11. ASSASSINAT COL·LATERAL

Després d’un breu període voltant, incloent-hi un viatge a Oslo per fer una xerrada en una conferència, al març del 2010 vam tornar a Islàndia i hi vam llogar una casa. La gent a qui la vam llogar es pensaven que hi anàvem per observar els volcans: aquesta era la nostra tapadora i ens servia per justificar la presència de tants ordinadors i tants equips de vídeo. Ara bé, l’autèntica raó era el vídeo de Bagdad. Ens havíem adonat que era la filtració més important que havíem tingut fins al moment, i calia analitzar el vídeo, comprendre’l i preparar-lo per a la presentació. Volia que el món sencer veiés aquelles imatges. Era molt important, no tan sols per poder copsar què era la guerra en general, sinó per arribar a la comprensió ètica del que havia esdevingut la guerra de l’Iraq i l’impacte que tenia sobre la quotidianitat.

La casa que teníem llogada es va convertir en un antre. Estava atapeïda de tasses de cafè, cables d’ordinador i xocolata, les deixalles d’unes vides estressades. Un redactor de perfils del New Yorker ens va venir a visitar i va saber captar amb força encert el caos i la manca de son. Em vaig passar setmanes sense amb prou feines abandonar l’ordinador. Em feia tallar els cabells assegut davant del terminal, treballant contra rellotge per editar el vídeo de manera que el soroll estàtic —els cruixits— fos mínim i la versió final fos al més nítida possible. La gent no parava d’entrar i sortir de la sala, bo i proferint exclamacions i idees i vessant llàgrimes. Cap de les planificacions i esprints impossibles que ja havíem viscut en tots els continents en la tasca que havíem fet abans no es podia comparar ni de bon tros amb la preparació del vídeo Assassinat col·lateral. Em sembla que la fama d’addicte a la feina i de manca d’higiene personal van començar en aquell moment; era inevitable, amb tot el que havíem de fer i el pressentiment que aquella filtració, més que cap altra cosa, canviaria la percepció pública d’una guerra espantosa i tindria un paper cabdal en el fet de posar un punt i final a aquella horrorosa invasió.

El vídeo ja s’ha visualitzat més d’onze milions de vegades a YouTube, a més d’uns quants milions de vegades més per televisió. És un document famós de la nostra època. Ara bé, el primer cop que vaig veure el metratge, no acabava de quedar del tot clar què hi passava; les imatges estaven mal tallades i la seqüència estava mancada de força i dramatisme, tot i que, al final, el que s’hi descrivia era veritablement desolador. Vaig embrancar-me en una recerca minuciosa sobre qui eren les persones del vídeo, quan s’havia enregistrat, des de quins angles s’havia fet i com s’havien combinat tots aquells elements per explicar la història d’aquell assassinat múltiple a plena llum del dia. Vam dividir la pel·lícula en tres parts per tal de poder entendre millor la seqüència dels esdeveniments. Va ser una feina lenta, alhora que alliçonadora i captivadora. Un cop tot dit i enllestit, no hi havia dubte que el vídeo mostrava dotze homes —dos d’ells periodistes de Reuters que feien la seva feina— fets miques per unes bales de 35 mm disparades des d’un helicòpter Apache dels EUA. Vaig trigar una mica a esbrinar qui estava implicat en la massacre inicial i a adonar-me que els dos individus que havien sobreviscut al primer atac, i que després havien estat eliminats d’un en un, eren els homes de Reuters. Va ser la meva companya Ingi Ragnar Inganson qui es va adonar, en mirar-s’ho més de prop, que a la furgoneta que recull un dels homes ferits i que després van fer saltar pels aires en una nova descàrrega, hi anaven dos nens. Les imatges que es veuen més endavant mostren soldats de terra dels EUA enduent-se els nens malferits.

