4. EL MEU PRIMER ORDINADOR

En aquella època els ordinadors arribaven sense res; no tenien cap programa propi. Això és una de les coses que es perd la nova generació de nens amb el seu primer ordinador. Ara ja hi tenen instal·lat el programari, gràfics elaborats i coses per l’estil, però quan jo vaig començar només estaves una capa per sobre del metall. Escrivies en aquella magnífica buidor, que esperava que els cervells l’omplissin. Aquella cosa estava programada per acceptar el que escrivies i això era tot: com a adolescents, ens vam capbussar en aquell espai com si fóssim exploradors, amb el desig de descobrir un terreny nou. Igual que amb les matemàtiques, on hi ha el camp atòmic, l’ordinador tenia un espai i un conjunt de lleis possibles que es podien descobrir gradualment. Totes les lleis i els modes d’operació, i les conseqüències, s’havien de descobrir de nou. I això és el que vam fer. Gairebé no podíem contenir l’emoció pel fet que, en pocs minuts, podies aprendre a fer alguna cosa amb l’ordinador que era infinita. Podies ensenyar el teu ordinador a escriure les paraules «Ei, hola» fins a l’infinit, una ordre que mai no s’aturaria, i per a una persona jove, descobrir aquella mena de poder profund és, si més no, emocionant, i, a tot estirar, revolucionari.

Però havies de pensar amb claredat. L’ordinador no pensaria per tu: era la diferència entre dir «vull que l’ordinador compti», i dir «així és com has de comptar». Com a adolescents obsessionats per la informàtica, vam aprendre què eren les instruccions precises. A l’escola no ens ho ensenyaven. Els nostres pares, tampoc. Ho vam descobrir tots sols mentre anàvem coneixent la vida de l’ordinador. Evidentment, hi havia nois que l’únic que volien era jugar a jocs, i ja estava bé. Però alguns de nosaltres estàvem interessats a projectar els nostres pensaments a l’ordinador per fer-li fer alguna cosa nova. Vam començar a escriure codis i també a desxifrar-los.

A tot arreu on anàvem, jo tenia una taula per al meu ordinador i una capsa per als disquets. Era el paradís. Mirava les estrelles i m’emportava una certa noció de l’infinit, després mirava l’ordinador i pensava: l’infinit també és aquí, però d’una manera molt menys remota. Gran part del nostre coneixement inicial provenia de les persones que escrivien els manuals informàtics. No sempre era fàcil fer-se amb els millors manuals, però ens passàvem la informació i es va començar a formar un grup clandestí adolescent; diferents grupets de nosaltres havíem obtingut accés a cert coneixement i podíem intercanviar-lo. Ben aviat vam adonar-nos que la subcultura en què estàvem immersos no era tan sols quelcom local, ni australià: hi havia una subcultura arreu del món de persones que agafaven programes informàtics creats per empreses de programari i els modificaven; desxifraven els codis d’encriptació de manera que poguessis copiar-los i passar-los als teus amics. Bàsicament era pel repte que suposava. Hi havia una mena de competició entre els que creaven codis i els que els desxifraven, però la diferència era que els que els creaven rondaven la vintena d’anys i treballaven per a empreses. Nosaltres estàvem a les nostres habitacions rient davant la pantalla.

Els que creaven el codi eren les autoritats. I mai no les vam conèixer. A vegades deixaven missatges amagats dins el programari, amagats sota capes d’encriptacions que havíem de superar, i a vegades el programa estava creat per atacar parts del nostre ordinador mentre miràvem de desxifrar el programari. La nostra relació amb els ordinadors era un element important en les nostres ments en expansió. Havíem après tant i tan ràpidament, i sabíem que podíem ensenyar l’ordinador a ampliar la seva pròpia complexitat a partir de les nostres instruccions. De fet, la competició entre nosaltres i aquells fabricants de programari inicial va accelerar el procés: potser érem enemics, però junts vam fer avançar aquest art, que suposo que és el que passa en una bona partida d’escacs.

