LA VIDA A MUNTANYA

LA bonança pròpia del temps començava a convidar a la vida gaia de muntanya. La terra s’eixugava i permetia poder trescar sense esclops. La pastoralla de la Garrotxa celebrava el poder abandonar els esclops per posar-se calçat de fibra teixida, amb un ball típic i especial, del qual marcava el ritme repicant amb els esclops. Homes i dones feien ball rodó, sense curar de l’aparellament, i giravoltaven alegrement, repicant tan fort com podien per tal d’ofegar el so del flabiol; el flabiolaire, com que havia de sostenir l’instrument, no podia agafar-se a la rodona, i saltava i giravoltava tot sol, independentment de com evolucionaven els seus companys.

Per aquest temps hom comença a per carbó. Antigament, sembla que aquesta feina havia estat familiar. Els carboners es traslladaven a la muntanya amb tota llur família, i tols es lliuraven a la feina, grans i petits, a proporció de llins forces i aptituds. La muller i els infants ajudaven a tallar la llenya, a transportar-la, a muntar, i sobretot a vetllar, la carbonera. La feina més pesada i més delicada dels carboners és el vetllar la carbonera perquè cremi bé i el carbó no es cremi, lla de vetllar-se sense parar, ni de nit ni de dia, durant vuit, deu o dotze dies, segons la mida de la carbonera. Hi ha una graciosa corranda de carboners que se’n fa ressò:

És general, per tal de no adormir-se en vetllar la carbonera, cantar, i, més encara, xiular. Els carboners de les muntanyes de Caro solen acompanyar-se picant amb dos bastons, un de travesser penjat entre dos arbres de vora de la barraca, i un altre que sostenen amb la mà i que fa l’ofici de picador. Si els bastons són encertats de llargada i de gruix, si hom els ha sabut penjar bé i el cantaire és hàbil, produeixen un so sord que no deixa de tenir certa gràcia. És possible que temps enllà aquesta música estranya i les cançons que acompanya haguessin tingut valor màgica conduent a esquivar els genis malvolents que tractaven de desbaratar la cuita del carbó; éssers il·lusoris que només volten de nit, i d’ací que només fos a hora fosca quan hom cantava aquestes cançons.

Per aquest temps també començaven a encendre’s els forns de calç, i els calcinaires, com els carboners, havien cantat així mateix de nit quan vetllaven les fornades. Sembla que igualment havien cantat i xiulat els guixaires i els altres oficis que intervenen amb foc i que han de vetllar-lo. El costum no és pas privatiu de casa nostra; els calcinaires bascs, quan vetllaven les fornades, també cantaven i acompanyaven el cant amb cops de barra metàl·lica; així el cant devia resultar més harmoniós que no el dels nostres carboners.

Aquest temps és l’adequat per a dallar els prats i fer l’herba destinada a assegurar la nutrició del bestiar durant la hivernada. El dallar és una de les feines més pesades. Els dallaires empren dalles d’acer molt esmolades. Per això les han d’esmolar tot sovint. Duen lligat a la cintura un recipient de fusta, de forma fortament cònica, anomenat portacot, dins del qual porten la cot, pedra especial per a esmolar. El portacot el duen tapat amb un manyoc d’herba, perquè l’aigua no xarboti. De tant en tant, quan l’eina se’ls esmussa, l’esmolen amb la cot, al mateix prat. Tot sovint han de picar la dalla, per afilar-li el tall. Es serveixen d’una encluseta expressa, que claven a terra, i damunt hi repiquen la dalla amb un martellet. Mentre dallen, no canten i a penes parlen, perquè la feina és dura; però, mentre piquen la dalla sota l’ombra d’un arbre, feina que els serveix de repòs, solen cantar. Canten la cançó típica dels dallaires, la melodia de la qual s’adiu molt bé amb la feina del picar la dalla; la cançó diu així:

Tota la gràcia del dallar radica a saber ben afinar la dalla. Així, diu la dita que:

