DIA 24. SANTA PAU

ERA monja del convent de Sant Joan de les Abadesses i un dia va tenir esment que el senyor del castell de Santa Pau, que aleshores s’anomenava d’altra manera, era molt dur i molt agressiu amb els pobres, que mai no feia caritat a ningú i que es treia els necessitats del davant amb mals termes. La monja es va proposar de corregir la gran avarícia del senyor de Santa Pau i un dia, acompanyada de dues altres monges, trucà a la porta del castell i demanà una almoina. El senyor, malhumorat, va dir-li que no tenia res per a donar i la santa li replicà que bé era prou ric de terres i que li donés ni que fos només la terra que cobriria el seu mantell. El cavaller es va posar a riure, no va entendre prou bé què devia voler, però per a treure-se-la del davant va accedir al que li demanava la monja. Santa Pau es va treure tot seguit el mantell i en donà un cap a cada una de les seves companyes, que es van posar a córrer més ràpides que el vent i en un tancar i obrir d’ulls van sobrepassar els límits del dominis del senyor, sense deixar anar mai el mantell, que esdevingué immensament gran, molt més que tots els esmentats terrenys. La santa féu un signe i les seves companyes, a una distància immensa l’una de l’altra, van deixar caure el mantell a terra i pertot on aquest va tocar es van morir totes les besties que hi havia, es van assecar totes les plantes i es van eixugar per complet totes les fonts.

El cavaller va comprendre que allò era un càstig per la seva duresa de cor i demanà perdó a la santa monja, que va escoltar-lo amb la condició que des d’aleshores fos compassiu i generós amb els pobres de Jesucrist. El mantell va tornar a la seva mida normal, i tots els dominis de Santa Pau van reviure i reflorir amb més força i més riquesa que mai.

El castell i el seu senyoriu van prendre el nom de Santa Pau en recordança de la lliçó donada i del miracle obrat per aquesta santa.

SANT ASCANI

SEGONS la tradició, era un ciutadà tarragoní que, en saber Toldre de persecució contra els cristians, es va presentar al pretor romà i li va dir que ell era cristià i que en seria fins a la mort i contra totes les voluntats terrenes.

El pretor el féu martiritzar davant seu mateix. Els vells tarragonins l’invocaven quan passaven tribulacions, per tal que els donés coratge i fermesa de caràcter per a suportar-les.