LA VIDA A POBLAT

LA vida vilatana i ciutadana no pren dins del gener cap particularitat que la caracteritzi i determini. Continuen, si fa no fa, els mateixos costums que durant el desembre i que caracteritzen el temps de fredor.

Aquest temps serà el preferit per a jugar a pilota tant els infants com la gent gran. Antigament les pilotes les feien els sabaters. El gener era el temps típic de fer pilotes després d’haver treballat a desdir fent sabates per a les festes de Nadal.

Les pilotes antigues eren botarudes i deformes, però així que hom les havia trincat, és a dir, que les havia fet botre una sola vegada, ja prenien la forma esfèrica perfecta. Per això, quan hom vol qualificar una cosa de completament nova i no estrenada, diu que és nova de trinca, és a dir, ni tan sols provada.

El joc de pilota havia estat un dels més estesos. Donava lloc a un gran nombre de jocs i combinacions que han originat diferents proverbis i frases proverbials. El joc de la pilota havia estat molt popular a Grècia i a Roma. Era joc distingit; el jugaven persones d’alt llinatge i donava categoria i distinció. També hi jugaven les dones. Nausica havia estat una bona pilotaire.

Un altre joc propi d’aquest temps era el del Gat i la Rata. El jugaven els dos sexes i a voltes barrejats. Un jugador feia el paper de gat i un altre el de rata. Tots els altres es disposaven en renglera o en rodona, agafats per les mans i estesos els braços i tan distanciats com podien l’un de l’altre. El qui feia de rata corria amunt i avall, passant ara ençà, ara enllà, per davant i per darrera de la colla, travessant la rodona o la renglera per entre els jugadors i per sota de llurs braços. El qui feia de gat l’empaitava fins que l’atrapava. El joc portava molt moviment i era motiu de gatzara.

Per efecte de la visita dels serradors, la mainada, especialment la petita, jugava a la serra vella al so d’una cantarella poc decorosa. Amb un cordill unit pels dos caps feia un entrellaçat, suspès per un cap a un clau de la paret o a un barró de la cadira, i per l’altre, agafat amb la mà, feia un moviment d’ençà i enllà que tractava d’imitar el moviment de vaivé de la serra.

Un dels entreteniments de la mainada d’ahir, en aquest temps, era el gronxar-se, servint-se dels troncs i de les bigues que tant abundaven per raó d’ésser el moment preferit per a la tala dels boscos.

Del joc de pilota i del de la serra vella en tornem a parlar en tractar de la vida a poblat en el mes d’octubre, temps en què també era costum jugar-hi.

Com una conseqüència de la feina dels bosquerols començaven a sortir els llenyataires, que venien la llenya a càrregues. Hom creia que la llenya tallada en temps de fred i en lluna plena era la millor per a la llar. Els marxants de llenya menaven ruquets i feien un crit especial que deia:

La llenya d’arboç era considerada com la més bona per a encendre foc.

Per les contrades olieres començaven a passar els compradors de la remòlta, pinyola o sansa que resulta com a residu de la mòlta de l’oli. Per les contrades lleidatanes la solien comprar els guixaires de Cervera, que la feien servir de combustible per als forns. Menaven ruquets per a transportar-la i la pagaven a molt baix preu perquè resultés més econòmica que la llenya. Modernament la remòlta és emprada per a la calefacció de las llars humils i se la coneix amb el nom castellà d’orujo.

L’establiment de botigues pel comerç és relativament modern dins de la vella vida de l’home. Encara avui per tota l’Àsia, tan densa de població i tan policroma de pobles, es pot dir que tot el comerç és ambulant i compta amb una fabulosa població transhumant de marxants de tota mena d’articles. Des dels restaurants als espectacles públics, res no és fix i sedentari. Quan la rondalla ens parla de marxants, sempre ens els presenta ambulants i transhumants. Àdhuc algunes de les arts liberals, com la medicina, per exemple, s’exercien de manera ambulatòria. El comerç, quan no era fet en mercat o en fira, era exercit pel carrer i de manera ambulant, com molts dels oficis i de las feines. Sembla que l’establiment de botigues i de llocs fixos de venda i de treball, pels nostres països llatins almenys, reconeix origen jueu. La població de marxants ambulants que envaeix les viles i pobles reconeix la forma més vella de mercadatge, i, a més dels marxants propis de tot l’any, té els de temporada, els quals periòdicament reapareixen, d’acord amb l’ús i utilitat de l’article que venen.

Pel gener comença la posta de l’aviram i es posen les primeres llocades, i hom fa diferents averanys a propòsit dels polls que en neixen. La parèmia diu de l’aviram en general:

Hom creu que l’aigua de gener no és bona per a beure i que es polla i cuca a les cisternes. Les contrades pobres d’aigua tanquen les cisternes per tal d’evitar que hi entri aigua de les pluges del gener.

Hom creu que el gener és el mes millor per a matar el porc, a fi que es conservi:

Hom creu que durant aquest mes la carn de porc és més saborosa que durant la resta de l’any. El refrany també diu: