CAP D’ANY

LA commemoració popular de la diada de Cap d’any o ninou (nom derivat del llatí annum novum) sembla tenir reminiscències d’origen druídic i romà.

Hom parla d’un branquilló del bosc de la deessa Strenia, present de Ròmul a Traci. L’ofrena significava un averany venturós per l’any que naixia. Sabem que el poble romà va conservar el costum durant segles. Els amics i els parents rebien en aquesta diada el branquilló del bosc de Strenia, que els beneïa l’any.

Foren aixecats temples a la deessa dins del seu bosc. Durant aquest dia hom feia nombrosos sacrificis. El branquilló sagrat dels romans fou substituït per l’esca en les cerimònies religioses druídiques, vegetal sagrat que els sacerdots tallaven al bosc amb un falçó d’or i que hom considerava esquivador dels esperits malèfics.

Antigament l’any començava per l’Encarnació, o sia el dia 25 de març. El rei Pere I el Cerimoniós, amb la finalitat d’honorar més la festa de Nadal, va manar que als seus dominis l’any comencés per Nadal, i per aquest motiu des del 1350 al reialme d’Aragó van coincidir i fusionar-se els dies de Nadal i de Cap d’any.

El rei dictà una Pragmàtica, donada a Perpinyà el dia 16 de desembre de l’any 1350, per la qual estatuïa que des del vinent dia de Nadal la documentació de la cancelleria reial i de tots els tribunals dependents de la Corona d’Aragó fos calculada des de la Nativitat de Jesús en lloc d’ésser-ho des de l’Encarnació com fins aleshores s’havia comptat oficialment («per ço que pus sovint la dita Nativitat de Nostre Senyor en memòria sia aguda e encara foragitats idus, nones e chalendas»), i fou adaptada al càlcul correlatiu de dies com encara s’estila avui dia. Aquesta distribució calendàrica va persistir a casa nostra fins al regnat de Felip I de Catalunya i II de Castella; tenim dades demostratives que tal calendari, imitant l’establert per Maximilià I d’Alemanya i Carles IX de França, va començar a regir a la nostra península des del primer de gener.

El terme ninou havia estat antigament d’ús general per a designar el dia d’avui. Desclot, en descriure la presa de la ciutat de Mallorca, diu: «lo darrer dia del mes de desembre, lo vespre de Ninou, que fa lo temps bel e clar». En la crònica del rei Pere el Cerimoniós hom llegeix també: «A tots los donam un convit general lo primer dia de gener, que solen dir-ne Ninou, en lo nostre gran palau e en la sala general».

Havia estat costum estès en molts pobles celebrar consell després de l’ofici. El senyor Rector l’anunciava des de l’altar en acabar els Sants Oficis. Tenien dret a assistir-hi tols els caps de casa. Tenia lloc a la plaça o sota l’atri o porxo de l’església. El presidia el més vell dels presents. El consell era per a tractar dels interessos comunals. Tothom hi tenia veu. Els acords presos en consell eren tinguts per sagrats i el seu incompliment comportava la sanció general. El consell d’avui era consuetudinari. Durant l’any hom en convocava sempre que calia resoldre o tractar algun afer d’interès comunal. Quan hom havia de tractar algun afer de crítica d’algun veí, el consell es feia a la sagristia en lloc de la plaça. També podia anar-hi tothom, però només tenien dret a votar els caps de casa. Havia estat costum estès de fer un ball després del consell, en el qual només ballaven els caps de casa i en què el més vell, que havia actuat de president, feia de capdanser. És molt probable que el ball fos d’origen cerimonial i formava part del consell, encara que modernament semblava que no hi tenia cap relació. Antigament, en casos extraordinaris i excepcionals que interessaven a diverses poblacions o a la contrada, hom feia junta d’arbre, que era un consell celebrat al bosc, sota l’ombra d’un arbre secular que abrigava els concurrents. A fi de donar efectivitat als acords presos hom nomenava un capità i un tinent d’arbre, que assumien el càrrec de portar a terme els acords. Les decisions que s’hi prenien eren també considerades com a sagrades. Llavors de la invasió napoleònica van fer-se nombroses juntes d’arbres. Al parc de la Ciutadella de Barcelona es conservava la soca d’una alzina surera secular procedent d’uns boscos de la Junquera, propietat del literat Carles Bosch de la Trinxeria, sota l’ombra de la qual van aplegar-se els batlles d’una cinquantena de pobles empordanesos arran de la guerra amb França. Era costum, un cop finida la junta, fer un ball rodó al voltant de l’arbre, en el qual intervenien tots els concurrents com una mena de segellament i consagració dels acords presos.

Els consellers i jurats de la ciutat de Barcelona, elegits el dia de Sant Andreu, prenien possessió de llurs càrrecs el dia d’avui. Un cop investits de la gramalla distintiva de llur categoria, anaven a la Seu a donar gràcies a Déu per haver estat designats per a l’exercici d’un càrrec tan honorífic. A la tarda tenia lloc la cavalcada del vidre, a la qual assistien oficialment els consellers més importants.

En molts indrets, avui, s’havia fet la subhasta de l’arrendament dels serveis del forn, de la carnisseria, de la taverna i de l’hostal. Aquests establiments solien ésser del patrimoni del comú, que els arrendava a qui oferia condicions més bones. La venda del pa, de la carn i del vi solia atorgar-se al qui es comprometia a donar aquests productes a més bon preu, qualitat per qualitat. L hostal era concedit al qui en donava més d’arrendament. En general l’arrendament dels tres queviures indicats durava només un any; el de l’hostal solia ésser per tres o per cinc anys. L’encant es feia al mig de la plaça, davant de tothom. Era prèviament anunciat per crida. En alguns punts es feia al matí en sortir de missa; en altres, havent dinat. En començar retirant el subhastador encenia una candela i mentre cremava podien fer-se ofertes. Quan s’acabava la candela, hom atorgava l’arrendament al darrer qui havia ofert.

A Tarragona, avui, sortia una comitiva formada pel majoral de la confraria dels pagesos acompanyat de gralles i timbals, i repartia i venia els bitllets de la rifa de sant Antoni. La rifa constava de tres sorts: un porc, un moltó i una imatge de sant Antoni Abat.

En els segles XIII i XIV estava molt estès el costum de fer estrenes. Se’n feien als familiars i als amics més íntims i més estimats. Es feien estrenes de molt valor, entre las quals abundaven les joies i altres objectes de metalls nobles i pedres valuoses i rares.

El costum de donar estrenes fou tan abusiu que el Consell de Cent de Barcelona va haver de dictar ordinacions i disposicions reguladores i interdictives. Fins arribà a condemnar els infractors a presó o a penyora. La documentació municipal del segle XIV ens dóna nombroses dades en aquest sentit. La vigília de Tots-Sants del 1324 fou ordenat pel consell i publicat pel nunci que aquests bans fossin mantinguts i servats perpètuament, i al mateix temps que cada any, a l’època en què es fa canvi de consellers del Comú, fossin llegits, publicats, renovats i confirmats. En virtut d’ells fou manat que ningú, fos home o dona i de la condició que fos, d’aleshores endavant no gosés, per les festes de Nadal, de Ninou i dels Reis, ni un mes abans ni després, donar diners ni nous ni ametlles a cap mena de persona, sigui gran o petita, tant si es fadrí com si no ho és, excepte el que pugui donar als seus infants o a la seva esposa dins de casa seva. Els qui fessin contrafacció pagarien per cada vegada dos-cents sous i els qui per manca de diners no podien pagar-los havien d’estar presos.

A la Vall d’Aran la gent es donava les estrenes per sorpresa. El qui primer les podia donar a un altre rebia d’aquest una petita gratificació. Hom en deia donar el bon dia de l’aninós, és a dir, del ninou. En donaven els infants a llurs padrins i persones grans, i els pobres als rics.

Pels voltants de l’any 1870 va establir-se el costum d’enviar targes de visita a tall de felicitació als parents, amics i coneguts. Al principi hom combatia el costum perquè venia de França i per ésser estrangerat i poc adient amb l’agre de la terra.

El costum de fer presents el dia d’avui ve de molt enllà. Els pobles pagans posaven una taula ben parada al peu de la porta del carrer per tal que poguessin menjar graciosament a discreció els vianants i passants desconeguts. El costum constituïa un record de temps més reculats en què es feien sacrificis als genis en tal dia com avui. Els transeünts desconeguts vingueren a suplir els genis anteriors i a fer llur paper. El rodolar del temps féu evolucionar el costum fins a convertir-lo en els presents i estrenes del tipus que encara hem aconseguit. L’Església ha combatut i condemnat molt intensament les estrenes de Cap d’any per reconèixer origen pagà i gentílic. En temps de Carlemany foren dictades disposicions privatives de gran duresa i rigorisme. És possible que l’àpat extraordinari que hom encara celebra avui en la majoria dels pobles europeus recordi les taules parades en honor dels déus primer i dels diables més tard.

La gent menestrala i la humil, avui, es vestien amb llurs millors robes i anaven a visitar els parents, especialment els de més categoria que ells, per tal de felicitar-los. Era obligat que els néts anessin a visitar els avis per rebre de llur boca el desig de felicitat per a l’any que començava. També hom anava a veure els amics més íntims i preferits.

El dia d’avui era l’escollit per a esborrar diferències i recomençar amistats trencades o refredades. Hom creia que cap altre dia de l’any no era millor que aquest, per raó del sentit de bonesa que el dia comporta. Per aquest efecte, avui, hom transigia i se sentia disposat a restablir relacions que hauria refusat qualsevol altre dia de l’any.

Era costum que el qui se sentia agreujat o ofès abracés el seu ofenedor i li manifestés que donava per esborrat el greuge abans que aquest bagues parlat ui s’hagués humiliat.

Era costum que els servents, dependents i gent humil en general anessin a visitar llurs ascendents en categoria per tal de desitjar-los un any pròsper i feliç. De les persones felicitades n’hi havia que donaven estrenes a llurs subordinats com a prova d’agraïment per la felicitació rebuda.

A ciutat, els qui es donaven to, durant el passeig matinal no es descuidaven de passar per Correus per tal de veure si hi havia alguna lletra per a ells que, per deficiència d’adreça, no els l’haguessin poguda portar a casa i hagués estat exposada a la taula de destinataris desconeguts Era obligat portar-hi els forasters que havien vingut a ciutat a passar festes, per tal que admiressin un servei desconegut als pobles, puix que era propi només de gran ciutat.

A La Bisbal els forners donaven coca ensucrada a llurs clients. Fins fa poc els confiters encara donaven torrons i d’altres llaminadures.

A la Ciutat de Mallorca els timbalers de l’Ajuntament, anomenats es tamborers de sa Sala, anaven a donar les bones festes a les autoritats i a les persones més notables i distingides de la població. Feien un repic de timbals molt típic i ple de caràcter musical, dins de la poca variació que permet un instrument d’abast melòdic tan curt com el timbal. Picaven amb molta força i produïen un soroll eixordador. Si trigaven a donar-los les estrenes que desitjaven anaven augmentant la força de la tocada fins a fer-se insuportable. Generalment hom els donava la paga així que havien començat a fi que no acabessin de fer tota la tocada.