Vaig començar a escriure programes. Molt més endavant, amb WikiLeaks, algunes persones pensarien que només es tractava de política. Però gran part del que fem està tancat en la lògica de la intel·ligència computacional, i tancat en el que una interacció precisa amb la intel·ligència computacional fa inevitable. En molts aspectes, res no ha canviat des de la petita habitació. Els límits finals de la potència informàtica no estan determinats per l’home que solda components en una fàbrica xinesa, sinó que estan inscrits en el mateix concepte de què és un ordinador. Alan Turing va observar que qualsevol instrucció precisa que es pogués escriure en un paper i donar a una altra persona, potencialment podia ser duta a terme per un ordinador. I nosaltres vam defensar aquesta idea. Potser hi ha gent que s’emociona amb això, però és senzillament el que passa quan es permet als invents assolir el seu potencial en companyia de la constant imaginació humana.

En desxifrar codis estàvem millorant el codi, i escrivint codis fèiem que els codis fossin més difícils de desxifrar. Era una ironia circular i divertida per als adolescents que anàvem en aquella direcció. Cada nit era una nova aventura.

Vaig començar a rebre disquets de l’estranger per correu. D’Amèrica, Suècia i França, on amics nous havien desxifrat codis i m’enviaven coses, i jo feia el mateix; tots aquests enviaments eren de franc, ja que havíem descobert un sistema per reutilitzar els segells. Era fantàstic ser viu en un moment en què hi havia tants canvis —tantes novetats—, i sentir l’impuls del progrés corrent-te pels dits i cap al teclat. Tenia setze anys i havia arribat el moment: estava trobant la meva vocació, la meva destresa, el meu grup d’iguals i la meva passió; tot alhora. Segur que en alguns aspectes érem tan arrogants com insubordinats, però els joves han de sentir el seu poder a aquesta edat, i nosaltres volàvem.

Crec que puc dir que, aleshores, Austràlia es considerava una mena de racó endarrerit i provincià. Jo tenia una mena de complex d’inferioritat cultural, una noció clara que el país existia com un camp remot, lluny dels corrents principals de la cultura europea i la vida nord-americana. I en petita mesura —una petita mesura que al final va ser gran— ens hi oposàvem. En aquella època jo vivia amb la meva família als afores de Melbourne, però vaig començar a fer-me un lloc entre un grup exclusiu de pirates informàtics. Ens sentíem al bell mig del món en moviment, no menys importants que aquells paios amb ordinadors més avançats a Berlín o a San Francisco. Melbourne va destacar des del començament en el mapa informàtic mundial, i en part n’érem responsables: teníem la idea global de com podia funcionar la tecnologia i ni per un instant ens vam sentir provincians o remots. Sentíem que podíem dirigir el món, una cosa molt bonica de sentir des del cul del món. Generalment, Austràlia és una llacuna en un mar britànic; la cultura britànica solia inundar-nos, amb el seu gran concepte colonial dels valors nacionals. La nostra realitat havia estat aquesta, així que quan lluitàvem, havíem de lluitar com els reis. La mentalitat dels pirates de Melbourne era desacomplexada en aquest sentit. No teníem la sensació de ser lluny dels principals corrents: nosaltres érem els principals corrents. I, tenint en compte que la innovació sovint depèn de la seguretat d’un mateix —encara que sigui temporal, o injustificada—, ens trobàvem al cim del món. Els Levellers del segle xvii volien convertir un racó endarrerit en la primera línia del front polític: més endavant els historiadors parlarien d’un món al revés (A World Turned Upside Down). Va ser Christopher Hill qui va escriure sobre la possibilitat d’«homes sense amo», una població que escaparia de la senyoria, i que si calia esdevindrien renegats i bandits. Els meus antics amics del món informàtic haurien celebrat les paraules del Leveller anomenat William Erbery: «Els ximples són els homes més savis, i els bojos són els més sobris… Si la bogeria és al cor de tots els homes… Aleshores aquesta és l’illa de Great Bedlam… Veniu, siguem bojos tots junts».

Era una època de noves idees, energia i compromís. La idea d’una sobirania popular a Internet, d’una «llibertat en moviment» que s’instaurés en aquest àmbit encara quedava molt lluny i caldria lluitar per aconseguir-la, lluitar fort. No ho vaig saber fins més tard, però hauríem pogut recórrer a Milton, que va escriure una mena de justificació piadosa de la desobediència civil i va parlar d’«una nació que no sigui lenta i barroera, sinó amb enginy i esperit vius, perspicaç per inventar, amb un discurs subtil i enèrgic, no desmereixedora dels cims més alts als quals s’hagi pogut remuntar la humanitat».

Nosaltres no érem ni tan ambiciosos ni tan hàbils, però sabíem que ens ocupava quelcom que fins aleshores el món desconeixia. Des de les nostres habitacions als afores de les ciutats, vam buscar i trobar una xarxa informàtica global. «El remolí ve del nord», va escriure un dels herois dels Levellers. Doncs, potser sí. Però en un món modern al revés, potser podríem dir que ve del sud, i reconèixer a Austràlia el que es mereix. En qualsevol cas, l’energia que teníem estava connectada, encara que fos inconscientment, amb molts dels intents desconeguts d’arrabassar la llibertat de les mans del poder invisible. Alguns de nosaltres potser anàvem tan errats que pensàvem que el futur ens ho agrairia, però no ho faria. Hi havia presons que esperaven aquelles víctimes errades.

Però el dia real de la revelació no va arribar amb l’ordinador, sinó amb el mòdem. Quan ho vaig entendre, vaig saber que tot s’havia acabat. El passat. El vell estil. Austràlia com solia ser i el món com havia estat. S’havia acabat. Tenia setze anys quan va arribar aquesta alba fresca, dins una petita capsa que marcava els números amb una gran lentitud. Abans d’Internet, la noció d’una subcultura global en la informàtica funcionava mitjançant els taulers d’anuncis. Aquests sistemes informàtics aïllats estaven establerts, per exemple, a Alemanya, i el que feies era connectar-t’hi i intercanviar missatges i programari. Tot d’una, tots estàvem connectats. Sempre hi havia el problema del cost de les trucades internacionals, és clar, però uns quants amics van esdevenir experts en la manipulació de línies de telèfon. Se’ls anomenava pirates informàtics. Se senten totes aquestes ximpleries sobre els primers pirates informàtics que robaven als bancs i coses semblants: la majoria de pirates informàtics que coneixia només volien aconseguir trucar de franc. Així de rics es van fer; però quina riquesa la de passar-se la nit connectats a tota aquesta saviesa a l’altra banda de l’oceà! I la sensació de descobriment era prou galàctica.

Al cap de pocs dies de tenir un mòdem, jo ja havia escrit un programa perquè el mòdem busqués altres mòdems. Buscava pels principals districtes empresarials d’Austràlia, i més endavant, d’altres parts del món, per descobrir quins ordinadors tenien mòdems. Sabia que a l’altre cap d’aquelles línies telefòniques hi hauria coses interessants. Només volia descobrir on et podien portar els números; gairebé era matemàtic veure com s’hi podia jugar. Però no era pas subversiu en aquell moment: només era una manera fantàstica d’allargar la mà i explorar el món, i et senties part d’un nou moviment flamant, la part tecnològicament més sofisticada de la civilització industrial. És un pensament de grandesa, però la sensació era grandiosa i no la puc empetitir. Allò era sofisticat, però nosaltres, no; i molts ens sentíem com nens esmunyint-nos en edificis abandonats o pedreres. Havíem de veure què hi havia allà. Havíem de sentir l’emoció de saltar la tanca i aconseguir entrar-hi. Era l’emoció d’entrar al món adult i estar preparat per desafiar-lo.

Així és com comença el pirateig informàtic. Vols creuar una barrera que s’ha alçat per mantenir-te’n fora. La majoria s’havien alçat per motius comercials, per conservar el flux de beneficis, però per a nosaltres també era una batalla de l’enginy, i amb el temps vam veure que moltes d’aquelles barreres eren sinistres. S’havien creat per limitar la llibertat de les persones, o per controlar la veritat, que suposo que és una altra mena de flux de beneficis. Vam començar destruint els desitjos comercials d’algunes empreses, i l’emoció va ser desorbitada. És com la primera vegada que guanyes un adult jugant a escacs. Em sorprèn trobar persones que no comprenen la satisfacció que això comporta, perquè és el plaer de la creació mateixa, d’entendre una cosa profundament i fer-la nova. El pirateig informàtic ens va començar a semblar una comesa creativa: era una manera de superar els alts murs creats per protegir el poder, i marcar la diferència. Evitar que la gent entrés als sistemes informàtics del món era, per a les persones que els dirigien, una qüestió de control, molt semblant a la manera com Orwell entenia el significat del control estatal, i per a nosaltres apropar-nos-hi només va ser una progressió natural, com a part del nostre intent juvenil d’explorar el món.

Els governs, per descomptat, en aquell moment disposaven de sistemes informàtics la sofisticació dels quals era proporcionalment directa a la riquesa i el poder militar de la nació. Per a nosaltres la xarxa informàtica més interessant era la X.25, a través de la qual funcionaven els centres informàtics militars confidencials en la majoria de països. Uns vuit pirates informàtics al món n’havien descobert i compartit els codis d’accés: era impressionant veure com els governs i les empreses treballaven conjuntament a través d’aquesta mena de xarxa. I la flor i nata de la comunitat pirata internacional els estava observant. Eren els meus últims anys de l’adolescència, ben aviat cauria el mur de Berlín i tot canviaria; un gran canvi d’època en el sentit de la ideologia que es presentava al telenotícies cada nit. Però nosaltres ja estàvem canviant el món. Quan s’apagaven els televisors, quan els pares es ficaven al llit, un batalló de joves pirates informàtics s’endinsaven en aquestes xarxes, amb la voluntat de provocar una transformació —diria— en la relació entre la persona i l’estat, entre la informació i el govern, que arribaria just a temps d’acompanyar la lluita per esfondrar el mur i posar fi al vell ordre.

Tots els pirates informàtics tenen un nom; el meu era Mendax, de l’expressió d’Horaci splendide mendax, «noblement deslleial», o potser «meravellosament enganyós». M’agradava amagar-me rere un nom fals, mentir sobre qui era jo o on era —un adolescent a Melbourne—, perquè em permetia d’alguna manera parlar més sincerament de la meva identitat real. A aquelles altures la feina davant l’ordinador ocupava gran part del meu temps. Començava a patir la malaltia del pirata informàtic: no dormia, tenia una curiositat inacabable, obstinació i una obsessió precisa. Més tard, quan em vaig fer més conegut, a la gent li encantava dir que patia el trastorn d’Asperger o que ranejava l’autisme. No vull desil·lusionar ningú, així que diguem que sóc —igual que tots els pirates informàtics, i fins i tot diria que tots els homes— una mica autista. Però des de l’etapa central de l’adolescència i fins al final, gairebé no podia concentrar-me en res que no em semblés un gran avenç. Els deures eren un maldecap; les converses habituals, un deure. En certa manera em trobava obviant el soroll local, el temps local, per conservar la sensació d’una freqüència que fos internacional. Vèiem un miler de tasques i ens vam obsessionar a explorar aquelles xarxes inicials, la xarxa abans d’Internet. Hi havia un sistema nord-americà anomenat Arpanet al qual, al principi, només es podien connectar els australians si formaven part d’una universitat. Així és com vam enganxar-nos al sistema. Projectar la ment a través del món d’aquella manera, en què no hi havia cap pas autoritzat, era clarament addictiu. Primer calia piratejar el sistema informàtic de la universitat, i després piratejar la manera de sortir-ne. Mentre eres a dins, entraves en algun sistema informàtic d’algun altre lloc del món —normalment, en el meu cas, els ordinadors del 8è Grup de Comandament del Pentàgon. Et submergies en el seu sistema informàtic i el vencies, projectant la teva ment des del desordre de la teva habitació per tot el sistema de passadissos, i cada vegada aprenies a entendre aquell sistema millor que la gent de Washington. Era com ser capaç de teleportar-te a l’interior del Pentàgon per passejar-t’hi i prendre’n el comandament, com una pel·lícula en què has de donar ordres cridant als figurants en mànigues de camisa que estan asseguts davant files i files de pantalles de radars. La paraula era increïble. I nosaltres ràpidament ens vam apartar de tota aquella fantasia per veure que s’estava jugant amb un nou element del futur. La realitat virtual —que abans era un pilar de la ciència-ficció i ara és un pilar de la vida— per a molts de nosaltres va néixer en aquelles autopistes que recorríem sols a la nit.

Era espacial. Era intel·lectual. T’havies de voler connectar als cervells de les persones que havien creat aquelles rutes. Havies d’entendre l’estructura del seu pensament i el significat de la seva feina. Tot això va ser una magnífica preparació per, més endavant, tractar amb el poder; veure com funciona i què fa per protegir els seus interessos. Però el curiós és que realment no et senties com si estiguessis robant algú o participant en algun tipus de delicte o insurrecció. Senties que et desafiaves a tu mateix. La gent no ho entén, això: es pensa que tots anàvem rapaçment rere els rics o que estàvem implicats en un pla malvat per conquerir el món. Però no. Intentàvem entendre l’abast i la capacitat de les nostres ments, i veure com funcionava el món per complir una missió, una missió que potser tots tenim, la de viure-hi plenament i fer el món millor, si és possible.

Dins el sistema et topaves amb adversaris. Com si et topessis amb un desconegut una nit fosca. Diria que, en aquell moment, hi devia haver unes cinquanta persones al món, adversaris i germans, tots part d’un grup exclusiu d’exploradors informàtics, que treballaven al més alt nivell. En una nit normal, hi havia, per exemple, un pirata informàtic australià parlant amb un pirata informàtic italià dins d’un sistema informàtic d’un complex nuclear francès. Com a experiència d’un jove adult, era al·lucinant. Durant el dia caminaves pel carrer cap al supermercat, i et trobaves amb gent que coneixies, gent que no et tenien per res més que per un adolescent gandul, i tu sabies que havies passat la nit passejant-te còmodament per la NASA. En un grau menor, senties que t’enfrontaves als generals, que t’enfrontaves a persones influents, i amb el temps alguns de nosaltres vam començar a sentir-nos en contacte amb el poder central de la política dels nostres països. No semblava pas sinistre; semblava natural. No semblava pas delictiu; semblava alliberador. I, al cap i a la fi, no teníem cap sensació de legitimació a part de la que venia de la nostra perícia. Érem els amos. Miràvem el Pentàgon o Citibank i dèiem: «Hi hem entrat. Hem aconseguit entendre aquest sistema. Ara una part d’aquell sistema informàtic és nostre. L’hem recuperat per a la propietat general».

