DIA 6. SANT GASTÓ

HAVIA estat patró dels bataners o moliners de noc, que a Barcelona estaven establerts a la vora del Rec, puix que feien moure els nocs amb la força del corrent del rec. Abans de descobrir els nocs moguts per rodes hidràuliques de fusta, hom batana-va les flassades i d’altres robes de llana a cops de batan o bastó, i d’ací la dita:

amb al·lusió a la feina pròpia dels que el tenien per advocat.

SANTA DOROTEA

PER terres lleidatanes hom la té per advocada contra les riuades i contra els estralls produïts per la rubina i per les aigües sortides de mare. Les poblacions situades a la vora de rius el cabal d’aigua dels quals augmenta de vegades notablement, així que plou una mica massa i que temen que el riu pot revenir, li fan llum i li dediquen oracions per tal que deturi la rubina.

Santa Dorotea és advocada de les flors. La tenien per patrona i advocada les antigues ramelleres, precursores de les floristes d’avui i del jardiners.

Hom creu que la nit del dia d’avui és la més clara de l’any, com bé diu el refrany:

Avui llueixen tots els estels, fins els més petits i insignificants que no es veuen en cap altra nit. No es veu ni el més mínim nuvolet, perquè els estels governen absolutament el cel i no els deixen sortir. Els estelers i els qui fan averanys aprenen ben bé la situació dels estels i la posició dels uns en relació amb els altres, en treuen conseqüències i en senten pronòstics i averanys.

Aquesta nit s’inicien en l’art de saber entendre el que diuen els estels aquells qui volen dedicar-se a fer pronòstics i calendaris. Els estels se senten pròdigs i favorables per a deixar-se entendre dels qui no coneixen prou llurs costums, per tal de facilitar-los la iniciació en la ciència del llenguatge dels estels.

Segurament que, per raó d’aquesta creença, santa Dorotea és també advocada dels matrimonis novençans que gaudeixen de la lluna de mel. D’una manera especial les casades novençanes tenen el costum d’invocar-la amb una formuleta apropiada que diu així:

Avui, a Cervera, té lloc la festa del Sant Misteri; tal és un lignum crucis, procedent del saqueig de Roma per les forces de l’emperador Carles V. Un soldat català el va recollir d’una casa romana on va entrar i va portar-lo a casa nostra. En passar per Martorell va sentir-se malalt i abans de morir el va lliurar al sacerdot que va assistir-lo. El confessor era de Cervera i va donar la relíquia a la comunitat de preveres d’aquesta ciutat, on fou guardat amb gran cura, si bé ignorant la seva gran virtut per molts anys.

Al poble del Terròs, proper a Cervera, posseïen una relíquia d’una estella de la Vera Creu que gaudia de la gràcia de treure els dimonis del cos dels endimoniats. Un dia un diable, des del cos d’un pobre malalt, va parlar ben clar i ben fort i va dir que no se n’aniria perquè aquella estella de la creu no tenia rap mèrit i que només podria fer-lo fugir d’on es trobava la Vera Creu que els clergues de Cervera tenien amagada dins d’un armari de la sagristia, les senyes del qual va indicar, puix que aquella era un lignum crucis autèntic.

El sacerdot del Terròs va comunicar a la comunitat de Cervera el que havia dit el mal esperit. Fou convingut tallar una engruneta de la relíquia i donar-la al rector del Terròs en agraïment d’haver-los descobert la gràcia que posseïa l’estel la de Cervera. La relíquia fou portada amb tota solemnitat damunt de l’altar. Al moment que van tocar-la amb el ganivet que havia de partir-la va esclatar un tro tan tort que va fer trontollar tota la terra. El ganivet es va torçar com si hagués estat de paper i una gota de sang va traspuar de la fusta. Les campanes de l’església es van engegar soles al vol. Tot el veïnat va acudir al temple cridant: —Misteri! Misteri!— D’aquesta feta fou aplicat a la relíquia el nom de Sant Misteri.

Cada any, el dia d’avui, en què va tenir lloc el prodigi, és aplicada la relíquia damunt dels possessos i endimoniats. També se’ls aplica per les dues festes de la Santa Creu. El dia d’avui, més que per les altres dues diades indicades, acudien a Cervera gents de terres molt llunyanes atacades de mals nerviosos. El temple s’omplia de pobres gents que amb llurs moviments i contorsions incessants formaven un espectacle depriment.

Hom creia que els diables i els mals esperits no podien resistir l’acció de la relíquia i que, al contacte del lignum crucis amb el pacient, fugien furients i deixaven el pobre pacient en pau, hi havia esperits que responien les preguntes del sacerdot que complia la cerimònia i que àdhuc hi conversaven. Conten d’un cas en què el sacerdot va preguntar al diable per quina part del pacient preferia sortir. El mal esperit contestà que pel dit gros del peu. Allí fou aplicada la relíquia, i va sortir amb tanta força que féu seguir la sabata que calçava el malalt i topà tan fortament amb una de les columnes del temple que hi deixà marcada l’empremta, que encara avui es pot veure.