La mainada de Cornellana anaven a fer un captiri per totes les cases del poble, excepte les que portaven dol. Algunes d’aquestes solien enviar-los quelcom; a voltes els feien dir que podien anar-hi, però que no cantessin i que ja els farien almoina. Hom solia donar-los fruita seca, i amb menys freqüència, ous i cèntims. Pidolaven al so d’una cançó. Solien anar acompanyats d’un flabiolaire. Al vespre feien cap a l’hostal. Estenien una manta a terra i, asseguts al seu voltant i enmig de gran gatzara, es menjaven el que havien recollit, remullat amb vi que pagaven a l’hostaler amb els cèntims que també havien recollit. Era obligat que tots tiressin al mig de la manta les clofolles de la fruita que menjaven. Finit Tapat, tombaven la manta del revés, tiraven les clofolles a terra en una pila i al seu voltant feien un ball estrany, ple de salts i de bots, enmig de gran cridòria que ofegava el so del flabiol que sonava la dansa. I quan estaven prou cansats de botre i de saltar donaven la gresca per acabada.

La mainada de Maçanet de Cabrenys havia fet un captiri per les cases de la població al so d’una cançoneta que deia:

Tot el que recollien s’ho menjaven en comú enmig de gran gresca i alegria. Les clofolles del que menjaven les tiraven enmig de la rodona, i quan havien acabat feien un ball rodó al voltant de les despulles tot cantant la mateixa cançoneta que empraven per al captiri.

També es lliurava a captiris infantils la mainada de Boren, Isil, Fonz i Àger. Rebien fruits del temps, i a Boren redorts, mena de rosquilles com coquetes amb un forat al mig. Arreu cantaven petites formuletes en què es parlava del bou i, en alguns indrets, àdhuc de la vaca.

Als pobles camperols de la Provença, fins a les darreries del segle passat, encara existia el costum d’anar la mainada i el jovent al bosc per tal de tallar un ram d’esca o vescarsí. Després anaven de casa en casa a oferir el ram portador de sort i de ventura i demanaven en gratificació llaminadures i fruites seques. Durant la capta cridaven: L’agui l’an neuf (l’esca, l’any nou). Aquest mot (que recorda el castellà aguinaldo), que hom donava a la joiosa capta pels carrers, ha acabat per designar en les llengües d’oc les gratificacions del Nadal i de l’any nou.

Una forma especial del captiri consisteix en la simulació de casaments. Ho fan els infants en uns indrets i la fadrinalla en d’altres. Aparellen tota la gent del poble, homes amb dones. A voltes de manera adient i lògica, altres en forma grotesca i sense concert. Més d’una vegada hi ha qui se’n val i indueix els qui fan els casaments perquè facin aparellaments de conveniència per tal de veure si de la bromada pot derivar-se’n un veritable casament. Per regla general aquests divertiments solen produir sensació per les poblacions on es practiquen, i la gent para molta atenció en els acoblaments, unes vegades per riure i d’altres per treure’n conseqüències. Els qui han fet el casament, un cop l’han fet públic, passen a captar per les cases, on els solen donar més o menys, segons hagi estat l’encert de l’aparellament a juí dels interessats. Amb el que recullen fan un dinar o simplement un berenar, segons la importància del que han aplegat.

A Sapeira la fadrinalla al vespre volta la població, truca per les portes de les cases i canta:

I després van anomenant totes les noies fadrines que hi ha a la casa i les casen de parella amb els fadrins que els sembla bé. És costum donar-los quelcom, generalment recapte, i després s’ho mengen a alguna casa on solen fer tertúlia.

A Durro, llogarret de la Vall de Bohí, el costum ha perdut el caràcter de captiri. La fadrinalla masculina, el vespre d’ahir, s’aplegava en una taverna. En unes llargues tires de paper escrivien els noms de les vídues i fadrines i dels vidus i fadrins de la població. Tallaven les tires en paperetes i les posaven dins de dues barretines o gorres (una per a cada sexe), les quals feien l’ofici de bosses. Feien un sorteig, traient un nom d’home i un altre de dona successivament. Les paperetes dels aparellaments eren ajuntades amb una agulla.

Una vegada estava ja llest el sorteig, la fadrinalla formava diverses colles que, al so de diferents instruments dels que toquen els ignorants de música, recorrien la població sonant i cantant, ensems que repartien les paperetes a casa de les fadrines i vídues, que moltes vegades els esperaven darrera de la porta ansioses de saber el nom del qui els havia tocat en sort. Antigament hom clavava els dos paperets damunt de la paret de la casa de les interessades. Com que de vegades, si l’aparellament no els era grat, elles els arrencaven, nies ençà s’establí el costum de tirar-los els papereta per sota la porta. Als homes no se’ls deia res. Prou que miraven de saber qui era la que els havia tocat en sort.

Els nuvis, per dir-ho així, l’endemà anaven a festejar la qui els havia tocat per promesa a casa seva. Entre la família d’aquesta el nou promès feia un gran paper i solia ésser ben rebut i afalagat. El diumenge que hi ha entre Ninou i els Reis els dos promesos anaven plegats a missa. A la tarda, acompanyats de la mare d’ella, anaven a visitar les cases més importants, on solien trobar-se diverses parelles. La facècia durava fins a la tarda del dia dels Reis. El promès s’acomiadava. Durant tota la setmana ell anava a casa d’ella a passar les vetllades, jugant a cartes i contant rondalles, mentre ella feinejava per la casa o feia mitja. En prendre comiat, la promesa li feia present d’una safata de fruites coronada amb un ram. Ell rebia el ram amb un mocador de seda. La mare de la fadrina li oferia una coca que havia pastat expressament per a ell. Al cap d’uns dies el minyó feia present a la donzella d’una peça de roba.

Aquest costum sembla que havia estat més estès que fins ara per d’altres localitats de l’alta muntanya pirinenca. Fora de Catalunya, amb lleugeres variants, també el coneixen a Astúries amb el nom de devotos. Així mateix es practicava pel país basc en forma de ball, i a Madrid es feia amb el nom d’estrechos.

Aquest costum també és viu en diferents països de l’Europa meridional. Sol fer-se pel 14 de febrer, dia de Sant Valentí. La veu popular diu que aquest dia es casen els ocells. A Itàlia aquests casaments s’anomenen Valneti. Sota aquesta designació, però, hi ha compresos una pila de costums de la nostra nit de Sant Joan. A Anglaterra, el dia de Sant Valentí, els fadrins escriuen lletres a les noies. Als Vosgos solen fer-se els casaments el primer diumenge de la quaresma. A Valenciennes, fins molt endins del segle passat, feien la festa de la neuf-mariée, que consistia en una paròdia de casament a base de la vella més xacrosa; després de casada a l’església, era passejada triomfalment pels carrers. Aquest costum es practicava en bona part de l’Europa meridional.

En moltes poblacions del Vallès, entre elles Terrassa, a la tarda d’avui es ballava l’Estapera, dansa molt alegre i animada. Fa anys que s’ha perdut i només resta record de la tonada.

Durant un temps, avui, se celebraven els primers balls de disfresses. Les festes del Carnestoltes han sofert moltes transformacions dins el calendari, per efecte de les quals han començat en moments molt diversos de l’any. Durant un llarg període de temps havien començat per la Puríssima, però antigament ho havien fet molt abans, àdhuc abans de Tots-Sants, car la documentació ens parla d’irreverències comeses per disfresses que entraven a fer gresca pels temples mentre se celebraven els oficis propis del dia de Difunts. Avui, a Barcelona, s’inaugurava la temporada de balls de disfresses de la Llotja. Continuaven totes les festes assenyalades d’aquest mes fins a la Candelera. Els diumenges no se’n feien perquè n’hi havia a la Patacada.

Ball de l’Estapera, de Terrassa. Recollit per Josep Soler i Camillo.

A Cornellà començaven les set setmanes de les Carnestoltes amb una ballada a la plaça. Vers les dues de la tarda feia una passada per tota la població una orquestra formada per sac de gemecs, flabiol i tamborí. Al seu pas sortien, per tal de formar corrua al seu darrera, les parelles de ballaires. Els fadrins portaven faldellí, carnals amb cascavells, espardenyes, camisa blanca i, al cap, una mena de cabasset amb una llarga ploma. Les balladores duien riques robes i vestits antics molt folgats. Anaven tan enjoiades com podien. La passada finia a la plaça, on feia cap tot el poble. Aleshores els balladors deixaven llurs parelles. Les donzelles s’aparellaven elles amb elles i, al so d’una tonada especial molt airosa que anomenaven la volta al pou, donaven tres voltes per tota la plaça, mig saltironant mig ballant, precedides pels músics, que, com elles, donaven també els tres volts. Finides les tres voltes, tots reposaven per emprendre el ball al cap d’una estona. El nom singular d’aquestes voltes recordava que antigament, enmig de la plaça, hi havia hagut un pou a l’entorn del qual giraven i ballaven, tot saltant, les dones soles. Aquest ball es repetia totes les festes i tots els diumenges fins a les Carnestoltes.

Per la plana de Cerdanya la fadrinalla ballava el Ball dels Ocellets. S’aplegaven en parelles, encarats l’un amb l’altre, i saltaven tan alt com podien mentre feien anar els braços intensament endavant i endarrera per donar-se aire. A rada tres salts feien un giravolt. Aquell ball, escàs de moviments, era molt pesat, puix que tots procuraven saltar més que els companys. Rotaven mentre tenien alè per a fer-ho i no paraven mentre els quedaven forces. El qui resistia més era considerat com a rei del ball. Els altres havien de pagar-li el beure i tot el que volia a l’hostal, i durant tot l’any gaudia de certes distincions i consideracions entre la fadrinalla. Els ballaires es guarnien amb branquetes i brots vegetals que es disposaven al voltant del cap com si portessin els cabells a coll-i-be. Se’ls feien aguantar amb cordills que els travessaven el cap i que dissimulaven amb la barretina, que també ajudava a aguantar-los-els. En saltar, aquella mena de perruca vegetal els queia. Hom reconeixia un mèrit al qui trigava més a perdre el darrer brot. Resultava un ball molt mogut i de molta gresca. També es ballava per les Carnestoltes.

Per la Cerdanya muntanyosa s’havia ballat una altra variant dels ocellets més placèvola de moviments i de tonada. La dirigia un personatge que portava una llarga cua de guilla rematada amb un cascavell. Saltava tant com podia per tal de fer dringar el cascavell com més millor. Els companys feien tot el que podien per arrencar-li la cua i prendre-la-hi. Si ho aconseguien, fugien tan lluny com podien, sovint àdhuc a una altra població, per tal que el qui l’havia perduda no els pogués atrapar i recuperar-la. Com la variant de la terra plana, també s’havien ballat aquests Ocellets per les Carnestoltes.

