Dia 25. Conversió De Sant Pau Apòstol

ES feia una fira de tortells pels voltants de l’església del vell monestir de Sant Pau del Camp. En la diada d’avui, en altre temps, era costum de menjar tortells com a postres del dinar i àdhuc del sopar, en especial entre la menestralia i la gent benestant, que no en menjaven el dia de Sant Antoni perquè ho consideraven ordinari i propi només de gent de baixa estofa. Avui, en canvi, rarament en menjava la gent humil, portada per l’opinió que feia ric. El costum donà origen a la dita barcelonina: Per Sant Pau, tortells, de què àdhuc es fa ressò l’Auca de les Funcions de Barcelona, que li dedica un rodolí, on figura un senyoràs amb un tortell a la mà. Els tortells antics eren obra de forner, fets amb pasta de pa adobada i una mica assaonada. En iniciar-se la pastisseria, una de les primeres llaminadures que es van fer foren tortells. En feien uns d’immensament grans, que costaven cinc pessetes. La gent parlava dels tortells de duro com d’un llevant de taula pantagruèlic. Les pastisseries els exposaven als aparadors i la gent els anava a mirar amb ulls d’admiració. Menjar un tortell d’aquest preu era tingut com a signe de gran riquesa.

Antigament entrava pel portal de Sant Pau un personatge vestit com l’apòstol (a qui tractava de representar) i beneïa els tortells i les altres llaminadures de la fira que s’estenia pels voltants del monestir.

L’església de Sant Pau de Barcelona fou fundada, segons la tradició, pel rei Lluís el Pietós, el qual va honrar-la amb una relíquia del sant que s’ha conservat fins ara i que la confraria exposava a la veneració pública el dia de la festa.

Els espasers tenien per patró sant Pau, que havia estat militar i havia brandat la seva espasa moltes vegades en contra dels cristians, fins que fou il·luminat pel cel i es convertí. Quan fou sacrificat, com a ciutadà romà li fou tallat el cap d’un cop d’espasa. Possiblement per aquesta circumstància els espasers van escollir-lo per patró. El gremi dels mestres espasers i daguers posseïa una gran espasa molt ben treballada, que era una obra notable dins l’art de l’armeria. Aquesta espasa, un bon xic més grossa que les de mida normal, era tinguda com un símbol del gremi i àdhuc de la ciutat. Quan el gremi dels espasers sortia corporativament i amb caràcter oficial, anava presidit per un entremès vivent, representat per un home que figurava ésser sant Pau i que portava al coll la gran espasa de la ciutat. Per tal que la mida de l’espasa estigués en relació amb el qui la portava, calia cercar un home ben alt i gros i ben cepat. La visió d’aquest personatge va donar origen a la dita barcelonina alt com un sant Pau, emprada en sentit ponderatiu de gran alçada, aplicat només a persones. Observi’s que no diu com sant Pau, puix que, segons la tradició, aquest apòstol era petit i desnarit, sinó com un sant Pau, és a dir, com un dels molts que feien el paper de sant Pau.

Aquest sant apòcrif anava vestit de sant segons la visió romànica, amb robes de coloraines. Duia la testa aureolada amb una corona de metall daurat, que la gent qualificava d’or de llumenera. Es distingia també per portar una gran barbassa. Li feien companyia uns quants minyons, que hom procurava que més aviat fossin baixos, per tal que destaqués l’alçada del sant. Anaven vestits segons la moda del temps de Carles III, amb casaca i barret de gresol. Els acompanyava un flabiolaire que tocava una tonada típica especial. Aquesta comparsa resultava una mica carnestoltesca i va donar lloc a aquesta altra dita, també ben barcelonina: Per Sant Pau, la primera disfressa.

Per cercar el sant Pau, el gremi solia recórrer als bastaixos de Ribera, que tenien fama d’ésser els més forçuts, més alts i cepats de la cuitat. Durant molts anys va fer aquest paper un gitanàs de Sant Antoni, més renegat que Sinegarip i que es bevia l’aiguardent amb càntir. El qui representava aquest paper en feia d’altres que també requerien braó i gran alçària, tals com: portar la geganta, que, segons el dir popular, pesa el doble que el gegant; ventar la campana Tomasa de la Seu, que requereix més força que un brau; portar al coll el càntir de l’aigua de Sant Magí, com referirem en parlar d’aquesta festa el dia 19 d’agost, i donar guàrdia al misteri del Sant Sepulcre, que concorria a les processons de la Setmana Santa, vestit amb vesta negra i una alta cucurulla que donava l’aspecte de gegant. També era tasca d’aquesta categoria remenar les sopes de la Casa de Caritat, on a cada àpat feien una calderada de més de dos mil plats de sopes en una caldera de tanta grandària que, segons la fantasia popular, cabien còmodament a dins set sabaters amb el vetllador i els set tamborets. Aquestes calderades de sopes es remenaven amb una cullera grossa com un arbre de la Rambla, per al maneig de la qual calia molta força i un gran enginy. Aquestes feines foren exercides durant un llarg període de temps per diversos membres d’una família que vivia al carrer d’En Bot, coneguts pels remena-sopes.