Hi vam posar a treballar tot un equip sencer. En Kristinn Hrafnsson es va encarregar d’esbrinar què havia passat amb els nens del vídeo. La Birgitta va assessorar i actuar com a caixa de ressonància de tot el que aparegués durant tot el procés. La Ingi s’encarregava del muntatge, cosa que implicava desfer-se de part dels aspectes més durs i immaterials sense polir, i en Gudmundur Gudmudsson s’ocupava del so. En Rop Gonggrijp era el productor executiu i era responsable de cobrir les despeses i fer-ho possible, i l’Smari McCarthy organitzava el material basat en la xarxa. En Daniel Domscheit-Berg, potser desconegut fins i tot per a ell mateix, havia començat a automarginar-se dins del seu grup de treball soscavant els nostres esforços. Suposo que és inevitable que en un grup de persones que, bàsicament, són voluntàries, les qüestions relacionades amb l’ambició i la motivació es torcin. En Domscheit-Berg no podia veure el bosc de tants arbres com hi havia, i es va tornar una persona detestable i intolerable. Estàvem ficats en una aventura molt gran i perillosa, i la seva mala voluntat era esgotadora.

Una de les coses que ens esperonava per continuar era saber del cert la imprecisió dels informes de premsa que s’havien publicat sobre aquell incident. Era un clar exemple de manipulació de la història per raons polítiques. Fins i tot alguns informes havien donat a entendre que la furgoneta havia estat bombardejada per insurgents; ara bé, el vídeo mostra amb molta claredat com es va donar l’ordre i com es va executar la massacre. D’altres van suggerir que hi havia hagut un intercanvi de trets i que els periodistes de Reuters havien caigut víctimes del foc creuat. Tot mentides. Hi vam incloure una citació de George Orwell: «El llenguatge polític és fet per tal que les mentides semblin veritats, per tal que l’assassinat sembli respectable i per donar solidesa al mateix vent». Volíem mostrar de quina manera el llenguatge polític s’havia fet servir per justificar un temerari episodi d’assassinats. No hi havia cap altra manera de definir-ho i, tot i que sabíem que seria polèmic, la decisió de titular el vídeo Assassinat col·lateral només era lleial a les evidències.

La tempesta que es va desfermar al voltant del títol va ser depriment i desconcertant, malgrat el que jo ja sabia de l’actitud de gran part dels mitjans de comunicació occidentals pel que fa a la posició oficial del Govern dels EUA. Estan tan encegats per la importància que creuen tenir que, en veure el vídeo, el primer debat que van voler sostenir no tenia res a veure amb el contingut. Un sector molt important del periodisme creu que posar la veritat i la mentida oficial al mateix nivell és «equilibri», i mal interpreta una exposició solemne davant de les càmeres per un compromís seriós amb imperatius morals. En una ocasió, en Paul Krugman, fent broma, va dir que si un partit declarés que la Terra és plana, els titulars dirien: Opinions contràries sobre la forma del planeta. La nostra versió «editada» mostrava els primers onze minuts sense tractar en cap punt l’escena. Vam penjar el vídeo al lloc web collateralmurder.net ben bé al costat de la versió íntegra de 40 minuts. Estimada CNN, quin és exactament el vostre problema? Potser l’hauríem hagut de titular Tapadora col·lateral i ens n’hauríem sortit millor.

Havia vist el vídeo centenars de vegades, però cada cop se’m glaçava la sang quan veia com aquells nens eren víctimes de l’atac. El poder sense control és malvat i vaig acabar per sentir la immensa responsabilitat moral de fer públics els malparits que havien fet allò. En certa manera, els malparits eren els soldats dels EUA, però també ho eren aquells individus dels mitjans de comunicació que havien trobat ben fet encobrir-ho. Els joves de l’helicòpter també podien ser víctimes; víctimes d’una cultura militar brutal i fora de control. Es pot sentir l’ànsia de «matar» en les seves veus. No hi ha dubte que una de les víctimes imminents anava armada amb un llançagranades. Tanmateix, en la seva ànsia per crear una escena amenaçadora, els homes de l’helicòpter van creure erròniament que la càmera del fotògraf de Reuters n’era un altre. La pressa per jutjar és espantosa, en especial si un s’atura a escoltar la veu desesperada i suplicant del pistoler que no pot entendre per què caldria ser cautelós en una situació com aquella. «Au, va, company, l’únic que has de fer és agafar una arma», diu un d’ells en referència a un dels homes de terra. «Dóna’m alguna cosa». I així és com, en qüestió de minuts, es passa d’una situació d’escassa amenaça enemiga a una massacre. El vídeo proporciona una visió imposant de la necessitat despietada de «contacte» que una guerra esperona en els seus participants. Sembla i sona com un videojoc i això es deu al fet que la moralitat dels soldats que ataquen s’ha modelat així. Es comporten com si estiguessin disparant a bandolers digitals.