Pel Pallars la fadrinalla ballava la Comare. El qui es tenia per més ardit s’asseia a terra enmig de la plaça amb una bóta de vi al costat. Els seus companys feien una mena de contrapàs per la seva vora mentre procuraven agafar la bóta. L’assegut, que era el qui feia de Comare, els allunyava de la seva vora a fuetades. Si assolien agafar la bóta fugien, cames ajudeu-me, empaitats per la Comare. Entre la fadrinalla i el de la bóta s’entaulava una mena de lluita per tal veure qui restaria amo de la bóta i, més encara, qui es podria beure el vi que contenia. La bóta, un cop buida, perdia interès, i no hi havia inconvenient a tornar-la a la Comare, de manera, però, que el qui feia aquest paper no pogués fuetejar a qui la hi lliurava.

A Gòsol, avui els potros iniciaven llur actuació. Tals eren els nois de quinze anys que deixaven d’ésser considerats com a nois i que des d’avui eren admesos com a fadrins i passaven a formar part de la col·lectivitat dels joves. Durant tot el primer any eren qualificats de potros i tenien certes obligacions, una de les quals era la de defensar la ferrada de llet que avui posaven enmig de la plaça. Parlem dels potros amb més extensió en tractar de les Carnestoltes. El jovent bulliciós, tant si era fadrí com casat, feia el ball de la llet. Per dret de consuetud els cabrers venien obligats a menar les cabrades vora de la població, en lloc fixat, i els potros omplien de llet de cabra una galleda o ferrada, com més grossa millor, fins arran de corona, és a dir, fins que no n’hi cabia ni una gota més. Posaven la ferrada enmig de la plaça, i el jovent feia un ball a l’entorn, l’objectiu del qual consistia a fer caure llet fos com fos, fins arribar a trabucar la galleda. La missió dels potros era d’evitar-ho. Portaven fuets que contínuament feien espetegar pel voltant de la ferrada, puix que la seva defensa era timbre d’honor. Els ballaires sortien tan fuetejats de cames, que moltes vegades els calia fer unes setmanes de llit i no podien caminar durant una bona temporada. Era obligat tombar la galleda, abocar fins la darrera gota de llet i ben mullar-se’n les espardenyes. Els potros tenien gran goig a desgraciar les cames de tots els qui podien. Aquest ball, que fa anys que ha caigui, en desuetud, a la darreria es feia amb calç en lloc de llet, i també l’havien ballat per les Carnestoltes i per la Festa Major. Qui sap si pot recordar alguna de les cerimònies representatives de la lluita entre l’any vell i el nou, o, millor encara, entre l’hivern i el bon temps, cerimònies de què tantes restes es troben per diversos pobles d’Europa. Val a dir, però, que no en presenta pas gaires traces.

Aquest joc havia estat jugat per la fadrinalla grega i romana. Enmig de la rodona posaven un barret que qualificaven d’olla, i que un dels jugadors, fuet en mà, protegia de les puntades de peu dels ballaires del rotllo.

Per la Terra Alta el jovent jugava a lo Barret. El qui menava el joc s’asseia a terra enmig de la plaça. Portava un barret de palla molt ample, dels emprats per a cobrir la testa dels muls i del bestiar de peu rodó en general. Feia com qui fumava amb una pipa o manejava un bastó. Al seu voltant s’aplegava la fadrinalla, amb la qual entaulava una conversa pintoresca i insubstancial. Tot d’una llançava barret, pipa i bastó tan lluny corn podia. Els seus companys corrien a cercar-ho i li posaven el barret al cap, la pipa a la boca i el bastó a la mà. Ell ho tornava a llançar ràpidament ben lluny de si i sempre en direccions diferents. La fadrinalla havien de procurar que mai no estigués sense algun dels objectes indicats i que sempre tingués feina a llençar-los. Quan no tenia res, a fuetades esquivava els qui se li acostaven. Així que tenia algun dels objectes perdia el dret a fer córrer el fuet. No cal dir que els jugadors feien tot el que podien per recollir el que llançava i portar-li-ho com més aviat millor.

Un joc semblant havien fet també les noies amb una pinta, un cistell i un picador de roba. Aquests jocs s’havien fet així mateix per les Carnestoltes.

Molt antigament, a Prat de Comte, ballaven lo Barret tot d’altra manera. Els distintius del batlle es componien de la vara, el barret i el gambeto, que eren propietat del comú i no del qui ostentava el càrrec. En traspassar la jerarquia d’un veí a un altre, el sortint lliurava a l’entrant els tres objectes indicats, símbols de la jerarquia. Avui al matí, en sortir d’ofici, el batlle posava el seu barret rodó d’ales molt amples enmig de la plaça. La fadrinalla garrida estenia pel seu voltant llurs mocadors del cap, que per a aquest ball procurava que fossin de seda i com més bonics i rics millor. Ei jovent feia un ball al so de la gralla, saltant per entremig dels mocadors i al voltant del barret, i feia tot el que podia per no trepitjar gens ni mica els mocadors i molt menys el barret, puix que era tingut per un gran descrèdit i àdhuc com un deshonor. Diu la veu popular que trepitjar el barret era interpretat pel batlle com un acte d’atropellament a la seva autoritat que podia castigar al seu gust i que solia fer-ho apallissant públicament el ballaire amb la vara.

Un personatge popular molt important en diverses contrades de la Catalunya vella era l’abat dels boigs, el qual exercia una certa autoritat en diferents aspectes de la vida col·lectiva.

L’abat dels boigs, avui, iniciava la seva actuació pública sortint a ballar a la plaça. Aquest personatge, entre altres feines, tenia l’obligació de concórrer a tots els casaments i bateigs que es celebraven a la població i en el seu terme. Aquest càrrec era ostentat pel darrer casat de l’any, qui l’exercia tot l’any següent. Era inapel·lable i intransferible. La darrera nit de l’any el càrrec era transferit a aquell a qui per dret tocava. L’abat sortint es presentava a casa de l’entrant; tenien obligació d’acompanyar-lo els qui s’havien casat durant l’any; també n’hi podien anar d’altres. Solemnialment transferia el càrrec, simbolitzat en una grossa banya, que era la insígnia i l’atribut de l’apòcrifa confraria de sant Corneli, integrada per tots els casats, de la qual era abat el personatge de qui parlem. Sovint hom feia combinacions i procurava que fos un o altre el darrer de l’any a casar-se; un casament era avançat o retardat amb la finalitat que el càrrec recaigués en una persona que tingués caràcter a propòsit. En alguns casos el càrrec resultava carregós, com en els casaments i en els bateigs, car l’abat venia obligat a presidir la comitiva tocant un instrument, i quan no en sabia havia de llogar un músic que suplís el seu defecte, i l’havia de pagar de la seva butxaca.

L’abat dels boigs vestia capa o gambeto i barret de cresta; portava al coll un collaret fet amb culleres i forquilles de fusta o amb petites banyes; n’hi havia que portaven un cenyidor ple d’esquelles, campanes i cascavells, i mai no desemparava la banya, símbol del càrrec. De vegades se la posaven com clavada enmig del front, a tall d’unicorn, i d’altres en duien de lligades al cap, una a cada costat de la testa, com un boc o marrà. Si el qui ostentava el càrrec era lleuger i saltador, sovint es lliurava a saltar i a botar; produïa un gran xivarri amb el collaret i les esquelles del cenyidor. La seva missió era armar gresca i organitzar la broma; obria la marxa del seguici de la núvia, i durant l’àpat ocupava el cap de taula més apartat dels nuvis i des d’allí iniciava la tabola. A la tarda armava la batalla de confits o fruita seca, en la qual capitanejava la colla del nuvi contra la núvia i els seus. També era l’encarregat d’organitzar el ball i aparellar el jovent, unes vegades de manera hàbil, reunint les parelles entre les quals més simpatia pogués haver-hi, a fi de veure si es podia donar compliment al vell refrany: D’un casament en surt un altre; altres vegades feia aparellaments desiguals per donar lloc a més bullícia. L’autoritat de l’abat dels boigs era suprema: calia fer el que ell deia, i podia imposar-se a qui no obeïa el seu manament.

A Rupit, per celebrar l’entrada del pare dels boigs nou. Per tal d’inaugurar el seu exercici els casats feien una ballada presidida pel personatge, adornat amb les banyes distintives de la seva jerarquia. El ballet era greu i seriós, ben distint del que el dia d’ahir havien fet els fadrins en donar comiat al pare dels boigs sortint. És de remarcar que tant el ballet de comiat del dia de Sant Silvestre com el d’avui eren diferents dels balls propis de la resta de l’any.

En les antigues festes dels boigs, tal dia com avui era corrent elegir un papa, un rei, un bisbe o un abat dels boigs com a símbol de la legislació nova, el qual curava del règim i direcció de la gresca i de la bullícia durant tot l’any que començava.

A Reus havien fet el ball dels dotze mesos, figurats per altres tants vailets. Anaven amb robes gruixudes i fosques els qui representaven la tardor i l’hivern, i duien vestits més prims i clars i anaven tot enflocats i engarlandats els qui simulaven els mesos estivals i primaverals. Evolucionaven a l’entorn d’un minyó que duia una llarga barba d’estopa, el qual volia figurar el temps, i els menava i dirigia. No sembla que es tracti d’una representació rància, car té traces d’ésser vuit-centista. Els cronistes i escriptors reusencs no n’han parlat, i sembla que si fos d’arrel vella se n’haurien ocupat, encara que val a dir, tanmateix, que ben poca cosa han escrit del profús i extens teatre de plaça reusenc, del qual diverses vegades ens haurem d’ocupar.

Pel Conflent i el Vallespir s’havien celebrat cerimònies que podien recordar la missa de l’ase que tan popular havia estat per les contrades meridionals i centrals d’Europa. Avui al matí la fadrinalla passejava un ase tot guarnit i enflocat, cobert per un folgat drapatge. Quatre fadrins dels més divertits sostenien els quatre panys de la gualdrapa feta amb teixit de sac. Tot el jovent del poble seguia la bestiola i formava una comitiva que cantava proses sense cap sentit, imitant el llatí i amb una tonada que volia simular la música religiosa. De tant en tant s’aturaven, feien grans reverències a l’ase i tots imitaven el seu bram. Quan estaven cansats de voltar, feien cap a la plaça. Un fadrí vestit com de capellà, amb sacs i estores per casulla, feia com si sortís de l’església, simulava oficiar en llatí, beneïa la colla i l’ase i, sobretot, imitava nombroses vegades el bram de la bèstia.

Al segle onzè havia estat molt estesa la missa de l’ase, que hom celebrava aquest dia. Hi prenien part gran nombre de figurants que simulaven personatges de l’Antic Testament, molt especialment els profetes. Entre ells figurava Balaam amb la seva somera. Sota de la bèstia se situava un sacerdot que parlava fingint ésser l’animal. Feia diferents profecies i, en darrer terme, la de la Sibil·la, que pronosticava el naixement de Jesús.

Durant el segle XV, a Beauvais, el dia 14 de gener se celebrava una missa dedicada a la somereta que va conduir la Sagrada Família a Egipte. S’organitzava una processó que anava des de la catedral a l’església de Sant Esteve. La presidia una donzella que cavalcava una somera. La minyona, que representava la Mare de Déu, portava un infant o una nina que figurava el Jesuset. A l’introit de la missa, en lloc de les frases usuals del ritual, se simulava un bram que proferien el celebrant i l’escolanet. Al final els dos tornaven a bramar per tres vegades, i el poble, que assistia al temple en munió, també els responia bramant.

Més tard fou celebrada en aquest dia una missa dedicada a l’ase que cavalcava Jesús el dia de Rams quan va entrar triomfalment a Jerusalem.

La veu popular conta que antigament l’amo de la grandiosa alzina de Palau feia anar una colla d’infants, al matí d’avui, a fer un ball rodó al voltant de l’arbre per tal de tenir la seguretat que durant tot aquell any l’arbre viuria ufanós i no fóra víctima de cap contratemps.

Els veïns del llogarret rossellonès de Rià anaven a fer una ballada al voltant d’una vella alzina llegendària, famosa per tot aquell vessant pirinenc francès. Conta la tradició que el Canigó estava poblat per encantades, bruixes i d’altres éssers fantàstics que congriaven tempestes terribles que sembraven la pobresa i la fam per tota la rodalia. Tenien per guardià un drac monstruós que privava l’accés al cau de les encantades, que, lliures de tota acció dels mortals, feien el que volien. Sant Guillem va fundar l’ermita de Combred i la seva presència va escampar les encantades. Una colla es van refugiar en unes alzines dels afores de Rià i des d’allí continuaven llurs malifetes i eren el terror de la contrada. Hi hagué una alzina vella, mare de les altres, que es va rebel·lar a servir de refugi dels éssers malèfics. Les seves filles, en canvi, no van oposar-s’hi. Les encantades van premiar la submissió de les alzines tornant-los les fulles d’or, de vidre i més dolces que la mel. Fou, però, el cas que uns lladregots van robar les fulles d’or; un ramat de cabres es va menjar les dolces, i la tramuntana va fer topar les de vidre i totes es van esbocinar. Només restà gemada i ufana com sempre la vella alzina mare. Les encantades van abandonar les alzines per anar-se’n terra endins. El veïnal de Rià, agraït a l’alzina vella perquè amb el seu gest l’havia alliberat de la plaga de les encantades, cada any pel dia d’avui anava a fer un ball rodó al seu voltant, tot cantant enmig de grans expansions de joia i d’alegria. El costum fa molts anys que ha caigut en desús, i cap a la darreria ja era només la mainada la qui anava a gresquejar al voltant de l’alzina centenària.

A Andorra la Vella feien la festa de l’óssa, més pròpia de la Candelera i de les Carnestoltes que no d’avui, i d’ací que l’expliquem més endavant, en parlar d’aquestes festes.

Antigament s’havia representat un misteri de la Vinguda del Món o de la Creació del qual no coneixem detalls. Aquest fou un dels temes preferits de la vella literatura de fil i canya que qui sap si podia estar relacionada amb els textos d’aquests misteris.

A les Balears, el dia d’avui, havia estat típic fer les glossades. Fins fa poc a les illes s’havien conservat uns poetes humils que versificaven amb gran facilitat i que eren hàbils repentistes i improvisadors. Dins d’un pla poètic molt modest podien constituir la successió dels vells trobadors i joglars de plaça que de tot sabien treure un vers. Camperols generalment analfabets, dotats d’un sentit poètic innat i d’una habilitat rimaire adquirida per tradició, parlaven entre ells en vers pla i en llenguatge florit i graciós dins de la seva simplicitat. Solien sostenir diàlegs en públic sobre un tema determinat que a voltes fixaven uns dies a la bestreta i d’altres l’escollien al mateix moment. Exercien llur art en llocs públics, tavernes, hostals, cafès. No cobraven res; només podien beure de franc tant com volien. Es donaven per pagats amb la presència i les felicitacions dels molts que acudien a escoltar-los. L’assistència a les glossades era també franca; calia només fer una consumació a l’establiment on tenia lloc.

Avui solien actuar els glossadors de més fama, i les sessions solien revestir certa solemnitat i molt d’interès. Generalment escollien temes adients amb el temps: sobre el dia i la nit, l’any que havia finit i el que començava; sobre el fred i la calor, l’estiu i l’hivern, el sol i la lluna, la pluja i el bon temps. En d’altres dies els temes eren més diversos: la pobresa i la riquesa, la gosadia i l’honradesa, el diner i el treball, el cristianisme i el mahometisme, el vi i el tabac, la laboriositat i la vagància, la saviesa i l’experiència, i d’altres per l’estil. Un dels dos o dels tres (puix que a voltes se n’aplegaven tres) deia uns versos de presentació del tema i explanava el seu punt de vista. Un cop cedia el camp al seu contrari, un sonador feia una tocada de guitarra, que rebia el qualificatiu de les porgueres, per tal de donar temps, al qui havia de replicar, de meditar la resposta. El sonador anava tocant i fent variacions fins que el qui havia de parlar li feia un senyal significant que estava disposat a prendre la paraula. Els qui es tenien per bons glossadors rebutjaven les porgueres, puix que no els acreditava gaire haver de preparar-se i de meditar la resposta. Si els glossadors eren prou hàbils, la polèmica sempre acabava de manera arrodonida i enmig de la major concòrdia i bona amistat, que un i altre manifestaven al final amb glosses afectuoses, expressades en termes cordials. Si un dels dos restava vençut per l’altre, li solia contestar, ple d’ira, en termes en extrem picants i molestosos, que l’al·ludit rebutjava en el mateix to.

Les glosses eren rimades sempre en versos octosil·làbics i tallades en octaves, seguint amb tota fidelitat les formes tradicionals de la poesia popular catalana.

Les poblacions que per la quaresma solien representar la Passió, avui començaven els assaigs. Hom considerava de mal averany iniciar-los l’any anterior. La gent deia que prou pena tenia Jesús d’haver de patir un any i que no era de bon cristià fer-lo patir dos començant a assajar la Passió l’any abans. Els assaigs solien fer-se en corrals com més apartats de la població millor, per tal d’evitar la invasió de la mainada. Altrament, fer els assaigs dins de poblat comportava que el veïnat més immediat sentís els parlaments i el diàleg i fruís de les primícies de l’espectacle abans de la quaresma, i això era malvist i desconsiderat.

El dia d’avui feia la seva festa el barri de Santa Maria de Barcelona. A la dreta del Passeig del Born i a l’indret anomenat la Vidrieria era celebrada la fira del vidre, tan famosa. Val a dir que a l’Edat Mitjana i a primeries de la Moderna la nostra ciutat dominava el mercat mundial d’aquest art.

La fira gairebé tenia caràcter oficial, lli assistien els consellers de la ciutat en corporació. Es reunien a casa del qui vivia més a la vora de Santa Maria del Mar i anaven a missa corporativament. Sortien a rebre’ls els obrers i els beneficiats i els acompanyaven fins al presbiteri. Encara fins avui, com un vestigi d’aquest costum, la corporació municipal ha assistit en aquesta diada a les cerimònies religioses de Santa Maria. A la tarda els consellers passejaven a cavall vestits de tota gala. Els cavallers anaven guarnits d’or i pedreria. S’aplegaven al fossar de la parròquia de Sant Jaume, davant de la casa del comú. Ordenats segons la rígida reglamentació i protocol de l’època, feien la volta a la ciutat fins arribar a la placa del Born. Formaven part del seguici la música de tabals i trompetes i els ministrers de la ciutat. La fira del vidre del Born era una de les principals fires ciutadanes.

Fa de mal saber l’origen d’aquesta fira i de la presència dels consellers. Al Manual de Novells ardits hom en troba la primera notícia pel Cap d’any del 1434, i pel que en diu el cronista hom pot deduir que aleshores el costum ja era vell.

La fira era visitada per la gent de més categoria, i era costum que els galants, amics i parents obsequiessin les dames amb objectes graciosos de vidre. La grandiositat, riquesa i abundància d’aquesta fira havien estat molt ponderades per visitants forasters.

Tenia lloc l’aplec dels torrons al santuari de la Mare de Déu del Collell. Es caracteritzava per celebrar-se una fira de torrons que li va donar nom. Sobretot si feia bon temps hi acudien un gran nombre de firaires que exposaven llur mercaderia en taules disposades en tres o més rengles al passeig o a la plaça de davant del temple. S’hi venien torrons de tota mena, en quantitat que passava generalment dels deu quintars. Sembla que antigament s’hi menjaven uns torrons especials, fets a base de mel, ametlles i avellanes, que gaudien de fama per tot l’Empordà. La parèmia en parla així:

Al matí es feia una solemne funció religiosa de cap d’octava de Nadal, amb gran toc d’orgue. El poble hi cantava moltes cançons de Nadal i s’acompanyava tocant el pandero, el rossinyol, les castanyoles i d’altres instruments d’aquells que toquen els qui no saben de música. A la tarda hi havia balles a la plaça. Hom hi havia ballat el contrapàs, les sardanes curtes i típiques i la bolangera. Les ballarugues moltes vegades havien portat raons i d’ací que els darrers anys no se’n fessin.

Avui l’Església celebra la circumcisió del Senyor.

Els nostres avis no deixaven d’anar a missa si no els ho impedia una dificultat insuperable. Creien que si les circumstàncies els privaven de poder acudir al sant sacrifici tota la resta de l’any, la missa d’avui, com la de Nadal, els valia per totes i no queien en pecat. D’ací que el refrany ens digui:

El dia d’avui celebrava la seva festa la parròquia de Santa Maria del Mar, de Barcelona. Sembla un contrasentit que la fes el dia d’avui i no per la festa de l’Assumpta, com fóra natural. Des de temps molt reculats existien rivalitats entre la parròquia de què parlem i la de Santa Maria dels Reis, dita popularment del Pi. Aquesta església va obtenir una concessió especial per a poder celebrar la seva festa el dia dels Reis. La parròquia de Santa Maria, desitjosa de poder avantatjar la seva contrària, va obtenir permís per a poder-la celebrar el dia primer de l’any.

Antigament els consellers assistien corporativament a la festa religiosa de Santa Maria, i en sortir anaven a la fira del vidre. Fins ara encara hi assistia l’Ajuntament de manera oficial. La Junta de l’Obra obsequiava els regidors i les primeres autoritats —la ciutadana, la civil, la militar i l’eclesiàstica— amb un tortell de duro; la vint-i-cinquena amb un de mig duro, i els servents i treballadors del temple amb un de quatre rals. Els tortells ha vien d’ésser precisament del Forn de Sant Jaume, perquè hom els creia més bons que els dels altres forns i pastisseries.

Els parroquians de Santa Maria celebraven llur festa particularment menjant un plat típic i, segons el dir popular, ben propi, puix que la resta de la ciutat refusava de menjar-ne. Eren fideus fins amb canyella i sucre. D’aquest costum, que encara practiquen algunes famílies molt aferrades a la tradició, deriva la dita barcelonina:

La Junta de l’Obra de la parròquia del Pi rebia les claus de mans del senyor rector i obria i tancava per tres vegades les tres portes del temple per tal de fer prevaler el seu dret de propietat damunt l’Obra. L’església de Santa Maria del Mar i la de què parlem foren construïdes i pagades pels veïns, motiu pel qual són propietat dels parroquians i no de l’Església. Per a mantenir aquesta propietat cal que periòdicament en facin ús i pública manifestació, car, si no ho feien, la perdrien i els temples passarien a l’Església per dret d’ús.