En perdre’s el gremi d’espasers, la gran espasa de la ciutat va passar a formar part de l’armeria Estruç, establerta a la plaça de Catalunya. Quan es va vendre aquesta armeria, l’espasa va passar a l’estranger. Amb ella es va perdre un document important dins la vida popular barcelonina i àdhuc de notable interès històric i objectiu. Consta documentalment que l’entremès de sant Pau ja sortia el segle XV, acompanyat d’un altre figurant que representava sant Pere. Llavors que el Duc de Calàbria va venir a Barcelona a jurar els furs de la terra, com a lloctinent del seu oncle, el duc d’Anjou, escollit per a rei dels catalans el 1467, consta que entre els gremis figuraven els mestres espasers amb sant Pere que portava les claus i sant Pau amb la gran espasa de la ciutat.

Des de temps medievals existia la creença popular que si hom inscrivia els infants al llibre de la confraria de Sant Pau, restaven immunitzats contra l’epilèpsia, qualificada popularment de mal caduc i mal de sant Pau. La inscripció es feia el dia d’avui. Perquè fos profitosa, calia fer-la durant set anys seguits sense interrupció. Això no obstant, les mares, portades per un excés de zel, els solien inscriure molts anys més. En assentar el nom, calia pagar una petita quantitat. Abans eren dos sous, més tard vuit quartos i avui un ral. Les tres quantitats són, si fa no fa, de valor equivalent. El llibre actual on s’assenten els inscrits a la confraria fou començat l’any 1809.

Per tal de subvenir a les despeses de la festa, hom feia una rifa de dos tortells. El costum de menjar tortell i la celebració de la fira bé podrien datar de quan la festa de Sant Pau era de precepte.

El diumenge següent, hom celebrava la tornaboda. Es feia processó, es repetia la fira i hom també admetia inscripcions al llibre de la confraria. Molts anys resultava tan lluïda la tornaboda com la mateixa festa, puix que a molta gent li venia malament de deixar la feina el dia del sant i es refiava de poder-lo festivar el diumenge següent.

Avui celebrava la seva festa la Casa de Convalescència, anexa a l’Hospital de la Santa Creu. Era degut al fet que el seu fundador es deia Pau Ferran. Tenia lloc una solemne funció religiosa a la capella de l’establiment, a la qual concorrien els senyors de la Junta i tots els malalts convalescents que en aquell moment allotjava la casa. Els era servit un dinar extraordinari, on concorrien els protectors de la institució i aquells malalts l’estat de convalescència dels quals els ho permetia.

Al matí, després de la funció religiosa, donaven esmorzar a tothom qui es presentava. Consistia en xocolata amb melindros i orxata a discreció. Hi solien concórrer la gran majoria dels mendicants i captaires de la ciutat i molta gent humil del Raval, especialment dels barris del Carme i del Pedró, propers a l’Hospital. També hi havien anat en munió els estudiants de l’antiga Universitat, instal·lada a l’edifici del convent del Carme, la porta del qual donava gairebé davant de la Casa de Convalescència. El contingent més gros d’estudiants el formaven els cigonyes, com hom anomenava els estudiants de Medicina, perquè al cim de la cúpula d’aquesta Facultat, establerta davant per davant de la casa de la qual parlem, hi havia una gran cigonya de ferro com a motiu ornamental. El rovell va menjar-se les potes de la figura i un dia aquesta va caure per la lluerna de l’aula principal enmig del cenacle d’estudiants, sense que toqués ningú. La gran concurrència d’estudiants a l’esmorzar li imprimia un segell d’alegria i de bullícia. No fa gaires anys que hom ha deixat de practicar aquesta curiosa festa popular.

Avui se celebrava el quart ball de disfresses de la Llotja.