Cap de nosaltres mai no va fer mal a ningú ni va causar cap dany en les nostres incursions nocturnes, però mai no vam ser tan ingenus com per pensar que les autoritats ho veurien de la mateixa manera. Cap al 1988 les autoritats australianes intentaven establir causes legals que constituïssin un precedent per justificar una nova llei sobre delictes informàtics, i era evident que jo havia d’anar amb compte. Solia amagar els disquets dins el rusc d’abelles. Estava convençut que el personal de l’Oficina de Delictes d’Intel·ligència no s’arriscaria a rebre una fiblada mentre duia a terme la seva operació.

Hi havia uns pirates informàtics molt motivats que eren amics meus: es deien Phoenix, Trax i Prime Suspect. Els últims dos i jo formàvem part d’un grup que anomenàvem Subversius Internacionals. Fèiem incursions nocturnes a la companyia de telecomunicacions canadenca Nortel, la NASA i el Pentàgon. Una vegada vaig aconseguir les contrasenyes que necessitava per accedir a l’empresa de telecomunicacions Overseas Telecoms Commission, telefonant a l’oficina de Perth i fent-me passar per un col·lega. Mentre parlava, vaig posar en marxa una cinta que havia gravat amb sorolls d’oficina (impressores en marxa, clics de teclat i un brunzit de converses) per crear l’ambient adequat per al frau. Em van donar la contrasenya en qüestió de segons. Sona divertit i, en certa manera, suposo que ho va ser. Però quan va entrar en vigor la nova legislació, vam passar de sentir-nos com escaladors que ens colàvem en una reserva natural per explorar-la, a criminals que podien ser condemnats a deu anys de presó. Ja havien enganxat alguns dels meus amics, i jo sabia que només era una qüestió de temps que em vinguessin a buscar.

Quan va passar, el meu germà els va deixar entrar. Ell només tenia onze anys. Per pura casualitat jo no hi era. De tota manera, la policia no tenia cap prova i la batuda era només una expedició de pesca. Corrien moltes històries de pirates informàtics que robaven a Citibank. En realitat eren ximpleries. Només ens preocupava robar electricitat per fer funcionar els nostres ordinadors, no pagar les trucades telefòniques i el franqueig; però, de diners, no en robàvem. En lloc de buscar guanys comercials, anàvem amb molt de compte per no destrossar res en el nostre camí. Si entràvem dins un sistema, quan en sortíem el deixàvem com al principi, i a vegades hi deixàvem una porta oberta per tornar-hi a entrar.

Van començar a interceptar els nostres telèfons les vint-i-quatre hores del dia. Era estrany, i aquella estranyesa va penetrar en les personalitats d’alguns d’aquells nois. Cal dir que, en qualsevol cas, alguns de nosaltres ja érem estranys; veníem de famílies que ara s’anomenen disfuncionals, en què les addiccions tenien un paper considerable i els enganys ja formaven part de l’equació. Això era prou cert en el meu cas, i probablement jo era dels menys obsessius. El meu amic Trax, per exemple, sempre havia estat excèntric i semblava que patia una mena de trastorn d’ansietat. Odiava viatjar, gairebé mai no anava a la ciutat i una vegada va esmentar que anava a un psiquiatre. Però sovint he comprovat que les persones més interessants són poc habituals, i en Trax era totes dues coses.

El pirateig era una manera de connectar-nos amb altres nois que no se sentien ostatges de la normalitat. Volíem seguir el nostre propi camí i tendíem a qüestionar l’autoritat. En el meu cas vaig néixer amb aquella inclinació. Vam néixer en una societat permissiva, però la nostra generació potser qüestionava més què significava la permissivitat. No ens agradava la xerrameca psicològica dels seixanta sobre la llibertat —ni agradava als meus pares, que sempre havien pensat que els hippies eren terriblement apolítics— i el que volíem fer no era protestar contra el poder abusiu, sinó derrocar-lo. Si érem mínimament subversius, era una mena de subversió que funcionava des de l’interior. Teníem la mateixa predisposició mental que els nois que s’ocupaven dels sistemes informàtics. Nosaltres coneixíem el llenguatge i havíem desxifrat els seus codis. Cada vegada esdevindria més una qüestió de seguir allò inevitable, seguir la lògica del que havíem descobert i veure com responia la societat. Pels voltants del bicentenari australià, el 1988, hi havia una confiança nova, una nova profusió d’ordinadors a les cases, una nova efervescència de la cultura popular, i un sentiment entre les persones com jo que la mania industrial i militar de bombardejar persones i comprar coses s’havia d’acabar. Vam créixer de pressa i ens vam preparar per a les dificultats. L’Oficina de Delictes d’Intel·ligència ja ens buscava.