En els pobles rurals, avui, el sacerdot després de l’ofici sol donar compte als fidels dels naixements i les defuncions que s’han produït a la parròquia durant l’any que ha passat. La gent es fixava ben bé en les quantitats d’uns i altres per tal de saber si guanyaren els vius o els morts, i si l’any havia estat dolent i les collites escasses sentia certa recança que els naixements haguessin estat més nombrosos que les defuncions. Avui era corrent que fessin el sermó els vicaris; molt excepcionalment el feien els rectors. A Barcelona els organistes posaven a contribució tot llur talent musical i llur habilitat instrumental per tal de sobrepassar llurs contrincants, que ho eren tots els altres organistes de la ciutat, especialment el de la Seu i el del Pi. Els amants de la música acudien a aquestes funcions amb una unció més musical que religiosa, tal com ho haurien fet a un espectable musical, puix que en aquells temps gairebé només es feia música a les esglésies.

El dia d’avui eren nomenats els nous administradors dels altars. Després de l’ofici el sacerdot, des del peu de l’altar, feia públic el nom dels qui ell havia escollit per al govern del culte dels altars durant l’any que avui comença. En la majoria de pobles ningú no protestava i hom acceptava la voluntat del sacerdot. En d’altres, però, la gent manifestava el seu assentiment o la seva desplaença. Si els admetia contestava: «Bo!!, bo!!», i si els refusava exclamava: «Pega!!, pega!!». Era corrent que el sacerdot fes els nomenaments per ordre d’antiguitat del culte i, per tant, pronunciava primer els noms dels administradors dels altars del sant que feia més anys que es veneraven a l’església.

Havia estat costum estès i molt general arreu que les confraries més importants repartissin els butlletins als confrares. El repartiment el feien els majorals o administradors a les esglésies després del rés de la tarda. Els butlletins consistien en un paperet en el qual hi havia imprès el nom d’un sant i una màxima moral i pietosa en vers. Al darrera hi havia manuscrit el nom d’un dels confrares. El qui rebia el butlletí venia obligat durant tot l’any a dir tres parenostres cada dia per l’animeta del confrare traspassat, dedicats al sant que indicava la part impresa del butlletí. El dia d’avui només es repartien butlletins als confrares. El dia dels Reis es repetia el repartiment per a les confraresses, a les quals s’encarregava el rés per les companyes mortes, dedicat a la Mare de Déu o a santes. El costum és qualificat de treure sants i ànimes. A Mallorca s’anomena els patrons; en lloc de paperets són estampetes pintades que constitueixen un graciós document d’imatgeria popular. Són repartides després de loteria, i durant tot l’any born té aquell sant per patró i prega per l’ànima del parroquià difunt.

A la Vall d’Aran, després de l’ofertori de l’ofici, el celebrant beneeix un pa que és trossejat i els bocins són posats dins d’un cistellet. Un escolanet els reparteix entre els fidels després d’haver-los fet besar la pau. Aquest pa ha estat donat per una casa del poble. Els qui en reben un bocí vénen obligats a dir un parenostre per les ànimes dels difunts de la casa que ha donat el pa. Després de dita l’oració se senyen amb el pa, i d’ací que l’anomenin pa senyat. Un costum semblant es practica en totes les festes de precepte. Les cases donen el pa per un torn rigorós. El sacerdot en trossejar el pa en deixa un crostó ben regular que hom anomena cantet. Un escolanet va a portar-lo a la casa que li toca oferir el pa la festa següent, per tal de recordar-li l’obligació.

Els nostres avis deien un parenostre a la Mare de Déu del pa (tenien per tal a la Puríssima Concepció) perquè vetllés per ells i els assegurés el pa per l’any que començava, a fi que durant el seu curs no haguessin de passar fam. Les àvies també li’n deien un perquè els mantingués la cabellera ben destriada i esclarida, és a dir, perquè no se’ls fessin gafets ni follets que els dificultessin el pentinar-se.

La gent d’ofici i els botiguers en general feien llum davant de la imatge del seu sant patró, que veneraven en una capelleta casolana, comunament penjada en un indret ben alt de la botiga o de l’obrador, gairebé arran de sostre. Li demanaven bona sort en la feina, ventura, riquesa i, sobretot, que els guardés de prendre mal. Amb referència a aquest costum, diu el refrany:

A Mallorca la gent del camp, especialment el primer dia de l’any, prega i s’encomana a la Mare de Déu del Bon Any, venerada a Petra, perquè li atorgui el favor de la seva protecció per a l’any que comença.

Entre les famílies era costum fer un dinar en comú i els produïa gran goig poder-se reunir com més familiars millor a l’entorn de la taula. Es feia indistintament a casa de l’avi o la d’algun fill, segons conveniència. Presidien la taula el més vell i el nét més petit, un a cada cap. Per postres era obligat de menjar neules. Així que eren tretes a taula, l’avi feia com una mitra amb la paperina i la posava al cap del més menut. L infant, elevat a la categoria de bisbe familiar, prodigava benediccions i desigs de sort i de benaurança per a tots els presents. Restava cofat així durant tota la resta de I àpat. Si, per una causa qualsevulla, abans d’acabar el dinar li queia la paperina del cap, hom ho interpretava com un mal averany per a l’any que començava i donava per segur que algun contratemps havia d’esdevenir per a la família.

Més obligat que menjar neules per postres ho era menjar coca. En moltes taules, especialment si no hi havia mainada, com que no calia fer una mitra amb la paperina, no es menjaven neules; era raríssim, en canvi, el cas de no menjar coca. És possible que aquest costum, tan arrelat, recordi la coca que el dia d’avui menjaven els romans.

També era obligat de menjar fruita seca. Val a dir que tant la coca com la fruita constitueixen les postres obligades de tot el cicle nadalenc. Recordem que en la cançó del Noi de la Mare són ofertes al nadó:

Temps enllà el costum de menjar gall havia estat general. El refrany se’n fa ressò:

A Girona consideraven el dia d’avui com la segona festa de Nadal, i era obligat de menjar pollastre per dinar, per bé que no tan gros com el d’aquell dia, però més que el que hom menjava pels Reis, tinguts com la darrera festa nadalenca.

La majoria dels pobles agrícoles antics d’Europa i d’Àsia menjaven ous en gran quantitat. En feien present als amics, i perquè fessin més bonic els pintaven de colors ben vius. El color preferit era el vermell. És de notar que aquest color és el mas estimat per l’home en els estats primaris de cultura. Des de molt enllà que hom ha vist en els ous el símbol de la creació del món, com ja va assegurar Plutarc. Menjant ous en tal dia com avui hom creia afermar la continuïtat i la perpetuïtat de la família, dels conreus i del bestiar. Els ous pintats, sobretot de vermell, que encara trobem en les mones de Pasqua poden recordar els ous dels presents d’avui. Cal tenir en compte que antigament l’any havia començat per Pasqua, i per tant els ous que amb tanta abundor hom menjava en aquell moment de l’any poden ben reconèixer el mateix origen que els ous de Cap d’any.

A les cases on hi havia mainada, cap al tard, el cap de casa, amb una certa solemnitat i cerimònia, mudava l’auca vella que penjava darrera de la porta de la cuina per una altra de nova. Aquesta auca ressenyava les festes principals de la ciutat i es titulava Auca de les Funcions de Barcelona. Cada rodolí corresponia a una de les festes més importants. Constituïa el calendari infantil de les festes ciutadanes. Els infants, encara que no sabessin de llegir, comprenien el significat del rodolí i estaven al corrent de les festes per tal de poder reclamar a llurs pares que les complimentessin, almenys en aquells aspectes que podien representar un gaudi o un goig infantil. Com que de tant tocar-la, durant tot l’any, l’auca s’embrutava i es malmetia, calia mudar-la, i hom ho feia el dia d’avui, en què començava a regir com els altres calendaris.

A Albà cada dia feien cremar una mica el tió de Nadal fins al dia d’avui. Eia costum que la gent menestrala i benestant es fes afaitar a casa seva. Els barbers anaven a afaitar a domicili. Entre l’aixovar casolà figurava el pitet d’afaitar, així com el torca-raors o eixuganavalles que el barber posava damunt de l’espatlla del qui afaitava per anar-hi eixugant les navalles quan li calia. Aquests draps eren de fil, feien joc i solien estar embellits amb brodats i d’altres filigranes de labor femenina casolana i sobretot amb les inicials del propietari. Cada casa tenia també una pilota de sabó per a ús del barber que solia guardar-se dins d’una copa de fusta que es tapava. El barber portava les eines dins d’un cabasset. Hi duia una ampolla d’aigua calenta que utilitzava per a remullar el sabó i rentar la cara del client. Tot seguit que arribava a una casa li escalfava aigua perquè tornés a omplir l’ampolla quan se n’anés, i així, en arribar a casa d’un client, ja la portava calenta i no li calia esperar-se fins que l’haguessin escalfada. Avui al matí els nostres avis obsequiaven el barber amb alguna llepolia i una mica de vi, que aquest a penes tastava, puix que no li hauria provat menjar-ne a compliment a totes les cases on havia d’anar, que sempre eren moltes. Hom creia que el fer-se afaitar avui iniciava el tracte amb la gent de què hom s’havia de servir amb bon resultat i harmonia i que assegurava per a tot l’any la bona relació i l’èxit amb els servents i la gent forana de casa que hom necessitava i amb la qual obligadament havia de tenir tractes. El barber, per la seva part, creia que a la casa que avui el convidaven a fer refrigeris venien obligats a servir-se d’ell durant tot aquell any i que no podien deixar d’admetre’l a casa seva com a barber sinó en el cas que li comprovessin que abusava de la confiança.

En temps dels nostres avis, al vespre d’avui, els infants posaven la carta dels Reis al balcó sota d’una pedra o un altre objecte pesant perquè el vent no se l’emportes. A la nit passaven els criats del Reis, que les recollien i les feien arribar a mans dels regis personatges, els quals, durant els dies que manquen fins al dels Reis, les llegien i adquirien i preparaven els presents. El criat del rei blanc se n’emportava les dels nens més petits; el del ros, les dels mitjanets, i el del negre, les dels grans.

Quan es van difondre les joguines industrials, les cases que en venien van posar al defora de la porta bústies amb figures dels Reis i això va fer que s’establís el costum d’anar a tirar les caries a aquells correus especials per als Reis.

El dia de Cap d’any era obligat de treure l’infant Jesús de la menjadora on havia hagut de restar fins aleshores, precisament ajegut, i posar-lo assegut en el bressolet, i no nu, com fins aleshores havia estat, sinó vestit. Hi havia pessebristes que tenien dues figuretes del Jesuset: una que anava completament despullada i una altra que ja anava vestida. Hi havia figuretes del Nin nuet que adoptaven una posició que permetia de vestir-lo, i havia estat motiu de lluïment i de fantasia per part de les esposes i familiars femenins d’alguns pessebristes vestir la figureta amb robeta, que no cal ponderar si en devia ésser de menuda.