A Sant Pere de Ribes feien la festa major petita o d’hivern, puix que tenien per patrons sant Pau i sant Pere, en la festa dels quals feien la festa gran i d’estiu. La nota curiosa de la d’avui era el ball representatiu de sant Pau, que feien enmig de la plaça. Entre molts d’altres personatges hi sortien sant Pau amb una gran espasa de fusta, i sant Pere amb unes grosses claus també de fusta. Es figurava la conversió del sant protagonista, que sortia muntat dalt d’un ase, i mentre es passejava pel rotlle que formaven els espectadors, hom engegava un coet la llum del qual enlluernava el sant apòstol, que queia a terra. La llum del cel obria a la fe els ulls del sant, que desistia d’anar a combatre els cristians i, contràriament, entaulava franca amistat amb sant Pere i es convertia en el seu amic inseparable. Els dos emprenien l’apostolat. Per efecte de la caiguda, sant Pau restà advocat contra el mal caduc o d’espalma. Per a figurar aquesta malaltia, el protagonista simulava que tremolava contínuament i parlava amb veu tan trèmula que feia angúnia de veure i de sentir. Sant Pere feia algunes graciositats escaients al concepte que el poble té d’aquest vell apòstol, fins al punt de venir a convertir-se en el graciós de la representació.

A Sant Pol de Mar se celebra una fira molt concorreguda pels pobles del Maresme. S’estén pels voltants i al llarg del camí que condueix a l’ermita del sant, situada en un cim immediat a la població. En aquesta fira es venen especialment torrons i arreus per al conreu. Hi ha firaires que compren a baix preu els torrons que resten de les passades festes de Nadal i que es fan de venda difícil, i van a vendre’ls a la fira de Sant Pol, que liquida les restes de la majoria de torrons.

Els pescadors del Maresme tenen molta devoció per la imatge de sant Pau de l’ermita de Sant Pol, la qual porta un peix a la mà.

Una de les notes típiques de la fira de Sant Pol la constituïen els marxants d’esclops. Tota la gent de mar del Maresme hi feia cap per tal de proveir-se dels esclops que podia necessitar fins a la fira de l’any vinent. Hi acudien els acreditats esclopaires de les Guilleries, de la Garrotxa i del Ripollès. Els compradors trincaven els esclops, és a dir, els feien copejar entre ells, creguts que el soroll que produïen en dringar era signe de llur qualitat i permetia de jutjar quant a llur durada. Els esclops eren musicats i pintats de vermell.

També té lloc un aplec molt important a l’ermita de Sant Pau de la Calçada, que s’aixeca en terme de Cabanes, a l’Empordà. Segons la tradició, el sant apòstol va predicar des del puig on s’aixeca l’ermita, que fou erigida precisament per commemorar aquest esdeveniment. La nota típica d’aquest aplec són els flaons, mena de pastís típic de l’Empordà, del qual es fa un gran consum entre els fidels i romeus que assisteixen a l’aplec.

Per la regió del Montserrat s’encenien fogueres el vespre de la vigília; la mainada les saltava i feia ball rodó a llur voltant, exactament com per Sant Joan, si bé no assolia la importància d’aquesta festa.

A Valls, els corders i els espardenyers tenien sant Pau per patró. La vigília, sortia una comitiva que anunciava la festa, eminentment religiosa. Davant hi anaven dos timbalers, muntats en ases, que sonaven alternativament, per l’estil de les trampes. Els seguia un infant vestit d’àngel, muntat en un cavall, que tocava una grossa campana. Venia en darrer terme un home que figurava ésser sant Pau. Cavalcava un ase i portava una espasa molt grossa en una mà, que tenia enlairada. A fi de simular que patia d’epilèpsia o de mal de sant Pau tremolava contínuament, sobretot la mà que duia l’espasa, que resultava ésser la més visible. La comitiva voltava per tota la població i acabava el curs davant de l’església de Sant Joan, on el qui feia de sant Pau queia de l’ase a causa d’un accident propi del seu simulat mal. Acudia una gran gentada per veure la caiguda del sant apòcrif.

Els bastoners tenien sant Pau per patró. És molt possible que aquest patrocini tingui origen en l’antic ofici de llancer. Els llancers i els espasers formaven una confraria sota l’advocació de sant Pau. De la llança, la part més important era la vara o verga de fusta, puix que el ferro, que li donava caràcter d’arma, resultava secundari al costat de la vara. Els llancers, a més de llances, feien bordons de pelegrí, vares d’alcaldes, bastons per al Sant Ofici, bastons de porters i d’altres estris semblants, que amb el rodolar del temps han vingut a parar en els bastons d’estil modern.

Els hortolans del Portal de Sant Antoni havien venerat per patró sant Pau i havien celebrat una festa molt solemne i lluïda al vell monestir del saní apòstol. Modernament van adoptar el patronatge dels sants Abdó i Senent, que també veneraven els hortolans del Portal Nou.