Vam decidir fer públic el vídeo filtrat en una roda de premsa a Washington el 5 d’abril de 2010. Això ens va donar deu dies més per traslladar en Kristinn i l’Ingi a Bagdad per buscar les famílies de les víctimes. A vegades, a última hora, sortia de la casa per respirar l’aire fresc de la nit, aspirava l’aroma fresca del sofre que impregna l’aire d’Islàndia i em preguntava com diantre ens ho faríem per tenir-ho preparat a temps. Hi havia moltes campanyes i molts quilòmetres, i ara, molts anys, entre jo i l’adolescent que s’havia passat nits senceres rondant pels sistemes informàtics de corporacions d’arreu del món. Amb la picossada del fred i el termini de Washington trepitjant-nos els talons, era com si al mateix temps hagués canviat tot i no hagués canviat res. A l’últim moment, en Kristinn va aconseguir un favor del ministre d’Afers Exteriors islandès i, de sobte, van marxar cap a Bagdad. Van conèixer un agent de l’oficina local de Reuters que els va acompanyar a Al Amin, la zona de la ciutat en poder de l’exèrcit del Mahdi on s’havia produït l’atrocitat. El dia abans de marxar cap a Washington van arribar notícies de l’Iraq: l’Ingi i en Kristinn havien trobat els nens i el vidu d’una dona que havia mort quan l’helicòpter va disparar míssils Hellfire contra un bloc de pisos just després de l’atac als homes que hi havia al carrer.

Vam arribar a Amèrica pels pèls i vam anar de cap al Club de Premsa de Washington. Era mig matí i la sala era plena a vessar. Vam projectar el vídeo i l’impacte va ser immediat. Unes quantes persones entre els assistents estaven plorant. S’endevinava que aquella no era una revelació normal; les persones que eren allà ja hi estaven acostumades, però no van poder evitar de reaccionar davant d’aquelles imatges amagades de la brutalitat sancionada de la guerra. Tanmateix, quan va arribar el torn de les preguntes, bé, com sempre, van ser decebedores. Molta de la gent que cobreix els assumptes mundials des de Washington és, essencialment, idiota. Sovint no saben res ni dels subjectes ni de les cultures dels quals escriuen; entre els més veterans hi ha aquesta mena de mentalitat que són massa bons que els empeny a creure que no hi ha res que no hagin vist abans. Aquestes persones estan força desesperades i haurien d’avergonyir-se, molt probablement, de l’enorme grau d’autocondescendència i ignorància que han imbuït al món. Però és el que hi ha. A Amèrica tothom té tanta por dels grups de periodistes nacionals destinats a cobrir una mateixa notícia que amb prou feines ningú no es planteja la possibilitat d’estirar la catifa que tenen sota els seus culs lamentables i negligents. No escolten i considerarien un insult que se’ls qüestionessin les seves categories. No tinc la intenció de treure ferro a l’assumpte: el vídeo va commoure aquelles persones, però amb prou feines n’hi va haver un que sabés com fer cas dels seus instints i afegís la seva veu al crit de ràbia natural que exigia la decència moral. Les notícies del vespre van ser immorals. A la CNN, en Wolf Blitzer va comparèixer parlant amb una presentadora que deia que la guerra és perillosa i ja està. Van mostrar la primera part del vídeo i després del foc van tallar la pel·lícula, per respecte a les famílies. Bon cop. Vergonya davant de les famílies iraquianes. El telenotícies de la Fox, per descomptat, ho va fer anar de tal manera que semblava que els soldats dels EUA es mereixien una disculpa.

Al llarg de l’any següent aniríem tenint encontres i desencontres amb els mitjans nord-americans, especialment, com era previsible, amb el New York Times. Ara bé, tant ara com abans és difícil evitar la sensació que un gran nombre d’aquests mitjans es consideren els portadors d’allò que creuen que és l’interès nacional americà. Volen maleir el patiment d’altres persones, com si no tinguessin el dret d’esperar compassió en moments de perill. Manipulen el seu paper igual que sempre per semblar pietosos i fidels a la bandera. No em desagrada Amèrica. El que em desagrada és el que fa tota la tropa actual de membres de l’elit política i dels mitjans de comunicació per insultar els seus millors principis i la seva bona Constitució. És per això que el nostre objectiu és perseguir-los, igual com ho és el cas d’altres nacions que tenen una conducta pèssima com la seva.

Al cap d’un dia de la presentació del vídeo Assassinat col·lateral a Washington, es va fer palesa a tots nivells una reacció violenta. I els atacs no tan sols procedien del Pentàgon. Ens arribaven tant de persones que treballaven a les clavegueres de San Antonio com dels antics somiadors de la Casa Blanca. Comentadors de dretes i d’esquerres es van embrancar en una campanya per crucificar-nos per haver mostrat al món un metratge militar que podria haver fet entristir qualsevol nació que es valori davant dels horrors que es poden arribar a executar en nom de la seva bandera. Ni humilitat, ni disculpes, ni tan sols una explicació; només la ràbia d’aquells que imaginen que qualsevol que exposi la veritat d’aquestes situacions ha de ser enemic de l’Estat. Aquesta va ser la pobra i primitiva reacció que va provocar la veritat periodística, a més de vergonyosa, davant dels principis fundadors que pretenen defensar a l’altra banda del món. Per descomptat que ens van acusar d’haver manipulat el vídeo. D’haver-lo editat amb mala intenció. D’haver esborrat els pistolers de la cinta i haver-ho fet semblar pitjor del que havia estat. Era surrealista la seguretat amb què la gent manifestava totes aquestes bajanades. De fet, era un vídeo militar el que ens havien proporcionat. Tots els angles els havien pres ells, els valors de producció bàsics eren seus i els actes que s’hi cometien eren seus. No puc comprendre com poden dormir tranquils a les nits després d’haver negat aquells fets.

En aquesta feina hi ha, en concret, dos trets de caràcter que no ajuden gens ni mica: ser sensible, per descomptat, i tenir autocompassió, sens dubte, i segurament he hagut de lluitar molt per no caure sota el pes de cap dels dos. Tinc un autocontrol sòlid, però em treu de polleguera que el món no escolti, i només puc esperar que, quan hagi de corregir els meus errors, sàpiga com ser millor. Som una organització jove i la feina que hem fet ens ha llançat molt ràpidament al centre de l’opinió pública. Personalment, he hagut d’aprendre mentre treballava i prendre’m molt seriosament el que feia. Si som una oficina d’investigació al servei de la gent, aleshores el que no podem perdre de vista és la gent, i, mentrestant, la reacció a dreta i esquerra sovint serà hostil. Publicar el vídeo de Bagdad era el que s’havia de fer i no tan sols era coherent amb el que crèiem que volíem fer, sinó també el súmmum de la nostra posició moral. A l’Iraq i a l’Afganistan hi havia milions de persones que havien patit atacs aeris com aquell i consideràvem que era imprescindible que la gent pogués veure de prop que podien ser un error. Sempre hi haurà qui se sumarà a l’opinió que «Això és la guerra, no hi ha cap camp de batalla que sigui un pati d’escola, hi moren innocents», i tot això; ara bé, no es pot forçar ni coaccionar la gent perquè subscrigui aquesta opinió sense saber què hi passa. Havien de veure les proves per ells mateixos. Hi havia hagut un encobriment i, tant si venia d’un general militar com d’un presentador de les notícies de la Fox, la invitació per ocultar aquestes veritats a la població és un acte roí. La guerra sempre és una manipulació, però mai no fa un bon servei a les persones entre les quals es lliura la batalla. A més, a llarg termini, que les persones que dirigeixen aquestes guerres estiguin tan predisposades a dur-les a terme en un rampell de mala fe no aporta res a la pau. Vam cridar l’atenció als EUA, igual com ho faríem a qualsevol altra nació, i no ho vam fer per fer més fàcils les nostres vides —per a mi es va obrir una etapa espantosa de reconeixement públic—, sinó per perseguir un ideal de transparència i responsabilitat sense el qual no pot funcionar una autèntica democràcia. La negativa de l’exèrcit dels EUA a obrir una investigació pública és una vergonya per al concepte de responsabilitat moral. Tanmateix, el vídeo, com les imatges d’Abu Ghraib, era una peça fonamental del trencaclosques que componia la realitat d’aquell conflicte. La imatge que en mostraven posaria punt final a la guerra.