L’herba, un cop dallada, cal estendre-la una mica perquè s’eixugui, i, un cop eixuta, portar-la a les herberes o terrabastalls especials per a guardar-la. Hom ha d’evitar que es mulli, per tal com perd qualitat; així, hom diu que:

Quant a les pastures i al bestiar de llana, diuen els pastors, amb referència al març:

El refrany anterior vol dir que en aquest mes hom comença a matar bestiar de llana i abunda la carn. Del bestiar gros se’n diu que:

Aquest mes i el vinent són els típics de l’operació de tondre les ovelles, a muntanya. Així, diu el refrany:

Hom judica aquest moment de l’any el millor per a esquilar el bestiar. Heus ací el que diu el refrany:

En esquilar els ases i en general el bestiar gros destinat al transport, és costum fer-li dibuixos en determinades parts del cos, en retallar-li el pèl. Aquests senyals tingueren significació màgica i constituïen una curiosa i interessant faceta de Fart popular. Havien estat destinats a preservar el bestiar d’encantaments, d’embruixaments, mal donat i males mirades, i a procurar-li la protecció de les divinitats advocades del bestiar. El mateix sentit havien tingut els motius ornamentals dels guarniments, que constitueixen una extensió dels senyals retallats damunt del pèl. També reconeixen aquests orígens els clavatejats. Vers aquest temps solen pollinar les someres.

Conta la faula que abans l’embaràs de la somera era de nou setmanes i el de la guilla de tretze mesos. I heus ací que una vegada van trobar-se les dues dalt d’un serrat, estant una i l’altra en estat; la garneua de la guilla va enganyar la somera i li donà entenent de canviar-se l’embaràs. Feta la barata, la guineu estigué llesta en quatre dies, mentre que a la somera, espera que esperaràs, mai no li arribava l’hora. Els ases tingueren consell per estudiar el cas, i la somera explicà el que havia passat. En rues anaren a trobar la guilla per desfer el tracte, però com que ella ja estava llesta, no fou possible desfer la barata. Els ases, indignats, decidireu armar un plet a la guilla, plet que encara dura, i com que tots els rucs hi estan interessats, així que se’n troben dos es pregunten pel curs del litigi amb el següent diàleg, sempre invariable: «Com està? Com està? Com està?». I l’interrogat respon: «Què sé jo, que sé jo, què sé jo».

El març és el mes dels bocs. Entren en relació amb el diable i li procuren adeptes i seguidors. Era el moment de bany més a propòsit per a fer-se bruixot, i era també quan es celebraven les grans reunions presidides pel diable sota la forma de boc. Els estralls més grossos deguts a les bruixes es produeixen pel març o la nit de Sant Silvestre. Així mateix és el moment de l’any que el diable volta més per la terra i que està més perillós i temible.

Ara fa un segle, si fa no fa, les nits dels divendres que no feia lluna hi havia una mena d’escola de bruixeria a la font del Gat de la muntanya de Montjuïc. Diuen que la presidia un gat negre molt gros i que d’aquesta circumstància prengué nom la font.

Aquest mes neixen les guilles. El refrany els fa explicar així llur creixença:

Comencen d’arribar els primers ocells anunciadors del bon temps. El primer de tots és el roquerol, que, com que és l’ocell temporer que resta més temps a casa nostra, també és el darrer de marxar-ne. La seva presència és averany de bonança:

Diu la veu popular que és emissari de les orenetes, que l’envien just una setmana abans, per tal que explori l’estat de l’atmosfera i dels conreus, a fi de veure si poden venir elles amb tota tranquil·litat.

Hom diu del menjafigues, que erra el càlcul del temps, i, com que arriba abans de madurar les figues, no sap què menjar i no para d’obrir i tancar el bec, com si mastegués quelcom, fent un xic-xec amb què s’ha guanyat, també, el qualificatiu de mastegatatxes.

El recrudiment de la temperatura ocasiona en aquest temps l’absència d’orenetes.