Així com abans de Cap d’any era malvist que en els pessebres de categoria hi hagués el bressol, igualment era desconsiderat que no hi fos un cop arribat el dia susdit.

En els pessebres on se seguien els preceptes establerts per la tradició no figuraven l’estel d’Orient ni el grup del tres Reis amb llurs acompanyants fins al dia de Cap d’any. Hom suposava que el dia de Nadal els personatges van tenir consell i decidiren posar-se en camí. Fins al dia de Cap d’any, la caravana reial trescava per països desconeguts i llegendaris, no compresos en el marc del pessebre, i per això no figurava en el seu cel l’estel guiador de la comitiva. Els tres Reis se situaven en el punt més allunyat de la cova, segons la perspectiva del pessebre, i cada dia hom els feia avançar mig pam envers el camí de la cova. Els pessebristes puritans tenien en compte aquest detall i disposaven el panorama de manera que la distància des del punt on apareixien els tres Reis fins a la cova fos just de tres pams, a fi de poder-los fer caminar mig pam cada dia i que poguessin arribar al terme de llur viatge precisament el dia de l’Epifania. Perquè la perspectiva no se’n ressentís, calien diversos jocs de Reis, tots iguals de tipus i tall, però de mides diferents; hom començava per posar el joc més petit quan suposava que els personatges es trobaven encara molt lluny dintre de l’horitzó del panorama, i els anava substituint per d’altres més grossos, de manera que semblava que s’anaven acostant. Els canvis o mutacions en el pessebre es feien en tornar de missa.

A Castellterçol una colla d’infants vestits de pastorets anaven a cantar cançonetes i a recitar versets davant d’un pessebre que guarnia l’església a l’altar de sant Francesc. Oferien menjars escollits, robeta i d’altres coses. Finida la cantada, allí mateix es menjaven els queviures que havien ofert i els objectes no menjables se’ls entomaven.

A Mallorca era costum, el dia de Cap d’any, treure l’infantó del bressolet i asseure’l en una cadireta, que a voltes tenia aires de tinell reial, sempre sota un punt de vista de gran puerilitat. Com que ja era batejat, ja podia regnar i seure en tinell.

Les cases graus i senyorials que cada any feien pessebre tenien el costum, cap al tard d’avui, de fer al seu davant una representació casolana dels pastorets en la qual prenien part la mainada de la casa i d’altra que se’n cercava fins a reunir el vast nombre de personatges que hi intervenien. Aquestes representacions donaven lloc a tertúlies i reunions familiars en què es congregava molta gent.

Avui començaven les llogues dels jornalers: era el dia adequat per a mudar d’amo els llogats, i de treballadors els amos, i per a introduir canvis i alteracions en els tractes i en els preus. També se solia pagar la soldada als qui cobraven per anys i a termini vençut. El refrany diu sobre aquest punt:

I quan era el llogater o el treballador el qui se’n volia anar, deia:

Fou costum d’obsequiar els jornalers i gents de lloga amb bones torrades ben sucades amb cansalada, i per les contrades olieres feien rostes sucades amb oli novell. Amb al·lusió al costum diu la parèmia:

Els parcers de terres, camps i vinyes que havien pogut comprar-los a llurs antics amos o senyors, el dia d’avui, com a resta d’un antic dret de senyoriu, venien obligats a portar-los un vas d’aigua, servit obligadament damunt d’un plat. El servei amb sotacopa era privilegi senyorial; només els senyors en podien emprar, i el plat d’avui posat sota del vas és l’equivalent dels vells sotacopes. En rebre l’aigua hi havia qui la tastava i tornava el vas, i d’altres que la llançaven, descrivint un semicercle als peus del qui els l’oferia, com a signe de refermança del vell dret tingut damunt la propietat de la finca que donava motiu a aquell ús.

Els adroguers que pagaven un lloguer enraonat feien present al propietari de la casa o al seu procurador d’un centenar de neules, una barra de torrons i una ampolla de vi ranci o dolç.

A Rojals, avui al matí, els pagesos que tenien arnes les anaven a veure com a cosa obligada i parlaven amb les abelles, a les quals recomanaven que fessin força mel, si podia ésser molt més que l’any anterior. Aquesta visita era feta amb certa indiferència i com si hom ni se n’adonés, però no deixava de fer-se; com tampoc no deixava de parlar-se a les abelles en el sentit indicat. Aquest costum havia estat estès per molts pobles d’Europa; sembla que pot tenir origen ritual i respon a creences perdudes fa temps.

En alguns indrets de la Garrotxa, al matí d’avui, els pagesos anaven a la cort i donaven els bons dies als porcs i els feien saber que havia començat un any nou, creguts que així, els porcs no es moririen i s’engreixarien d’allò més.

A l’Urgell, en sortir de la funció religiosa, anaven a visitar els conreus i donaven els bons dies a un arbre de cada espècie dels que conreaven, en representació de tots els d’aquella mena. Creien que els arbres, agraïts per i atenció, es portaven bé i donaven més fruit. Tant és així, que, si algun any la collita de l’oli o de les prunes, per exemple, es perdia, creien que es devien haver descuidat de felicitar l’any nou a les oliveres o les pruneres. Hi ha un refrany que diu:

Avui és el dia més bo de l’any per a carregar els arbres que fan poca fruita i que hom els en vol fer fer més. Hom els posa una pedra a l’entreforc, com més grossa millor, puix que com més el carregueu més fruita fan. Perquè les pedres tinguin virtut han d’ésser arreplegades mentre Jesús és al monument i dins del terme d’una altra població.

Els pagesos cerquen el marxívol per tal de veure si és abundant en tavelles, puix que el tenen com l’anunci de la propera collita de blat. Si té moltes tavelles, la collita serà abundosa, i si, contràriament, en té poques, serà migrada.

Segons tradició popular, que no concorda amb les Sagrades Escriptures, el nostre pare Adam fou creat el primer dia de la creació de l’Univers, que correspon al dia d’avui. Per a ell i la seva família foren totes les delícies i abundors paradisíaques. Per aquesta raó hom el considerava rodejat de la més gran abundor i el tenia per advocat contra la fam i les privacions. Els nostres avis, en tal dia com avui, li dedicaven unes oracions per tal que els guardés de privacions i de penúries alimentàries i, sobretot, perquè fes que les collites fossin pròsperes i abundants, car pensaven que així conjurarien fam. En dedicar-li el parenostre del rosari, hom deia:

Molts pobles antics creien que allò que es produeix durant aquest dia és mostra del que passarà en el curs de l’any. Aquesta creença perdura encara entre nosaltres. La gent creu que si el dia d’avui és venturós serà afortunat l’any que comença, i al contrari. Portada per aquesta opinió, molta gent, en temps dels nostres avis, feia tot allò que podia perquè el dia d’avui es produís dins d’un ambient agradós i satisfactori. Era costum estès de comptar diners per tal que l’any es mogués dintre un bon pla econòmic. Si hom els podia comptar en or es tenia per més venturós que si ho havia de fer en argent. Hom acostumava a treballar poc, però es considerava de bon averany fer quelcom perquè l’any no caigués dins un ambient de vagància. Hom diu també que les coses i els afers començats el dia d’avui porten en ells un sentit de bon resultat que és penyora que acabaran en bé. Els nostres avis, portats per aquesta opinió, ajornaven fins a aquesta diada aquelles coses i feines que tenien molt d’interès a veure coronades per un bon èxit.

Abundant en aquest sentit diu el refrany:

I com que la feina que es fa avui és la que domina durant l’any que comença, hom diu:

Els botiguers, abans d’obrir llurs botigues, les escombraven ben bé i dirigien la brossa i la pols vers l’interior en lloc de fer-ho cap enfora, portats per la creença que, fent-ho com de costum, haurien tret la venda de casa i haurien tirat la son al carrer. Els primers diners que feien els besaven tres vegades per la cara i per la creu, i creien que els presagiava la venda per l’any que començava, la qual fóra tant més bona com més important era la venda. Feien els impossibles per no perdre la primera venda encara que hagués d’ésser a preu més baix que el de costum. Consideraven de molt bon averany que els donés estrena un infant, una donzella casadora, un soldat o un capellà. Deixaven al calaix una bona suma de diners fets avui, creguts que els en cridarien d’altres i amb tanta més abundor com més n’hi deixaven. Molts botiguers posaven una moneda, amb preferència d’or, dins de la capelleta del sant patró que solien tenir a la botiga i en l’indret mas alt que els era possible, i tot avui o durant una novena feien llum a la imatge perquè els afavorís la venda de l’any que començava.

Els terrissers, els vidriers, els ferrers i els altres oficis que treballen amb foc, i en els quals aquest constitueix un dels elements més importants de l’èxit de la feina, avui encenien els forns i les mufles portats per la creença que, fent-ho així, asseguraven la bona marxa del foc durant tot l’any i també la normalitat regular de les altres feines inherents a l’ofici. No treballaven: es limitaven només a encendre el foc amb el màxim compte i zel possible, perquè si no anava bé ho interpretaven com un mal averany per a ells i per a la feina. L’amo, en compensació de la feina que els feia fer, convidava els treballadors a la seva taula en àpat comunal i amical. Sembla que aquest costum havia estat estès arreu de casa nostra i practicat d’una manera general pels diversos oficis que tracten amb el foc, oficis de muntanya, carboners, calcinaires, guixaires, etc.

Els romans també creien que allò que hom feia el dia d’avui ho faria tota la resta de l’any. D’ací que, com nosaltres, procuressin dedicar-se a ocupacions agradoses i, sobretot, que miressin de treballar poc o molt per alliberar tot un any d’inactivitat.

Els nostres avis creien que la gràcia o el favor fets el dia d’avui comportaven l’obligació de seguir-los fent o dispensant durant la resta de l’any. Això feia que anessin molt en compte a fer determinades mercès, com, per exemple, deixar diners, permetre o tolerar la utilització de certs objectes o l’entrada en propietats determinades, etc., puix que el fet d’accedir-hi avui comportava no poder-s’hi negar durant tot l’any. Sobretot anaven molt en compte a fer almoina i a donar hospitalitat a captaires i mendicants, a fi d’evitar que poguessin exigir la caritat cada dia i instal·lar-se dins del corral, de la pallissa o de la casa, en dret d’haver-hi dormit o estat acollits el dia d’avui. En canvi hi havia qui creia que fer almoina el dia d’avui comportava gran ventura, bona sort i riquesa per a l’any que començava. A conseqüència d’aquesta creença fou costum de fer caritat a tants pobres com hom trobava i a tots els que trucaven a la porta. Les persones d’ofici creien que donar als pobres quelcom del que feien els portava abundància i prosperitat de feina. Els saboners donaven retallets de sabó als pobres perquè poguessin anar nets, els agullers els donaven agulles i els mercers cabdellets de fil perquè es poguessin cosir la roba, i així per l’estil els altres oficis que feien coses petites de les quals un pobre podia obtenir un profit i una utilitat.