L’any 2008 ja havíem fet públiques les Normes d’enfrontament a l’Iraq, havíem recopilat tots aquells documents i els havíem penjat al lloc web collateralmurder.net que havíem obert per allotjar-hi el vídeo; havíem animat el públic a llegir-los i a mirar la gravació. D’acord amb aquelles normes, el comportament dels que anaven al Crazy Horse, l’helicòpter Apache que amb tanta alegria havia arrabassat les vides de dotze homes i havia ferit dos nens, no era permissible. Aquells joves havien demanat amb insistència l’«autorització per a l’enfrontament» i se’ls havia concedit amb igual intensitat, però més endavant l’exèrcit va manipular la cronologia dels fets per justificar la descàrrega. Van dir que tot plegat havia passat perquè un dels fotògrafs de Reuters, en Noor Aldin, s’havia ajupit en un racó i, en aixecar la càmera per fer una fotografia, havien confós la màquina amb un llançagranades. Ara bé, si un es mira el vídeo, es pot veure que el permís per a l’enfrontament se sol·licita i atorga abans que passi això, mentre van pel carrer i una veu alterada ho demana. Tot plegat s’havia tergiversat i no hi va haver ni un sol presentador ni periodista de la premsa escrita americà que volgués fer una pregunta tan senzilla com: «Per què?». En un escenari bèl·lic com aquest, com és que els joves disparen amb tanta facilitat? Què hi ha en la cultura del conflicte iraquià en concret que faci que els pilots tinguin tantes ganes de saltar-se les normes d’enfrontament i les normes habituals de decència personal i cura per no assassinar innocents? Un programa de televisió rere l’altre, tots conduïts per aquells immorals d’ulls buits, i ni un sol no va gosar contradir l’opinió militar que havien muntat de cara a l’audiència televisiva. Ni un sol no tenia vocació de periodista.

Més endavant vam descobrir, en treballar sobre els diaris de guerra de l’Afganistan, com en són de propers els directors dels diaris americans a la veritat oficial del Govern. Tenen una conducta pietosa i fan un intent temerari d’ocupar les posicions més avantatjoses, fent veure que només és una qüestió de responsabilitat i propietat i equilibri, però, de fet, posen en dubte la seva independència periodística cada dos per tres. Cada cosa al seu temps. Mentrestant, els directors i els seus corresponsals als EUA no van fer res en aquell moment decisiu que pogués posar en perill la seva popularitat al sopar anual de corresponsals de la Casa Blanca. Van prendre’s uns còctels amb els companys al Hill mentre les mares i esposes encara ploraven els seus morts a l’Iraq. La ceguesa generalitzada davant les accions reals de l’exèrcit aquell dia es va tornar endèmica a l’instant, com si la bondat inherent a Amèrica no es pogués qüestionar. Ara bé, el vídeo ho posa en dubte en temps real i amb les seves pròpies càmeres. Els periodistes i els portaveus governamentals van passar alegrement per una porta giratòria i es van empènyer els uns als altres en un espai diàfan. Però qualsevol que hagués vist Assassinat col·lateral sense prejudicis, sabria què significava aquell gest.