Hom creu que si no venien les orenetes, les faves es perdrien, ja que, si se salven, és perquè elles se’n mengen els corcs. Els pagesos, quan les veuen arribar, les saluden, tot dient-los:

Les aloses, per aquest temps, comencen a cantar:

Comencen a voleiar les primeres papallones i arriben les primeres bosquetes per menjar-se-les. S’amaguen sota les cols dels horts, per tal de restar inadvertides a les rata-pinyades, que les persegueixen per fer-ne presa.

També arriba el duc petit, qualificat de gat del cel, perquè en cridar sembla un gatet que mioli; altrament, s’alimenta de rates de camp i d’altres animalons semblants.

Hom creu que aquests ocells es beuen la llet de les cabres, a les quals munyen amb gran habilitat; d’ací el fet que hom els qualifiqui també de xuclacabres. Llur absència és interpretada com a signe dolent per al bestiar cabrum.

L’ull de bou és l’ocell més petit dels de casa nostra. Segons apreciació popular, no és més gros que un ull de bou, i d’ací li ve el nom. El cant de l’anomenat ocell de març és considerat com a presagi de mal temps.

Per aquesta època arriben les àguiles i, segons el dir del poble, amb llur vinguda marquen l’acabament de les gelades:

Els tords se’n van a les primeries d’aquest mes, quan la temperatura és normal, però triguen un xic més a fer-ho si fredeja.

Cap a la fi de març arriben els falcons, a grans vols. Llur presència és anunci de bonança i de bona marxa per a la collita dels cereals.

L’abundor d’ocells atreia els esparvers, que els empaitaven al vol i els caçaven per endur-se’ls als llocs alterosos i esquerps on fan posada:

També arriben les grives, que, segons el dir de la gent de mar, porten la bonança per a la pesca i per a la navegació.

Diu la tradició que la griva i el tord feien matrimoni, però que van tenir grosses disputes i es van divorciar, i per això, des d’aleshores, així que arriba l’un se’n va l’altre i mai no conviuen ni se’ls veu plegats.

I un altre refrany explica que pel setembre se’n va la griva i torna el tord; hom diu, també, que a fi de no topar-se mai. Si algun any no prenen prou bé les mides de temps o espai i, un dia o dos, no pas més, coincideixen les darreres grives amb els primers tords, elles sempre viuen vora del mar i ells terra endintre. També arriben els oriols. Hom diu que vénen per fer madurar les cireres i les figues, per tal com, si no venien, aquests fruits no podrien iniciar la maduresa.

Per tal de saber si estan al punt, tasten les cireres; però, tastant, tastant, acabarien per menjar-se-les totes, si la gent no fos amatent a collir-les. I hom afegeix que s’acaba la temporada i encara han de seguir tastant cireres, perquè no han arribat a entendre si són madures o no. I una cosa semblant els passa amb les figues. En veure que no s’acaben d’entendre, s’enutgen i se’n van a corre-cuita, però quan ja s’ha acabat la temporada.

Així mateix, també a grans vols, arriben les guatlles. D’antuvi, es deturen a la platja, per reposar un breu temps abans d’endinsar-se vers l’interior.

Conten que la guatlla ve a fer les messes, puix que tot el blat que es cull és seu. Una de les moltes interpretacions que hom dóna al cant de la guatlla quan volta pels bladars, diu:

Amb referència al blat, conten que, temps era temps, per tal de saber com aniria la collita i si les messes prometien, i a fi d’estalviar-se de venir, si no havien anat bé, la guatlla enviava com a emissari seu el cucut, el qual solia arribar uns dies abans que ella i, un cop sabedor de com estaven els bladars, se’n volava a dir-li-ho. Però és el cas que el babau del cucut sempre feia tard, i la guatlla hagué de prescindir-ne. Tanmateix, existeix la creença que les guatlles ja saben, abans de venir, si es collirà blat o no, i llur presència és sempre indici que hi haurà collita, poca o molta, grossa o petita, car, si algun any la collita es perd completament, les guatlles no vénen, perquè no tenen res a fer, hagut compte que llur missió és la de fer les messes. Fer contra, com més bona és la collita, més en vénen.