Així mateix el forcaires, que es dediquen a fer forques de fusta per a les feines de pagès, tenen per patró sant Pau. Els veïns d’Alentorn, vora d’Artesa de Segre, estan especialitzats en aquest ofici i conreen arbres, les branques dels quals decanten de manera que formin un o dos entreforcs que, degudament treballats i polits, constitueixen forques de dos o de tres pollegons.

També el veneren els tapissers. Ignorem per quina raó.

Una de les diverses oracions que antany deien els caminants era dedicada a sant Pau; la qualificaven de pare nostre del llop, parenostre del bon camí i oració del caminant; tenia per objecte guardar-se de lladres, de llops, de gossos folls i de tota mena d’incidències pròpies de l’anar de camí, i molt especialment de morir de mà irada, d’ésser objecte de cap traïdoria i de morir fora teulat.

Mentre sant Pau predicava a Tarragona, el diable, furiós en veure que convertia tanta gent, va fer-lo picar per un escorço. El sant va beneir l’animaló, que al moment va perdre el verí de la seva picada i esdevingué inofensiu. Des d’aleshores, tots els escorçons fugien de la seva vora. La terra per on va passar el sant restà immunitzada de serpents verinoses i mai més no se n’hi han criat. Els pobles per on va passar el sant, en les seves llargues peregrinacions i predicacions, mai més no han estat perjudicats d’escorçons. Totes les pedres que tocà aquell escorço que sant Pau va beneir cobraren virtut per a guarir les picades i per a treure el verí d’escorçó, i per això són conegudes per pedres escorçoneres. Per efecte d’aquest miracle, els qui neixen el dia d’avui gaudeixen del do de guarir les picades d’escorçó, d’escorpí, de serp, de llangardaix i d’altres animalons per l’estil mullant-les només amb saliva. Avui és també l’únic dia de l’any apte per a aprendre les oracions de gràcia per a guarir picades d’animals verinosos, sense que en revelar-les perdin virtut i podent-la adquirir, en canvi, el qui les aprèn.

Els pastors creuen que els xais nats el dia d’avui tenen gràcia, esquiven les feristeles del bosc i, per tant, llur presència en els ramats és una garantia contra l’atac de tot animal danyós per al bestiar. Una de llurs millors gràcies és la d’evitar que les serps vagin a mamar la llet de les ovelles que crien. Els anomenen paus o pares i els guarden els anys que sigui necessari, fins que els en neix un altre.

Per efecte de la mateixa gràcia que comporta el dia d’avui, els pagesos creuen que les abelles no van als ceps podats aquest dia i, per tant, no en piquen els raïms.

Hom creu que els qui neixen el dia d’avui gaudeixen del do de guarir de mal de queixal untant amb saliva les peces afectades.

Contra l’epilèpsia o mal de sant Pau, hom invocava aquest sant, que havia combatut cruament els cristians i s’havia distingit en llur persecució fins que un dia va baixar una llum del cel que l’il·luminà i li féu veure el seu error. En aquells moments el sant anava a cavall i, per efecte de l’enlluernament, va caure i de la caiguda van venir-li accidents o el mal que prengué popularment el nom de mal de sant Pau.

Com ja vam dir en parlar del dia dels Reis, avui tornen a parlar els estels. Avui no es veuen al migdia, com passava pels Reis. El senyals dels estels, el dia d’avui, no són ni tan extensos ni tan eloqüents. Els bons astròlegs i estelers prefereixen fer llurs observacions per l’Epifania, i només les fan avui quan aquell dia està núvol i no els poden veure. El refrany es fa ressò d’aquesta creença:

És a dir, com que hom no sabrà quin temps ha de fer, tampoc sabrà quan serà millor sembrar, llaurar o fer d’altres feines del camp relacionades amb el temps.

Hom creu que sant Pau és el qui regeix els vents des del cel. Els nostres avis, el dia d’avui, examinaven fins al més mínim detall les variacions del vent i en treien deduccions i pronòstics encaminats a saber el curs del vent durant tot l’any. Tant hi creien els mariners com la gent de terra. Hi havia qui es passava les vint-i-quatre hores del dia d’avui en vetlla per tal de poder ben saber les mudances i direccions del vent.

Hom creu que avui el temps s’atura un moment i dubta si seguir avançant o si recular. No es té record que mai hagi reculat. Diuen que en temps molt antic tot sovint ho feia, i aleshores, en comptes d’allargar-se el dia, es tornava a escurçar, de vegades fins al punt que no es feia clar fins una estona abans de migdia, i en havent dinat ja tornava a fer-se fosc. El refrany diu:

Hom diu, amb referència a la llargada del dia, que:

Perquè en allargar-se la claror la nit minva.