La primera opinió de les persones que no entenen la nostra feina (que no volen entendre la nostra feina) és que podríem posar vides en perill. Ara bé, el motor bàsic de la nostra feina és salvar vides. En fer una contribució, per a l’interès públic, a la fi de les guerres, en proporcionar als periodistes els mitjans per controlar els excessos del poder, el nostre objectiu és posar fre a l’ànsia d’assassinats, escaramusses i invasions, a més de limitar l’efectivitat de les mentides sobre les quals s’erigeixen. Pel que fa als bancs, la nostra tasca va obligar a fer sortir a la llum les seves pràctiques i va marcar un punt d’inflexió en el seu concepte de responsabilitat pública. I això mateix ha passat amb cossos militars situats en llocs tan allunyats com Kenya o el Pentàgon. Aquests actors depenen d’operacions encobertes per dur a terme incursions violentes, i nosaltres som la seva galleda d’aigua freda, embrancats en una lluita constant per fer públiques les seves mentides, posar fi a la conspiració, defensar els drets humans i salvar vides.

Us poso l’exemple de l’Iran. Fa un quant temps que certs elements neoconservadors de Washington, juntament amb els seus aliats israelians, es mostren desitjosos d’instigar una guerra amb l’Iran. Això no és cap misteri. És un fet que ja han documentat prou i a partir de fonts prou fiables en Seymour Hersh i d’altres. Com que molts conflictes militars comencen com a discussions frontereres, vam estar alerta al trànsit d’informació que s’hi produïa, i ens vam adonar que els exèrcits britànic i nord-americà estaven navegant, literalment, molt a fregar del vent al golf Pèrsic. L’exèrcit iranià va capturar uns quants homes de la marina britànica i la marina iraniana es va acostar als vaixells dels EUA que hi havia a les seves aigües. Ho vam veure de seguida i em vaig posar en contacte amb l’Eric Schmitt, del New York Times, per tal que es fixés com s’abordava aquest assumpte en un document sobre les normes d’enfrontament que havíem filtrat.

«En temes dedicats al traspàs de fronteres internacionals», va escriure l’Schmitt en el que acabaria sent un article important per al New York Times, «és necessari obtenir el permís explícit del secretari de defensa americà abans que les forces americanes penetrin o sobrevolin territori iranià o sirià. Aquestes accions, apuntava el document, segurament també requereixen l’autorització del president George W. Bush. Tanmateix, el document afirma que hi ha casos en què aquesta autorització no és necessària: quan les forces americanes persegueixen efectivament antics membres del Govern de Saddam o terroristes».

Aleshores, el Govern iranià va respondre: «L’exèrcit dels EUA no té dret a perseguir cap sospitós en territori iranià. Qualsevol incursió en territori iranià per part de qualsevol força militar americana per perseguir sospitosos anirà en contra de les lleis internacionals i es podrà penalitzar legalment». Deixava ben clar que l’Iran «reaccionaria com fos pertinent a qualsevol moviment en aquest sentit per tal de defensar la seva seguretat i sobirania nacionals». Si es fa un cop d’ull al següent grup de Normes d’enfrontament, que es va publicar després d’aquest intercanvi, es veu com les van modificar per tal que aquesta mena de disputes fossin menys probables. Aquest és un exemple de com un document poc important pot contribuir a fer un canvi en la política, un canvi amb el potencial d’establir una gran diferència dins d’una cadena continuada d’esdeveniments. No és que vulgui dir que vam aturar una guerra amb l’Iran, i que salvéssim un gran nombre de vides, però sí que vam posar-nos a treballar en aquest sentit i que vam assolir un objectiu més modest. No hi ha hagut guerra amb l’Iran i això ha estat, en part, perquè s’han interromput les operacions encobertes en aquella regió i s’han evitat les incursions perilloses a les seves fronteres; i nosaltres hem estat determinants per a aquest canvi. No volem medalles; només volem resultats. Ara bé, val la pena observar que cap mitjà informatiu del món, ni cap cadena de televisió que exigeixi els nostres caps, s’atrevirà mai a fixar la seva atenció en aquest aspecte de la nostra tasca diària.