Hom té el cucut per oracler. Les noies li pregunten quants anys trigaran a casar-se, mitjançant la següent formuleta:

I creuen que trigaran tants anys com passades fa el cucut. Fent ús de la mateixa fórmula, hom li pregunta també el nombre de galants, i els anys que es trigarà a morir. I, com que cada any el cucut respon a la pregunta amb unes quantes passades, i puix que hom el pot interrogar tots els anys, d’ací que el refrany digui:

Respecte al cucut i a la seva vinguda, ens diu encara el refrany:

Al Ribagorça creuen que el cucut porta la pluja i que l’endemà de sentir-lo cantar per primera vegada, és cert que plourà amb abundància i que la terra en treurà un gran profit.

Quan hom sent cantar el cucut per primera vegada cal que procuri no estar dejú, puix que si ho està, tot l’any patirà de mandra i no tindrà delit de treballar. És millor que estigui ben tip, car així tindrà assegurat el pa i el bon menjar per tot l’any; del contrari pot tenir per segur que patirà fam.

Pels paratges pantanosos i vora dels estanys s’aplegaven les becades, les quals es disposaven a emprendre el viatge vers les seves terres de tramuntana, per anar-hi a fer el niu després d’haver passat les fredorades a casa nostra.

Un dels moixonets que més bellugueja per aquest temps és la titella. Quan veu algú a la vora li explica quan fa el niu i li diu:

Quan li han nascut els fills, també ho diu:

I a voltes pregona el nombre de la fillada amb aquesta cantarella:

Quan la fillada, per ésser grandeta, se li’n va del niu o l’abandona, se’n dol i planyívolament no para de dir:

Els xicots de la regió de la Selva i de la Vall d’Aro que anaven a parar lloses i a posar paranys per agafar moixonets cantaven una cançoneta, creguts que atreia i cridava els ocellets, els quals, agradats pel so de la musi-queta, no es prevenien i queien amb facilitat a les trampes. Aquesta creença havia estat força estesa entre pobles de cultura incipient, entre els cançoners dels quals figuren cançons d’encantar i de distreure pardalets per tal de facilitar llur cacera. Cantava així la mainada selvetana:

Per la regió del Montserrat els caçadors creuen que als conills i a les llebres els agrada la música i que en sentir-ne es deturen i s’embadaleixen escoltant-la; abans era general que no paressin de xiular mentre caçaven, ben creguts que els fóra més fàcil d’atrapar la caça.

Hom té el mes de març per dolent pel que fa a les abelles i els eixams:

Vers aquest temps les papallones de rusc comencen a posar-se per les arnes i a fer de les seves: es mengen la mel i produeixen grans estralls en els abellars. Cal perseguir-les intensament per evitar la ruïna dels eixams.

Hom creu que les granotes primerenques, nascudes aquest mes, no arriben a bé:

Vol dir també que, quan plou molt pel març, l’abril sol ésser eixut. Per aquests temps comencen a revifar-se els rèptils. D’on, que hom digui que

Així mateix comencen a sortir les primeres serps, sobretot per les contrades més càlides, i hom tracta de matar-les abans no es facin massa grosses i no prenguin virulència. A més dels rèptils es reviscolen els petits animalons que no resisteixen les rigors de la hivernada i que només viuen en bon temps: granotes, gripaus, sargantanes, i la profusa fauna hexapòdica dels insectes que la mainada fa motiu de cacera i pren per entreteniment.