La gent vella creia també que el tocar aigua, sobretot el rentar-se, portava salut i felicitat per a tot l’any. Molta gent es banyava a casa mateix, fent servir l’aigüera de banyera. També fou costum estès de rentar-se els peus. N’hi havia molts que només se’ls rentaven per Cap d’any.

Hom també creia que el dia d’avui era molt bo per a iniciar festeigs, demanar la mà de les donzelles i entaular contractes de casament. Per això el refrany diu:

Hom creia que casar-se per Cap d’any portava i ventura i felicitat en el matrimoni. El dia d’avui s’havien fet molts casaments. Hom deia que els qui es casaven per Cap d’any batejaven per Sant Miquel.

(Si hom no vol haver de passar les angúnies pròpies de l’embaràs).

El mes de gener, a Grècia, era el dedicat a les bodes. Hom celebrava una festa especial en honor dels qui es casaven de nou. I una bona part de les noces i dels casaments hel·lènics es celebraven durant aquest mes i amb preferència el primer de l’any.

Per tal de passar una bona quaresma, sense inquietuds carnals que excitessin al pecat, hom aconsellava la castedat a primers de gener i així s’esmorteïa la sensualitat:

Els nostres avis creien que menjar raïm el dia d’avui portava riquesa i gran ventura econòmica i que guanyarien una unça d’or per cada gra de raïm que menjaven. D’ací el refrany:

Per les contrades vinateres guardaven raïms amb gran cura per tal de poder-ne menjar el dia d’avui.

Els nostres avis tenien molt mirament a no vessat sang el dia d’avui; per això s’abstenien de matar cap animal, perquè el dia primer de l’any fou circumcidat Jesús i va vessar sang per primera vegada, i fer-ne vessar d’una bèstia els semblava que era voler equiparar-la al Messias, cosa que consideraven sacrílega. Pel mateix motiu era considerat com una ventura fer-se un tall o alguna altra ferida lleu de la qual vessés una mica de sang.

La gent de la gleva considerava dolenta la pluja de Cap d’any.

La pluja d’avui era tinguda per dolenta i, sobretot, com a anunci de mala ventura per a l’any que comença.

A pagès tenien per un mal averany que aquesta nit miolessin molt els gats. Creien que cridaven les pedregades i les males collites i que predeien un any d’escassetat i de misèria.

Per la Terra Alta explicaven que al punt de caure la darrera batallada de les dotze de la nit que inicia l’any nou s’escampa per la terra una substància imprecisa i indefinida que ataca únicament i exclusiva els gats, als quals dóna la febrositat i la impaciència que els són característiques durant el mes de gener. Així que torna a caure la mateixa campanada del darrer dia d’aquest mes, aqueixa substància s’esvaeix i els gats tornen a llur normalitat, lliures de l’apetència genèsica. Hom qualifica aquest producte de música, de soroll i de mal de queixal, i d’ací que quan hom sent miolar els gats digui que senten música o soroll o bé que tenen mal de queixal.

Amb al·lusió a la llargada del dia, que tant preocupa a l’home primari, ens diu el refrany:

Els anys en què el dia d’avui s’escau en diumenge són de gran ventura, puix que comencen l’any, el mes i la setmana. És un bon any per a iniciar grans empreses i afers excepcionals amb moltes probabilitats de bon resultat.

Hom creu que en un Cap d’any que s’esqueia en diumenge van néixer Jesús i la Mare de Déu, i per aquest motiu els infants que neixen el dia d’avui que sigui diumenge, si són nens gaudiran de les gràcies de l’infant Jesús, i si són nenes, de les de Maria Santíssima.

I hom creu encara que el món es pot acabar en un any que comenci en diumenge perquè va començar-hi i les coses mai no acaben com es comencen.

La pagesia té per dolents els anys que comencen en diumenge i fa dir al refrany:

També hi ha qui diu que el món s’acabarà justament en diumenge i el diu de Sant Silvestre, és a dir, que durarà un nombre d’anys just i sense torna. També diu que set anys abans d’acabar el món se’n veuran senyals, un dels quals serà que els ases deixaran de bramar. La gent de la vellúria portava molt el compte d’aquestes coses, i creia que en tal dia com avui del setè any anterior al que acabava en diumenge havien de deixar de bramar el rucs. D’ací que la gent poruga i aprensiva avui de bon matí parés tota la seva atenció per tal de veure si els ases encara bramaven. Quan en sentia un respirava de satisfacció i exclamava: «Encara tenim set anys més de món». El bram dels rucs, per tant, el dia d’avui, tenia la seva importància i constituïa tota una revelació. A pagès resultava fàcil la comprovació, però a ciutat ja es feia més difícil.

Els anys en què el dia d’avui s’escau en diumenge són anys d’alegria per al botxí, car està convençut que tindrà poca feina per efecte de la protecció del Sant Diumenge, que vetlla per ell. Diuen que cada diumenge el botxí li dedica unes oracions per tal que li doni únicament la feina precisa per a justificar el seu càrrec.

La pagesia creu que l’any que comença en dimarts és el més bo per a plantar arbres, sembrar llavors noves i assajar conreus, amb la seguretat que arrelaran, prosperaran i aniran bé. Aquest dia Déu va crear els arbres i els va donar ufana i vida, i, per efecte de la valor divina del dimarts en relació al dia de Cap d’any, tot allò que s’hi planti ha d’arrelar, prendre ufana i donar bons fruits, com en van donar els primers arbres. Hom també creu que els anys que reuneixen aquestes circumstàncies no es poden perdre les collites i, per tant, són anys de gran prosperitat per als camps i els conreus.

El primer dimarts de l’any fan llur festa els gitanos, perquè s’escau Sant Manel gitano, que no figura en cap martirologi; Sani Antoni Pelut, que també era gitano i del mateix ordre que l’anterior; Sant Paiet i Sant Escuder; santoral especial del calendari gitano que no sabem que hagi estat mai escrit ni estampat. Els noms de Manuel i d’Antoni abunden molt entre gitanos; el primer, especialment, entre dones. Hom diu que aquest santoral pintoresc era venerat a l’antiga església de Sant Antoni Abat, sobretot sant Antoni Pelut, que portava una barba fins als peus, i davant del qual cremaven llum els gitanos cada vegada que feien un bon negoci. L’any en què el dia d’avui s’esqueia en dimarts era summament bo per als gitanos, car, per ells, era diumenge, i això, en llur opinió, era indici de bon averany. Els vells gitanos feien festa el dimarts, i d’ací que hom qualifiqui aquest dia de diumenge dels gitanos i de dia dels gitanos.

Els anys en què la diada d’avui s’escau en dimecres són els més dolents per a entaular o caure en plets, perquè els jutges estan ofuscats, no veuen clars els negocis i paga el just pel pecador. EU jutges que van jutjar Jesús ho van fer en dimecres; aquell any també havia començat en aquest dia de la setmana, i encara avui tota la justícia es ressent d’aquell gran error i d’aquella maldat jurídica.

Una altra tradició diu que Jesús va néixer en dimecres i des d’aleshores cada dimecres, al punt de caure la primera batallada de les dotze de la nit, surt el mateix estel que va aparèixer llavors del naixement del Messias, però sense la llarga cabellera que aleshores el distingí dels altres. Aquest estel es pon al punt de caure la darrera batallada de les dotze, i els qui neixen durant aquest breu interval de temps arriben a ésser reis, papes o a assolir grans dignitats. Hom creu que l’any en què el dia d’avui s’escau en dimecres és pròdig en naixements de persones distingides i de gran influència en tots sentits. Aquest estel és anomenat estel del dimecres. Vegeu el que en diem en tractar de la nit de Nadal, quan parlem de l’estelada.

L’any en què el dia d’avui s’escau en dijous la gent de mar creu que serà molt abundant en peixos, perquè fou en aquest dia de la setmana que Déu els va crear. Creuen que les moles més grosses de peix foren pescades en aquests anys. El pescador que no es fa ric un any d’aquests és perquè ha nascut per a ésser pobre i mai no tindrà diners.

L’any que comença en dijous és tingut com a molt bo per a les llocades. Tots els ous que hom posa surten en un plegat i no es moren els pollets.

Els anys en què el dia d’avui s’escau en divendres són dolents per als ramats, i hom ha d’evitar sobretot de donar sal al bestiar en aquest dia, així com durant el flamenc de la lluna, car n’esdevindria gran desventura.

Hom té per malastruc que l’any comenci en divendres:

Els nostres avis relacionaven el dia de la setmana en què començava l’any amb les malalties i consideraven que serien més freqüents i més intenses unes o altres segons s’escaigués Cap d’any en un o altre dia. Es guiaven per l’home de la lluna —gravat que figurava en els llunaris antics i que tractava de relacionar les parts del cos amb els astres sota la influència dels quals els suposava—, i en treien averanys de caràcter mèdic segons fos l’astre que regia l’any, a pretensió del llunari, que era tingut com el llibre de màxima saviesa. Els anys que començaven en dilluns portaven mal de cames i de peus; els que ho feien en dimarts duien cabòries i caparies, i eren, en conseqüència, aquells en què es tornava boja més gent:

Els que començaven en dimecres es caracteritzaven pels mals del païdor i de la gola, i els que ho feien en dijous es distingien per ésser freqüents, durant llur curs, els atacs de cor, i així mateix per ésser propis d’enamoraments i de desenganys amorosos:

Els que començaven en divendres comportaven malalties intestinals, de fetge, ronyons, i tots els òrgans immediats:

El dissabte portava malalties histèriques, i el diumenge, mals estranys, d’aquells que no hi valen per a guarir-los, ni totes les herbetes de Montserrat ni cap dels remeis de l’apotecari.

Per la Terra Alta creuen que els anys en què el dia d’avui s’escau en lluna plena són de molt bon averany. Fou costum que la gent sortís a la finestra per tal de poder veure la lluna, i si des de casa seva i sense esforç hom podia arribar a comptar set estels, a més de la lluna, creia el cas com averany de molta felicitat, de riquesa i de bona salut. És creença que els anys que comencen en lluna creixent es distingeixen per portar bones collites de cereals:

Avui surt també l’estel de l’any que només es veu just fins al vespre del dia dels Reis. Aquest estel no té altra missió que confirmar el començament de l’any i afirmar la duració del món com a mínim fins al Nadal vinent. Perquè surti aquest estel ha d’haver sortir l’estel Caterí, que apareix la nit de Nadal i dura fins al vespre de Sant Silvestre. Si aquest estel no sortia, l’any no començaria i, per tant, el món s’acabaria. L’estel de Cap d’any és simplement una conseqüència, una confirmació d’haver sortit el Caterí i un senyal de la continuïtat del món fins al Nadal vinent en espera de si tornarà a sortir el Caterí.

La mainada, la nit d’avui, sortia a descobert, triava l’estel més llampurnant de l’estelada, i, tot mirant-se’l, cantava:

I, tot cantat, s’anava tocant la cara i les mans, i creia que li sortiria una berruga a tants llocs com es tocava.

Hom atribueix la facultat de fer sortir berrugues a un estel qualificat d’estel berruguel, que es distingeix per ésser molt brillant. Hom té com a tal el que ho és més.

