DIA 13. SANT PERE D’ORZEOLO

ERA duc de Venècia i rei de Dalmàcia i va ésser monjo del monestir benedictí de Sant Miquel de Cuixà. L’abat d’aquest monestir, anomenat Gueri, era molt amic de recórrer el món cristià i tot sovint emprenia grans peregrinacions. Un dia anà a visitar el cos de sant Marc, el sepulcre del qual es troba a l’església del seu nom, a Venècia. Quan va sortir del temple es topà amb un bon home al qual preguntà si li podia indicar un hostal per anar a passar aquella nit. El preguntat li digué que no calia que es preocupés per hostal, car podia anar a casa seva, on ell es complaïa a oferir-li posada. L’abat el seguí i veié amb sorpresa que el desconegut el menava vers el palau del duc. Aleshores va saber que parlava amb el duc de Venècia, qui era un fervent cristià que cada dia, a l’hora de sortir els pelegrins d’adorar el sepulcre de Sant Marc, se n’anava en persona a la porta del temple i se n’emportava cap al seu palau tots els que desitjaven posada.

L’abat Gueri va restar molts dies al palau del duc, l’enfervorí encara molt més del que ja ho estava en el sentiment religiós, li ponderà l’excelsitud de la vida d’oració i de penitència, li parlà de la vida ascètica i de la dolcesa de la vida conventual en el seu monestir de Sant Miquel de Cuixà, al Pirineu, i les paraules de l’abat han deixar una empremta tan pregona en l’ànima del dur que decidí retirar-se a fer vida santa a Sant Miquel de Cuixà; i no fou sols ell el qui es convertí, sinó també uns quants nobles i cavallers molt amics seus; a més, els acompanyà un ermità anomenat Romuald que vivia en una cova propera a Venècia i que era el qui havia despertat el fervor religiós en el cor del duc.

El duc, a causa de la seva gran benignitat, era molt estimat del seu poble i de tota la seva cort, motiu pel qual calia prendre tota mena de mesures per abandonar la ciutat, puix que si la gent n’hagués tingut esment no els haurien pas deixat marxar. Van preparar la sortida amb gran secret i una nit van anar-se’n tots dintre d’una barca. Quan els venecians es van adonar que el duc havia desaparegut en companyia d’altres cortesans que li eren molt afectes ja vau témer que els havia deixat per a lliurar-se a la vida monacal, i tot seguit va sortir una gran gentada dividida en nombroses colles que el cercaren per ací i per allà. Una de les colles va fer cap a l’hostal on reposaven el duc i alguns companys seus, però com que tots s’havien afaitat les barbes i tallat els cabells i anaven vestits de molt diferent manera, no els van conèixer i, per tant, no els molestaren poc ni molt.

Un cop a les envistes de Sant Miquel, assabentats els monjos de la categoria del nou germà que arribava, van aparellar una mula i el van anar a rebre perquè pogués pujar a cavall els aspres camins i costeres que menaven vers el monestir. El duc va refusar la mula i tols els honors que li tributaven, dient que ell era un germà més i no un duc i que volia entrar a la casa de Déu amb tota la humilitat adient a un servent seu. I va acabar de pujar a Sant Miquel de genollons.

Segons la tradició, travessava el mar sense embarcar-se. Quan volia anar a Venècia feia cap a Colliure, se n’entrava mar endins caminant com en terra ferma i amb quatre gambades arribava a terres d’Itàlia, que travessava amb un no-res fins arribar a Venècia. Fins ara s’ha conservat l’oratori on feia oració i penitència, com també la pedra que li servia de coixí, la qual tenia gran virtut i obrava molts miracles.

SANT HILARI

LA gent del camp l’invoquen contra les serps. És creença estesa que, en orinar al camp, hom corre el risc que una serpent entri dins del cos, sobretot a les dones, i les infli de ventre fins al punt de semblar que estan gràvides. Per evitar semblant contratemps les dones que es troben en aquesta necessitat diuen una oració a sant Hilari. També reciten una oració, que, segons el dir popular, va ensenyar aquest sant, la qual té la virtut d’allunyar les serps. Diu així:

Aquesta fórmula té la virtut de fer fugir les serps en tot moment i d’amansir-les davant de l’home.

Per a matar una serp hom l’agafa pel cap i la sotragueja com si fes pelar una tralla o fuet, i així resta partida en dos trossos. També hom la trenca copejant-la amb una canya verda. Aquests sistemes defensius foren ensenyats per sant Hilari, segons tradició.

Per les Guilleries invoquen sant Hilari, venerat a Sant Hilari Sacalm, perquè els guardi de la llagosta. Els goigs hi fan referència:

SANT FÈLIX DE NOLA

SE’L venera com a patró dels gats. Hom li demana que no es tornin rabiosos, que no mosseguin ni esgarrapin, i que no fugin de casa. Conta la llegenda que una marquesa que es deia Felissa, quan era nina i estava al bressol, havia començat a ésser rosegada per una rata que va enfilar-s’hi. Quan ja se li havia menjat una orella, els plors de la nina van atraure un gatàs que es va llançar damunt de la rata, la va matar i així va salvar la infantona. La dama sempre va professar una estimació excepcional als gats, puix que els devia la vida. En morir va deixar la seva quantiosa fortuna en profit dels gats i va instituir la deixa a la Catedral de Barcelona. Fou habilitada una capella del claustre com a casa dels gats. Tothom qui tenia un gat i se’n volia desprendre el portava a la Seu, on li donaven acolliment i estada a la capella esmentada, que era la segona a la dreta entrant al claustre per la porteta de Santa Llúcia. Quan algú portava un gat a la Seu era costum que en deixar-lo anar digués: un canonge més. La dama creia que el seu sant patró, sant Fèlix, vetllava per ella quan féu arribar el gat que la va salvar, i d’ací que volgués que a l’altar de la capella que servia de casa als gats hi hagués una imatge de sant Fèlix. Hom també invoca aquest sant contra les febres i els humors picants.