Hom diu que els tòtils són esclopaires i que van a vendre els esclops al mercat d’Olot. Així que es troben dos entaulen el següent diàleg:

Hom diu també que per fer els esclops escalfen la fusta i encenen fogueres, i en trobar-se es pregunten:

Un entreteniment infantil d’aquest temps és l’anar a caçar sargantanes. Per tal que es desencauïn i hom les pugui trobar amb facilitat, la xicalla canta:

La brivalla dels nostres temps esteníem damunt del sòl una mica de farina i fèiem trescar sargantanes pel damunt, i el rastre que deixaven en passar era motiu de gran admiració infantil. Sembla que el costum és la resta d’un vell sistema astrològic judiciari. Els nois del nostre temps crèiem que portar una sargantana viva a la butxaca donava claredat i ajudava a saber la lliçó. Hi havia xicots que es dedicaven a caçar sargantanes pels afores de la ciutat i en feien comerç entre mainada que se’n servia per semblar aplicat sense ésser-ho. Hom portava les bestioles dins de canonets de canya tapats pels dos extrems amb taps de suro foradats per tal que poguessin respirar i no es morissin. Hom creu també que dur una sargantana viva al damunt descobreix i fa veure clar les trampes i els secrets dels qui fan jocs de mans. Al qui vol aprendre aquest art no li cal sinó concórrer a espectacles de prestidigitació proveït del talismà referit i veurà amb tota claredat i comprendrà del tot els enginys i les arts de l’operador.

La mainada també cercava escorpins per sota de les pedres. Quan en trobaven algun, amb un bastó o branquilló l’agafaven i el portaven a un indret ben pla, al seu voltant feien un cercle d’herba ben seca i hi calaven foc. La bestiola, en veure’s envoltada pel foc, tractava de fugir, i en adonar-se que no podia escapar-se, es reforçava, es clavava l’esperó del cap de la cua i ell mateix es matava. Generalment, hom té la picada de l’escorpí per mortal i fa dir al refrany:

Els infants del nostre temps crèiem que el sol fet de tocar un escorpí causava la mort per efecte d’un verí molt actiu que escopia pel ganxo de la cua i que s’escampava per tot el seu cos. D’ací que hom no el toqués per res amb les mans i que l’agafés amb un bastonet o branquilló.

Aquest temps era el més bo per a pescar a cops de martell. Hi pescaven truites. Els pescadors, descalços, seguien aigua amunt pels corrents de poc fons, i amb un martell gros donaven un cop fort damunt de totes les pedres d’arran i de flor d’aigua, sola de les quals solen amagar-se les truites. Amb el ressò del cop s’atuïen, i hom les podia agafar fàcilment aixecant la pedra. Per la Terra Alta, a fi d’induir les truites a refugiar-se sota les pedres, no para ven de xiular i de cantar. Entre d’altres havien xiulat aquesta tonada:

Pel Baix Urgell i per la Terra Alta creuen que hi ha peixos als quals la música embadaleix i que es deturen i s’extasien en sentir cantar o xiular, fins al punt que no s’adonen del perill i es deixen agafar amb les mans amb tota facilitat. Els pescadors van descalços aigua amunt dels rierols, tot cantant o xiulant per fer deturar els peixos i poder-los agafar planerament sense necessitat d’ormeig ni parany. Hem conegut pescadors de Bot i de Prat de Comte molt hàbils per a agafar peixos amb les mans, sense altre enginy que cantar generalment jotes amb un text qualsevulla i del tot indiferent a la pesca. Donem una tonada que un pescador d’Arbeca xiulava per pescar.

Pel Montserrat els pescadors de canya cantaven, tot pescant, la següent cançoneta per convidar el peix a deixar-se agafar i picar l’esquer, i creien que si cantaven pescaven mes que si no ho feien.

A hora fosca hom anava a pescar granotes. Els pescadors, descalços, seguien el corrent amb un llum, com més resplendent millor per tal d’enlluernar-les. En veure’n una li clavaven un cop d’espardenyot per tal d’atuir-la, i així l’agafaven fàcilment amb les mans. La mainada barcelonina que anava a pescar granotes pels reguerols dels afores de la ciutat solia cantar una cançoneta per fer-les sortir de llurs cataus i poder-les agafar més bé. Antigament es pescaven amb un cove, a tall de salabret, que hom submergia a l’aigua, i la gràcia de la cantarella anava encaminada a impedir que les granotes saltessin i s’escapessin del cove en veure’s presoneres. La cantarella ens parla del cove.