Segurament és cert que jo estava més polititzat que la majoria dels meus amics. Sempre havia cregut, i encara ho crec, que les forces opressives obtenen gran part del seu poder de la capacitat d’exercir-lo en secret. I al cap de poc temps em vaig adonar, arran de la meva experiència dins els sistemes, que potser la zona «clandestina» era l’adequada per plantar-los cara. El pirateig va ser el punt de partida. La histèria que van provocar les nostres aventures i la nova legislació governamental ens van corroborar que havíem descobert quelcom fonamental sobre com es guardaven els secrets. Els governs estaven espantats: resulta que estaven molt més espantats que de les persones que es manifestaven al carrer o que llançaven còctels Molotov darrere barricades. Internet proporcionaria un model d’insurrecció que desconcertava el poder corrupte valent-se només de la ciència. Deia: «Ja no podeu controlar què penso de vosaltres».

El 1990 va aparèixer el següent titular australià: «Quan compartir un disquet pot ser tan perillós com compartir una xeringa». Equipara el fet de compartir informació amb la propagació de la sida, que és més o menys la mateixa mena d’atac que hem sofert des d’aleshores. Érem en Ned Kelly; érem en Robin Hood; érem les hordes de mongols. Però, en realitat, només érem joves prop de la vintena, que descobríem quins mecanismes feien moure el món i, després, ens preguntàvem per què alguns mecanismes estaven trucats. Estàvem al corrent de la nova tecnologia i, quan es presentés l’oportunitat, estàvem disposats a emprar el nostre coneixement a favor de la justícia i la decència. Però moltes persones no ho volien. Moltes autoritats ens odiaven. Ha estat el principal component de la història de la meva vida: tanqueu-lo i feu-lo callar.

Tot just ara, vint anys més tard, m’adono que funcionava amb els nervis a flor de pell. Jo pensava que estar sotmès a una forta pressió era el més comú en la vida dels joves, ja que mai no havia conegut un període llarg de calma des dels deu anys. Només pensar en la magnitud de la nostra intromissió em feia venir una esgarrifança. Érem uns nens, i finalment ens enfrontàvem a unes forces tan sinistres i tan poderoses que vam començar a entendre que no tan sols ens podien arrestar, sinó que, a més, probablement quedaríem fitxats per a tota la vida. El món era ple de Goliats i nosaltres érem vulnerables. El temps t’ensenya —o, en tot cas, a mi m’ha ensenyat— les diferents maneres de difamació i venjança que caracteritzen els poderosos quan se senten acorralats. Tu aprens a conservar la teva posició, a corregir els errors si pots, a portar el cap ben alt i a no oblidar mai que les persones que planten cara als grans mentiders públics sempre han estat vilipendiades. Els estratagemes d’aquesta denigració arribarien a ser gairebé còmics, en el meu cas, però aleshores, com a adolescent que encara no estava preparat per ser emmanillat, era difícil no perdre la sang freda. Després de la batuda a ca la mare, sentia com aquestes forces obscures se m’anaven apropant. Vaig esborrar tots els disquets i vaig cremar tota la documentació impresa; vaig escapar del barri dels afores i jo i la meva xicota ens vam instal·lar en una casa ocupada a la ciutat. La vida com a fugitiu havia tornat a començar de debò, i mai no s’acabaria.