Per a molts, el vídeo de l’Iraq va marcar la pauta dels que ens volien veure d’una forma determinada, en especial entre les classes dirigents dels EUA. Per a nosaltres, i potser per a tota una generació, era evident que clamaven contra la tecnologia igual que ho feien contra WikiLeaks. En això no els podíem ajudar: nosaltres no som una empresa de relacions públiques (i no ens sentim còmodes en aquest sector), però la nostra tasca ha estat variada i coherent, sense interessos partidistes ni patrocini de cap estat, i així és com serà sempre. Vam fer públic el vídeo i vam esdevenir infames, tot i que no ens agrada la infàmia. Més aviat, se’ns fa estrany existir en un món en què els avenços per la justícia i la llibertat de premsa poden fer que un sigui vist com l’enemic. Tot i així, vam marxar de Washington amb la sensació d’haver fet la nostra feina. Res més que això. Ni sentiment de triomf ni de derrota, ja que tots dos eren possibles, tenint en compte el primer impacte del vídeo i el menyspreu que ens havia suposat.

Tanmateix, allò ens va esperonar. Va ser un plaer arribar a Berkeley, Califòrnia, on pot ser que ja no es vegin estudiants ficant flors als canons dels fusells, però on sempre hi ha un sentiment de canvi, o de progrés, surant per damunt de la badia. Enmig de l’acollidora atmosfera de protesta amable que s’hi respirava em vaig recordar dels dies de la meva infància. Vam notar que teníem una bona audiència (no una d’obligada a escoltar sinó una de lliure) quan la Birgitta i en Favin MacFadyen, del Centre de Periodisme d’Investigació, van voler afegir-se a l’acte per parlar de l’evolució de la llibertat de premsa. Al cap de ben poc, vam marxar d’allà per anar al Fòrum per la Pau d’Oslo, on vaig tenir una prometedora sensació de claredat després de veure el vídeo. «El nostre objectiu és tenir una civilització justa», vaig dir, «i el missatge és la transparència». Atesos els atacs que estàvem rebent, i que rebríem, sabia que era important subratllar que el nostre compromís no obeïa a cap ideologia. «No som ni de dretes ni d’esquerres», vaig dir amb convenciment. La declaració originà moltes protestes en els dos bàndols, però no ens ajustem a les velles categories, i mai no ens hem sentit pressionats a guanyar-nos el favor de cap partit. La història ens ensenya que s’han encobert fets i s’han comès brutalitats a tots dos bàndols, no pas menys a la Xina, Rússia o Líbia que a França, la Gran Bretanya i l’Amèrica del Nord. Ara bé, algunes d’aquestes cultures no es podien creure que se les pogués sotmetre a examen. Algun dia, es podrà entendre per què aquestes cultures se sentien tan immunes a la investigació legal.

No vaig tornar als Estats Units. Se’m va fer evident que el Pentàgon estava intentant localitzar-me i hi vaig haver de cancel·lar diverses compareixences. Els motius d’aquesta cerca es devien alimentar d’alguna interpretació precària i paranoica de la nostra feina, però aleshores, el 26 de maig de 2010, un soldat en actiu a l’Iraq, el soldat Bradley Manning, va ser arrestat sota sospita d’haver facilitat informació secreta. Les nostres estructures de denegació, concebudes feia molts anys a Austràlia, feien del tot impossible saber si en Manning havia estat la font d’algun dels nostres materials. Els nostres servidors no proporcionen aquesta mena d’informació, ni tan sols a mi. Tanmateix, estava segur d’una cosa: si era ell qui ens havia proporcionat aquella informació, aleshores era un heroi de la democràcia i la justícia que havia tingut un paper clau en el fet de salvar moltes vides. Aquella nit me’n vaig anar a dormir amb l’esperança que el món lliure seria bo amb ell.