corrent de fer les coses a la meva manera. Només durant una etapa en l’adolescència vaig ser conscient de la nostra posició social. No volia que la mare em deixés a la porta de l’escola amb una ferralla vella de cotxe. Però allò va ser un disbarat i no va durar gaire.

Estimàvem els animals. Normalment, la gent ens prenia, amb desdeny, per hippies, però la veritat és que només érem amants de la natura i inconformistes nats. Durant un temps vam tenir gallines que ens ponien ous i tres cabres per a la llet. I en Poss, el nostre estimat gos, havia de competir per l’atenció amb una veritable col·lecció d’animals: un ase, un poni, una ventrada de ratolins —que la mare dirigia en espectacles il·luminats amb espelmes—, i en una caseta on vam viure una temporada en una plantació de pinyes, ens van envair els pòssums. Un gran ocell gris anomenat grua brolga també s’hi va instal·lar. Era com si contínuament ens amaguéssim de la vida moderna. Ara m’adono que feia tot el que podia per intentar créixer en un sistema que pensés en la relació entre les persones i les coses. Anys després vaig estudiar mecànica quàntica i vaig començar a veure-hi, però aleshores només em preocupava el món que tenia a l’abast, el món dels meus pares, tot i que durant un temps em vaig dedicar a cuidar el meu rusc d’abelles.

La mare i el padrastre es van separar quan jo tenia nou anys. En aquell moment no em va semblar tan devastador, però ara, retrospectivament, veig que va representar la fi d’un període força paradisíac de la meva vida. Com dic, en els primers anys de la meva vida imperava un ambient de Tom Sawyer, un bonic món de descobriment, i les aventures del futur proper serien, en conjunt, molt més fosques. Molts de nosaltres veiem la infantesa primerenca il·luminada amb una aurèola, i en la meva opinió, a pesar de l’anar i venir constant, les nombroses cases i l’odiada escola, vam viure aquells anys en un estat d’il·luminació natural. El món era fresc i l’oceà clar, i l’aire feia olor d’eucaliptus de cintes. Però, per descomptat, la naturalesa humana és més complicada que el seu aspecte físic, i la vida no seria vida si no sucumbís a fosques complicacions. En Brett tenia els seus propis problemes i, al final, la meva mare ja no podia suportar-lo, així que ens vam mudar a un apartament sobre una botiga a Lismore que la mare compartia amb la Nomad Theatre Company. La mare sovint guanyava diners pintant cares als mercats i, més endavant, el meu germanastre petit i jo l’acompanyàvem. Durant un temps em vaig aficionar a l’harmònica i vaig tocar el blues preadolescent.

La mare i jo vam intentar viure de manera respectable al poble, però estàvem a punt d’embarcar-nos en una vida ambulant alimentada en gran mesura per l’ansietat, de nou a la deriva, Mississipí avall. Els anys següents vam veure molts llocs d’Austràlia —ja n’havíem vist una bona part—, però almenys durant cinc anys ens vam sentir perseguits, i suposo que aquella època, igual que l’anterior etapa feliç, van fer-me la mena de persona que sóc. La nostra vida amb en Brett ens havia aportat la llum del sol i l’art, la música i la natura. Les produccions teatrals d’en Brett, la manera com es podien desplegar i plegar en un tres i no res, van ser un bon entrenament per a WikiLeaks, però l’etapa següent, amb un home anomenat Leif Meynell, ens ensenyaria què era ser perseguit per forces fosques. Ell va ser el meu primer perseguidor.