Per tal de saber quins mesos de l’any que comença seran plujosos o eixuts, a pagès es feia l’anomenat calendari de la ceba. Hom posava a la finestra dotze clofolles de ceba amb una engruna de sal a cada una. Cada clofolla estava dedicada a un mes. L’endemà al matí hom observava fins a quin punt s’havia fos la sal continguda en cada clofolla; segons s’hagués fos més o menys podia jutjar-se el grau d’humitat i de pluja del mesos. Amb referència al costum diu el refrany:

La ceba té virtut el dia d’avui i hom creu que menjar-ne porta sort i ventura. El refrany referit també fa al·lusió a aquesta creença.

És creença estesa per la terra plana que els dotze primers dies de l’any farà la mateixa temperatura que regirà durant tot l’any, a raó d’un dia per cada mes. Avui correspon al gener. Tal com sigui la temperatura del dia d’avui serà la de tot el gener. Si fa un dia variable, bo al matí i rúfol cap al tard, per exemple, hom creu que a primers de gener farà bon temps i dolent cap a les darreries. I hom creu el mateix del febrer relacionant-lo amb el temps de demà, i així per l’estil amb els dotze dies els altres tants mesos. Aquests senyals celestials a muntanya els anomenen els signes. Els fan començar per Santa Llúcia i acabar pels Reis, i segueixen tot un altre sistema de càlcul que explicarem quan parlem del dia de Santa Llúcia, que és quan comencen a regir. Hom creu també que els qui neixen avui i els dotze primers dies de gener són molt afortunats, gaudeixen del do de la saviesa i envelleixen molt; hom creu així mateix que triomfaran en totes les empreses i que, si són fills de gent de mar, no moriran ofegats.

Les dones del Baix Empordà creien que el dia d’avui era perillós anar per despoblat i, sobretot, trescar pel bosc per por de no topar-se amb l’esgarrapadones, mena de monstre alt com un gegant pelut com un ós i lleig com un diable, amb les mans que semblaven ganxos de romana, que es llançava al damunt de les dones i gaudia esgarrapant-les i ferint-les amb les seves urpes.

La gent de mar creu que avui és perillós acostar-se a cap illa o seca de la mar gran, a causa del risc de topar-se amb l’illa de Judas. El dia d’avui, i algunes festes de l’any, és permès al deixeble traïdor sortir de l’infern i esplaiar-se prenent el sol en una illa perduda per la immensitat de la mar que mai no és la mateixa i que es troba completament deshabitada. Judas és pelut com un ós i negre com el sutge. Acciona amb gest més aviat d’animal que de persona. Quan veu passar algun vaixell crida els mariners, els conta la seva traïció i desventura en termes crus i punyents i els demana perdó. La seva vista és malastruga i cal evitar-la.

La dienda afirma que cada any, el dia d’avui, mor un individu de cada un dels oficis més importants, i, segons siguin d’un ofici considerat noble o bé, contràriament, trapella, van al cel o a l’infern, on durant tot l’any exerceixen de jutges o d’àrbitres dels de llurs oficis que hi van a parar, i estan encarregats de la missió d’informar del tracte que mereixen segons hagués estat en vida llur conducta.

Diuen que temps era temps, així que clarejava s’iniciava una gran lluita entre tots els animals, agrupats en tres o quatre colles, amb l’intent de vèncer llurs contraris per tal d’obtenir el domini del món: els de pèl contra els de ploma i uns i altres contra els peixos, que també aspiraven al govern absolut de tot el regne animal. Les forces, però, estaven tan equilibrades que cap any no era possible de desfer l’empat i tot seguia igual. Cada any el lleó es dolia que, essent els de pèl més nombrosos que tots els altres, no els poguessin vèncer, i carregava les culpes als més menuts, que maltractava i aporrinava, fins al punt que aquests, indignats, el desafiaven, i a l’efecte se li llançaven damunt tota una allau de mosquits, aranyes i d’altres bestioles per l’estil que el picaven fins que assolien aplacar el seu orgull. A la darreria d’aquestes proves, en lloc d’esbatussar-se tots els animals, cada colla nomenava un representant, o sia un dels d’una classe i un altre dels de l’altra, i lluitaven només ells dos. Els de pèl elegien la llebre i els de mar la llagosta. També s’havien barallat els animals i les plantes, i sempre guanyaven els primers. Si haguessin vençut les plantes, les bèsties haurien restat clavades a terra, fixes i quietes, i els arbres i les herbes s’haurien passejat pertot arreu com fan les bèsties, i així com ara els animals es posen i s’enfilen damunt de les plantes, llavors hauria estat al revés. Quelcom d’aquestes creences, que probablement reconeixen origen molt reculat, està explicat de manera graciosa en romanços de literatura de fil i canya, dels quals reproduïm unes capçaleres.

Diuen que cada set anys passa el Jueu errant en el seu incessant trescar món enllà, en càstig de la seva impietat de no haver deixat deturar Jesús davant de casa seva, camí del Calvari. Segons la tradició catalana, era sabater i tenia botiga oberta al carrer de l’Amargor. Jesús, amb la creu al coll, va deturar-se un moment davant de casa seva per tornar l’alè, i el sabater va tirar-li una forma mentre li deia: —Arri allà, camina i fes via.— Jesús seguí el seu pesat camí mentre li deia: —Com jo caminaràs tu mentre el món serà món.— I des d’aleshores que camina sense poder-se deturar mai ni per menjar ni per dormir. Cada set anys dóna la volta al món i passa pel mateix lloc que va passar, just, set anys abans, dia per dia. De tant caminar té las soles dels peus dures com si fossin de banya o com l’unglot del bestiar de peu rodó. No pot rentar-se mai la cara ni tallar-se els cabells ni la barba, que li arriba fins als genolls. Com que no pot treballar ni guanyar diners, per tal que pugui satisfer les seves necessitats es troba sempre a la butxaca una moneda de cinc sous, per més vegades que se la gasti. Per aquest detall hom l’identifica, puix que quan compra quelcom sempre paga amb monedes de cinc sous, que es treu de la butxaca d’una a una. Diuen que els diners del Jueu errant tenen la virtut de tornar a casa per més vegades que hom els despengui o els doni; per tant, constitueixen una font de riquesa inesgotable. Entre comerciants i gents de negoci existeix la creença que l’any que passa el Jueu errant és de molta prosperitat i ventura i que durant el seu curs els diners creixen i es multipliquen sense saber com. Aquest personatge parla de manera estranya, però se l’entén ben bé i ell entén a tothom. Diuen que la seva maledicció s’ha estès a tots els del seu ofici, i d’ací que els sabaters estiguin condemnats a misèria i a pobresa. Entre els nostres avis era freqüent la invectiva: Sabater maleït, que vau tirar la forma a Déu.

Quan érem infants, per tal que no encenguéssim foc ni hi juguéssim, els pares ens feien creure que, si n’enceníem, ens cremaríem i ens orinaríem al llit. La xicalla, però, dèiem que:

i crèiem que, si enceníem foc avui, estàvem immunitzats per tot l’any dels mals i dels perills que els pares ens prevenien. I, portats per aquesta opinió, tota la mainada ens esforçàvem a encendre foc i a jugar-hi per mica que l’ambient que ens rodejava ho afavorís. Probablement que la tenacitat i la persistència del costum infantil siguin record d’un temps en què una de les cerimònies de l’inici de l’any devia ésser l’encesa de foc nou amb caràcter ritual i sagrat, com encara practiquen alguns pobles de cultures endarrerides. D’aquest costum se’n troben d’altres vestigis a casa nostra relacionats amb el tió i el foc de Nadal, com expliquem en tractar d’aquest aspecte de les cerimònies nadalenques. Com tenim dit, a casa nostra durant molt de temps el Nadal coincidia amb el Cap d’any, i d’ací que s’hagin confós alguns dels costums i de les creences d’aquestes dues festes. Resulta remarcable que la cançoneta infantil d’encendre foc faci al·lusió al Nadal, detall que sembla relacionar-la amb els ritus i cerimònies d’aquest moment de l’any:

A més d’aquesta cançoneta, de la qual es troben un gran nombre de variants i que és molt estesa, cantàvem encara una altra formuleta màgica, que crèiem de gran virtut per a fer encendre el foc bé i de pressa:

El joc infantil de pinyols recorda el sistema primitiu d’obtenció del foc per fricció, i la cantarella al ritme de la qual hom frega a terra degué ésser així mateix una fórmula màgica.

Coneixem diverses ordalies relacionades amb la ventura econòmica de l’any que comença. Deixar diners, en canvi, porta un resultat completament contrari. Cal que estigueu molt previnguts per si us vénen a manllevar diners; pot tractar-se d’algú que us vol mal i per tal de per judicar-vos es val d’aquest ardit. Hom pot saber la ventura de l’any que comença si tira una sabata enlaire. Si cau de sola a terra, assenyala sort i prosperitats; si cau de costat, un passament mitjancer, i si cau sola per amunt, us espera un mal any. També es pot deduir com serà l’any que comença parant esment en la categoria i condició social de la primera persona que hom veu el dia d’avui en sortir de casa per primera vegada. Si és rica i benestant, l’any serà feliç i pròsper; si és pobra, presagia infortuni i malaurança. El topar amb una autoritat és indici que hom haurà d’intervenir-hi. El fet d’ensopegar amb algú de justícia és senyal que durant l’any hom es veurà embolicat en algun afer en el qual intervindrà gent de lleis. Hom creu que el matinejar porta salut i abundància per a tot l’any.

En sentit mig enigmàtic i per a indicar que tant serà l’any que comença com el passat, hom diu:

I també:

Entre caçadors fou costum sortir a caçar al matí d’avui i tornar a dinar a casa. Hom creia que segons fos la cacera d’avui, seria la de la resta de l’any, tant en quantitat com en qualitat. El refrany es fa ressò de la creença:

El refrany parla d’aquesta manera del dia de Cap d’any:

SANT MOIXÓ O MOIXANT

SEGONS la veu popular, fou el qui va trobar el carbó de pedra. Un dia que es moria de fred i no tenia res per a poder-se escalfar, va agafar unes quantes pedres, els va calar foc, van cremar amb tota facilitat i van donar una ardència i una escalfor molt més fortes que les del carbó d’alzina. Hom creu que les pedres no haurien cremat si hagués intentat encendre-les qualsevol altre i que van tornar-se carbó per efecte de la gràcia divina del sant, la qual no va restar reduïda simplement a les pedres que ell va cremar, sinó que s’estengué a tota la pedra d’aquella mena, que fou tornada carbó de pedra. Sant Moixó és el patró dels qui han de treballar la pedra i la terra, especialment en el subsòl: pouaters, minaires i barrinaires; car en virtut de la seva gràcia van fer mines per a treure el carbó de sota terra, i els qui el treien el van escollir per patró.

SANT CONCORDI

EL seu cos es venerava a Besalú. La gent l’invocava perquè posés pau entre les famílies i els matrimonis desavinguts; gràcia que probablement provenia del sentit del seu nom.